dilluns, 31 de març del 2008

Com agafar el metro després d'haver caminat seixanta-vuit quilòmetres.

Tot seguit us passo a relatar la meva experiència no religiosa però sí casi mística i de molta, però que molta fe (en que havia de fer-ho fos com fos) de com vaig aconseguir arribar a casa amb metro després d’haver participat a la marxa de La Selva del camp: seixanta-vuit quilòmetres amb 4.750 metres de desnivell acumulat (pels poc versats en el tema) i invertint un total d’onze hores i cinc minuts.

Primer de tot amb molta calma i serenitat. Està clar. T’has de mentalitzar des de molt lluny de la proesa que hauràs de fer i de que pots quedar-t’hi en l’intent. Però bé, no va ser aquest el meu cas. Ja sé que m’avanço als esdeveniments, però des d’ara us diré que vaig aconseguir arribar-hi sa i estalvi i sense cap ajuda exterior (ostres!! Ara sembla que estigui participant en algun reality show d’aquests televisius).

El Jaume gentilment va deixar-me just davant del Corte Inglès de Diagonal, on a pocs metres (que van semblar-me molts) hi ha la parada de Maria Cristina (línia verda). Vaig carregar-me a l’espatlla la bossa amb tot el necessari per passar una nit d’hotel fora de casa i afrontar amb garanties una marxa de la copa catalana: necesser; roba bruta del dia anterior; tovallola que vaig agafar prestada (no sé quan la tornaré...) de l’hotel perquè en principi ens havíem de dutxar al pavelló però la mandra i la comoditat de fer-ho a casa va poder amb nosaltres; camelbak; pals de caminar (que no vaig utilitzar); el llibre de sis-centes pàgines que justament avui m’he acabat; i alguna que altra cosa més. M’acomiado del Jaume i començo a caminar.

Quan vaig acabar de creuar els dos semàfors va venir el gran dilema: les escales apareixien en primer terme, però a unes trenta passes es dibuixava la figura impertèrrita de l’ascensor. Tot això envoltat per unes tanques d’obres que em van fer pensar que potser, a conseqüència de les mateixes, l’ascensor es trobava fora de servei. Vaig decidir no temptar a la sort i baixar per les escales (que no mecàniques), per si no funcionava l’elevador i així estalviar-me unes passes innecessàries de tornada cap enrere per si Murphy em volia jugar una mala passada. Justament quan estic a meitat de les escales sento aquella veu metàl·lica de dona que diu: “Ascensor a carrer”. Merda!! Sí que funcionava. Però bé, jo com un autèntic campió feia el que podia per mantenir les aparences i baixar les escales com tota la resta de mortals: sense donar petits saltets i evitant coixejar d’alguna de les cames a causa de les punxades. Imagino que no ho deuria fer molt bé, ja que les cares de la gent que em mirava eren d’autèntica perplexitat. Només va faltar-me sentir un nen que li preguntava a la seva mare: “Mare, què li passa aquest noi?”, assenyalant-me amb un dit índex acusador. Nen, no saps que assenyalar és de mala educació!! Hagués pogut ajupir-me (bé, és broma!!) i dir-li que venia de caminar molts quilòmetres i tal i tal, però segur em prendrien per un personatge friky d’aquests que corren pel món i vaig decidir deixar aquest petit fet en una mera anècdota.

Entro al metro i trec la tarja per picar a la màquina, tot pensant que per acabar de rematar-ho podria col·lar-me saltant el torn (amb la bossa a l’esquena) i que l’hòstia que em fotria seria per emmarcar en un museu. O millor encara, segur que la gravaria alguna de les càmeres de seguretat i la penjarien del youtube i seria la riota de tothom. O inclòs podria sortir per Antena 3 quan fessin una d’aquelles estadístiques tant “importants” que sempre ofereixen (segons els experts el trenta per cent dels espanyols som obesos, segons els experts tres de cada quatre espanyols tenen internet, segons els experts nou de cada deu nens espanyols no els agrada anar a l’escola, ....) i que tractaria sobre el tant per cent d’espanyols (evidentment, paraula que mai pot faltar) que, segons els experts (òbviament), no paga mai quan agafa el transport públic. Caram!! Sempre he pensat que vull ser un d’aquets experts que van per les cases contant la gent que té internet, la gent que està grassa o els nens que ploren quan van a l’escola. Ah!! I sempre m’he preguntat que qui els paga.

Baixo a l’andana per les escales mecàniques (sí, he triomfat!) Aconsegueixo assentar-me a un banc i descarregar la bossa M’estic mig acomodant, sense poder veure el temps que trigarà el metro en venir perquè el televisor que dona les noticies (per cert, amb el missatge “Windows ha efectuado una operación erronea y se cerrarà”) no em deixa veure el marcador de la compte enrere del proper tren, quan sento aquell aire i aquell soroll que anuncien als quatre vents que el comboi ja s’aproxima.

Em poso de peu (com puc) i bingo!! Com que el metro l’he agafat a Maria Cristina ve buit i puc triar on vull assentar-me. Penso que per fer-me una mica l’heroi i acabar-ho de rematar podria fer tot el trajecte dempeus (un total de tretze parades), però tampoc es tracta de temptar a la sort. M’assec i immediatament davant meu s’assenta una dona lleugera de roba escoltant música. De sobte, veig que la seva mirada es queda clavada al meu peu dret. Què passa? A la que desvio la meva mirada cap al punt fatídic, me n’adono que porto el mitjó més baixat del compte i que es veu la part blanca de la cama que protegia el mitjó en contraposició a la part plena de ronya, merda i porqueria de la part a l’aire lliure i sense protecció (veure foto). Com puc, dissimuladament m’apujo el mitjó fins a fer desaparèixer la ratlla blanca de netedat i fer que la brutícia incrustada passi per un moreno de platja.

El cansament i el moviment del vagó va fent que algun cop de cap que altre s’escapi. De sobte, una parella d’estrangers pugen al vagó a Sants Estació i la noia s’asseu al meu costat. No dec fer pudor, ja que crec recordar que no van baixar fins a Catalunya o Diagonal. O això o és que potser estava terriblement cansada i no tenia ganes de moure’s. Bé, prefereixo inclinar-me per la primera opció, òbviament.

Arribats a la parada de destí (Fontana) toca la pitjor part: aixecar-se i treure la bossa que he posat a sota de tot del seient juntament amb els pals (que no vaig utilitzar, que no sé si ho he comentat). Com puc i amb algun cop de bossa que altre aconsegueixo arribar fins la porta i repenjar-me a la barana. Faig la ruta amb ascensor per tota l’estació fins que surto a la superfície i respiro l’aire fresc (i fred) de Barcelona.

Ara només quedava arribar a casa. El que normalment són deu minuts van convertir-se en gairebé un quart d’hora, ja que entre el cansament, la bossa i la merda que portava a sobre feia que els meus moviments fossin del tot lents. Menys mal que anava escoltant el Barça (que en aquells moments anava guanyant 0-2 i que no diré com va acabar per no tornar-me a emprenyar) i això feia que em distreies una miqueta. Quan vaig arribar al portal de casa meva només quedava una cosa: pujar les trenta-sis escales que em deixarien de ple al replà de casa meva (desnivell positiu aproximat de 8 metres). A pas lent, però segur vaig superar l’última dificultat. Repte aconseguit!!

diumenge, 30 de març del 2008

Ja n'hi ha prou d'aquest color!!

