Casaments i falsos rumors de casament a propòsit de comentaris via Facebook.

Fa uns dies que vaig posar la següent frase al Facebook:

Resulta que això va provocar tot un seguit de reaccions pensant que em casava. La gent m’ho va preguntar, vaig rebre felicitacions, faxos, telegrames, missatges en codi morse per les nits, inclòs algun ingrés a la compte de La Caixa-parlem? de regal avançat. Que sapigueu que els ingressos no es tornen perquè es consideren donacions desinteressades o aportacions dineràries sense ànim de lucre.

I tot venia perquè amb uns amics havíem estat comentant els casaments als que havíem d’assistir a mig termini. Ells en tenien un munt aquest any, i l’any passat també en van tenir uns quants. Però al T, l’amic, ja li agrada anar-hi. Diu, mentre dibuixa un gran somriure als llavis, que s’ho passa d’allò més bé. L’any passat li van regalar la seva primera estatueta de nuvis, aquella que surt amb el pastís, i la idolatra. Crec que cada dia mira la vitrina o la lleixa on la té i li fa reverències. Li vaig comentar que amb la de casaments que ha d’assistir bé faria (com el Barça) ampliant el museu. Li vaig preveure que al quaranta per cent dels casaments que anés, rebria regal de parella de nuvis. Ja veurem... Ja m’ho dirà.

Jo, al contrari que ell, detesto els casaments. No m’agraden. No els suporto. No els aguanto. Potser és que tinc un trauma de ben petit que sempre m’assentaven a les taules on no coneixia ningú sota el lema de: “Ui, estaràs amb tota la joventut i ja veuràs que bé t’ho passaràs!”. Res! Caca! De passar-m’ho bé ni parlar-ne! I ja no parlem dels menús, una altre dels meus traumes. Per menjar sóc bastant especial. Bé, no es que sigui especial, sinó senzill. Per exemple, m’agrada la carn, però a mi no m’hi posis salses rares. On hi hagi una bona truita de patates que retirin tota la resta. En fi, que jo als casaments solc sobreviure a base de pa que, tot sigui dit, sol estar molt bo. Sempre intento, però, demanar-li que porti més pa a un cambrer que no li hagi demanat abans, que sinó canta molt i l’home marxa preocupat. Bé, un dia vaig agafar el brau per les banyes i quan el cambrer va preguntar-me que si volia que em fessin una altra cosa li vaig dir que sí, que una truita de patates. I me la van fer! I tant que me la van fer! I estava molt bona! I per no agradar no m’agraden ni els puros, que no fumo, ni les peladilles (sort que s’ha perdut aquest costum), ni comprar-me roba per anar mudat, ni haver d’anar amb americana en ple mes d’agost, ... En fi, que no m’agrada res de res del que envolta els casaments.

Però bé, tanmateix sóc conscient que hi ha casaments que s’hi ha d’anar, i hi aniré. Sí, sí, també em fa il·lusió anar a segons quins casaments. Que en tota la meva vida només m’ho hagi passat bé en un, no vol dir que els que queden per venir no els hagi de gaudir, està clar.

Proposta per la propera declaració de la renta: podria desgravar la quantitat dinerària aportada per un casament? El T i la G (la seva parella), es descomptarien un munt de diners!