Trilogia d’ “El senyor dels anells”.

Per fi vaig poder convèncer a l’Alba perquè veiéssim plegats la trilogia d’ “El senyor dels anells”. Possiblement, per un mortal que entén tant poc de cinema com un servidor, una de les millors trilogies que mai ha produït la història del cinema. Per no parlar del llibre... L’altre dia el company Eloy em comentava al seu blog que també hi afegiria “La guerra de les galàxies”, “El padrino” i “Indiana Jones”. Tot això va a gustos. Però ja us dic, que jo de cinema hi entenc ben poc.

Doncs bé, com que l’Alba és una caixa de sorpreses va dir-me el divendres passat (després de molts mesos d’insistir sense decaure) que sí, que estava disposada a suportar el suplici que suposa passar-se tantes hores davant la televisió (com si no li agradés) per veure una pel·lícula tant llarga. Evidentment l’hem vist per etapes (o per dies). Dissabte passat la primera part (versió no extendida), diumenge passat la segona part (extendida) i ahir la tercera part (extendida). No entraré en detalls d’explicar-vos el molt que m’ha agradat tornar-les a veure per enèsima vegada, ni com he gaudit, ni com només m’he quedat adormit deu minuts a la segona part (rècord en mi, ja que en una pel·lícula normalment aguanto els primers deu minuts i em desperto quan falten cinc minuts per acabar)... Només et diré Alba, que puc passar que:
- Al Gandalf li diguis el savi o el padrí de la barba.
- Al Frodo li diguis Frigo.
- Al Sam el torna-la a tocar.
- Confonguis Rivendel amb Esterri d’Aneu i el riu que passa per allà diguis que és el Noguera Pallaresa.
- A les muntanyes on hi ha les mines de Moria em diguis que són els Pirineus i hi vegis la vall d’Andorra.
- Al Sauron li diguis Voldemort i el confonguis amb el del Harry Potter.
- A l’Arwen li diguis la noia de l’anell xulo.
- Al Pipín i al Merry els diguis Zipi i Zape.
- Confonguis una part del mapa de la Tierra Media amb Galícia.
- Als Elfs els anomenis els bitxos aquells.

Però que diguis que el Légolas i el Gimlli són homosexuals, no t’ho accepto!! Per aquí no hi passo!!

FRASES A TENIR EN COMPTE.
De La comunitat de l’anell (primera part), em quedo amb dues frases:
a) La que l’Aragorn li diu al Frodo moments abans de separar-se i aquest emportar-se l’anell: “Habría ido hasta el final, hasta el fuego de Mordor”.
b) La que l’Arwen li diu a l’Aragorn quan estan els dos a Rivendel abans del consell: “Hon mabathon, Rachon ellint im”. És élfic, no en tinc ni puta idea del que vol dir, però ho diu.

De Les dues torres (segona part), escullo la frase que diu el rei Thèoden a Aragorn abans de sortir a cavall de l’Abisme d’Helm per lluitar contra l’exèrcit de Saruman: “El cuerno de Helm resonará en el abismo una última vez. Ha llegado la hora de empuñar juntos el acero. ¡¡Corage despierta!! ¡¡Ahora agonía!! ¡¡Holocausto y rojo amanecer!! ¡¡A por ellos!!” (l’oé de la Roja se l’estalvia).

D’ El retorn del Rei (tercera i última part), en triaria dues:
a) Abans de començar a lluitar a Minas Tirith, el Rei Théoden fa el parlament inicial de rigor per esperonar a la tropa: “Aguantad sin temor a la oscuridad. Luchad, luchad jinetes de Théoren. ¡Caerán las lanzas! ¡Se quebrarán los escudos! ¡Aún restará la espada! Rojo será el día hasta el nacer del sol. ¡Cabalgad! ¡Cabalgad! ¡Hasta la desolación y el fin del mundo! ¡Muerte! ¡Muerte! ¡Muerte!”.
b) Quan el que queda de l’exercit d’homes de Rohan i de Góndor estan a la Puerta Negra per lliurar la darrera batalla contra l’exercit de Sauron per tal de fer-lo desviar l’atenció dels dos hobbits perquè puguin destruir l’anell, l’Aragorn fa la seva proclama i arenga cap als seus: “Hijos de Gondor y de Rohan, mis hermanos. Veo en vuestros ojos el mismo miedo que encogería mi corazón. Pudiera llegar el día en que el valor de los hombres decayera, en que olvidáramos a nuestros compañeros y se rompieran los lazos de nuestra comunidad. Pero hoy no es ese día, en que una ola de lobos y escudos rotos rubricaran la consumación de la edad de los hombres. ¡Pero hoy no es ese día! En este día lucharemos por todo aquello que vuestro corazón ama de esta buena tierra. ¡Os llamo a luchar: hombres de Oeste! ¡Por Frodo!”.

(inici nota) Després d’aquests moments de pell de gallina, puc prosseguir amb la redacció d’aquest post. (fi nota)

EL DOBLE.
Sempre diré que l’Aragorn és la suma del Miguel Bosé i el Kristian Pielhoff (el presentador de Bricomania).

“Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal”

Diumenge per la tarda, tanda de cinema. Però no del pirata del que la gent es baixa amb el E-mule o el compra al top-manta (hi ha top manta de pel·lícules o només fa referència als CDs de música?). No senyor, d’aquell de pagament a taquilla, gentilesa de l’Alba que va convidar-me (amb beguda inclosa!). La pel·lícula triada per democràcia (va proposar-me’n quatre i l’única que em feia el pes era aquesta, per mala sort d’ella) ha estat la de l’ “Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal”, per allò de completar la tetralogia. Quin no hagi vist cap pel·lícula de l’Indiana Jones mínim dues vegades que aixequi la mà...

