divendres, 14 de maig de 2010

Casaments i falsos rumors de casament a propòsit de comentaris via Facebook.

Fa uns dies que vaig posar la següent frase al Facebook:

Resulta que això va provocar tot un seguit de reaccions pensant que em casava. La gent m’ho va preguntar, vaig rebre felicitacions, faxos, telegrames, missatges en codi morse per les nits, inclòs algun ingrés a la compte de La Caixa-parlem? de regal avançat. Que sapigueu que els ingressos no es tornen perquè es consideren donacions desinteressades o aportacions dineràries sense ànim de lucre.

I tot venia perquè amb uns amics havíem estat comentant els casaments als que havíem d’assistir a mig termini. Ells en tenien un munt aquest any, i l’any passat també en van tenir uns quants. Però al T, l’amic, ja li agrada anar-hi. Diu, mentre dibuixa un gran somriure als llavis, que s’ho passa d’allò més bé. L’any passat li van regalar la seva primera estatueta de nuvis, aquella que surt amb el pastís, i la idolatra. Crec que cada dia mira la vitrina o la lleixa on la té i li fa reverències. Li vaig comentar que amb la de casaments que ha d’assistir bé faria (com el Barça) ampliant el museu. Li vaig preveure que al quaranta per cent dels casaments que anés, rebria regal de parella de nuvis. Ja veurem... Ja m’ho dirà.

Jo, al contrari que ell, detesto els casaments. No m’agraden. No els suporto. No els aguanto. Potser és que tinc un trauma de ben petit que sempre m’assentaven a les taules on no coneixia ningú sota el lema de: “Ui, estaràs amb tota la joventut i ja veuràs que bé t’ho passaràs!”. Res! Caca! De passar-m’ho bé ni parlar-ne! I ja no parlem dels menús, una altre dels meus traumes. Per menjar sóc bastant especial. Bé, no es que sigui especial, sinó senzill. Per exemple, m’agrada la carn, però a mi no m’hi posis salses rares. On hi hagi una bona truita de patates que retirin tota la resta. En fi, que jo als casaments solc sobreviure a base de pa que, tot sigui dit, sol estar molt bo. Sempre intento, però, demanar-li que porti més pa a un cambrer que no li hagi demanat abans, que sinó canta molt i l’home marxa preocupat. Bé, un dia vaig agafar el brau per les banyes i quan el cambrer va preguntar-me que si volia que em fessin una altra cosa li vaig dir que sí, que una truita de patates. I me la van fer! I tant que me la van fer! I estava molt bona! I per no agradar no m’agraden ni els puros, que no fumo, ni les peladilles (sort que s’ha perdut aquest costum), ni comprar-me roba per anar mudat, ni haver d’anar amb americana en ple mes d’agost, ... En fi, que no m’agrada res de res del que envolta els casaments.

Però bé, tanmateix sóc conscient que hi ha casaments que s’hi ha d’anar, i hi aniré. Sí, sí, també em fa il·lusió anar a segons quins casaments. Que en tota la meva vida només m’ho hagi passat bé en un, no vol dir que els que queden per venir no els hagi de gaudir, està clar.

Proposta per la propera declaració de la renta: podria desgravar la quantitat dinerària aportada per un casament? El T i la G (la seva parella), es descomptarien un munt de diners!

20 comentaris:

sànset i utnoa ha dit...

També detesto bodes, bateigs, comunions i, fins i tot, enterros.

I sí, on hi hagi una truita de patates que s'aparti tot!

P.S. Me n'havio oblidat de les "peladilles". Quin trauma i quina cosa més horrible!

*Sànset*

garbi24 ha dit...

Casaments...fatal..entre les hores de plantón, dinars de quatre o cinc hores i el pastón que ens gastem en regals i roba....no no no.
Creu-me continua solteret...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Doncs jo no he tingut molts casaments on anar i la veritat és que "en general", m'han agradat.
El meu sense anar més lluny va estar molt bé. És clar que el "happily ever after" va ser una realitat uns anys més tard.

