He omplert la banyera d'aigua freda.

Reis del món!

2011-12-18T15:00:00.004+01:00

Recordeu aquesta alineació: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Thiago, Xavi, Iniesta, Cesc i Messi. Millor, emmarqueu-la. Guardeu-la per sempre a la memòria. Reciteu-la cada dia només llevar-vos. Feu-ne quadres en punt de creu per penjar a la paret. Estampeu samarretes. Tatueu-vos-la en alguna part del cos. En definitiva, feu el que creieu convenient perquè no quedi en l’oblit. Perquè aquest equip és novament, ni més ni menys que CAMPIÓ DEL MÓN! Rei de reis!

Avui hem vist una autèntica allau de futbol. No, de bon futbol. No, d’excel•lent futbol. El Santos no ha tingut opció en cap moment de fer quelcom contra el Barça. Ho sento nois, però es que us enfrontàveu al millor equip de la història. Sí, vosaltres sou els campions d’Amèrica, però és que nosaltres som els campions d’Europa, tricampions de Lliga, campions de copa, de les supercopes havudes i per haver... Hem aconseguit dotze dels quinze títols disputats (bé, amb el d’avui tretze de setze). El partit ha estat del Barça des del minut 1. Ha dominat de dalt a baix el partit. Ha estat omnipresent durant els noranta minuts de joc. Han tingut ocasions per donar i per vendre, tant com per haver marcat set o vuit gols, com a mínim. I es que quan el Barça es posa a jugar a futbol, no hi ha cap equip millor. Guanyen tant fàcil... que les finals acaben convertint-se en plàcides i tranquil·les.

Amb nou de la pedrera a l’onze inicial, parafernàlia de banderes, catifes, globus, ..., samarreta del Barça amb lema: “Mucha fuerza Guaje”, himne sonant pels altaveus, flashos per tota la graderia, plena a arrebossar, ... així ha començat la final del Mundial de Clubs. Amb molta olor a final. Amb flaire de partit molt important. La resta, ja us ho he explicat abans. I el desenllaç, està més que clar, no? Puyol aixecant la copa, amunt, ben amunt. Tota la culerada dempeus. Tots els jugadors botant en rotllana i saltant d’alegria. I una nova copa més cap al museu. Que vagin fent espai que aquesta és de les grans.

El futbol segueix vestint de blaugrana.

2011-12-11T00:50:00.004+01:00

Escric aquest article dempeus. Estic dempeus de fet des de que han substituït a Andrés Iniesta. He aplaudit fins que les mans m’han fet mal. Com ha jugat! Quin partidàs! Bé, i si només fos Iniesta. I és que Puyol ha estat molt gran. I Piqué. I Xavi. I Messi. I Guardiola. Sí senyor. Tenim el millor a la banqueta. Sé que sona redundant, però és així. El Madrid encara no ha aconseguit derrotar un Barça entrenat pel Profeta Pep. Nou bany del Barça i a més a més a camp contrari. Cop de puny a la taula i a més a més anant de convidat, a casa aliena. Ah! I amb vuit de la casa, de la masia.

El Barça es presentava al camp d’un etern rival amb la moral molt pujada, pels núvols. Ens n’havien de marcar cinc, sis, set... Ens havien d’humiliar. L’eufòria es repartia a carretades. Demostrarien que l’hegemonia en el món del futbol havia canviat de ciutat, d’equip i de colors. Perquè ells eren el bons i nosaltres estaven acabats. Fi de cicle. Punt i final. I no, la història s’ha tornat a repetir. Han canviat l’eufòria per la pena. L’alegria per la tristesa. I han tornat a ser els dolents de la pel·lícula, sobretot després del tercer gol del Barça, on han mostrat de nou la seva cara més violenta fent entrades d’aquelles que fan esgarrifar. De les de targeta vermella. Però aquesta vegada no els han expulsat.

Avui he après que si al Bernabéu ens marquen ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (segon trenta de partit) el Barça acaba guanyant i demostrant qui segueix sent el millor del món. I és que són tant bons que preferim sortir amb un gol en contra. És com diuen al circ: “Más difícil todavía”. Què carai, la pressió ens agrada! Els reptes no ens espanten! Els impossibles ens apassionen! Què carai, som el Barça! Vestim de blaugrana i seguim sent els millors, agradi o no, que quedi clar i català. Ara, entre nosaltres: Valdés, com pots cometre aquesta errada? I més al Bernabéu! Això no es fa. Amb les retallades el hospitals van curts de personal i els atacs de cor estaven a l’ordre del dia.

Aquest Barça és tant bo! No sé quant de temps trigarem en veure un altre equip com aquest, però us ben juro que costarà molt. Disfrutem-ho molt. Gaudim-ho al màxim. Amb aquests jugadors i aquest entrenador, sento repetir-me, podem anar fins a la fi del món. Avui, nova gesta, suposo que heroica, perquè com ja s’està convertint en la norma general. Té molt mèrit el que han fet avui, sento repetir-me.

Ah! Encara posa en dubte algú quin és el millor jugador del món? Sisplau, no em feu riure! Cristiano no ha fet res. Com sempre, s’autopressiona tant que és perjudicial per ell. No li ha sortit res. Ni de jugada, ni de falta, ni de res de res. Llarga vida al Déu del futbol! Llarga vida a Messi!

Passeig abans del Bernabéu.

2011-12-03T22:48:00.002+01:00

Últim partit abans de visitar territori hostil. El Barça ja ha presentat les seves credencials. El Bernabéu espera. Ha vist com el Barça li ha endosat cinc gols al Llevant (que n’haurien hagut de ser sis, perquè li han anul•lat un gol legal a Iniesta), quart classificat de la Lliga. Ha vist com el Barça ha guanyat amb autoritat. Ha vist com el Barça ha desplegat un joc viu, d’atac. Ha vist com el Barça ha jugat novament amb un 3-4-3. Ha vist com el Barça ha pressionat a dalt. En definitiva, ha vist el Barça de sempre, el de garanties. El Barça que és capaç de guanyar a qualsevol camp. Entre nosaltres: jo, si fos el Bernabéu, estaria una mica cagat, com diu aquell de l’APM.

I és que quan el Barça marca d’hora (minut quatre), la cosa rutlla, va sobre rodes. Tots tranquils perquè ja sabem que hi haurà golejada. Com avui. Ens relaxem al sofà, la cadira (si és còmoda), a la butaca, allà on siguem i ens disposem a gaudir de l’espectacle més gran que hi ha: veure el Barça jugant a futbol. Bé, FUTBOL, amb lletres majúscules. Joc alegre, de toc, bolcat a l’atac, buscant insistentment el gol, tensionat, rondejant (bé, potser me l’acabo d’inventar, però m’agrada), amb un Valdés que atura les dues ocasions que té el contrari, un mig del camp passador, i la davantera fent cara de passar-s’ho molt bé. Resultat? Dos d’en Cesc, un golàs d’Isac Cuenca (titular avui), un (novament) d’Alexis i un altre del de sempre, de Messi. Maneta i a esperar el dia deu a les deu on el d’abans, el Bernabéu, veurà un autèntic xoc de titans. Aquest partit és el que val, el que marcarà la temporada. Si el Barça no perd, tot seguirà viu. Millor no pensar en què pot passar si el Barça no guanya...

Fent de reis mags.

2011-12-01T17:00:00.002+01:00

La setmana passada vam rebre una carta dirigida als reis mags. És aquesta (espero que es llegeixi bé):

Ah! I a més a més contenia un dibuix! És aquest:

I com a contrapartida hem comprat el regal que ens demanava. És aquest:

I és que per segon any consecutiu hem participat a la fantàstica iniciativa de “Fundación soñar despierto” on pots fer de rei mag d’un nen. L’any passat demanava una samarreta del Barça. Aquest any ha tocat un mp3 amb ràdio. Què tocarà l’any vinent?

Aniversari feliç.

2011-11-30T07:10:00.002+01:00

Ahir el culé estava d’enhorabona. Doble aniversari: el de la fundació del club (cent dotze anys) i el del 5-0 al Madrid de Mourinho l’any passat (com m’agrada recordar aquells esbufecs i aquelles cares del portuguès a la banda). El convidat a la festa, el Rayo Vallecano. Una festa, però, que ha començat una mica deslluïda. Un Barça imprecís, de pilotada llarga a causa de la pressió ben amunt del rival, poc combinatiu, on les possessions duraven poquíssim, on per moments el Barça semblava el Rayo i el Rayo semblava el Barça i, el més important, amb Messi desaparegut en combat, sense tocar pilota i poc participatiu. En definitiva, que la festa tenia pinta d’aigualir-se poc a poc i l’aniversari convertir-se en infeliç.

Però en un moment d’aquesta festa tant sosa i perillosa pels interessos blaugranes va decidir aparèixer Alexis Sánchez per, a banda canviada i de rosca, marcar el primer gol del partit. I va ser llavors, a partir d’aquí, quan la festa va canviar radicalment. Va passar de ser trista a ser divertida. Els jugadors van començar a participar-hi, a sentir-se còmodes, a divertir-se. Un canvi de cara radical. El Barça es va treure de sobre un llosa molt pesada anomenada Getafe i el joc ja va ser el de sempre. Ràpid, enèrgic, de toc i... de gols. Perquè després d’aquest primer, Alexis en va fer un segon. I també s’hi va afegir un que mai falla, Messi que va fer el quart. I també va aportar el seu gra de sorra un que sempre falla (ocasions), Villa, per fer que la festa es pogués qualificar de complerta.

Així doncs, injecció de moral (malgrat que va començar una mica arrencar), que ja tocava. Alexis Sánchez deixa pinzellades del que pot arribar a fer. Piqué arribarà net de targetes al Bernabéu, ja que va forçar la cinquena. I, en definitiva, que tots ens hem tret un pes de sobre i hem tornat a veure de què pot ser capaç aquest equip.

Primers de grup.

2011-11-24T07:25:00.001+01:00

D'entrada es preveia un partit apassionant. El Milan sempre és el Milan. Estava en joc la primera plaça, ja que els dos equips ja tenien la classificació a la butxaca. Malgrat que el Barça ja li valia l'empat, la victòria era un resultat molt satisfactori per deixar la feina feta i convertir el darrer partit de la lligueta al Camp Nou en un pur tràmit. I així ha estat. Perquè a aquest Barça que porta vint-i-set partits seguits sense perdre, no li val l'empat. No es conformen. I més quan es tracta d'un partit tant especial, d'aquells que porten dedicatòria i nom: el de Tito Vilanova. Se li havia de brindar la victòria per donar-li ànims després de l'operació que el té apartat de les banquetes.

I per qui creu o diu que la primera fase de la Champions és avorrida, que sàpiga que en ocasions es veuen bon partits de futbol. Quina gran primera part. Quant de futbol total encabit en quaranta-cinc minuts. Atac per part d'uns. Atac per part d'uns altres. Partit obert. Descontrolat. Sense treva. Ocasions a dojo. Gols. Penals repetits i transformats (Messi). Gols en pròpia porta (Van Bommel, aquell jugador que mai toca la pilota, sinó que sempre fa falta). Gol d'Zlatan (revenja complida). Un Barça vestit de verd i un Valdés vestit de blaugrana (el món al revés). Un sistema tres-quatre-tres amb Abidal, Puyol i Mascherano. Mascherano? Un moment, es mereix un punt i apart:

Inici del punt i apart => Mascherano, què es pot dir d'aquest fantàstic jugador? Ja no regular, regularíssim. Certament digne d'anàlisi. No li recordo un partit dolent. Malgrat no ser central, actualment és el millor jugant en aquesta posició. El nivell de forma en el que es troba (des de ja fa molts partits) és extraordinari. Partit rere partit ratlla la perfecció. <= Fi del punt i apart

A la segona part, més gols. Potser no tant de futbol vistós, però emoció fins al final. Amb un Milan que ha aconseguit empatar novament el partit a dos, però que Xavi, magistral durant tot el partit, ha fet pujar el tercer gol del Barça al marcador. Gol que ha servit perquè el Barça acabés amb la imbatibilitat del Milan a casa i per portar els tres punts cap a Barcelona. Avui, de nou, podem cridar: Visca el futbol!

En ocasions veig empleats de la neteja (pronunciat amb veu baixa, sisplau, que fa com més por).

2011-11-21T07:46:00.002+01:00

Paraula! Us ho dic seriosament. Em passa als esmorzars de la feina. Aquells on al voltant de la taula ens reunim el sector masculí a xerrar de futbol, de futbol i... de futbol. Bé, també parlem de futbol. Ah! I de vegades de dones, quan un deixa anar allò típic de: “Mira aquella!”. Llavors, tots amb girades de coll dissimulades (vagi per endavant que vuit o nou tios girant-se per mirar al mateix lloc a l’hora no queda gens dissimulat) guaitem l’objectiu. L’E, com que les té a totes controlades gràcies al seu lloc privilegiat de feina i etiquetades amb un malnom, ens explica els ets i uts de la pàjara en qüestió i tots l’escoltem embadalits.

Bé, que em perdo. Us comentava que als esmorzars (mode veu baixa activat)(1) en ocasions veig empleats de la neteja (mode veu baixa desactivat). Sí, és ben cert. Tant cert com em dic Jordi i no m’agraden els banys d’aigua freda. Les visions van i venen. De sobte, mentre la conversa s’anima, em giro i el veig allà al costat de la taula palplantat, vestit de blau (camisa blava i pantalons blau fort), amb la seva panxa prominent, normalment de braços creuats i parant la orella atentament. Al cap d’una estona, torno a mirar al mateix lloc i... plaff!! com per art de màgia ja no hi és a la meva dreta, però plaff!! ara s’ha desplaçat a l’esquerra per després d’uns minuts mirar i plaff!! que hagi desaparegut definitivament. I això passa un dia, i una altre, i un altre. No sé si pararé boig! Ho comento amb els companys d’esmorzar i ells diuen que també, (mode veu baixa activat) en ocasions (mode veu baixa desactivat), el veuen. El veuen i desapareix passada una estona. És misteriós, veritat?

El divendres passat, tot esmorzant, l’empleat de la neteja va tornar a aparèixer situant-se darrere l’R, mentre ell, madridista de pro, defensava alguna cosa indefensable, com sempre. Com que estava una mica alterat i va ser una d’aquelles (mode veu baixa activat) ocasions (mode veu baixa desactivat) en que ell també va veure empleats de la neteja va cridar-li: “¿Y tú que (omisió de paraula no reproduible) haces aquí?”. I va produir-se el fenòmen, ja que l’empleat de la neteja va respondre: “¿Yo? Nada, nada... ¡Sólo escuchar!”. No cal dir que al cap d’un parell o tres de minuts quan la conversa havia decaigut, ell ja s’havia esfumat novament.

(1) Plagi directe i descarat del Ferran.

Alegria.

2011-11-16T09:36:00.002+01:00

La noia obre la porta de l’establiment i surt corrent. A seva cara podem veure esbossat un gran somriure. Allò que se’n diu d’orella a orella, però és que realment és d’orella a orella (potser quan l’acció descrita en aquest post passi, haurà d’anar a l’hospital o a inscriure’s al Record Guiness de grans somriures). Aquest somriure denota alliberament, tensió acumulada durant dies i dies i que finalment s’ha esfumat. Com si el problema que se la menjava ja no hi fos. Alça els braços en senyal de victòria i llença un crit als quatre vents: “Siiiiiiiiiii!”, sembla que digui. A fora plou, però a la noia sembla no afectar-li massa. Una vegada a la vorera, creua el lateral de la Gran Via, i... què fa? ... és queda palplantada al bell mig del carrer, allà on passen els cotxes. De sobte veiem sortir de la mateixa botiga un noi. També es posa a córrer però amb els ulls esbatanats i cridant: “Però què fas?”. La noia no fa ni cas. És més, es posa a fer l’avió mentre el trànsit rodat de la Gran Via barcelonina s’atura per complert. Ara clava els dos genolls al terra, tira el cos cap enrere i alça de nou els dos braços en senyal de victòria. Els conductors comencen a sortir dels cotxes i embadalits veuen a la noia, ja tota xopa de cap a peus, com es torna a alçar i comença una mena de ball. Com? Si ens hi fixem... sí... són els passos de la coreografia de “La Macarena”! El noi que hem deixat sortint corrents per la porta de l’establiment ja el tenim dempeus enmig de la Gran Via al costat de la noia que segueix ballant. Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, segueix els passos de la coreografia de la noia. La imatge és peculiar: els cotxes aturats, una munió de conductors mirant l’escena, vianants també embadalits. De sobte un conductor decideix unir-se al ball. I... sí, un altre conductor també s’anima i s’afegeix. I un altre. I un altre. I, de sobte, una senyora gran amb bastó fa el que pot per seguir la coreografia. I un guàrdia urbà també s’apunta. I un forner. I un electricista. La Gran Via s’ha convertit en una sala improvisada de ball al ritme de “La Macarena”, però sense música, això sí. De sobte, en direcció contrària arriba un cotxe negre i frena mentre les rodes emeten una forta grinyolada. S’obre la porta del darrera i... ostres, en surt el Xavier Trias que també comença a ballar com tota la multitud. La gent, però, curiosa de mena, es comencen a preguntar els uns als altres a què ve aquesta mena de flashmov en ple centre de Barcelona. Això sí, no paren de ballar, però s’ho pregunten. Finalment, de boca en boca, la pregunta arriba a les orelles de la noia que ha començat tota aquesta moguda. Ella s’atura. Tothom s’atura. Ella es gira cap a la multitud. Tothom es gira. Ella crida: “Coi, no us gireu, que la coreografia s’ha acabat! Només us vull donar la resposta als vostres dubtes.”. La multitud torna a girar-se de manera que tots l’estant veient, admirant, contemplant. Ella puja a sobre el sostre del cotxe oficial d’on ha baixat el Xavier Trias. Alça els braços i diu: “Ja tinc Iphooooooooooneeeeeeeee!!!”. La multitud crida enfervorida, s’abracen, es petonegen, alcen els braços i comencen de nou a ballar “La Macarena”. El noi i la noia es fonen en una tendre i sentida abraçada. A la fi ho havien aconseguit!

Llibrecidi.

2011-11-14T17:15:00.000+01:00

Ho sento, no puc parar de pensar en el llibrecidi que vaig cometre fa uns dies… La veritat és que només ho he fet dues vegades més. Els llibres en qüestió van ser:

- “No digas que fue un sueño” de Terenci Moix. Vaig deixar el llibre a les dotze o tretze pàgines. Per Déu, quin llenguatge tant complicat i tant recargolat.

- “Vida i destí” de Vassili Grossman. Era de la biblioteca i quan estava per la meitat més o menys no el vaig poder renovar perquè algú el tenia reservat. Entre nosaltres: no em va saber greu i no el vaig tornar a agafar. Quin embolic de noms en rus i quin embolic de tot. No sabia per on navegava. Paraula!

Ara em sento malament. Sóc dels que penso que quan comences una cosa l’has d’acabar. Per tant, amb els llibres també m’agrada fer el mateix. Em poso en el lloc de l’autor, que ha fet un llibre perquè la gent el gaudeixi, amb tota la il·lusió, deixant-se hores i hores davant de l’ordinador, perquè arribi algú i plaf! a la meitat del llibre es doni per vençut i el deixi. Per tant, em pregunto: és moralment correcte deixar una novel•la a mitges?

Vosaltres ho heu fet moltes vegades això? Com us heu sentit? No heu tingut remordiments? Va, expliqueu-me, expliqueu-me...

You make me happy.

2011-11-12T08:54:00.005+01:00

Sisplau, doneu-li al play al vídeo que trobareu a continuació per escoltar la cançó mentre aneu llegint el post (si en teniu ganes, és clar):

Sí, estic feliç. Es nota? Avui fa sol, entra llum per les finestres de casa, estic connectat a internet amb el portàtil sobre els meus genolls mentre estic assegut al sofà amb les cames a sobre una tauleta de fusta. És dissabte, avui marxem fora perquè demà serem a Alpens fent una cursa. Què més es pot demanar per obtenir una felicitat encara més complerta? Ser de Movistar. Sí, m’agrada ser de Movistar, tenir telèfon fix més ADSL a casa (amb la possibilitat de tenir Imagenio, oju!). Disposar de telèfon mòvil les 24 hores del dia amb una de les millors teleoperadores mundials que ofereixen aquest servei. És meravellós. Fantàstic. Màgic. Genial. Fabulós. Ai, perdó, ho hauria hagut de posar amb signes d’admiració perquè tu, oh lector pacient, poguessis copsar encara més la meva infinita felicitat.

I una merda així de grossa! (he obert els braços fins que no m’ha donat per mes, tret que em volgués dislocar ambdues espatlles). Amb perdó, eh! Sempre amb perdó i des de el carinyu! Porto una hora penjat al telèfon escoltant aquesta merda de cançó per tal de parlar amb el departament de reclamacions de Movistar. Bé, de fet porto des d’ahir a la tarda i a la nit fins que vaig decidir anar a dormir perquè la meva salut perillava. Avui de moment hem avançat. Només port una hora escoltant la musiqueta. Ahir era més desesperant perquè directament, gràcies per fer-me sentir una autèntica merda i que com a client no valc absolutament res, et penjaven perquè “todos nuestros operadores estan ocupados” i una gravació et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts... bé, no segueixo, no?

Avui, si més no, des de que els he trucat a les 7:50h del matí em tenen amb la musiqueta posada i apa, espera que esperaràs. Ah! Però a mi no em desesperaran, perquè mira, vés per on, estic aprofitant per escriure un post. Ah! No podreu amb mi, covards! No sabeu amb qui us esteu enfrontant! Sóc el justicier dels iogurts! (bé, encara no perquè m’ho estic pensant i avaluant-ne els pros i els contres).

En ocasions… no veig iogurts.

2011-11-10T20:00:00.006+01:00

El noi té la cara blanca, estil Iniesta. No és que sigui albí ni res semblant. Només té la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar. Si més no ell no ho veia. Portava estona allà palplantat, amb cara d’incrèdul, quan una ma va tustar-li l’esquena.

- Què et passa? Què hi vas aquí?

- En ocasions... no veig iogurts.

- Coi, com el nen del Sisè sentit?

- Bé, més o menys, però jo tinc trenta-quatre anys, sóc més alt i de moment no veig cap mort.

- Ai las! I doncs, què passa?

El noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va explicar-li que des de fa dies deixava iogurts a la nevera comunitària de la feina, i l’endemà en desapareixia algun.

- Quants iogurts veus? – va preguntar el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar.

- Cap!

- Doncs et prometo que ahir n’hi havia un. Paraula! Així com el cap de setmana en vaig deixar dos i el dilluns només en quedava un. I així com fa mesos que em ve passant.

- Vols dir? No són il·lusions òptiques teves?

- De veritat! Paraula!

- Potser s’ha desintegrat? Potser ha estat abduït? Potser s’ha fusionat en tant que nevera i s’ha convertit en quelcom no frost? Potser això que tens davant no és una nevera, sinó una porta interestel·lar de les galàxies més galàxies que es fan i es desfan? Potser...

- Potser... hi ha algú que se’ls està menjant sense dir-me res? És a dir, que me’ls pispa.

- Potser, potser... Jo, és que a mi em va molt el rotllo ciència ficció, ja em perdonaràs.

Així, envalentint per la descoberta, el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va emprendre el camí del seu despatx, va agafar un paper i un bolígraf, va gargotejar quatre paraules, va agafar un envàs buit d’un iogurt que s’havia menjat el dia anterior i que descansava a la paperera groga del plàstic, va encabir-hi el paper gargotejat a dintre, va dirigir-se a la nevera i va col•locar-ho tot dintre la bossa on guardava els iogurts. Va somriure i va quedar-se més tranquil. Bé, no del tot, perquè ves a saber quantes coses més desapareixien d’aquell artefacte que generava fred. De fet se li va passar pel cap la idea de convertir-se en el justicier de la nevera, però no va trobar un vestit idoni per posar-se i la va descartar.

Voleu saber què posava la nota? Avís: conté paraules grolleres que potser poden ferir la sensibilitat teva, oh lector que has aguantat ~~caritativament~~ pacientment fins al final d’aquest post.

Fi de relació.

2011-11-08T21:15:00.001+01:00

Estic fotut, molt fotut. Tinc el meu estat d’ànim pel terra. És un procés, ho sé, i que a mesura que passin els dies espero anar-me trobant millor. Tallar una relació comporta totes aquestes coses, i més si he estat jo qui ha decidit donar el pas. És dur, costa prendre aquest tipus de decisions, però a la llarga veus que és la millor solució. Quan no gaudeixes, quan cada dia és el mateix, quan la poca estona que comparteixes és rutina i no et motiva, quan la cosa s’ha estancat el millor és dir bon vent i barca nova. El millor per mi i el millor per ella, és clar. Portava dies patint, esgarrifant-me només de veure-la allà al sofà, o a l’habitació, o on fos que estigués. Allò ja no era vida. Sé que ens estàvem fent mal mútuament i que ens trobàvem en un carreró sense sortida. Què hi farem! Les relacions són així, i així és la vida (i així us ho he explicat, que deia aquell).