Acabada la pel·lícula, ha estat el moment de treure les conclusions de rigor i comparar-la amb les versions anteriors:
a) L’Indiana Jones es passa tota la pel·lícula corrent. Quin fons físic que té el professor universitari!! Si el tingués jo acabaria primer a totes les marxes de la CCCR.
b) Segueix rebent bufetades i cops de puny per parar un carro. Ell també en reparteix, evidentment, i igual de fortes, però com que ja té la cara a prova de mastegots sempre aguanta més que el seu contrincant.
c) El barret no se’l treu ni per anar a dormir. Segueix sent el mateix de cada pel·lícula. Ah!! Això també val pel fuet, que el segueix dominant amb la mateixa destresa!
d) Les persecucions amb cotxe són una constant que no pot faltar mai i, en aquest film tampoc. Hi ha una escena molt curiosa d’una persecució, per si la veieu, on van per la selva retinguts pels soldats (evidentment també surten soldats amb uniforme com a les altres tres) i va una màquina davant que va carregant-se literalment la vegetació. És a dir, equipada amb unes serres arran de terra que van donant voltes, va obrint camí per la selva i una trituradora d’arbres incorporada darrere s’encarrega d’esmicolar-ne els que talla. Doncs bé, quan comença la persecució de cop i volta la màquina deixa d’existir i el camí, casualitats de la vida, està fet!!
e) Lo dels soldats amb uniforme ja ho he dit...
f) Els punts còmics tampoc hi falten
g) Els dolents sempre arriben quan l’Indiana Jones està a punt d’aconseguir alguna cosa. Jo no sé què té aquest arqueòleg, que cada vegada que es disposa a fer quelcom important per salvar la humanitat, sempre li foten enlaire per l’arribada dels enemics.

Bé, només dir que la pel·lícula és distreta i dura aproximadament dues hores. No se’m va fer gens pesada i en algun que altre tros vaig riure i tot.

Premier de Km31

Ahir al matí l’Alba va proposar-me d’anar a veure la pre-estrena de la pel·lícula “kilómetro 31” al Gran Via 2. Havien arribat a les seves mans un parell d’entrades i, com que feia temps que no anàvem al cinema, vaig acceptar el repte. I què caram!! Era una premier, amb el glamour que se suposa que s’ha de respirar per tots cantons, algun que altre periodista per allà, alguna càmera de televisió cobrint la fita, cambrers passant amb safates plenes de menjar. Si a tot això li sumem que no havia estat mai a cap, per què no provar-ho? A més, a l’entrada posava que el director del film faria acte de presència.

Mitja hora abans ja esperàvem davant de la porta d’entrada del cinema. Vaig mirar dintre i la veritat és que no vaig veure aquella tensió d’una premier d’una pel·lícula: ni periodistes, ni càmeres de vídeo, ni cambrers, ni pastes, ni olives, ni catifa vermella, ni res de res. Tot com sempre: el taulell on serveixen begudes i crispetes esperant a que els que esperàvem per entrar consumíssim a dojo. Quina decepció!!

Quan van deixar-nos entrar dintre les instal·lacions del cinema, vam haver de fer cua davant de la porta de la sala (la número 1). Darrere nostre hi ha via una parella de xinesos/japonesos (mai els he sabut diferenciar) tot cofois i eufòrics i xerrant animadament. Vam comentar amb l’Alba que eren valents per anar a veure aquest tipus de pel·lícules i que si entendrien alguna cosa del diàleg, sent aquest en castellà (bé i mexicà perquè aquest fil està rodat allà).

Passada una estona entrem a la sala. Vam escollir el lloc que vam voler per seure, això sí, hi havia tres files senceres reservades amb un cartellet (que van fer-me pensar que aquí estaria el glamour que tant buscava). Llavors va produir-se l’anècdota de la nit: quina va ser la nostra sorpresa quan la parella de xinesos/japonesos van asseure’s en una d’aquestes files. Quan l’encarregada de la sala ho va veure va anar cap a ells:
ENCARREGADA: Esto es una fila reservada.
XINÉS/JAPONÈS: (portava la veu cantant ell, i ella semblava morir-se de vergonya) Sí, sí, reservada, tener entrada.
ENCARREGADA: (comprova les entrades) Sí, pero esto es para Asterix, sala dos.

Evidentment, tota la sala va esclafir a riure i la pobra parella va haver de girar cua i anar a la sala del costat. I després, parlant-ho amb l’Alba, vam arribar a la conclusió que van tenir sort de que els toqués per numeració de l’entrada aquesta fila reservada, ja que sinó, ningú se n’hagués adonat i quan hagués començat la pel·lícula i no haguessin vist a l’Asterix, sinó que hagués aparegut el nen aquell tant blanc i que feia tanta por (la pel·lícula era de terror, tipus Los otros o The ring) no els hagués fet tanta gràcia. Pobrets!! Dintre de la vergonya que van passar, va ser pel seu bé!!

Bé, després d’aquesta petita anècdota (o incident) i d’una petita introducció per part del director, que micròfon en mà es va dirigir a tota la sala (expectant?) la pel·lícula va començar sense més preàmbuls (ni trailers ni anuncis).

La pel·lícula no va desagradar-me. És un thriller de por de producció catalano/mexicana on vaig poder aprendre paraules com: carajo, bájate el tono de voz, éntrale i no me chingues guey. No està mal per una nit!!