Vagi per davant que el partit d’ahir no el vaig veure. Les raons són obvies: tornava de participar a la marxa de La Selva del Camp, rebentat, amb ganes de descansar, sopar i dutxar-me (i no per aquest ordre, precisament).

Bé, dit això, expressaré la meva opinió: això és una autèntica vergonya!! El Barça a entrat en una crisi galopant de resultats i de joc. Ningú transmet seguretat: ni l’equip, ni l’entrenador ni la junta directiva. La imatge a la segona part dels jugadors al camp, sense saber què fer i la de Frank Rijkaard assegut tota a la banqueta sense donar cap mena d’instrucció als seus homes era senzillament patètica Reflectia una impotència bestial que no fa preveure res de bo.

I mira que tot caminant vaig comentar que volíem acabar d’hora per veure el Barça i un participant va comentar: “Total, pel que s’ha de veure. La meva resposta va ser: “Sí, és posaran 0-1 i el Betis, amb un parell de minuts donarà la volta al partit com sempre passa”. I ves per on, va succeir això. I no vull penjar-me medalles, ja que la trajectòria del Barça aquesta temporada ja ve essent aquesta.

No pot ser que un equip com el Barça es deixi remuntar un 0–2 a favor d’aquesta manera. Per què desconnecten quan aconsegueixen avançar-se al marcador? A la segona part van sortir sense esma, desconcertats, relaxats... I no és la primera vegada que els passa aquesta temporada. Quan aconsegueixen un mínim avantatge sembla que ja els estigui bé i el partit ja estigui guanyat. Automàticament baixen de pistonada i van amb ralentí. Falta, com deia l’altre dia, l’hàbit d’anar a rematar al rival. L’instin assassí. Si us plau, que no som l’UNICEF per molt que ho portem imprès a la samarreta!! Aquesta és una derrota de les que es recordaran durant molt de temps, com el 6-3 a Saragossa, el 5-0 al camp del Racing de Santander o el 5-0 al Bernabéu.

Un altre problema és que els cracks, els pocs que queden ja que no estiguin lesionats o suposadament lesionats, no tiren del carro. Deco, Màrquez, Messi i Ronaldinho porten ja massa temps lesionats. Sospitós. Hi ha jugadors que estan tocats i juguen (Puyol, Touré, ...), sacrificant-se per l’equip. En canvi n’hi ha d’altres que al mínim cop ja es reserven i se’n van al gimnàs (que imagino que es deu estar la mar de bé). Eto’o i Henry, els suposats bucs insignes d’aquest Barça mermat de figures estan mancats de carisme. Eto’o lluita sol a dalt i Henry està desaparegut en la mediocritat. L’únic que juntament amb Samuel està donant la cara a dalt és Bojan, la grata sorpresa de la temporada. Però no podem esperar que un noiet de setze anys salvi la temporada a tot un Barça.

Des de la banqueta tampoc s’aprecien signes de reacció, ans al contrari. La imatge de Rijkaard i companyia totalment descol·locats, sense saber què fer, sense aixecar-se a esperonar als seus homes ni corregir errors. Depriment. Per això, ara més que mai: que vingui Mourinho!! No esperem més, que sinó ens el trauran de les mans Lliguem-lo ja per la temporada que ve. El Barça necessita un entrenador que els posi a tots ferms i doti d’ordre aquest vestuari.

Llegeixes la premsa o mires la televisió i els únics que donen la cara són els de sempre: Xavi, Pujol, Iniesta i Víctor Valdés. Que segurament són els que més rendeixen al 100% i els que més senten la derrota. La resta, imagino que no deu anar amb ells. Simples assalariats que no senten els colors.

Ah!! I per postres, el Barça ja és tercer. El Vila-Real va guanyar ahir a l’Atlètico de Madrid (3-0) i s’ha col·locat segon a la taula, a la caça i captura del líder. Que Déu ens agafi confessats!!

Marxa La Selva del Camp'08

Divendres 28 de març.

Vam sortir de Barcelona amb el Jaume i sobre un quart de set ja estàvem a l’hotel, les bosses pujades a l’habitació i preguntant-nos què fèiem mentre esperàvem a la resta de la gent que pujava més tard. Vam decidir anar a donar una volta pel poble. Finalment, després de menjar-nos tres donnuts de xocolata per barba i de donar cinc-centes voltes pels mateixos carrers del mateix poble, vam retrobar-nos amb el Xavi, l’Alba i la Txell al poliesportiu. Havia de venir el Jordi Atleta també, però a última hora va tenir un problema i va haver de quedar-se a Barcelona. Com que tots teníem gana i tampoc no volíem anar a dormir molt tard, vam acordar anar a sopar al mateix restaurant que l’any passat. I quin sopar!! Us puc dir que vaig acabar una mica doblegat!! De primer Rissotto de ceps amb formatge parmessà i de segon una pizza. Havia de carregar les piles pel dia següent que la cosa es presentava molt dura. A dos quarts de dotze ja jèiem al llit, amb la televisió apagada, els ull clucs i dormint com uns socs.

Dissabte 29 de març.

L’hora de sortida eren les set en punt del pavelló poliesportiu, i mitja hora abans ja hi érem. L’organització donava esmorzar i s’havia d’aprofitar. Allà vam retrobar-nos amb els germans Vernet, el Josep i una amiga seva que ja va participar a la Marxa dels Castells. Li hauré de preguntar el seu nom (i estat civil de pas per xaferdejar una mica i saber si estan sortint o no).

Puntuals, a les set, sentim el petard que dona la sortida als cinc-cents vint participats que hi prenem part. Els màquines situats al davant de tot comencen a córrer i nosaltres a caminar tot xerrant de forma distesa amb els companys. El primer tros les cames han d’entrar mica en mica en calor. La xerrameca s’acaba, però, quan després de sortir del poble les primeres rampes de muntanya apareixen. És quan veig que el Jaume comença a tirar cap a munt i jo em situo al seu costat. El tros que ens ha de portar fins el primer control, a l’Albiol, és per un corriol bastant dur i exigent que va fent esses per la muntanya. Passem a més d’un que ja va amb la llengua fora i que gentilment s’aparta a un costat.

Arribats a l’Albiol, toca recuperar forces: aquarius, coca-cola i algun entrepà. I sense perdre molt temps reprenem la marxa que encara quedava més pujada, no tant dura com la que acabàvem de fer, això sí. Arribats a La Mussara, anem planejant fins a arribar al pont de Goi. Aquest any, com que no el fem de pujada, la imatge no és tant espectacular, però val la pena anar-se girant mentre afrontes la forta pendent de baixada per gaudir d’aquesta meravella de la naturalesa en forma de pont. El ritme és molt bo i, com que a les baixades tant pronunciades els hi tinc bastant de respecte, ja fa estona que he perdut el Jaume, que és un as baixant.

Finalment, aconseguim retrobar-nos de nou i arribem a molt bon ritme al següent control: Capafonts. Més beguda isotònica més un plàtan i una taronja serveixen per recuperar forces de nou.

Sortint de Capafonts, prenem una pista amb pujada constant amb un ritme molt bo. Les cames encara estan fresques i això es nota. L’organització, però, ens té preparada una sorpresa: un nou tram que transcórrer per un corriol estret que puja de forma exagerada. Amb el Jaume anem comentant entre esbufecs que el camí puja de valent i que tenim ganes de ser a dalt de tot, i si pot ser a Prades, on un bon entrepà de botifarra ens està esperant. Un cops arribats al poble, reprenem forces. Tenia molta gana i l’entrepà és un vist i no vist.

