Operació Salvar al soldat Ryan (segona part i última).

... continuació del post del dimarts 11 de desembre de 2012.

L’home, que encara es trobava amb el procés a mig fer, li diu que sí, que hi ha algú allà, que què cony vol, que un en aquests moments de recolliment espiritual el que vol és tranquil·litat i concentració, sobretot concentració. Molta concentració. Tonelades de concentració. Li contesta la veu del més enllà dient que sí, que t’entenc, però és que m’he quedat tancat al lavabo. Mira, veus, tinc el pany a la mà.

Ah!, el pany a la mà, sí, em disculparàs però no ho puc veure, així que m’ho imaginaré.

Pots ajudar-me i obrir-me la porta, sisplau?

Eeeee... sí, d’això, ara,  però es que estic acabant de... deixa’m un moment que això si es fa amb presses no surt tot el bé que un voldria que sortís, ja m’entens. Són molts anys d’experiència.

Sí, sí, tu fes, tranquil.

I es va sentir de la paret del costat una tonada xiulada, d’aquelles que hom deixa anar per fer passar el temps més ràpid.

M’agradaria que fos sense música, pot ser? Així com en silenci. És que sinó no hi ha manera de concentrar-se!

Ah!, sí, perdó. Ja saps, els nervis d’estar aquí tancat i no veure la llum al final del túnel.

Finalment, quan l’home viril, d’una manera precipitada, va poder descarregar-se del pes que duia dintre seu, va acabar de completar la resta de passos (a saber: paper, pujada de pantalons, cadena i escombreta) i va obrir la porta per sortir a l’exterior. Va pensar que s’havia quedat descansat i que, caram, fet i fet, allò no olorava gaire bé. Ah! I que ja era hora de posar-se mans a l’obra i iniciar l’operació de rescat batejada de forma ràpida com “Operació Salvar al soldat Ryan”.

De sobte algú va fer entrada al lavabo i es va quedar mirant a l’home viril que va pensar que dos són companyia però tres són multitud. Aquell algú acabat d’entrar va ensumar i el va mirar amb ulls acusadors. Sentint-se acorralat, el protagonista amb veu d’histèria, va improvisar:

No s’acosti, hi ha algú tancat al lavabo.

I per donar-li més dramatisme encara va deixar anar:

I... pot ser que porti una bomba!

I mentre feia el gest d’alçar les celles assenyalant aquella porta tancada i portant-se el dit al nas per donar-li les culpes d’aquella ja insuportable pudor a aquella mena de presència estranya que hi havia tancat a l’altra banda de la porta, va accionar la maneta de la porta trencada i aquesta es va obrir deixant entreveure la figura d’un home amb galtes vermelles, dempeus, amb cara de sentir-se alliberat (pel que havia fet abans i perquè, a la fi!, ja no es veia passant la nit tancat entre quatre parets i un lavabo).

Gràcies, gràcies i mil gràcies!

I mostrant la maneta trencada a la seva mà dreta:

No sé com t’ho podré agrair!

Umm... doncs rentant-te les mans i, la propera (mirant al tercer home i portant-se la mà al nas), intenta que la cosa no se t’escapi de les mans. L’ambient és irrespirable!

I el nostre superheroi viril, aquell que no li tremolen les cames a l’hora d’ajudar als indefensos, aquell que per salvar vides humanes (com en aquell cas) no dubtaria mai a donar la seva a canvi, aquell que pot passejar-se amb el cap ben alt perquè la justícia és la seva millor amiga i ajudar el  proïsme el seu destí, va donar la volta, va sortir per la porta amb posat altiu, això sí, sense rentar-se les mans...

MORALITAT: algú ha vist algun superheroi rentar-se les mans alguna vegada?

Operació Salvar al soldat Ryan (primera part).

L’home, el protagonista de la historia, de la nostra història, de la que ens ocupa, romania assegut al lavabo fent el que un home pot fer estant assegut a un lavabo (*1). Pensava, mentre el procés en qüestió s’anava portant a terme, en les seves coses: en el futbol, en la feina, ... i ja està! No es que trigui gaire en completar-se el procés, però un home viril té poques coses en les que pensar, i menys en els temps que corren on el Barça sembla que aquesta temporada ho tornarà a guanyar tot i a la feina, res, avorrit com sempre!

De sobte, uns cops a la porta interrompen aquell temps breu de reflexió interna: toc toc toc... Ostres, es diu l’home, truquen? No gosa obrir boca, perquè el procés que l’ocupa requereix de certa intimitat. Passats dos, tres segons, tornen a sentir-se els mateixos tocs a la porta. Però, ai las!, si un s’hi fixa bé, sembla que sonin a la porta del costat. La tranquil·litat torna a apoderar-se d’ell i segueix pensant en el Messi i en el Torpedo (el Müller, que ja ha perdut el rècord,  i el que sembla ser que està a punt de deixar anar). 

Passats novament cinc segons, tornen a sentir-se els toc-tocs impacients a la porta del costat. L’home, defensor dels innocents i dels desvalguts, pensa que potser hauria de fer-hi alguna cosa. Així que, a mig procés, repeteix amb els artells de la seva mà els toc-tocs que sentia a la seva pròpia porta per intentar posar-se en contacte amb aquella mena de soroll procedent del més enllà (entenent potser com a més enllà la porta situada immediatament a la seva dreta).

La cosa resulta, ja que novament s’escolten els toc-tocs i una veu que diu: “¿Hay alguien ahí?”. Ostres, el primer que li ve al cap és aquell acudit que va sentir fa molt temps que acabava amb quelcom semblant a yo soy Antonio, soy camionero y estoy cagando. A banda d’això també pensa que Movistar va fer un anunci que potser també utilitzava aquestes paraules o quelcom semblant a hay alguien al otro lado. A banda d’això també pensa que caram, els dos gols que va fer en Messi per superar el rècord d’en Müller contra el Betis van ser una autèntica obra d’art. A banda d’això també pensa que...

“¿Hay alguien ahí?”, es torna a sentir la veu procedent de la paret del costat.

(*1) Pista1: els homes (els virils, els de tota la vida) pixen dempeus.

       Pista 2: també es coneix vulgarment com anar a alliberar a Willy.

Continuarà...

Tu també?

Porta que s’obre. Passos sigil·losos. Baixar d’escales. Targeta a punt. Lector. Piiiiip. S’obre la porta de vidre. Hi ha llums enceses, encara gràcies. Silenci. Passadís. Caminar lent. Ordinadors. Por a la soledat.

