I si s’estan reservant per la Copa del Rei?

Penseu per un moment en aquesta possibilitat (que tampoc és tant descabellada): aquest any el títol prioritari és la Copa del Rei. Ho trobeu una bogeria? Doncs jo crec que no ho és tant veient el que estem veient últimament. Potser s’han invertit els papers i l’objectiu que s’ha marcat el Barça, veient com està d’intractable el Madrid a la Lliga i que les distàncies setmana rere setmana en lloc de disminuir augmenten, és la Copa del Rei (o Juancurling Cup, com li agrada anomenar-la a l’Enric Banyeres). Us pot semblar una tonteria, però a les dades em remeto:
- Per què Rijkaard reserva a Milito al partit de Lliga del diumenge pel partit de dijous contra el Vila-real? No seria més lògic que si dones prioritat a la Lliga li hagués donat descans al partit de Copa?
- Per què el Barça és capaç de fer un molt bon partit el dijous a Vila-real contra un equip superior a l’Althlètic de Bilbao i el diumenge fan pena? Senzillament per motivació i perquè la Copa és un títol que aquest any crec que és bastant assequible.
- Per què el porter titular a la Copa és en Víctor Valdés quan de tota la vida des de que Rijkaard és entrenador del Barça l’ha jugat el porter suplent? No em serveix l’excusa de la lesió de Jorquera i el fitxatge a corre-cuita de Pinto.

Penseu-ho fredament: aquest equip per qualitat i per la inversió realitzada no es pot permetre el luxe de passar un altre any sense guanyar res. I, quin és el títol més assequible a hores d’ara? Fem recompte:
- La Lliga està gairebé impossible, amb un Madrid que (tingui o no sort) està traient els partits endavant i suma de tres en tres cada diumenge.
- La Champions està aparcada, però si som realistes, o l’equip millora molt o a semifinals no arribem.
- La Copa del Rei és on estan millor posicionats i on més opcions de títol hi ha a hores d’ara. I guanyant la Copa no podran anar dient que la temporada ha estat un fracàs, ja que s’haurà aconseguit un títol. Sí, menor, però un títol. I no se’ls podrà acusar de que per segon any consecutiu tindrem una temporada en blanc, cosa que fa molt de mal.
- Alguna Supercopa. No n’hi ha cap, i tampoc salven la temporada.
- La Copa Catalunya... ummm... aquesta no conta!!

De fet l’equip més fort que quedaria a la Copa del Rei si el Barça aconsegueix passar de ronda seria l’Atlético de Madrid (que de ben segur eliminarà al València), amb el permís del Racing de Santander que està fent una molt bona Lliga, però que a doble partit (i si m’apures a partit únic en cas de la final) poques coses té a dir si s’enfronta al Barça.

No sé, veig que tot em quadra i que aquest any el soci/aficionat culé podrà anar a Canaletes (jo no hi aniré per celebrar aquest títol, ja us ho dic ara mateix), perquè no dubteu que si aquests jugadors s’ho proposen, aquest títol està al seu abast. Es un trofeu que el Barça no guanya des de l’any 1998, contra el Mallorca i a la tanda de penals. A les vitrines de l’Estadi n’hi ha ja vint-i-quatre, i no m’estranyaria que aquest any caigués la vint-i-cinquena. Apostes?

Sóc adicte als programes Teletienda.

Avui per la tarda, avorrit a casa i amb el comandament a distància a la mà, m’he dedicat a fer zàping per tots els canals que ofereix el TDT. Evidentment, no feien res de bo a cap d’ells (les notícies del canal 3/24 ja les he vist dues vegades). Però quina ha estat la meva sorpresa quan, arribant al final he troba el canal HOGAR 10. Ha estat la meva salvació!! És un canal 100% de venta de productes per la llar per televisió, com aquelles cadenes americanes i com feien fa molt de temps a altes hores per Antena 3.

La primera imatge que he vist ha estat la d’un home (el de la foto) netejant amb una màquina de vapor la pica de la cuina. “Y ya ven, con el vapor y un trapito lo limpiamos todo en un momento”. Y sí, la veritat és que tot quedava relluent com una patena: les rajoles, el lavabo, el sofà, el parquet, el terra de la terrassa, el cotxe, la moto, les monedes antigues, l’or, les joies... L’Steam Buggy, “la mejor solución para la limpieza del hogar”. M’he quedat de pedra i amb la boca oberta: és la salvació de milions de persones que no volen ser esclaves de la llar. I el famós trapito, era el mateix per tot, i s’hi veia una de merda enganxada, que imagino que si li passem vapor amb la màquina deu quedar net i polit. I aquí no s’acaba tot: l’aparell incorpora una planxa que és totalment antiadherent i que amb el xorro de vapor et deixa la roba impecable. Ha fet la prova amb una americana i una corbata totalment arrugats i el resultat ha estat.. Bé, hi ha hagut un resultat, deixe-m’ho aquí. Ah!! Y no patiu, que ha dit que ell mateix s’ha preocupat de mirar a internet i altres establiments i no hi ha res igual. Després d’estar vint minuts parlant, ha deixat anar un “Bueno, señores, ya no les entretengo más”. No, si per mi no hi ha pressa i m’estàs entretenint d’allò més...

El segon producte ha estat el Tweeze, que “localiza, atrae y arranca el bello no deseado en barbilla, axilas, piernas...”. La veritat és que no era del meu interès, però el canal m’havia atrapat de tal manera que fins hi tot jo m’he trobat dient “adiós a las molestas pinzas con las que te arrancas los pelos de la cara que salen en los lugares más molestos”. I ara què faré sense elles? Bé, l’anunci ha durat molt poc i crec que no ha arribat als cinc minuts.

Però companys, el producte estrella ha estat l’exprimidor Zumo Star. Quina bona estona que he passat veient a dos alemanys xerrant sobre el producte en qüestió. L’inventor i promotor del producte és un tal Werner (el doble de l’Albano, aquell cantant italià de fa molts anys), que surt acompanyat del presentador que li va fent preguntes sobre l’invent i no deixa de meravellar-se i de posar cares d’al·lucinat cada vegada que l’altre exprimeix alguna fruita. I el millor és que la conversa és tota en castellà (us recordo que són alemanys, amb el que això suposa). Pots sentir frases com “La secreta de nuestra exprimidor es: un tapa, un filtro y un vaso. Muy simple, y además incorpora un coctelera”. Han estat uns quinze minuts veient, amb cara de perplexitat, com el Werner exprimia fruites i verdures i les abocava a un got. Impressionant!! Ja ho deia el presentador: “Esto es espectacular”, quan l’inventor posa una poma a la tapa amb pell i tot, l’exprimeix i quan aixeca la tapa la pell de la poma s’ha quedat allà: “Nuestra amiga (intueixo que qui s’encarrega de la càmara és una dona) va a hacer un plan primero de la manzana: solo ha quedado el piel”. El mateix passa quan exprimeix diferents fruites:
- “Entra la limón en tapa, gira y en pocos segundos tenemos el zumo y el piel se queda arriba”.
- “La kiwi explota y obtenemos el mismo resultado”.
- “Y con la ciruela pasa lo mismo: la hueso se queda en el piel”.
- Síndria. Aquest ha estat un dels moments estel·lars: fa la broma d’intentar encabir mitja síndria dintre de la tapa que és de la mida de la ma i l’altre li recrimina l’acció, tot fent-li broma. “Es perfect para las niñas” (referint-se a la pinya), diu el Werner. I pels nens no?, penso. I el diàleg que s’esdevé és el següent:
PRESENTADOR: “Y la piña va muy bien para adelgazar y poder lucir cuerpo en playa”.
WERNER: “Piña es perfect para la bikini” (referint-se al banyador).
PRESENTADOR: (tocant-se la panxa) “Y yo me puedo quitar estos michelines”

Perquè aquest exprimidor: “funciona con cabeza no con fuerza” i “nunca fuerza no hace falta” (potser és fill del Yoda de la “Guerra de las galaxies”). Que dius: què vol dir aquesta frase? Si és qüestió d’anar afegint paraules sense sentit jo també em veig capacitat. Exemple: poder intentar un piña en tapa para coger. I amb això ja podria posar-me a vendre productes d’aquests per la tele!!

I aquí no acaba tot, ja que el presentador (situat a la dreta de la pantalla) quan va veient els gots plens de sucs que va omplint l’altre, deixa anar: “Cuando compro una botella en supermercado no tengo el mismas ganas de beber que el vaso que tengo en mi mano ahora”. I més endavant, parlant del mateix diu que les botelles dels supermercats son “líquido marrón con burbujas que rompe la figura. ¿Y qué hay de las vitaminas que contiene el piña?” y el Werner, amb cara de no tenir-ne molta idea i l’altre havent-lo deixat com expert, intenta allargar la resposta i arriba a la conclusió que porta antioxidants i alguna cosa més.