Ara el nou repte, després de passar per una zona boscosa molt espectacular i de pendent constant, era superar el Tossal de la Baltassana (considerat com a 100 cims), al que accedim a través d’un corriol que puja de mala manera cap a munt. M’he d’aturar uns instants a mitja pujada per recuperar una mica l’alè. Ens hem trobat al Luigi que ens marca un fort ritme de pujada. Però bé, un altre escull superat. Un cop a dalt, les fotografies de rigor i l’autocontrol, és a dir, ens havíem de segellar nosaltres mateixos la targeta de controls de pas.

Ara passem per una zona molt planera que la fem gairebé tota corrents, ja que va carenejant la muntanya. És un plaer anar veient a banda i banda com les muntanyes s’alcen al costat nostre. Passat aquest tros ens deixa al peu de la Mola d’Estat, un dels millors punts de la marxa: sobre una pedra immensa gaudeixes d’un paisatge excepcional i d’un barranc que si fas un pas més pots acabar a baix de tot.

Arribem al refugi dels Cogullons gràcies a una pista que baixa i que ens permet recuperar temps, ja que la fem corrents. Des del refugi també gaudim d’unes vistes de tres-cents seixanta graus espectaculars. Portem una miqueta més de trenta-vuit quilòmetres, i això vol dir que encara ens queden uns trenta per acabar.

Sortim del refugi i ara afrontem una forta pendent de baixada per un corriol estret. Com he gaudit baixant-lo, a una velocitat molt bona, però atent als trossos més perillosos. Abans d’arribar al control següent ens esperava una petita sorpresa: un tros de pujada que, degut als quilòmetres acumulats a les cames i al fort ritme que portàvem, se’ns va fer molt dur.

Arribem a Farena, on ens comenten que han passat cent vint-i-set participants. Després de la pausa de rigor per tornar a agafar forces el Luigi ens anima a seguir. Uns quants quilòmetres enrere he patit un parell de mitges revinclades al turmell del peu dret mentre baixava i ara em fa bastant mal. Se’m va passar pel cap, per primera vegada des de que faig marxes, que potser, si la cosa va a més huré d’abandonar. De totes maneres ara tocava pujada i esperava que la cosa afluixés una mica.

No us enganyaré si us dic que les forces ja anaven molt justes i que les dues pujades que havíem d’afrontar fins a Mont-ral van fer-se eternes. No vam parar i ens anàvem autoanimant per no decaure. Ara el Luigi s’havia esfumat i ens havíem quedat sols. Quina alegria quan vam veure Mont-ral al fons amb la seva església!! Es veia lluny, però ja teníem un punt de referència on agafar-nos. Un cop vam ser allà, vam assentar-nos en una cadira i vam prendre’ns el nostre temps de descans.

I què bé que ens va anar!! Amb forces (que ens semblaven) renovades afrontàvem després d’una llarga baixada l’última de les pujades fortes. Vam anar amb cautela, sense apretar molt el pas ja que ens havien dit al control que era dificultosa. En realitat la pujada va resultar no ser tant dura i no us imagineu el que vam alegrar-nos. Això sí, ara, immersos de ple en una mitja pàjara (marejats i amb la vista borrosa) baixàvem cap a l’Albiol mentalitzats de que havíem de menjar bastant per a recuperar tot el que havíem perdut.

I així ho vam fer. Vam atracar literalment l’avituallament: dos entrepans, cinc trossos de coca i dos gots de coca-cola, van ser el resultat del meu pas per l’Albiol. Ara tot el que quedava era baixada, però no per on havíem pujat pel matí, ja que el recorregut transcorria per altres camins. Eren un quart de cinc i quedaven uns catorze quilòmetres.

El següent control era Bonretorn, on vam arribar-hi després de baixar un corriol que va permetre’ns veure La Selva del Camp al fons, un tros d’asfalt i una pista de pendent considerable i en zig-zag. Ara corríem els trossos que ens ho permetien les cames. A mesura que anàvem avançat el mareig s’anava passant, senyal que ara havíem menjat bé.

Sortíem de Bonretorn a les 17:20h. Va ser quan vaig pensar que quedant una mica més de sis quilòmetres per l’arribada encara podríem clavar les onze hores. Temps espectacular, no cal dir-ho!! Vaig apretar el pas, còrrer, galopar, trotar... El Jaume em seguia darrera a dures penes. Sabia que no anava molt bé, però quan abans arribéssim abans acabaríem i de vegades, si t’acomodes és pitjor. En aquest tros em vaig trobar molt còmode. Sembla mentida, no? Amb seixanta-un quilòmetres a les cames...

Conforme anem arribant a La Selva del Camp, vaig veient que l’objectiu de les onze hores no l’aconseguirem. Per més que accelerava el pas, els minuts anaven avançant de pressa i nosaltres no acabàvem d’acostar-nos-hi.

Quan vam entrar als carrers de La Selva del Camp, el Jaume em va agafar el relleu. Com corria ara ell!! No podia agafar-lo. Està acostumat a córrer per asfalt i això és notava. Ara era ell qui m’havia d’anar donant ànims a mi. Entrem al poliesportiu, ens fan el darrer forat a la tarja de control i aturem el cronòmetre en onze hores i cinc minuts. Uff!! Quin cansament!! Estava baldat i només tenia ganes de prendre una coca-cola i assentar-me a la gespa que hi havia fora.

El resultat final és per estar orgullós. Jo he baixat tres hores i vint-i-cinc minuts respecte l’any passat. La mitja surt a 6,17 Km/h per superar un desnivell acumulat total de 4.750 metres. La veritat és que realment és una marxa dura, de les que en algun tram has patit de valent. Per això quan assegut a la gespa pensava amb el que havíem fet, em sentia realment cofoi.

M’HA AGRADAT.
El recorregut, preciós: Pont de Goi, els Cogullons, La Mola d’Estats... Unes vistes excepcionals.

Que l’organització hagi decidit canviar el sentit, ja que d’aquesta manera el que l’any passat vam pujar ara ho baixem i a l’inrevés. És una idea molt bona.

L’esmorzar que et donen abans de començar la prova. És molt necessari i és de les poques proves en les que he participat que ho fan.

La marca que hem fet. Certament espectacular. He baixat tres hores i mitja respecte l’any passat. No m’ho pensava!!

El temps ha estat ideal per caminar. No feia gens de calor (bé, menys quan pujàvem!!) però tampoc feia un fred insuportable. Amb màniga curta gairebé tot el recorregut.

Avui he enviat pel matí quan m’he llevat un missatge al Xavi, per saber com els havia anat. El temps que invertir va ser de tretze hores i trenta minuts. Ells també han baixat una hora respecte l’any passat. Felicitats!!

NO M’HA AGRADAT.
Que el dinar que l’any passat el vam fer a Prades amb gairebé trenta-vuit quilòmetres aquest any l’hem fet com a esmorzar amb vint-i-sis quilòmetres. Això ha comportat que passéssim una mica de gana i fins i tot en alguns moments de l’etapa ens entrés alguna mini pàjara.

Haver de fer l’hora i mitja en cotxe des de La Selva del Camp fins a Barcelona. Es fa molt pesat i més amb el mal que et comencen a fer les cames.