Tu també?

Em giro, els ulls esbatanats.

Sí, sí. Tu també, no?

Sí, evidentment.

Segueixo caminant. Una figura assentada en una taula

Tu també?

Sí, noi, també!

Bona sort!

Gràcies!

I al fons, tres figures dempeus fent-la petar. Alço els braços i els moc a dreta i esquerra per cridar l’atenció.

Vosaltres tambéeeee?

Alhora, com una sola veu.

Síiiii, noi, siiiii, nosaltres també!

I és que es fotut veure com la gent ja ha començat les vacances (ahir dia 31 de juliol) i tu encara et queden tres dies. Divendres, vine ja!!

Missió... impossible?

Hora: 7:54 a.m.

Lloc: Entrada de l’edifici on treballo.

Tant bon punt creu-ho les portes de vidre que em barren l’entrada, giro el cap a banda i banda. Destapat. Ni rastre de l’enemic. Amb passos lents em dirigeixo poc a poc cap a les escales. Al fons l’E alça el cap i em saluda amb la mà dreta alçada. Faig el mateix, l’educació és el primer. Com és un personatge alié a la misió no el neutralitzo. No cal. L’E baixa la vista i es concentra amb la feina que estava fent abans, que intueixo que devia ser... res.

Hora: 7:55 a.m.

Lloc: Escales de baixada.

Un cop situat a les escales de baixada, enganxo l’esquena a la pared. Un dolor sobrehumà em puja per la columan vertebral. A punt està d’escapar-se’m un crit i posar en perill la missió. Merda!, m’he clavat la barana en tota la ronyonada. Com si fos el Rambo penso que no hi ha dolor i emprenc el camí cap avall, cap a la planta menys u. Primer un graó, després un altre, després un altre més... De sobte, una presencia humana comença a enfilar escales cap amunt. Uff!! Perill!! M’ajupo i faig veure que em cordo les cordons de les sabates. La presencia humana desapareix cap a les alçades i jo respiro tranquil. Aconsegueixo assolir el replà.

Hora: 7:56 a.m.

Lloc: Planta menys 1.

De sobte veig la visió. Aquella visió que, en ocasion, se m’apareix. No li dono importància, perquè igual que ve, se’n va. Ja hi estic avesat. Em saluda amb un hola del seus i jo em porto el dit als llavis i assenyalo amb el cap la porta de la dreta. No tinc temps a perdre. La missió comença a estar en perill ja que l’hora límit s’acosta. Sento unes passes darrera meu. M’amago darrera la columna i els passos es perden escales avall. Miro cap endavant i localitzo el meu enemic. És allà, darrera la taula de recepció. Em comença a caure la gota de suor.

Ara ve el moment més complicat. M’estiro al terra i començo a arrossegar-me ajudant-me dels colzes i dels genolls. Repto com si fos una serp. Començo a passar per davant del taulell, mica en mica, sense fer soroll. Primer el colze dret, després l’esquerra. Noto com pel meu costat passa un company de feina que entra, està a punt de trepitjar-me, em mira, arrufa el nas, saluda a l’enemic i entra dintre la sala caminant tant tranquil•lament. L’envejo.

Sobtadament sento com l’enemic retira la cadira i s’aixeca. M’entra el pànic. La missió és a punt de fracassar. Tot és a punt d’anar-se’n a fer punyetes. Avui era el dia. Avui ho podia aconseguir. Miro a la meva dreta i veig una paperera de color blau, d’aquestes on es llença el paper per reciclar. Potser això em servirà. M’ajupo, la giro cap per avall i me la poso per sobre el cap. Em tapa fins la cintura, però ja farà el fet. Em quedo quiet. Inmòbil. Sembla que l’enemic s’ho repensa i es torna a sentar. Amb la paperera cobrint-me mig cos vaig fent passets laterals fins que més o menys calculo que sóc fora de l’angle de visió de l’enemic. Mica en mica m’alço i em vaig treient l’artefacte blau del cap. Quan puc veure me n’adono que... merda, merda i merda! la direcció que he escollit era l’errònia i m’ha deixat cara a cara amb l’enemic. Ara sí que l’he ben cagada!

Hola Jordi!

(mig amagant la paperera) Eeeee... Hola!.... la parera... .sí, la paperera era al mig... i...

Quina paperera?

Ah!! No, que...

Quin dia avui, eh? Sembla que farà mal temps! Ahir, com que ja em suposava que avui plouria ja vaig aprofitar per anar amb el nen a bla-bla-bla i bla-bla-bla

Abaixo el cap i començo a fer que no.

... perquè el meu marit sempre diu que... bla-bla-bla i bla-bla-bla

Sé que de nou, com gairebé cada dia,...

... i és clar, això és important, no creguis. Jo sóc una persona que s’ho mirar tot això... bla-bla-bla i bla-bla-bla

...no podré fitxar a l’hora...

Hora: 8:07 a.m.

Resultat de la missió: FRACASADA!

Sense control

Sí, ja ho sé. Sona títol de pel·lícula d’Steven Seagal o Chuck “ranger de Texas” Norris. O encara pitjor (tapeu-vos les orelles i tanqueu els ulls), de Jean Claude van Damme. Però res més lluny de la realitat. Potser sí que es podria fer una pel·lícula, estic d’acord. Però seria una pel·lícula catalana, sense escopetes, pistoles ni violència gratuïta. Una pel·lícula en que el protagonista seria un servidor de vostès (com a protagonista principal, està clar, no em rebaixo a menys) i on l’argument (basat, ,com no, en fets reals), transcorreria a la feina el matí d’un divendres assolellat quan ens trobem una bossa, i quan dic una bossa vull dir una bossa de nanses gran, plena de llaminadures vàries. Llegeixis: núvols, coca-coles, pega dolces vermelles i negres, gusanitos, piruletes, totxos, i un llarg sense fi de plàstics comestibles gentilesa d’una companya de feina que, perquè no ho devoressin els seus fills petits, prefereix portar-ho a la feina perquè ho devorin els seus companys grans. Flac favor, també s’ha de dir, el que ens fa. Ja em vaig encarregar de comentar-li, si és que flac està ben dit en català.