Ah!! No voldria deixar-m’ho. Segons paraules textuals de l’inventor, “se limpia sólo con agua sin jabón ni nada”. Ostres!! He pensat que igual, si em comprava l’Steam Buggy, el faria servir per netejar-ho.

Quan hem passat al moment coctelera, ha explicat a l’audiència (bé, mig explicat perquè a la que ha dit que s’havia de posar pacharán l’altre me li ha pegat bronca perquè no es poden dir marques per la televisió i el Werner ha solucionat el problema dient: “Y un poco de esto y un poco de esto otro”) com fer un còctel i quan ha arribat a les quantitats d’alcohol, deixa anar que “cuando el marido llega cabreado a casa de trabajo, tu le metes más alcohol” i el presentador s’ha tret la seva pròpia teoria de la màniga: “Más frustración más alcohol”.

Per acabar, tot i que “los españoles viven en un paraiso de naranja”, demostren què ràpid és fer un suc de taronja amb aquest artilugi. El Werner li comenta que per fer mig litre de suc en té prou amb set segons. L’altre, tot astorat demana “un cronómetro y que venga algún abogado o alguien para tomar nota”. He tingut la sensació, per un moment, de veure el “Qué apostamos?”, però he trobat a faltar al Ramón García dient “Werner apuesta que hará medio litro de zumo de naranja en siete segundos”. Finalment, després de fer la demostració, el presentador li passa per la cara que ho ha estat cronometrant i que ha trigat vuit segons (en comptes dels set que havia promès), però li penja l’etiqueta de (paraules textuals) “Fernando Alonso de la cocina”.

El següent anunci ha estat el d’un ratllador/tallador Moulinex, presentat pel mateix home que he vist a l’anunci de l’Steam Buggy (el primer), però aquesta vegada vestit de cuiner i parlant des de la mateixa cuina on han fet la presentació de l’exprimidor. Bé, no entraré en detalls, però podem fer des de “patata paja, rallar zanahoria, pepinos, cebolla, ...” amb els cinc plaques amb les que podem fer cinc tipus de ratllats.

I no us perdeu el de les plantilles Walkfit, que serveixen per aprimar (sempre i quan portis una dieta equilibrada)... Però això un altre dia, ja que he hagut de marxar de casa que havia quedat!! Amb la bona pinta que tenien aquestes plantilles... I amb el que jo camino...

He començat a sumar el que em podia gastar amb tot això: cent cinquanta euros de l’Steam Buggy, trenta euros de l’exprimidor, trenta euros més del ratllador/tallador, quaranta de les plantilles,... En fi, que no pot ser. Són masses diners. He decidit que quan treguin una màquina que plegui llençols me la compraré, ja que per la tarda he hagut de plegar tot sol els del meu llit i me les he vist i desitjat!!

Vergonyós!!

Estic indignat, enfadat, cabrejat, enrabiat, malhumorat, mosquejat, ferit en l’amor propi,... Això que ha fet avui el Barça no té nom!! Senzillament és una vergonya que jugadors d’aquesta classe que diuen lluir els colors blaugrana a la samarreta i l’escut al pit surtin a jugar de la manera que han sortit: caminant, especulant de forma clamorosa amb el 0-1 al marcador i amb un passotisme per part d’alguns una mica lamentable. Han sortit simplement a complir, a fer acte de presència, a la llei del mínim esforç... Han aconseguit el 0-1 i s’han dedicat no jugar i a viure de les rendes que els donava el gol. Això és el que ha passat!! Una banda d’amics semblaven!! Vergonyós!!

L’onze inicial que presentava Rijkaard era diferent del presentat contra el Vila-real en partit de copa: entrava Bojan per Giovanni, donava descans a Milito en favor de Thuram, Messi era titular per primera vegada des de la lesió i els tres petits (Deco, Xavi i Iniesta) feien acte de presència al mig del camp.

El partit no l’he vist a l’Antibiòtic, sinó que he tornat als orígens, a Gràcia, al meu barri, al bar de sempre amb el meu pare. Feia tant de temps que no hi anava!! I els canvis eren patents i palesos: he perdut els galons i el meu lloc de sempre en favor de cinc avis de la Inserso. Què hi farem!!

Quan ha començat el partit i l’Athlètic ha fet la primera tímida aproximació a la porteria blaugrana m’he quedat de pedra: una de les iaies que tenia davant, s’ha tret les ulleres, s’ha posat les dues mans a la cara tot tapant-se els ulls i ha repenjat els colzes a la taula per tal de no veure la jugada de perill. Això, anava acompanyat d’algun ai i algun ui de la seva companya del costat i la queixa del suposat marit d’aquesta: “Mama, estàs patint més del compte!!”. Què maco!! Era aquell tipus de matrimoni gran que entre ells es diuen papa i mama, com els dels que en queden pocs.

Tot eren imprecisions en les passades, sobretot en la davantera, on fallava l’última passada o l’últim regat. Messi avui s’ha mostrat molt individualista i ha volgut abusar del regat fins que una vegada rere l’altra s’acabava estavellant en algun defensa o perdent la pilota.

Cap a l’equador de la primera part Iniesta ha fet una passada compromesa (bé, molt compromesa, tot sigui dit) cap a Víctor Valdés i les àvies de davant han deixat anar un continuat compendi d’ais i uís pujats de to i he tingut la impressió de que si el Barça no marcava d’hora el 061 hauria de fer acte de presència, sobretot per la senyora de les mans a la cara, que semblava patir de valent. El meu pare, però, m’ha tranquil·litzat i m’ha dit que no m’amoïnés, que sempre és així i que mai ha passat res. Però jo, no podia més que mirar la dona i fer-me’n creus.

Per fi Bojan inaugura el marcador. Com no podia ser d’una altra manera avui, ha estat fruit d’un rebuig del porter en una topada amb Messi, que li ha arribat la pilota als peus i escorat a la frontal de l’àrea ha creuant molt bé la pilota i el porter de l’Athlètic no ha pogut fer res per desviar la trajectòria. El partit començava agafar un altre tarannà, on segurament el joc canviaria ja que l’equip de San Mamés s’hauria d’obrir per anar a buscar el joc i el Barça se’n podria aprofitar. Però, a l’hora de la veritat, res de res... Avorriment total!!

I submergit en la mediocritat del joc dels dos equips arriba la mitja part, on m’assabento que el Madrid, segons el marit de la mama (el papa) té un jugador que es diu Val místeri... Quin misteri (i mai millor dit)!! Evidentment era en van Nistelroy!! Suposo...

Comença la segona part amb dues ocasions claríssimes del Barça: Henry creua massa la pilota i Deco amb el porter venut envia la pilota als núvols. El partit, però, lluny de canviar torna a l’ensopiment instaurat per decret durant els primers quaranta-cinc minuts. Tant és així, que al minut vint de joc he pensat que igual podríem posar el partit de bàsquet d’ahir que enfrontava el Barça i el DKV Joventut que de ben segur li dona cinc-centes mil voltes en emoció i espectacularitat al que estàvem presenciant, encara que fos en diferit. En mig d’aquests pensaments em sobresalta la dona de les mans a la cara: “Venga Anry (amb la a accentuada)!!”, que gairebé de peu li recrimina una acció. Estic a punt de donar-li les gràcies perquè m’ha fet despertar del son en el que m’havia instal·lat, ja que el Barça estava especulant amb el gol que els donava avantatge al marcador i dormia el partit d’una forma escandalosa. Això sí que es especular, i no lo dels pisos!!

I de tant caminar per la corda fluixa i com que tant va el gerro a la font que al final s’acaba trencant, ha arribat el gol de l’equip blanc i vermell al minut trenta-tres (bé, més endavant hem pogut veure a la repetició que el que introdueix la pilota a la porteria de Valdés és Thuram). El que abans era especulació pura i dura, ara són presses i corre-cuites. Què trist!!

Finalment el partit acaba amb l’empat a un gol al marcador i amb les cares llargues i l’enrabiada de tots els assistents.

Tot tornant cap a casa passo per davant d’un restaurant on anem a dinar algun que altre diumenge, el propietari del qual és del Madrid. No miro cap a dintre per tal de que no em pugui dir res, i a les poques passes d’haver deixat enrere el perill, sento una veu davant meu: “Hombre, ¿ya ha acabado? ¿Cómo han quedado?”. “Merda!!”, penso, si es que el Murphy últimament m’està tocant massa el que no sona. “Uno a uno” li deixo anar amb veu trista i amb cara de com si em portessin a la forca. “Ya nos escapamos a ocho puntos.”, diu rient per sota el nas. Vuit punts? Serà a nou si el Madrid avui guanya, però si volen que en sigui vuit, per mi ja està bé...