Les sensacions de no saber si el turmell aguantaria o no.

dijous, 27 de març del 2008

Cinquena Marxa de La Selva del Camp.

Aquest proper dissabte dia vint-i-nou afrontarem la marxa de resistència de La Selva del Camp. És la segona prova puntuable d’enguany de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. La prova consta de seixanta-vuit quilòmetres amb un desnivell acumulat de 4.750 metres.

És la cinquena edició, però aquesta serà la meva segona participació. Tinc molt bons records d’aquesta marxa. De fet la situo entre les tres primeres en ordre de preferència, en quan a paisatge i llocs emblemàtics pels que passem. És dura, això sí. Recordo la pujada al refugi dels Cogullons i al pont de Goi. Quin patiment i quines rampes!! De totes maneres de res em serveix recordar-ho (bé, sí a nivell paisatgístic), ja que aquest any, segons he vist al perfil han canviat el sentit de la marxa, així que les pujades de l’any passat aquest any seran baixades i a l’inrevés.

Unes cinc-centes persones prendrem la sortida a les set del matí. Farà fred, segur. Ja estic mentalitzat, però de seguida les cames començaran a entrar en calor ja que la pujada no perdona i està present des dels primers metres. De fet l’any passat recordo haver-ne passat i a més recordo que ens va ploure de forma intermitent durant la marxa i el tros de l’últim control a l’arribada.

També com l’any passat pujarem el divendres cap a La Selva del Camp i ens quedarem a fer nit allà. D’aquesta manera ens estalviem de fer la gran matinada el dissabte i afrontarem la prova més descansats.

Els números de l’edició passada van ser: seixanta-sis quilòmetres amb un desnivell acumulat de 4.750 metres. El temps que vam invertir per fer aquest recorregut va ser de catorze hores i mitja. Tinc esperances de poder rebaixar ostensiblement aquest temps. En quant? No ho sé!! Però com que baixo amb el Jaume i té un sopar, i el Barça comença a les 20:00h (impossible arribar a casa per veure’l i m’hauré de conformar en escoltar-lo des del cotxe) imagino que anirem a per totes.

Els components d’aquests nou repte som gairebé l’equip del GELS al complert: Xavi Sensei, Jordi Atleta, Jaume “Don Palote”, Txell, Alba, germans Vernet (Dave i Raúl) i un servidor. Falta el Marc, que per temes de feina no pot venir. Només esperar que tot vagi sobre rodes i tots podem seguir acumulant punts a nivell personal que a l’hora revertiran sobre la classificació general de clubs.

dimecres, 26 de març del 2008

Què fer amb Ronaldinho?

Avui quan m’he connectat a la pàgina web del diari Sport, el titular era: “Què passarà amb Ronaldinho?”. Doncs la veritat, si us he de ser sincer, és que jo no ho sé. Les úniques persones que tenen el futur del jugador brasiler a les seves mans són: en primer lloc ell, i en segon lloc la junta del Barça, i per aquest ordre. Però bé, el que sí que puc fer és respondre a aquestes preguntes d’acord amb el que a mi m’agradaria que fes el Barça:
- Que compleixi el contracte? Rotundament no.
- Traspassar-lo? Rotundament si.
- Carta de llibertat? Home, si no hi ha cap més remei, el Barça s’estalviaria un bon grapat de diners corresponent a la fitxa que cobra el jugador.

I si em permeteu, m’agradaria argumentar el perquè d’aquesta opinió tant rotunda que tinc:

a) Ha tingut una falta d’implicació molt gran amb el club que el paga (adornada amb dosis d’egoisme exagerat) i la seva actitud en vers als companys i l’equip ha deixat molt que desitjar. les dues primeres temporades, quan era el crack absolut i li plovien els elogis de tot arreu, si no podia jugar un partit per lesió o sanció sempre el veies per les graderies del Camp Nou signant autògrafs i donant suport moral als seus companys. Ara ja amb prou feines el veus entrenar. El president, els jugadors i l’entrenador l’han defensat per activa i per passiva davant dels atacs dels periodistes i del famós entorn. I ell els ho paga així.

b) Ronaldinho actualment és més una marca que un jugador de futbol, es dedica més a prestar la seva imatge per generar ingressos atípics (entenguis per aquest concepte els diners que no van inclosos al sou) que a obsequiar-nos amb filigranes i passades màgiques per guanyar partits.

c) Aquella conjunció màgica entre el club i el jugador que es va consolidar les dues primeres temporades, poc a poc ha anat a menys fins a convertir-se en una desunió tràgica. Barça i Ronaldinho mica en mica han anat separant postures i últimament s’ha transformat en un matrimoni de conveniència. L’un perquè l’interessa que el jugador no es devaluï (més del que ja està) i l’altre perquè cobra religiosament cada més.

d) La festa i els excessos acaben passant factura, i més en un jugador d’elit. No s’ha cuidat gens i mica en mica i s’ha anat deixant físicament fins a tenir un nivell de forma pèssim que ha obligat als metges del Barça a fer-li una pretemporada en ple mes de desembre.

e) Ha estat un jugador que ha mostrat dues cares (com Jekill y Mr. Hide): quan tot ha anat sobre rodes, les rialles i signes surfers amb les mans estaven a l’ordre del dia. Ara que s’ha girat la truita i les coses van maldades, ha desaparegut tot ell, signes i somriures inclosos. S’han acabat rodes de premsa (que no vagin lligades a cap contracte publicitari, és clar), ha evitat les preguntes del periodistes, als aficionats, a tothom... S’ha amagat sota una gorra, unes ulleres de sol i uns cascs lligats a reproductor de música que sempre treu fum. I només s’amaga i no dona la cara qui té por d’explicar les coses, qui sap que ha fet coses malament i sap que li poden tirar en cara. És ben cert que saps els moments difícils et serveixen per saber amb qui pots i amb qui no pots confiar, i crec que de Ronaldinho millor no refiar-se’n.

Això sí, si us plau, el que els demanaria a Joan Laporta i companyia és que quan l’haguessin d’acomiadar (que no dubto que ho faran), el miressin als ulls, li donessin la mà i li diguessin: “Gràcies per tot!!... I ara ves a prendre el pèl a un altre!!

dimarts, 25 de març del 2008

De bufet lliure.

Aquest dilluns de pasqua, per celebrar la mona amb els amics, vam anar a dinar a un bufet lliure. Per qui no sàpiga que és, us diré que es tracta d’un restaurant on pots menjar tot el que vulguis (si pot ser l’objectiu és rebentar i que no et puguis aixecar de lo plena que tens la panxa) i on la beguda sempre es paga a part. Que penses: no podrien pujar dos o tres euros més el preu i fer-ho tot inclòs?

