diumenge, 18 de desembre del 2011

Reis del món!


Recordeu aquesta alineació: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Thiago, Xavi, Iniesta, Cesc i Messi. Millor, emmarqueu-la. Guardeu-la per sempre a la memòria. Reciteu-la cada dia només llevar-vos. Feu-ne quadres en punt de creu per penjar a la paret. Estampeu samarretes. Tatueu-vos-la en alguna part del cos. En definitiva, feu el que creieu convenient perquè no quedi en l’oblit. Perquè aquest equip és novament, ni més ni menys que CAMPIÓ DEL MÓN! Rei de reis!

Avui hem vist una autèntica allau de futbol. No, de bon futbol. No, d’excel•lent futbol. El Santos no ha tingut opció en cap moment de fer quelcom contra el Barça. Ho sento nois, però es que us enfrontàveu al millor equip de la història. Sí, vosaltres sou els campions d’Amèrica, però és que nosaltres som els campions d’Europa, tricampions de Lliga, campions de copa, de les supercopes havudes i per haver... Hem aconseguit dotze dels quinze títols disputats (bé, amb el d’avui tretze de setze). El partit ha estat del Barça des del minut 1. Ha dominat de dalt a baix el partit. Ha estat omnipresent durant els noranta minuts de joc. Han tingut ocasions per donar i per vendre, tant com per haver marcat set o vuit gols, com a mínim. I es que quan el Barça es posa a jugar a futbol, no hi ha cap equip millor. Guanyen tant fàcil... que les finals acaben convertint-se en plàcides i tranquil·les.

Amb nou de la pedrera a l’onze inicial, parafernàlia de banderes, catifes, globus, ..., samarreta del Barça amb lema: “Mucha fuerza Guaje”, himne sonant pels altaveus, flashos per tota la graderia, plena a arrebossar, ... així ha començat la final del Mundial de Clubs. Amb molta olor a final. Amb flaire de partit molt important. La resta, ja us ho he explicat abans. I el desenllaç, està més que clar, no? Puyol aixecant la copa, amunt, ben amunt. Tota la culerada dempeus. Tots els jugadors botant en rotllana i saltant d’alegria. I una nova copa més cap al museu. Que vagin fent espai que aquesta és de les grans.

diumenge, 11 de desembre del 2011

El futbol segueix vestint de blaugrana.

Escric aquest article dempeus. Estic dempeus de fet des de que han substituït a Andrés Iniesta. He aplaudit fins que les mans m’han fet mal. Com ha jugat! Quin partidàs! Bé, i si només fos Iniesta. I és que Puyol ha estat molt gran. I Piqué. I Xavi. I Messi. I Guardiola. Sí senyor. Tenim el millor a la banqueta. Sé que sona redundant, però és així. El Madrid encara no ha aconseguit derrotar un Barça entrenat pel Profeta Pep. Nou bany del Barça i a més a més a camp contrari. Cop de puny a la taula i a més a més anant de convidat, a casa aliena. Ah! I amb vuit de la casa, de la masia.

El Barça es presentava al camp d’un etern rival amb la moral molt pujada, pels núvols. Ens n’havien de marcar cinc, sis, set... Ens havien d’humiliar. L’eufòria es repartia a carretades. Demostrarien que l’hegemonia en el món del futbol havia canviat de ciutat, d’equip i de colors. Perquè ells eren el bons i nosaltres estaven acabats. Fi de cicle. Punt i final. I no, la història s’ha tornat a repetir. Han canviat l’eufòria per la pena. L’alegria per la tristesa. I han tornat a ser els dolents de la pel·lícula, sobretot després del tercer gol del Barça, on han mostrat de nou la seva cara més violenta fent entrades d’aquelles que fan esgarrifar. De les de targeta vermella. Però aquesta vegada no els han expulsat.