L’argument de “Sense control” inclouria també la meva companya de la dreta (com si a l’esquerra hi tingués algú... que no és el cas).  Servidor i la companya de la dreta, mà a mà, ara sí, sense control, anem engolint una darrera l’altra les llaminadures encabides a la maleïda bossa de nanses. En el període d’unes sis hores, el nivell de la bossa va baixar de màxims històrics (com la prima de risc espanyola) a mínims històrics (com l’IBEX). No diré que es va convertir en una mena de competició, però les mirades de cua d’ull, sense control,  eren patents. Quan la bossa ja estava gairebé, sense control, buida els colzes van començar a aparèixer també sense control, perquè amb ànsia, les mans es movien incontrolades per apoderar-se de les últimes restes de llaminadures. Finalment vam signar un empat, unes taules que es diria en escacs, ni per tu ni per mi. Bé, sí, per ella i per mi, evidentment. I per ningú més! Aquell dia, lectors, ja no em va caler dinar.

I les pastes, què?

Aquests dies he estat fen un curs. Fins aquí tot correcte. Un curs on he après moltes coses. Fins aquí tot correcte. Un curs que tenia professors i alumnes. Fins aquí tot correcte. Però un curs que es feia a distància. Aquí és on rau la diferència. És a dir, que jo era a casa, connectat a un ordinador per veure la pantalla del professor i escoltant a través del mans lliures del meu mòbil les explicacions d’aquest. Com una videoconferència, més o menys, perquè també podia intervenir quan volgués per fer alguna pregunta o participar.

No era l’únic que feia el curs a distància, però també hi havia gent que feia el curs presencialment, és a dir, que estaven allà a l’aula amb el professor. Fins aquí, dintre de la particularitat de fer el curs des de casa (mai n’havia fet cap), tot era correcte. Us heu adonat que he escrit la partícula “fins aquí”? Doncs bé, fins aquí sí, però més enllà, no. No, que no era correcte, vull dir. Perquè, què passava quan es feia la pausa o descans? Doncs que la gent que feia el curs presencialment tenia pastes per picar. I, senyors, què passava amb la gent que feia el curs remotament? Doncs, com us ho podeu imaginar, dos pedres, o (desplegueu el dit del mig de la ma dreta, sisplau, i tanqueu la resta) puja aquí i balla. Quina injustícia! Es que la resta d’assistents no teníem gana? Es que la resta d’assistents no ens mereixíem aquest tresor tant preuat? Es que la resta d’assistents no tenim dret a una porció d’aquestes exquisideses? (tots a una, sisplau, i ben alt!!) Doncs és clar que sí!!

I vosaltres estareu pensant que quina solució hi ha, no? En proposo un parell:
a)Anar cada dia a la pastisseria a comprar-me un croissant i passar el tiquet a la gent que dona el curs perquè m’ho paguin.
b)Per missatger rebre a casa cada dia una safata amb alguna pasta.

Us diré que la solució emprada va ser la a), però sense passar tiquet. Bé, l’Alba va ser la meva proveïdora de pastes oficial del curs. Ah! Però això no quedarà aquí, perquè els tiquets els penso passar a la meva empresa per veure si rasco una mica d’euros. Que amb això de la crisi...

La Banyera, com sempre al costat del feble (en aquest cas jo) i alçant la veu contra les injustícies. Igualtat!!

P.D.: Com que el curs acabava a les 21h de la nit, no vaig poder veure el Barça!! Grrrr!! Això sí, el vaig estar seguint per internet!

El curiós cas de l’escut de la selecció espanyola que portava els colors del Barça.

Fa dies que l’R va comentar-nos que si Espanya (la seva Espanya, la Espanya de tots els – que se senten – espanyols) guanyava el Mundial, ell baixaria a esmorzar amb la samarreta de la selecció (la seva i la de tots els –que se senten – espanyols). A tot això va afegir que a l’escut del la selecció hi figuraven els colors del Barça. Incrèduls tots els de la taula li vam començar a fer bromes. Li vaig comentar que si se l’havia comprat a les Rambles, el més probable era que haguessin aprofitat una samarreta antiga del Barça i l’haguessin repintat. Si això era així, probablement a l’esquena portaria estampat algun nom semblant a Frank de Boer o Romario. Ell va dir que no, que allò era impossible, que la seva samarreta era la oficial amb la que va jugar la selecció a l’Eurocopa que va guanyar fa un parell d’anys i que li havia costat seixanta euros.

El dilluns no va faltar a la seva promesa i va portar la samarreta. Efectivament, ens trobem davant del que jo vaig anomenar com a curiós cas de l’escut de la selecció espanyola que portava els colors del Barça. Com podreu veure a la foto, es veuen clarament els colors blaugrana. Sí, sí, ho he vist amb els meus propis ulls (però no l’he tocat pel tema de la urticària) i us ho puc jurar pel gol a Stamford Bridge de l’Iniesta.

Algú té alguna explicació plausible? Seguiré investigant...

El curiós cas de l’home curiós.

L’home camina pel passadís, de pressa. L’home fa estona que pensava en aixecar-se de la cadira però la feina el retenia, el mantenia absorbit. L’home s’estava pixant des de feia estona, molta estona. Aquest mateix home que camina ràpid pel passadís, com si li anés la vida (bé, potser li anava), obre la porta blava del lavabo. L’home, de sobte, rep una bufetada, en sentit figurat, ja que percep per les seves foses una olor nauseabunda que fa que per uns moments es repensi si entrar-hi o no. L’home pensa que podria perdre-hi la vida si respira més de quinze segons aquella flaire. L’home, però, no s’aguanta més i no té més remei que posar-se al cau del llop. L’home, observador de mena, veu que una de les portes del lavabo té el pestell posat, ja que una mena de cosa vermella ho indica. L’home es caga, i mai millor dit, en la persona que en aquells moments està deixant-se cos i ànima per evacuar el que li sobra. L’home es posa davant de l’urinari, es baixa la cremallera i sosté el seu (enorme) membre amb les dues mans (1*). L’home escolta sorolls. L’home sap que procedeixen de l’altra banda de la porta. L’home sap que són sorolls que no es fan ni amb la boca, ni amb les mans, ni amb els peus, ni amb els colzes, ni amb el nas, ... en definitiva, que són sorolls que es fan quan un es troba assentat en un lavabo (2*). L’home s’espanta pels elevats decibels que ha produït aquell so. L’home pensa que ho podria denunciar a la Generalitat i s’imagina a la gent entrant als lavabos amb cascs per les orelles, per si de cas, com la gent que està a les obres. L’home dibuixa un somriure. L’home segueix pixant. L’home comença a sentir altres sorolls que provenen també de dintre del lavabo citat i que són conseqüència de l’esforç que l’individu desconegut, que a partir d’ara anomenarem K, està fent. L’home sap que no cal ser del CSI per saber que K ho està passant malament i s’està deixant l’ànima darrera la porta per expulsar els cossos malignes que habiten dintre seu. L’home, malgrat l’olor, comença a sentir una curiositat terrible per saber qui hi ha rere aquella porta tancada a pany i forrellat. Qui serà K? L’home segueix encara pixant perquè la quantitat de líquid emmagatzemat superava les expectatives i decideix fer-ho a poc a poc, guanyant temps i donant-ne a K perquè enllesteixi la feina.

