dimarts, 11 de novembre del 2008

Curs de primers auxilis.

El concepte que tenia de curs de primers auxilis era que servia per saber cridar auxili el primer quan passi alguna cosa. Però no, companys, no és això. Consisteix en tot un seguit de tècniques i passos a seguir quan ens trobem davant d’una persona ferida. És a dir, saber fer quelcom que mai farem. A mi, particularment, em costaria posar-ho en pràctica...

Cinc minuts abans de l’hora, i seguint el consell (sota pena d’entorpir el funcionament de la classe) de ser puntuals que va recalcar-nos per mail, he anat cap a la classe pensant que els primers auxilis me’ls haurien de fer a mi (sense prestar-me com a voluntari), ja que sóc molt aprensiu per aquestes coses i de seguida em poso blanc i em tremolen els genolls, les cames i tot el que es mogui. Però m’he armat de valor i he decidit que si hi havia alguna cosa que no m’agradés, m’aixecaria i fotria el camp.

Quan ja estava a l’aula on impartirien el curs, ha entrat l’E i ens ha preguntat que què fèiem en aquella aula si havien de portar i muntar tot d’ordinadors. Jo li he dit que s’equivocava, que allò era un curs (suposat) de primers auxilis i que com a molt si entraven amb els PC’s els podríem fer el boca a boca a la disquetera. Abans de que marxés li he proposat si es volia quedar de voluntari per rebre massatges cardíacs, boques a boques i coses similars. M’ha mirat, s’ha posat la mà darrera (on l’esquena perd el nom) i ha dit que no se’n refiava.

Quan ha entrat el professor a classe, ens ha exhortat a apartar les taules, ja que “aquí tendremos que poner la nina”. Jo li he preguntat que si era la de Mamma Mia, el musical, i m’ha dit que no, per desgràcia...

Jo, de fet, a tots aquests cursos hi vaig per tot el que donen, us sóc sincer. I aquest no ha estat una excepció. Només començar ens han repartit una carpeta amb un llibre titulat “Manual de primers auxilis”, un punt de llibre i un bolígraf, que passa a engrandir la meva col·lecció que tinc a casa, al costat dels bolígrafs del curs al Princesa Sofia, al bolígraf dels Serveis Funeraris de Barcelona i al bolígraf que van donar-me quan vaig fer una enquesta sobre begudes. Al manual encara no li he trobat lloc... S’accepten idees.

Ha començat el curs i el senyor de la Creu Roja, molt simpàtic i de Sant Celoni, ha estès una manta al terra i a sobre ha col·locat un ninot (la nina) amb el que hauríem de fer les pràctiques. L’home (no el ninot, perquè ni el professor era el Jose Luis Moreno ni el ninot tenia vida pròpia) no parava de fer bromes dient frases com:
- “El socorrista mai ha de ferir-se”.
- “Mai li pregunteu a un home si veieu que va amb cadira de rodes si sent les cames, perquè us dirà que fa anys que no les sent”.
- “El massatge cardíac no és com el que fan els de la sèrie de Los vigilantes de la playa, que fan tres massatges, treu aigua per la boca i reviu”.
- “El boca a boca només es fa a coneguts i familiars. No és obligatori! Les noies guapes i els nois guapos també tenen malalties que es transmeten per la boca. No només les persones no agraciades estan malaltes”.

Quan ha arribat el moment de fer la pràctica, m’he dirigit a l’andròmina estesa al terra, me l’he mirat de fit a fit, he pensat que més mort del que estava no podia quedar i he posat mans a l’obra, i mai millor dit, perquè el que representàvem allà no deixava de ser una representació teatral. “Senyor, es troba bé? Pot sentir-me?”, m’he trobat dient-li a un ninot que no parlat. M’he trobat palpant la mà i fet una pessigada al braç d’un ninot que ni sent res i és de plàstic. M’he trobat fent-li la tècnica del front-mentó per comprovar si respirava tot comptant amb veu alta fins a deu a un ninot que ni respira ni respirarà mai. I m’he trobat practicant el massatge cardíac amb les mans a un tros de plàstic en forma de persona, que si s’arriba a aixecar us prometo que no em quedo a preguntar-li si ja es troba bé.

Ha arribat el torn de treure un desfibril·lador de mentida, però que simula un de real. Ha obert la capsa i la màquina ha començat a parlar sola: “Despegue los electrodos y péguelos al paciente”, “No toque al paciente”, “Analizando ritmo”, “No toque al paciente”, “Aplique descarga”, “Aplique masaje” seguit d’un pip-pip-pip que marcava el ritme del massatge cardíac que l’instructor ha aprofitat per moure la mà com si estigués en una discoteca ballant música màquina... En fi, que és més agradable i no atabala tant parlar amb una operadora de Telefònica del 1004 que estar escoltant aquesta màquina com xerra.

A continuació ens ha explicat la maniobra de Hemlich, que consisteix en encerclar des de darrere a la persona amb els teus braços col·locant per sobre el melic el teu puny amb el dit polze contra l’abdomen i tirar cinc vegades fort cap a dintre i cap a dalt a l’hora. Jo, sincerament, prefereixo la maniobra de Hamilton a l’últim gran premi de fórmula 1 que li va servir per guanyar el mundial.

Després ha vingut el tema de les cremades: fotos i més fotos de gent que s’havia cremat en diferents nivells (perquè hi ha tres nivells: el nivell 1, el nivell 2 i el nivell 3) i què s’havia de fer en cada cas. Jo li he preguntat que si un estava cremat del treball, què s’havia de fer. Ell m’ha respòs que després de classe anés a parlar amb ell que ell tenia una solució millor i que passava per un canvi de feina.

