Toc, toc...

Toc, toc! Hi algú? (ostres tu, ara semblo la Vicenteta. Millor que la frase “Que es pot pasar?” me la guardi al fons de l’armari). He d’intentar fer memòria de com anava tot plegat... Pensa... Hi havia quelcom semblant a un usuari una... com se’n diu... password en diuen els americans... umm... contrasenya? Sí, sí, això, contrasenya. I la pàgina d’accés? Sí, sí, la pàgina d’accés la tinc clara, perquè quan has gaudit fent una cosa durant molt de temps allò roman en tu, dintre teu, aletargat, esperant que tornis a tibar de la corda perquè torni a aparèixer a la superfície. I taxan! Dit i fet, la recordo a la perfecció.

(moment per posar tot plegat en pràctica)

Bé, sembla que això comença a rutllar. Com una màquina que ha estat parada durant molt de temps les peces es van col•locant mica en mica al seu lloc i mica en mica, també, van recuperant aquella música oblidada durant tant de temps. Passen a ser un munt de ferralla per convertir-se en una màquina engrassada i que fa feina. La veritat és que no sé com acabarà tot plegat, de què anirà, ni si ni tant sols tindrà continuació. Només sé que vull tornar, que tinc ganes de fer-ho, que he recuperat la il•lusió (cony, ara semblo el Profeta Pep el dijous quan li van entregar la medalla). Només sé que he tornat a començar.

Perquè... Mai no és massa tard per tornar a començar.

P.D.: Ahir, concert de Sopa al Sant Jordi
P.D.2: Gràcies per animar-me ahir. Tu, sí, sí, tu! Mils de gràcies!

La Banyera, torna?

Bé, sembla que sí, no? Que torna... Si no què coi faig jo assegut davant del teclat escrivint coses sense solta ni volta. Els seguidors fidels d’aquest humil bloc haureu pogut apreciar que he estat dies sense escriure. Sí, sé que no cal ser en Grisom (o com s’escrigui) del CSI per adonar-se’n i que només cal mirar la data de la publicació del darrer post per veure que he estat uns quants dies sense aparèixer. Bé, deixem-ho en que he passat una lleugera crisi creativa que ha derivat en la pèrdua de fe en els meus escrits provocat, de ben segur, per un allau de feina impressionant que m’ha mantingut bastant ocupat. Ara, però, no tinc més remei que aparèixer de nou a l’escena del crim i tornar a omplir la banyera d’aigua freda. He rebut pressions. Sí, sí. Pressions del meu entorn més proper (entenem per entorn més proper l’Alba) perquè em tornés a posar mans a l’obra (o al bloc) i tornés a deixar anar la meva inspiració creativa (si se’n pot dir així). Que aquestes pressions hagin estat via facebook en forma de missatge al mur no vol dir que siguem una parella moderna i que només ens parlem via xarxa, ans al contrari. També ho fem via telefònica (hi ha una factura que ho demostra) i, ocasionalment i quan no hi ha més remei, en viu i en directe. I és que quan la parella et demana alguna cosa, no li pots dir que no, sinó ja saps el que toca... Però jo, en veritat, sóc bona persona fins la medul·la, ja que, com diu aquest home:

Han passat unes quantes coses aquests dies que no he estat per aquí:
- He estat tres dies a Praga.

- El Barça està a set punts del Madrid a la Lliga, jugarem la final de la copa del rei contra els blancs i l’Afellay (el doble del Jaka Lakovic del Barça de bàsquet) ja goleja.

- He decidit tornar a fer ultra-trails de muntanya i m’he apuntat, amb un parell (no d’euros, sinó d’allò altre que no es pot dir en horari infantil) a la Transvulcània, prova que tindrà lloc el set de maig a La Palma de Gran Canària i que consta de 83,3 km amb un desnivell positiu de 4.415 metres. Així que toca entrenar fort de nou! Després de l’any sabàtic que em vaig agafar ara en torno a tenir ganes.

Ah! També m’agradaria demanar l’eliminació fulminant i immediata del que retransmet els partits a La Sexta i que al Keita li diu Keità, amb accent a la a.

P.D.: La Banyera vol demanar disculpes per avançat a l’Alba i vol deixar clar que:
1)Això era un post de broma
2)La comunicació emprada seguirà sent en viu i en directe com fins ara.
3)Et segueixo estimant molt.

I com a conseqüència de tot això no vol que apareguin certes repressions cap a la meva persona en forma de “el sopar a partir d’ara te’l faràs tu”, “s’ha acabat veure els partits del Barça de bàsquet per la tele” o “avui també em fa mal de cap. Sí, com ahir, què passa?”.

Per començar...

Des de fa dies que em rondava pel cap la idea de poder plasmar les meves idees, vivències, opinions, comentaris i més coses en paper. Escriure sempre ha sigut una de les meves passions amagades, i com amagada que estava, sempre ha quedat oculta dintre meu. Ara, animat pel fet que veig que cada vegada més gent aprofita l’era digital per fer-ho, crec que no he d’èsser menys i llençar-me al buit. I com no, la millor manera de fer-ho és a través d’internet, aquesta gran xarxa que mica en mica ha anat formant part de la nostra vida fins que gairebé no podem passar un dia sense estar en connectats per consultar la pàgina del nostre diari esportiu preferit, mirar els nostres comptes bancaris, baixar alguna que altre cançó, o esbrinar qualsevol cosa que ens pica la curiositat i que tant sols entrant en un buscador d’internet i col·locant la paraula clau podem saciar el nostre afany de saber.

Com vaig sentir fa temps pel carrer que deia un personatge anòmin que, serè sincer, tampoc tinc el gust ni les ganes de conèixer: “Actualment, si no tens un bloc penjat d’internet no ets ningú”. Primerament vaig mirar de penjar un bloc din-A4 a intenet sense espirals, però em va èsser impossible. Vaig pensar que potser no podia perquè al no tenir espirals dificultava el fet de que es podés penjar i aguantar-se de cap lloc. Vaig comprar-ne, doncs, una amb espiral doble, fulls quadriculats, amb marge i tapes dures (per a que durés més, vaig pensar). La casa és gran i diners no en falten. Però el resultat va ser el mateix: tampoc vaig aconseguir-ho. Després de molt rumiar sobre el tema vaig arribar a la conclusió de que el tamany sí que importa, i que potser el Din-A4 era massa gran i aquesta era la raó per la qual no podia penjar el meu bloc a internet. Així doncs vaig tornar de nou a la llibreria de la cantonada de casa on havia anat a comprar les altres i el llibreter, amb cara d’estranyat, va vendrem una altre llibreta tamany més petit. Sí, vaig respondre-li a la pregunta de com la vol, de tapa dura, doble anella, fulls cuadricualts i marges (la casa seguia sent gran). Va deixar anar-me que si en necessitava moltes més em podia fer un preu reduït a partir de les deu unitats. Quan vaig tornar a pujar a casa per provar-ho de nou, vaig tornar a fracassar.

Finalment, després de molt pensar i fent cas al que diu tothom de que internet és la font del saber i que conté tota la informació que puguis imaginar (i la que no també), vaig decidir buscar qué caram havia de fer per penjar un bloc d’internet. Pel que podeu comprobar, ja ho he aconseguit. Com a resultat podria dir que ara ja estic ciber-connectat i tinc tres llibretes més a casa que no sé que fer-ne.

Ah!! I reprenent la frase del personatge anònim, com tots, vull ser algú en aquesta vida i ja m’he creat la meva propia pàgina a internet on poguer donar a conèixer com sóc, com visc i com penso. Fàcil, no? I a més a més és gratis... (bé, si se sap fer des del començament).