De sobte, l’home sent com darrera de la porta K s’alça. L’home sent com es puja els pantalons i es corda el cinturó. L’home guarda de forma delicada l’assumpte que tenia entre mans, es corda la cremallera i es situa davant del mirall començant a rentar-se les mans. L’home sent com K estira de la cadena. L’home es posa nerviós, tens. L’home sent com el pestell es descorre i com la porta es comença a obrir. L’home sap que el moment de la veritat ha arribat. L’home veu com la figura de K surt de darrera la porta (i la tanca, com si no volgués deixar sortir aquella flaire d’allà dintre, com si tota l’estona que ell hagués estat a dintre no n’hagués sortit gota). L’home coneix a K. És el seu cap. A l’home li ve al cap aquell dia, ja fa temps, on també se’l va trobar en aquell mateix lloc i com colze a colze van compartir també estona i tasca. L’home observa com unes gotes de suor es dibuixen al front de K. L’home sap que són degudes a l’esforç realitzat fa uns moments. L’home, amb cara de circumstàncies, es dirigeix a K amb aquestes paraules: “Què, ha anat bé?”, assenyalant amb el cap la porta. K abaixa la mirada avergonyit i deixa anar un: “Prou bé!”.

(1*) Aquesta frase es podria considerar com a l’únic element fantasiós d’aquesta història.
(2*) Nota de l’autor: són el que vulgarment coneixem com a pets.

Esmorzars i ornitología.

L’R, home fet i dret, dels homes de tota la vida, amb pèl al pit i on faci falta, d’aquells que abans que estar a casa s’estan al bar, que hi troben més caliu, avui ens ha sorprès a tots quan ens ha confessat que es comprarà una “voladera” (potser ho escric malament perquè no ho he trobat al Diccionario de la Real académia española de la lengua). Tots, a l’uníson hem dit: “¿Una què?”.
R: Una voladera. És una jaula que hace dos metros de alto por dos de alto por dos de ancho. Me voy a dedicar a cuidar pájaros.
SERVIDOR: Esto es por el fracaso del Madrid? A ver, ya sé que estáis muy jodidos, pero vente arriba (frase que repeteix molt ell quan el Barça perd) que la vida no se acaba aquí. Si quieres hazte ermitaño, pero esto de los pájaros.
R: Nada, me voy a gastar unos 500 euros en la jaula y unos 100 euros de inversión en pájaros.
E: Pues yo con 500 eurachos me voy al Riviera y hago otro tipo de inversión...
SERVIDOR: Para tu pájaro, ¿no?
E: Claro!

Hem rigut i de seguida a mi m’ha vingut una pregunta al cap:
SERVIDOR: ¿Y para limpiar la jaula cómo lo harás? Tu sabes el trabajo que lleva esto...
E: Cogerá una pistola de agua a presión, y lo enchufará a la jaula. Ya ves a los pájaros acojonados contra la pared. ¿Alto, los antidisturbios! Yo conocía a un tío que tenía un pájaro que sólo decía: “Sóc català i porto barretina”.
SERVIDOR: R, ¿el tuyo qué dirá? “Messi morrallón(1*), Messi morrallón!”


(1*) adjectiu qualificatiu que sempre utilitza l'R per referir-se al deu (i Déu) del futbol que ve a dir quelcom semblant a que no val res.

L’estrany cas del telèfon mòbil que no funcionava els diumenges en que el Barça de bàsquet guanyava Final Fours.

Encara que molts us emporteu les mans al cap, encara que molts us mostreu incrèduls, encara que molts penseu que això no pot ser, encara que molts no creieu en el destí, encara que molts no penseu ni tant sols en seguir llegint aquest post, aquestes coses passen i aquesta història està basada en un fet real que va succeir el passat diumenge dia nou de maig de 2010. Els personatges no són ficticis ni se’ls ha canviat el nom. Tot està relatat tal i com va succeir, sense afegir ni una coma ni un punt.

Aquesta història es remunta al divendres anterior al diumenge posterior a aquest divendres i anteriorment citat en el paràgraf anterior. És a dir, que fa aproximadament ni una setmana. Quan el grup sortia d’esmorzar, l’R, perico i madridista de pro (resumint, anti-barcelonista) envalentit pel moment em va deixar anar la següent frase: “El domingo recibirás un mensaje en tu móvil”, donant a entendre que el Barça no guanyaria la Final Four.

Van anar passant els dies (com si n’haguessin passat tants, només dos) i el Barça es va plantar a la final. Ni divendres ni dissabte, cal dir, el meu mòbil va registrar cap activitat referent a cap número de telèfon relacionat amb l’R. Vaig pensar que se l’estava guardant per la final. No em vaig preocupar, ell és així.

Va arribar el diumenge i amb ell la final. El Barça s’hi va plantar per mèrits propis i tot estava preparat. Després d’un gran partit i d’anar per davant al marcador, va acabant passant el que havia d’acabar passant: el Barça es va alçar amb la victòria i Roger Grimau va alçar el títol de campions d’Europa. Jo tenia el mòbil al meu costat. No em separava d’ell. Estava ansiós perquè allò que és promet, es deu, i s’ha de complir. Vaig esperar fins ben entrada la nit, però el meu mòbil no manifestava activitat alguna. Finalment, vaig decidir anar a dormir, que l’endemà m’havia de llevar d’hora per anar a treballar.