Per qui no hi hagi anat mai, us donaré una sèrie de directrius per si algun dia decidiu menjar-hi, no us vingui de nou:
a) Veureu que, com he dit abans, us heu d’aixecar vosaltres a buscar el menjar, però a la vegada observareu una gran contradicció: hi ha el mateix nombre de cambrers que a un restaurant normal i corrent. No us espanteu i no us feu il·lusions: només us portaran la beguda.

b) S’ha de menjar molt i aixecar-te quantes més vegades millor per tornar a omplir el plat. S’ha d’amortitzar el preu que es paga, i és important menjar fins que no es pugui més. Normalment s’estableixen competicions esporàdiques entre taules veïnes de dos tipus: qui s’omple més el plat i qui s’aixeca més vegades. Omplir el plat fins a dalt és important per aparentar i per marcar territori amb la resta de taules. I sobretot, mentre vas cap a la teva taula després d’haver-te servit, ho has de fer amb un somriure als llavis per fer-los veure que això ho fas cada dia. Observareu que la cara d’admiració de la resta de clients és directament proporcional a la quantitat ingent de menjar que puguis encabir al plat i que suposadament et cruspiràs. Dic suposadament, perquè segurament només et menjaràs la meitat del que t’has posat.

c) Sempre que hagis vist quelcom que vols menjar, agafa-ho, ja que si t’aixeques més tard a buscar-ho el més segur és que només quedin, amb una mica de sort, les escorrialles. Per exemple: si hi ha calamars arrebossats, quan tu vagis a buscar-ne només quedarà l’arrebossat; si hi ha musclos, quan tu hi vagis totes les closques estaran buides; si hi ha amanida d’algun tipus, quan tu t’aixequis, quedarà més pebrot vermell que enciam.

d) A la taula sempre hi haurà una persona que li fa vergonya deixar-se menjar al plat que ella ha agafat (recalco: que ella ha agafat sense que ningú la forcés i tenint plenes facultats psíquiques i sent major d’edat) i que t’intentarà encolomar a tu les restes que no vol menjar-se ella. És important plantar-li cara i dir-li que no, ja que sinó a qui mirarà malament el cambrer quan reculli el plat seràs tu.

e) Si els postres estan inclosos (no era el nostre cas), és important reservar-se un racó de la panxa per engolir-ne un de cada. I cada vegada que te’n posis un a la boca has de posar cara de resignació, fent veure que ho fas per obligació, i deixar anar la següent frase: “un dia és un dia” o “demà començo el règim”.

f) Quan ja s’ha arribat a un acord tàcit entre tots els comensals de donar per acabat el dinar i us aixequeu de la taula per marxar, ho heu de fer tot recalcant a la gent que estàs molt ple amb frase com: “He acabat doblegat” o “no em puc ni moure”. És important fer veure a la resta que has amortitzat bé els diners que has pagat.

g) I per acabar, un petit consell / truc és anar-hi com més tard millor (si pots a dos quarts de quatre millor que a les dues), ja que així reduïm les hores que passen entre dinar i sopar, i amb una mica de sort ens estalviarem aquest últim.

No voldria acabar el post sense comentar-vos l’anècdota de la jornada. Com que a la taula sempre hi ha una persona que es taca, a la nostra no podia ser menys. Així que quan es va produir aquest fet tant dramàtic, va demanar aquell pot que solen tenir els restaurants (que penses que si els fabricants han de viure d’aquest producte més d’un tancaria perquè s’utilitza molt de tant en tant i no hi ha cap particular que ho compri) i que mal anomenen llevataques. Dic que es mal anomena així perquè sempre queda marca i encara es veu més. Doncs bé, quan el cambrer, després de demanar-li unes quantes vegades li va portar, va deixar-li anar: “Tienes que ir al lavabo para ponerte esto”. Tots ens vam quedar de pedra, i més la persona afectada. El primer que vaig fer va ser mirar les instruccions per si aquest tipus de detergents havien evolucionat tant que ara es prenien via oral o via anal. Però bé, després de donar-li moltes voltes vam arribar a la conclusió de que no, i dissolt amb aigua tampoc es podia prendre ja que era un esprai. Així que va anar als serveis, ho va fer servir a la manera tradicional i va tornar a assentar-se a taula com si no hagués passat res.

diumenge, 23 de març del 2008

Amb Bojan tirant del carro.

Avui tocava partit en horari infantil: les 17:00h. I com que no hi ha Setmana Santa que valgui (i sense lloc on anar de vacances, per mala sort meva), fidel a l’Antibiòtic a veure el partit, això sí, amb la baixa de l’Alba que estava a Esterri. I molts més, que el bar estava més buit que un centre comercial un diumenge pel matí.

Quan l’equip ha sortit al camp el públic l’ha obsequiat amb una xiulada per l’eliminació a la Copa del Rei contra el València el passat dijous. De totes maneres com és millor no fer llenya de l’arbre caigut, la cosa no ha anat a més, però tampoc a menys, ja que el públic en alguns moments puntuals en que l’equip no ha anat cap endavant ha xiulat de forma tímida i s’ha mostrat molt fred durant tot el partit. Potser per la gelor que fa aquest dies degut a que l’hivern ja està donant les últimes cuejades? Bé, amb tot això, la tripleta atacant...

Inici Kit Kat -( Acaba e marcar el València al Bernabéu!! )– Fi Kit Kat

... per aquest partit era la única possible: Henry – Eto’o – Bojan.

Comença el partit i el Barça, amb un gran Bojan a la davantera, gaudeix de quatre oportunitats molt clares: tres del nen de Linyola i una de Touré Yayà. El cambrer Raúl avui estava estel·lar i si el bar estava ensopit per manca de gent (i de joc) ell estava que ho bordava: s’ha marcar un ball davant de tots i quan ha acabat la ballaruca ha dit: “El único camarero con show incluido”.

Però és al minut vint-i-quatre quan Boja de nou ...

Inici Kit Kat –( Acaba de marcar Raúl un minut més tard!! Merda!! )– Fi Kit Kat

... centra i Eto’o remata gairebé a plaer per batre al porter del Valladolid. L’u a zero ja és una realitat, però el Barça havia d’anar a sentenciar.

I Iniesta ho entén així, ja que dos minuts més tard prova amb un xut potent des de fora de l’àrea que surt per sobre del travesser.

Arriba el minut vint-i-nou en un contraatac del Valladolid, cau dintre l’àrea un jugador pucelà (una lipotímia descarada ja que no l’ha tocat absolutament ningú) i l’àrbitre s’inventa un penal molt injust i totalment inexistent de Thuram. Tots ens hem quedat de pasta de moniato quan l’àrbitre ha marcat el punt dels onze metres. Més d’un li ha dit de tot (bé i més de dos) i, com que de miracles n’hi ha pocs, Sesma ha xutat la pena màxima i ha establert l’u a u al marcador. Tornem a començar de nou!!

Però de començar de nou res de res, ja que el Valladolid s’ha fet amb el control del partit i el Barça ha acumulat imprecisions rere imprecisions i ha entrat en una fase perillosa d’atordiment. Desesperant!! L’àrbitre, però, quan passava un minut del temps reglamentari ha xiulat la mitja part.

Inici Kit Kat –( Mitja part al Bernabéu. 1 – 1 )– Fi Kit Kat

I la segona part, després d’un ensurt inicial als quinze segons protagonitzat per la davantera pucelana, al minut dos Touré ha picat la pilota per sobre la defensa, Bojan l’ha tocat amb el cap amb els ulls tancats amb la sort que ha anat a parar als peus d’Iniesta que dintre l’àrea ha batut al porteria contrària. Com sempre, sona l ‘himne del Barça a l’Antibiòtic i entre la celebració i l’alegria dels congregats, sentim de lluny com algú baixa les escales tot cridant: “¡¡Me ha llamado Laporta y dice que cómo pones el himno tant fuerte!!”. Qui pot ser? Doncs sí, el Raúl. Li ho deia a la cambrera del pis de sota (que resulta ser la seva parella). Un client li ha dit en broma “¡¡No grites a la chica!!”, i ell li ha plantat tot cridant amb el dit índex alçat: “¡¡Es mia!! ¡¡La compré!!”. Tots hem esclafit a riure.

