dimarts, 30 d’octubre del 2007

El nazisme i l’Esperanza.

I una altra perla més de l’Esperanza Aguirre. Caram!! És un no parar!! Aquesta dona és una mina. No us perdeu aquesta frase perquè és de les que fan mal a les orelles sentir-la. I més si la diu un personatge públic que ocupa el lloc que ella ocupa: presidenta de la Comunitat de Madrid.

Us poso en situació: imagino que tots estareu assabentats de l’agressió racista que es va produir fa dies a un vagó dels ferrocarrils de la Generalitat i que va patir una menor de setze anys equatoriana per part d’un jove de Santa Coloma de Cervelló. Doncs bé, imagino que també sabreu que en el mateix vagó hi havia una persona més: un ciutadà argentí que davant l’agressió es va quedar parat, sense reaccionar, assegut a la seva cadira. Una vegada que l’energumen responsable de l’atac va baixar a la següent estació el noi es va preocupar per la noia i va estar xerrant amb ella. Doncs bé, ara resulta, segons l’Esperanza que: “Así empezó el nazismo, porque los demás miraban para otro lado”. El que hem de sentir!!

Només plantejeu-vos una cosa: vosaltres què hauríeu fet? Sincerament, crec que jo no hagués fet molt més que aquest pobre argentí. Digueu-me covard si voleu, però no és més covard el que s’aprofita de que el vagó està absolutament buit per perpetrar aquesta salvatjada? Que utilitza la força bruta per tal de, sense més, comentar-li a crits que si pot fer el favor de tornar al seu puto país a més d’algun que altre comentari racista que es va perdre entre les quatre parets del vagó?

I m’agradaria acabar dient que és una llàstima que no hi hagi més dones com l’Esperanza Aguirre, ja que aquestes coses, segons sembla, no succeirien, o malgrat tot tindríem un venjador justicier que s’encarregaria de passar factura a tots aquest personatges que es creuen que tenen el dret d’anar repartint mastegots a qualsevol persona que passi per davant seu. I és una llàstima també que no agafi molt el tren per tal de poder evitar fets com aquests i prefereixi desplaçar-se amb el cotxe oficial blindat per les quatre parets. I és una llàstima que tots no puguem anar pel carrer acompanyats per quatre guardaespatlles per si tenim algun problema que altre.

De totes maneres, si us voleu llegir l’article sencer us passo el link:

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Realment ha de jugar?

Lent, gens desequilibrant, nul a l’hora de rematar a porta, negat i molt imprecís amb les passades en profunditat, poca entesa amb els seus companys, poc participatiu, inoperant, no trepitja l’àrea rival, no desborda per la banda, està totalment descol·locat al terreny de joc, fora de forma, sense confiança (que fa que ja no s’atreveixi a provar l’u contra u i es dediqui a tirar pilotes enrere o en horitzontal al company millor ubicat), … És un voler i no poder. En fi, són masses coses i són massa dies ja que cueja l’afer Ronaldinho. Fa massa temps que l’astre brasilers no somriu. Que no està en forma és cert. I per tant, realment ha de jugar?

Si us sóc sincer, veig que Ronaldinho s’ha convertit en un jugador mediocre. Ha perdut aquell regat i aquella velocitat que van meravellar al món sencer. Recordo quan presumíem de jugador arreu on anàvem. Se’ns queia la baba veient-lo jugar. Ens assentàvem davant la televisió il·lusionats i frisosos de veure’l tot pensant: “Amb què ens sorprendrà aquesta vegada? Què s’inventarà? Què es traurà de la màniga?”. Fa temps preferia a un Ronnie al seixanta o al setanta per cent que a qualsevol jugador al cent per cent. Però això era abans. Quan era el millor jugador del món amb diferència. Quan ningú no li podia fer ombra. Quan era aquell tipus de jugadors, com Puyol, que quan estan sobre el terreny de joc aporten un plus a l’equip. Però ara? Si us he de ser franc, prefereixo, que, si realment no està bé, jugui un altre al seu lloc. Això serà millor per ell, pel Barça i per l’afició que no veurà com, literalment, juguem amb un menys. La veritat, crec que ja li hem donat massa oportunitats. De fet portem un any i mig donant-li. I ell segueix sense respondre. O millor dit, responent-nos de la mateixa manera.

I jo em pregunto: ha de jugar per contracte? Què aporta actualment Ronaldinho al joc del Barça? I l’única resposta que trobo és que per podem vendre’l al mercat d’hivern o de cara la temporada que ve se l’ha de fer jugar. Perquè no val el mateix un jugador que gaudeix de minuts que un jugador que el tens escalfant banqueta partit rere partit.