L’endemà, és a dir dilluns, el dia després de que el Barça guanyés, enfundat en la samarreta del Barça prestada per l’Alba, vaig pujar a una hora raonable (abans d’esmorzar) que sabia que l’R (i més gent) estaria ocupant el seu lloc de treball. Quina sorpresa vaig emportar-me quan vaig poder veure que al seu lloc no hi havia ningú i que tampoc (el seu lloc) registrava cap mena de senyal de vida: cadira col·locada dintre de la taula, taula perfectament (és un dir) recollida, ordinador apagat... En definitiva, que després de preguntar a dos o tres persones (els que s’asseuen al seu costat o al davant d’ell) sI l’havien vist i de respondre’m ells que avui encara no havia arribat, vaig decidir que, evidentment, encara no havia arribat. I és més, com que d’altres dilluns el cap de setmana abans del qual el Barça havia guanyat coses importants, no s’havia presentat.

Mentre estava departint amb la gent d’allà i congratulant-nos de la victòria, va venir el C i va dir-me que acabava de rebre un correu de l’R: m’ha dit que avui no pot venir i que et feliciti, que ahir no li funcionava el mòbil.

Però no, no, companys, no penseu malament. Sisplau, us ho demano. Tinguem fe. Pensem en positiu. Aquestes coses passen. Jo crec en l’R, una persona sincera i que no es deixa portar pels sentiments (bé, no més una mica... massa). Possiblement diumenge estaria rebotat amb el món, portaria una cabrejada de dos parells de cordons, estaria deprimit, és més, enfonsat en la misèria, segurament penedint-se de pertànyer a un parell de colors (el blanc i el blanc i blau) que no li aporten absolutament cap alegria a la vida (bé, menys quan el Barça no pot passar de l’empat al camp de Cornellà-El Prat). Però ell és persona i té paraula, i de ben segur que ho va intentar. Se m’acut que potser va voler enviar el missatge i el mòbil estava apagat i no se’n va adonar i llavors va pensar que el telèfon no anava. Se m’acut que es va equivocar de telèfon i en va agafar un de joguina, d’aquells que fan sorollets diferents quan toques un botó o un altre. Se m’acut que els diumenges imparells que cauen en diumenge i imparell els mòbils que estan a un cert barri de la perifèria de Barcelona, deixen de funcionar. Se m’acut que potser se li ha quedat l’agenda en blanc (aquest xist és meu...). Se m’acuden poques coses més. No ho sé, però sempre des de la bona fe!

Futbol o bàsquet?

El debat ha sorgit avui mentre esmorzàvem arrel del gol del Pelédrooooo el passat dimarts. Sabeu el concurs aquell que organitza el BBVA que s’anomena “La jornada de tu vida”? Doncs bé, pels que no ho sàpiguen, consisteix en que es trien dues o tres persones del púbic que han d’intentar marcar un gol des del mig del camp (sense porter, evidentment). Si ho aconsegueixen, guanyen una quantitat de diners.

El dubte o la qüestió l’ha plantejat algú (potser he estat jo, ara no ho recordo). Què és més difícil, marcar un gol des del mig del camp o encistellar un triple en bàsquet? La meva sorpresa ha estat que m’he quedat sol defensant la meva opció: evidentment, els deia, és molt més difícil encistellar que marcar, ho veig molt clar. Claríssim! Els component de la taula m’han dit que no, que res de res. De fet l’E ha comentat que la seva filla no para d’encistellar triples al pati quan juga amb les amigues i que ell, amb una pilota d’aquelles de platja que regalava la Nivea, n’encistellaria nou de deu intents i si l’apurava molt, onze de deu intents. La resta no han estat tant exagerats, però han dit que veien més factible encistellar des de la línia de sis metres i vint-i-cinc centímetres que no pas marcar el gol. M’he quedat sol com un mussol defensant la meva postura, però estic tant convençut d’això! He jugat a bàsquet i sé el que costa fer un triple. A mi m’ho han de dir! A més, a igualtat de condicions crec que:

1) És cert que la distància en futbol és bastant gran, però no comparem una porteria que deu fer nou metres d’ample amb un cèrcol que no sé el que fa, però que és molt més petit!

2) Per encistellar una pilota de bàsquet necessites una mica de tècnica malgrat que hagis provat alguna vegada de jugar. En canvi, si has xutat alguna vegada una pilota, saps més o menys com l’has de colpejar perquè fluix, fort, tocant o sense tocar el terra, acabi entrant a dintre de la porteria.

3) Els he comentat que ara mateix agafem una pilota de bàsquet i tirem tots, un tir cadascun, i no encistellaria ningú. Poso les mans al foc! En canvi si fem la mateixa prova en futbol, segurament algun gol acabarà entrant.

I vosaltres, què en penseu?? Em traieu del dubte? Esteu amb mi o esteu contra mi (com diria en Núñez o en Laporta)?? D'aquesta última frase, no en feu molt cas...

Servidor Vs l’E: la partida del segle.

Les agulles marcaven un quart de tres. Tot estava llest. Ambdós jugadors es miraven de fit a fit. Saltaven espurnes. La tensió que es podia palpar a l’ambient era extrema i es podia tallar amb un ganivet (sempre m’ha agradat aquesta frase). Els nervis estaven a flor de pell. Els separava una taula de ping-pong i les ganes de guanyar-se, d’humiliar-se l’un a l’altre.
SERVIDOR: Comencem?
E: Vale, pero me he dejado la paella en casa. Esa de hacer castañas, la que tiene agujeros. Con eso ya me bastaba para ganarte.
SERVIDOR: Pues es una lástima, porque yo me he dejado la tapa de la olla a presión. Con lo que llega a pesar eso, seguro que eras tu el que mordías el polvo. De todas maneras, nos tendremos que conformar con jugar con raquetas de ping-pong.
E: Que sepas que si me ganas, habrás ganado al número uno y, por tanto, serás el mejor. Ahora, que sepas que si pierdes, habrás mordido el polvo y serás el peor de los peores. Un deshecho humano. Un mierdecilla, en pocas palabras.
SERVIDOR: Sea!

Ell s’ha tret l’americana, però no la corbata, i perquè no li molestés s’ha posat la part de sota dintre dels pantalons. Jo, que portava un jersei amb caputxa, he hagut de posar els cordills que pengen d’ella dintre, perquè no em molestessin per executar els meus cops matadors.

La partida ha començat:
- Primer joc: guanyador clar l’E. 1-0.
- Segon joc: guanyador l’E de manera ajustada. 2-0.
- Tercer joc: guanyat per un servidor de manera també ajustada. 2-1.
- Quart joc: guanyador de forma ajustadíssima (21-19) l’E. 3-1.
- Cinquè joc: guanyat de forma clara per mi. 3-2.