EN POSITIU.
Bojan, que sempre aprofita les oportunitats que li dóna Rijkaard i avui li ha respós amb un gol.

Alguna cosa més? Jo es que no n’he vist cap més...

EN NEGATIU.
Tot. Avui ho veig tot negre, començant per Rijkaard (canviant al Gudjohnsen per Bojan just després de rebre el gol), passant per Puyol i acabant per Henry totalment desaparegut al terreny de joc (salvo a Bojan, pobret). Un futbol de pati de col·legi on les imprecisions a les passades estaven a l’ordre del dia.

S’ha trencat la ratxa d’imbatibilitat de Víctor Valdés, que duia ja uns quants partits sense rebre cap gol.

Duraquetatló.

Si busqueu aquest mot al diccionari poso la mà al foc que no el trobareu. Però bé, us el puc definir ara mateix. Seria quelcom semblant a: “Conjunt de dues proves esportives celebrades una a continuació de l’altre que duren un temps determinat i en les que s’empra un raqueta”. Més o més seria això.

Fa dies que havia de quedar amb un antic company d’estudis per fer una partida a pàdel i de pas veure’ns i rememorar vells temps. Per unes coses o unes altres, la trobada es va anar posposant i no ha estat fins avui que no ens hem pogut veure. Hem quedat a les 8:30 a Parets del Vallès, on ell viu, i tot seguit amb el meu cotxe hem anat al Club Natació Granollers per a jugar-hi una estona. Teníem pista reservada de nou a onze i, puntuals com un clau ja intentàvem entrar en calor un a cada banda xarxa. Dic intentàvem perquè la temperatura que marcava el cotxe abans de baixar era de quatre graus positius. Les parets de la pista eren de vidre, i la rosada els recobria tots de dalt a baix.

Quin resum us puc fer del matx? Doncs que per molt que m’hi vaig esforçar i vaig deixar-m’hi la pell vaig ser esborrat de la pista pel David: 6-2, 6-1 i 7-6. Què hi farem!! No vull posar excuses. Si feia molt de temps que no hi jugava, és problema meu. Si ell sap jugar a tenis i té cops bons i un revés tallat que fa molt difícil tornar la pilota, és problema meu. Si jo tinc una raqueta millor que la d’ell i tot i així he perdut, és problema meu. Si no hem apostat res i el perdedor no ha hagut de pagar cap sopar, és problema... d’ell!! En alguna cosa havia de sortir guanyant, no?

El segon esport de raqueta que hem practicat després del pàdel, ha estat el ping-pong. Aquí he guanyat jo per 4-3!! M’ha costat perquè, tal i com li he fet veure en moltes fases del joc aconseguia tornar-me totes les pilotes davant de la meva notòria desesperació. I a més a més, té un revés demolidor a dues mans que em desconcertava molt.

El resultat final de la duraquetatló han estat unes clamoroses taules i un matí diferent on he practicat dos esports que feia molt de temps que tenia arraconats.

Efectes secundaris: sembla que el bigoti se’m noti més i hagi crescut una mica. Serà l’efecte Aznar (impulsor de l’esport al país veí)? Us diré que l’he estat buscant, per si havia vingut per practicar el català en la intimitat (com que deia que el parlava), però no l’he trobat. Imagino que deu rondar pels Estats Units recollint títols de doctorat pagats pel govern espanyol o deu estar acabant de donar les últimes directrius al Mariano Rajoy per la campanya electoral de les properes eleccions generals que s’apropa. Potser la propera vegada convidaré al Rajoy o a l’Acebes per si volen fer d’àrbitres, com que sempre tenen el no a la boca, per arbitrar partits de pàdel ja està bé, “noooo” (poseu-li entonació de jutge de cadira de Wimbledon)?

Només va faltar el gol.

Ahir vam tornar, després d’uns quants partit de no anar-hi, al territori barça o al nostre Camp Nou particular quan juga l’equip blaugrana: el bar Antibiòtic. Aquesta vegada van afegir-s’hi el Toni i el Jordi, així que vam estar acompanyats i vam poder-la fer petar. Abans de començar el partit, discutint a la taula teníem clar el que el Barça havia de fer: aguantar el zero a zero (inclòs un gol en contra no seria dolent) o, com el partit d’anada contra el Sevilla, intentar marcar un golet. I sembla que les coses van anar tal i com havíem planejat. O potser encara millor, ja que a part d’empatar a zero, ens vam emportar una molt bona imatge de l’equip. M’atreviria a dir que el Barça va jugar el millor partit de la temporada a fora de casa, que ja és dir!! I més tenint en compte que a les baixes ja conegudes de Samuel Eto’o, Ronaldinho (que està de pretemporada), Abidal i Yaya Touré, s’afegia a última hora la de Carles Puyol, que patia un refredat.

La primera part va ser ensopida, amb un Barça que el primer quart d’hora va mostrar-se molt seriós, però amb un Vila-real que va anar de menys a mes i va complicar la vida en alguna que altra ocasió a Víctor Valdés. Perquè us imagineu el que va ser la primera part, el noi que teníem assentat a la taula del davant a la mitja part va comentar-nos que li havia donat temps de llegir tot el diari.

La segona part ja va ser una altra cosa (ho escric encara amb la ressaca d’haver-la gaudit amb intensitat): vibrant amb un Barça que va embotellar al Vila-real a la seva àrea i no el deixava quasi respirar (és cert, però, que el contrari també va gaudir d’alguna ocasió, però molt poques). Les oportunitats s’anaven succeint a la porteria de l’equip rival: Iniesta, Bojan ... I amb un Messi que va entrar a la segona part substituint Giovani, va encarar els contraris amb la seva velocitat endimoniada i els seus bons regats (va ajudar-se amb la mà per intentar marcar un gol, cosa que li va suposar la tarjeta groga). El Barça jugava ràpid, tenia la possessió de la pilota i tenia el partit totalment dominat. Com a tot a la vida sempre hi ha un però, aquest va ser la manca de punteria i el premi merescut: el gol.

EN POSITIU.
La bona imatge que ahir va donar l’equip i que esperem que no sigui només flor d’un dia (un paloma no hace verano, que deia Johan Cruyff)

Tant que critico a Giovani sempre, diré que ahir no va fer un mal partit. Potser el Camp Nou l’hauria de xiular més per fer-lo reaccionar...

El bon partit de Víctor Valdés amb un parell de parades de molt de mèrit. Nosaltres també tenim el nostre Casillas particular...

Segon partit de Messi com a suplent, cosa que fa pensar que el proper Rijkaard ja s’animarà a fer-lo saltar de titular amb l’onze inicial.

EN NEGATIU.
L’empat a zero (un resultat perillós), i tot per decidir a casa. De totes maneres si el Barça juga igual a l’estadi, no tindrà problemes per passar d’eliminatoria.

En conseqüència, la manca de punteria de la davantera blaugrana.

Watanegui consup!! Iupipati Iupipati!!

No us sona? La veritat és que us heu de remuntar uns quants enrere. Concretament a l’estiu de 1991. Imagino que els versats en la matèria de les cançons casposes dels estius ja sabeu de que us estic parlant. El grup es deia Banda blanca i la cançó “Sopa de caracol”. No em pregunteu com, avui mentre treballava m’ha vingut com una exhalació els primers compassos d’aquesta cançó. Forçant el meu petit cervell (compost per dues neurones situades una a l’hemisferi nord i l’altre a l’hemisferi sud, ja que estan enemistades des de que faig servir més la d’esquerres que la de dretes) he arribat a treure la música i un trosset de la lletra. Què gran!! Què he fet? Doncs seguir aprofundint en el tema i buscar per internet més coses (és per això que us he pogut escriure unes línies més a dalt el títol i el nom de la cançó).

La veritat és que la lletra no té preu: és una continua permutació de “watanegui consup”, de “iupipati iupipati” i de “wuli wani wanaga” combinat amb la recomanació “Si tu quieres bailar, sopa de caracol” per arribar a omplir crec que vora cinc minuts de pista d’un cd (hi havia cd’s en aquells temps?). Ah!! I no em voldria descuidar de les proposicions deshonestes del cantant: “Con la cintura muévela. Con la cadera muévela. Si lo que quieres es bailar. Si lo que quieres es gozar.”. No em negareu que no té mèrit!!

No sé en què estaria pensant el compositor per treure la frase sopa de caracol (també m’he plantejat moltes vegades en què estaria pensant el Fari quan va escriure “Ay torito, ay torito bravo, lleva botines y no va descalzo”... o millor dit què s’havia pres per veure un toro portant botins). Algú ha menjat alguna vegada sopa de cargols? Si de cas cargols a la llauna, cargols amb salsa, cargols guisats, però en sopa? No sé d’on és originari aquest personatge/compositor ni si allà s’estila cuinar aquest plat, però ja us dic jo que per provar-lo amb mi no hi comptin.

