dissabte, 30 de juny del 2012

Les claus (primer acte).

Desgràcia! Desgràcia!

Què passa?

Les claus, que s’ha quedat a dintre! No sé què ha passat que...

(interiorment) No pot ser! ho sabia, sabia que algun dia acabaria passant. Tenia aquesta sospita. I jo ara aquí, amb el cotxe aparcat entre dos guals, carregat amb maleta, nevera i il·lusions, descapotat i apunt per fotre el camp de la calor enganxosa de Barcelona, cap a terres pirinenques, cap a les alenades d’aire fresc, i... (fi interiorment)

...i les claus s’han quedat a dintre, posades al pany.Així com per darrere.

Home, si és així com per darrere encara s’hi podrà fer així com alguna cosa...

Deixa’m les teves claus que provo si, amb una miraculosa mica, molta, massa de sort dona la puta casualitat que surten.

Ah! Sí, té, que jo estic acabant aquest llibre, no capítol, no pàgina, no paràgraf de “Les veus del Pamano” que em té terriblement enganxat, perquè t’he explicat que m’encanta com escriu aquest home? i ara em sap greu deixar a mitges al pobre Jaume Cabré, que sé que ho ha escrit des del cor per tots nosaltres i li sabria greu que el deixés a mitges. Perquè a mi, el que és a mi, no m’agrada que em deixin a mitges i...

Ella marxa, sense deixar-me acabar la frase. Se’n va, amb la faldilla onejant al vent, amb els blens de cabells movent-se al ritme de l’aire calent i les esperances, poques, dipositades en un manyoc de claus que no són seves i que ni tant sols tenen un clauer de propaganda per fer-les lluir, només una arandela de ferro, però que l’han de salvar de la mala estona que suposaria reconèixer que finalment, com tantes i tantes vegades l’havien advertit, es va deixar les claus a dintre. Oh, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! I avui, precisament avui!


Continuarà demà, si, suposo, ara mateix planifico el post...

dijous, 28 de juny del 2012

Converses.

Tu què vols?

No, tu primer?

No, tu primer?

Segur?

Segur!

Bé, jo… d’això…

No ho saps?

Que sí, coi!

Va, canta…

Segur? Però cap enfora, eh?
Sí, sí!

Però ja saps que jo tinc aquell do que fa que operitzi totes les cançons i...

No, sisplau, només ho has de dir, normal, vull això, això, això i... ah! això!

D’acord, allà vaig. (so d’aclariment de gargamella)

Em fas por!

Va, dona, que no serà per tant...

Va, canta!

(amb la música de la Traviatta, just quan comença la tornada que tots coneixem) Vull perniiiiil, champinyoooons, tonyina i beicoooooon, i olives facides per sobre per donar colooooooor...

(tres aplaudiments, de l’estil plas, plas, plas!) Fantàstic, aquesta vegada t’has superat.

I tu, què hi vols?

Sí, ja m’està bé, tot això que has dit.

Va, doncs canta-m’ho, però innovant.

Vas bé, cirerer!

Bé, t’ho canvio perquè et quedi ben bona.

Tracte fet!


I així fou:

dimarts, 26 de juny del 2012

D’inauguració... d’autor.


El departament d’inauguracions de la Banyera (amb parella inclosa) va ser convidat a la inauguració d’un nou lloc de tapes d’autor al born de Barcelona anomenat 10’s (el deu, pronunciat en anglès). Ah! Insensats!  No sabeu què heu fet! Heu invocat a la combinació demoníaca de les paraules màgiques la suma de les quals produeix un plaer indescriptible (i que no són Magnum Doblechocolate): menjar gratis. Pam! Assistència segura. No us preocupeu, obriu les portes i prepareu-vos que hi vaig directe. Tingueu les neveres ben proveïdes, les begudes ben fresques i els cambrers ben en forma per anar traient safates i més safates plenes de manduca pels convidats a la festa.