Val a dir que quan la pilota tocava a la xarxa i entrava sense deixar-me opció de tornar-la netament (el típic net de tenis) o quan tocava al canto de la taula i sortia disparada sense que jo pogués fer res, en lloc de demanar-me perdó, se’m quedava mirant, alçava la mà amb el puny tancat i aixecava el dit del mig amb un somriure desafiador als llavis. Jo, com un cavaller, els dos o tres punts que li he guanyat d’aquestes característiques, li he demanat perdó.

Acabat el partit, he acceptat la meva derrota, li he donat la mà i m’he rendit davant del, possiblement (i sempre segons ell), millor jugador del món de ping-pong. Ara, això sí, li he dit que em donés un parell de partides més. Llavors, seria ell qui cauria derrotat, que tant temps sense jugar es nota i que el primer joc, el que m’ha guanyat per pallissa era d’adaptació, que després la cosa ha estat molt igualada.
E: Será eso, pero yo a la que me he dado cuenta estaba jugando con la parte negra de la pala y con la izquierda, y me he dicho, ¿qué haces jugando con la izquierda si eres diestro?
SERVIDOR: Pues fíjate que yo, a la que he dejado de devolver las pelotas con la mano y he cogido la pala, he empezado a remontar.

El dijous, dia després de consumar-se la tragèdia, a l’hora de l’esmorzar, l’E ha arribat una mica més tard, i amb un somriure als llavis m’ha fet alçar de la cadira al crit de: “Levántate, que llega el rei del ping-pong”. La gent ha preguntat per la partida i ell ha comentat: “Jugué con la americana y la corbata puesta, porque me gusta ganar con clase, porque soy un tío elegante. Sólo me faltaba haberme puesto un pañuelo en forma de triángulo en el bolsillo de la americana”.

Accepto la meva derrota, evidentment. Vaig perdre i no hi ha més a dir. Ara, crec que vaig vendre cara la meva pell. Em vaig defensar bé i el vaig tenir entre les cordes. Només hi ha una paraula que no para de donar voltes al meu cap: “Venjança!”.

L'E accepta el repte.

L’he reptat! Sí, sí, companys, ho he fet! No en sé les conseqüències, però ja ho he fet. No hi ha marxa enrere. L’E porta dies dient-nos que és el rei, que no el guanya ningú, que és número u, que si tomba, que si gira, fins que finalment no he pogut més i l’he reptat a un partit. De ping-pong, és clar. Als mig dies, des de fa un mes aproximadament, van a jugar aprofitant l’hora de dinar. En són sis, segons m’ha dit i “los gano a todos con los ojos cerrados. No he perdido ni una partida. Saco mi Escálibur (la seva raqueta) y pin-pan pin-pan, como el Guti, bolas vienen bolas van”.

Cansant de tant presumir, i com que al ping-pong feia molt temps que havia jugat i em defenc (no sóc un crack, evidentment, però em defenc), avui l’he reptat. Hem posat dia i hora: demà al migdia “y quien se raje, mariquita”, ha sentenciat l’E. Després d’això ens hem donat la mà i hem tancat l’acord tot argumentant:
E: (agafant un plat de cafè) Yo te gano con esto de raqueta.
SERVIDOR: (agafant una tassa) Pues yo con esto.
E: (agafant una ampolla de Coca-Cola) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una cullereta de cafè) Pues yo con esto.
E: (agafant el boli que sempre porta a la butxaca) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una paper de plata i donant-li una suposada forma de raqueta) Pues yo con esto.

Immediatament a la taula quadrada de l’esmorzar, s’han obert les apostes i la gent a començat a dir la seva. En el meu favor he argumentat que jo anava del Barça (lluïa un jersei vermell i uns texans de color blau) i que l’E anava amb una camisa blanca. Ell s’ha defensat dient que: “Mira, yo para no ir de blanco, soy capaz de cagarme en los calzoncillos, para darle otro color, para que se vea la marca”. Un ha comentat que si es refería al patrocinador, però la cosa no ha anat més enllà.

Resumint, que demà és el gran dia. Podeu apostar, si voleu...

De nou, de bufet lliure.

NOTA: escric aquest article escarxofat al sofà, amb la panxa no plena, pleníssima, amb dificultats per moure’m i amb una digestió pesada.

Després de la primera anada a un bufet lliure amb els de la feina, avui i després de portar dos mesos reclamant de tornar-hi, hi hem anat per segona vegada. Val a dir que hem trigat una mica perquè els de la mateixa cadena del bufet lliure que vam anar, estaven a punt d’obrir un altra restaurant més a prop. Finalment avui l’R, madridista declarat i que s’ha pres de bon grat l’eliminació, a la taula quadrada de l’esmorzar ha comentat que passant amb l’autobús li ha semblat veure que obrien avui. Com que no n’estava segur i l’E també feia dies que anava darrera d’anar-hi, ha trobat la solució:
E: Ahora mismo mando a un mensajero para ver si abren o no hoy.
SERVIDOR: ¿Mensajeras?
E: No, no te ensajero.
I dit això s’ha alçat de la taula i ha marxat tot dient que ara tornava. Passats uns minuts, l’hem tornat a tenir entre nosaltres amb un somriure d’orella a orella: “¡Ya está! He hablado con él y se acercará para ver si está o no abierto”.

Cap a dos quarts d’una, he pujat a veure’l: “Abierto y el mensajero me ha reservado mesa a las 14h para cinco a mi nombre”. No he pogut més que dir-li que era un crack i que tots estàvem als seus peus.

A l’hora acordada, i sense un dels components perquè se li ha allargat una reunió i no podíem localitzar-lo de cap de les maneres, ens hem dirigit cap allà. La ingesta avui ha estat de les bones. En el meu haver hi ha: un parell de plats de paella (avui som dijous), un plat d’arròs tres delícies, tres panets d’aquells xinesos, unes quantes navalles i gambes, meló amb pernil, quatre mandonguilles, cinc pinxos moruns, un tros de cuixa de be, una mini salsitxa gentilesa de l’E i alguna que altra cosa més que ja no recordo. Crec que menjar en excés fa perdre la memòria. Això sí, de postres un parell de gelats i una mica de meló i síndria per tira-ho tot avall. I tot això per culpa de l’E, de l’R o del C, que cada vegada que s’aixecaven (igual que jo), portaven un plat per cadascú del que s’agafaven per ells. Ah! I del xinès que hi havia a la planxa fent el menjar que li demanaves una cosa i te’n posava les que agafava amb les pinces (normalment més quantitat de la que li havies dit). D’aquí la nota del començament. Ara, no sé com m’ho faré per aixecar-me del sofà. Potser hauré de trucar a la grua municipal...