I em pregunto: com pot ser que una cançó d’aquestes característiques pogués triomfar? Tant freaks érem tots plegats? I és més, hi hauria algun conductor d’aquest que va amb la música molt alta pels carrers de Barcelona que s’atrevís a portar aquesta música? Em costa de creure... De totes maneres, tenim la sort de que no ha arribat a ser una cançó estrella dels karaokes. No pot arribar a fer ombra ni a Nino Bravo ni a Georgie Dan i les seves barbacoes.

Per més informació, us deixo un parell de links “interessants”, per a que aprofundiu més en el tema:
-Lletra: http://www.planetadeletras.com/index.php?m=s&lid=51538
-Videoclip: http://www.lacoctelera.com/jbavideos/post/2006/08/08/sopa-caracol (no us perdeu la forma com ballen les noies que surten en banyador, inclòs n’hi ha alguna que porta la calça del bikini pujada fins a l’alçada de l’aixella...).

UTMB: bombardeig massiu de mails.

Ahir, després de quedar decebut de l’experiència amb les agències de viatges, vaig decidir utilitzar el buscador universal d’internet (google) per tal de cercar apartaments/hotels/cases rurals a Chamonix, lloc on volem dormir a la nostra aventura pels Alps. Per sorpresa meva, va mostrar-me infinitat de planes web que contenien aquesta cadena de paraules. I és més, si entrava a qualsevol pàgina d’aquestes que són buscadors d’hotels/apartaments/cases rurals tipus booking, també tenia on triar i remenar: apartaments grans, petits, d’una, dos, tres, quatre habitacions, xalets, amb o sense plaça de pàrquing i un ventall bastant ampli de preus. No vaig quedar-me plegat de braços davant de tanta oferta: a tota entrada mitjanament bé de preu que s’acollís a les nostres exigències (poques, tot s’ha de dir) vaig enviar un mail al propietari per confirmar disponibilitat per les dates que volem i preu.

A hores d’ara ja han contestat uns quants, amb més o menys sort. Alguns ja han llogat l’apartament, però d’altres estan disponibles. Té el seu mèrit entendre’t amb anglès per correu electrònic amb gent que et contesta en francès. Però com que internet és millor que l’Opencor (està obert les vint-i-quatre hores del dia i té de tot), vaig utilitzar un dels traductors de francés-espanyol que vaig trobar. L’apartament millor de preu que he trobat fins ara és un que per sis dies demanen 250 euros, les característiques del qual són: dos habitacions, cuina independent (veig que de nacionalismes n’hi ha a tot arreu), saló, lavabo i un wc independent (el de casa meva també és independent?) amb una superfície de trenta-dos metres quadrats. Ah!! I rentaplats, televisió, microones, nevera, cafetera, banyera, armari d’esquís (interessant!!), ascensor, assecador de cabell (crec que no l’utilitzaré), aspirador (no penso netejar per sis dies que estarem), calefacció (crec que no serà necessari encendre-la), DVD (home, sempre és bo saber-ho) i parking col·lectiu.

Ja li he passat tota la informació al Jaume, que haurà de dictar sentència...

UTMB: segon pas.

Segon pas cap a la Ultra Trail Mont-Blanc. Avui he enviat per carta certificada a França el certificat (i perdoneu la redundància) metge que diu, entre d’altres coses, que tinc una salut de ferro, que sé el que em faig apuntant-me a una marxa tant llarga i que prometo no haver pres substàncies dopants mentre faig exercici. És la primera carta certificada de la meva vida que envio. Tres euros, incloent el sobre i tot. Em pensava que seria més car. He fet una entrada triomfal a l’oficina de correus: “Bona tarda!! Vull enviar una carta.”. L’home de l’altra banda del mostrador m’ha mirat amb cara compassiva i ha deixat anar: “Doncs crec que has anat a parar al millor lloc!!”. Sóc aquelles típiques frases que es diuen sense pensar i que són totalment obvies (la que vaig dir jo, evidentment). M’han dit que en uns sis dies arribarà la carta al seu destí i que, amb una mica de sort, podré anar consultant per internet on és en cada moment. Home, per tres euros ja tinc distracció assegurada durant un temps!! He arribat a pensar que quan arribi aquesta n’enviaré una altra el més lluny possible (Austràlia?) per tornar a fer el seguiment i tornar a tenir uns altres dies de distracció...

Avui també ha estat el dia de les agències de viatges. Hem de començar a moure’ns per tal de trobar allotjament per aquests dies que serem a terres franceses. N’he visitat un total de tres. La primera, que no me’n recordo de quina cadena era (si n’era d’alguna) ha estat la de durada més curta. Quan he entrat hi havia un home preguntant preus de creuers. He aprofitat un moment que la dependenta m’ha mirat per deixar-li anar si podia reservar hotels per Chamonix. M’ha dit que no ho sabia, que ho havia de mirar. Per no estressar-la i per no perdre més temps (ja que volia anar a d’altres) li he deixat les dades de la reserva, el meu telèfon i el meu correu electrònic perquè quan ho tingui m’informi.

A la segona agència, un Halcón Viajes, he hagut d’esperar mitja hora llarga. Un matrimoni d’avançada edat preguntava també preus de creuers (avui potser era el dia oficial de la inauguració de la temporada creuerística). I entre les trucades de la noia als majoristes, que només hi havia una persona atenent al públic, la indecisió de si anar al Mediterrani o a les illes gregues o, finalment, si ho canviaven per una volta a Europa amb autocar, m’estava desesperant. Tot el problema era degut a que quedaven poques places. Quan han decidit alçar-se de la cadira la dona encara li ha deixat anar que no havien pogut passar abans a fer les reserves perquè ella tenia la cama molt malament i que per molt que hi hagués gent que tingués ja el viatge reservat des de l’agost, segur que ells no tenien la cama tant malament com la que tenia ella i bla bla bla... He deixat el llibre sobre la taula i m’he assentat per fer una mica de pressió i veure si enganxava la indirecta i es deixava de xerrameca. Sí, ho ha captat, però abans m’ha deixat anar que la cama encara li feia mal des d’allò de la caiguda i... Bé, en aquesta agència m’han donat algun que altre preu, que demà enviaré al Jaume per comentar-li.

A la tercera i última agència (ja que he fet un intent fallit d’anar a Viages Iberia perquè tenien la botiga en remodelació), un Viatges Crisol, m’han dit una noia super-mega-o-sigui-t’ho-juro-per-snoopy-pija-voy-de-rayos-uva-hasta-arriba que encara era massa d’hora, que fins a setmana santa els majoristes no carreguen les dades de l’estiu, però que podia mirar a no sé on per tal de donar-me informació. També li he deixat el telèfon i el mail, però al donar-li el nom, m’ha dit amb aquella veu insuportablement pija: “Ostres!! Jo tinc un amic que també es diu Jordi Casanovas!! El que no sé si és amb essa o sense essa final!!”. Val, hiper-mega-txulo i m’encanta de la muerte, pero, li he preguntat: “Quan em podràs donar la informació?”. M’ha mirat amb un somriure i m’ha dit: “Per setmana santa”. Crec que si hagués estat un personatge de dibuixos (tipus Doctor Slump o Musculman) m’hagués caigut al terra. Però si ho necessito saber quan abans millor (abans ja li havia deixat anar el rotllo de la UTMB i de la quantitat de gent que s’hi voldria allotjar)!!

Gràcies, Sir Henry!!

Ahir va ser partit de quedar-se a casa i d’escoltar-lo per la ràdio, com quan el PPV no existia i les ones radiofòniques eren les úniques capaces de transmetre al seguidor culé les ventures i desventures de l’equip. Degut a una mandritis aguda no ens venia de gust baixar al bar, així que el transistor ens va acompanyar durant dues hores llargues.

Partit ensopit i trabat, pel que vaig sentir, amb poques ocasions de gol. El Racing va venir a tancar-se darrera, a posar les coses difícils i a no deixar que el Barça desplegués el seu joc. I així va ser. Les ocasions no van ser moltes, però Sir Henry, gràcies a una jugada afortunada en un llançament de córner, sense saber molt bé com, li va caure la pilota al cap i només va haver d’empènyer-la a la porteria. Un a zero, i el més difícil ja estava fet: obrir la llauna. Ah!! I celebració de les que agraden: va pujar-se els pantalons fins a l'alçada del pit dedicant-li, d'aquesta manera, el gol a Víctor Valdés.

