diumenge, 23 de maig de 2010

Defcon 2!!

(una sirena de submarí sona de fons)
Alerta!! Alerta!! La Banyera (versió americana) passa a Defcon 2 (i es probable que el dos passi a l’u). Bé, si féssim un símil amb els terratrèmols i aquella famosa escala de richter, crec que el sisme seria d’un nou amb dos. Tots els fonaments estan trontollant. Tragèdia a ca la Banyera. Renecs i més renecs han sortit de la meva boca. He repetit en més d’una ocasió aquella famosa frase de: si no vols caldo, dues tasses! I mentre la repeteixo, agafo un bolígraf vermell i assenyalo un nou dia al calendari, concretament al mes de juliol. Amb un cercle ben rodó i ben marcat. Pressionant fort, amb ràbia. Passo els fulls del mateix calendari i veig que al mes de setembre hi ha dibuixats dos cercles vermells més. Sí, companys, sí, l’altre dia en parlava i avui s’ha consumat la tragèdia. No en són dos, no. En són tres!! De casaments estic parlant, als que hauré d’assistir aquest any. Bé aquest any, en tres mesos com qui diu. Hi ha gent que a l’estiu fa intensius d’anglès, servidor farà intensiu de casaments. Si es que hi ha gustos per tot!

I és clar, en dos d’aquests tres casaments que he d’assistir coincideixo amb el T i la G. Recordatori: al T li agrada molt anar als casaments, frueix, quants més en tingui millor, i les invitacions les encaixa amb aquella enteresa i aquell somriure als llavis que ve a ser quelcom semblant a: “Sí, sí, més, doneu-me’n més! En vull més!! M’agrada!!” (frase llegida en horari potser infantil i que no s’ha de treure del context d’aquest post). En canvi, servidor, ho encaixa com si li caigués una llosa molt pesada sobre les espatlles. Amb aquella amargor, aquella parsimònia, aquella mala llet, en poques paraules: “Hòstia tu, un altre!”. I no és que no em faci il·lusió que aquest amics es casin. Evidentment que me’n fa! El que no em fa gens de gràcia és haver de suportar aquella mena de carrinclonisme protocolari que envolta totes les bodes. L’estampa serà, més o menys, aquesta: mentre el capellà està casant als nuvis, al T se li dibuixa un somriure d’orella a orella mentre va fent que si amb el cap (i pensa si aquesta vegada també serà mereixedor de l’estatueta de proper en casar-se, que també li fa molta il·lusió tenir-ne una altra a la lleixa/altar del menjador) i servidor, al seu costat, amb els braços creuats, pensant (i bufant) interiorment quanta estona falta perquè aquell suplici s’acabi.

Ah!!, protagonistes dels casaments als que assistiré. Ja podeu procurar no separar-vos com a mínim fins passat cinc anys de l’enllaç. Perquè sinó, seré el vostre malson. Vindré potser al matí, o potser a la tarda o potser a la nit, i mica en mica, sense que us n’adoneu, us destrossaré la vida. Primer el cotxe, després la casa, després la mascota, i quan hagi acabat amb tot això aniré per vosaltres, un a un, us faré patir fins a l’extenuació. Hi podeu pujar de peus! Faltaria més, amb els nervis que passo i l’estrés que em genera tot això!

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Sí, sí, actualment fot molta gràcia tot això. Vinga casar-se, vinga a perdre els nervis muntant una boda que no és altra cosa que un puteig per tothom, i que pretesament ha de ser el dia més feliç de la teva vida. Que influenciats per la història estem. I total, per cansar-se l'un de l'altre en quatre dies, ara que hi ha papers pel mig, quan abans vivien la mar de feliços i contents. Només desitjo que se'ns passi ja tota aquesta ximpleria de les bodes, que la gent s'estimi i prou, i que ningú no els digui com ho han de demostrar. Visquem en pecat!! I sobretot, sobretot, pequem molt moltíssim, collons. I ja està bé de tanta ximpleria de casar-se de blanc, com si s'arribés verge al matrimoni. Mentides les justes, joder! Ala, ara em vaig a preparar un cafè, que ja les he dit ben grosses.