Aquesta vegada tot ha anat sobre rodes. La gent normal i corrent, sense empentes, formals, educats... bé, només he tingut un problema. Un senyor sense voler m’ha donat un cop de colze. Evidentment, li he reclamat al cambrer que si el cop del colze del Cristiano Ronaldo eren dos partits de càstig, allò no podia ser menys i se l’havia de castigar amb targeta vermella i els dos partits de sanció de rigor.

Canviant de terç i passant al tema del dia per excel•lència, no hem fet llenya de l’arbre caigut. El pobre R (que sempre diu que ell havia estat del Barça de tota la vida, però que el vam fer fora i es va haver de fer del Madrid i, de retruc, de l’Espanyol) estava resignat. No sé com ha sortit el tema dels Òscars de Hollywood i hem anat a parar a la pel•lícula de Titànic (que per cert, l’E ha dit que Antena 3 l’hauria de donar com si fos una sèrie, per dies, perquè entre llarga que és i els anuncis que hi posen, durava una eternitat). Llavors se m’ha acudit comparar aquesta pel•lícula amb el Real Madrid: un enorme vaixell amb tots els luxes haguts i per haver que s’enfonsa per culpa d’un iceberg que no semblava tant gran. Li trobeu els paral•lelismes? Si necessiteu ajuda, me la demaneu...

NOTA2: sort que ara fan el bàsquet i puc estar un parell d'hores més assegut al sofà fent la digestió.

Esmorzars i caps de setmana.

L’E ha reaparegut. I l’R2 també. Avui la taula quadrada dels esmorzars estava al complert. L’E ens ha explicat les seves vivències del cap de setmana. Aprofitant una oferta ha estat a Lloret de Mar amb la família. I ja se sap que Lloret de mar és sinònim de guiris a l’estiu i sinònim de IMSERSO a l’hivern. Ell, però, d’IMSERSO res de res, que està gairebé com el Clark Kent. Com que el preu era bastant econòmic, hi va anar a pensió complerta. L’hotel tenia piscina climatitzada i tot, malgrat que ell vol fer-se l’home dient que va banyar-se a la piscina de fora (encara que sabem tots que es mentida), que “tampoco se estaba tan mal”. Ens ha ensenyat una foto feta amb el mòbil de la piscina. “Aparentemente está vacía, pero es que la hecharon cuando yo estaba cruzando la piscina de punta a punta bajo el agua”.

El tema ha seguit derivant en anècdotes viscudes el cap de setmana:
E: Había unas polacas, o rumanas… bueno que no las entendía cuando hablaban. De algún sitio de por ahí. Se ve que estaban celebrando una despedida de soltera, todas vestidas de hawaianas. Todas enormes, eso sí. Había una que medía uno ochenta por uno ochenta.
SERVIDOR: ¿Cómo?
E: Sí, uno ochenta de alto por uno ochenta de ancho. Estábamos en el jacuzzi y cuando entró tuvimos que salir todos. No veas la tía, se zampaba los bikinis de cuatro en cuatro y las croquetas a puñados. Y Coco-loco arriba, coco-loco abajo. No paraba de beber. Fíjate que yo para desayunar me comí un par de huevos fritos, con frankfurts pequeños, panceta, beicon y patatas, que yo les dije que no hacía falta, que no me las pusiera, pero ya, puestos, me las acabé comiendo. Luego a la una, vuelta a comer. Hacía falta? No, pero como había paella me zampé un par de platos llenos hasta arriba, cuatro canelones, tres cuartos de pollo, cuatro helados, un pudding y un plátano. Mi mujer me dijo de ir a tomar un café a la terracita y le dije que yo me iba a caminar un rato, que había que bajarlo todo para abajo. Eso sí, tres días sin cagar, que yo me lo llevaba todo para Barcelona.

Després s’han produït les típiques bromes escatològiques de que amb el que ell hagués tret ni hagués hagut prou per fondre la neu de tota Barcelona, entre d’altres.

Finalment, i com que encara quedava neu apilada als costats de les parets, l’E ha fet la següent proposició “A ver si nos meamos todos un poco ahí en la nieve para que se derrita de una vez!”.

Conseqüències de la gran nevada.

Avui estàvem orfes a l’hora d’esmorzar. Faltava gent. La nevada ha causat estralls i algun membre de la taula quadrada no ha aparegut. Un d’ells ha estat l’E, que no s’ha deixat veure. Ahir, abans de marxar cap a casa, va dir-me que ell agafaria la moto que tenia aparcada davant de l’edifici i que amb samarreta sense mànigues i un cigarret als llavis aniria fent, a poc a poc, Ronda de Dalt enllà. Des d’aleshores, res de res. L’E no ha vingut. La hipòtesi principal que barallàvem (servidor l’ha aportat sense pensar-s’ho) era que la neu (evidentment) l’havia enganxat de ple i que estava pujat damunt de la moto, tot glaçat, amb la samarreta Imperio sense mànigues, esperant que el sol fes la seva feina i mica en mica el desglacés. Estampa curiosa, per altra banda, veure tot un E congelat de dalt a baix, amb la cigarreta als llavis enmig, posem, de la Ronda de Dalt, mentre els cotxes aquest matí anaven passant pel seu costant. Per tant, des d’aquí, llenço una crida desesperada per si algú coneix l’E i sap on para. Els habituals de la taula d’esmorzar estem desesperats i el trobem a faltar. Un dia sense ell és com la nit sense lluna, com un arbre sense fulles, com el Barça sense Puyol.

Un altre dels habituals que avui no ha fet acte de presència és l’R2. De totes maneres, l’R2 és d’aquells que aprofita sempre qualsevol avinentesa que congregui una massa enorme de gent en algun lloc, per anar a comprar al Carrefour, que diu que no troba ningú i es pot comprar la mar de bé. Suposem, per exemple, una final de Champions que jugui el Barça. Ell, en lloc de veure-la, agafa el cotxe amb la dona i cap al Carrefour hi falta gent. Així doncs, no és difícil d’imaginar-lo ahir comprant en aquesta gran superfície i quedant-se bloquejat per la neu. De totes maneres, cas de quedar-se bloquejat, haurà estat, per uns moments, l’home més feliç del món.