Sé que no ho saps, i que segurament quan ho llegeixis et farà mal. No he tingut el valor de dir-t’ho cara a cara. Ho sento. Espero que em sàpigues entendre. Et deixo, no et vull tornar a veure mai més. La veritat és que amb el munt de relacions que he tingut al llarg dels meus anys d’experiència aquesta és de les que menys m’ha satisfet. He aguantat un munt i ho saps. Adéu Wallace, no puc més. Saps del cert que gairebé he arribat a les cinc-centes pàgines de les nou-centes i escaig que tenia. Així que, sense port, et dic que et deixo. Adéu novel•la, no et vull seguir llegint més! I diré el teu nom per prevenir a la resta de mortals: “El enviado de Roma”. Aneu en compte, és un rotllàs!

Visca el futbol!

2011-11-06T22:32:00.002+01:00

A mi doneu-me partits com els d’avui a la Catedral. Encara m’estic eixugant la baba que se’m cau del que he xalat amb aquest espectacle que ens han ofert lleons i culés. És cert que el resultat no és bo (de pas diré que és injust), no ens enganyem. El Madrid se’n va a tres punts, però també haurà de visitar San Mamés, així que tots tranquils. Tornant al partit... bé, al SUPERPARTIT amb paraules majúscules si em permeteu, hem tornat a reviure aquells enfrontaments de fa anys, quan jo era un marrec, amb tots els ingredients possibles per fer-lo encara més gran: camp històric, pluja a bots i barrals, ambientàs fantàstic a la graderia i dos grans onzes al terreny de joc que, dit sigui de pas, de tanta aigua que ha hagut d’aguantar, la pilota corria de valent, però cap al final del partit quedava frenada per algun toll.

El Barça mai ha perdut la cara al partit, ans al contrari. Sempre s’ha avançat l’Athlètic però sempre han igualat els blaugranes, amb orgull, amb amor propi, força, punt honor, lluita i sort, perquè en aquests tipus de partits on el camp presenta aquestes característiques, en fa falta una mica. Ha estat més del costat dels bascos, és cert, però també ens ha afavorit en el segon gol. I el que més m’agrada és que els homes d’en Pep mai han renunciat a jugar a futbol, a tocar, a arribar fins la porteria com sempre ho fa. Més no els podem demanar. Han atacat, per després atacar i per, finalment, tornar a atacar. Amb el marcador en contra i al minut noranta-u, seguien lluitant i per això han aconseguit igualar el partit (Messi novament) i hem pogut celebrar el gol com si ens donés la cinquena Champions (encara em fa una mica de mal el coll). Ah! I quedant un minut i mig de temps afegit han seguit anant a buscar el gol de la victòria. Més no podem demanar, sincerament. No és aquest el Barça que volem?

Per acabar, només demanar-vos que us alceu d’allà on estigueu asseguts i crideu un visca ben fort per aquest tipus de futbol. Tant de bo el poguéssim gaudir cada cap de setmana.

L'ültima de CR7...

2011-11-05T21:38:00.002+01:00

Perdoneu, però vaig a vomitar al lavabo... i ràpid que em sembla que no arribaré!

Fragments de llibres (I)

2011-11-03T18:06:00.002+01:00

Fa bastants dies al bloc “La veritat dins la ficció...” vaig llegir una entrada on MBosch, el seu autor, comentava que de tant en tant li agradava obrir els llibres que ja havia llegit per rellegir-ne determinats fragments. Em va donar una bona idea, ja que moltes vegades llegeixo fragments que m’agraden i després no sé com recuperar-los. Manera? Publicant-los aquí. Així mato dos ocells d’un tret: els comparteixo amb vosaltres i els emmagatzemo per tenir-los mig a mà.

El fragment d’avui és del llibre “La caza del carnero salvaje” de l’Haruki Murakami. Em vaig fer un tip de riure mentre el llegia:

—¡Qué bonito gato! —exclamó el chófer, visiblemente aliviado.

El gato no tenía ni pizca de bonito, la verdad. Estaba, por mejor decirlo,
gravitando en el platillo opuesto a la balanza. Su pelaje era ralo, como de alfombra desgastada; la punta del rabo le caía en un ángulo de sesenta grados; tenía los dientes amarillos, y su ojo derecho tenía una infección crónica desde que se lo lesionó, tres años atrás, de modo que veía cada vez menos. ¡Quién sabía si aún podía distinguir unos zapatos deportivos de una patata! Las plantas de sus patas parecían de corcho a causa de los callos. Tenía las orejas infestadas de garrapatas; y, de puro viejo, no podía aguantarse los pedos: soltaba docenas de cuescos al día, realmente apestosos. Era un joven macho cuando mi mujer lo recogió de debajo de un banco del parque y se lo trajo a casa; pero últimamente su ruina se precipitaba, del mismo modo que una bola en una bolera, y el pobre animal rodaba cuesta abajo como cualquier anciano octogenario. Y, para colmo, no tenía ni nombre. No tengo idea de si esa falta de nombre contribuía a disminuir la tragedia del gato, o más bien la reforzaba.

Classificats... amb un Messi en plena crisi.

2011-11-02T07:35:00.000+01:00

Quan vaig sentir per la ràdio una mica abans de començar el partit contra el Viktòria Pilsen que el Milà havia empatat contra el Bate Borisov, un acte reflex em va empènyer a mirar el calendari. Al veure que no era 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, no vaig tenir més remei que creure-m’ho, dibuixar un somriure als llavis i aixecar els braços enlaire mentre deixava escapar un sí de satisfacció. Les coses començaven bé. Encara que tenia ben present el darrer partit contra el Mallorca on un Messi en una crisi galopant havia marcat un hat-trick. Preocupant.

El partit va començar fantàsticament bé pel Barça, amb un Pilsen lluitador i a l’atac. Valdès, negat, va treure una ocasió d’un contra un contra un atacant rival. Llavors va ser quan el joc del Barça va entrar en crisi total i Messi va marcar el primer de pena màxima. Quin desastre! Al Barça ja li han xiulat injustament tres penals claríssims als darrers quatre partits. Al Villarato de torn s’afegeix ja un Platinato escandalós. Les coses, però, es van acabar d’esguerrar quan passava un minut del temps reglamentari i Messi, després d’una jugada on el Barça la toca i la toca i la toca i la toca fent un rondo gegantí (hauria d’estar prohibit de tocar-la tantes vegades seguides) aconsegueix fer pujar el segon gol al marcador. Les coses es posaven molt magres per la represa.

La segona part va tenir poca història més: un gol de (a veure si ho escric bé) Secs Fábregas, un pal, més ocasions i un altre gol de Messi (hat-trick novament) per demostrar que segueix en crisi i que no veu porteria.

Una (molt) petita menció per Víctor Valdés, també immers en una crisi espantosa, que ha superat injustament (els contraris creen molt poques ocasions i gairebé no xuten a porteria) el rècord de Reina com a porter que ha estat més minuts sense rebre un gol. Res, una petita bagatel•la de marca.

Per acabar de rematar-ho, dir que Cuenca, titular per tercer partit consecutiu va tenir una gran actuació i que va tornar a reaparèixer Alexis Sánchez després de la seva lesió. Veig el futur del Barça com el color de la samarreta que lluïen ahir: molt negre!

Tu tries (III).

2011-10-31T14:51:00.001+01:00

La historia ve d’aquí.

Mentre es mirava al mirall d’un lavabo que no era el seu, va pensar que, malgrat no tenir ganes de dutxar-se, hi havia quelcom que desconeixia que l’empenyia a desvestir-se i posar-se dintre de la banyera. Banyera? Umm... de què li sonava aquella paraula a més a més de ser el lloc on hom podia quedar ben net i polit? De fet, amb una mica de desodorant i colònia hagués passat. Quelcom ràpid per sortir del pas. Va desvestir-se, va tornar-se a mirar al mirall totalment nu, va gratar-se un parell de vegades la galta dreta del cul i va descórrer les cortines de la banyera. Ostres, la banyera ja era plena! A la paret, enganxat a les rajoles, hi havia un post-it fosforescent amb una nota: “He omplert la banyera d’aigua freda”. Sense signatura. Ostres, aquesta frase li sonava molt... On l’havia sentida abans? Què li recordava? Va alçar la cama i va sucar el dit gros del peu esquerra a l’aigua. La nota no enganyava. Aigua ben freda. Però si jo sóc incapaç de suportar l’aigua freda! , es va dir. Només el fet d’introduir la mà a dintre per treure el tap ja li feia venir esgarrifances. Saps què, no et dutxaràs... Dit i fet! Quan va donar la volta va relliscar amb la catifa dels peus i patapaf!, va caure dintre la banyera. L’aigua estava glaçada! Fet i fet aquell dia era el dia dels cops. Ja no li’n venia d’un. Va posar-se dempeus ràpidament i va sortir de la banyera donant per fet que allò ja comptava com a dutxa, malgrat aquella força desconeguda que l’empenyia a rentar-se ben rentat.

El problema següent se li va presentar quan va veure que la roba amb la que anava vestit abans de posar-se a la banyera (de què li seguia sonant aquella paraula?) ja no estava al terra on l’havia deixada. Ara hi havia una banqueta petita amb una equipació Kappa del Barça de fa molts anys. Va desplegar la samarreta i va veure que a l’esquena hi havia imprès el número 9 i el nom del Kodro. Però allò què era, un malson?

Va sortir al carrer disfressat amb el vestit del Barça i va dirigir-se al punt de trobada que li havia indicat la noia. De sobte, arribant, el va aturar un venedor de la ONCE.

- Compri’m un cupó, que aquest toca segur. Compri’m un cupó!

Tu tries:
a) Compra un cupó.
b) No compra un cupó.

Avui en fotrà tres...

2011-10-29T22:37:00.002+02:00

Babot, Babi pels amics, entra per la porta del bar. És alt, prim, cabells blancs i porta ulleres (potser d’aquí li ve l’ull clínic). Només té un defecte: no li agrada l’Iniesta (sí, incomprensible). Per gustos, colors. S’assenta a la taula i diu: “Avui en fotrà tres”. Quan li pregunto si parla de mi aquesta nit em diu que no, que parla de gols (em guinya l’ull) i que el que en fotrà tres avui serà el Messi. Dit i fet! Només ha necessitat disset minuts per fer-lo. El primer de penal (avui tots sabíem, sense cap mena de dubte, que el marcaria); el segon de típic davanter centre, d’estar allà a l’àrea petita i empèneyr la pilota; i el tercer d’aquells de seguir la jugada i una vegada bombejada en profunditat a dintre l’àrea acabar-la rematant al primer toc. Una mica de cada, per variar i tornar a demostrar a tothom que ell no ha marxat mai, que sempre ha estat aquí. Que potser ha tingut un parell de partits on les coses li han sortit malament, és veritat, però que sempre persisteix (gràcies Profeta Pep per ensenyar-nos aquesta paraula tant bonica). Avui ha tapat boques, com sempre que les ha de tapar i ha donat la raó al Profeta que ahir en roda de premsa deia: “Les crítiques a Leo no ens debilitaran, és superior a la resta”. Quanta raó! I és que avui, de nou, el Déu del futbol ha rigut Ha gaudit. S’ho ha passat bé. Ha xalat jugant i combinant. Ens ha obsequiat amb un somriure d’aquells que ens fonen a tots els culés.

La resta del partit, poca història. Dos golassos més: el quart d’Isaac Cuenca (repetint titularitat) i el cinquè de Dani Alves des de fora de l’àrea. Per cert, parlant de Cuenca... el Villa està molt malament, no? Últimament no li surt res, se’l veu descentrat, desubicat, falla ocasions claríssimes d’u contra u amb el porter, rellisca, ... No sé, em pica el nas que com la cosa segueixi així el Camp Nou l’acabarà xiulant. Tant de bo m’equivoqui. Tant de bo.

Només dir que veure els noms dels jugadors descartats avui feia basarda: Xavi i Pedro a la graderia i Iniesta, Cesc, Piqué i Puyol a la banqueta. Aquests dos últims han reaparegut jugant una estoneta de partit. A veure si mica en mica es recuperen que els necessitem.

Presentant la Winnie (segona part).

2011-10-27T18:30:00.000+02:00

Amics de la Banyera, fans enfervorits de la Winnie que des de que la veu conèixer (virtualment) no heu pogut aclucar l’ull pensant quina mena de sort correran els seus cabells i el seu pentinat. Doncs bé, aquí va un avanç temporada tardor/hivern.

Hem rebut ofertes substancioses, grans quantitats de diners sobre la taula, però que sapigueu que no, que la Winnie no es ven. Aquesta és nostre. Així que, sisplau, pareu d’insistir perquè, com va dir el seu dia l’ex-vispresident Gaspart (mode Rivaldo activat) en qualitat de vispresident no d’aficionat (quins grans moments quan deia ara parlo com a president, ara parlo com aficionat): “La Winnie no se vende o Chin Chun Chang”.

Graná de ná.

2011-10-26T07:10:00.001+02:00

Sona el despertador (per desgràcia) com cada dia laborable (per desgràcia). L’aturo. Faig un badall. M’estiro ben estirat. Obro (com puc) els ulls, miro tot el que m’envolta i... ostres, què faig al sofà dormint? Començo a recordar el que vaig fer el dia anterior. O millor dit, el que no vaig fer la nit abans: descarto festa boja fins les tantes amb quantitats d’alcohol que ni recordo, descarto una baralla amb la parella amb sentència final que m’enviés al sofà a fer nones (ella mai ho faria), ... Vagament comença a venir-me al cap que ahir era dimarts de Lliga i que... estava mirant el Barça! No pot ser! Per culpa del meu Barça avui m’he quedat adormit al sofà? Sí, sí, ja començo a veure la llum. Segurament va ser per culpa d’aquella segona part tant avorrida, tant dolenta, tant pèssima on el futbol dels blaugrana feia son. Una segona part indigne del Barça d’en Pep. Ara recordo una mica el gran gol de Xavi de falta, el debut d’Isaac Cuenca a l’onze titular, la lesió de Pedro, les poques ocasions i horror! aquella cara de Messi que posa quan juga contra Argentina, de desganat, de desmotivat, de que no li surten les coses bé. I és que ahir contra el Gradana, de futbol (Gra)ná de ná.

Però bé, com sempre ens hem de quedar amb les coses positives: els tres punts i... umm... umm... alguna cosa positiva més? Bé, sí, que Cuenca no va desentonar i que amb les lesions d’Affellay, Alexis i Pedro segurament tindrà alguna oportunitat més. Ah! I que la letargia o hibernació durant uns partits a la que ens té acostumats Messi cada temporada s’està salvant, de moment, mitjanament bé (un empat i una victòria). I és que el Barça sense el Messi pletòric, és una mica menys Barça.

Orgullosos del Barça.

2011-10-23T11:04:00.003+02:00

Sí, malgrat l ‘empat d’ahir contra el Sevilla. Per què? Doncs perquè com sempre hi van anar, van lluitar, van recuperar pilotes, van fer tot el possible i l’impossible, tocar, tocar, tocar per intentar superar una defensa que semblava un búnker de tant tancada que estava. Va ser, sobretot a la segona part, un constant atac i gol de l’artilleria blaugrana sobre la porteria andalusa per terra, mar i aire. Un setge constant. Però no hi va haver manera. Ni amb un penal a les acaballes del partit. Sí, sí, heu llegit bé: un penal! Quan el van xiular crec que a tot el barcelonisme en ple se’ns van omplir els ulls de llàgrimes, ens vam posar de genolls, amb els braços alçats i donant gràcies a algú per aquell fet que tant sols recordaven els més vells. Fa temps el meu avi em va dir: “Recordo que fa anys, molts anys, al Barça li xiulaven algun penal”. I vés per on ara aquest fet miraculós s’ha tornat a repetir. Per això, per tot això, estem orgullosos del Barça.

Bé farien els jugadors del Sevilla de canviar el lema de la samarreta l’any vinent. Què dic l’any vinent, el partit que ve. Ahir lluïen un “Orgullosos de Andalucia”, però jo, si fos ells, el canviaria per “Orgullosos de Javi Varas”, el porter. Ho va aturar tot. El parable i l’imparable. Pilotes fàcils, difícils i impossibles, xuts enverinats, inclús recordo una jugada que ja estava al terra i la pilota, com si tingués un iman va anar a rebotar-li al cos. Crec que d’aquesta, Javi, et santificaran a terres andaluses. Et faran heroi i el dia 22 d’octubre serà declarat dia Sant Javi Varas. Perquè de tu sí que poden sentir-se orgullosos. Ara, que m’agradaria preguntar-los si també ho estan del Kanouté i Javi Navarro que van acabar expulsats. Lamentable l’actitud de Kanouté abans que Messi llancés el penal provocant-lo, movent la pilota del punt de penal una vegada col•locada i provocant una picabaralla amb Cesc que pobre, està en totes (recordar la jugada del dit a l’ull que és ell qui rep l’entrada que desencadena tot). Quatre minuts van passar des de que es va xiular el penal fins que el va aturar el porter. Últimament penso que al futbol tot s’hi val per aconseguir el fi desitjat.

Però bé, hem de continuar mirant endavant amb el cap ben alt. Ahir estava escrit que el Barça no havia de guanyar el partit. No sé on, però estava escrit: en algun llibre, en alguna estrella, en alguna paret, en algun marge d’alguna llibreta, ... I contra el destí i amb un Messi terrenal, no s’hi pot lluitar.

Temps moderns.

2011-10-22T07:00:00.002+02:00

Una proposta de relats conjunts.

La màquina era ja gairebé una realitat. Quedava lluny els dies en que amb els colzes sobre la taula m’havia passat hores i hores sense sortir de l’habitació per tal de tenir enllestit el disseny minuciós sobre plànol. Només quedava acabar de donar la volta al cargol que aguantava la roda que feia moure l’engranatge que donava potència a la màquina perfecte de fer clons.

(so de trons i llampecs)

Hahahaha! Sí, clons!

(so de trons i llampecs)

Per fi podia clonar persones. Però, no! No volia clonar persones. Només volia clonar una persona. Una diva. Una deessa de la cançó i l’espectacle.

(so de trons i llampecs)

Hahahahaaha!

(so d’un pet)

Perdó, se m’ha escapat. Bé, per on anàvem? Ah, si! Clonar el mite de la cançó catalana! La Núria Feliu! Hahahahaha Clonaria i clonaria Núries Felius. Inundaria el món sencer. En tindria una a l’habitació, una al menjador, una al pàrquing, una al lavabo, una al despatx de la feina, una de conserge a l’edifici, ... En definitiva, allà on li vingués de gust.

Va prémer el botó i la màquina infernal va començar a funcionar.

(efectes de llums i fum, molt de fum)

Ejem, ejem! (estossecs) De sobte vaig començar a veure una figura humana, dempeus davant meu. Lluïa el cabell... vermell? I aquells llavis tant grans? I aquells ulls tant pintats? De sobte, aquell personatge terrorífic va parlar: “Yo soy esa, la que te pone la cosa tiesa”. Vaig portar-me les mans al cap i vaig començar a estirar-me els cabells. Nooooo!! No podia ser!! Però, què havia fallat? No ho entenia? La màquina no feia clons de la meva estimada i venerada Núria Feliu, sinó de la Carmen de Mairena!

Passatemps.

2011-10-21T07:50:00.001+02:00

Observeu atentament aquesta fotografia publicada en una notícia del diari AS.

No trobeu res estrany (bé a part de que aquests dos personatges impresentable ni criden ni diuen res contra el Barça, bàsicament perquè és una foto).

Doncs bé, com podreu apreciar bé, els mànecs dels martells no formen el color blau i grana? Sóc jo o aquesta gent no tenen barcelonitis aguda??

Uff... Viktòria!

2011-10-20T07:17:00.003+02:00

Jo que sóc patidor de mena; jo que he vist perdre (anys a) partits al Barça contra equips pitjors que aquest Viktoria Pilsen (ostres, ara m’està quedant una mica com la cançó de la Jenifer dels Catarres); jo que crec en les fatalitats més fatals (quan del Barça es tracta) i que estic criat a l’antiga barcelonisticament parlant, cosa que comporta que sempre penso que pot passar el pitjor, avui no tenia les coses gaire clares. A més a més, durant el transcurs del joc veies que era el típic partit en que per més ocasions clares que tingués el Barça, no n’entrava cap: o per mala sort, o per intervenció del porter contrari, o per una cama d’un contrari miraculosament col•locada al lloc precís, o per mala punteria o per ________________________________ (ompliu l’espai en blanc amb frase que cregueu més escaient). Però és clar, contra un equip que defensa amb onze jugadors darrera de la pilota i que a més a més t’ensenya (sí, perquè perill, el que es diu perill no van provocar gaire) que poden arribar a tenir alguna ocasió de gol, o tens una mica de sort i en marques dos o tres o si vas guanyant només per un gol (o empatant, ai, no vull ni pensar-ho) toca això, patir. Però, ai las!, fins que va arribar Villa i va marcar el golet que desaccelerava el batec del meu cor i em feia veure les coses des d’una altra perspectiva.

Ah! Aquí a la meva esquerra tinc un formulari que ara quan acabi d’escriure això ompliré i que enviaré al Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya per tal de que cataloguin el gol d’Iniesta com a una autèntica obra d’art. Mare meva, quin teva meva amb el Messi, encaro amb verticalitat la porteria, paret, meva, paret, meva, l’aixeco am la cama esquerra el punt just per superar un defensa i remato amb la cama dreta per superar el porter i enviar la pilota entre els tres pals. Així de fàcil. I ho dic com si ho fes jo, però de veritat, ahir ho vaig estar intentant a casa amb una pilota de plàstic i no em va sortir. Només està a l’abast d’uns pocs que resulta, per les casualitats més casuals de la vida, que els tenim a can Barça. I tant de bo, sigui per molts anys.

Què més avui? Doncs dos pals, grans jugades del Messi desbordant aquí i allà, Xavi manant, Mascherano tallant, innumerables rondos amb possessions llarguíssimes. Bé, el de sempre. Allò que ens fa xalar tant.

Alcaldes.

2011-10-17T17:00:00.002+02:00

L’altre dia pel matí va trucar-me l’Alba enfadada:
ALBA: Vull parlar amb el teu alcalde!
SERVIDOR: com? Bon dia!
ALBA: (amb paciència) Bon dia! Que vull parlar amb el teu alcalde!
SERVIDOR: I això?
ALBA: Porto uns quants dies que a la parada del bicing de casa no hi ha mai bicis.
SERVIDOR: (rascant-me el cap) I què vols que t’hi faci?
ALBA: Doncs que vull parlar amb el teu alcalde. A quin bar el puc trobar?
SERVIDOR: A quin bar?
ALBA: Sí, a quin bar. Amb l’alcalde d’Esterri (el seu poble) quan vull parlar amb ell sobre alguna cosa, vaig al bar i allà xerrem.
SERVIDOR: Ostres, doncs aquí com no l’esperis a la porta de l’Ajuntament o com no facis una sol·licitud via internet o vagis presencialment allà a demanar cita... Ara, no et facis gaires il·lusions...

La conversa encara que és real, era en mode conya, evidentment. Però, és curiós, no? La burocràcia a la gran ciutat i la no burocràcia als pobles petits. Reflexionem-hi, que deia aquell...

Jornada post, superada amb nota.

2011-10-16T10:48:00.003+02:00

Avui era el partit del post. Mira, l’he qualificat així perquè era jornada post-selecció, jornada post-ruptura Puyol-Malena Gracia (no segueixo aquestes coses però sempre te n’acabes assabentant per una banda o altra) i jornada post-recuperació d’Iniesta (retornant al titular després de la lesió).

Abans del partit tenia les alarmes enceses. Com he dit al paràgraf de dalt, era partit post-seleccions. Quan sento la paraula selecció ja tremolo. Mama por! Ho vaig anar a preguntar al metge de capçalera i em va dir que un alt percentatge culés també patien aquest tipus de símptomes. Em vaig quedar més tranquil. I és que gairebé sempre passa quelcom dolent després de les trobades de germanor aquestes que es fan de tant en tant entre jugadors del mateix país (i que alhora serveix a la RFEF per recaptar uns quants – molts – calerons). Però tenim la sort de gaudir del millor equip de la història i, com diu el Profeta Pep, aquests no fallen. I avui no han fallat. No ha fallat Valdés, no ha fallat la defensa, no ha fallat Xavi (gran), no ha fallat Iniesta (magnífic) i no ha fallat Messi (enorme).

El partit d’avui, però, també ens ha deixat per enèssima vegada un misteri sense resoldre. Una pregunta a l’aire que ja fa molt temps que em roda pel cap: què carai ha de fer el Barça perquè li xiulin un penal? El Profeta ho va dir fa dies alt i ben clar: quan Messi cau dintre l’àrea és penal. Mai es tira. Toc, toc, toc! Hi hah algun àrbitre per aquí? Algun àrbitre ho va sentir? Per què no es miren el vídeos de totes les vegades que Messi ha caigut dintre l’àrea durant aquesta Lliga i ha protestat? Veuran que totes, absolutament totes són penal. Ara, entre nosaltres (els àrbitres i jo), una petita ajuda: si veieu que el Déu (amb majúscules) del futbol cau dintre l’àrea i protesta, piteu penal. L’encertareu, segur. És un consell d’amic.

Amb tots vostès...