El Camp Nou poc a poc anirà dictant sentència. Ara està molt dividit entre els que estan a favor de que jugui i els que estan en contra. De moment em quedo amb un gran contrast: el de l’ovació que ha rebut Messi quan ha substituït a Ronaldinho i amb la que ha rebut aquest al ser substituït per l’argentí. Quina diferència, no? Ah!! Per cert, Rijkaard l’ha tornat a canviar a la segona part per sisena vegada aquesta temporada. Això vol dir alguna cosa…

Passant al partit d’avui en que el Barça, sortosa i miraculosament (algun ciri que altre a la Moreneta haurà fet l’efecte desitjat), ha guanyat a l’Almeria al l’Estadi em quedo amb:

EN POSITIU:
El gol d’oportunisme de Thierry Henry. Ja li tocava marcar!! De totes maneres segueix navegant sol per la davantera, perd pilotes i no és ni de bon tros el que era a l’Arsenal.

La reaparició de dos dels lesionats que omplen l’infermeria blaugrana: Touré Yaya i Rafa Màrquez.

EN NEGATIU:
Directament el Barça. Molt malt partit contra un conjunt novell a primera divisió amb un potencial realment fluix. Un equip que sense Messi a l’onze inicial baixa de revolucions, perd pistonada i no crea perill als contraris. El joc ha estat molt pobre, lent i imprecís. Sense quasi ocasions. L’entrada del crack argentí ha servit per veure un altre Barça que, sense meravellar, ha guanyat en velocitat i perillositat.

Giovanni do Santos. Em segueixo reafirmant en el que vaig dir dies enrere en aquest blog: serà la gran decepció de la temporada. Temps al temps…

Sempre havia tingut al Frank Rijkaard com un home elegant en el vestir. Però avui m’ha decebut. No tinc paraules per descriure la seva americana negre a ratlles blanques a sobre d’una jaqueta color blanc trencat (segons l’Alba) amb cremallera. No m’ho tornis a fer més això, Frank!!

dissabte, 27 d’octubre del 2007

"Las cenizas de Ángela"

Aquest és l’últim llibre que m’he llegit. Havia sentit a parlar moltes vegades d’ell i gràcies a l’Alba que va deixar-me’l, he pogut llegir-lo. Si dic que m’ha agradat molt potser em quedo curt, per això em permeto el luxe de recomanar-vos-el. M’ha tingut molt enganxat, he passat molt bones estones llegint-lo, capbussat de ple en les seves pàgines i he rigut molt, malgrat que l’argument no és per tirar coets. Passa el mateix que amb la pel·lícula “La vida es bella” (que no em cansaria mai de veure). Els que l’hagueu vist imagino que ja sabreu de què estic parlant. I pels que no, ara quan us ho expliqui ho entendreu millor. L’autor d’aquest magnífic llibre és Frank McCourt. Es tracte d'una narració autobiogràfica de la seva infantesa, des de que tenia us de raó fins als dinou anys. Ens va explicant al llarg de la novel·la totes les penalitats que va haver d’anar passant durant tots aquests anys, el seu entorn, els costums d’Irlanda (on ells vivien), els problemes econòmics que tenien degut a un pare borratxo que sempre es deixava els diners del salari (quan tenia feina) bevent al bar, com era la seva família, ... I tot això relatat des del prisma d’un nen (l’autor del llibre) que ens fa veure les coses amb aquella innocència de quan un és petit.

No en va, aquest llibre ha venut més de quinze milions d’exemplars a tot el món i, segons la tapa, anaven per l’edició trenta tres, i tanta gent no pot estar equivocada. A més, ha estat distingit amb un premi Pulitzer. Així que si voleu llegir un bon llibre tot passant una bona estona, ja ho sabeu. No ho dubteu i capbusseu-vos-hi.

Aquest llibre té una segona part: “Lo es”, que ja tinc a les meves mans (gràcies a l’Alba, també) i que immediatament després de tancar l’última pàgina del primer, ja vaig obrir la primera del segon.

dijous, 25 d’octubre del 2007

L'AVE... maria purísima!!

Això ha de ser el que cada dia, des d’aquest dilluns passat, deuen dir mirant cap al cel els usuaris de servei de Rodalies quan agafen el tren en el seu particular viacrucis que els ha de dur als seus respectius llocs de treball. I no només a l’anar, si no al tornar!! L’arribada de l’AVE a Barcelona l’estem pagant a un preu massa alt. No pot ser que sempre surtin perjudicats els mateixos: la ciutadania. Pobre gent!! Què més poden fer que posar cara de resignació i seguir desconfiant (encara més que abans) del servei ferroviari català! Però clar, no poden passar d’aquí, ja que els polítics s’han encarregat de demanar-los un petit esforç més per a poder tenir en un futur (llunyà o molt llunyà?, pregunto) un servei en condicions. Però en quines condicions? Les mateixes que ara que cada dos per tres pateixen avaries i retards?