Al P, que avui feia cara de pensatiu, l’hem animat. Estava seriós. L’he fet veure la part positiva de la nevada. Ell, que té uns cunyats a Madrid (germans de la dona), que sempre que poden aprofiten per venir a Barcelona, quedar-se a dormir a casa seva sense avisar llargs períodes de temps i que li saquegen la nevera i el que poden, s’atreveixen a donar-li consells de com ha d’educar els seus fills i que arriben a les tantes de la matinada tot fent soroll i parlant fort, podia avui estar feliç perquè potser, aquests éssers indesitjables, s’han quedat aïllats a la capital i no podran baixar durant un temps.

AVÍS A NAVEGANTS: Nova etiqueta creada com a "Moment E" i actualització i posada al dia de la resta de posts publicats.

L’E i el Clark Kent.

Avui l’E ha fet una entrada triomfal. A la cara se li dibuixava un somriure d’orella a orella. Amb la mà dreta s’agafava l’americana i amb l’esquerra sostenia el got de cafè amb llet que, amb delicadesa ha deixat a sobre la taula. S’ha assegut amb aquell port senyorial i ens fitat a tots, un a un. Després ha deixat anar un: “Dos décimas i Clark Kent”.


I vosaltres us estareu preguntant quina relació pot haver-hi entre l’E i el Clark Kent (per qui no ho sàpiga, que ho dubto, és el nom de Superman quan va de paisà). Si ho voleu saber, seguiu llegint sense més demora.
De totes maneres us demanaré que feu un petit exercici: intentar endevinar aquesta relació i després compareu.


Nosaltres ens l’hem quedat mirant i algú, no recordo ara qui, li ha fet la pregunta que corresponia al moment:
ALGÚ: ¿Y eso?
E: (recorrent a l’acudit) Eso es mi amiga y tampoco baila.
ALGÚ: ¿Y Clark Kent?
E: Nada, que vengo de la revisión médica. Dos décimas más y alcanzo al Superman. Clark Kent tenia un nueve con nueve y yo un nueve con siete. Supongo que no llevar los calzoncillos por fuera me habrá restado puntos. Me ha hecho soplar y me ha tenido que pedir que parara porque volaba todo. Estoy hecho un superhombre.

Tots l’hem felicitat, perquè homes així no en queden. Fornits, elegants, en bona forma (fa bici estàtica cada dia, segons ell i de les ganes que posa comença a l’habitació i acaba al menjador després d’haver fet dues voltes al pis). Un bon partit!

La pregunta.

L’E està allà a recepció, de cara al públic, per atendre dubtes, preguntes i el que calgui (dintre d’uns paràmetres, és clar). De totes maneres també mana als que estan per sota seu que facin això o facin allò altre. No és d’aquells que estant de cara al públic sempre té un somriure als llavis. Ell és així. De vegades un punt irònic. Sempre et respon el que vols saber, però de tant en tant deixa que siguis tu mateix qui interpreti la resposta. Avui ha estat el cas. Crec que hi havia jornada de portes obertes, ara no ho tinc clar, però pandemònium de gent jove corria per allà. Un grupet acabat d’arribar, s’ha dirigit a recepció i els ha atès l’E, amb cara de circumstàncies:

JOVE: Venimos a la jornada de puertas abiertas.
E: ¡me parece perfecto!
JOVE: ¿Dónde hemos de ir?
E: Yo si quieres te lo respondo, pero fíjate a tu alrededor. Allí al fondo hay un grupo de unas quinientas personas haciendo cola que tienen vuestra misma edad, visten con los pantalones bajados y chillan mucho. ¿Tú qué crees?

No he pogut més que, dempeus estant, alçar-me encara més si podia i començar a aplaudir-lo fervorosament. Si és que al jovent d’avui en dia se’ls ha de fer exercitar el cervell. Venen poc preparats...

El meu iogurt i l’E.

Aquesta setmana va de iogurts, però ja és això, perquè des de fa un temps he agafat el costum d’esmorzar un iogurt a primera hora. Avui, mentre estava procedint a posar-me la primera cullerada a la boca, han picat a la porta. Per la finestreta que hi ha a la mateixa, he vist el cap de l’E tot somrient. He deixat l’ingesta del iogurt per més endavant i m’he alçat a obrir-li la porta i franquejar-li, d’aquesta manera, l’entrada a la sala. M’ha demanant amb presses si podia utilitzar el telèfon, cosa que li he dit que sí, però que tot tenia un preu. S’ha tret un sobre de sacarina de la butxaca (d’aquells que sempre agafa del bar quan anem a esmorzar) i me l’ha donat tot assegurant-me que amb allò em podia donar més que per ben pagat.

Mentre ell estava trucant, he comés l’error més imperdonable de la meva vida: m’he assegut a la taula i he procedit amb el ritual iogurenc del matí. Quan l’E ha penjat el telèfon, se m’ha quedat mirant. Llavors jo me l’he quedat mirant també i quan les nostres mirades s’han entrecreuat i l’he vist a ell movent el cap a dreta i esquerra m’he dit que era home mort. Com se m’havia pogut passar per alt aquell detall?

SERVIDOR: (assenyalant el iogurt amb el cap) Esto queda entre tu y yo y no tiene que salir de esta sala. Ni una palabra en el almuerzo.
E: No, no, tranquilo. En media hora lo sabe todo el edificio.
SERVIDOR: Te cambio el secreto por lo de la llamada. No he cogido el sobre de sacarina. Te acuerdas, todo tiene un precio...
E: (amb veu mafiós) Las palabras se las lleva el viento.

I tot seguit s’ha girat, ha sortit de la sala i quan ha tancat la porta m’ha mirat per la finestreta tot rient. M’he alçat, he sortit de la sala i mentre s’allunyava passadís enllà li he demanat, pregat, implorat que sisplau, no digués res a ningú, que no ho esbombés als quatre vents, que què volia a canvi del seu silenci. Sense tombar-se, ha deixat anar la sentència: “Hay cosas que no tienen precio”.

De res han servit les meves súpliques, només assentar-se a la taula mentre esmorzàvem, m’ha assenyalat i ha dit: “¿Sabéis qué estava almorzando el mariquilla este?”. Ara ja saben el meu gran secret... Perquè, com molt bé us imagineu, els homes-homes, els de tota la vida, el iogurt ni provar-lo...