2011-10-13T16:50:00.005+02:00

Senyors i senyores, nens i nenes, avis i àvies, catosferencs i catosferenques, pares, mares, fills, tiets, nebots, gendres, cosins, besavis, amics, amigues, fins i tot enemics i enemigues, ... fa temps que vaig prometre a l’Assumpta que faria la presentació en societat del Winnie, el nou inquilí que habita a casa. I aquest moment ha arribat. Sé que esteu nerviosos, jo de vosaltres no també ho estaria. És un moment important a les vostres vides. Potser quan hagueu vist el Winnie també en voldreu un. Sortireu al carrer desitjant aconseguir-ne un. No parareu fins a tenir-lo entre les vostres mans. Voldreu acollir-lo a casa, presumir d’ell, ensenyar-lo a les vostres amistats. Fins i tot fer-vos samarretes de cotó amb una foto estampada on aparegueu vosaltres amb ell, abraçats, amb cares rialleres, demostrant el bon rotllo i la sintonia que es respira a l’ambient que en tens un a prop. La gent quan vegi la fotografia pensarà: caram, quina parella més simpàtica. I aquesta gent també se’n comprarà un, i també es faran samarretes de cotó estampades on apareguin al costat del seu propi Winnie que a la vegada la veuran altres persones que també se’n compraran un i es faran samarretes de cotó estampades que alhora veuran unes altres persones... Bé, no cal que segueixi, no? Ben pensat, ara no sé si ensenyar-vos la foto o no, perquè el pollastre que es pot formar a nivell mundial fa por. I tot per culpa de la curiositat de l’Assumpta...

Bé, crec que m’arriscaré. Fet i fet tenir un món ple de Winnies no pot ser tant dolent. Així que agafeu-vos a les cadires o allà on estigueu assentats o dempeus.

Foto de quan portava tres dies entre nosaltres (quan el vam comprar era tot de color marró i no li havia sortit el cabell):

Foto realitzada avui pel matí:

Què, com us heu quedat? Hola? Toc, toc!! Hi ha algú? Ostres, ja heu marxat a comprar un Winnie? Si és que sou uns impacients!!

Tu tries (II).

2011-10-11T07:42:00.002+02:00

La història ve d’aquí.

- Digui’m? – finalment havia aconseguit despenjar el telèfon.

Silenci.

- Hi ha algú? – va alçar el cap i va donar-se un cop. Merda! No recordava que es trobava a sota de la llitera. Va mirar la pantalla del mòbil i va veure que el remitent de la trucada era desconegut.

Un soroll va arribar-li a les orelles.

- Disculpe – va dir en castellà una veu de dona amb deix sud-americà a l’altra banda del fil telefònic – ¿Tiene usted internet en casa?

- Que si tinc què? Internet?

- Sí, amigo. ¡Dispongo de una oferta que seguro que no podrá rechazar, amigo!

La mare que la va matricular, va pensar per dintre. Tinc una ressaca de cavall, caic de lloros des d’una llitera que no conec, em trobo en una habitació on no havia estat mai, em dono un cop al cap i... tot per vendre’m internet? I a més a més em diu amigo? Amb la ràbia que li feia allò.

- Miri, amigo, ni vull internet, amigo, ni m’interessa, amigo. Així que...

No li va donar temps a penjar que la teleoperadora se li havia avançat. Va grunyir, rondinar, maleir una i altre vegada a totes les companyies de publicitat que trucaven a la gent per oferir internet, va alçar el cap i... pam! es va donar un altre cop al cap. Decididament aquell no era el seu dia. Va sortir de sota la llitera, va alçar-se com va poder i va adonar-se’n que la làmpada de l’habitació estava encesa. Però, qui l’havia encès?

De sobte el mòbil va tornar a sonar una altra vegada. Ara el tenia a la mà, així que ràpidament va veure qui el trucava. Desconegut, novament. Va despenjar traient foc pels queixals:

- Miri, amigo, ja li he dit, amigo, que ni intenet ni històries. Que vull dormir, que no tinc un bon dia i que...

- Vols fer el favor de tranquil•litzar-te? – una altra veu de dona suau, hipnotitzadora, aquesta vegada en català, el cridava a la calma.

- I tu qui ets?

- Si vols saber-ho t’espero dintre de mitja hora al bar de la cantonada.

I van penjar. Uff!! La segona vegada en menys d’un minut que li penjaven el telèfon? Què havia de fer?

Vosaltres trieu:
a) Dutxar-se.
b) Amb una mica de desodorant ja n’hi havia prou.

Un sopar atípic en un bar atípic.

2011-10-09T21:41:00.002+02:00

La història té lloc el passat dissabte. Estàvem de cap de setmana per terres penedenques. Tornàvem a Bellvei del Penedès, el poble on dormíem. Havíem decidit sopar per allà, ja que donant una volta el divendres vam descobrir que de bars li’n sobraven. Decidim entrar al primer que passem, sota el reclam del cartell de “Tapas variadas” (con confondre amb “Tàpies variades”, el programa radiofònic del Pere Tàpies). Pot estar bé, ens convencem mútuament. En defensa nostra, diré que sempre fa respecte entrar en un bar que no coneixes, no?

Un cop a dintre, ens assentem a la taula. Tovalles de paper netes reposaven allà sobre. Passats un parell de minuts, li demanem al cambrer la carta. Carta?, ens diu, nosaltres no en tenim aquí. Servim a tothom el mateix. Ah! Ens guaitem amb mirada còmplice, dient-nos que ara que hi estàvem ficats de ple no podíem sortir per potes. D’acord, li responem. Què hi ha? Bé, de primer posem una mica de vermut i després unes gambes a la planxa i si teniu més gana doncs podem posar pa amb embotit. Sí, sí, li diem, ja està bé.

Quan marxa, alço les celles cap amunt i li dic a l’Alba: ens en sortirem (amb la millor cara de polític convençut que sé fer). Miro cap a la meva dreta i veig... dos rotllos de paper de cuina? Sí, sí, no estic somiant. Se’ls deuen haver deixat, penso. Però al mirar a les altres taules ho descarto, ja que també se’ls haurien d’haver deixat a sobre de totes les altres. On carai ens hem posat?, em pregunto. No sé si comentar-li això del paper de cuina a l’Alba perquè no li agafi un cobriment de cor però... massa tard. M’està assenyalant amb un lleuger cop de cap la seva esquerra (és a dir, la meva dreta) on reposen elegantment els rotllos de paper de cuina. Premo els llavis i assenteixo lentament, molt lentament, com donant transcendència al moment.

Passats cinc minuts ve el cambrer amb una safata i comença a descarregar la mercaderia: un parell de plats amb mini escopinyes (un per cada un), uns plat de musclos en escabetx, un plat amb patates de xurreria, un plat amb cloïsses (de llauna), uns cacauets amb closca, unes olives farcides i uns seitons en vinagre. Home, així per sopar, no està malament, no? No havíem sopat en la vida un primer així, però... endavant! Endavant... sí, amb escuradents, perquè sembla que el tema coberts no el toquen.

La veritat és que mica en mica va anar entrant, i ostres, tampoc no és tant dolent. Comentem que el bar sembla que té bastant èxit, ja que no para d’entrar i sortir gent i mai queda una taula buida. L’Alba em diu que hi ha una taula al fons on els hi ha deixat directament les botelles de licor perquè es posin el que vulguin. Ostres, què curiós. Els deuen conèixer.

Seguim avançant en la ingesta i quan acabem el vermut arriben les gambes. Ostres, ens en fem un fart de menjar (els coberts segueixen sense aparèixer i ja els donem per morts i enterrats), però com que encara tenim més gana demanem que ens portin una mica de pa amb tomàquet i embotit. I ostres, quan arriben són dos llesques de pa torrat per cap amb pernil, formatge, bull blanc i espetec.

I de postres? Bé, com que hi ha el mateix per tothom, doncs gelat. El cambrer ens aborda amb una safata amb dos classes de cucurutxos i tres classes de tarrines. Escollim i... tatxan! Hi ha cullera per menjar el vaset de gelat. Sí, però de plàstic. Faig un minut de silenci per l’acer inoxidable que crec que fa anys que va morir en aquest bar. Com a conseqüència d’això, el resultat de menjar el vaset de gelat és haver utilitzat tres culleretes, i les tres es van trencar.

Bé, i ara tocava el colofó final. De sobte apareixen dos gots de tub amb tres glaçons cadascun i tres botelles a sobre la taula: una de whisky marca no t’hi fixis, una que contenia un líquid similar al Baileys i una altre de licor desconegut. Doncs resulta que els d’aquella taula no els coneixien i això és el normal! Li demano que si em canvia l’ampolla de whisky no t’hi fixis per una de J&B i em porta una coca-cola, encara farem alguna cosa. Els meus desitjos són ordres per ell.

L’Alba remata el sopar amb un tallat, que no pot faltar mai. Mentre se’l pren fem una juguesca, que també la podeu fer vosaltres: quan costarà? Fem recompte? El vermut, les gambes, el pa amb embotit, dos begudes (canya i clara), els licors (un amb coca-cola) i el tallat. Li dic que a la de tres hem de dir el preu que creiem. Un... dos... tres... Trenta euros!, coincidim. I vosaltres quan heu dit? Sabeu quant va acabar costant? Ara em fa vergonya i tot, i que consti que li vam repetir per activa i per passiva que si no s’havia equivocat. Doncs (so de tambors)... vint-i-dos euros! Al•lucinant, no?

Ah! Us deixo una foto del lloc (bé, del nom del cartell) No us perdeu el pare noel que penja a la part superior esquerra. Té pinta de portar molts anys allà dalt...

Tu tries.

2011-10-05T17:30:00.000+02:00

L’altre em va venir al cap aquella sèrie de llibres de quan era petit (no sé si encara els seguiran fent) que es deien “Tria la teva aventura”.

No sé si sabeu com anava la cosa, però pels que no, us en faig cinc cèntims: començaves a llegir el llibre i hi havia un moment on havies de decidir entre dos opcions (o més, ara no ho recordo). Per exemple, si vols que el personatge faci això ves a la pàgina tal i si vols que el personatge faci allò altre ves a la pàgina qual. D’aquesta manera el llibre tenia més d’un final, depenent de quina opció havies escollit.

Vés per on que se’m va encendre la bombeta (bé, més aviat va ser l’Alba que va encendre el llum del menjador perquè servidor, absort, estava a les fosques) i vaig pensar que això ho podria traslladar al bloc. Així que som-hi, doncs, aquí comença la història i vosaltres trieu. L’opció que sigui més votada serà la que utilitzaré per continuar la trama.

Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! (típica melodia de nokia que apareix a l’anunci dels cines per avisar-te que apaguis el mòbil)

El mòbil saltava a sobre la tauleta de nit a causa del mode vibració. L’home jeia adormit sobre del llit després d’una nit de festa i posterior ressaca com a conseqüència d’una ingesta alcohòlica sense límits. Recordava vagament... bé, posats a ser sincers, no recordava vagament res del que havia passat la nit anterior. Va palpar amb la mà sobre la tauleta de nit fins que va topar amb el telèfon, però amb tanta mala sort que aquest va caure al terra. Mecàgon!, va grunyir. Sense llevar-se, però reptant fins a posar-se de través va abocar les dues mans per fora del llit fins a tocar el terra. Res, no palpava res i aquell maleït artefacte seguia sonant. Feia temps que pensava que aquella música no era l’adequada i que li feia venir mal de cap. Se l’hauria de canviar per algun d’aquells politons que anunciaven a la televisió per fer-se una mica el modern. Seguint amb l’operació que duia entre mans, va començar a palpar per sota del llit, que era d’on li semblava que venia el so. Res. Es va abocar una mica més tot traient el cap i mirant a sota el llit. Uff! Tot li donava voltes! Maleïda ressaca! Fixant la vista va veure que allà estava el maleït mòbil! Ui, he tornat a dir maleït! M’hauré de comprar un diccionari de sinònims per no repetir paraules, va interioritzar. Va abocar-se una mica més fins que la fatalitat va aliar-se amb la llei de la gravetat i va caure del llit donant-se una bona patacada. Mecàgon!, va tornar a rondinar per segona vegada. No recordava que dormia en una llitera. Però si dormia en una llitera, com havia aconseguit palpar el terra sense caure? Quina mena de flexibilitat havia adquirit sobtadament? Havia aconseguit fer la vertical de gran quan de petit a les classes de gimnàs no li sortia mai? Un moment, un moment. Una llitera? Però si a casa seva no en tenia cap! Llavors, on coi estava dormint?

Va apartar tots aquests pensaments i es va concentrar de nou amb el telèfon, que seguia, pesat, sonant sense parar. Coi de mòbil! Era a l’altre banda del llit, per això no el trobava. S’havia equivocat de costat i si parlem d’una llitera, encara és més greu. Però, on s’ha vist una llitera que no estigui arrambada a la paret? Bé, tant se val! Finalment, reptant per sota el llit, va aconseguir agafar el telèfon. Va obrir la tapa i...

Vosaltres trieu:
a)Va despenjar el telèfon.
b)Va penjar el telèfon.

Petites conclusions del partit d’ahir.

2011-10-03T07:24:00.000+02:00

Res, a mode d’apunts:

- Primera part poc vistosa però molt pràctica.

- Segona part patidora, d’aquelles que en altres èpoques ens haguessin marcat un o dos gols i haguéssim perdut el partit.
- Amb la quantitat de lesionats que tenim, jo ja estic content.
- Ah!, per si no ho sabíeu, líders!

Altres apunts:
- Últimament ja no sé si juga el Villa o l’Antonio Orozco. Cada vegada s’assemblen més!
- Crec que Pepe ha fet un campus d’estiu per jugadors de primera divisió: ahir vam veure cops i entrades similars a les que fa el madridista.

Pregunta existencial:
- Ens xiularan algun dia un penal?

ANÈCDOTA DEL DIA.

Amb el propietari del bar on anem a veure el futbol (evidentment, d’una família de xinesos) sempre fem broma sobre l’un o sobre l’altre. L’he batejat amb el sobrenom de Higgins (recordeu aquell del Magnum, oi?) i sempre va molt ben arreglat amb camisa i pantalons de vestir, això sí, ben amunt, que jo crec que últimament ja els porta a l’alçada de les aixelles incorrent perillosament en que li arribin ja a sota el nas. Ahir a la meva esquerra hi havia assentat un home que deu tenir la meva edat i que sempre demana una canya de cervesa i la fa durar tot el partit. D’això se’n queixa molt el Higgins. Home, per ells el negoci és que a poder ser et demanis dues consumicions i l’entrepà. Ahir, el subjecte en qüestió es deuria haver despertat de la migdiada, ja que tenia aquell típic remolí darrere el cap que se’t forma després d’haver estat estirat al llit (o sofà) una bona estona (ah! I de no mirar-se al mirall abans de sortir al carrer). Una vegada que es va acostar el Higgins, li vaig dir tot assenyalant el noi amb un gest d’ulls: “¿Tienes una pinta?”. Ell, tot bromista em respon: “Quien, ¿yo? ¿Tan mal estoy?”. Em poso a riure i de nou fent un gest d’alçat de celles que apuntaven cap al noi de l’esquerra li dic: “No, no, para él. Una pinta.”. “De cerveza?”, em contesta. Quan ja estava desesperat, una ocasió del Barça em va salvar. O potser va ser una Coca-cola que van demanar tres taules més enllà. L’Alba després em va fer entendre que pinta en castellà és peine, i que potser si li hagués dit peine, m’hagués entès. Així doncs, el castellà correcte, passa’l...

ESPAIS PUBLICITARIS.
Maxwell! Adriano! Affellay! Alexis! Iniesta! Cesc! Abidal! Ara pots tenir a casa teva, en exclusiva, les figuretes de tots els lesionats del Barça de la temporada 2011-2012. Corre al teu quiosc! Només amb el diari És port. I de regal amb la primera entrega, una vena compressiva per la cama amb l’escut del Barça.

I a més a més, fes-te la cartilla per aconseguir el vídeo de tots el fora de joc de Villa contra l’Sporting de Gijón (la mare del tano, quin fotimer que li van xiular!).

Fa mandra.

2011-09-30T18:00:00.000+02:00

Camino pel carrer. Just abans d’entrar a casa ho veig, de reüll. Em planto davant de la porta i miro a través del vidre. Entra, em dic. No, em nego. Sí, m’afirmo. Tu pots, m’animo. No tinguis vergonya, em reafirmo. Vols dir?, em pregunto. És que... , quequejo. Un altre dia, ajorno. No!, em responc. Ha de ser ara, em mano. Però..., dubto. Demà!, concloc. On et penses que vas?, m’interrogo. Vols deixar-me estar!, em renyo. No fins que facis el fotut favor de posar els dos peus a dintre!, m’exigeixo. És que sembla que ara tinguin feina, m’excuso. A cas no t’atreveixes?, em pico. Això és el que tu et penses, em defenso.

Clinc, clinc, clinc... Sento una dringadissa de campanes. S’ha obert la porta.

-Perdona, que vols alguna cosa? – em demana la noia.

- Eh... sí, sí, demanar hora per tallar-me els cabells...

Ho sento molt, però em fa mandra. Molta mandra!

Quins ous!

2011-09-25T20:55:00.001+02:00

Objectiu primordial i bàsic d'ahir dissabte (a part d’algun altre secundari): aconseguir ous. Avui diumenge anàvem d'excursió i havíem de preparar entrepans, el farcit dels quals serien unes bones truites. Per qui no sàpiga de que estic parlant, comentar-vos que segons el diccionari un ou és la “Cèl·lula que resulta de la fecundació d’un gàmeta femení per un de masculí, totipotent per a desenvolupar un nou organisme que reprodueix els caràcters genètics dels seus progenitors”. Ah! I es pot trobar als supermercats en envasos de sis o dotze unitats.

Bé, queda clar, doncs, que teníem perfectament definit l’objectiu. Com que dissabte era el dia de la Mercè, a Barcelona estaven tots els comerços tancats menys l’Opencor (molt car però et treu d’alguna dificultat) i la típica botiga del paquistaní altrament dit badulaque (molt car però et treu d’alguna dificultat). Amb això podríeu arribar a la conclusió que: Opencor = badulaque. Noooo! Però aquest ja és un altre tema que potser debatrem en un altre post.

Doncs vam anar a l’Opencor a comprar els ous. Tornant a casa, ens adonem que si volem fer verdura per dinar cal comprar cebes (que no les hem comprat). Decidim anar al super paquistaní de davant de casa.

Resultat de la incursió a l’Opencor:
-2 pizzes (per la nit hi ha Barça).
-Formatge (per fer una truita de formatge).
-Patates(per la verdura de dinar).
-Un winnie (una planta en forma d’ànec que pel cap li creix gespa).
-Un paquet d’M&Ms

Resultat de la incursió al super paquistaní:
-2 cebes.
-1 paquet de filipinos per l’excursió de demà)

Descarreguem a la cuina les coses i oh! sorpresa: ens hem deixat de comprar els ous. Baixo a baix al super del paquistaní i mentre estic comprant els ous decideixo que li regalaré una rosa a l’Alba que fa molt de temps que no ho faig.

Tornant a casa i dono la rosa a l’Alba amb el desitjat petó de justícia de recompensa. “La rosa és preciosa”, em diu, “però, i els ous?”. La mare del tano! Me’ls he deixat a la floristeria! Surto corrents, com si se m’escapés el tren, els recullo de la floristeria (que amablement me’ls havien guardat) i torno a casa. Quan obro l’envàs de cartró per guardar-los a la nevera, me n’adono que n’hi ha un de trencat (bé, no passa res)... no, no... dos! Ostres, ara sí que passa. Baixo cap a la super novament i l’home amablement me’ls canvia. Gràcies!

Ah! Els entrepans estaven boníssims:

Oncle Sam

2011-09-24T07:30:00.001+02:00

Una proposta de relats conjunts.

Test psicotècnic ràpid: Quina d’aquestes opcions et sembla la més correcte:
a)Està demanant un donut.

b)Vol posar el dit a l’ull del Tito (o Pito) Vilanova.

c)T’està assenyalant perquè has fet una cosa mal feta.

Si has escollit l’opció a, vol dir que tens gana, o que ets un golafre i no et pots estar de menjar-te un donut de xocolata ben tovet i d’aquells que cruixen.

(pausa) en aquest moments l’escriptor ha baixat al super de la cantonada a buscar un paquet de dos donuts de xocolata

... i no, no té accions de la Panrico (fi pausa)

Si has escollit l’opció b, vol dir que, o ets del Madrid, o et va fer molta ràbia el que va el Mourinho.

Si has escollit l’opció c, CONFESSA!! QUÈ HAS FET QUE ESTIGUI MAL FET???

Jo... és que he escollit les tres. La a, la b i la c! Tinc un problema...

Partidàs!

2011-09-22T07:41:00.000+02:00

Umm… dos a dos… dos a dos… de què em sona? Ah! Aquesta temporada ja en portem 3! Caram, vinga, doncs sembla que estiguem abonats. Ara, dos a dos amb partits com els d’ahir els compro: espectacle, emoció, gols, entrega, lluita, ocasions fins al final... un gran partit de futbol. Però me n’alegro,que voleu que us digui! Me n’alegro de l’empat perquè sembla que aquesta Lliga, si més no pel que fa a les primeres jornades, sembla que no serà una Lliga de dos. Ni molt menys. L’Atlètico de Madrid està fort. El València. No sé fins quan aguantarà el Betis. El Barça. El Madrid? Bé, ja en parlarem després del Madrid. Ai, ara mateix m’estic aguantant la panxa de tant riure...

Pep, gurú barcelonista, profeta més gran dels profetes que es fan i es desfan, només explica’m una cosa: Per què? (coi, ara semblo el Mou. I és que tot allò dolent s’enganxa). Per què vas sortir a jugar amb defensa de tres? Allò va ser un barcelonacidi en tota la regla. Ens vam suïcidar, directament. No m’ho tornis a fer més, home! A casa i contra equips petits, d’acords. És més, ho hauríem de fer sempre perquè garanteix espectacle i gols. Ara, a fora, contra tot un València, no fotem! Que l’Abidal encara té cara de por perquè cada vegada n’havia de defensar dos! Pobret meu! No sabia per on navegava! Estic segur, fixa’t que et dic, estic segur que si sortim a jugar amb defensa de quatre, el més lògic i normal, ara mateix estaríem parlant de victòria blaugrana. Segur! Paraula de Banyera!

Llàstima però del penal de la primera part que no xiula sobre Messi, claríssim, va ser clau. Penal, segona targeta groga i expulsió d’un altre mercenari estil Pepe que he descobert avui: Rami. Apunteu-vos-ho: futur jugador del Madrid. Quadra amb l’estil.

Ah!! I tema a part: Ses. Sí, el Fàbregas! Quatre gols en quatre partits de Lliga. Aquest tio és un crack! Com s’entén amb en Messi, que darrerament sembla que li agradi més fer assistències que marcar. Però ja està bé, ja!

AGRAÏMENTS DE LA BANYERA.

Gràcies Madrid! Gràcies Mou per ser com ets! Gràcies per alegrar-nos el dia! Gràcies per fer les coses com les saps fer! Gràcies per no tenir mai culpa de res en les derrotes! Gràcies, en definitiva, per ser-hi! I per parlar! Si és que dius que lluitareu per no baixar a segona, i patapam! Un punt de sis possibles i contra equips que lluitaran per no baixar. Vols dir que els jugadors no s’han cansat de tu i estan fent-te el llit? No canviïs mai, Mou! Ara que t’estic agafant

Atentament,
La Banyera.

Jordi Pujol Mix.

2011-09-16T07:00:00.000+02:00

Després de la demostració patriòtica i farandulera del Jordi Pujol interpretant la cançó Jenifer d’Els Catarres,

la gent està intranquil·la, neguitosa, expectant. La gent murmura, parla, diu, aposta... I tot gira al voltant d’una pregunta: quina serà la propera? Quin greastest hit, agafant el brau per les banyes, s’atrevirà a interpretar l’ex-president?

El departament d’investigació de La Banyera ha tingut accés, en exclusiva, a documentació restringida i sap, a ciència certa, quins temes estan a sobre la taula. Si us heu fixat bé, he dit temes, en plural, perquè sí, amics, el proper pas serà treure al carrer un disc amb versions. Aquí va un avançament d’algunes d’elles:

- La barbacoa, de Giorgi Dann.
- La mujer en el armario, de Rafaella Carrá.
- Papi papi papi chulo, d’algú que no tinc les gust ni les ganes de saber qui és.
- No me toques las palmas que me conozco, de María Isabel.
- El torito, d’El Fary.

- Dragostea din tei, aquella cançó de l’Europa de l’est que va guanyar Eurovisió fa uns quants anys.

- Boooooomba, de King África.
- El dimoni dins jo, de Tomeu Penya.
- El baile del gorila, de Melody.

Us podem avançar que també s’està també preparant un duet (segurament amb la Marta Ferrussola) de la versió “Pega la vuelta” de Pimpinela. També ens ha arribat que la propera cançó de “La Marató de TV3” la podria interpretar ell. Però bé, això són coses que encara estan a l’aire.