Intento posar-me al seu lloc i la veritat és que se’m fa una muntanya: aixecar-me cada dia com a mínim una hora abans per fer en el doble de temps (si tot va bé) un trajecte que de per si ja has de creuar els dits perquè no s’hagi produït cap incidència en un dia normal i corrent; fer mans i mànigues per intentar arribar puntual a la feina; tornar cap a casa cansat després de deixar-me la pell al meu lloc de treball i haver d’agafar, com a mínim un autocar més un tren (en el millor dels casos) i tornar a reviure, però de tornada, el periple matiner. En fi, que aquesta gent sí que té mèrit i mereix que se’ls faci un homenatge.

I jo em pregunto: quan disposarà Barcelona d’un transport públic en condicions? Quan, d’una vegada per totes, aconseguirem que els polítics de torn que governen les nostres vides arribin a un consens per intentar arreglar aquest problema? Quan invertiran l’estat els diners necessaris per modernitzar les infraestructures que hi ha actualment?

És vergonyós que en una ciutat que presumeix de Jocs Olímpics i de Fòrum de les cultures passin aquestes coses. Ves per on, que amb una mica de sort en Woody Allen treu alguna idea per la seva propera pel·lícula i el tornem a tenir per aquí segrestant els nostres carrers i les nostres arques (que se’n va emportar un bon pessic) de la ciutat.

Només queda resar el que faci falta perquè la Sagrada Família sigui entre tots nosaltres molts anys i la podem veure acabada. Això serà senyal que els experts tenien raó i que l’AVE passi per sota del temple no comportava cap mena de perill. O que finalment han decidit canviar el recorregut i fer-lo passar pel litoral!!

diumenge, 21 d’octubre del 2007

La Marxassa'07: molt bona marca i molt bona organització.

Començaré dient que aquesta marxa encara no l’havia fet i m’ha sorprès gratament. L’organització és perfecte: els avituallaments, els controls, la gent molt simpàtica i amable que fan que la marxa no sigui tant dura, el recorregut, ... Tot un deu. Bé, no seré tant esplèndid, ja que va haver-hi una cosa que va decebre’m. Però només una, que consti!! M’explico. Tot bon marxant té un trofeu molt preuat: la samarreta commemorativa de la marxa. Una vegada acabada la cursa sempre t’omple d’orgull i satisfacció poder lluir-la al dia següent. Uns al treball, altres al gimnàs i d’altres al fons de l’armari, però es tracta de lluir-la. Sents una sensació especial quan te la poses. Assaboreixes el regust de la victòria que et dona haver pogut completar el recorregut. És el reflex de tot un conjunt de coses: el patiment, els quilòmetres a les cames, les hores sense dormir, la duresa del recorregut, el desnivell superat, les anècdotes viscudes, la gent amb la que has parlat i la gent que has conegut... Tot té cabuda en una cosa tant absurda com una samarreta. Però us puc arribar a assegurar que quan arriba el moment de posar-te-la, ho fas amb un somriure als llavis. És per tot això que té un valor incalculable. Doncs bé, aquesta vegada ens vam quedar sense aquest trofeu. No sé per què no n’han repartit, però el que està clar és que ha estat una gran decepció el no rebre-la. De totes maneres us diré que no ens vam anar amb les mans buides. A l’arribada ens van donar una bossa amb tot de coses. Fins i tot una medalla que no vaig dubtar a penjar-me-la del coll. Però ni tot l’or del món pot esborrar la manca de la samarreta.

Vaig haver de matinar bastant. Havíem quedat amb el Xavi i el Marc a les 4:30 al punt de trobada habitual, així que el despertador havia de sonar a les 4:10h. Dic havia de sonar perquè no va fer-ho, ja que a dos quarts de quatre ja estava donant voltes a llit, tot nerviós i pendent del rellotge. Així que vaig llevar-me i vaig aprofitar per fer les coses amb més calma. Fins i tot vaig poder “gaudir” una mica dels programes que fan a altes hores de la matinada per televisions com Antena 3. Us aconsello que no feu l’esforç d’encendre la ta tele a aquesta hora!!