Albert ha dit...

Ja és mala sort! Jajaja, sí, ja seria massa que a sobre aquests matrimonis no duressin tot el que han de durar.

Adéu!

sànset i utnoa ha dit...

company, t'acompanyo en el sentiment.

*Sànset*

alba ha dit...

XeXu,
SI SENYOR!!! Em poso dempeus i t'aplaudeixo fins a l'infinit, no podria estar més d'acord amb tu ni tampoc seria capaç de millorar-ne el discurs!

garbi24 ha dit...

crec que una americana reversible t'ajudarà....

Jordi ha dit...

XeXu: gràcies per la desfogada! Subscric, a l'igual que Alba, totes les teves paraules, fil per randa, punt per punt i coma per coma. En aquest moments quedes nomenat Cavaller anti-casaments de la Banyera, amb permís per desfogar!

Albert: tu diràs! Després de per tot el que et fan passar! Uff!!

Sàntet: gràcies (em cau una llàgrima)!

Alba: Jo també em poso dempeus per aplaudir-lo a ell i a tu!

garbi24: hahaha ostres, no en tindràs una per casa teva??

kweilan ha dit...

Pitjor és gastar-te un munt de diners en el regal i que se separin abans de l'any.

Assumpta ha dit...

Ostres, doncs jo t’ho dic de veritat. Si hagués sabut que qualsevol dels amics o parents que va venir al meu casament ho havia de fer de tan mala gana i només per compromís, tal com tu vas a aquests, hagués preferit que m’ho hagués dit amb tota sinceritat i que no vingués. T’ho ben asseguro. Vull dir que jo no convido a ningú a una festa en la que jo vull ser feliç si sé que estaré amargant-lo.

De fet, si jo fos tu, no hi aniria pas... Per què ho has de fer? Si t’hi has de sentir tan malament, jo no entenc que hi vagis. Parla amb sinceritat amb la gent que t’ha convidat i ja està: Tu t’estalviaràs anar-hi i el regal i ells s’estalviaran dos coberts i la sensació de que algú hi ha anat sense cap ganes.

Si convidem a algú a alguna festa -la que sigui- entenem que la gent que accepta ho fa perquè vol i li fa il•lusió acompanyar-nos en aquell dia, compartir aquell moment... sinó, millor que no vinguin, de veritat :-)

Clara ha dit...

Després d'aquest post em sembla que els teus amics estaran junts pels segles dels segles.. i amén.


a mi els casaments m'agraden.. sobretot si són sopars i tenen barra lliure! (lo del tema esglèsia.. em sembla que tothom bufa interiorment pensant quan falta per acabar!)

Noa Literal ha dit...

Això és el pitjor que li pot passar a ningú. La ruïna econòmica i la ruïna emocional. Perquè per aguantar tres casaments seguits s'ha de tenir fetge!

Jordi ha dit...

kweilan: ja ho pots ben dir, per això el meu advertiment final!

Assumpta: home, amargat tampoc, però que no m'acaba d'anar. Evidentment que faré els possibles per passar-m'ho bé.
D'anar-hi s'ha d'anar, no fotem! Seria fer-los un lleig!

Clara: espero que sí, espero que sí! Mai desitges mal a ningú, només era una petita amenaça... ;-)
Ara que ho dius, això de la barra lliure és de les poques coses bones dels casaments...

Noa Literal: fetge, ànima i estòmac! Bé, i un bon compte corrent!

Anònim ha dit...

vaja... sincerament jo estic amb l'Assumpta, si relament creus el que has escrit millor que ho diguis clarament i no acceptis la invitació... s'enten més això que no pas que vagis escrivint-ho pel blog...