Ah! I no us ho perdreu. Es veu que amb el disc regalaran un DVD on Jordi Pujol farà una petita (bé, això de petita...) explicació de cada una de les cançons que interpretarà. Això promet!

Krackòvia plega veles.

2011-09-15T08:15:00.001+02:00

Sí, companys, sí, després de l'afer entre Sergio Ramos i la copa del Rei (R.I.P.) i ara amb les declaracions que va fer ahir Cristiano Ronaldo un cop finalitzat el partit:

Krackòvia anuncia que no es veu capaç de superar aquestes interpretacions i que plega veles.

Si és que de vegades la realitat supera, amb escreix, la ficció...

Si hagués estat un partit de play station...

2011-09-13T22:43:00.004+02:00

Si el partit avui fos un partit que servidor (poc avesat a aquestes maquinetes) hagués jugat amb la play station i m’haguessin marcat un gol al segon 25, automàticament hagués alçat el dit del mig de la mà dreta i hagués pitjat amb tranquil•litat i sense remordiments el botó resset de la consola. I és que els gols tant matiners haurien d’estar prohibits ~~si no els marca el Barça~~.

De totes maneres, si el partit fos un partit que servidor hagués jugat amb la play station, segurament hagués anat a l’apartat (si és que encara existeix) d’equips històrics i hagués fet jugar al Barça del Julio Alberto, Calderé, Clos, Carrasco, Víctor, Urruti, Amarilla i companyia... Per què? Doncs perquè crec que l’edat dels uns i dels altres deu ser més o menys la mateixa.

És clar que si el partit d’avui hagués estat a la play station segurament també hagués gaudit d’un 70% de possessió de pilota, i potser Iniesta no s’hagués lesionat, i potser els gols els hagués marcat tots el ~~Messi~~ Carrasco (recordem que jugava amb un equip històric blaugrana... ostres, llavors l’Iniesta no s’hagués lesionat perquè no hagués ni jugat), i potser si el partit d’avui hagués estat a la play station i m’haguessin marcat el gol de l’empat a l’últim minut de partit hagués llençat al terra el comandament, hagués dit més d’una paraula gruixuda i hagués alçat el dit del mig de la mà dreta per apagar la consola i anar-me’n a dormir. Bona nit!

Ah! Us deixo feina: aneu pensant si és possible que el Milà punxi contra el Bate Borisov o el Viktoria Pilsen i si és molt desastrós quedar segons a la mini lligueta.

Troballes blocaires

2011-09-12T15:23:00.003+02:00

Ahir, com a bon català, i a més català convençut de que la independència és l’únic camí per treure’ns d’aquest cau on hem anat a parar i per deslliurar-nos de tots aquells que no ens volen i, el més greu, a més a més ens volen (molt) mal, vaig participar en la manifestació que sortia de la plaça Urquinaona i acabava a l’Arc del Triomf (espero que això sigui una gran símbol del que ha d’acabar passant).

Doncs bé, al punt d’inici estant, noto que algú em dona un copet a l’esquena. Em giro, el veig (sense encara reconèixer-lo) i sento que em diu: “Tu eeeeetssss.... Tu eeeetssss”. Ostres, ara el mig començo a identificar...

ATURADA PERQUÈ LA COMPRENSIÓ DEL TEXT PER PART DEL LECTOR SIGUI MILLOR: no ens havíem conegut amb anterioritat, només ens havíem llegit els blocs (abans, evidentment, de la meva etapa de profunda manca d’inspiració i posterior decisió de penjar ~~la samarreta~~ el teclat) i ens teníem com amics comuns al feisbuc i de tant en tant ens anàvem fent comentaris. Ah! I a tot això se li ha de sumar la meva nul•la incapacitat per recordar-me de qualsevol cara que no hagi vist més de vint vegades.

... vaig pensar. I llavors jo també vaig quequejar: “Tu eeeeetsssss... Tu eeeettssss”. I alhora, com si una força tel•lúrica s’hagués apoderat dels dos fent que aquell moment màgic emmarcat dintre de les casualitats més casuals que es fan i es desfan, vam dir el nom de l’altre a l’hora: “El Jordi” – “El Ferran”. Vam encaixar les mans i ens vam fondre en una abraçada sincera. Caram, quina casualitat! El que fa el feisbuc tu! I el que fa l’11 de setembre!

Vam immortalitzar el moment amb una instantània d’aquelles que sempre que la vegis la recordaràs amb un somriure als llavis:

Sí, semblem els supermans catalans, però en veritat no som més que una barreja del capità enciam i el Suprunaman del Doctor Slump. Però bé, tant se val, l’important és que vam poder posar veu a les cares.

Deconnexió.

2011-09-10T20:06:00.005+02:00

Ets superior. Ho saps. Te'n sents. S'olora a l'ambient. S'ensuma a les graderies. Has fet una exhibició fugaç del teu potencial. Has mostrat que, com el fairy, amb una gota ja n’hi ha prou per desfer-te de tot allò que se't posa per davant. Has vist que pocs minuts t’han servit per marcar dos gols i deixar pràcticament sentenciat el partit. Llavors, què passa? Doncs que si un simple mortal com servidor desconnecta durant ~~bastants~~ alguns moments (entre nosaltres, el partit ha estat avorridot), doncs què no han de fer ells.

I que consti que prefereixo no dir-ne relaxació, sinó desconnexió, que queda com menys inculpador. No creieu? O també podríem dir que han estat dos errades puntuals, com ha declarat el Xavi al final del partit.

De l’única cosa que me n’alegro és de que li servirà de lliçó magistral al Profeta Pep per mostrar el camí, per parlar de nou de la paràbola del petit i el gran, de que si les coses no es lluiten fins al final, per molt poderós que siguis, te la poden acabar fotent, com així ha estat.

De totes maneres, tranquils, que encara tenim cinc punts d’avantatge. Sí home, sí, el dos partits contra el Madrid estan guanyats, no?

P.D.: Veure a Messi, Abidal, Iniesta, Puyol, Mascherano i Villa a la banqueta no té preu. Per tota la resta... (no, no ho diré)

Toc, toc...

2011-09-10T08:55:00.004+02:00

Toc, toc! Hi algú? (ostres tu, ara semblo la Vicenteta. Millor que la frase “Que es pot pasar?” me la guardi al fons de l’armari). He d’intentar fer memòria de com anava tot plegat... Pensa... Hi havia quelcom semblant a un usuari una... com se’n diu... password en diuen els americans... umm... contrasenya? Sí, sí, això, contrasenya. I la pàgina d’accés? Sí, sí, la pàgina d’accés la tinc clara, perquè quan has gaudit fent una cosa durant molt de temps allò roman en tu, dintre teu, aletargat, esperant que tornis a tibar de la corda perquè torni a aparèixer a la superfície. I taxan! Dit i fet, la recordo a la perfecció.

(moment per posar tot plegat en pràctica)

Bé, sembla que això comença a rutllar. Com una màquina que ha estat parada durant molt de temps les peces es van col•locant mica en mica al seu lloc i mica en mica, també, van recuperant aquella música oblidada durant tant de temps. Passen a ser un munt de ferralla per convertir-se en una màquina engrassada i que fa feina. La veritat és que no sé com acabarà tot plegat, de què anirà, ni si ni tant sols tindrà continuació. Només sé que vull tornar, que tinc ganes de fer-ho, que he recuperat la il•lusió (cony, ara semblo el Profeta Pep el dijous quan li van entregar la medalla). Només sé que he tornat a començar.

Perquè... Mai no és massa tard per tornar a començar.

P.D.: Ahir, concert de Sopa al Sant Jordi
P.D.2: Gràcies per animar-me ahir. Tu, sí, sí, tu! Mils de gràcies!

Amb el cap ben alt.

2011-04-21T07:07:00.001+02:00

Culés tots! Estic cardat, sí, molt cardat. Ostres que és fotut això de perdre una final. Ja no ho recordava. Suposo que fer-ho contra el Madrid també hi fa. De totes maneres, per perdre una final, s’ha de jugar. I si la jugues vol dir que estàs allà, i el Barça hi ha estat (que és el que li hem d’exigir). Una altra cosa és el que hagi passat una vegada l’àrbitre xiula el final del partit. Una final es pot guanyar i es pot perdre i avui ens ha tocat la segona cosa. Què hi farem! Però, repeteixo, hem estat allà. I hem perdut amb la cara ben alta. I hem demostrat que sabem fer-ho. Si amb el 5-0 de la primera volta vaig aprendre com volia guanyar i com no volia perdre, avui he après com no vull guanyar i com vull perdre. Sempre se’n pot treure lliçons, no?

Ara, és curiós que tingui premi la manera barroera de fer les coses davant de la manera elegant. Que tinguin premi les patades davant del futbol. Que tingui premi el joc brut davant del joc net. Que tingui premi el protestar-ho tot sense solta ni volta davant de l’intentar ajudar a l’àrbitre a fer les coses. En definitiva, que tingui premi l’estil de joc de Mourinho i no tingui premi l’estil de joc del Profeta. Però, amics, la cara fosca del futbol de vegades també serveix per guanyar. I avui s’ha demostrat. Mou va veure amb el 5-0 que si sortia a jugar a futbol davant del Barça se n’emportava cinc cap a casa. Solució? No jugar-hi. De totes maneres, em queda el consol que tot el món ha pogut veure les entrades, els cops i les trepitjades (l’estil que va triomfar) i com no van rebre sanció (no dic amb això que l’àrbitre hagi influït en el resultat, de veritat). Grans repeticions les que ens ha ofert la realització televisiva. Ara m’ha vingut al cap la trepitjada que rep Messi; les entrades al Villa i, com a la primera part, al terra estant després d’haver rebut una entrada, és aixecat per dos jugadors del Madrid, un per cada braç, com si es tractés d’un combat de pressing catch.

Poca cosa més a dir, perquè no tinc moltes ganes de seguir escrivint. Tinc ganes de deixar passar un o dos dies i de que arribi el partit de dissabte i sobretot el del dimecres per fer net i tornar a afrontar la competició de debò, la que ens fa vertadera il·lusió, la copa de les copes: la Champions.

Per part del Madrid, per cert, felicitats, sou els campions, em quedo amb el “señorío” de Casillas, sens dubte, que va felicitar un per un a tots els jugadors del Barça. Em trec el barret. Sempre he dit que és l’únic que es pot salvar d’aquella casa.

Sí, Mou, has tornat a acabar amb 10. Per alguna cosa serà, no? Ah! I no, Sergio Ramos, el resultat d’avui no és resultat fantàstic pel partit de tornada. Ah!! I Rosell, espero que hagis après que no es pot parlar abans d’hora. Gràcies!

Plorar per plorar.

2011-04-19T19:54:00.003+02:00

NOTA: Basat en el programa “Hablar por hablar”.

PRESENTADORA: Hola! Benvinguts una nit més a un nou programa radiofònic de “Plorar per plorar”. Un espai on tu, oient, pots trucar-nos i queixar-te del que vulguis, lamentar-te, fer el ploricó. En definitiva, plorar per plorar. Nosaltres t’escoltem. Estem aquí per això. I aquí tenim la primera trucada. Hola, com et dius?

OIENT: Hola! Eres directivo? Yo sólo hablo con directivos, no con simples periodistas.

PRESENTADORA: Sí, sí, sóc directora del programa. Quin és el teu nom?

OIENT: Me llamo M.

PRESENTADORA: Ah! Ja et recordo d’altres vegades que has trucat. Quan vulguis ja pots plorar per plorar.

OIENT: Verá, señorita. No hay manera de acabar un partida con once jugadores. Los equipos de Mou... perdón, de M, nunca acaban con once cuando juegan contra el Barcelona.

PRESENTADORA: L’entenc...

OIENT: Hay un reglamento diferente para mi y otro para los demás equipos.

PRESENTADORA: Però potser a vostè se li nota més...

OIENT: No, ¡mentira! Yo no puedo forzar tarjetas amarillas y en cambio hay otros equipos que si que lo hacen y se rien en mi cara.

PRESENTADORA: Però, vostè ha vist que se’n riguin?

OIENT: No, porque son muy malvados. Se ríen por dentro, disimulando. Me señalan sin señalarme. Me miran sin mirarme. Me huelen sin olerme. Me tocan sin tocarme...

PRESENTADORA: Molt bé, molt bé, pari el carro. Algun plor més?

OIENT: Sí, una más: el calendario. Tenemos peor calendario nosotros que ellos. Ah! Y otra más: a Cristiano le hacen entradas y a otro jugador ni lo tocan. Ah! Y otra más: no me gusta ningún árbitro. Sólo Benquerença, que nos pitó el año pasado cuando estaba en el Inter. Ah! Y otra más: la panadería de al lado de casa vende el pan muy caro. Ah! Y otra más: no van los semáforos del Paseo de la Castellana desde hace dos dias. Ah! Y otra más...

PRESENTADORA: Sí, sí, en prenem nota. Moltes gràcies per tornar a trucar a plorar per plorar. Si no m’equivoco és la dotzena vegada, no?

Pip, pip, pip, pip...

PRESENTADORA: Bé, sembla que ha penjat.

Empat amb sabor a Lliga.

2011-04-17T09:42:00.005+02:00

Cada vegada tinc més clar que Mourinho pensa només amb ell. El seu ego és tant gran que l’equip on ell entrena sempre està en segon terme. I per què? Només us faré una pregunta: vosaltres haguéssiu permès que el vostre entrenador, estant vuit punts per sota i enfrontant-se al primer classificat, fes aquest plantejant tant d’equip petit, tancat al darrera a intentar defensar el zero a zero quan el que has de fer és anar a pel partit a guanyar-lo per reduir la diferència a cinc punts i tenir, mínimes, però tenir opcions per seguir lluitant per la Lliga? A Mourinho, amics, no l’interessa la Lliga. A Morinho, des de que el Barça li’n va marcar cinc al partit d’anada, només l’interessa no tenir al seu currículum més golejades d’aquest estil. No dic que ahir el Barça n’hagués pogut a fer cinc, no, únicament dic que per si de cas, va curar-se en salut. La Lliga per ell és secundaria. Directament va renunciar-hi ahir. Ara sí, medalla per haver pogut empatar contra el millor equip del món amb un equip, no oblidem, que ha costat més de 50 mil milions de pessetes. Quin mèrit, eh! Si per tu aquest empat és una victòria, és perquè t’ho facis mirar. Jugaves a casa, ho recordes? I més quan has de revenjar-te d’un 5-0 que van clavar-te al partit d’anada. Per cert, què trist que jugant a casa entreguis totalment la iniciativa a l’equip visitant que va disposar fins a un 80% de possessió de la pilota. A mi m’ho fan a casa això i acabo traient el mocador per protestar.

El partit d’ahir no passarà als anals de la història (ja era previsible). El Madrid va jugar millor amb deu que amb onze (potser sí que és veritat que va estar assajant), però perquè aquest no era el partit del Barça. Repeteixo que l’empat és un resultat boníssim, perquè seguim mantenint els vuit punts, tenim el gol average a favor i guanyant tres partits dels sis que queden ja serem campions. Sí, vam tenir l’oportunitat de deixar-ho lligat i ben lligar, però què carai, d’aquesta manera encara es veuran amb mínimes opcions i sortiran a disputar els partits que queden de Lliga.

Capítol a part l’actuació arbitral a càrrec de MOUñiz Fernández. Per molt que Guardiola digui que no vol entrar-hi, va ser un desastre total. Per què? Doncs perquè:
... algú va entendre la targeta groga a Adriano al minut 9 per una NO falta?
... al minut 26 de la primera part Piqué també va rebre la targeta groga per protestar (Casualitat, no, que a aquestes alçades de partit dos defenses ja tinguessin targeta groga?).
... no va xiular un penal a Villa a la primera part.
... Pepe acabés sense targetes.
... va xiular un penal inexistent sobre Marcelo.
... a la segona part va dedicar-se a xiular en contra del Barça descaradament i a assenyalar faltes inexistents per caigudes i desmais dels jugadors blancs.
... va descentrar de tal manera als jugadors del Barça que de les cinc targetes grogues que va veure, tres van ser per protestar.
... _______________________________________ (a omplir pel lector)

L’únic però del partit és no haver-los guanyat, cosa que podríem haver fet només que s’haguessin posat seriosament. Però què carai, ja m’està bé, així es pensaran que els partits següents (els realment importants) tenen alguna cosa a fer.

Ah, Mou! Tingues present que cas que s’hagués tractat del partit d’anada de la Champions, un 1-1 (malgrat que diguis que és un bon resultat jugant a casa, cosa que trobo una autèntica vergonya) t’obligaria a marcar al Camp Nou, cosa que dubto que facis. Per tant, ja podeu agafar una bona renta en el partit d’anada.

Qui riu últim...

2011-04-15T07:48:00.002+02:00

NOTA: Història basada en fets reals.

Vaig pel carrer, caminant a pas ràpid. Quan travesso el carrer em creu-ho amb la mirada d’una noia. Ella em mira fixament. Jo la miro també fins que les nostres mirades es desvien l’una de l’altre. Segueixo el meu camí. Ella m’acompanya seguint el meu pas, al costat. Ens tornem a mirar. Ara ho tinc clar. Sé quin és el seu objectiu! De fet, el compartim, i això m’agrada, ja que m’ho prenc com un petit repte. N’hi haurà pels dos? Ha!, penso. Que guanyi el millor! Li dibuixo un somriure perquè se n’adoni que sé on va i el què vol. Ella me’l torna i accelera el pas. També sap que jo sé on va i ella sap que jo vull el mateix que ella. La competició ara es basa en veure qui camina més ràpid. Mica en mica i gràcies a les meves cames llargues com un dia sense pa (i a la meva gran preparació física, perquè no dir-ho), li trec uns pocs centímetres. Ella no cedeix, però, i pressionant les dents aconsegueix enganxar-me. Quan queden dos metres, però, trenca la norma no escrita: es posa a córrer! Però, com pot ser? No pots posar-te a córrer! I... puf! arriba primera, evidentment. Jo crido “Tramposa!” als quatre vents i ella es posa a riure. Es posa la mà a la butxaca i treu la targeta del bicing. De totes maneres, penso, no t’ha servit de res. Justament queden dues bicicletes. A ella la màquina li assigna la número dos. Va cap a l’andròmina de ferro colat vermella i blanca amb rodes i la treu. Jo passo la targeta atemorit perquè la bici 1, l’última que quedava, estigués trencada i la pantalla em digués que no quedaven més bicicletes. Les meves pors són infundades i em diu que puc agafar la 1. Respiro tranquil. I no només tranquil, sinó li dibuixo un somriure de guanyador dels guanyadors (és a dir, de triplet), quan veig que ella torna la bici als dos forats. La seva no funciona! Increïble! Pujo el seient de la bici a la meva alçada, em monto a sobre, començo a pedalejar i m’allunyo amb un altre somriure al llavis i apunt estic de fer-li adéu amb la mà alçada però només amb el dit del mig apujat. Però no ho faig, sóc un cavaller i sé que la victòria ha estat meva. Això ja és suficient. Me’n recordo de la frase aquella que diu que els últims seran els primers. I és que amb trampes, no es va enlloc...

Com diu CR7, en un idioma que s’assembla al portuguès:

Sí, però aquesta vegada també ha rigut un del Barça...

I el partit d’ahir, què?

2011-04-13T07:30:00.002+02:00

Ho pregunto perquè només vaig poder veure la primera mitja hora. I us preguntareu: com pot ser? Quina daltabaix ha succeït? Algun problema extraordinari? No rotund! Només que vaig anar a participar a un concurs de la televisió. Sí! Feia molt temps que tenia ganes de fer-ho i que ho estava buscant. Ho vaig provar inútilment amb el Bocamoll i res de res. Finalment, els pobres de 8tv em van seleccionar pel concurs “Ni de conya” que presenta el Mag Lari. Va ser una experiència molt divertida i que recomano de totes totes. Vaig anar acompanyat per l’Alba, que no es va voler perdre el meu debut televisiu, que va ser allò que dius entrant en tromba, impactant a la pantalla, trencat el motlle, donant-ho tot, deixant-m’hi l’ànima. També he d’agrair-li que em gastés una mala jugada explicant coses “íntimes” perquè el Mag Lari me les preguntés durant la meva presentació. Ai, ai, ai!

Bé, si voleu saber com ha anat el programa, em van dir que l’emetrien el dia 5 del 5, és a dir, dijous 5 de maig de 2011. Allà serem fent el que vam poder fer...

Així que avui és el vostre torn d’explicar, si en teniu ganes, com va anar el partit d’ahir. I si ho voleu fer més difícil, només amb un adjectiu, com si fos un exercici de periodisme de la universitat. Què, accepteu el repte?

El cas curiós de l’home que feia més de dos anys que esperava a les portes del Sant Jordi.

2011-04-11T18:32:00.003+02:00

Veient aquesta notícia a la xarxa:

la Banyera va enviar al seu departament de cultura, concretament la secció de concerts, festes majors i festes de guardar cap al Palau Sant Jordi. Vam arribar un dia tard, sí, però com diu el refrany més val tard que mai. Allà vam trobar-nos amb el José Manuel. Un home que, una vegada parles amb ell, descobreixes que és tot espontaneïtat i frescor (de caràcter, no de roba ni de pell, ja que fa una mica d’olor). Un ésser eixerit entre tots els éssers eixerits que es fan i es desfan, malgrat no ser català, sinó espanyol. Viu en una tenda de campanya, un xic destrossada per les ventades i les inundacions d’aquest hivern passat (i l’altre): “La vida és dura”, ens contesta quan li assenyalem la seva casa de roba. Té un posat cansat, però esbossa sempre un somriure de gairell.

La Banyera: Quant porta aquí?
José Manuel: Una mica més de dos anys.
LB: Es va quedar sense feina?
JM: Sí, com a conseqüència d’això.

I assenyala el Palau Sant Jordi, que li queda just darrera.

LB: Hi treballava durant la construcció?
JM: No, no, no sóc pas manobre ni arquitecte, jo.

I fa esclafir una rialla petita, gairebé imperceptible, però plena d’emotivitat.

LB: I doncs?
JM: Sóc un trist fan.

Aquí ens estem de fer-li la broma de fan de vainilla o d’ou? Fan amb nata o sense nata? Només li preguntem:

LB: Un trist fan? Vol dir que està aquí esperant que vingui algú famós?

El José Manuel assenteix.

JM: Vaig assabentar-me que el Duo Dinámico actuaria aquí i, per poder ser el primer en entrar, vaig venir a fer cua.

LB: Però, com se’n va assabentar?
JM: Un rumor.
LB: Però un rumor no confirmat?
JM: Sí.

LB: I per un rumor no confirmat porta aquí dos anys esperant?
JM: Sí. Però... i si és veritat? Ara tot això tant és, ja m'ho he agafat com una manera de viure. La meva manera de vida-

El José Manuel ens fa entrar a la tenda i ens la mostra per dintre. Fa olor a resclosit. Cartells del Duo Dinámico omplen les parets. Ens ensenya una foto que té amb ells, en blanc i negre, dedicada pel Ramón i el Manuel, els dos components del grup.

Tot d’un plegat, es treu la samarreta on hi ha escrit “Duo Dinámico” amb la foto estampada del duet, i s’enfunda una camisa blanca i una armilla vermella. Agafa una guitarra i es posa a cantar el “Resistiré, erguido frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel...” i se li humitegen els ulls.

Nosaltres marxem, deixant-lo allà, amb les seves dèries.

Ai, ai, ai...

2011-04-10T12:47:00.002+02:00

Culerada, parlem. Demano temps mort. El que vulgarment es coneix com un kit-kat. Només vull deixar palès que si tots els partits que ens esperen fins a final de temporada han de ser com els de l’Almeria, jo sol•licito un mes sabàtic i me’n vaig d’aquí, ben lluny, on no pugui seguir el desenllaç dels mateixos. Perquè si contra l’Almeria hem patit (relativament) d’aquesta manera, jo no vull pensar què passarà a Donest, al Bernabéu, a València o a les semifinals de la Champions (si passem). Sé que estem massa ben acostumats a guanyar sense patir, sé que les coses per aconseguir-les s’han de suar, sé que tot costa molt (i molt, afegiria el Profeta en una de les seves lliçons que predica cada dia a les rodes de premsa). Tot això ho sé, ho tinc assumit i cada dia m’ho repeteixo mil i una vegades. Però, carai, que ahir estàvem jugant només contra l’Almeria, l’últim classificat de la Lliga. Sí, tenien entrenador nou que normalment és sinònim de victòria segura. Sí, estaven doblement motivats per això. Sí, afegiu tot el que volgueu afegir. Però nosaltres som el Barça. Nosaltres som el millor equip del món. Nosaltres anem pel camps de futbol enarborant la bandera del bon joc de toc. Però nosaltres últimament no estem jugant bé, ho sé. Fa dies que hi dono voltes. Aquest Barça amb dos baixes importantíssimes en defensa (que ahir n’eren dos més comptant els sancionats Valdés i Sergio B.) no em dona tanta seguretat. Bé, potser no és això, que no em donin seguretat. Confío amb ells, és clar que sí! No voldria tornar a pecar de nou com fa un parell de setmanes. Potser és que veig que els costa més guanyar els partits, que el joc no és tant brillant, que la pressió ja no és tanta, que no asfixien tant als rivals per recuperar la pilota. Potser tot plegat són cabòries d’un típic culé pessimista de tota la vida. No ho sé! Només sé que hi ha una frase em ronda pel cap des de fa dies: ai, ai, ai...

