divendres, 16 d’octubre del 2009

130è joc literari.

Basat en una proposta d'en Jesús M. Tibau del bloc Tens un racó dalt del món.

- M’han arribat rumors…
- Canta!
- Et busquen. Se n’han adonat que has tocat el dos.
- Bé, era d’esperar. Recompensa?
- No, sembla que no. Només un trist cartell escrit a mà on hi figura el telèfon de casa seva.
- Han donat alguna dada sobre mi?
- Bé, una foto teva enfilat a dalt de la gàbia (on, per cert, quedes bastant ben afavorit). Ah! També citen el color: el verd.
- No crec que siguin pistes molt bones. Tots som més o menys iguals...
- Per què ho vas fer?
- El què?
- Marxar.
- Ah! Qüestió de principis. No suportava estar engabiat les vint-i-quatre hores del dia.
- Gairebé tots hi em passat per aquí...
- A més a més, crec que em volien aparellar amb una femella que vivia al pis de sobre.
- I com vas poder escapar tot sol?
- Tenen un nen, el Ferran. Ell va ser qui em va obrir la porta de la gàbia. Li estaré eternament agraït.
a les

13 comentaris:

  1. Jesús M. Tibau16 d’octubre del 2009, a les 22:08

    moltes gràcies per participar

    ResponElimina
  2. rits16 d’octubre del 2009, a les 22:34

    els petits entenen moltes coses, eh!
    xò segur que tb acabarà enyorant el petit que li va obrir la gàbia!

    ResponElimina
  3. L'imperdible de ℓ'Àηimα16 d’octubre del 2009, a les 23:01

    Tot Figueres en cerca d'aquest lloro! Al loro! Que no estamos tan mal!

    ;) L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponElimina
  4. Assumpta16 d’octubre del 2009, a les 23:16

    A que està parlant amb en Joan Oliver? ;-))

    M'has fet riure molt amb aquest relat!! jajajaja

    ResponElimina
  5. kweilan16 d’octubre del 2009, a les 23:37

    Molt divertit, jordi!

    ResponElimina
  6. Albert17 d’octubre del 2009, a les 0:27

    Això és el que farien tots els animals que viuen en gàbies... i tots presoners del món.

    Adéu!

    ResponElimina
  7. òscar17 d’octubre del 2009, a les 9:25

    Els nens no entenen, molts cops, aquesta dèria dels adults per engabiar bèsties.

    Ben mirat, i per matrimoniar banyera amb lost art, podriem dir que en Ferran és el fill d'en Laporta i quasi hem escrit, a dos mans, una història llorera ben maca. :)

    ResponElimina
  8. Anònim17 d’octubre del 2009, a les 11:27

    Els nens són i senten la llibertat com els animalets, m'agrada molt Jordi!

    ResponElimina
  9. Jordi17 d’octubre del 2009, a les 12:28

    Jesús: gràcies a tu per proposar!

    Rits: i tant! Amor recíproc!

    L'imperdible de l'Ànima: em sembla que m'estàs intentant embaucar... ;-)

    Assumpta: gràcies! Home, mirat d'aquesta manera...

    Kweila: gràcies!

    Albert: i tant, pobres! Ara, que ben cuidats estan!

    Òscar: m'agrada aquest agermanament inter-blocaire! Vols dir, de totes maneres, que això no té pinta de culebró??

    Cesc: segurament tenen més consciència que nosaltres per aquestes coses! Gràcies!

    ResponElimina
  10. Fran17 d’octubre del 2009, a les 17:00

    Hola Jordi, genial... s'entèn en poques paraules i molt divertit.

    ResponElimina
  11. Jordi17 d’octubre del 2009, a les 17:33

    Gràcies! (reverència) ;-)

    ResponElimina
  12. zel18 d’octubre del 2009, a les 0:27

    la reverència la deixo jo, molt bon relat, Jordi!!!!

    ResponElimina
  13. Jordi18 d’octubre del 2009, a les 22:57

    jajaja gràcies Zel!

    ResponElimina