Després de reunir-nos amb el Jaume (amb una cara de dormit que feia partir) al peatge de Vilassar vam dirigir-nos cap a Mataró. Vam passar una autèntica odissea abans d’aparcar. No hi havia ni un lloc lliure ni pels voltants ni a dos quilòmetres a la rodona. Després de fer una visita turística a Mataró, finalment van aconseguir estacionar el cotxe fent trampes: apartant un contenidor petit que mig envaïa una plaça d’aparcament.

A tres quarts de sis van sortir els autocars que, després de dur-nos per una carretera plena de corbes, van deixar-nos a Sant Martí del Montseny un quart d’hora abans de començar la marxa. Va agradar-me retrobar cares conegudes que feia temps que no veia com la de la Maria (des de la Cap de Rec), la del Josep (que portat totes les marxes fetes d’aquest any) i la de l’atrapeu-looo (mític entre els mítics en aquesta competició).

A les 7:00 en punt era la teòrica sortida. Dic teòrica, ja que sortida oficial no n’hi va haver: ni petard, ni parlament inicial, ni res de res. De sobte ens vam trobar caminant preguntant-nos els uns als altres si ja havia començat la prova. Els primers metres vam avançar a pas molt lent. Vam sortir dels últims, ja que vam perdre al Marc i a l’esperar-lo ens vam quedar enrederits. Això va suposar haver de fer una llarga cua i avançar a pas de tortuga, ja que un corriol estret ens duia fins a un camí ample on vam començar a forçar el pas i a recuperar el temps perdut.

El primer tros va ser de nit fins aproximadament les vuit que va sortir el sol, amb bastant fred i el frontal es feia indispensable per tal de poder avançar pel terreny poc complicat. Vam aprofitar els primers quilòmetres per xerrar amb la gent que vam anar avançant. Quan van aparèixer les primeres rampes de la pujada a Font Martina els components del grup vam anar al nostre ritme. La pujada, francament, no va ser molt dura. Era constant, sense cap descans, però com estàvem frescs vam fer-la sense gaires patiments. Vam reagrupar-nos al primer control, on havíem de fer una mica de cua per tal de poder fitxar. Allà ens esperaven uns donuts que estaven molt bons (vaig menjar-me’n tres ja que estava afamat).

Vam encarar tota la baixada per una pista àmplia sense perdre de vista el Montseny a la dreta. Castanyers i pins tapaven el camí i ens protegien dels raigs de sol oferint-nos una temperatura ideal per caminar. Al fons, seguint les indicacions del Jaume, veiem les dues muntanyes que havíem de superar per arribar a Mataró. Vistes de lluny feien una mica de por. Vam arribar a Sant Celoni on, després de vint-i-cinc quilòmetres podíem omplir el pap amb crispetes, donuts, taronja, llaminadures, galetes i tot tipus de beguda.

El nostres següent objectiu era de nou superar una muntanya: la de Sant Martí del Montnegre. Aquesta, potser, va ser la més dura de les tres que havíem de pujar. A mitja pujada, però, ens esperava un control on, literalment, vam poder fer el vermut: olives, patates, galetes, fuet, bastons i fins i tot vermut negre. Quin luxe!!

Després de quedar ben tips i de que el Xavi descobrís que tenia el taló esquerra danyat pe culpa dels mitjons, vam reprendre la marxa. Quedava superar la meitat de la pujada (que es va fer una mica llarga) i baixar fins a Vallgorguina, on ens esperava el dinar. Quan deia que els avituallaments estaven molt bé no feia broma. El dinar constava de: una amanida, una entrepà de botifarra (amb opció especial pels vegetarians) i postres, tota això banya amb un porró de vi. Encabat, era el torn d’apedaçar-se de nou els peus i de que els mitjons del Xavi passessin a millor vida, ja que al taló s’havia fet un forat on hi cabien tres dits.

Amb l’estómac ple vam superar la darrera muntanya del dia: la del Santuari del Corredor. Vista sobre el perfil semblava dura, però la veritat és que vam superar-la amb una sorprenent facilitat. Va ser una miqueta més d’una hora de pujada que va deixar-nos al control situat al peu del Santuari.

Aquí ja tot el que quedava era baixada fins arribar a Mataró. Vam passar per la Font del Malpas i Santa Maria de Mata, per unes tarteres molt tècniques i impressionants que vam superar tot corrents. És el tros que més va agradar-me. Anàvem devorant els quilòmetres a pas molt ràpid i la veritat és que la temperatura i el camí permetien fer-ho d’aquesta manera. Recordo els últims cinc quilòmetres que separaven el control F de l’arribada a Sant Simó que vam fer-los corrents, cadascú al seu ritme. El temps emprat fins aleshores era realment espectacular: 11 hores (comptant parades) i vèiem que si ens deixàvem l’ànima en aquests darrers 5.000 metres podríem fer una marca realment molt bona.