Aquest post va de...

2011-04-07T13:45:00.003+02:00

El post d’avui va de pastilles, de febres, de mans, de peus, de semifinals, de mantes, de suades, de gots de llet calenta… Una mica de tot, sí.

Va de febres perquè porto des del diumenge malalt, constipat, amb grip i amb febre i faringitis.

Va de pastilles perquè el meu estimat metge de capçalera m’ha recomanat que em prengui ibuprofens (això sí, sense donar-me cap recepta perquè me’n compri).

Va de suades per les que aquesta nit he fet al llit (no malpenseu, ha estat per culpa de la febre).

Va de mans per la maneta que li vam clavar ahir al Shakhtak Donest (maneta treballada, suada, d’aquelles que per molt que hagis marcat cinc gols observes que no li has donat un gran repàs al rival i que potser enlloc d’un te n’haguessin pogut marcar dos o tres).

Va de peus perquè el Barça en té un i mig a les semifinals.

I va de semifinals, perquè.... uff! quines semifinals!

Pepesto.

2011-04-06T07:37:00.011+02:00

Sap el que vol.

No dóna mai res per perdut.

I gairebé sempre ho aconsegueix.

És increïble veure fins on ha arribat en tant poc temps.

Ens va portar a tocar la glòria.

I a cada partit ens fa sentir guanyadors.

Caminar amb el cap ben alt.

I pensant-ho una mica més... a més a més de compartir el mateix esperit, compartir ~~la mateixa Guardiola~~ el mateix banc.

A això li diuen periodisme?

2011-04-04T12:56:00.002+02:00

Acabat el partit del Barça contra el Vila-real el dissabte, vaig passar-me per la pàgina del diari AS (bastió del madridisme més incontrolat). Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa al llegir això:

Llavors, fregant-me els ulls i dient-me a mi mateix que això no podia ser, que estava al·lucinant, que havia d’anar a l’oculista una altra vegada, vaig clickar el link per llegir la notícia. I què em vaig trobar? Això:

Però, en què quedem? Al primer titular ASSEGUREN (no m’ho podreu negar), que Piqué s’ajuda de la mà per marcar el gol (i vaig més enllà dient que haguéssim pogut dir, com a molt, que s’ajuda de l’espatlla o de l’avantbraç, mai de la mà) per acabar insinuant que, POSSIBLEMENT, s’ajudés de la mà. I es podia llegir a l’article:

“después de controlar el balón con el pecho”. Però que ens tracten de tontos. Van de més a menys. Primer la controla amb la mà, per passar a un possible control amb la mà per acabar amb que la controla amb el pit. On volen anar a parar? Trist. Lamentable. Patètic. Això és periodisme? Ecs, quin fàstic!

I sabeu què és el pitjor? Doncs que el diumenge al migdia encara estava aquesta notícia penjada de la plana web. Increïble!

8 de 8...

2011-04-03T09:37:00.004+02:00

... i sense folre, ni manilles, ni xarxa de seguretat. Aquesta vegada me la jugo: guanyarem la Lliga, segur, hi podeu pujar de peus; podeu posar les mans al foc que no us cremareu; podeu apostar-ho tot sense patir (ara, després no em demaneu responsabilitats...). Perquè molt malament ho hauria de fer AQUEST Barça (us heu fixat que he posat aquest en majúscules? A bon entenedor, poques paraules són suficients) perquè s’acabi escapant. Ah! I el més important, molt bé ho hauria de fer aquest Madrid per acabar emportant-se la Lliga cap al seu museu. I és que vuit punts d’avantatge a manca de vuit jornades pel final, són molts.

Jornada més que rodona. No em negareu que era una jornada que estava més a prop de que la distància es quedés en dos punts que no en vuit (si servidor fos del Madrid ara mateix estaria al•lucinant en colors i estirant-me dels cabells). Jo, si més no, pregava perquè hi hagués vaga, perquè no es disputés. Un Barça amb un munt de lesionats i amb Xavi sancionat no em donava totes les garanties possibles. I, ai! infidel de mi, he tornat a dubtar d’aquest equip. He tornat a negar al Profeta i les seves arts. He tornat a pecat de pensament. No sóc digne una vegada més. Perdoneu-me!

La cosa va ser molt curiosa. Vaig arribar a casa de la concentració de la Plaça Sant Jaume que va organitzar Solidaritat Catalana a favor de la llei d’independència presentada al parlament. Encenc l’ordinador. Em connecto a la pàgina del diari Sport i veig que el Madrid està perdent. Miro el rellotge i mancaven cinc minuts per les nou. Ostres, penso, acabarant guanyant. Si el partit ha començat a les vuit, encara queda tota la segona part. Però m’hi fixo millor i al costat de l’1 de l’Sporting entre parèntesi hi havia escrit un FINAL. No pot ser! Canvio de pàgina i consulto la de l’As (aquesta no pot fallar) i... SI! Efectivament, què veuen els meus ulls? Han perdut! Comprendreu que em posés a ballar, xisclar i tirar-me pel terra com un nen petit quan li regalen un objecte que desitja. Llavors, signava l’empat i inclòs la derrota. Però, vist el que va passar ahir, em vaig quedar molt curt.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou… Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, diré que estic (molt) d’acord amb tu:

Així no, Sandro!

2011-04-01T07:38:00.001+02:00

Doncs jo pronostico que l’has cagat. I molt! Quan he llegit això, immediatament m’ha vingut al cap la famosa frase VicenteBoludesca de: “Los vamos a chorrear. Les vamos a meter cuatro goles en Anfield”. I per això ara mateix tinc molt mal cos (deixant de banda l’eliminació d’ahir del Barça de bàsquet). I és que quan vas de prepotent d’aquesta manera, sempre s’acaba convertint en l’efecte bumerang.

Poc que parla, i a sobre, quan ho fa, l’espifia. No, Sandro, no. Acabes de tirar per terra tota la feina feta tots aquests anys. Poc que se’t veu (i generalment apareixes tard quan el Pep ja ha donat la cara pel club), i ara ens fas això? Quina CAGADA amb lletres majúscules, noi. I tu et fas dir que ets el nostre president? Això ho hauries de tenir més que assimilat, interioritzat i après de memòria. Aquest no és el nostre estil, i des de ja fa temps.

Prego (cada minut) perquè els papers no s’intercanviïn! Us imagineu que arribés a passar?? Que ara Guardiola es posés a Mourinhitzar? Mamaaaaaaa, pooooor!!

P.D.: Sandro, he enviat al teu currículum perquè vagis a participar al concurs “Bocamoll” de TV3, la teva.

EXCLUSIVA: La llista de Berlusconi.

2011-03-30T18:25:00.002+02:00

La Banyera torna, i torna amb una exclusiva, com sempre, al peu de la NOtícia. Com heu pogut llegir i escoltar a la premsa, Silvio Berlusconi crida a declarar a George Clooney i Cristiano Ronaldo com a testimonis al judici que té pendent per bagatel·les com prostitució de menors i abús de poder. Res, coses insignificants.

Doncs bé, hem tingut accés a la llista (i no precisament la d’Schindler) i, en exclusiva, aquí van alguns noms més de les persones citades a declarar i que sembla ser que se les ha vist per la residència del primer ministre italià:
- Carmen de Mairena.
- Núria Feliu.
- Guti.
- Sergi Ramos.
- Mariano Rajoy.
- Los Morancos.
- Montserrat Tura.
- ~~Jordi Casanovas de La Banyera.~~

En declaracions a La Banyera en exclusiva, Sergio Ramos ha comentat sobre aquest tema: “Es una pena que se nos hayan escapado los tres puntos”.

EXCLUSIVA: Som-hi! (nova campanya de la Generalitat, el Barça i la Banyera).

2011-02-23T07:27:00.004+01:00

Companys, no cridem a l’alarmisme! Com deia el Profeta, són bons i ho saben. I tant que ho saben. Però, caram, un equip sense Valdés, Puyol i Xavi (tots tres lesionats), és una mica menys bo que no pas si són a l’onze titular. És per això que la Generalitat ha engegat una nova campanya de conscienciació en col·laboració amb el Barça i la Banyera. Aquí us deixo, en total exclusiva, el nou espot publicitari:

És un missatge de:

Visca el futbol!

2011-02-21T07:04:00.000+01:00

A mi doneu-me partits com els d’ahir. Bé, i els del 5-0 al Madrid també, eh! Són d’aquells que acaben i penses: “Visca el futbol! Què afortunat que sóc per poder gaudir d’aquest esport!”. Amb l’afegitó, a més a més, que ets del Barça, evidentment. I llavors és quan, fent cabòries, t’arribes a plantejar què desgraciat series si t’agradés un altre esport, com per exemple el curling, on no juga ni Messi, ni Villa, ni Xavi, ni Iniesta... En definitiva, on no hi ha una pilota i aquesta es juga amb els peus. És cert, però, que va anar del canto d’un euro que empatéssim, cosa que tampoc, tal i com va jugar l’Atlétic, hagués estat estranya. Però es que tampoc no es pot guanyar per cinc gols cada dia. I és que aquesta és la demostració de que tot costa molt, com diu el Profeta, i aquests jugadors són de carn i ossos i també pateixen, de vegades per tirar els partits endavant.

Ahir, doncs, vaig ser un privilegiat. Primer, perquè vaig poder gaudir d’aquest espectacle (sobretot la darrera mitja hora que va fer-nos rememorar aquella passió i aquella emoció d’anar a buscar el gol i d’anar-nos-hi la vida en l’intent). En segon lloc, perquè vaig poder veure-ho en directe al Camp Nou i a primera graderia. I en tercer lloc, ja per fer-ho més rodó, perquè vaig poder aparcar dintre el camp amb el cotxe. El que us dic, un privilegiat.

Coitus interruptus.

2011-02-18T17:15:00.000+01:00

Estàs a sota d’ella, a gust, mentre t’acaricia amb els seus dits mullats, mentre els fa lliscar sobre la teva pell despullada i a tu t’entren calfreds pel tot el cos. Gaudeixes. Disfrutes. T’agrada ser allà, els dos, compenetrats, allunyats de mirades furtives. Vas entrant mica en mica en calor, perquè bàsicament, si vols, aquesta és la seva funció: pujar-te la temperatura corporal. Fa anys que ho practiques i mai ha fallat. Per alguna cosa serà, no? Tornant a ella, segueix a dalt teu, sense permetre que la toquis, que l’acariciïs, que la palpis. Però tampoc et sap greu, ja que és ella l’encarregada de fer que et sentis bé i gaudeixis amb els cinc sentits. Però de sobte, en el moment més àlgid, quan estàs gaudint d’allò més, quan les sensacions són d’allò més bones, puf! interrupció inesperada... coitus interruptus, per ser francs. Hi ha alguna cosa pitjor, amics, i des d’aquí vull denunciar-ho, que una dutxa de gimnàs d’aquestes que té un temporitzador per l’aigua i que es va parant cada cert temps i tu has de, desesperat, tornar-li a donar al botó perquè torni a fluir l’aigua calenta?? Abolim-les, sisplau!

El que en realitat hauria d’haver passat…

2011-02-17T07:35:00.000+01:00

La Banyera, ara, fent acopi de força, valor i realisme, us explicarà que hauria d’haver passat ahir: en veritat hauríem d’haver guanyat 2-5, tranquil·lament. Les dues ocasions fallades pel Messi, claríssimes! El fora de joc assenyalat a Pedro quan es quedava sol davant del porter. El gol LEGAL anul·lat. El penal no xiulat. Un munt de coses que van fer que el partit d’ahir, en lloc de decantar-se cap a la banda blaugrana, es decantés cap a la banda anglesa.

Però no passa res, perquè malgrat la derrota d’ahir, malgrat que el Piqué (conegut ja mundialment com el waka-waka) no pugui jugar la tornada per sanció, malgrat que Puyol segueix (molt) lesionat, malgrat que l’Arsenal faci una mica de por... uff, quants malgrats. Millor callo. No dic res més. Però bé, malgrat que Piqué i Puyol estiguin lesionats, tenim a Milito (ai, ai...) i una bona cantera. Malgrat que haguem perdut, juguem a casa i els equips anglesos a fora de casa baixen molts enters. Malgrat que haguem de sortir a guanyar, el Barça, amb un Camp Nou ple, és inexpugnable, invencible i segur que ho aconseguirà. Malgrat que l’Arsenal faci una mica de por, què caram!, nosaltres som el Barça i més cagats han d’estar ells. I, malgrat tots els malgrats, quina nit ens espera el dia de la tornada. De les grans. Toca remuntada!! Toca nit màgica!! Jo no m’ho penso perdre, i tu?

La famosa foto: les diferents teories.

2011-02-11T07:30:00.000+01:00

La noticia va saltar fa dies quan Gerard Piqué va publicar la ja famosa foto via twiter amb la Shakira. Sé que molts us estareu preguntant perquè la Banyera, sempre al peu de la notícia i amb l’exclusiva per davant de tot, no la va publicar abans que el jugador del Barça. Doncs per un motiu: el Piqué ens va demanar que no ho féssim, que ho volia fer ell.

Aclarit això, aquí va la famosa foto (que segur que molts de vosaltres ja l’heu vista):

Ara bé, fixem-nos amb el personatge de la camisa a quadres situat a baix a la dreta. Ampliació (de gran qualitat, com podreu observar), sisplau:

És el arxifamosament conegut com #eldeloscuadros. Sí, segurament si jo tingués twitter a mi se’m coneixeria com #eldelabanyera. O si en tingués la Núria Feliu, se la coneixeria com #ladelsSantsSantsSantscarrerdeSants. Però bé, com si fos un quadre de Leonardo Da Vinci i nosaltres fóssim Robert Langdon a “El codi Da Vinci”, intentem esbrinar què carai vol dir el gest que fa aquest home. La Banyera proposa diferents opcions:
a)Ens comunica que el Piqué i la Shakira estan a aquesta distància.
b)Vol dir-nos: “M’he cruspit un entrepà de pernil serrà d’aquest tamany”.
c)Dona a conèixer que el de la Banyera la té així de llarga.
d)Volia aixecar el dit del mig de cada mà, però la borratxera que porta és tal que s’equivoca.

I vosaltres, què en penseu? Quina teoria teniu? Per què, imagino, en tindreu alguna?

Combatre l’estrès.

2011-02-08T19:30:00.000+01:00

Sorprenent, veritat? I dic jo, no és millor que els posin un partit del Barça? Per exemple, el 5-0 d’aquesta temporada contra el Madrid? Estaran distrets durant hores! I contents, perquè si són porcs de Cardona, catalans, seran del Barça.

Buscant més articles, el senyor google em va donar la resposta amb aquest altre titular:

Ah! Ara tot em quadra. Llavors, si ho extrapolem al món del futbol, la qualitat de l’esperma del Xavi, el Messi, l’Iniesta i companyia ha de ser de d’altíssima qualitat. Toquen la pilota de meravella. Parlant de tocar les pilotes, el CRa7 (l’agafeu? És bo, eh!) ja no me les toca tant. Pobret, l'infeliç!

Bé, vista aquesta segona notícia, i com que un és llest i previsor, me’n vaig corrent a comprar unes quantes pilotes per combatre l’estrès i matar dos ocells d’un tret...

La història de la creació del futbol.

2011-02-06T12:51:00.002+01:00

Hi va haver un temps en que un déu dels esports (al que a partir d’ara anomenarem Deu del futbol**)va crear el futbol. El primer dia va crear la gespa. El segon dia va crear el cercle central. El tercer dia va crear les àries. El quart dia va crear les línies de corner. El cinquè dia va crear les graderies. El sisè dia va crear la pilota. I el setè dia, veient que tot allò era bo, va dir: “Què carai, ara em poso a jugar!”. Doncs bé, el Déu del futbol va un dia als seus deixebles: “I hi haurà un equip que batrà trots el rècords, anihilarà els rivals i desplegarà un joc mai vist sobre la capa de la terra. Quan la resta d’equips s’hagin d’enfrontar a ell tindran por, pànic i sortiran al terreny de joc no a guanyar, ni tant sols a empatar, sinó a rebre la quantitat més petita de gols en contra possible”. I així va ser. Expliquen les cròniques que la temporada 2010-11 va existir tal equip, que va anorrear el rècord de partits seguits guanyats en Lliga (en porta ja setze) aconseguit fa molts i molts anys per un invasor blanc i comandats pel rei Di Stéfano.

Ah!! També hi havia una història de com, aquella mateixa temporada, el David Betis va guanyar al Goliat Barça, però ja us l’explicaré un altre dia.

Així que tu, lector (si es dona el cas) llegeixes això l’any 2.100, 2.500 o 3.000 (que ja són ganes) ja sigui telepàticament, digitalment o en versió impresa, sàpigues que sí, que va existir tal equip. No és broma ni t’han pres el pèl. Un equip invencible saltava diumenge rere diumenge als estadis de futbol i guanyava als rivals sense tenir compassió d’ells, amb un futbol estel•lar, amb un toc de pilota únic, amb una pressió asfixiant sobre els contraris i amb un jugador que marcava gairebé sempre marcava. A aquestes alçades Messi porta quaranta gols en trenta-vuit partits. És o no és espectacular? Ah! Si s’ha extingit aquest joc, et diré que el futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre goleja el Barça i gairebé sempre Messi goleja, com a mínim, de dos en dos.

**No té res a veure amb el Déu del futbol, Messi. Entenguem el Déu del futbol d’aquesta història com a una entitat espiritual i creadora de totes les coses relacionades amb el futbol.

Antonio, on estàs?

2011-02-05T08:45:00.001+01:00

NOTA INTRODUCTÒRIA (o avís al lector): Aquest post no pretén tenir connotacions racistes, paraula! Si així li ho sembla a algú, demano disculpes per anticipat (per això ho poso a dalt de tot! Si és que valc un imperi!)

M’he plantejat escriure una carta al “¿Quien sabe dónde?”, presentat per l’incombustible Paco Lobatón, però algú m’ha dit que aquest programa ja fa anys que va deixar d’emetre’s per la televisió. Ara com a molt, m’ha dit la mateixa persona, et queda recórrer al Diario de la Patricia o, al Sálvame de luxe, si se’ls estova una mica el cor. Sinó, nano, ho tens molt fotut.

Però bé, anem a pams. Dijous passat em vaig plantejar tallar-me el cabell a una perruqueria. Sí, ja sé que no és una gran decisió, però es que fins ara me’l tallava a casa amb una màquina d’aquelles que li dius el número i te’l deixa tot rasurat i sense clapes (bé, menys quan passen certs accidents). Així doncs que, després de fer anys de no anar-hi vaig pensar que em deixaria caure pel perruquer de tota la vida, el del costat de casa. Ara no us penseu que l’amo és un d’aquells homes grans que encara talla el cabell embotit en una bata blava i que et dona conversa pels descosits. Nooo!! L’Antonio, perquè ell es diu així i el nom de l’establiment així ho confirma, deu rondar els quaranta-cinc (almenys quan jo hi anava fa anys). El local vist des de fora no ha canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?

NOTA FINAL: Si algú de vosaltres sap on para l’Antonio, prego que ho notifiqui a LaBanyera, a la policia o al diario de Patricia. Hi ha gent que l’estima, l’enyora i el troba a faltar.

La Banyera, torna?

2011-02-03T20:07:00.003+01:00

Bé, sembla que sí, no? Que torna... Si no què coi faig jo assegut davant del teclat escrivint coses sense solta ni volta. Els seguidors fidels d’aquest humil bloc haureu pogut apreciar que he estat dies sense escriure. Sí, sé que no cal ser en Grisom (o com s’escrigui) del CSI per adonar-se’n i que només cal mirar la data de la publicació del darrer post per veure que he estat uns quants dies sense aparèixer. Bé, deixem-ho en que he passat una lleugera crisi creativa que ha derivat en la pèrdua de fe en els meus escrits provocat, de ben segur, per un allau de feina impressionant que m’ha mantingut bastant ocupat. Ara, però, no tinc més remei que aparèixer de nou a l’escena del crim i tornar a omplir la banyera d’aigua freda. He rebut pressions. Sí, sí. Pressions del meu entorn més proper (entenem per entorn més proper l’Alba) perquè em tornés a posar mans a l’obra (o al bloc) i tornés a deixar anar la meva inspiració creativa (si se’n pot dir així). Que aquestes pressions hagin estat via facebook en forma de missatge al mur no vol dir que siguem una parella moderna i que només ens parlem via xarxa, ans al contrari. També ho fem via telefònica (hi ha una factura que ho demostra) i, ocasionalment i quan no hi ha més remei, en viu i en directe. I és que quan la parella et demana alguna cosa, no li pots dir que no, sinó ja saps el que toca... Però jo, en veritat, sóc bona persona fins la medul·la, ja que, com diu aquest home:

Han passat unes quantes coses aquests dies que no he estat per aquí:
- He estat tres dies a Praga.

- El Barça està a set punts del Madrid a la Lliga, jugarem la final de la copa del rei contra els blancs i l’Afellay (el doble del Jaka Lakovic del Barça de bàsquet) ja goleja.

- He decidit tornar a fer ultra-trails de muntanya i m’he apuntat, amb un parell (no d’euros, sinó d’allò altre que no es pot dir en horari infantil) a la Transvulcània, prova que tindrà lloc el set de maig a La Palma de Gran Canària i que consta de 83,3 km amb un desnivell positiu de 4.415 metres. Així que toca entrenar fort de nou! Després de l’any sabàtic que em vaig agafar ara en torno a tenir ganes.

Ah! També m’agradaria demanar l’eliminació fulminant i immediata del que retransmet els partits a La Sexta i que al Keita li diu Keità, amb accent a la a.

P.D.: La Banyera vol demanar disculpes per avançat a l’Alba i vol deixar clar que:
1)Això era un post de broma
2)La comunicació emprada seguirà sent en viu i en directe com fins ara.
3)Et segueixo estimant molt.

I com a conseqüència de tot això no vol que apareguin certes repressions cap a la meva persona en forma de “el sopar a partir d’ara te’l faràs tu”, “s’ha acabat veure els partits del Barça de bàsquet per la tele” o “avui també em fa mal de cap. Sí, com ahir, què passa?”.

Barcelonistes de Catalunya, ja la tenim aquí!

2011-01-18T21:30:00.000+01:00

Sí, la tenim aquí, després d’haver fet un llarg viatge, d’haver recorregut quilòmetres i quilòmetres, de portar un jet lag de cavall a sobre, directament connexió via Barcelona – Esterri d’Àneu – La Pobla de Segur – Terrassa – La Pobla de Segur – Esterri d’Àneu – Barcelona, la increïble, la fantàstica, la carismàtica samarreta del Barça signada (el dia de Nadal) pel Xavi!

No li han donat la pilota d’or (al Xavi, no a la samarreta), però per mi com si li haguessin donat. S’ho mereixia i la veritat que quan vaig sentir el nom del Messi el dia de l’entrega del premi, em va passar una cosa molt curiosa: vaig quedar-me amb la sensació aquella de quan el Barça perd un partit (ja fa temps, però que no ho fa i sé que per molts de vosaltres és difícil recordar aquella sensació), desil·lusionat i un xic aixafat. Com diria un bon barcelonista, el trofeu l’ha guanyat un del Barça, però també l’han perdut dos del Barça.

Tornant a la samarreta, la tinc desada a casa com un tresor, juntament amb tots els meus petits trofeus del Barça: autògrafs, samarretes, diaris, ... que he anat acumulant durant anys. El meu petit racó barcelonista, que l’anomeno. I allà quedarà desada, perquè pocs dies me la posaré. No vull córrer el risc de que destenyeixi o quelcom semblant.

P.D. (amb retard): La Banyera vol felicitar, dempeus i picant de mans, al Profeta Pep per fer que el català fos present en la gala d’entrega de la pilota d’or. Igual que Pau Casals va parlar català a l’ONU, el nostre Pep ha parlat català a la seu de la FIFA. Siiiii!!

Adéeeeeu Madrid!

2011-01-17T16:34:00.002+01:00

Els jugadors del Barça treuen la mà per la finestra de l’autocar i diuen adéu a l’autocar del Madrid (que és nou, ha costat una autèntica fortuna i tenen un conductor que cobra una morterada). Aquest sembla que ha perdut pistonada, perquè la distància és una mica més gran que la setmana passada. De totes maneres, l’equip blaugrana fa temps que veu l’autocar blanc a través del retrovisor. Aquesta setmana, però, és diferent. Però quina diferència hi ha? Doncs que, a més a més dels jugadors que sempre transporta, es veu un objecte rectangular dintre del portamaletes. Què serà? Un matalàs! Un matalàs? Sí, sí, i tant, perquè ara aquest quatre punts que tenim d’avantatge sobre ells ens donen això, un bon matalàs. O un bon coixí, com vulgueu dir-ho. Coses que, ara que hi penso, serveixen per dormir, i això és el que no poden fer, adormir-se. I de ben segur que no ho faran, perquè aquest equip va de rècord en rècord, de golejada en golejada i d’exhibició en exhibició. Gran pas el que s’ha donat. Ara els messetaris (habitants de la messeta, no confondre amb Messitaris, que són els que idolatren Leo Messi) ja no poden dir que depenen d’ells mateixos. Noooo!! Ara el Madrid depèn del Barça, per molt que els pesi, i, per tant, el Barça depèn del Barça per guanyar la Lliga. És a dir, d’ell mateix. I això, és bo, companys, és molt bo.