I com que al Barça li manca l’hàbit d’anar a rematar el partit, no tenen el costum de fer-ho, hem tornat a patir un cert relaxament per part dels homes de Rijkaard. Apa, a tornar a patir que sembla que amb el dos a u al marcador ja en tenim prou. La mínima també val!!

Gudjohnsen ha entrat substituint Touré i aquest últim m’ha fet patir, ja que en comptes de saludar-se com déu mana, l’islandès li ha fotut un cop a l’esquena (com dient molt bé, xaval) que m’ha fet patir i he pensat que amb més cops com aquest el pobre Touré haurà de passar abans de final de temporada pel quiròfan per operar-se l’esquena. Bé, o això, o li acaben d’arreglar i no cal que hi passi.

I només fer-se el canvi (minut setze), Bojan, en clar fora de joc d’ell i tres homes més del Barça, aconsegueix marcar i estrenar el seu compte golejador. Tres a u i ara sí que el partit semblava sentenciat. Tots hem respirat més tranquils i més d’un s’ha aixecat per remullar-ho amb una altra cervesa.

Com no, si abans ja estaven relaxats, ara jugaven encara més relaxats, i això ha provocat que al minut trenta mercès a un contraatac, Sesma enviés una pilota al pal dret de la porteria de Valdés. Però no els ha servit d’escarment i han seguit rondejant (paraula que m’acabo d’inventar, ja ho sé) molt a prop de la seva frontal de l’àrea com si no els anés res ni pensant que una pilota perduda seria un gol segur. I quan s’han cansat de rondejar o han vist que era molt perillós, han cedit la pilota al Valladolid per a que fos ell qui portés el pes del partit, com dient-los: jugueu vosaltres que nosaltres ja ho tenim tot fet.

I al minut trenta-set el Valladolid ens ha obsequiat a tots amb un altre pal (aquesta vegada la pilota a anat al travesser), però el rebuig l’ha aprofitat el Barça per llençar un ràpid contraatac conduit per Eto’o que, en lloc de marcar ell, ha cedit la pilota a Bojan perquè fos aquest qui tanqués el marcador amb el quatre a u final.

Rijkaard ha sabut reconèixer el bon partit de Bojan i l’ha canviat per Pedrito (me’n faig creus del nom) perquè rebés l’ovació (Bojan, no Pedrito) del públic que s’ha posat d’empeus...

Inici Kit Kat –( Gol del Madrid! De nou Raúl! Minut 11 de la segona part!! )– Fi Kit Kat

... que ha estat completada a l’Antibiòtic per un client que estava al lavabo i que ha tret el cap entre la cortina de la porta, ha aplaudit i ha tornat cap a dintre al servei per acabar la feina que s’havia deixat a mitges.

I el partit no ha donat per més. Amb un joc sense brillantor i amb alguns moments de patiment, el Barça ha fet el que havia de fer: guanyar perquè els tres punts es quedessin al Camp Nou.

EN POSITIU.
Bojan, de lo milloret d’aquest Barça. Mica en mica va creixent i avui ha estat el jugador més determinant sobre la gespa. Ha tirat del carro i ha marcat dos golets. Un excel·lent per ell. Ah!! I des d’aquí cridar als quatre vents i exigir que ja no es mogui de l’onze titular, és a dir, que han de jugar Bojan, Eto’o i un altre. I menys deixar-lo a la banqueta en favor de Ronaldinho, un jugador que està més fora que dintre del club. Si us plau, donem-li minuts i que es vagi fent com a jugador (si es que ja no està fet).

Pressió de nou pel Madrid, ja que el Barça es col·loca a quatre punts. Sembla que tingui un Dejavú, ja que fa cinc o sis jornades enrere també va passar això. Apa, tornem a començar!!

La golejada. Això és el que ha de fer el Barça: golejar per anar recuperant mica en mica la confiança i l’autoestima perduda i d’aquesta manera fer veure als rivals que ha recuperat l’olfacte golejador.

EN NEGATIU.
Algú ha vist avui:
a) Henry? (no val dir que heu llegit el seu nom a l’alineació que surt impresa a la pantalla del televisor abans de començar el partit).
b) Ronaldinho? He vist Ezquerro a tribuna, he sentit que Deco i Marquez estaven pel Camp Nou, però al brasiler el va veure algú? La seva actitud envers l’equip ja rossa el passotisme absolut, si es que no s’hi ha instal·lat des de fa temps...

El joc, evidentment. Encara que s’han aconseguit quatre gols, el Barça ha jugat de forma mediocre i ha desaparegut moltes vegades del terreny de joc.

Inici Kit Kat –( Acabo d’obrir el document word perquè el València ha empatat el partit de penaaaaal!! )– Fi Kit Kat

Inici Kit Kat –( Goooool!!! Torno a obrir el document word perquè Arizmendi acaba de marcar per part del València!! Minut 44!! Resultat: 2 – 3!! He de tornar a ser optimista? )– Fi Kit Kat

Inici Kit Kat –( Final del partit al Bernabéu!! El Barça a quatre punts!! Això és de bojos!! Algú vol guanyar la Lliga? Com es suposa que he d’estar: eufòric o comedit? No se si val la pena tornar-me a il·lusionar... Acabo de rebre un missatge al mòbil del Ramón (company de feina madridista): “Finde redondo!! A disfrutarlo!!” )– Fi Kit Kat

dissabte, 22 de març del 2008

Ultra Trail? Barcelona – Mataró.

Ahir divendres, aprofitant que era el primer dia de les vacances de Setmana Santa vam acordar amb el Jaume que faríem un petit entrenament per anar preparant-nos per les marxes que vindran. Doncs aquest petit entrenament que havia de discórrer primer per Aiguafreda, Tagamanent, el Pla de la Calma i pujada al Matagalls, va ser canviat per una Barcelona – Mataró. I quin canvi!! I quin petit entrenament!! Finalment vam fer una marxa que bé podria ser puntuable per la Copa Catalana. Ni més ni menys que cinquanta-vuit quilòmetres!!

Sortíem a les set del matí de l’estació de Sarrià dels Ferrocarrils Catalans. Preguntant-li al Jaume sobre el recorregut, ja que ell l’havia fet amb bicicleta, va dir-me que eren uns quaranta-cinc o cinquanta quilòmetres. Ja veieu en que van convertir-se després!!

Vam enfilar cap al Tibidabo i des d’allà vam anar direcció Mataró travessant tot Collserola (vam passar pel cementiri i tot). Crec recordar que vam seguir el PR-135 que va deixar-nos, després de passar Badalona, a Montcada i Reixac. Allà, parada tècnica per esmorzar. Jo anava ben preparat, amb un entrepà de pa dur del dia anterior, però el Jaume sí que s’ho va muntar bé: un croissant banyat per complert de xocolata i un parell de mini palets de sobrassada.

Després d’omplir l’estómac vam posar-nos de nou en marxa seguint ja el GR-92 i passant per tota la Serralada de Marina. Des d’allà, gràcies al dia tant clar de núvols que ens havia obsequiat el divendres, vam gaudir d’unes vistes immillorables: al fons Barcelona, Sant Adrià, Badalona, la torre de Collserola, la Torre Agbar, l’hotel Arts... Podíem veure perfectament tot l’skyline barceloní, i, evidentment, vam anar resseguint amb la vista tot el seguit de muntanyes per les que havíem vingut.