Fixa't, que penso reincidir (amb un de diferent que el primer marit, és clar)!!!
Ara, com més penso en el "format" del nou... més penso en una festeta íntima: no regals, no vestit de princeseta, no despesa innecesària. Ja preguntaré als meus amics si els ve de gust truita de patates ;P

Eulàlia Mesalles ha dit...

volia dir que el "happily ever after" va deixar de ser una realitat, és clar
Les presses que ens fan esciure el contrari que pretenem...

sànset i utnoa ha dit...

Així que res de boda??? Llàstima! Jo que volia assistir a la primera boda via blog...!

Jo estic com tu. Odio els casaments. Almenys els GRANS i TÍPICS casaments. També tinc el trauma de seure amb el jovent que no coneixes... i també tinc el problema del menjar... És horrible! Per sort, fa bastant temps que no em conviden a cap!!

Utnoa

òscar ha dit...

A mi m'agraden els casaments i, per ser més concret, el "despiporre" generalitzat que s'hi sol donar.

Allò de la gent descamisada ballant la conga, algun nen que ha tastat (massa) el cava o trastejar amb el puro (ara encenc, ara apago) tot el ball mentre et fots un conyac que, objectivament, odies; em posa de bon humor.

Gemma ha dit...

no t'agraden els aperitus nupcials? però si està tot super bo!!!
no t'agrada entonar a ple pulmó els grans hits dels convits nupcials. per cert, a l'última boda que vaig anar, portàvem uns megàfons i la gola ens ho va agrair profundament.
no t'agrada la barra lliure?


ho veus, oi tant que t'agraden les bodes!!!

Jordi ha dit...

Sànset: sí, sí, els enterraments també solen ser bastant tediosos. Tampoc m'agraden!
Les peladilles anaven directes a la brossa.

garbi24: sí, sí, el compte corrent ho nota i molt. Sort els nois que podem repetir vestit, perquè una noia (misteris de la naturalesa i que mai entendràs) no el pot repetir!

Eulàlia: Hola! Ets una dona afortunada doncs! T'ho passes bé! Ja em diràs com es fa això! ;-)
El dia que jo hagi de muntar el meu casament, ho passaré malament, t'ho dic seriosament. Tot un dia en que tots els ulls estan posat sobre teu... M'inclino per la festeta ínitima que dius! Ah!! Apunta una fondue (o com s'escrigui). Posats a ser originals...

Utnoa: Home, m'acabes de donar una bona idea! Agermanament de blocs. No es van casar l'estatua de la Llibertat i Colon? Home! Aquesta sí que seria divertida, perquè s'ha d'assistir virtualment, no t'has de comprar roba, regals econòmics...
Aquest anys tinc un parell de casaments. Com més gran et fas, a més et conviden! Uff!!

Òscar: potser aquesta és la millor part, però et descuides de mencionar què dur és assistir a la missa, les fotografies i tot el que va abans de la festa final!

Gemma: sí, sí, és clar que sí, però per això me'n vaig de festa major (pagant la beguda, això sí!).

Agnès S. ha dit...

Odio els casaments! I aquest any en tinc un on, no només no hi puc faltar, sinó que la núvia m'ha demanat de genolls que sigui testimoni! M'ha agafat pels cu..., ovaris, vull dir.

Agnès S. ha dit...

(M'encantes quan no parles de futbol o esports, però ja està bé com ho fas) :-)

Assumpta ha dit...

Jajajaja què bo!!

A mi sí que m'agraden els casaments "en sí"... però m'empipa molt tot el tema de la vestimenta, els regals, els compliments, etc... En fi, m'agrada el moment en que els hi pregunten i diuen que "SI" ;-))

Siiiiii dius TOTA LA VERITAT!!! Sóc testimoni ocular de que menges tal com dius ;-)

A la trobada de l'any passat a Montserrat per celebrar el Triplet en Jordi va demanar per dinar:

a) Un plat de pasta (no recordo què era, si spaghetti, macarrons... no sé) PERÒ va dir que sense la salsa que duien, que li portessin només formatge ratllat :-)

b) Crec que carn o pollastre, no sé... PERÒ va demanar que una de les coses de la guarnició no li portessin... crec que hi havia quelcom escalivat... que en el seu lloc hi posessin patates fregides :-)

c) Crema catalana...PERÒ, que no la volia cremada. ;-)

Ho recordo perquè EM VA ENCANTAR!!... Tot el que li van portar ho va trobar bo i s'ho va menjar... i el seu lema era "si m'han de portar alguna cosa que no m'agrada i ho he de deixar, no és millor que avisi abans perquè m'ho portin tal com m'agrada?" :-))

kweilan ha dit...