Així que, la Banyera us proposa un exercici conjunt. Avui, a les deu de la nit, sortiu tots al balcó, alceu la mà dreta i moveu-la a esquerra i dreta deixant el braç immòbil mentre repetiu la següent frase: “Adéu, Madrid, adéu!”. Pot quedar bonic, no?

Els meus llibres del 2010.

2011-01-14T21:00:00.002+01:00

En XeXu, fa dies com ja és tradició, va penjar la seva llista de llibres llegits durant l’any 2010. Així que com l’incitador de la idea ja ha disparat el tret de sortida, jo m’uneixo a la proposta. Així que aquí van les meves lectures del 2010, un total de trenta-set (poso comentaris a alguns):

- “El cel engabiat”, de Christine Leunens. Del tot recomanable.
-“Trens rigorosament vigilats” de Bohumil Hrabal.
- “El professional” de John Grisham. Sembla mentida, però no va d’advocats.
- “El pintor d’ombres” de Esteban Martín. Original, més que res per un dels personatges que fa aparèixer l’autor.
- “Muerte en Estambul” de Petros Márkaris.
- “Los Buddenbrook” de Thomas Mann. Se’m va fer llarga.
- “L’home que explicava històries” de Rabih Alameddine. Avorrida.
- “Aurora boreal” de Asa Larson.
- “L’historiador” d’Elizabeth Kostova. Imprescindible! Sinó pregunteu-li al Sànset.
- “Black & Blue” d’Ian Rankin.
- “El siciliano” de Mario Puzzo.
- “El inquisidor” de Patricio Sturlese.
- “La princesa de hielo” de Camilla Läckberg.
- “El evangelio del mal” de Patrick Graham.
- “Fin” de David Monteagudo.
- “La conexión Alejandría” de SteveBerry.
- “Qüestió de fe” de Donna Leon.
- “Viatges per l’Scriptorium” de Paul Auster.
- “L’altre nom de Laura” de Benjamin Black.
- “ODESSA” de Frederick Forsyth. A part de Grishammaníac sóc Forsythmaníac, però aquest llibre el trobo fluixet.
- “La cena secreta” de Javier Sierra.
- “La biblioteca de los muertos” de Glenn Cooper. Bona.
- “El ejército perdido” de Valerio Massimo Manfredi. Uff! Costa!
- “Africanus, el hijo del cónsul” de Santiago Posteguillo. Grandiós!
- “El asedio” de Arturo Pérez-Reverte. Nooo!!
- “El símbolo perdido” de Dan Brown.
- “Conspiración Octopus” de Daniel Estulin. Perdedora (perquè et perds molt, bàsicament)
- “La torre de la soledad” de Valerio Massimo Manfredi. Dolentota.
- “La trampa” de John Grisham. Grisham 100%.
- “La hija del apocalipsis” de Patrick Graham. Grandiosa! Apocalíptica! Us l’heu de llegir!
- “La encuadernadora de libros prohibidos” de Belinda Starling.
- “La societat literària i de pastís de pela de patata de Gernsey” de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows.
- “Set dies de juliol” de Jordi Sierra i Fabra. Correcte, per passar una bona estona.
- “Sepulcro” de Kate Mosse. Ni tocar-la!! Només són aprofitables les darreres 200 pàgines de les 700 que té.
- “Set cases a França” de Bernardo Atxaga. Divertida.
- “Els llops” de Francesc Puigpelat. Sí, em va agradar força.
- “Rere els murs” de Núria Esponellà. Venia amb molt bona premsa, però no em va enganxar gens ni mica.

Bé, si voleu preguntar-me per algun dels llibres o recomanar-ne algun que us hagueu llegit, endavant!

Maneta d’or.

2011-01-13T17:37:00.002+01:00

Visca el pilota d’or! Sí, amics, sóc antiespanyol. Em declaro antiespanyol (i antiespanyolista, també!). Perquè ho sóc de per sí, tampoc és notícia, i perquè, ara sí, me n’alegro que li hagin donat la pilota d’or a l’argentí d’or. Sense cap mena de dubte, el millor jugador que pot haver-hi sobre una capa de gespa ben verda. I és que ahir musho Messi és el que vam veure. Va fer hat-trick per celebrar la pilota d’or, però la veritat és que haguessin pogut ser quatre o cinc gols ben bons. I, és clar, amb la fantàstica col·laboració amistosa dels dos finalistes, Xavi i Iniesta. Ah!! I Villa, i Pedro, i Alves, i Piqué... tots, tots i tots. Perquè aquest Barça mereix una pilota d’or per tots i cadascun dels membres de l’equip. Perquè són tant bons, s’esforcen tant, lluiten fins a l’extenuació i, el que em sembla encara millor, des del minut 0 fins que l’àrbitre xiula el final del partit. No és maco veure Messi pressionant igual el primer que l’últim minut? Això diu molt. No, moltíssim!

Ahir vam veure un gran partit. Un partidàs de futbol on es van enfrontar dues idees semblants, dues concepcions de jugar a futbol idèntiques. I de què serveix, es preguntarà algú, jugar a l’atac contra el Barça si te’n marquen cinc? Doncs bé, posats a perdre, perdem sent el que som i juguem amb les nostres conviccions. És per això que em trec el barret davant el Betis i el seu entrenador. Un deu! Amb la mà al cor, crec que el conjunt verd i negre ha estat de llarg el millor equip que ha trepitjat el Camp Nou. Ah!! I m’ha fet veure que no, que el futbol encara no està mort. El futbol com l’entenc, és clar. I he pensat que allà al Benito Villamarín (o que es digui ara el seu estadi), s’ho deuen passar molt bé anant a veure futbol un diumenge sí i un diumenge no. I això m’agrada. I per molt que li faci mal a més d’un, ahir el Betis va demostrar ser mil vegades millor que el pobre Real Madrid que va visitar el Camp Nou.

Ah!! Això, que l'eliminatòria ja està encarrilada, no?

En ocasions veig... Mous.

2011-01-10T17:52:00.002+01:00

Paraula de Banyera! Aquest anunci l’he vist avui al diari “20 minutos” mentre dinava:

Sí, he guardat una part del menjar per portar-lo al laboratori perquè li facin proves de si conté o no substàncies al·lucinògenes. De totes maneres, era pit de pollastre a la planxa, així que com no hagin passat la grip aviar o s’hagin contagiat amb allò de les vaques boges, els meus ulls veien exactament el que veien, o sigui: “Maestro MOU”.

Jo no sé si és que estic obsessionat amb el Mou o com deien a la pel·lícula aquella del Sisè sentit, en ocasions veig... Mous, però la veritat és que ara ja només ens faltava això! Que el personatge en qüestió s’hagi passat a les arts obscures i ocultes. Potser és que no arriba a final de mes (com va dir l’Esperanza Aguirre fa temps). O potser és que això del futbol l’avorreix. No ho sé. Però bé, sigui el que sigui, el que sí que tinc clar és que, com mestre vident i mèdium que és, ja sap com acabarà, pobret, aquesta temporada: “Coooopaaaa, Lligaaaaa i Xampions”. Us sona?

La missió.

2011-01-08T20:25:00.000+01:00

L’home, enfilat a un banc, va mirar la turba des de les alçades. La multitud estava inquieta, revoltada, amb ganes d’entrar en acció. Va aixecar el braç dret, amb la mà estesa, i la gent va callar. El silenci era absolut.

- Companys i companyes! Avui ens espera un gran dia. Un gran dia on demostrareu la vostra valia. Un dia on els vostres, els que estimeu, depenen de vosaltres. No els podeu fallar. No us podeu fallar. Us ho perdonaríeu? – va passejar la mirada entre els allà reunits intentant que aquella pregunta fes reaccionar -. Hi ha dies que es recordaran, que quedaran per la posteritat. Dies que els pares explicaran als fills i aquests fills als seus fills. I aquest, el jorn que tenim per endavant, ha de ser un d’aquests dies. Les vostres heroïcitats es convertiran en cançons que passats molts anys lloaran les vostres proeses, les vostres fites. Mireu l’enemic, a la cara, amb honor, amb enteresa, de fit a fit, no tingueu por. Penseu que ells no són millors que vosaltres. No. Ni de bon tros! Us plantaran cara, evidentment. Vendran cara la seva derrota, com vosaltres també vendreu cara la vostra. No oblideu que voler és poder. I si voleu, si en teniu ganes, si us ho proposeu, aconseguireu allò que us heu plantejat aconseguir. Dintre d’uns instants, les portes s’obriran. Llavors la lluita serà aferrissada. No hi haurà pietat. Tingueu clar l’objectiu. Aneu a per ell. No perdeu temps. Mig segon pot equivaldre a quedar-se al camí. A mastegar la pols. A morir en l’intent. Així que, acabaré desitjant-vos tota la sort del món i... sort i justícia!

- Justícia, justícia, justícia! – va repetir la multitud.

El rellotge va marcar les deu en punt. Quedaven inaugurades les rebaixes!

Primer conte de Nadal de La Banyera.

2010-12-24T06:00:00.001+01:00

L’home mirava a través dels vidres de la porta que donava al balcó les llums de Nadal enceses al carrer. Feien pampallugues i tenien uns colors vius. Va fixar la vista en aquell pare Noel amb llums que estava penjat al balcó i que feia veure que mitjançant una escala accedia al seu pis. Va córrer les cortines i va anar a seure al sofà mentre escoltava com la seva cadena de música interpretava nadales típiques d’aquella època de l’any. El pessebre lluïa formós a sobre el moble, i al seu costat un avet tot guarnit amb boles, cintes, llums intermitents i tot tipus d’ornaments nadalencs amb uns quants regals molt ben embolicats a la base. A sobre d’una lleixa del moble, descansaven dempeus tot de postals de Nadal amb dibuixos cridaners. A més a més, la televisió encesa vomitava un rere l’altre anuncis típics dels Nadals passats i presents tals com “Las muñecas de famosa se dirigen al portal”, “Hola, soy Edu, feliz Navidad!”, “Vuelve a casa vuelve por Navidad”, “Ara ve Nadal, farem xerinola i beurem cava Canals i Nuviola” o “El Lobo qué buen turrón, qué buen turrón”. A sobre la taula hi havia quantitats ingents de menjar: sopa de Nadal amb galets d’aquells que els has de tallar amb ganivet, un estofat amb bolets, canelons i un gran, què dic gran, enorme assortit de torrons, neules, polvorons i massapans.

Feia anys, molts anys que odiava el Nadal. Portava tres dies tancat al menjador fent teràpia. El metge li ho havia recomanat. Teràpia de shock, li havia dit. Però després d’estar tres dies vivint i pensant només en Nadal, encara l’odiava més. Va treure’s el barret de pare Noel del cap, el va llençar a sobre la taula i es va dirigir al quartet de bany. Allà, va començar a omplir la banyera amb aigua freda. Volia relaxar-se i oblidar-se de tot. Sempre li funcionava.

Malgrat tot, amics, BON NADAL per tothom!

Post amb dedicatòria! Volant en llibertat!

2010-12-22T18:00:00.000+01:00

Hola penyaaaaaaa!! Com esteu!!! Avui, post dedicat amb cançó inclosa. Per què? Doncs perquè em ve de gust. És per una nova lectora del bloc, que li dec una passejada amb cotxe mentre dintre sona aquesta cançó!

Som-hi penyaaaaaa!! Mans a daaaaaalt!!

P.D.: Eli, segueix en peu el dinar d’estiu eh! I els ànims ben amunt!

EPÍLEG DEL POST.
La Banyera vol deixar constància que el director/editor/propietari d’aquest bloc, o sigui servidor que vesteix i calça, no és maquinero, ni molt menys. Ara, hi ha clàssics que no es poden obviar! (ho dic mentre una llagrimeta em rodola galta avall)

La Marató de TV3 2010.

2010-12-21T07:00:00.003+01:00

L’experiència de participar com a voluntari a La Marató de TV3 no té preu (bé, o potser podríem dir que sí, que té un valor, els 7.385.625 euros que es van recaptar). És quelcom únic. El fet de poder posar el teu gra de sorra (a part de la donació corresponent) perquè tots aquells que vulguin contribuir-hi puguin fer-ho, m’omple, com diu aquell, d’orgull i satisfacció. Vaig estar recollint trucades en torn de tarda amb l’Alba a la central de Barcelona, allà a la plaça Espanya. Realment, quan ho veus des de dintre, te n’adones que hi ha molta feina al darrera.

Assentar-te davant del telèfon fa cosa. No sona, està allà, però et mira. Què diré? Ho faré bé? M’equivocaré? Són preguntes que et fas irremeiablement. Llavors, quan et diuen que has de penjar el telèfon, que començaran a entrar trucades, comences a sentir els nervis a l’estómac. Nervis que van a més quan veus que el telèfon que fa tres cap a l’esquerra sona. I van encara a més quan el de la dreta que ha sonat abans ho fa. Només te’n queda un! I encara més quan el de just a la teva esquerra sona. Déu meu! I ja els nervis i el pessigolleig s’eleven fins a l’infinit quan sona el teu i la llum vermella de l’aparell et confirma que sí, que l’has de despenjar. “Marató, bona tarda, vol fer un donatiu?”, és el que et marca la butlleta que diguis quan despengis el telèfon. I reculls la primera donació. I la segona. I la tercera. I llavors ja no tens tants nervis, i quan reculls l’última a un quart de nou de la nit, els nervis ja no estan i voldries seguir agafant i agafant trucades, però no pot ser perquè tens el company que et fa el relleu esperant que deixis la cadira lliure.

Com a anècdotes curioses que em van passar, podria dir que em van fer una donació de 600 euros! Són un munt de diners! Que va trucar una dona que parlava bastant afònica i que em va explicar al final de la trucada que tenia aquesta veu perquè va tenir un accident de moto i li van haver de reconstruir la gola, així que se sentia molt identificada amb aquesta Marató. I ja, per acabar, la conversa que vaig tenir amb un noi molt simpàtic:
SERVIDOR: Em pots dir els cognoms?
ELL: Bartra.
SERVIDOR: Com el del Barça?
ELL: Sí!
SERVIDOR: I el segon?
ELL: Agüero.
SERVIDOR: Com el Kun?
ELL: (rient) Sí! Si que estàs posat amb això del futbol!
Al final, quan li vaig preguntar la població on vivia em diu:
ELL: Terrassa. No dius res ara?
SERVIDOR: Home, i tant! El Xavi!

És un acte solidari que trenca motlles, no m’ho negareu. I a tot al món. No tinc coneixement que arreu es faci una cosa semblant. La gent s’involucra, surt al carrer, prepara activitats i hi participa, dona diners, és solidària. És un dia especial. De fet, ja és un dia assenyalat al calendari català, com si fos un Sant Jordi o un onze de setembre. I això és bonic, perquè lluny de celebrar patrons o festes nacionals, celebrem solidaritat. Hi ha alguna cosa més maca que aquesta? A part de com juga el Barça, és clar!

Qui pinta últim la cara, la pinta millor.

2010-12-19T14:03:00.005+01:00

Avui, si quan els aficionats de l’Espanyol es llevin descobreixen que tenen la cara pintada, que no es preocupin. És per culpa del partit d’ahir, que finalment no van ser ells (eh, Osvaldo?) els que ens van pintar la cara, sinó nosaltres. I cinc vegades. Una darrera l’altre. Un gol, dos, tres, quatre... fins el tant desitjat cinquè. La maneta! I és que, quan aprendreu que al Barça no se’l pot picar? Sou uns ingenus tots els que parleu abans d’hora. Els que utilitzeu les paraules una mica altisonants. Els que aneu de fatxendes. Els que no respecteu al Barça. Els que, en definitiva, no voleu adonar-vos que el Barça és millor que tots els equips als que es pugui enfrontar. Tenim una màquina de “matar” perfectament engrassada per apallissar els rivals. I si, a més a més, aquest rival es diu Madrid o es diu Espanyol i, a més a més, ens provoca i ens desafia abans d’hora, doncs el resultat ja se sap: maneta de gols i que passi el següent. Eh! És un consell només. Queda un partit de tornada. Vosaltres sabreu... Amb el Barça has de jugar amb humilitat.

No vaig veure el partit, per pena meva (ui, ara m’ha recordat allò que va dir el CR7 quan li va fer aquella entrada al Busquets jugant amb Portugal). Estava participant en una edició de 6 hores d’atletisme pro Marató de TV3. Però el vaig escoltar, això sí. Així que no sé si van jugar molt bé, excel•lentment bé o meravellosament bé. Us ho deixo per vosaltres, perquè m’ho expliqueu. Avui pel matí, amb el mal que em feien les cames d’estar tanta estona donant voltes a una pista d’atletisme (un total de cinquanta quilòmetres clavats), he vist els gols al 3/24. Ja n’he tingut prou. He xalat de valent, com si els hagués vist en directe. Dir només que aquest any sembla que els pericos han sortit a jugar a futbol (aleluia!) i a deixar les patades i les entrades fortes de banda. I, com tothom sap, si realment a futbol es juga a futbol, només pot haver-hi un guanyador (en el 99% dels casos). I aquest porta la samarreta blaugrana.

Ah!! Em trec el barret davant de la rebuda que va dispensar l’afició perica a Andrés Iniesta. Gràcies! S’ho mereix tot aquest noi. Tenim un tresor a can Barça. És un tros de pa i a sobre dels nostres. Què més podem desitjar?

Bé, dino i me’n vaig cap a la Plaça Espanya que em toca recollir trucades de La Marató de TV3. Així que, sa sabeu, TRUQUEU!!

EXCLUSIVA BANYERA! L’altra oferta que hi havia per publicitat a la samarreta del Barça.

2010-12-16T22:09:00.001+01:00

La Banyera, sempre al costat de la notícia, està en condicions d’avançar-vos que l’oferta de Qatar no era l’única que el Barça tenia a sobre la taula. Va rebre una altre, però d’import inferior, per això va ser desestimada. Hem tingut accés al disseny de la proposta que aquest altre competidor va fer al Barça. Aquí us el deixem:

Fonts properes ens han fet arribar alguna de les clàusules que es van parlar:
- El Barça donaria certa quantitat de diners a l’any a aquesta empresa per causes benèfiques, que La Banyera podria distribuir segons li semblés convenient. Sembla ser que es destinarien a donacions desinteressades a altres blocs i aportacions per pagar dinars/sopars de futures trobades entre blocaires.
- El Barça donaria certa quantitat d’entrades per partits importants que serien sortejades entre tots els lectors de La Banyera.
- Els jugadors farien certes aportacions literàries en forma de posts en diferents blocs de la catosfera.

Fet i fet, potser m’agrada més aquesta proposta que no la que s'ha signat...

La samarreta viatgera.

2010-12-15T16:20:00.000+01:00

L’altre dia, una setmana abans d’anar a comprar aquesta samarreta, vaig anar a la botiga del Barça a comprar-ne una altra, però aquesta vegada per mi. I per què? Sí, perquè sóc del Barça. Però, per què més? Sí, perquè feia temps que no en tenia una d’actual. La darrera samarreta que figura al meu armari és la que van fer pel centenari. I està plegada just a sobre d’aquella que va fer Kappa amb la franja blanca a les mànigues. Ha plogut, sí, molt. Però, per què més? Doncs perquè la samarreta té una missió. Sí. I quina? Potser si us dono una pista sabreu per on va la cosa....

Ai, perdó. Espereu que la giro:

Què, ja sabeu quina és la missió que té encomanada aquesta samarreta? Us ho explicaré perquè em fa molta il·lusió. Aquesta samarreta farà un llarg viatge:

Primera etapa: Barcelona – Esterri d’Àneu.

Segona etapa: Esterri d’Àneu – La Pobla de Segur.

Tercera etapa: La Pobla de Segur – Terrassa.

Quarta etapa: Terrassa – La Pobla de Segur.

Cinquena etapa: La Pobla de Segur – Esterri d’Àneu.

Sisena etapa: Esterri d’Àneu – Barcelona.

Potser que amb tants quilòmetres es maregi i necessiti alguna biodramina que altra, però això ja és cosa d’ella. La missió que té aquesta samarreta és que retorni amb la signatura del jugador amb més visió de joc, del futur (esperem) pilota d’or: Xavi Hernández. Per coses de la vida, la senyora X coneix al tiet del Xavi i aquest farà arribar-li al número sis del Barça la samarreta perquè la signi. I jo li vaig comentar (llest que sóc): i no em podria donar el número de telèfon del Xavi, el truco, quedem en un punt intermig (umm... posem Sant Cugat del Vallès) i en cinc minuts estampa la firma i tots feliços i contents. Més que res, ho dic pel bé de la samarreta...

Doncs bé, que ja us informaré de si la missió es pot considerar un èxit o no. M’han dit que passat festes segurament la tindria de tornada. Ara es troba a la segona etapa...

Un altre MAnòleg en blaugrana.

2010-12-13T07:00:00.001+01:00

Si hom busca la paraula MAnòleg al diccionari a l’Enciclopèdia catalana, no trobarà res. Evidentment. Com podeu veure és una petita llicència humorística/semàntica que s’ha permès un servidor per denotar que sí, que novament, hem tornar a endossar una mà de gols a un rival al Camp Nou. Em sap greu per la Real Societat, equip que em cau, com suposo que a molts, simpàtic. De totes maneres, com això segueixi així i les manetes siguin una constant, haurem de fer una petició perquè incloguin la paraula al diccionari.

Bé, al que anàvem. Si hom, en lloc de buscar MAnòleg busca monòleg, troba la següent definició: “Part d’una obra dramàtica en la qual un personatge parla sol”. Això és que portem veient des de que el Barça es va posar les piles i ha deixat d’arrossegar el cansament post-mundialista. El Barça parla sol als partits. És tant bo, tant superior a la resta, està tant ben situat sobre el terreny de joc, asfixia tant la sortida de pilota dels rivals, que juga sol. No deixa marge de maniobra a la resta. Neutralitza les possibles ocasions de gol dels rivals al mig del camp. Ah!! I meravella amb els gols! Són d’una qualitat fantàstica, extraordinària. Uns gols són de monòleg curt i amb tres passades es planten davant de la porteria, i uns altres són de monòleg llarg, a base de tocar, tocar i remenar fins que troben la passada justa per entrar gairebé pilota i jugador dins la porteria. Ah! A què ve això d’obra dramàtica de la definició de monòleg? Pregunteu als rivals del Barça si és un drama o no jugar contra els blaugrana. Ja veureu què us diuen!

LA BANYERA REPLICA A MOU.

Mou, Mou, Mou… Com pots dir això que vas dir ahir: “A mi lo que me molesta que hay jugadores de otros clubes que pueden protestar y hay jugadores de otros clubes que no pueden protestar. Y hay entrenadores de otros clubes salir de área técnica y hay otros que no pueden. Y hay entrenadores que pueden simular agresiones de jugadores y hay otros que no pueden. Y hay entrenadores que pueden hacer tarjetas amarillas para limpiar y hay otros que no pueden. Y esto es lo que me molesta.”

Doncs com deia un company de feina amb el que treballava fa molts anys: “Si te molesta, tira de esta”. Per què, em pregunto,
- T’agradaria protestar més del que ho fas ara?
- T’agradaria sortir de l’àrea tècnica més del que ho fas ara?
- T’agradaria simular agressions de jugadors, és a dir, fer teatre? Perquè l’empenta del teu jugador estrella al nostre entrenador va ser flagrant.
- T’agradaria simular targetes grogues per netejar cicle? Si vols, fes-ho, però no facis aquella comèdia de l’un li diu a l’altre que li digui a l’altre que li digui que...
En definitiva, que facis el que vulguis. Ara, quan un l’han clitxat que és un trampós, per alguna cosa serà.

Despistat.

2010-12-10T17:25:00.003+01:00

Hom sempre m’ha dit que sóc despistat. De fet els meus pares sempre m’ho deien: “Tens el cap a quarts de quinze!”. O “Un dia et deixaràs el cap!”. Home, no us penseu ara que sóc d’aquells que quan veu una mosca passar se la queda mirant embadalit i pot quedar-se hores i hores veient com vola. Tampoc això! És veritat, però, i l’Alba pot donar-hi fe, que moltes vegades em reprèn amb aquella típica frase (de dona) que fa més o menys així: “Però si ja t’ho vaig dir!” o “Ja t’ho vaig explicar l’altre dia!”. Sí, pot ser, però no me’n recordo. Fet i fet potser no presto atenció a les coses. O no tinc memòria de la que s’anomena recent, que és per l’opció que m’inclino, ja que sóc capaç de recordar coses de fa molts i molts anys. De vegades passo per llocs i després em comenten que si he vist tal cosa a tal lloc (on he passat) i els dic que no, que no m’hi he fixat. Bé, és igual, accepto l’etiqueta de despistat.

Però jo sempre em pregunto quan veig notícies com aquesta:

on coi estava jo quan van escollir voluntaris per fer l’estudi?