Però encara quedava molt i el pròxim destí era el Parc de la Serralada Litoral. Vam travessar-lo tot gaudint a mà dreta de vistes precioses del mar Mediterrani i dels diferents pobles que anàvem passant: Alella, el Masnou, Premià... Des d’un dels miradors que té aquesta Serralada ara sí que veiem Barcelona molt lluny i les cases molt petites. El conjunt de muntanyes per les que havíem anat passant era espectacular i la torre de Collserola es veia minúscula.

Al Coll de Porc vam deixar el GR i vam prendre un sender a mà dreta camí d’Argentona. Teníem molta gana. Un entrepà petit per esmorzar, mitja barreta energètica i alguna llaminadura gentilesa del Jaume i un plàtan era tot el que havia rebut el meu estómac des de que ens havíem posat a caminar. Ah!! I aigua, molta aigua i Isostar, això sí. Somiàvem amb entrepans de llom amb formatge, amb hamburgueses, amb pizzes, amb qualsevol cosa que fos per menjar. Eren un quart de tres i volíem dinar.

Però no va ser fins a les tres i amb cinquanta-dos quilòmetres a les cames, que després de voltar una mica per Argentona i de trobar-ho tot tancat, vam fer un gran descobriment: el Bar Can Tomàs. Hem arribat a la conclusió de que vam tenir molta sort, ja que era, segons semblava, l’únic bar obert de tot el poble. I què vam menjar? Doncs sí, un entrepà de llom amb formatge i després vam partir-nos un altre de pinxo morú que estava de vici. No voldria passar per l’alt l’atracció del bar: un xinès que es gastava els diners a la màquina escura butxaques i que no parava de pitjar el botó de jugar de forma continuada. Vaig dir-li al Tomàs que estaven distret amb aquell individu (tota la clientela del bar se’l mirava i feien comentaris entre ells). Va dir que sí, que ell no era racista, “pero cada cosa en su sitio”. A lo que vaig contestar-li que no es preocupés, que “tu lo que eres ordenado”. Sembla que li va fer gràcia perquè va marxar amb els nostres plats buits a la mà i tot fent que sí amb el cap.

Una vegada recuperades les forces i amb la panxa plena, vam afrontar els quilòmetres que quedaven fins a l’estació de Mataró on vam arribar quan faltaven vint minuts per les quatre aturant el contapassos del Jaume en cinquanta-vuit quilòmetres i on agafàvem el tren direcció Plaça Catalunya a tres quarts de cinc.

Al final no havia estat malament el petit entreno que vam fer: una tirada molt llarga i amb 1.620 quilòmetres de desnivell positiu. La llàstima és que no puntua per la Copa Catalana, però de ben segur que ens servirà per afrontar les proves que venen amb més garanties d’èxit i amb les cames més fortes.

divendres, 21 de març del 2008

Mascletà / Cremà blaugrana.

Sé que és un títol fàcil, ja que a València estan en plenes falles, però per què aquest titular? Em justifico. Doncs perquè l’equip sencer són una colla de petards (d’aquí mascletà) i ahir va cremar (d’aquí cremà) la poca credibilitat que tenia quedant eliminat de la Copa del Rei. Una eliminatòria que té un regust a l’any passat, ja que per segon any consecutiu el Barça va tornar a caure eliminat a semifinals al torneig del KO.

Després del ball televisiu que ens van obsequiar els principals operadors de televisió del país: ara el dono jo en obert, ara el dono jo en modalitat PPV, ara el dono jo en obert, ara el dono... (cal que segueixi?) vam poder veure’l per TV3-la teva i en obert. Ja m’agradava, un partit d’aquells tranquil a casa i més tenint en compte que el dia d’ahir va ser una marató esportiva blaugrana. Venia de veure a les 19:00 com el Barça de bàsquet es desfeia del CSKA de Moscú en un partit dels de caixa o faixa i en un èpic i emocionant final (amb una cistella fallada per ell en l’últim segon), cosa que li valia la classificació pels quarts de final de l’Eurolliga. I això, li hem d’afegir que el Madrid de bàsquet va quedar eliminat i no podrà disputar la Final Four que es celebrarà a la seva pista en un altre partit a caixa o faixa. Doncs bé, el dia es presentava rodó (amb la caixa del Barça de bàsquet i la faixa del Madrid de bàsquet) per a seguir gaudint a poder ser d’una altre caixa blaugrana que ens donaria el pas a la finalíssima de la Juan Curling Cup. Que consti que, com per tots és sabut que l’alegria del culé mai és completa, era un partit el de València que amb 1 -1 de l’anada s’havia d’anar a per totes i això no m’agradava. No per res, però es que no veig l’equip com per anar a per totes...

Rijkaard deixava a Henry a la banqueta i sortia amb la tripleta atacant Iniesta – Eto’o – Bojan. Què us puc dir del partit? Doncs que ja al minut divuit se’m va quedar cara de pomes agres quan Baraja des de fora l’àrea va inventar un xut potentíssim i imparable que va fer que Víctor Valdés encaixés el primer gol de la nit. Imagineu-vos!! Ara el Barça estava obligat encara més a reaccionar. Mala senyal, perquè crec que aquesta temporada el Barça no ho ha fet a cap partit això de reaccionar.

Els homes de Frank no estaven jugant bé i a sobre es trobaven amb un gol en contra. Però bé, vaig comptabilitzar fins a cinc ocasions a la primera part (poques si tenim en compte que el Barça havia d’anar a marcar com a mínim dos gols per passar de ronda): dos de Milito amb el cap, una d’Iniesta, un contraatac (sí, sí!! Un contraatac!!) que Bojan perd dintre de l’àrea la pilota a l’últim moment i un xut molt fort d’Abidal des de la frontal de l’àrea.

I a les acaballes del partit, al minut quaranta-quatre (minut mooolt, però que moooolt psicològic), va arribar el segon gol del València, marcat per Mata que posava les coses més que difícils pel conjunt barceloní. Just un minut més tard, el col·legiat va xiular el final de la primera part.

La segona part va anar de la següent manera:
Minut 4. Gudjohnsen xuta per sobre del travesser.
Minut 10. Xavi xuta una falta que se’n va fora.
Minut 22. Bojan xuta desviat a la dreta de la porteria.
Minut 24. Gran combinació entre Bojan i Iniesta, que centra i ni Henry (que havia sortit a la segona part) ni Gudjohnsen arriben a rematar.
Minut 26. GOOOOL!! Henry de cap a centrada de Silvinho que torna a posar al Barça dintre el partit. Miracle!! Al·leluia!! Endavant!! Que sonin les campanes!! La remuntada és possible!! Alabat sigui Déu!! Vosaltres podeu!!
Minut 26 i mig. Més al·leluies, més endavants, més sonar de les campanes, més alabats sigui Déu...
Minut 27. Gol de Mata que situa el tres a u al marcador. Ara aquells crits de joia i alegria es van convertir en mecagun conys, en òsties putes i en colla de pesseters i mercenaris que no sentiu els colors.
Minut 28 a 34. Més renecs que no puc reproduir.
Minut 35. GOOOL!! Samuel Eto’o aconsegueix el tres a dos i l’emoció m’embarga i veig que la gesta és possible. Ara tornen els al·leluies d’abans, els endavants d’abans, els alabats sigui Déu d’abans i potser no veig tant mercenaris ni pesseters als jugadors. Va venir-me al cap aquell partit de Copa del Rei de fa molts anys (amb Robson, potser?) contra l’Atlético de Madrid al Camp Nou amb el macanudo Pizzi que va guanyar èpicament (com el de basquet contra el CSKA una hora i mitja abans, bona senyal) per cinc a quatre. Per cert, sempre he pensat que aquest partit, el de Wembley i ara el de París haurien de ser de visualització obligatòria pel culé com a mínim una vegada a l’any. Els jueus no van a la Meca? Doncs nosaltres mirem els partits!!
Minut 36. Bojan a passada d’Eto’o xuta alt. El joc ara consistia en un atac i gol constant del Barça que tenia completament arraconat al València a la seva àrea.
Minut 38. Iniesta xuta molt malament, però xuta i ho prova.
Minut 40. Endavant!! Som-hi!!
Minut 41. Encara és possible!!
Minut 43. Barça, Barça!!
Minut 45. Uiuiui... Encara no passarem...
Minut 46. Això ja està molt complicat.
Minut 47. Apa, cap a casa de nou!!
Minut 48. L’àrbitre xiula el final del partit. Sí, cap a casa una altra vegada.