I les dues hores de classe ja no han donat per més. No sé si ara estic més o menys preparat per reanimar algú, però si alguna vegada us passa alguna cosa i jo estic per allà, millor us feu els morts o els molt vius perquè jo no pugui reanimar-vos. És un consell!!

EL SIMULACRE.
Més tard, aprofitant que avui era el dia de la seguretat, els companys que treballen dos pisos per sota, han realitzat un simulacre d’evacuació en cas d’incendi. Jo, per fer-ho més real, els he proposat que cremessin alguna cosa, així es dispararien els sortidors d’aigua del sostre i podrien trencar algun que altre vidre per agafar els extintors. De totes maneres, els he recomanat que anessin en compte amb el que cremaven, que no es colés sense voler alguna fotografia del rei o de la família d’aquest i la tinguessin muntada!!

20 comentaris:

Anònim ha dit...

Quan vulguis us faig un curs de primers auxilis, això es part de la meva feina!! Benvingut al món de la sang i fetge, m'encanta!
Raül

Jordi ha dit...

Raül: a mi no tant, company!! Però bé, entre pas i pas a alguna de les marxes que no hem eliminat l'any vinent (és a dir a la de Navás... jejeje) m'acabes d'alliçonar...

Cristina: El nom no el recordo, però era un home que portava sota el llavi una mica de barbeta (quatre pels) en forma de triangle.
Ah!! I no parlem quan vas a fires que arreplegues tota la propaganda que et donen... per després llençar-la a la paperera. Però el que importa és arreplegar!

Alex. ha dit...

Mai li he fet el boca a boca a un nino, deu ser com fer-li a la De la Vega!

I si fos un nino com na Mairena?

El nino de la foto té un qué amb l'Spock de Star Trek

bajoqueta ha dit...

Pobre feia cara de sosillo jajaja.
Des de luego que deu ser tot un xou treballar en tu :)
On treballes? que envio el currículum.

Anònim ha dit...

Jo els enviaria el post als del Madrid.
Gora real Union de Irún!

Jordi ha dit...

Alex: el boca a boca no li vam fer, per sort... A mi el gust del plàstic no m'agrada molt... Ara, si fos la Carmen de Mairena ja seria una altra cosa!!
Jo al nino de la foto li trobo més semblança als madelmans!

Bajoqueta: El xou el muntem tots! Si fa quelcom que no t'agrada, com treballar, com més alegre ho facis millor, no? Em reservo el lloc on treballo per no ferir sensibilitats!

Albert: Sí, sobretot al Schuster, que necessita ja que el reanimin. Li queden dos telediaris!!

Anònim ha dit...

Jo el tema aquest de la sang ho porto molt malament no se si em veig capaç de fer alguna cosa si hi ha algun accident o similar. Només veure els ninots aquí de les teves imatges ja em poso malalta jejeje I per cert els comentarisn del senyor de Sant Celoni molt bons jejeje.

Una agraçada i com m'alegro del 4-3 ....

Anònim ha dit...

Jo també em considero una mica aprensiu. No m'apuntaria a un curset d'aquests ni que em regalessin la nina de la...Halle Berry.

Jordi ha dit...

Silvi: crec que coincidim amb les dues coses, tant lo de la sang (em marejo quan me'n treuen) i pel 4-3. Ahir va ser un gran partit.

Garrofaire: Però, i si li poguessis fer el boca a boca a la Halle Berry?

Cristina: Ostres, jo diria que no! Més aviat tirant a grisos.

Fran ha dit...

O sigui, que si un dia em trobo que em sento malament i em marejo i passes per allà... soc home mort!!! Merda!

El manual et pot servir per calçar les taules coixes de segons quins restaurants...

Jordi ha dit...

Jo no ho hauria dit millor, Fran... jejeje

Sí, tens raó, perquè és bastant prim. El que passa que portar-lo sempre a sobre...

Alex. ha dit...

Gent a qui NO faria mai el boca a boca: Torrebruno, Matias Prats i Pilar Rahola.

Gent a qui SÍ faria el boca a boca: Marta Ferrussola (la nostra), Cavall Fort i Ariadna Gil.

En cas de mort, en els primers també els hi faria, no els vull cap mal!!!

Alba ha dit...

je je je je, aquest cursos sempre són igual (jo també n'he fet un parell i sempre diuen el mateix); la veritat es que es molt diferent els simulacres que la vida real. A més, en aquetes pràctiques no tens els típics mirones i les persones histèriques. En fi, coses que s'han de fer a la vida.
Salutacions

Luigi ha dit...

A mi em recorda al Dean Karnazes...

Feia pudor de pizza?

Jordi ha dit...

Alex: La Núria Feliu on l'encabim? ;-)

Alba: si la pràctica la passéssim a una prova real, crec que més de la meitat ens posaríem histèrics com la resta de la gent. Has de tenir molta sang freda!

Luigi: Coomor? Pudor de pizza? Sí que hi té també una retirada, sí...

Alex. ha dit...

Jordi. Na Nuria Feliu s'ha d'encabir dalt d'un pedestal, al costat de la Mare de Déu de Montserrat!

Luigi ha dit...

Jordi, has de llegir el best-seller-esportiu del Karnazes i aleshores entendràs el tema de la pizza...

Jordi ha dit...

Ah!! D'acord!! Crec que el Jaume o algú del grup el té. Ja li demanaré!

jomateixa ha dit...

Fa poc a la feina van venir a fer-nos un mini curs d'aquests i quasi m'agafa una lipotímia...

Jordi ha dit...

jomateixa, no vaig arribar a aquests extrems, però alguna que altre vegada vaig desviar la vista de la power point on sortia gent amb diferents ferides. Brrrr!! Encara m'esgarrifo!!