Ara, que si t’ho penses bé, la notícia diu que la vida s’allarga com a conseqüència de que el cor bombeja més sang i millora la circulació. Segurament, afegeixo, degut a l’excitació. Llavors, ai las!, estem salvats. Veure jugar el Barça també fa augmentar l’excitació. Juguen tant bé! Fan tant goig! Ara, que per si de cas, que es prepari l’Alba, que els meus deu minuts al dia de medicina diària a partir d’ara no me’ls traurà ningú! Bé, per si de cas, em guardo el vídeo del 5-0 al Madrid per si algun dia no pot ser...

Hi ha vida sense el GPS?

2010-12-09T08:00:00.000+01:00

El departament d’investigació de La Banyera es va plantejar fa temps un gran repte. Aquest era respondre a la següent pregunta que molts de vosaltres segur que us heu fet: hi ha vida sense el GPS? O el que és el mateix: és possible arribar al lloc de destí com ho feien els nostres avantpassats, de manera rudimentària i sense emprar la tecnologia digital? Repte complicat, sí. O molt complicat, si em permeteu la gosadia.

Quan ens vam plantejar el repte, vam fixar la premissa de sortir fora de les nostres fronteres. Per fer-ho encara més difícil. Per incrementar el grau de dificultat. Deixar enrere Catalunya per fixar el nostre destí a França. La ruta escollida, per diversos motius, va ser Esterri d’Àneu – Saint Gaudens. Acollonant, oi? Arriscat, veritat? Gairebé impossible, a que sí? Així que arribat el dia, un dissabte, vam llevar-nos d’hora amb l’emoció i els nervis d’un nen petit el dia de reis. Vam engegar el cotxe, vam desitjar-nos sort i vam arrencar plens d’esperances i d’il·lusió.

Aquí van les conclusions d’aquesta aventura, o experiment (estil revista “Muy interesante”), o com vulgueu anomenar-ho:
- PUNT 1: és possible. Ho vam aconseguir.
- PUNT 2: durant el recorregut vam trobar tot un seguit de senyals de ferro acabades en fletxa, dintre de les quals hi ha escrits noms de ciutats que et van guiant cap al lloc on vas anar. És important, però, tenir clar on vas, perquè fins que no estàs a prop del poble destí, no veus el seu nom dintre de les senyals.
- PUNT 3: No intenteu fer aquest experiment vosaltres amb els vostres cotxes. A nosaltres ens va sortir bé com ens podia haver sortit malament i ara podríem estar perduts en la immensitat d’un cosmos d’autopistes i carreteres locals i provincials sense saber com sortir-ne. Cas que ho decidiu fer, és molt recomanable que contracteu els serveis d’un expert.

Així doncs, prova superada!

NOTA: Aquest experiment el vam posar en pràctica. És ben cert. Paraula de Banyera. El que no us he explicat és que dos dissabtes abans havíem fet el mateix recorregut utilitzant un GPS.

Set-cents.

2010-12-07T13:09:00.002+01:00

Podria ser un cotxe, un Seat, per exemple, però crec que van començar amb el 850.

Podria ser una pel·lícula, però crec que van quedar-se amb 300.

Podria ser els gols que farà Messi amb el Barça, però això encara està per veure.

Podria ser l’any que va nèixer algú de vosaltres, però crec que va ser més tard.

Podrien ser els euros amb uns quants zeros darrera que recollirà La Marató de TV3.

Però el que segur que són, us ho puc garantir:

- Set-centes (mil) gràcies a tots.
- Set-centes (mil) abraçades a tothom que m’aguanta.
- Set-cents (mil) sacs plens d’idees i il•lusions.
- Set-centes (mil) ganes de continuar escrivint.

Per què La Banyera, amb aquest post, ha arribat als 700! Gràcies a tots, de tot cor per deixar-me que us robi algun instant d’algun dia de la vostra vida!

Victòria expres.

2010-12-05T12:28:00.004+01:00

Ahir va ser arribar i moldre. Gairebé, com aquell que diu, sense baixar de l’autorcar. El general i cònsul Guardiolorum, enfadat per tal i com van produir-se els aconteixements durant el dia d’ahir, marcat per la vaga encoberta de controladorums d’ocells que volen, va fer el que va dir Juli Cèsar quan es va dirigir al senat romà descrivint la seva victòria sobre Farnaces II del Ponto a la batalla de Zela: “Vini, vidi, vinci”. Vaig arribar, vaig veure i vaig vèncer. A part de que, en la roda de premsa posterior al partit, es va cagar en més d’un (cosa que no sé com es traduïria al llatí) de la RFEF, on mana el senador amb càrrec gairebé vitalici Villarorum, alies el furgorlorum o l’home que no sap pronunciar correctametn la paraula futbol (tant maca que és).

Però bé, malgrat les adversitats, aixeco acta de:
- Rècord absolut amb set victòries seguides a fora de casa.
- Segurament estem parlant del desplaçament més curt de la història del Barça.
- Primer penal a favor que ens xiulen aquesta Lliga. Aleluia! I, com estem en argot romà, per Càstor i Pòlux!
- Ossassuna no havia perdut encara a casa cap partit aquesta temporada i el Barça, sense gairebé temps per escalfar, li n’ha endosat un zero a tres.
- El Barça mai havia guanyat després d’una golejada al Madrid. Aquest malefici també el podeu esborrar. Amb Guardiola sembla que les males estrugances no existeixin.

Curioses les coses, el Profeta va sortir amb el mateix onze titular que va humiliar el Madrid. I quina diferència! De fet, vaig patir més ahir per si arribaven a temps que no durant els noranta minuts del suposat gran derbi. Sí, així de trist! Llavors, en partits avorridots com els d’ahir i venint de la gran exhibició del segle feta el dilluns, penses, per pena d’ells, que podríem jugar cada setmana contra els merengues per veure futbol de qualitat. Així doncs, us deixo, que ara mateix tinc ganes de veure futbol de qualitat i estic obrint el DVD del 5-0 que regalaven (pagant) amb el Mundo deportivo i pujo corrents a veure’l.

La Banyera replica a Mou (edició especial).

2010-12-03T21:09:00.003+01:00

Mou, Mou, Mou... Sé que vius en el teu propi món, la teva pròpia realitat. Una realitat deformada, en veritat, on només estàs tu i els teus. Però ja t’està bé. Quan he sentit aquestes declaracions que has fet per la televisió, m’han entrat ganes de replicar-te. No m’he pogut esperar al partit de demà. Per això aquesta edició especial de La Banyera replica a Mou.

Mou, Mou, Mou... que la gent et té enveja? No et confonguis! No posaré en dubte que la teva àvia sigui una persona molt sàvia. No voldria pas. Ara, que d’enveja no te’n tenim cap. Ningú t’enveja la teva manera de ser, ans al contrari. No voldríem ser prepotents ni enviar missatges enverinats cada vegada que parlem. Ens agrada anar amb la bona educació per davant i, a poder ser, amb un somriure d’orella a orella. Lluir sempre una cara de pomes agres no és bo per la salut. De veritat, fes-t’ho mirar.

Mou, Mou, Mou... no serà que, des de la teva deformitat amb la que mires la vida, ets tu qui tens enveja de la resta? Sinó, a què ve tant parlar del Barça? A què ve tant ficar-se amb la resta? A què ve tant rencor? A què ve tanta mala llet?

Mou, Mou, Mou... que sàpigues que el reglament és igual per tots. El que passa és que la resta no fa trampes i no es dedica a desprestigiar i a insultar ningú. Per això només te l’apliquen a tu. Ara, què ben pensat, tens raó que el reglament no és igual per tots. Ara què li dono voltes, com pot tenir la mateixa sanció la targeta vermella del Piquè fa dos o tres jornades que la targeta vermella al Sergio Ramos per l’entrada a Messi, la manotada al Puyol i l’empenta al Xavi? Pensa-hi. Reflexiona-hi. Des de la teva visió deformada, és clar!

M’acomiado ja, que marxo. Records a la teva àvia, Mou.

Lladres legals?

2010-12-02T18:28:00.002+01:00

Ahir vam anar a la formació que es feia pels voluntaris de La marató de TV3. L’any passat vam gaudir d’aquesta experiència i aquest any hem decidit repetir. Fins aquí, bé. La trobada era a La casa del mar, a sota de tot del Paral·lel, tocant al port. Com anàvem amb temps i portàvem estona voltant, vam decidir prendre alguna cosa per les Rambles. Una botella d’aigua per ella i una coca-cola per mi. Dir que la coca-cola era Pepsi i, per més desesperació meva, de màquina. Era una trista copa de cervesa d’Estrella Damm, però de les petites. Quan vam demanar el compte, vaig mirar l’import amb ulls esbatanats. Set euros amb cinquanta cèntims. Sí, sí, no ho torneu a llegir. Us ho posaré amb número, com si fos un taló, perquè no hi hagi cap mena de dubte: #7,50# euros (i amb els coixinets i tot perquè ningú no pugui escriure imports davant). Em va sortir de dintre la reacció de cridar a la senyora que ens havia portat la nota i li vaig dir alçant la copa on m’havien servit la Pepsi: “M’esteu cobrant quatre euros això? Ho trobo un robatori! Que els hi cobreu als guiris ho trobo fins a cert punt bé, però que ens ho cobreu als d’aquí...”. La noia es va disculpar dient que ella només era la caixera i minuts més tard, va tornar de parlar amb l’encarregat i amb una nota nova de cinc euros amb quaranta cèntims. Car, però acceptable.

I jo em pregunto, aquesta gent se’ls pot acusar de lladres legals??

Obra mestra.

2010-11-30T07:00:00.006+01:00

Senyores, senyors! Nens i nenes! Grans i petits! Benvinguts al teatre. Al teatre de les il·lusions. Al teatre del futbol. Al teatre més gran del món. Un teatre on la pilota i el bon joc són els protagonistes. O potser no és un teatre? Potser és un circ? Amb malabaristes, equilibristes, domadors de feres encabritades i... pallassos dels bons, dels que fan riure molt (no cal que us digui per qui va, no?). Bé, és igual, tornem al nostre teatre. M’agrada més. Teatro del bueno, que deia aquell. En aquest teatre ahir es va representar l’obra magna de les obres magnes que es fan i es desfan. L’obra mestra de les obres mestres. En el nostre peculiar escenari situat al Liceu del futbol, hi veiem una immensa catifa de gespa verda sobre la qual es mouen (els millors) vint-i-dos actors (uns actuen i els altres ho intenten, però això ha de quedar entre nosaltres. O potser és que ho fan tant bé que sembla que ho facin malament?). En la nostra peculiar obra de teatre hi ha davanters centres que segons deien havien costat molts diners i no marcaven gols, els fan a parells; on el millor futbolista del món no cal que aparegui perquè la resta d’actors ho fan tant bé, que ja n’hi ha més que suficient; on el malvat més malvat no s’atreveix a sortir del seu cau malgrat que els espectadors li ho demanen; on, en definitiva, el bé, com gairebé sempre, acaba triomfant sobre el mal, on els humils guanyen als prepotents, on Abel pot amb Caín, on la cantera venç a la cartera, on el joc net s’imposa al joc brut. Entreu, veniu tots aquells que vulgueu veure gols, espectacle i bon joc per part dels bons (que no ho semblaven tant, segons els altres). Ah! I empentes, entrades molt lletges i cops de colze a traïció fruit de no saber encaixar una merescuda derrota. Benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum!

Parlant d’empentes, i deixant les metàfores teatrals a part, què lleig el gest d’aquell que no diré el nom. Quines males maneres. Quin poc respecte pel rival. Quin no saber perdre. En definitiva, quin fàstic de persona (ja em perdonareu!). Es que diria coses encara més fortes i no vull. Em fa tanta ràbia, tanta mania! Per molt bo que sigui, per molt bé al futbol que jugui, mai, mai de la vida m’agradaria tenir-lo al meu equip. Aquest no és el nostre estil, el nostre segell, la nostra identitat. Però bé, tornem al que anàvem, a l’empenta. Què me’n dieu de la reacció dels nostres? Encara ara se’m posa la pell de gallina com van anar tots a protegir al Profeta, al gurú d’aquest esport tant bell (quan juga el Barça). Això, estimat innombrable, a casa nostre no pots venir a fer-ho. Als nostres no se’ls toca, ho hauries de saber. Si una milionèsima part dels euros que tens guardats al banc els tinguessis al teu cervell de nen malcriat, segurament no ho hauries fet, perquè sabries encaixar les derrotes.

Estic molt content, cofoi, feliç, immensament alliberat. Sé que la nostra filosofia és la bona, perquè ja s’ha demostrat durant tres anys consecutius. Sé que per res del món voldria ser del Madrid. Mai. Sé com vull guanyar, com m’agrada guanyar, i és d’aquesta manera com ho hem fet avui, amb aquest joc, amb aquesta pressió, amb aquests rondos. Tinc clar que, com pensen allà, no tot s’hi val per guanyar. Les trampes i les argúcies no m’agraden, perquè sempre t’acaben tornant com un bumerang, com els hi ha passat avui. Ah!! Però també sé com no vull perdre, i és amb les maneres que ha demostrat aquest Madrid. Cada vegada me n’adono que tant important saber guanyar com saber perdre. Les maneres mai s’han de perdre, perquè avui et toca a tu i demà em tocarà a mi.

Res, que me’n vaig a l’IKEA avui per la tarda. Algú vol venir? És que ja no em queden lleixes a casa per posar els DVDs de les humiliacions del Barça al Madrid.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou... Avui te l’has menjat amb patates i al forn, eh? Que no et sents humiliat? Ai, ara sí que veig que no hi entens de futbol. Perquè si sabessis una mica de què va, sabries que això, pels merengues (i per qualsevol aficionat al futbol), és la pitjor derrota que poden patir. És un símbol de temps passats. De temps que tornen, potser? És veritat que vas dir que si perdíeu al Camp Nou, l’endemà seria dimarts. Sí, tens raó. Molta raó. Però hi ha dimarts i dimarts. I quin dimarts avui! Gràcies per regalar-nos aquest dimarts tant fantàstic!

I diràs, ho sé, que heu acabat jugant contra deu, com sempre dius que passa. Però Mou, planteja-t’ho, que per alguna cosa serà, no? O és que avui el teu MOUdrid no hagués merescut acabar amb vuit o nou jugadors sobre el terreny de joc? Penso amb el cop de colze de Carvalho, amb l’empenta de CR7 a Pep. Quin mal perdre que teniu.

Per cert, sé que des de la banqueta no ho vas veure, però tant el primer com el segon gol del Villa, anaven amb dedicatòria. I saps qui era el destinatari? El que passa que aquí en tenim de formes. Tu anaves per Milà fa un parell de mesos amb els tres dits aixecats mostrant el triplet que vas fer la temporada passada a tots els aficionats de l’etern rival. Aquí, però, els nostres futbolistes no fan aquestes coses. Perquè són d’una altra pasta.

Ara ja m’acomiado, però amb la mà ben oberta, per mostrar-te de nou els cinc gols que et vam marcar.

ANÈCDOTES DEL CLÀSSIC.
CR7, en declaracions a la Banyera: “Al final no nos han podido marcar ocho”. Però bé, el resultat ha estat més a prop del vuit que del zero.

Casillas no va poder fer declaracions perquè només acabar el partit li van donar tres vàliums per tranquil·litzar-lo. A la resta de jugadors, una biodramina perquè estaven marejats de tant anar darrera de la pilota.

Al final del partit, Iturralde González va entrar al vestidor del Madrid amb la pilota perquè almenys poguessin tocar-la.

Només acabar el partit, la UNESCO, en reunió extraordinària, va nomenar el joc del Barça com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

PASSATEMPS DE LA BANYERA.
Omple el buit amb la paraula més escaient per la frase:
Avui el Barça ha fet un partit ________________.

Jo em quedo amb apostoflant, i vosaltres?

Comunicat de La Banyera previ al Barça-Madrid.

2010-11-28T10:06:00.003+01:00

Sisplau, companys, amics, barcelonistes tots. Us demano (de genolls), per favor, que abans de veure el derbi, abans d’anar al Camp Nou per gaudir del partit (els pocs afortunats), contempleu aquest vídeo:

A que després de veure i sentir aquestes imatges, veieu al Mourinho actual i us venen ganes de riure? Jo penso: si és un pur mercenari que només es mou per diners, un pobre home. I llavors, com per art de màgia, com que em fa riure, ja no em venen ganes ni de cridar-lo ni d’insultar-lo.

És per això que la meva proposta és que pels videomarcadors del Camp Nou passin aquest vídeo i llavors, quan el Mourinho surti a provocar, la gent es riurà d’ell i animarà a l’equip. I xiularà al Cristiano Ronaldo, és clar, que és el que s’ha de fer. Xiular a un entrenador, per més odi i més ràbia que ens faci, no porta enlloc. Així doncs, companys, els nostres enemics estan dintre de les línies de calç de la catifa de gespa blaugrana, no fora. Avui, demà i sempre... VISCA EL BARÇA!!

Fundació Soñar despierto.

2010-11-26T19:00:00.002+01:00

Treballo en una empresa que aposta per la solidaritat. Fa temps em vaig apuntar a la iniciativa que cada mes et treuen uns tres euros de la nòmina i els entreguen a Cáritas. A part, l’empresa com a tal també fa alguna donació dels beneficis i engega campanyes entre els empleats per la recollida de menjar quan cal.

Doncs l’última campanya a la que ens han animat a participar és a la de ser reis mags d’orient per un dia en favor de la fundació Soñar despierto. Consisteix en que un nen escriu una carta als reis demanant una regal. Llavors, aquesta carta se li assigna a algú que participi en aquesta campanya. La carta que m’ha tocat a mi és:

acompanyada d’un bonic dibuix:

Hi ha una norma que diu que el regal no pot superar els 40 euros. Però és clar, com que el que demanava el nen puja molt més (no volia regalar-li cap samarreta d’aquestes no oficials que venen a les Rambles), doncs li he comprat la oficial a la botiga del Barça:

Però no li he estampat ni el nom ni el número, que la cosa pujava bastant més i només amb la samarreta ja m’havia passat bastant del preu límit.

Avui no ha estat un post divertit, sinó solidari. M’ha vingut de gust compartir amb vosaltres aquesta iniciativa. Qui sap, potser algú l’any vinent s’anima a participar-hi... Ser solidari omple, què voleu que us digui. Ajudar als que més ho necessiten i fer que el dia de reis pels nens que no tenen regals sigui màgic, no té preu.

Amb els deures fets.

2010-11-25T07:00:00.003+01:00

El professor Guardiola entra el vestidor:

GUARDIOLA: Hola a tots! Passarem llista de tots els que heu jugat. Valdés. (s’escolta un sí) Alves (sí!) Piqué (sí) Puyol (sí) Adriano (sí) Mascherano (sí) Xavi (sí) Iniesta (sí) Pedroooooo (sí) Villa (sí) i Messi (sí).

Silenci al vestidor.

GUARDIOLA: Heu fet els deures que us vaig posar?

TOTS: síiiii!

GUARDIOLA: Cert, us heu classificat i sou líders matemàticament del grup. Així que passarem com a primers i estarem al bombo dels millors al sorteig de vuitens de final. Ho esteu fent molt bé i la cosa rutlla. Tots teniu un nou, però hi ha tres jugadors al partit d’avui que han arribat al deu: Valdès per l’aturada amb el zero a zero, Messi perquè porta deu partits marcant de forma consecutiva i Pedrooooo que avui s’ha sortit, ha marcat dos gols i ja podem tornar-li a dir PELEdrooooooo.

Interrupció a l’aula.

JORDI (o sigui, jo): Míster, per què no ens deixem de collonades i parlem ja del derbi del proper dilluns? És el que volem tots, no? Barça-Madrid (o MOUdrid, com m’agrada dir-li a mi). Messi contra CR7. Valdés contra Casillas. Xavi contra... umm... no hi ha ningú que estigui a l’alçada de Xavi al Madrid. Tu contra Mourinho (que tampoc vol dir que estigui a la teva alçada, ans al contrari). És que tinc tantes ganes que arribi ja el partit... Porto tanta ràbia dintre i tinc tantes ganes de donar-los una lliçó a aquesta gent! A més a més, ara el Barça és una autèntica piconadora i no s’assembla en res al de començament de temporada (del que, ho sento!, vaig renegar una miqueta). Així que... podem parlar ja d’una vegada del Barça – Madrid???

GUARDIOLA: Concedit!

Apa doncs, parlem-ne ja d'una vegada!!

Dia de reflexió (avançat).

2010-11-22T19:12:00.003+01:00

La Banyera ha avançat, per tal de fer un servei a la societat catalana, el dia de reflexió de les properes eleccions a la Generalitat de Catalunya. És per això que us vol facilitar una petita guia del que heu de fer aquell dia:

1) Fer l’estesa a sobre la taula de tots les cartes rebudes dels grups polítics que s’hi presenten. Bé, hauria més o menys com es pot veure a la foto, però més mal posat:

2) Procedir a l’obertura de les cartes, tenint en compte que n’hi ha un parell (les del PP i les Ciutadans) que no s’han d’obrir de la manera tradicional, sinó com figura a la següent fotografia:

Una vegada obertes aquestes dues cartes, podeu llençar-les directament a la paperera del paper per reciclar-ho posteriorment i així tindreu la consciència tranquil·la perquè almenys serviran per alguna cosa.

3) No cal que llegiu les cartes de propaganda que heu obert correctament i que no han anat a parar a la brossa, ja que tot són mentides i mai fan el que diuen que faran. Obriu-les per fer el fet i ja està.

4) Ara agafeu un paper que tingueu a mà (en el meu cas veureu que és un pos-it, ja que no en tenia cap més al costat). Copieu, tal i com està a la butlleta de participació, la frase “ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2010” i a sota “Dono el meu vot a la candidatura presentada per:” i a sota poseu qui vosaltres creieu, amb el cor a la mà, que seria el millor president per Catalunya.

5) Introduïu el vostre vot que heu confeccionat al punt anterior en un dels sobres i guardeu-lo perquè el diumenge serà el que haureu de dipositar a les urnes.

Ah! Que a qui he votat jo? Ho voleu saber? Va, degut a la gran insistència i a que sé que no podreu dormir si no us ho dit, aquí us el deixo:

“La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey”.

2010-11-21T18:00:00.002+01:00

Quan l’Assumpta va proposar-me que llegís aquest llibre, a primera vista, el que em va xocar més va ser el títol. A qui no? Estrany, peculiar i llarg, molt llarg. Entre nosaltres: encara no sé si me l’he arribat a aprendre de memòria. Però bé, davant de la proposta de lectura i post posterior no m’hi vaig poder negar i vaig posar mans a l’obra.

Una vegada acabat us puc dir que el més sorprenent d’aquesta novel·la és la manera com està escrita: a base de cartes que s’envien entre els protagonistes. Curiós, no? No em direu que no és original. Encara no havia llegit cap llibre estructurat d’aquesta manera, i la veritat és que no m’ha desagradat.

La protagonista, Juliet Ashton, no troba argument per la seva propera novel·la. Gràcies a una carta que rep d’un habitat de l’illa de Guernsey entra en contacte amb membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi. Per tal de saber-ne més coses de tots ells (els hi ha agafat una gran estima), decideix anar a passar uns dies per conèixer-los i per saber-ne més coses.

Amb un llenguatge planer i a estones divertit, dir que no és dels millors llibres que he llegit, però que no m’ha desagradat pas, al contrari. Són d’aquests petits regals en forma escrita que m’agrada llegir de tant en tant. Diferents però agradables. Recomanable, en poques paraules.

Protagonista a Varekai.

2010-11-19T23:06:00.003+01:00

Ostres, ostres, ostres… acabo d’arribar de veure l’espectacle Varekai del Cirque du Soleil i… uff… d’això… m’ha passat allò que sempre penses que mai et passarà a tu, que sempre veus que li passa algú que, com a molt està dos cadires més enllà d’on estàs tu assentat. La cosa ha anat de la següent manera: teníem els dos seients just al mig d’on s’acabava el passadís central. Ha sortit un mag (en versió còmica) a l’escenari acompanyat d’una ajudant també molt còmica, grosseta, rossa (estil Ofelia del Mortadelo i Filemó). Feien molta gràcia, la veritat. En un moment donat, la noia ha baixat de l’escenari, ha enfilat escales amunt saludant als que estaven a banda i banda i patapam! qui li quedava just davant d’on s’acabava el passadís? A qui ha mirat amb cara de “em vols acompanyar a l’escenari”? Doncs sí, al senyor Banyera, que de pas sigui dit, es volia fondre allà al mig.

Però bé, crec que m’he sortit amb nota i he estat distès. Ells m’anaven dient el que havia de fer en veu baixa i jo obeïa.

Aquí us deixo el vídeo que he trobat al youtube de la part del mag. Les diferències? Doncs que el mag no anava vestit d’hindú, sinó de mag i que a mi, abans de sortir de les cortines per última vegada m’han posat una perruca rossa i un vestit igual al de l’ajudant còmica. Si voleu veure com ha anat la meva actuació, només cal que aneu al minut quatre amb trenta segons d’aquest vídeo. Ah!! El que surto no sóc jo, eh! sinó un altra víctima que van enganxar en una altra actuació.