Avui he après que si al Bernabéu ens marquen ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (segon trenta de partit) el Barça acaba guanyant i demostrant qui segueix sent el millor del món. I és que són tant bons que preferim sortir amb un gol en contra. És com diuen al circ: “Más difícil todavía”. Què carai, la pressió ens agrada! Els reptes no ens espanten! Els impossibles ens apassionen! Què carai, som el Barça! Vestim de blaugrana i seguim sent els millors, agradi o no, que quedi clar i català. Ara, entre nosaltres: Valdés, com pots cometre aquesta errada? I més al Bernabéu! Això no es fa. Amb les retallades el hospitals van curts de personal i els atacs de cor estaven a l’ordre del dia.

Aquest Barça és tant bo! No sé quant de temps trigarem en veure un altre equip com aquest, però us ben juro que costarà molt. Disfrutem-ho molt. Gaudim-ho al màxim. Amb aquests jugadors i aquest entrenador, sento repetir-me, podem anar fins a la fi del món. Avui, nova gesta, suposo que heroica, perquè com ja s’està convertint en la norma general. Té molt mèrit el que han fet avui, sento repetir-me.

Ah! Encara posa en dubte algú quin és el millor jugador del món? Sisplau, no em feu riure! Cristiano no ha fet res. Com sempre, s’autopressiona tant que és perjudicial per ell. No li ha sortit res. Ni de jugada, ni de falta, ni de res de res. Llarga vida al Déu del futbol! Llarga vida a Messi!

dissabte, 3 de desembre del 2011

Passeig abans del Bernabéu.

Últim partit abans de visitar territori hostil. El Barça ja ha presentat les seves credencials. El Bernabéu espera. Ha vist com el Barça li ha endosat cinc gols al Llevant (que n’haurien hagut de ser sis, perquè li han anul•lat un gol legal a Iniesta), quart classificat de la Lliga. Ha vist com el Barça ha guanyat amb autoritat. Ha vist com el Barça ha desplegat un joc viu, d’atac. Ha vist com el Barça ha jugat novament amb un 3-4-3. Ha vist com el Barça ha pressionat a dalt. En definitiva, ha vist el Barça de sempre, el de garanties. El Barça que és capaç de guanyar a qualsevol camp. Entre nosaltres: jo, si fos el Bernabéu, estaria una mica cagat, com diu aquell de l’APM.

I és que quan el Barça marca d’hora (minut quatre), la cosa rutlla, va sobre rodes. Tots tranquils perquè ja sabem que hi haurà golejada. Com avui. Ens relaxem al sofà, la cadira (si és còmoda), a la butaca, allà on siguem i ens disposem a gaudir de l’espectacle més gran que hi ha: veure el Barça jugant a futbol. Bé, FUTBOL, amb lletres majúscules. Joc alegre, de toc, bolcat a l’atac, buscant insistentment el gol, tensionat, rondejant (bé, potser me l’acabo d’inventar, però m’agrada), amb un Valdés que atura les dues ocasions que té el contrari, un mig del camp passador, i la davantera fent cara de passar-s’ho molt bé. Resultat? Dos d’en Cesc, un golàs d’Isac Cuenca (titular avui), un (novament) d’Alexis i un altre del de sempre, de Messi. Maneta i a esperar el dia deu a les deu on el d’abans, el Bernabéu, veurà un autèntic xoc de titans. Aquest partit és el que val, el que marcarà la temporada. Si el Barça no perd, tot seguirà viu. Millor no pensar en què pot passar si el Barça no guanya...

dijous, 1 de desembre del 2011

Fent de reis mags.

La setmana passada vam rebre una carta dirigida als reis mags. És aquesta (espero que es llegeixi bé):


Ah! I a més a més contenia un dibuix! És aquest:


I com a contrapartida hem comprat el regal que ens demanava. És aquest:

I és que per segon any consecutiu hem participat a la fantàstica iniciativa de “Fundación soñar despierto” on pots fer de rei mag d’un nen. L’any passat demanava una samarreta del Barça. Aquest any ha tocat un mp3 amb ràdio. Què tocarà l’any vinent?