El partit va continuar avorridot fins que, al minut seixanta-cinc de partit, Rijkaard va fer entrar a Leo Messi. Va ser curiós, perquè a la primera jugada que va tocar la pilota, el locutor de RAC1 ja va canviar el to monòton de veu que ens havia acompanyat fins aleshores (llevat del gol marcat a la primera part) per adoptar-ne un altre més cridaner. Però va durar poc: un parell de jugades maques i es va diluir en mig de la mediocritat del partit.

I què dir del Racing? Doncs que va tenir només una oportunitat en tot al partit on Valdés, molt atent i amb gran encert, va fer una gran parada (a l’estil Casillas... ;-)).

EN POSITIU.
L’entrada de Messi, per uns moments, va revolucionar el partit. Ara només li queda agafar minuts i ritme i tornarà a carregar-se el Barça a l’esquena, sens dubte.

Thierry Henry, que sembla haver entès el rol que ha d’agafar quan falten homes importants com Eto’o o Ronaldinho (que per cert, quan tornarà? Si és que torna...)

EN NEGATIU.
Giovani dos Santos, que ahir va acabar xiulat pel públic del Camp Nou i que Rijkaard, amb bon criteri, va canviar-lo per Leo Messi.

El nom del porter del Racing: Coltorti. Com es pot dir un porter així? Home, siguem seriosos!! Si es que aquest nom, traduït al català, seria quelcom semblant a Colltort.

Parella de famosos… i freaks!!

És ben veritat que pots passar-te dies sense veure a ningú famós pel carrer. Inclòs setmanes o mesos o anys, m’atreviria a dir. Però ahir va donar la casualitat que en un sol dia en vaig veure dos. Potser el primer em va fer més il·lusió veure’l que a l’altre. Potser és perquè aquest primer representa quelcom nostre i que em fa sentir orgullós. Potser és perquè l’altre ja se li ha quedat petit això d’aquí i ha alçat el vol buscant donar una dimensió més gran a la seva carrera, o perquè quan el podria veure és a hores, per a mi, intempestives de la nit... Els dos són catalans: el primer de Girona i l’altre de Reus. La veritat és que no són famosos de talla mundial, però sempre et fa il·lusió trobar-te’n algun pel carrer.

El primer (tal i com l’he anomenat aquí) va ser l’Albert Jorquera, porter suplent del Barça. Pel matí, de nou per la Quiron per temes diversos, el vaig veure sortir de la revisió degut a la lesió de lligaments que va fer-se fa unes tres setmanes. Vestit amb un xandall blau, amb una crossa a cada mà i molt amable va accedir a fer-se un parell de fotografies amb una parella que rondava per allà. Únicament, per no atabalar-lo, vaig acostar-me per donar-li ànims i per dir-li que estigués tranquil que el nou fitxatge del Barça per la porteria (José Manuel Pinto) per molt bé que ho fes no li podria treure el lloc.

Al segon (o l’altre, tal i com l’he esmentat més a dalt) vaig trobar-lo per la nit, com no podria ser d’una altra manera. Amb les seves ulleres i la seva perilla, de seguida vaig veure que es tractava de l’inconfusible Andreu Buenafuente. Agafat de la mà d’una noia i fent una mica el ruc pel carrer, quan va passar pel costat nostre vaig deixar-li anar un: “Adéu, Andreu!!”, a lo que va respondre un “Bona nit!!”, i va seguir caminant amb la noia tot rient i xerrant animadament.

La parella de freaks va venir més tard, quan després de sopar ens estàvem esperant a l’andana el metro per anar cap al centre a prendre alguna cosa amb uns amics amb els que havíem quedat. De sobte van acostar-se un parell de personatge. Un era d’aspecte normal, però l’altre en lluïa un de ben curiós: amb un pantalons texans ben amunt, una samarreta blanca per l’ocasió (amb ganes de marcar pit, però només podent marcar panxa), amb un got de plàstic a la mà ple d’un líquid de color carbassa i mirant/repassant de dalt a baix a totes les noies que passaven tot guinyant l’ull al company i dient-li: “Tiene un punto”. Bé, doncs una vegada dintre el metro i arribant a una parada, els va semblar veure a un amic. Quan el metro va obrir les portes van sortir a mirar fora del vagó i van tornar a entrar de seguida deixant-se una bossa amb colors militars al terra. La conversa que va venir a continuació entre els dos individus va ser quelcom semblant a això:

COMPANY-NORMAL: (veient que la bossa s’havia quedat al terra) Te has dejado la bolsa.
COMPANY-ESTRANY: (després de pensar la resposta) Ya, es una bomba. Es que soy Bin Laden.
C-N: (amb cara d’admiració i respecte i fent que sí amb el cap) Bin Laden macho...!! (reconsiderant uns segons) Bueno, si tuvieses veinte años más, barba blanca y turbante...
C-E: Bueno, igual sí!! (passa una noia per davant, guinya l’ull al company i fa un gest amb el cap tot assenyalant-la) Tiene un punto.

Ara m’agradaria fer un punt i a part i fer-vos partícips de la nova moda que crec que s’està imposant a TMB. S’anomena Metrolló i consisteix en fer el famós botelló, però als vagons del metro. M’explico: assentat davant nostre hi havia una parella de sud-americans i un duia un got d’aquests de festa infantil de color blau i transparent a la mà. Quan li quedava només un dit al vas va treure d’una bossa vermella de plàstic una botella de whisky d’aquestes d’un euro de marca no t’hi fixis (de les que només beure’n un glop ja tens ressaca per dues setmanes) i se’l va tornar a omplir. Vaig quedar estorat!! Serà una nova moda? Sabia lo de fer el botelló pels carrers, parcs i places de les ciutats, però desconeixia que l’hàbit s’estava estenent als vagons del metropolità...

Bogeries de Brooklyn.

Acabo de tancar l’última pàgina i ja el trobo a faltar. És com si m’hagués quedat orfe o si hagués perdut quelcom i no pugui fer res per que torni a estar a les meves mans. Com quan estàs gaudint d’alguna cosa que t’agrada molt i de sobte s’acaba. Com m’ha tingut enganxat!! Si tenia una estona (cinc, deu o dos minuts) el treia d’allà on estigués descansant i l’obria per l’última pàgina on l’havia deixat tot devorant les paraules que a cada pàgina feien que em capbussés en la vida del protagonista. Us el recomano. L’autor és Paul Auster. No havia llegit res encara d’aquest escriptor, però no dubteu que a partir d’ara ocupa un lloc preferent a la llista de predilectes (tot serà que el proper llibre d’ell que em llegeixi no m’agradi gens, que podria ser...). Amb un llenguatge senzill, directe i sense paràgrafs d’aquests que de vegades es posen per omplir pàgines, l’autor aconsegueix fer-nos partíceps de la història que ens narra. Una història molt ben construïda i del tot original. No us penedireu si decidiu llegir-lo!!

La veritat, però, és que ja em tocava que caigués a les meves mans un llibre que m’enganxés de la manera que m’ha enganxat aquest. Els tres últims llibres que m’he llegit no els he encertat però, en algun d’ells fent un esforç terrible per no deixar-lo a mitges (sóc de la teoria que si a nosaltres no ens agrada que ens deixin a mitges els llibres tampoc...), els he acabat.

D'espectador al Camp Nou.

Aprofitant que les entrades per veure el Barça estan relativament barates aquests dies (el Laporta deu tenir febre o remordiments d’alguna mena) ahir vam anar al Camp Nou a veure l’equip blaugrana. Ah!! I vam anar-hi amb el quinze des de la feina de l’Alba (després d’haver-nos proveït de porqueries varies per anar devorant mentre veiem com – alguns – jugadors es deixaven la pell al camp). Quin suplici, renoi!! Per passar el tram de Travessera de les Corts vam estar més de quinze minuts. Però això sí, va valer la pena perquè va deixar-nos just davant de l’entrada del l’estadi.

Només entrar ja vam tenir problemes. Les entrades les havíem tret pel Servicaixa (de la Caixa, evidentment) amb una “ínfima i ridícula” comissió de dos euros per entrada per temes de gestions i més, que penses que quines gestions et fan quan les vaig comprar per Internet i les vaig anar a recollir a un terminal d’aquest grocs , és a dir, que tota la feina bruta – i neta – la vaig fer jo o el que vulgarment s’anomena Juan Palomo yo me lo guiso yo me lo como). Doncs bé, a les entrades hi havia imprès el número d’accés, la boca, la fila i el seient, però no hi figurava la porta per la que havíem d’accedir, cosa important perquè l’entrada va amb codi de barres i si no entres per la porta que et toca, el torn no s’obre i no pots passar. Després de perdre temps valuós a l’oficina d’atenció al soci, que no va privar-nos de veure els jugadors escalfant encara que fos cinc minuts, vam sortir amb dues entrades noves (pels mateixos llocs) i vam poder accedir al camp.