Tinc unes fotos de quan era petit...

2010-11-19T07:03:00.002+01:00

Seguint la proposta de l’Assumpta i del Ferran, aquí deixo un parell de fotos meves de quan era petit. Veureu que vaig disfressat. Que jo sàpiga, i la meva mare m’ho podria confirmar, jo no anava vestit així els dies de cada dia. De fet, des de que tinc us de raó sempre he detestat disfressar-me. Suposo que si de petit em feien anar així era sota amenaça o pressió d’alguna mena. Però bé, no els ho tindré en compte...

Ah!! No en sé les dates...

NOTA: Ferran, ho he fet estil plats bruts!

L'altra reunió de la UNESCO.

2010-11-17T07:00:00.000+01:00

Nairobi, 16 de novembre de 2011.

La UNESCO en ple es troben reunits en sessió ordinària per escollir quines de les propostes presentades entraran a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ja s’ha aprovat per unanimitat que els castells en formin part. Altres coses com el flamenc i la dieta mediterrània també han estat aprovades.

El president de la UNESCO (en desconeixem el nom), rep sota mà un sobre. L’obre, el llegeix i posa uns ulls esbatanats. S’alça i demana la paraula.
-Bé, senyors, sembla que se’ns ha girat feina. M’acaben d’arribar noves propostes per sotmetre a votació.
Remor a la sala.
- Comencem!
Es fa el silenci.
-Guardiola i el joc del Barça.
Tot de mans alçades.
-Aprovat per unanimitat! Els llavis de la Carmen de Mairena.
Ningú alça la mà.
- No aprovat també per unanimitat! El pa amb tomàquet.
Tot de mans alçades.
- Aprovat també! La catosfera i els catosferencs.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! La Núria Feliu.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! Els llapis petitons que donen a l’entrada de l’IKEA.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! I finalment, per acabar, el timbaler del Bruc.
Tot de mans alçades.
- Aprovat també!

I vosaltres, si en teniu alguna, encara esteu a temps de presentar-la! Som-hi, que els hi faré arribar! De moment, encara segueixen reunits...

El Barça, un club elitista.

2010-11-15T19:00:00.002+01:00

Fa temps que tinc ganes de fer-me abonat al Palau per veure aquest Barça que fa caure la baba. Bé, ara no estan molt fins, però segur que dintre d’un mes tornaran a estar al mateix nivell de la temporada passada. Coi, que són molt bons! Em rondava pel cap, però, el dubte de que no sent soci, i havent-ne restringit l’entrada, si això em permetria fer-me abonat.

Doncs bé, ahir vaig trucar al telèfon d’atenció al soci del F.C.Barcelona per preguntar-ho. Em van dir que ja no quedaven abonaments. Oh! Desil·lusió! Al començament de temporada posen tot un seguit d’abonaments a la venta i es tracta d’anar a les taquilles a fer cua i si tens sort en pots aconseguir un. Fins aquí bé. Llavors va ser quan el noi, molt simpàtic, va fer-me la pregunta clau: ets soci? Li vaig dir que no. Tens menys de 14 anys?, va preguntar-me rient. No! Has estat soci alguna vegada? No! Tens algun familiar que ho sigui? No! Doncs bé, de moment no te’n pots fer. Ja ho sabia això, ja, però tenia aquest dubte.

Gràcies senyor Rosell.
Gràcies per convertir el Barça en un club elitista, un club d’uns pocs. Ara, qui sigui soci, ja ho pot posar al currículum.
Gràcies per no deixar-me fer més gran aquest Barça.
Gràcies per deixar que la força del Barça ja no sigui la seva massa SOCIal.
Gràcies per trencar il·lusions i somnis.
Gràcies per seguir fent Barça a la seva manera.

El submarí groc, torpedinat.

2010-11-14T09:54:00.005+01:00

Sí, em poso dempeus. I aplaudeixo també. Per què? Doncs perquè per fi algú que sap jugar a futbol ha vingut al Camp Nou a jugar a futbol, que és del que aquest joc es tracta. I ell Vila-real ho ha fet prou bé, inclús hi ha hagut moments de domini visitant, però és clar, ells no tenen a Xavi, Messi, Iniesta, Villa... segueixo? I quan no tens els jugadors que la toquen millor del món, doncs segurament el que et passarà és que perdràs, però amb la cara ben alta, això sí. I aquest és el mèrit.

Ara, un cop assentat i deixat d’aplaudir, dir: què dolent que és Delgado Ferreiro. Mare meva! Dolent amb avarícia. Dolent amb ganes. Quan un àrbitre no deixa contents ni a un equip ni a l’altre és que ho ha fet molt malament. Doncs així ha estat. La espifiada tant, que a la mitja part ha succeït un fet insòlit i que feia temps que no es veia al camp Nou: acomiadar algú amb una mocadorada. I s’ho ha guanyat a pols. De fet, el proper partit me’l demano xiular jo, que segur que ho faig millor que ell. Ara buscaré si a la pàgina del BBVA ( suposo que serà quelcom semblant a www.convierteteenarbitroporundia.com) o a la del Baça ofereixen aquesta opció.

Tornant a la originalitat del títol d’aquest post (segur que l’ha fet més d’un diari i més d’una vegada, però no m’ho tingueu en compte), deixeu que m’hi recreï una miqueta. En la immensitat del Camp Nou, es lliura una batalla entre el cuirassat blaugrana i el submarí groc. Una batalla ferotge, a mort, només un pot sortir viu. Segon contra tercer. Tres torpedes van tocar al submarí. I quins tres torpedes! El primer del calibre Villa després d’una gran assistència d’Iniesta que el va deixar sol davant del porter (ara sigueu sincers: quants de vosaltres vau pensar com jo que la fallaria vist el que havíem vist les últimes jornades?) i el va batre. El cuirassat, minuts més tard, va rebre un impacte que va fer trontollar una mica la flotació blaugrana, però que després del descans, i després de que el comandant Guardiola els comentés que es centressin més en el partit que en protestar a l’àrbitre, van arribar la anihilació total del submarí groc amb un segon i un tercer torpede de la marca Messi. Els millors torpedes del món. Diuen que valen diners, però que quan els dispares tens garantit gairebé al 100% fer mal a l’enemic.

És clar que una altra crònica, versió “Hundir la flota” seria:
- Dispara el Barça, minut 13, Messi => Aigua!
- Dispara el Barça, minut 20, Villa => Tocat!
- Dispara el Vila-real, minut 25, Nilmar => Tocat!
- Dispara el Vila-real, minut 36, Rossi => Aigua!
- Dispara el Barça, minut 57, Messi => Tocat!
- Dispara el Barça, minut 82, Messi => Tocat i enfonsat!

Així les coses, avui a esperar que fa el MOUdrid. Crec que em saltaré la secció “La Banyera replica a Mou”, que aquesta setmana ja l’ha fet l’entrenador de l’Sporting. Per cert, molt ben feta. Ha dit el que més o menys pensem tots.

LA PREGUNTA QUE EM RONDA PEL CAP.
És una sensació meva, o Messi darrerament no se'n va de ningú? Sí, marca gols que són molt valuosos, però no creieu que ja no regateja gaire i no li surten els driblings ni els eslàloms de llarga distància als que ens tenia acostumats? Apa, deixo la polèmica aquí...

Què passaria si Mourinho entrenés algú com tu? (by Caja MOUdrid)

2010-11-12T16:18:00.005+01:00

La Banyera ha tingut accés al nou espot de Caja MOUdrid. Prenent exemple de l’anunci de Banc Sabadell, també han apostat per l’entrenador del principal equip de la comunitat autònoma. Veureu que s’hi assemblen bastant. En color negre teniu l’anunci de Banc Sabadell i en color vermell el de Caja MOUdrid. No us espanteu!

Ding-dong!
¡Hala Madrid, Ala Madriiiid! noble y bélico adalid, cabellero del honor... (hom pot apreciar que han canviat el ding-dong del timbre tradicional pel so de l’himne del Madrid)

Al Banc Sabadell fa anys que treballem per les millors empreses. I ara volem treballar també per tu. Seria com si Guardiola entrenés algú com tu.
En Caja MOUdrid hace años que trabajamos para las mejores empresas. Y ahora queremos trabajar para ti. Sería como si el magnífico, el incomparable, el simpático, el insuperable Mourinho entrenase a alguien como tu.

GUARDIOLA: Mario!
MOU: Eh, tu, chaval... ¿Quien eres?

(cop a l’esquena d’en Mario i Guardiola fa que no amb el cap)
(cop de puny a la cara d’en Mario i Mourinho el mira amb despreci)

GUARDIOLA: Tira! Seu, seu...
MOU: Siéntate, rapidito. No tengo todo el día…

Serien bons consells, no?
Serían muy buenos consejos, ¿no?

(dempeus, abans de que en Mario entri a una reunió)
(dempeus, abans de que en Mario entri a una reunió)

GUARDIOLA: Ets bo i saps que ho ets, entra!
MOU: ¿Cuántos títulos has ganado? Yo llevo dos Champios. No eres nadie.

(fent footing)
(caminant pel Parc del Retiro.) Algú ha vist córrer al Mourinho alguna vegada?

GUARDIOLA: Soc un gran defensor de l’ésser humà. Hi crec molt, molt i molt. S’ha de còrrer i moure’s, perquè sinó...
MOU: A mi el ser humano me da asco. Yo estoy por encima de todos. No creo en nadie. Yo soy dios. Si quieres correr, corre, si no púdrete en el sofá. Total, a mi me la trae floja.

(al parc, jugant a pilota amb tot de gent)
(al parc, jugant a pilota amb tot de gent)

GUARDIOLA: Ens estan esperant tots en aquella banda, treu-la enrere i posa-la a l’altre costat!
MOU: Sólo quiero jugar con once, así que los que sobráis al banquillo.

(passejant pel carrer)
(passejant pel Paseo de la Castellana)

NENA: Papa, quan tinguis un bebè em deixaràs d’estimar?
NIÑA: Papá, cuando tengas un bebé me dejás de querer?
MOU: Evidentemente niña... ¿Eres tonta?

(cuina. En Mario li pega dos cleques a la galta d’en Guardiola)
(cuina. En Maria li prega dos cleques a la galta d’en Mourinho)

MARIO: Vinga Pep, treball en equip! No t’escapis Pep, que t’estic veieeeent!
MARIO: Venga Mou, ¡trabajo en equipo! No te escapes Mou, ¡que te estoy viendoooo!
MOU: (fent-li el que castellanament es diu una peineta, és a dir, alçant el dit del mig de la mà i abaixant els altres) ¿Trabajo en equipo? ¿Qué es eso?

Així és el nou compte expansió. El primer compte nòmina que gestiona els teus diners amb la mateixa exigència i eficàcia amb que gestionem els d’una empresa. Banc Sabadell, el banc de les millors empreses. I el teu.
Así es la nueva cuenta expansión. La primera cuenta nómina que gestiona tu dinero con la misma exigencia y eficacia con que gestionamos los de una empresa. Caja MOUdrid, la caja de las mejores empresas. Y la tuya.

Iiiiiito, Iiiiiito, Iiiiiito!

2010-11-11T09:31:00.001+01:00

NOTA: Crònica amb dedicatòria a petició popular del Sànset en que la fes.

Perquè la nit hagués estat rodona, potser només va faltar que marquès PInTO, per allò que també té les tres lletres. I és que ahir van sucar NolITO, MilITO, PedrITO. A part de Bojan (que Bojito o Bojanito no m’acaba d’agradar) i Messi (Messito tampoc em fa el pes). Però bé, una nit amb cinc gols a favor del Barça crec que és més rodona que els donnuts que es menja el Hommer Simpson. I a més a més si tens el plaer de veure com hi ha una cantera darrera que val i que és bona, doncs encara és més rodona. I si a més a més les teves orelles tenen l’agradable plaer de sentir la retransmissió de RAC1 amb els Òscars de “La competència” doncs encara ho és més. L’únic però, però (valgaseme la rebuznancia), és la lesió de MilITO que el tindrà fora dels terrenys de joc mínim un mes. Pobre xaval! Amb el que l’estimem! I amb el que patirem amb l’Abidal de central! Sí, sí, sé que aquesta nit no dormireu molt després de llegir això, però és el que hi ha.

Així que com al bombo de vuitens hi faltava gent, el Barça hi va reservar plaça per la porta gran.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou... què ha passat avui? Com perds els papers d’aquesta manera contra un equip de segona B? Home, això no es fa! Aquells que van inventar la frase de “el señorío blanco” ara es deuen pujar per les parets!

Llegim a l’As en versió digital:

I dic jo que d’on se surt és de la banqueta perquè:

I és que això no es fa, home! Insultar no està bé! Mira’t l’anunci del Banc de Sabadell que fa en Guardiola i aprèn-ne una miqueta xato! D’acord? Ho faràs? I recorda el que vas dir: “Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón”. Eh?

Cinquena victòria a domicili!

2010-11-07T21:45:00.003+01:00

Ara que el Papa ha estat entre nosaltres aquests dies (bé, aquestes vint-i-dues hores), diré que l’altre dia vaig pecar. Va ser dimarts, quan el Barça va empatar a u contra el Copenhaguen que vaig mig tornar a perdre la fe, després de l’exhibició contra el Sevilla. Però avui, oh! miracle, he tornat a veure la llum. Sí, definitivament tornem a tenir el Barça entre nosaltres. Avui, un gran partit, sobretot a la primera part que ha estat un atac i gol constat. La segona part ja ha estat una altra cosa, ja que el Getafe ha disposat dues o tres ocasions per marcar (a del discutible penal de Piqué que li ha costat la segona groga i l’expulsió).

Parlant d’expulsions, trobo de jutjat de guàrdia que a Piqué l’expulsin per dues bagatel·les i a Boateng l’expulsin (per doble groga) per dues entrades escandaloses, sobretot la primera a Messi que el caça amb les dues cames en forma de tisora. Tristíssim! Això s’hauria de mirar d’alguna manera. El resultat és el mateix, l’expulsió, però la manera d’arribar-hi és totalment diferent.

Avui, tres gols com tres sols del trident atacant que ens han conduït cap a la cinquena victòria consecutiva a domicili (record). Un Messi hipermotivat, un Villa de nou golejador i un Pedrooooo que ha tornat a marcar. Què més volem? Ah!! Iniesta estel•lar!

Bona nit!

Arriba el Papa!: què és el que no farà?

2010-11-04T19:00:00.001+01:00

NOTA: Aquest petit post està fet amb l’única intenció de fer riure, no de mofar-me de ningú. Si ofenc a algú, espero que accepti les meves sinceres disculpes. Gràcies!

Davant de la imminent arribada de Benet XVI a Barcelona, la Banyera us vol donar un grapat de directius sobre el que el Papa no farà de cap de les maneres durant la seva estada a la ciutat comtal:
- No tirarà caramels des del Papamòvil.
- No signarà autògrafs.
- No regalarà sotanes dedicades.
- No ballarà sardanes.
- No repartirà pins de Ciutat del Vaticà.
- No saltarà si canteu “Que boti el Papa!” després del seu parlament a la Sagrada Família.
- No es posarà una barretina (abstenir-se Jimmy Jump).
- No assistirà al partit de Lliga al Camp Nou (no n’hi ha, el Barça juga fora) ni es farà soci del club blaugrana.
- No farà la multiplicació dels pans i els peixos.
- No beatificarà Andrés Iniesta pel miracle d’Sttanford Bridge.

Així que, amics, ja sabeu algunes de les coses que no farà el Papa Benet XVI a Barcelona...

L’increible història de l’home que va celebrar tres vegades la castanyada el mateix dia.

2010-11-02T14:55:00.001+01:00

Sí, amics, i és viu. Encara belluga i és entre nosaltres. És un home amb un estómac de ferro, a prova de bales. És un home que té les tradicions ben arrelades. És un home dels que queden pocs, dels de paraula, dels que no saben dir no quan haurien de dir sí (una mica com els polítics). És un home que segurament (no ha volgut pesar-se) ara pesa setanta quilos més que fa dos dies. En definitiva, és un home de dalt a baix. Però, anem a pams.

Situem la història al dia 31 d’octubre del 2010, a un poblet pintoresc del Pirineu. Allà, com tots els catalans, també tenen la tradició de celebrar la castanyada. I el nostre home tampoc serà menys. Així que acabat de dinar (eren les cinc de la tarda més o menys perquè hi havia hagut feina), es dirigeix a casa d’uns familiars que, hores abans, l’havien convidat a celebrar amb ells la típica festa. Allà, tot un sortit de panellets fets a casa, castanyes i moniatos fumejants l’esperen. Enmig d’una conversa engrescadora, l’home endrapa i menja de tot: quatre panellets de pinyons, cinc castanyes i un moniato petit. Està satisfet, cofoi, ja que feia temps que tenia ganes de menjar-ne (potser des de l’any passat?).

De sobte, una trucada. Uns amics i una frase: “Veniu a prendre quelcom? Estem a tal lloc”. Un sí rotund fa que l’home protagonista de la nostra història s’encamini cap a una trampa que ni ell mateix sap que existeix. No li han parat, és només l’atzar l’únic culpable. Arribat al lloc, saluda als amics. Els de la granja on es troben treuen un cistell ple de castanyes calentes embolicades amb paper de diari i un assortit de panellets. L’home els tanteja amb la mirada. No vol quedar malament i comença de nou a endrapar. El resultats de la ingesta aquesta vegada són: set castanyes i quatre panellets de pinyons. Quan arriba l’hora de marxar, l’home, mig doblegat (penseu que havia acabat de dinar just a les cinc de la tarda) s’alça i s’acomiada de la gent.

Un curt recorregut pels carrers del poble el torna a deixar a casa. Sense gairebé temps de fer la digestió de tot el que ha menjat, es torna a trobar entaulat, amb el sopar davant. Fent un esforç inhumà menja primer i segon, i queda a les portes d’una explosió imminent. De repent, desapareixen els plats buits i la taula s’omple de noves exquisideses. L’home mira amb ulls esbatanats el que hi ha sobre la taula: castanyes, panellets i moniatos el repten de nou. A més a més, la veu de la sogra (important aquest element a la història perquè us adoneu que hi ha persones a les que no se li pot dir que no mai) l’engresca a menjar un, dos, tres, quatre... panellets. Un, dos, tres, quatre, ... castanyes. Un, dos, tres, ... moniatos (més de tres moniatos no, és impossible, no hi ha estómac humà que ho aguanti). Com home que és, gairebé amb llàgrimes als ulls, respon a les expectatives que la mare de la seva parella s’havia fet d’ell i menja quatre panellets de pinyons, dos panellets que simulen una castanya amb xocolata per sobre, vuit castanyes i tres moniatos. Ara la feina seria llevar-se de la cadira. Pensa en trucar al RACC perquè li enviïn una grua, però no és soci.

Com es va llevar de la cadira, amics, això ja és una altra història. Quedem-nos en que l’increïble home (que no normal, no confondre amb el Monti), va complir com un campió. Segurament al poble li haurien de fer una estàtua de reconeixement, però tant se val, tampoc ho demanarà, i això també és una altra història. Només puntualitzar que l’home, des del diumenge, es desplaça amb una cadira d’aquestes de despatx que té rodes. Avui ha agafat el metro així, perquè encara no ha acabat de fer la digestió. La gent se’l mirava estranyat, però la veritat és que la gent no sap res de la proesa que va realitzar. Tres castanyades en una tarda no ho pot celebrar qualsevol...

APÈNDIX (de la història, no de l’increïble home).
Total de la ingesta:
- 14 panellets
- 20 castanyes.
- 4 moniatos.
Descansi en pau... l’estómac.

Han tornat!! ... i jo pixant...

2010-10-31T11:54:00.004+01:00

Vanagloriem-nos i felicitem-nos, culés de la terra! Ditxosos els ulls que han vist la ressurrecció blaugrana! Han tornat. Són ells. Els bons estan aquí! El nostre Barça, aquell que ens fa vibrar, babejar i arribar a l’èxtasis futbolístic ja és entre nosaltres novament. Estem d’enhorabona. Estem contents. Estem feliços. Posem-nos dempeus per cantar ben fort l’himne del Barça. Ens tornem a sentir (si és que ho hem deixat de ser) culés. Ha tornat del purgatori el millor equip del món. Que es prepari la resta de l’univers del món de la pilota. Quen són aquí per quedar-s’hi, no ho dubteu. Ha tornat el bon joc, la pressió, el toc, la rapidesa, les combinacions, l’efectivitat, les golejades i... VILLA!

A propòsit de Villa. D’això... que el retorn de Villa em va enganxar canviant l’aigua al canari. Maleït sigui el moment en que la meva bufeta va dir prou i em va quiar fins a les portes de la perdició. Era al lavabo dempeus. Em baixo la cremallera. Quan l’instrument en qüestió veu la llum sento un “ooooohhh!!” d’admiració de la parròquia del bar. Algú mira d’amagat entre les ombres? Hi ha una càmera oculta? Home, la cosa no està malament, però tampoc n’hi ha per tant, que jo sàpiga... (ja ho preguntaré). Començo a dur a terme l’acte que m’ha portat allà, quan un altre “ooooohhh!!” general seguit d’un gran “gooooooooool!!!” arriba a les meves orelles. Ha marcat el Barça! I jo, que tinc l’assumpte entre mans no goso saltar per por a esquitxar l’habitació i esquitxar-me els pantalons, perquè hi ha un cartell que posa “deixeu el lavabo tal i com us agradaria trobar-lo” i jo no el voldria trobar pas brut. Així que intento anar ràpid, pujo la cremallera, surto corrents i em dona temps de veure a... no pot ser... és ell? sí, sí, ... VILLA alçant el braç i dedicant el gol a tot el Camp Nou. Estic a punt de cridar VILLArato, que jo no he pogut gaudir en directe del retorn del rei (homenatge a J.R.R. Tolkien, eh XeXu?), de la fi de la sequera golejadora del nostre davanter centre titular. Però de res servirà, perquè, gairebé les llàgrimes no em deixen veure la repetició, una i altre vegada, de la maravella que acaba de rubricar l’asturià. Adéu gafe, hola Guaje! De nou el Profeta l’ha encertada. Va dir que els gols arribarien i han arribat. Paraula de Pep!

Deixeu-me que em torni a vanagloriar, per què, què caram, era el Sevilla i li n’hem marcat cinc! I per què, caram, havien promès que es deixarien la pell i se l’han deixada. Per què per fi hem vist un partit d’aquells de futbol d’atac total i de defensa asfixiant. Per què encara crec amb el bon futbol.

Ah! Messi, tu, com sempre, també ho vas fer molt bé... Espero que entenguis que el protagonisme avui se l'emporti en Villa. Que, per cert, gran gest el seu de no empènyer la pilota en el primer gol quan ho podia haver fet per anotar-se'l al seu compte particular. Ave Villa!

LA BANYERA REPLICA A MOU (Torna la secció).
Mou, Mou, Mou... Gràcies per ser com ets. En bona hora has dit aquesta setmana, llençant pilotes fora, i comparant, sense que t’ho demanessin a Benzemà amb altres jugadors d’altres clubs que han costat molts diners i que no estaven fent res.

Alavat siguis, bocamoll, a les alçades del teu regne egòlatra i altiu. Digues només una paraula per fer renèixer a l’au Fènix de les seves cendres.

Amb els millors desitjos de la Banyera, sempre... No canvïis mai.

Yes, she/he can?

2010-10-29T16:57:00.002+02:00

Tremoleu classe política! Sorgeix una nova cara entre el poble que potser us pot fer la guitza. Algú disposat a partir-se la cara amb qui faci falta. Algú disposat a dir les coses clares. Algú disposat a posar-se del costat dels humils, dels pobres, dels necessitats i de les prostitutes. No, lectors de la Banyera, no és Joan Laporta. És Carmen de Mairena! Aquest híbrid d’home i dona, arribarà a ser el que va ser Cicciolina a Itàlia però dintre de les nostres fronteres? Agafarà el relleu de Jesús Gil i el seu cavall Imperioso?

Us estareu preguntar, segur, quin programa polític ofereix la nova cara (difícil) de la política catalana. Us deixo unes frases VERÍDIQUES que vaig sentir per la ràdio:
-“Tenéis que votarme porque soy elegante por detrás y por delante”.
- “Belén Esteban no te presentes porque voy a ganar yo”.
-“Artur Mas te voy a dar por detrás”.
No està malament, no? Ara, el que no acaba de tenir molt clar és a què es presenta. Ell diu que “quiero ser alcaldesa para poner el coño encima de la mesa”. Es veu que és la seva màxima aspiració. Però, ara em pregunto i digueu-me despistat: les eleccions no són per escollir el nou president de Catalunya, aquell ocuparà la poltrona de la Generalitat?

Sé que estem davant d’un expedient X de dona/home. No vull pensar què passaria si guanyés... De totes maneres, potser la prefereixo a ella que com tampoc no deu saber ben bé què és el Tribunal Constitucional, ens deixaria tranquils a tots, eh Sánchez Qué-macho (que n'és una estona llarga)? I és que ara ja no es porta aquella frase tant popular que tots alguna vegada hem dit: “Aniràs a la senyu”. Ara, la frase que està de moda és: “Aniràs al consti”.