Sabeu què es lo fotut del cas? Bé, hi ha dues coses fotudes del cas. La primera és que el pitjor València dels últims anys (a quatre punts del descens a la Lliga i amb una merder intern que fa por) ha aconseguit eliminar al Barça. I la segona cosa fotuda, és que el gran Mag Fèlix (més conegut com “Te enteras, imbécil? Capfluix!!”) que surt amb el seu pèndol pronosticant el futur al programa Versió RAC1 del Toni Clapés (gran programa, per cert) va dir que no passarien l’eliminatòria. Fins aquí correcte, la Copa del Rei és un títol de segona fila. Però es que el que ara em preocupa és que també va predir que tampoc eliminaria al Shalke 04!! No crec en coses d’aquestes, però és que les sol endevinar. Tremolem companys, que la cosa està molt fotuda!! Puc acceptar quedar eliminat pel Manchester, però pel Shalke 04 ni parlar-ne!! No vull ni pensar què passaria...

Ni la prima promesa per Joan Laporta ni res de res serveix ja perquè el Barça aixequi el cap i surti al camp amb convicció de que poden guanyar els partits. Què es pot fer perquè aquests jugadors creguin en ells mateixos?

EN POSITIU.
Els moments d’il·lusió i d’empènyer a l’equip a marcar el tercer gol que li donaria el passaport per la final.

EN NEGATIU.
Evidentment, l’eliminació de la Copa. Era un títol que pensava que de totes totes el Barça guanyaria. Era el més factible d’aconseguir. No hagués salvat la temporada, però haguéssim pogut celebrar quelcom.

La reacció del Barça va arribar molt tard. Quan va prémer l’accelerador va marcar dos gols i realment es va veure un Barça potent (sí, digueu-me atrevit perquè tampoc va haver-hi per tant), que podia guanyar el partit.

S’ha perdut aquella solidesa defensiva que feia que fos molt difícil marcar-li un gol al Barça. I d’això no fa tant, potser quatre o cinc partits!!

dijous, 20 de març del 2008

Los asesinatos de Manhattan.

Aquest és l’últim llibre que m’he llegit. M’ha agradat molt, si us he de ser sincer i m’ha tingut enganxadíssim des de la primera pàgina. De lectura molt amena, els autors (Douglas Preston i Lincoln Child) aconsegueixen mantenir la tensió des del començament gràcies a una bona trama que a mesura que vas devorant les pàgines i els capítols que formen el llibre, et vas trobant més i més immers en l’acció i cada vegada que has de deixar la lectura ja fas càlculs de quan podràs tornar a reprendre-la. La veritat és que és un bon llibre d’acció policíaca, d'aquells que deparen un final inesperat. El típic inspector de l’FBI que, amb l’ajuda d’una arqueòloga s’encarrega de resoldre un cas d’un assassí en sèrie que fa més de cent anys va matar a trenta-sis persones a Manhattan i sembla que ara de nou es torna a repetir la situació. Del tot recomanable!!

dimecres, 19 de març del 2008

Confirmacions.

Avui quan he mirat el correu electrònic abans de posar-me a treballar he comprovat que havia rebut un parell confirmacions via mail.

La primera era del Clube Montanha Funchal, els organitzadors de la Madeira Island Ultra Trail. M’han confirmat que ja han rebut la meva inscripció. Amb la il·lusió que ahir portava a sobre, aquest mail tant poc expressiu m’ha baixat una mica la moral. No coneixo molt als portuguesos, però si em baso amb els dos exemples més propers que tinc futbolísticament parlant (Mourinho i Deco) veig que ja deu ser normal, ja que gairebé no els he vist riure mai, no contagien molta alegria ni desprenen felicitat per tots els poros de la pell. Bé, aquest mail deia així:

Inscription received.
Please visit event website once in a while to check for new information.
Regards.
Sidónio Freitas


Home!! Una miqueta d’alegria, per favor, que a Madeira no s’hi pot anar cada dia.

La segona confirmació que he rebut ha estat la de la gent que ens lloga l’apartament a Chamonix. L’altre dia vaig fer-los una transferència com a paga i senyal de la reserva i em confirmen que ja l’han rebuda.

Les dos Ultra Trails van agafant forma i prenent cos mica en mica...

dimarts, 18 de març del 2008

MIUT: ja m'he inscrit!!

La Madeira Island Ultra Trail és un dels grans reptes de la temporada. I avui ha passat de ser una utopia a fer-se realitat, o millor dit, a començar a posar la primera pedra per poder participar-hi. Ahir, després de llegir al blog del Jaume que ja s’havia apuntat, vaig posar-me mans a l’obra i avui ja he formalitzat la inscripció.

Lluny ja queden aquelles converses amb el Jaume on m’animava a apuntar-m’hi i a participar-hi. Recordo que quan va passar-me links amb fotografies de l’illa de Madeira i dels llocs per on passaríem vaig dir-me que allà hi havia d’anar jo, costés el que costés i que realment valia la pena fer un cop de cap. I avui l’he fet.

Us puc donar dades aproximades de la MIUT. La prova es celebrarà el dia 20 de setembre (hauré de demanar una setmaneta de vacances a la feina) i el tret de sortida (o el que sigui que facin allà) es donarà a tres quarts de set del matí. El recorregut creua de punta a punta l’illa amb un total de noranta-sis quilòmetres i un desnivell positiu de més de 3.000 metres. Jutgeu vosaltres mateixos el perfil de la prova:









Ah!! Sense oblidar-nos d’un tram que segons he llegit té unes cinc mil escales:





















El calendari d’aquest any bé molt carregat, però crec que amb l’entrenament que portaré i amb la quantitat de curses del CCCR en les que hauré participat (Montserrat-Reus de 100 quilòmetres i Núria-Queralts de 92 quilòmetres incloses) m’ajudaran a afrontar aquest repte amb garanties. A més, també està la Ultra Trail Mont-Blanc que es celebrarà unes tres setmanes abans, el vint-i-nou d’agost.

La MIUT es solapa amb la Matagalls-Montserrat. Em sap greu no poder participar en aquesta clàssica, ja que és un dels referents catalans i ja portava dues edicions seguides fent-la. Però bé, crec que el canvi valdrà molt la pena, no creieu?

Us deixo alguna foto més perquè gaudiu dels paratges tant meravellosos d'aquesta illa: