El departament d’inauguracions de la Banyera (amb parella inclosa) va ser
convidat a la inauguració d’un nou lloc de tapes d’autor al born de Barcelona
anomenat 10’s (el deu, pronunciat en anglès). Ah! Insensats! No sabeu què heu fet! Heu invocat a la
combinació demoníaca de les paraules màgiques la suma de les quals produeix un
plaer indescriptible (i que no són Magnum Doblechocolate): menjar gratis. Pam!
Assistència segura. No us preocupeu, obriu les portes i prepareu-vos que hi
vaig directe. Tingueu les neveres ben proveïdes, les begudes ben fresques i els
cambrers ben en forma per anar traient safates i més safates plenes de manduca
pels convidats a la festa.
A la porta d’entrada del lloc ens demanen els noms, miren la llista i...
endavant ja podeu passar que sou molt benvinguts. Només posar els peus dintre del local, copa de
copa de vi o de cava al canto, què prefereix? Cava sisplau, que el vi em puja, gràcies. De res, aquí té. I cap a
dintre, al final del passadís, i falta gent. El restaurant no estava gaire ple.
Eren tres quarts de vuit i el menjar encara no es prodigava gaire, però pel poc
que vaig veure, ja em vaig dir Jordi, avui passaràs gana perquè, mira què ets
especial amb el menjar!, no t’agradarà gairebé res. En vol? Què és? Piruleta de
iogurt amb caviar? Eeeee... d’això.... passo paraula piruleta!
Després van venir més plats estil... sis-plau-em-pot-dir-què-cony-és-això-per-què-no-en-tinc-ni-piiiiiiiip-idea?
Això és meló amb pernil, primer el pernil, després el meló i després es beu
el contingut de la copa. Ah! Bé, gràcies, d’això sí que en vull. Posi-me’n tots
un.
La veritat és que no era la meva nit, però la cosa es va arreglar amb l’aparició
dels clàssic xocos, això sí, d’autor, que vaig pensar que a d’altres
restaurants també eren igual i, per tant, algú ens estava enganyant: o als
altres llocs també eren tapes d’autor o l’autor que en havia convidat a la
inauguració no ho era tant, d’autor.
Li comento a l’Alba que amb les tapes tant ridícules (tastets, segons la
seva experiència culinària, que n’és molta), doncs que amb aquests tastets,
servidor es quedarà amb gana, perquè ja saps que sóc molt de menjar i que,
paraules textuals, “espera’t un moment que vaig a veure si trinco una
coca-cola”, perquè això, a les inauguracions, s’ha de dir així. Perquè a una
inauguració vas a deixar-t’hi la vida, a fer-te amb tot el que puguis, amb un
únic objectiu: sortir amb l’estómac ple a rebentar i, a poder ser,
comentant/exagerant amb la persona que sempre se’n va a la mateixa hora que tu
i que sortiu alhora per la porta i que no us coneixeu, la quantitat indecent de
plats i begudes que ara mateix t’estan fent la vida impossible a dintre la
panxa i que seran les causant que avui per la nit et costi agafar el son.
Finalment aconseguim agafar un bon lloc, al costat de la porta de la cuina
on fan la seva aparició efímera els cambrers amb les safates plenes de menjar.
Efímera perquè tant bon punt surten, ja han de tornar a entrar perquè la safata
s’ha buidat en un tres i no res. Vaja, el visto
y no visto dels castellans. Allà, ah companys! comença l’operació
arrassar-ho tot (la batejo en aquell moment i consensuo el nom amb l’Alba). No
és que hagi menjat gaire, però la mena de braves d’autor i el peixet fregit d’autor
no estan malament:
Però acordem, per unanimitat que, espera, que vaig a veure si en trinco una
altre (de coca-cola), torno i acabem d’acordar allò que havia quedat pendent
abans d'anar a trincar la beguda: sortint d’aquí...
En breu, si pot ser, bé,
quan m’acabi el gintonic que és gratis i s’ha d’aprofitar i està boníssim
Perquè segur que també és d’autor!
Doncs a mi no m’ho ha
semblat perquè l’home que me l’ha servit vestia de manera normal.
...anirem a fer unes tapes de veritat, que no siguin d’autor.
Dit i fet, i per postres va tocar:
P.D.: Totes, absolutament totes les fotos són d'autor! Paraula!
