Les 24h d’atletisme.

L’aventura començava no del tot convençut quan el Jaume va animar-me dient-me que m’apuntés, que ell s’havia apuntat, que ens ho passaríem molt bé i que, ja que ell està a un altre nivell i ara ja mai correm junts perquè va molt més ràpid, seria una bona possibilitat de fer quelcom junts i reviure temps passats. Doncs bé, vaig apuntar-m’hi. Per dues coses: pels fins benèfics de la prova pro “La marató” de TV3 i per afrontar un nou repte en companyia d’ell.

Dissabte al matí, just abans de sortir de casa, sona el mòbil. Era el Jaume. Va dir-me que no venia, que estava mig constipat. Se’m va caure el món a sobre, perquè llavors em vaig plantejar què carai feia jo en una pista d’atletisme donant voltes. Òbviament coneixia a gent que hi corria, però la motivació ja no era la mateixa. El repte s’havia trencat.

Se’m va passar pel cap el no anar-hi, el quedar-me a casa i donar voltes, si de cas, a alguna cosa que em passés pel cap. Però no, malgrat el fred que feia (que era molt), vaig agafar la bossa que m’havia preparat el dia abans i cap a Can Dragó que hi falta gent. No, Can Dragó, malgrat el nom, no és cap nom de presó, sinó el nom d’unes pistes d’atletisme situades a la Meridiana.

Una vegada va començar la prova, la primera volta va estar bé. La segona, també. La tercera dubtava si havia passat per aquell lloc o no. La quarta tenia una lleugera idea de que sí. Però amb la cinquena ja vaig saber del cert que per allà ja hi havia passat quatre vegades més... i que hi seguiria passant. Vaig estar corrents les dues primeres hores, a bon ritme. Després ja alternava el córrer amb el caminar, però la cama dreta, tònica general aquesta temporada, la notava bastant carregada quan parava de trotar. I d’aquesta manera van anar transcorrent les hores i els minuts fins que a tres quarts i cinc de cinc, vaig parar per anar un momentet al lavabo. Tres horetes de res... Bé, ho puc confessar perquè ja ho sap tothom. Vaig anar a veure el partit del Barça. No m’hagués perdonat mai no veure aquest partit, i més sabent com va evolucionar i els nervis i l’esclat d’alegria final.

Quan vaig tornar, després de tota l’adrenalina, vaig donar un parell de voltes més a tota canya, vaig cridar tres o quatre “Visca el Barça”, vaig aturar-me i com si fos un Rambo de butxaca vaig deixar anar: “Aquesta guerra no és la meva!”. I vaig plegar. M’esperava un sopar en bona companyia i un llit calent i confortable per passar la nit. Havia fet una mica més de quaranta-dos quilòmetres. No estava gens malament!

Ah! Us deixo un vídeo que vaig grava donant una volta a la pista. La càmera és del Xavi:



MISSATGE INSTITUCIONAL ÚNICA I EXCLUSIVAMENT DIRIGIT AL JAUME. (sisplau, si no tens més de divuit anys, aquest apartat no el llegeixis, pot ferir la teva sensibilitat).
Tros de cabró sideral i integral trenca il·lusions i trenca reptes, espècie de rèptil amb cames de nena que per un simple símptoma gripal ja abandona, que sàpigues que aquesta me la guardo ben guardada, que tinc una espineta al cor que trigarà a cicatritzar-se i que sí, me’n deus una i ben gran. Què carai feia jo donant voltes sense tu? Snyifff, snyifff... Allò no tenia sentit. Et trobava a faltar. T’enyorava. Mirava al meu voltant i tu no hi eres. I què podia fer jo? Només una cosa (bé, dues): plorar i retirar-me.

AGRAÏMENTS.
A l’Elvira, la Txell, el Fermí i la Maria que van confeccionar una pancarta i tot per donar-nos ànims. Llàstima que no vam acompanyar la desplegada perquè ens havíem retirat. Ara, em trec el barret i el que faci falta davant d’aquesta iniciativa tant fantàstica. Moltes gràcies!

A l’Alba per venir-me a veure i per patir al meu costat veient com el Barça es convertia en campió total!

Al Xavi i al Moisés que van passar també per les instal·lacions per donar-nos ànims i al Josep que va donar-me ànims.

Gràcies a tots!

APUNT FINAL.
El diumenge vaig anar a l’entrega de premis i a veure les darreres voltes. Tenia la pell de gallina. Gent que va passar-se les vint-i-quatre hores a la pista, corrent, caminant, fent el que podien. La veritat és que veus allò i penses que aquesta gent està feta d’una altra pasta, que ole els seus collons i que se’ls hauria de fer un monument a tots. Van passar fred, la nit va ser molt dura, però ells no van abandonar.

Vaig pensar en els atletes d’elit. Els que corren en pista. Sí, és cert que els entrenaments que fan són molt durs i que és molt sacrificat. Sí, però tenen darrere seu gent que els ajuda a arribar allà on són. També són bons, és clar. Els que guanyen s’emporten tots els elogis i són recordats. Tenen molt de mèrit, sí. Però que me’n dieu d’aquesta colla d’atletes anònims que han aconseguit aquest gran repte? Realment per treure’s el barret. Gent que només és valen de si mateixos, que no tenen ni diners ni potser gaire temps per entrenar i pagar-se els millors fisioterapeutes. Hauríeu d’haver vist com tant el primer en categoria masculina com el primer en categoria femenina marxaven de l’estadi, sols, amb la copa sota el braç, sense una multitud aplaudint-los ni victorejant-los. Aquest sí que són uns autèntics campions. Anònims, per desgràcia, però amb una gran, gran, gran mèrit! Els altres també, és clar!

“La Marató” de TV3.

Ja fa anys que desembre és sinònim de “La Marató” de TV3. I “La Marató” de TV3 és sinònim de generositat. I generositat és sinònim de Millet? Bé, és igual, això ja ho contestarem més endavant! O no... Total que si l’any passat vaig participar-hi de voluntari fent de cap de taula i recollint trucades, aquest any m’implico aportant els meus pulmons i les meves cames per la causa (bé, i la meva targeta de crèdit també). I vosaltres, benvolguts lectors, us estareu preguntant si el que faig és donar les cames o els pulmons a la ciència... No pas! He decidit apuntar-me a les vint-i-quatre hores d’atletisme que es celebraran el dia dinou i vint de desembre (la setmana següent de l’emissió del programa) a Barcelona, concretament a les pistes de Can Dragó. De les diferents modalitats en les que els organitzadors (www.corredors.cat) ens deixen participar, m’he decidit per la més bèstia: vint-i-quatre hores donant voltes a una pista d’atletisme (però cada dues hores canviem de sentit, eh! Per fer-ho més amè...). Bé, m’ho prenc com un repte... Una nova aventura. Una nova vivència personal.

L’aventura començarà demà dissabte dinou de desembre a les 12h i acabarà el diumenge vint a la mateixa hora. Aguantarem? Acabarem boixos? La nostra vida es convertirà en un continuat de voltes a l’illa de casa abans d’entrar al portal? No ho sé! La solució, el proper dia vint a les 12:01h.

P.D.: Servidor, el dissabte, de 17h a 19h anirà un momentet de res al lavabo d'algun bar... Ja avisaré que si trigo molt, no es preocupin...