Quins records!! Sempre que trepitjo el santuari blaugrana em ve al cap quan era petit i el meu avi, barcelonista de tota la vida i fins a la medul·la, em portava a veure els partits. Estàvem darrera una de les porteries, però no importava. El que prevalia per sobre de tot era que estava al camp i que podia veure als meus ídols com jugaven, movien la pilota d’un cantó a l’altre i marcaven gols (si tenia sort a la porteria darrera de la que estava).

La primera part va transcórrer sense pena ni glòria. Avorrida, però quan estàs al camp els minuts passen volant: menges porqueries, sents a un que parla darrera teu, et distreus mirant com s’aixeca l’entrenador o com el del teu davant murmura frases inconnexes i sense sentit per esbroncar al jugador de torn (que normalment sempre li toca el rebre al mateix), fas tres fotografies, xerres amb algú altre, ...

Arribada la mitja part, comença el ritual: entrepà de pernil (gentilesa de la meva mare) i Coca-cola. Com a bon culé no pot faltar fer un mos entre part i part i comentar la jugada. I seguint el costum dels darrers partits, missatge del Ramón al mòbil: “Tienes frío bufas?” (sobrenom que m’ha posat perquè sempre porto bufanda). I tant si en tenia!! Quin fred que feia!! Anava ben abrigat (amb la bufanda, evidentment), però el fred era d’aquells que se’t posava dintre els ossos.

La segona part van ser quaranta-cinc minuts de patiment constant: el Sevilla si ens marcava un gol ens eliminava i això es palpava a l’ambient. El Barça no estava jugant bé, amb un partit pràctic i amb molt de coratge es limitava a resistir les poques escomeses del rival. Les dos ovacions de la nit se les van emportar Bojan i Deco quan van substituir Gudjohnsen i Giovani dos Santos. El xiulet de l’àrbitre quan passava ja el temps reglamentari va posar fi al patiment culé i la parròquia blaugrana va poder tornar a casa amb un somriure als llavis per la classificació però descontents pel joc exhibit i pel sofriment constant al que havia estat sotmès.

I per acabar us deixo amb una panoràmica que vaig fer del Camp Nou buit. Impressiona, no?

UTMB: primer pas.

Acabo de donar el primer pas per participar a la Ultratrail Mont-Blanc: he escanejat les dues cares del meu DNI aquí a la feina (a color gràcies a una fotocopiadora de recent adquisició que és capaç de fotocopiar, enviar faxs, escanejar i alguna altra cosa més que se m’escapa), l’he convertit en PDF i l’he enviat a l’adreça electrònica de l’organització de la cursa. Amb el meu anglès macarrònic els he explicat, molt breument, que els faig arribar la copia del DNI (què sinó?). Aquest és un dels dos requisits que demanen, a part de presentar un certificat metge on, el sota signant dona fe de no prendre productes dopants, és conscient de la duresa de la cursa, etc, etc... i on el metge de torn diu no haver trobat cap “contraindicació aparent a la pràctica de la carrera a peu de molt llarga duració.”. Aquest certificat també el tinc omplert i signat pel metge i per mi. Falta enviar-lo per correu (m’he de quedar una fotocòpia), i segons m’ha recomanat l’Alba, per correu certificat per assegurar-me de que arriba. Però això serà un altre dia, potser dijous...

El refugis antiaeris de la Plaça del Diamant i de la Plaça Revolució.

Aquest passat dissabte vam anar a veure el refugi antiaeri de la guerra civil situat a sota de la Plaça del Diamant. Feia més d’un mes que havíem fet la reserva per telèfon (93-211-49-73, per qui estigui interessat). Ho gestiona una empresa que es diu Tasca.

Si coneixeu la plaça en qüestió, sabreu que hi ha un parell d’entrades que semblen de pàrquing, però que en realitat no ho són, com vam poder comprovar el dissabte. S’utilitzen per poder accedir al refugi situat a dotze metres sota terra, segons va explicar-nos la guia on, només entrar-hi, ja notes la humitat que s’hi respira dintre (les ulleres, en un primer moment, em van quedar entelades del tot).

Hi ha un primer tram d’escales de baixada amb molt de pendent que ens porta fins a les entranyes del refugi. En cap moment tens sensació de claustrofòbia, al contrari, meravellat per la construcció de l’habitacle (no oblidem que va ser la gent del poble qui va fer-ho i que la Generalitat només es dedicava a supervisar si ho feien bé o ho feien malament) i per la tant típica volta catalana que es veu al sostre.

La guia va anar explicant-nos les diferents curiositats del refugi mentre seguíem el recorregut marcat i ens va fer participar a tots amb unes targetes que va repartir al començament i que vam haver de llegir quan ens ho va indicar. En aquestes targetes assumíem el rol d’una persona que d’alguna o altre manera havia format part del Refugi. A mi va tocar-me fer de paleta (que no senti precedent!!), a l’Alba d’infermera, al Mikel i la Tere de dos germans (si no recordo malament) ...

El tros que em va impactar més va ser al final, quan la guia va fer-nos assentar als bancs, tancar els ulls i va posar en marxa el radiocasset per tal de simular la sensació que es tenia des de l’interior del refugi dels sorolls dels avions que passaven i les bombes que anaven caient i explotant per tota Barcelona. De pell de gallina, us ho prometo!! Imagineu-vos el que hauria de sentir la gent fa setanta anys soterrada al refugi i no sabent el que estava passant dotze metres per sobre dels seus caps.

Quan vam sortir del refugi l’aire fred va colpejar-nos de nou la cara. Ara que la visita tocava a la seva fi, vaig aprofitar per preguntar-li a la guia si sabia què s’havia de fer per visitar el refugi situat a l’interior del pàrquing de la plaça Revolució (també a Gràcia i situada a pocs metres de la plaça del Diamant). N’havia sentit a parlar i havia vist imatges en un documental. Ens va dir que hi anéssim i que el vigilant del pàrking segurament ens donaria les claus per a poder-hi entrar i visitar-lo per la nostra compte (sense visita guiada).

I així ho vam fer. Per curiós que sembli, quan vam poder trobar al vigilant aquest, com si fos el més normal, va deixar-nos les claus tot indicant-nos que havíem de baixar a la planta 4B i que ja veuríem la porta que hi donava accés. Ostres!! Doncs era veritat!!

Aquest refugi, però és bastant petit. Crec que hi deuen cabre unes quinze persones a molt estirar: un passadís i un parell de cambres feien el fet. Una cambra tenia una prestatgeria i una taula fetes amb maons a la paret i a l’altre hi havia els bancs per a que la gent pogués assentar-se.

Us deixo alguna foto per a que podeu veure l’interior d’aquest petit refugi:

Se'n va Eto'o... torna Henry!!

Ahir va tocar veure el partit a Sabadell. Havíem quedat per sopar amb la colla, així que si veiem el partit a Barcelona després tocava pujar cap allà i, per no endrapar massa tard, vam decidir de veure’l fora de casa (si considerem casa l’Antibiòtic, bar on sempre baixem a veure els partits).

Després de provar amb tres o quatre bars vam anar a para a un hotel (a Sabadell?), guiats pel Marc, que tenia televisió (enorme, però de tub) al pis de dalt. Recordo haver fet el comentari que veuríem el partit a segona graderia, i si molt m’apures, a tribuna, que des de dalt teníem unes vistes fantàstiques de la gent que, aliena al partit que s’anava a disputar, sopava i xerrava amb els amics.

Prenem seient a una taula llarga, amb el permís d’un home que estava assentat. Miro el panorama i veig que tot són avis (algun amb corbata i tot) que estan copant els primers llocs fent valer la seva etiqueta de veterans del bar. El següent pas és fixar-me amb el televisor: mala senyal!! I mai millor dit, ja que la imatge es veu amb neu i cada dos o tres segons fa interferències. La veritat és que no es donaven les condicions idònies per seguir el partit, però, degut a que la resta de bars pels que vam passar estaven plens, van decidir quedar-nos. Millor això que res!!

Comença el partit i, com sempre que el veig acompanyat d’amics, la meva atenció es desvia a la conversa que hi ha a la taula i al joc que fa el Barça. Evidentment, i com quien mucho abarca poco aprieta no estic ni per una cosa ni per una altra. De sobte, darrere meu, sento el soroll del got caient sobre la taula i la típica reacció del que l’ha tirat (el David): “Ostia!!”. Una onada de cervesa amb llimonada cau a sobre la taula i amenaça amb inundar la bossa de patates chips que hi ha oberta. Salvem les patates i al cap d’uns instants l’Alba apareix amb un rotllo de paper de wàter per transformar la taula de nou en zona de secà.

Primer gol: Gudjohnsen. Minut vint-i-set. Tots cridem (bé, dos avis i tres de la nostra taula que a la resta el futbol no els apassiona molt) i un dels habituals del bar es posa a ballar amb els braços en forma de ela i movent-los endavant i endarrere i movent la cintura a banda i banda (arribant-se a ajupir una miqueta en alguna ocasió). De sobte, puja el maître a la catalana, vestit tot de blanc amb corbatí negre (que si no hagués estat pel drap que portava penjant del braç li hagués comentat que el càsting de Mira quien baila no era allà) i ens diu amb to amenaçador i amb veu bastant alta que si tornem a cridar apaga la tele. Me’l vaig quedar mirant amb cara de perplexitat i vaig pensar que igual l’havíem cagat i que quan marquen gol en aquest bar no es crida, sinó que tots s’aixequen i es posen a ballar d’aquella manera tant curiosa, però de seguida vaig descartar-ho, ja que només s’havia alçat un d’ells.

A la mitja part és el torn del sopar i dos avis, al cap d’una estona, pugen amb un plat de truita enorme acompanyat de llesques de pa amb tomàquet (el ballador improvitsat) i amb un entrepà que si no era del tamany d’una barra de quart li faltava poc (el que s’assenta al seu costat).

També ha tornat a aparèixer el maître que li fem extensives les queixes de que el televisor es veu molt malament i que si el pot arreglar. “Ahora lo comunico a dirección.”, en comenta. Al cap d’una estona, puja i es posa a remenar l’aparell (imagino que la direcció el deu haver anomenat responsable de solucionar-ho). La imatge millora (ja no es veu amb neu), però les interferències no desapareixen. “Esto es de ellos” sentencia tot fatxenda com si dominés el tema, després d’estar tocant tots els cables com un condemnat.

Comença la segona part i al minut cinquanta-tres segon gol del Barça (Bojan) i segon got de cervesa que cau per sobre la taula. De nou el David, qui si no!! L’Alba (alies helpdesk) torna a la càrrega amb el rotllo de paper higiènic per recollir el líquid vessat. Ara la pregunta que es palpava a l’ambient era si hi hauria hat trick. Però no de l’Henry, del Bojan o de cap jugador del Barça, sinó del David. Seria capaç de tirar un nou got a sobre la taula i que la xifra passés de dos a tres?

Ens adonem que l’home del primer gol no l’ha celebrat i a falta de ball li reclamem, no sigui que se n’hagi oblidat. Tot obedient, ens torna a delir amb una altre interpretació/recital de la versió modernitzada de El baile de los pajaritos. Salvats!! Ja ho trobàvem a faltar.

Al cap d’una estona torna a fer acte de presència el maître (immediatament pensem que ja ens hem quedat sense partit per tornar a cridar) tot dient-nos amb aire de nou fatxendós: “Voy a darle un poco más de volumen a ver si se arregla esto.”. I, evidentment, no es va arreglar el problema. Si es que de vegades el volum no importa (o és el tamany?). He arribat a pensar que igual la direcció li ha donat de nou ordres de que pugés a solucionar el problema de les interferències o si havia estat per iniciativa seva que tot rumiant se li havia acudit que amb una mica més de so a la televisió el tema quedaria arreglat (pel tema de la vibració o quelcom semblant).

Al tercer gol (de Eto’o) no hi ha ball, però l’home es gira cap a nosaltres i comença a riure. De sobte, li queden al descobert les dents, o millor dit, la dent de dalt de tot. Se m’escapa un crit de “Cuñaaaao!!” i tots esclafim a riure. Però aquí no acaba tot, ja que l’home sembla haver entès la directa (que no indirecta) i es posa riure tot llançat i tornant a ensenyar l’única dent dient: “Cuñaaaaooo!! Cuñaaaooo!!”.

Al quart gol, també d’Eto’o, tota la nostra taula en cor li demanen que fusioni: el cuñao més el ball i comencem a corejar: “El baile del cuñao!! El baile del cuñao!!”. Però ja no estava per orgues i no vam poder veure l’art eclèctic de la fusió de dues coses tant diferents com el ball i la caracterització d’un dels personatges més curiosos que ha donat la televisió.

Acabat el partit ens esperava una fondue de formatge que, després d’haver d’esperar una estona morts de fred a fora del restaurant, vam devorar amb ànsia i delit.

EN POSITIU.
L’atac blaugrana es va mostrar molt efectiu i em va agradar bastant, clar que l’equip que teníem davant era el Múrcia.

Torna Henry en bona forma...

EN NEGATIU.
... però se’n va Eto’o cap a la Copa d’Àfrica. Gran pèrdua!!

Sí, sí, sí!! Anem a Chamonix!!

Són dos quarts i cinc de nou de la nit i, a corre cuita, engego el portàtil de l’Alba. No funciona Internet!! No, Murphy, si et plau, avui no… Demà si vols deixo que la torrada caigui al terra pel cantó de la mantega, que si m’ha de passar quelcom em passi, … el que tu vulguis però avui no!! Després de mirar i remirar (amb els nervis i l’excitació del moment), les mans màgiques de l’Alba aconsegueixen tornar la vida a l’explorer. Estem tranquils. I dic estem perquè el meu atac de nervis momentani he aconseguit passar-li també a ella. Encara queda un quart d’hora per les nou, l’hora marcada per l’organització que comencen les inscripcions. S’inicia un compte enrere que m’ha de dur a formalitzar la meva inscripció a l’Ultra trail Mont-Blanc. És un desafiament entre l’ordinador i jo. Ho he d’aconseguir. El Jaume, que també s’apunta a la prova, m’ha dit que les inscripcions per aquesta cursa volen només obrir-se el termini. I jo no vull ser menys i en vull aconseguir una. Bé, dos, perquè a última hora el Jaume m’ha comentat que si el puc apuntar perquè no arribarà a casa a les 21:00h.

Falten cinc minuts per l’hora H. La meva vida gira en torn d’un click a “S’inscrire à la CCC (96km – 5600 m de dénivelé positif” i un F5 per refrescar la pantalla. He d’intentar que no ens quedem sense places. Els nervis se m’han posat a l’estómac i el neguit em recórrer tot el cos. Em ve al cap el moment aquell de final d’any on tots estem assentats a la taula amb els dotze grans de raïm davant esperant que sonin les dotze campanades mentre el presentador popular de torn va xerrant sense saber molt bé el que diu.

Falta un minut. Ara bé el millor. Les presses i les corredisses per aconseguir dos dorsals quan de sobte: “Internet explorer ha efectuado una operación no válida y se cerrará” i els dos típics botons d’enviar o no enviar a Microsoft l’informe. Us podeu imaginar la cara que se m’ha quedat i, evidentment, he buscat el botó d’enviar, però el d’enviar a la merda al Bill Gates i la seva colla de programadors!!

El rellotge marca les 21:00h quan torno a obrir l’explorador i em connecto a la pàgina. Això de connectar-me és un dir, perquè, evidentment i com bé vaticinava el Jaume, el servidor està col·lapsat. Per més que refresquis la pantalla apareix en blanc. Decideixo obrir un altre explorer i provar-ho de forma simultània. La idea dóna els seus fruits i aconsegueixo, al cap de no pocs intents i uns quants errors d’SQL del servidor, introduir el meu nom, la meva data de naixement i enviar les dades a l’organització. Pàgina en blanc. S’ha quedat penjat de nou. Li dic a l’Alba que si pot fer el favor de dir-li al Murphy que se’n vagi de casa seva, que imagino que està assentat al meu costat al sofà, que jo no el veig (no vull mirar ni a l’esquerra ni a la dreta), però que segur que hi és.

Aprofito l’altra pàgina que havia obert i que ara sembla que també funciona bé. Introdueixo el meu nom i la data de naixement de nou, creu-ho els dits, reso dos pare nostres, tres ave maries i toco fusta trenta vegades i envio les dades. Aquesta vegada he tingut sort i m’ha assignat número de tiquet. Reserva feta!! Tinc dues hores per acabar d’introduir les meves dades.

Ara és el torn del Jaume. Passats els primers minuts sembla que la cosa s’ha calmat i el servidor va més descansat. Sense tants patiments també aconsegueixo inscriure al Jaume. Al·leluia!! No sé com serà la cursa de dura, però si és tant com la inscripció em sembla que patirem molt!!

Només queda acabar d’introduir les dades que manquen: adreça, telèfon, persona de contacte per si et passa alguna cosa (mal rotllo), talla de la samarreta, curses que acredites, ... I, evidentment, pagar els 95 euros que val la inscripció!! Uff!! És car: si fem una mitja surt a un euro per quilòmetre!!