Ami m'agraden si em fa il.lusió. Per compromís, prefereixo no anar-hi. Bon cap de setmana!

Anònim ha dit...

Tothom felicitant-te per el teu casament i jo que sóc la que et tinc que dur a l’altar sense saber res.

Menys mal que era una falsa alarma.

Què el dia que arribi, primer tinc que fer règim i fer-me el vestit a mida.

Què no t’ho vas passar bé en el meu casament? Entrant-me del braç el Ajuntament?

Avisem amb temps.

La teva mare

Albert ha dit...

Jo fa temps que no assisteixo a cap esdeveniment d'aquest tipus, tot i que penso que si coneixes a part de la gent convidada sempre acaba sent divertit.

La vas "liar parda" amb la falsa alarma, jeje.
Adéu!

XeXu ha dit...

Nen, aquest article el firmo jo del dret i del revés, tret de les peladilles, que me les menjo de bon grat. O me les menjava. Jo solc amenaçar la gent perquè no es casi, o almenys que no m'hi convidi. De moment els tinc ben espantats perquè no s'estan casant. O potser és que no conec a tanta gent, o gent susceptible de fer el número d'aquesta manera. Creuarem els dits.

Assumpta ha dit...

Jejejeje jo que em vull tornar a casar!! (amb el mateix, eh?) :-DD

Oh!! M'encantaria!!... Encara em compraria un vestidet mono (jo que tinc els texans com una part inseparable de mi mateixa) però sí, un color crema, un pam per sota genoll... i unes floretes a les mans ;-))

I en Josep Lluís... bé, com ell sempre està guapo, que vagi com vulgui jajaja :-DD

I a la meva Parròquia (que avui hem estat assajant per les comunions... que els meus nens fan DEMÀ la Primera Comunió!!) doncs el passadís central fa com una rampa (és molt rara la meva parròquia... té nivells, com graons. La gent del darrera està més alta que la gent dels primers bancs... així, hi ha bona visió des de tot arreu) Doncs això... baixar per aquell passadís mentre sona la marxa nupcial... oooooohhh! :-DD

És que nosaltres ens varem casar a Barcelona (Barcelona, t'estimo!!) però ara m'agradaria casar-me a Reus... tinc aquest caprici ;-))

És que aquest mes de setembre ja farem 20 anys de casats, eh? (ostres, això sona una passada de temps!!)

Doncs al dia següent de casar-nos varem anar al camp del Barça!!! I contra qui jugàvem?? CONTRA EL VALLADOLID!! US HO PROMETO!!! :-DDD (podeu mirar arxius si no em creieu, però no us enganyo, no: era el 23 de setembre de 1990) És que no marxàvem de viatge de nuvis fins el dia 25... cap a París :-))

I va guanyar el Barçaaaaa!!! No em direu que això no és un bon presagi per demà!! :-DDD (va ser tan sols per 1-0, però la victòria va ser nostra)... I per què no hi vaig pensar que sinó em torno a posar el vestit de núvia i demano de sortir a la gespa a fer la "sacada" d'honor (es diu així?) :-))

Clidice ha dit...

uf, no suporto els casament, per no suportar no vaig suportar ni el meu, quin roooooootttttlloooooooo! I tens tota la raó, la despesa absurda que comporta hauria de desgravar, o sinó que gravés als que conviden home! amb agreujant de conga si convé ;)

Assumpta ha dit...

CAMPIOOOOOOOOONS!!!
CAAAAAAAAAAAAMPIOOOOOOOOOOOOONS!!!!

l'amic T ha dit...

Per primera vegada a la meda vida canviaria de partit polític, si les meves donacions dineraries per enllaços nupcials es desgravessin a la renta... amb retroactivitat, clar!!

Ara me adonat la quantitat de pasta me gastat!!

Doncs res... que em tinc que casar per recuperar tota la pasta invertida, amb interessos!! Però no us animeu, encara no, que vull unes quantes figuretes més abans!!

Piel Fina!! ha dit...

si si, els casaments son un conyas, pero be, tampoc es obligació anar-hi !!! ;-)