A la porta d’entrada del lloc ens demanen els noms, miren la llista i... endavant ja podeu passar que sou molt benvinguts.  Només posar els peus dintre del local, copa de copa de vi o de cava al canto, què prefereix? Cava sisplau, que el vi em  puja, gràcies. De res, aquí té. I cap a dintre, al final del passadís, i falta gent. El restaurant no estava gaire ple. Eren tres quarts de vuit i el menjar encara no es prodigava gaire, però pel poc que vaig veure, ja em vaig dir Jordi, avui passaràs gana perquè, mira què ets especial amb el menjar!, no t’agradarà gairebé res. En vol? Què és? Piruleta de iogurt amb caviar? Eeeee... d’això.... passo paraula piruleta!
Després van venir més plats estil... sis-plau-em-pot-dir-què-cony-és-això-per-què-no-en-tinc-ni-piiiiiiiip-idea?
Això és meló amb pernil, primer el pernil, després el meló i després es beu el contingut de la copa. Ah! Bé, gràcies, d’això sí que en vull. Posi-me’n tots un.

La veritat és que no era la meva nit, però la cosa es va arreglar amb l’aparició dels clàssic xocos, això sí, d’autor, que vaig pensar que a d’altres restaurants també eren igual i, per tant, algú ens estava enganyant: o als altres llocs també eren tapes d’autor o l’autor que en havia convidat a la inauguració no ho era tant, d’autor.
Li comento a l’Alba que amb les tapes tant ridícules (tastets, segons la seva experiència culinària, que n’és molta), doncs que amb aquests tastets, servidor es quedarà amb gana, perquè ja saps que sóc molt de menjar i que, paraules textuals, “espera’t un moment que vaig a veure si trinco una coca-cola”, perquè això, a les inauguracions, s’ha de dir així. Perquè a una inauguració vas a deixar-t’hi la vida, a fer-te amb tot el que puguis, amb un únic objectiu: sortir amb l’estómac ple a rebentar i, a poder ser, comentant/exagerant amb la persona que sempre se’n va a la mateixa hora que tu i que sortiu alhora per la porta i que no us coneixeu, la quantitat indecent de plats i begudes que ara mateix t’estan fent la vida impossible a dintre la panxa i que seran les causant que avui per la nit et costi agafar el son.

Finalment aconseguim agafar un bon lloc, al costat de la porta de la cuina on fan la seva aparició efímera els cambrers amb les safates plenes de menjar. Efímera perquè tant bon punt surten, ja han de tornar a entrar perquè la safata s’ha buidat en un tres i no res. Vaja, el visto y no visto dels castellans. Allà, ah companys! comença l’operació arrassar-ho tot (la batejo en aquell moment i consensuo el nom amb l’Alba). No és que hagi menjat gaire, però la mena de braves d’autor i el peixet fregit d’autor no estan malament:
Però acordem, per unanimitat que, espera, que vaig a veure si en trinco una altre (de coca-cola), torno i acabem d’acordar allò que havia quedat pendent abans d'anar a trincar la beguda: sortint d’aquí...

En breu, si pot ser, bé, quan m’acabi el gintonic que és gratis i s’ha d’aprofitar i està boníssim
Perquè segur que també és d’autor!
Doncs a mi no m’ho ha semblat perquè l’home que me l’ha servit vestia de manera normal.

...anirem a fer unes tapes de veritat, que no siguin d’autor.

Dit i fet, i per postres va tocar:

P.D.: Totes, absolutament totes les fotos són d'autor! Paraula!

dissabte, 23 de juny del 2012

Convivència difícil.

De ben sabut és que dintre d’un mateix corral no pot haver-hi dos galls. Si això ho extrapolem a una casa (quatre parets i un sostre), també passa el mateix. Dos galls no hi caben i sempre hi acaben havent-hi baralles. Però, què hi farem! És llei de vida...

És per això que avui he decidit acabar amb el problema d’arrel. De forma dràstica. Ja n’estic cansat! I què millor que agafar el brau per la banyes i plantar-hi cara? Doncs això és el que he fet. Així que m’he assentat, seriosament i els he mirat als ulls, als dos, i els he dit:

A veure, què són aquestes baralles constants? Però no veieu que així no anem en lloc? De fet, segur que heu sentit aquella frase de dos no es baralles si un no vol, no? Doncs? En tota bona casa hi ha unes normes que s’han de seguir, i sabeu de sobres quines són: respecte i convivència! Des del primer dia que vau entrar per aquesta porta (senyalo la porta de l’entrada de casa amb el dit índex de la mà dreta) que les coneixeu. Així que, per última vegada, per favor, feu un esforç i porteu-vos bé. No costa tant i és un bé per tots. I quan dic per tots no només em refereixo a vosaltres dos, sinó a tots quatre (englobo amb els braços l’Alba, ells dos i servidor).