Aquest any han canviat la cursa: els tradicionals 86 quilòmetres s’han transformat en 96 i els 4.700 metres de desnivell acumulat en 5.600. Més dura!! Per ser la meva primera edició a la que vaig no està malament!! Hauré d’entrenar fort per aquí per deixar el pavelló ven alt per allà!!

Ara només cal esperar fins al dia 29 d’agost que és quan es celebrarà l'Ultra trail. Uns set mesos i mig... Queda molt!! De totes maneres ens haurem de conformar en anar passant els dies i si estem molt apurats i les ganes ens poden sempre podem cridar allò de: “Sí, sí, sí!! Anem a Chamonix!!”.

Esmorzars i pròstates.

Us preguntareu quina relació hi ha entre un esmorzar i una pròstata, imagino. Doncs bé, és molt senzill: ha estat el tema estrella de l’esmorzar. L'R ha comentat que un treballador de l’empresa li han hagut de fer la tant temuda prova de la pròstata. I que ell, com a home que és mai a la vida ningú li faria aquesta prova: “Antes me muero que alguien me meta un dedo por el culo”, ha sentenciat. I ha recolzat la seva tesis amb l’acudit que diu: “A un tío le pica una serpiente en el rabo y el amigo que iba con él le comenta que tiene un compañero que és médico. Lo llama por teléfon y le expone el caso, a lo que el médico le recomienda que tiene que succionar en donde se ha producido la herida para tratar de sacar el veneno. Cuando cuelga el herido le pregunta: ‘¿Qué te ha dicho el doctor?’ A lo que le contesta el otro: ‘Nada, que te vas a morir’ ”. L’esclafit de riure ha estat general i algú ha aportat la idea de que segur que hi ha un altre mètode inventat o un altre mitjà que soluciona l’enfarfec de la introducció via rectal del dit del metge. “Com una mena d’ecografia, amb el seu líquid fred que te’l posessin per la panxa i que poguessin arribar a veure com tens la pròstata”. Tots hem recolzat la moció, fins que el mateix que ha exposat la idea ha parlat deixant-nos desmoralitzats: “Però com un guant de làtex i una mica de cremeta no hi ha res més econòmic...”.

Tots també hem estat d’acord que no és el mateix que t’introdueixi el dit un metge amb mans de pelotari que un metge amb mans de pianista. No senyor!! Evidentment, el grossor és diferent i el mal és relativament proporcional a l’amplada del dit. “Esperis un moment que ara ve el metge, ha acabat de fer la seva partida setmanal de pilota basca i arribarà en uns moments”, ha aportat un altre company tot dient que ells li desitjaria bon dia a l’infermera i marxaria cames ajudeu-me. També es podria donar el cas, ha comentat l’E (que s’ha de reconèixer que avui estava sembrat i s’agradava): “Al año de hacerte pruebas ya tienes el agujero dado que no te hace ni daño al respirar, pero como tengas la mala suerte de cambiar de médico y tenga el dedo más pequeño, cuando te lo meta éste bailará. Y si el cambio es al revés, ya ni te cuento...”. Més endavant a aportat a la conversació un possible comentari del metge: “¿Quiere que se lo haga con música o sin música? Porque si lo quiere musiquita no me quito los nomeolvides... Ah!! Y no sufra que ya me he quitado los anillos.”.

Aprofitant l’avinentesa de l’acudit anterior, l’E ha decidit explicar-ne un altre: “Esto es un maricón que va a que le hagan la prueba de la próstata. A lo que el médico le mete la mano saca un ramo de flores y ante la sorpresa de éste, el maricón le dice: ‘Esto es para usted, pero no me atrevía a dárselo’ ”.

I el tema ha començat agafar un altre tarannà, fins a que el mateix E ha dit que abans de d’introduir-te el dit et posen una mica de Tulipán de la terrina (que ja no el portem amb l’helicòpter com abans, ha estat la meva aportació) per tal de lubricar la zona i el que sobra d’aquesta s’ho emporta el metge perquè els seus fills berenin.

Bé, avui, com quasi cada dia, hem tingut un esmorzar distret, com podeu comprovar... Si cada dia hagués d’escriure un post del que xerrem tot fent el mos matiner us escandalitzarieu!!

Identitat.

Escrivia avui en un article al diari Sport l’Emilio Pérez de Rozas que ell si el Barça juga de la manera que va jugar el dissabte es borra i que prefereix “morir de peu que viure agenollat”. Sí, estem tots d’acord que aquest no és l’estil que, per història, ha escollit el Barça. No és la identitat que té l’equip. Sempre ha mostrat un bon gust pel futbol bonic i de cara a la galeria. Un futbol que ha enamorat a mitja Europa i part de l’altra recollint elogis allà on va. Però és que en època de vaques flaques, i com que d’on no n’hi ha no en pot rajar, crec que l’opció de desplegar un joc pràctic però poc vistós a fora de casa és, a hores d’ara, la millor opció que pot es pot escollir. Si pogués, m’agradaria fer-li la següent pregunta a l’Emilio: sacrifica el joc bonic (i ho dic en català no en brasiler, que de tant jogo bonito començo a estar-ne tip tenint paraules en el nostre idioma per dir el mateix) per un títol a final de temporada? Crec que el noranta per cent dels culés signaríem on fos, per molt que pensem, com ell, que aquest no és el nostre Barça, el que fa un parell de temporades ens feia trempar només sortir al terreny de joc.

En aquesta època on guanyar està per sobre de tot i on els segons no obtenen la glòria dels primers, el fi justifica els mitjans (com deia Maquiavel) i és important que tots ens mentalitzem que si, optem pel muscle en comptes de pel joc maco, encara podríem tenir una ínfima possibilitat d’alçar algun trofeu a final de temporada. I la que ve, aprofitant que tenim una bona fornada de joves del planter (Iniesta, Messi, Bojan, Valdés ...) començar a construir un equip guanyador que ens torni a enamorar a tots plegats i, d’aquesta manera, recuperar la nostra identitat.

Els reis passen per Mallorca.

Amb Messi i Ronaldinho (ens hem de creure que pateix una tendinitis al genoll esquerra segons els serveis mèdics del Barça que, casualitats de la vida, s’ho ha fet just després de les vacances de Nadal) lesionats, amb Bojan, Deco i Henry a la banqueta, amb el Barça presentava un equip de circumstàncies i amb el Joel que ens ha vingut a fer una visita per prendre alguna cosa plegats, la veritat és que el partit d’avui no es presentava gaire interessant.

I les previsions no han fallat. La primera part ha estat ben avorrida i he estat més per la conversa que pel partit. Per cert, la meva teoria de que Touré Yaya és el doble de l’Steve Urkel quan es tornava guapo (Stefano, si no recordo malament) ha sortit reforçada aquesta nit.

A la mitja part el Joel ens ha abandonat. Ara podria estar centrat amb el partit i un crit valent que ressonava “¡¡Hay partido, hay partido!!” ens ha fet deixar de costat la conversa per submergir-nos de nou amb la segona part. Però aquesta ens ha ofert més del mateix: un joc apàtic i soporífer i un equip que semblava que volia, però que s’estavellava constantment contra la muralla mallorquina. Però, els reis existeixen i han aparegut avui a Son Moix en forma de gol de córner (sí, sí, una altre gol de córner i ja en compto dos aquesta temporada!!) que Márquez ha rematat amb el cap allotjant la pilota al fons de la porteria. El partit quedava encarrilat, però el Mallorca s’ha abocat a l’atac i el gen aquell que tenim tots els culés que ens fa que patim fins al final ha aparegut en forma de nervis i patiment durant els vint-i-cinc minuts que encara quedaven per què el partit finalitzés. Però el camerunès Eto’o, quan passaven dos minuts de l’hora ha certificat la victòria marcat el segon gol des de fora de l’àrea.

I el partit ha acabat, envoltats de gent “hostil”: a la taula del davant dos seguidors del Mallorca i al darrere, a la barra, dos persones més d’un equip indeterminat però que no era el Barça. I, cóm me n’he adonat? Doncs els he fet un comentari a la primera part i no m’han fet molt cas; a la segona part els he dit que cóm els jugadors del Barça deixaven que els del Mallorca toquessin la pilota davant de l’àrea sense cometre falta, cosa que no els ha fet molta gràcia; i en tercer lloc, quan l’Eto’o ha marcat el gol han marxat tot enfadats.

EN POSITIU.
Thierry Henry ha reaparegut després de quaranta-un dies després substituint Giovani a la mitja part i ha deixat de nou espurnes de la seva qualitat fent que l’atac blaugrana es mostrés més actiu.

Mini-pressió al Reial Madrid que demà juga sabent que el Barça ha guanyat i que ens podem col·locar a quatre punts.

Nova victòria a fora de casa de l’equip de Rijkaard.

EN NEGATIU.
La imatge que ha donat el Barça durant tot el partit.