Tu, (mirada cap a la meva esquerra) que portes més temps aquí, hauries de donar exemple als que acaben d’arribar. Has de ser més comprensiu i saber que ara has de tornar a compartir les coses, que no són totes només per tu. Compartir és viure i viure és estimar! Què pot haver-hi més maco? (1)

I tu, (mirada cap a la meva dreta) bé faries d’avenir-te més amb ell, d’intentar acostar-t’hi, conèixer-lo, ... Tu ets el nou i has d’assumir aquest paper.

I ara doneu-vos la mà via bluetooth i feu les paus, sisplau!


(1) Sí, ja sé, que el Barça li’n foti deu al Madrid al Bernabéu! Però això no val avui!

dijous, 21 de juny del 2012

“Poesia en aigua freda”: una col·laboració molt especial.


Senyores i senyors, blocaires i banyeristes tots, tinc el gust de presentar-vos una col·laboració molt especial i que me llena de honda satisfacción m’ha fet molta il·lusió. No us dic qui és, ja que sinó perdria la gràcia i la persona en qüestió ha volgut romandre en l’anonimat... o no! Bé, aquí us deixo l’aportació:

Un bon dia tenia a casa el Jordi de la banyera
Que tenia el dia molt inspirat
La seva estimada el va trucar i li va dir:
“Vaig a omplir la banyera d’aigua freda”.
Oh, inspiració!  Ja sé com es dirà el meu blog!
HE OMPLERT LA BANYERA D’AIGUA FREDA!!!!
I així és va iniciar aquest fantàstic blog
Sí, senyores i senyors, a casa meva i al meu ordinador!
I, com que al meu ordinador?
Doncs, el Jordi de la banyera és... el meu fill!!


Què, com se us ha quedat el cos??

dimarts, 19 de juny del 2012

1era proposta d’iniciativa blocaire “Poesia en aigua freda”: convocatòria.


La Banyera s’engalana,
en farà una de grossa
i us pregunteu: “quina cosa
s’empesca aquest penjat ara?”.

Fa temps que tinc la inquietud,
quan en forma de poesia
us vaig relatar la virtut,
d’endrapar cinc dies seguits,
per dinar a casa i feina,
amb la forquilla com eina,
paella de grans esquifits.

Com sempre fujo d’estudi,
perquè enrotllar-me no em costa,
us presento la proposta
així, sense cap preludi.

Que retrunyi el tambor,
que un concurs es convoca,
i tu, sí, tu, no badis boca,
que això ja va de debò.

Un concurs, doncs, de poesia,
de rima lliure, no us penseu
i sobretot no us priveu
d’avisar ja a la Maria.

On rau la dificultat?
es pregunta alguna fera
doncs encabir el mot banyera,
en una part del relat.

“La mida no importa”, diuen
i aquí tampoc serà el cas,
no m’hi penso posar pas,
amb tots aquells que escriuen,
relats llargs, curts o mitjans,
amb grans dosis divertides,
amb anades i venides,
on riguin petits i grans.

Si ho intentes ets valent,
mereixes tots els honors,
i els cantaires d’un gran cor
que et lloïn als quatre vents.

Hi haurà el sorteig d’un regal
entre tots els que es presentin
perquè ben dintre seu sentin,
que participar s’ho val!

Bé, després d’aquesta petita introducció poètica, m’agradaria animar-vos a participar en aquesta humil (i primera) proposta d’iniciativa blocaire titulada “Poesia en aigua freda”. L’altre dia l’Assumpta va publicar  una poesia que em va fer riure molt i vaig pensar...  per què no? Com que la meva mig iniciativa no va tenir molt d’èxit, ara vull fer-la complerta i realitzar una convocatòria com Déu mana. Així que, quedeu tots obligats convocats a escriure una poesia de rima lliure i d’extensió lliure i de temàtica lliure amb les tres úniques condicions no lliures:
1-Que sigui divertida.
2-Que aparegui al relat la paraula banyera.
3-Com a data màxima de presentació les 23:59:59h del dia 8 de juliol.

Ah! Quan la tingueu escrita i penjada al bloc si us sembla em passeu el link del post i els aniré recopil·lant tots junts.

Així que... què feu aquí encara llegint? Hauríeu d’estar ja escrivint com a bojos una poesia!! Som-hi vaaaaa!! Un, dos, un, dos... Ah! I no s’accepten Institutoos per resposta!!

diumenge, 17 de juny del 2012

Els reis (del bàsquet) al Palau dels corrents d’aire.

Sí, sí, sí, el Barça ha tornat a guanyar un altre títol de Lliga per les vitrines del club. I a que no sabeu qui estava al Palau ahir? Va, us donaré una pista:















Perquè...

olelé olalà,

anar al Palau és

el millor que hi ha.

Ja feia molt temps que anava darrera d’assistir a un bon partit al Palau blaugrana. Vaig dubtar en anar-hi als dos primers de la sèrie final. Però finalment, al cinquè (que, us serè francs, no pensava que es celebrés perquè no veia al Barça molt fi), no m’ho vaig pensar dues vegades. El dia següent d’haver aconseguit el 2 a 2, ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, vaig treure les entrades. D’aquesta manera vaig matar dos ocells d’un tret: el cuquet que feia temps que tenia i vaig aconseguir fer viure a l’Alba l’ambient del Palau i que veiés un partit en directe (per veure si l’aficionava una mica).

Quan va acabar el partit li vaig dir: “T’has estrenat amb un partit etiqueta negra, com el torró. Potser el partit més important de la temporada. No et pensis que tots són així, amb aquest ambient, aquesta cridòria i aquesta emoció. De fet, és com si t’estrenes al Camp Nou anant a un Barça-Madrid.” Crec que li va agradar, crec...

Ah!! I no sabeu el pitjor de tot. Just a la fila de darrere, amb un passadís petit de separació, teníem l’enemic:

Ara seriosament, no sé si sou molt del bàsquet o no, però de vegades penso que aquest esport és molt millor que el futbol. Potser el futbol és passió, però el bàsquet és espectacularitat, emoció, alternança, ... Té tots els ingredients per passar una bona hora i tres quarts, que és el que dura normalment un partit. Animeu-vos un dia a veure’n un! I ja, si podeu, feu per anar a veure el Barça un dia al Palau. Ahir, quin goig feia... Encara se’m cau la baba...


TEXT ACLARIDOR SOBRE EL TÍTOL: No sé, m’ha fet gràcia titular-lo estil llibre del Larson. Això dels corrents d’aire, al Palau, poc, que feia una xafogor...

dijous, 14 de juny del 2012

La clau està en el vuit.


Sí, sé que té nom de llibre. O potser també hagués quedat bé el títol de “L’Enigma del vuit”, o “El codi da vuitinci”, o qualsevol altre que inclogués aquest número. Ara que hi penso, de fet ja hi ha un llibre que es diu “El vuit”, de la Katherine Neville. Bé, seguim que sempre perdo el fil.

(pels que us heu perdut, com jo i la meva poca memòria, estàvem parlant del número vuit).

No, no és cap xifra templària, ni jueva ni cap història d’aquestes. La lectura d’aquest post no us portarà a ciutats espectaculars d’Estats Units, ni Sant Pere del Vaticà, ni hi ha helicòpters, ni exèrcits, ni trets, ni res d’això. Així que si continueu, heu de saber que esteu a punt de submergir-vos en la història més avorrida i tonta  increïble que mai hagueu llegit! I a més a més, com sempre, us garanteixo que està basat en fets reals.

El dia d’autos va ser el dimecres passat, sis de juny (dia mundialment conegut per sempre més com el 6-J o el dia en que Marcelinho Huertas va deixar amb un pam de nas als Madridistes amb el triple que va donar la victòria al Barça de bàsquet al primer partit de la final de Lliga). Es va produir el que feia temps, avisats amb antelació, succeiria. Li van robar l’iphoneaifon a l’Alba.

(arribats a aquest punt el departament de defuncions i esqueles de La Banyera us demana de genolls que, sisplau, interrompeu la lectura del post i feu un sentit minut de silenci.)

Sé que ara mateix se us ha caigut el món a sobre. No sou persones. Esteu entristits i algú fins hi tot ha anat a l’armari a posar-se roba negre pel tema del dol. Sé també que alguns de vosaltres ja heu engegat iniciatives per obrir comptes solidàries al meu nou per recaptar diners perquè aquesta pobra noia pugui tornar a estar comunicada amb el món exterior via aifon. Però bé, només us puc dir que la vida continua... i aquest post també.

Gràcies a l’assegurança del pis, ens han abonat l’import íntegre del telèfon. Ahir dimecres vam anar a la botiga d’Appel al bronx a la Maquinista i vam poder reparar el mal fet adquirint un nou telèfon. De tornada cap al metro de repent hi vaig caure.

Espera!

Què passa?

Ja ho tinc! No hi caus?

Doncs no! On he de caure?

Avui fa just vuit dies que et van robar el telèfon.

Ah!  e   I? o u

Doncs que va ser justament a les vuit de la tarda!

Ostres sí, és veritat!

De sobte em vaig aturar sobresaltat i vaig mirar al terra. Vaig ajupir-me observant atentament un objecte petit. Hi havia una burilla de cigar. Llavors vaig alçar el cap i vaig dir: 

Aquí han fumat.

I què té a veure això amb el que estaves parlant?

No sé, però se m’han despertat les ànsies detectivesques.

 Després de cinc o sis passes vaig continuar:

I el més fort de cas, saps quina hora és ara?

 No! Mai porto rellotge!

Doncs passen justament cinc minuts de les vuit de la tarda! I fa més o menys cinc minuts que hem adquirit l’aifon! Tot quadra!

Ostres sí, és veritat!

Després de sis o set passes més, vaig tornar a la càrrega:

Ep, ep, ep, ep!! Un moment. No veus que el cercle es tanca?

Quin cercle?

Doncs el cercle del vuit!

(cara d’esmaperduda... i de contenta, molt contenta per tornar a tenir aifon)

Recordes el comentari que vas fer-me quan vam entrar a la comissaria dels mossos d’esquadra a posar la denúncia?

No!

Sí, dona, sí. Quan vam entrar a la sala d’espera!

Ostres, ostres, ostres... no pot ser! Sí que ho recordo!! Vaig dir: això està molt... buit!

Veus com el cercle es tanca?

Creus que és una conxorxa d’alguna organització secreta o quelcom semblant?

La veritat és que ni ho sé, ni m’importa! Segurament deu ser una sobirana tonteria, ruqueria, estupidesa o com li vulguis dir. És a dir, una pèrdua de temps!

Llavors va ser quan la vaig agafar entre els meus braços i allà enmig del carrer, sense por a res ni a ningú, li vaig fer un petó de pel·lícula, però de les de Jolibut!!


NOTA: I vosaltres us preguntareu: i perquè això del petó? Doncs la veritat és que no va passar, però totes aquestes històries sempre acaben així!

NOTA 2: Sí, com a conseqüència d’això no vaig poder veure el partit on el Marcelinho Huertas va fer el triple de la seva vida. Estàvem a comissaria...

NOTA 3: Alba, la nota 2 la tinc guardada molt a dintre, que ho sàpigues!

dimarts, 12 de juny del 2012

Vent!

Passi, segui aquí.

Veurà... ostres mai millor dit eh!

Sí, sí, no és el primer que fa la broma.

Doncs he vingut perquè...

Segui, relaxi’s, i deixi’s fer.

M’he assentat, o millor dit, estira’t en aquella mena de cadira de dentista. L’home de la bata blanca (o era verda?), ha començat a fer.

A veure què tenim per aquí?

I ha començat a furgar mentre el sentia comentar:

Una branca petita d’arbre... Una fulla... Una botella mig plena d’aigua Font Vella de trenta-tres centilitres... Una multa de zona verda... Un diari Què! de fa dues setmanes...Una capsa de cartró buida de vés-a-saber-què... Un tríptic de propaganda de Movistar... Una pila alcalina marca Caprabo... Un matalàs...

Quan ha acabat, m’he sentit en la obligació de sentenciar:

Si és que quan a Barcelona fa vent, com avui, a l’ull et pot entrar de tot!

dissabte, 9 de juny del 2012

Missió... impossible?

Hora: 7:54 a.m.
Lloc: Entrada de l’edifici on treballo.

Tant bon punt creu-ho les portes de vidre que em barren l’entrada, giro el cap a banda i banda. Destapat. Ni rastre de l’enemic. Amb passos lents em dirigeixo poc a poc cap a les escales. Al fons l’E alça el cap i em saluda amb la mà dreta alçada. Faig el mateix, l’educació és el primer. Com és un personatge alié a la misió no el neutralitzo. No cal. L’E baixa la vista i es concentra amb la feina que estava fent abans, que intueixo que devia ser... res.


Hora: 7:55 a.m.
Lloc: Escales de baixada.

Un cop situat a les escales de baixada, enganxo l’esquena a la pared. Un dolor sobrehumà em puja per la columan vertebral. A punt està d’escapar-se’m un crit i posar en perill la missió. Merda!, m’he clavat la barana en tota la ronyonada. Com si fos el Rambo penso que no hi ha dolor i emprenc el camí cap avall, cap a la planta menys u. Primer un graó, després un altre, després un altre més... De sobte, una presencia humana comença a enfilar escales cap amunt. Uff!! Perill!! M’ajupo i faig veure que em cordo les cordons de les sabates. La presencia humana desapareix cap a les alçades i jo respiro tranquil. Aconsegueixo assolir el replà.


Hora: 7:56 a.m.
Lloc: Planta menys 1.

De sobte veig la visió. Aquella visió que, en ocasion, se m’apareix. No li dono importància, perquè igual que ve, se’n va. Ja hi estic avesat. Em saluda amb un hola del seus i jo em porto el dit als llavis i assenyalo amb el cap la porta de la dreta. No tinc temps a perdre. La missió comença a estar en perill ja que l’hora límit s’acosta. Sento unes passes darrera meu. M’amago darrera la columna i els passos es perden escales avall. Miro cap endavant i localitzo el meu enemic. És allà, darrera la taula de recepció. Em comença a caure la gota de suor.

Ara ve el moment més complicat. M’estiro al terra i començo a arrossegar-me ajudant-me dels colzes i dels genolls. Repto com si fos una serp. Començo a passar per davant del taulell, mica en mica, sense fer soroll. Primer el colze dret, després l’esquerra. Noto com pel meu costat passa un company de feina que entra, està a punt de trepitjar-me, em mira, arrufa el nas, saluda a l’enemic i entra dintre la sala caminant tant tranquil•lament. L’envejo.

Sobtadament sento com l’enemic retira la cadira i s’aixeca. M’entra el pànic. La missió és a punt de fracassar. Tot és a punt d’anar-se’n a fer punyetes. Avui era el dia. Avui ho podia aconseguir. Miro a la meva dreta i veig una paperera de color blau, d’aquestes on es llença el paper per reciclar. Potser això em servirà. M’ajupo, la giro cap per avall i me la poso per sobre el cap. Em tapa fins la cintura, però ja farà el fet. Em quedo quiet. Inmòbil. Sembla que l’enemic s’ho repensa i es torna a sentar. Amb la paperera cobrint-me mig cos vaig fent passets laterals fins que més o menys calculo que sóc fora de l’angle de visió de l’enemic. Mica en mica m’alço i em vaig treient l’artefacte blau del cap. Quan puc veure me n’adono que... merda, merda i merda! la direcció que he escollit era l’errònia i m’ha deixat cara a cara amb l’enemic. Ara sí que l’he ben cagada!

Hola Jordi!

(mig amagant la paperera) Eeeee... Hola!.... la parera... .sí, la paperera era al mig... i...

Quina paperera?

Ah!! No, que...

Quin dia avui, eh? Sembla que farà mal temps! Ahir, com que ja em suposava que avui plouria ja vaig aprofitar per anar amb el nen a bla-bla-bla i bla-bla-bla

Abaixo el cap i començo a fer que no.

... perquè el meu marit sempre diu que... bla-bla-bla i bla-bla-bla

Sé que de nou, com gairebé cada dia,...

... i és clar, això és important, no creguis. Jo sóc una persona que s’ho mirar tot això... bla-bla-bla i bla-bla-bla

...no podré fitxar a l’hora...


Hora: 8:07 a.m.
Resultat de la missió: FRACASADA!

dimarts, 5 de juny del 2012

Sense control


Sí, ja ho sé. Sona títol de pel·lícula d’Steven Seagal o Chuck “ranger de Texas” Norris. O encara pitjor (tapeu-vos les orelles i tanqueu els ulls), de Jean Claude van Damme. Però res més lluny de la realitat. Potser sí que es podria fer una pel·lícula, estic d’acord. Però seria una pel·lícula catalana, sense escopetes, pistoles ni violència gratuïta. Una pel·lícula en que el protagonista seria un servidor de vostès (com a protagonista principal, està clar, no em rebaixo a menys) i on l’argument (basat, ,com no, en fets reals), transcorreria a la feina el matí d’un divendres assolellat quan ens trobem una bossa, i quan dic una bossa vull dir una bossa de nanses gran, plena de llaminadures vàries. Llegeixis: núvols, coca-coles, pega dolces vermelles i negres, gusanitos, piruletes, totxos, i un llarg sense fi de plàstics comestibles gentilesa d’una companya de feina que, perquè no ho devoressin els seus fills petits, prefereix portar-ho a la feina perquè ho devorin els seus companys grans. Flac favor, també s’ha de dir, el que ens fa. Ja em vaig encarregar de comentar-li, si és que flac està ben dit en català.

L’argument de “Sense control” inclouria també la meva companya de la dreta (com si a l’esquerra hi tingués algú... que no és el cas).  Servidor i la companya de la dreta, mà a mà, ara sí, sense control, anem engolint una darrera l’altra les llaminadures encabides a la maleïda bossa de nanses. En el període d’unes sis hores, el nivell de la bossa va baixar de màxims històrics (com la prima de risc espanyola) a mínims històrics (com l’IBEX). No diré que es va convertir en una mena de competició, però les mirades de cua d’ull, sense control,  eren patents. Quan la bossa ja estava gairebé, sense control, buida els colzes van començar a aparèixer també sense control, perquè amb ànsia, les mans es movien incontrolades per apoderar-se de les últimes restes de llaminadures. Finalment vam signar un empat, unes taules que es diria en escacs, ni per tu ni per mi. Bé, sí, per ella i per mi, evidentment. I per ningú més! Aquell dia, lectors, ja no em va caler dinar.

dissabte, 2 de juny del 2012

Heroicitats

Permeteu-me cridar-ho als quatre vents i fer-me autobombo, perquè quan un fa una cosa ben feta, s’ha de presumir. Prepareu-vos, que aquí vaig: ESTIC ORGULLÓS DE MI MATEIX!!. Sé que dit així pot sonar un pèl massa... umm... egocèntric? Sí, va, deixem-ho en egocèntric. Potser, parlant en argot futbolístic, Cristianoronaldejo una mica massa. Bé, i a mi què! Segurament em teniu enveja perquè sóc guapo, ric i jugo molt bé a futbol. Vull dir que sóc guapo i ric. Vull dir que sóc guapo. Vull dir... L’important és que em sento cofoi perquè he aconseguit fer una cosa que molts de vosaltres no heu aconseguit mai a les vostres vides. Ha! Que què és? Ho voleu saber, colla de curiosos i xafarders? Doncs... Trrrrrrrrrr (so de timbals).... Trrrrrrr (més so de timbals).... Trrrrrr (so del veí del costat que està fent un forat a la paret amb la taladradora) .... Tatxaaaaan!! He acabat la tinta d’un bolígraf BIC naranjaescribefinoBICcristalescribenormalDosescriturasaelegirBIC-BIC-BIC-BIC-BIC!!!

Què, com se us ha quedat el cos? Esteu al·lucinant en colors, oi que sí? Ei tu, sí, sí, tu, aquell que s’ha caigut al terra de l’emoció. Sisplau, que algú l’ajudi a tornar-se a asseure a la cadira. Gràcies! Ja podem prosseguir...

Que alcin la mà aquells valents que n’hagin gastat un sencer a la seva vida!! Us reto!! Va! Tu? Potser has estat tu? Què, quantes mans veig aixecades? Cap!!! Hahahahaha I sabeu per què? Perquè és gairebé impossible acabar-ne la tinta! Sempre es perden, o s’assequen, o te’ls deixes oblidats a la taula del company o queden arraconats al sota de tot del calaix i si-te-visto-no-macuerdo.

I com que segur que per aquests móns hi ha algun incrèdul (i no miro al XeXu), aquí va una fotografia del cos del delicte:

I una prova de que el cos del delicte no escriu ni gota:


Què, ara sí que em creieu, eh? Ah, un consell: no proveu de fer-ho a les vostres cases. És perillós!