I així va ser. El Jaume va arribar primer amb un temps d’11:27h. En segona posició, un servidor: 11:35. I finalment el Xavi i el Marc, parant el cronòmetre en 11:40. Felicitats a tots!! Estic molt content per la marca aconseguida, cosa que fa que la mitja a l’arribada, segons dades facilitades pel GPS del Sensei Canaleta fos de 6,1 km/h per cobrir una distància total de 64 quilòmetres, “sense tenir en compte la hipotenusa”, segons les mateixes fonts.

Ah!! Per cert, Jaume, espero que ja et trobis una mica millor de la panxa...

dilluns, 15 d’octubre del 2007

Què passaria si...

9 de setembre de 2007. Vigília de la diada nacional de Catalunya. Són dos quarts de nou de la nit i, acabat el telenotícies vespre, apareix un primer pla de la cara de l’Artur Mas, cap de l’oposició, amb una bandera catalana a la seva dreta i una fotografia de l’expresident Jordi Pujol penjada de la paret. Amb cara solemne i posat seriós, ben arreglat, amb el nus de la corbata excel·lentment fet i sense una arruga a la camisa, comença a parlar: “Passat demà, onze de setembre, els catalans celebrem la nostra festa nacional. El meu desig és que aquest any, per raons que tothom coneix, els catalans celebrem de manera especial aquesta festa. Perquè som una nació i volem celebrar-ho i deixar constància de que ens alegrem. Per això honrarem i exhibirem el símbol que millor ens representa a tot el món: la bandera que varem aprovar fa anys. La que exhibeixen els nostres esportistes amb orgull. La que cobreix el fèretre dels nostres soldats. La que saluden amb respecte tots els caps d’estat que ens visiten. El símbol de Catalunya. El símbol de la nació lliure i democràtica que formem més de set milions de catalans. La bandera de tots, perquè en ella estem tots representats. Jo estic orgullós de ser català. Sé que els catalans també ho estan. I per això us demano a tots que per sobre de qualsevol diferència ideològica, l’onze de setembre ho manifesteu amb franquesa. I que feu algun gest que mostri el que guardeu al vostre cor. A casa o al carrer, de forma individual o amb la família o amb els amics, per què tothom sàpiga el que els catalans sentim per Catalunya. I que sabem proclamar-ho, sense escarafalls, però amb orgull i amb el cap ben alt. I jo m’avanço ja i us dic a tots el catalans: Feliç dia de la nació catalana, feliç festa nacional!!”.

Això, evidentment, és pura ficció. No ha passat realment i espero que no arribi a passar mai. Qui és un cap de l’oposició per enviar un missatge institucional al país? Es digui Artur Mas, Carod Rovira o de qualsevol altre manera. No diré que tots els noms de les persones que hi apareixen han estat triades a l’atzar i que tota semblança amb la realitat és pura coincidència, com sol fer-se a les pel·lícules. De totes maneres, no li trobeu cap similitud a un fet que ha passat recentment per terres veïnes? Si en comptes de dir Artur Mas ho canvio per Mariano Rajoy (cap de l’oposició del govern Espanyol); si en comptes de ser la bandera catalana la que hi ha a la dreta, hi poso la bandera espanyola; si en comptes del retrat de l’expresident Pujol hi poso el retrat d’una altre persona; si en comptes del 9 de setembre de 2007 ho canvio pel deu d’octubre de 2007; i si en comptes de dir Catalunya ho canvio per Espanya, catalans per espanyols i onze de setembre per dotze d’octubre. Crec que molts de vosaltres ja estareu ubicats i sabeu de què us vull parlar, no?

Només m’agradaria deixar una pregunta a l’aire: què passaria si aquesta petita ficció que he relatat al primer paràgraf esdevingués realitat? Com reaccionarien aquesta gent del PP? Us imagineu el rebombori i la polseguera que s’aixecaria per Madrid? No se’ns tirarien tots a sobre com salvadors de la pàtria espanyola omplint-se la boca amb paraules com unitat, separatisme, nacionalistes i altres més que sempre deixen anar per tal d’atacar-nos? Només espero, pel bé de tots, que aquests senyors no tornin a arribar mai al poder, ja que, si estant a l’oposició fan aquesta mena coses, no vull ni pensar què poden arribar a fer estant a dalt de tot... Exemples hi ha si mirem uns quants anys enrere, no? Millor no pensar-hi!!

dijous, 11 d’octubre del 2007

Quin aiguat!!

Doncs sí, quin aiguat que va caure ahir nit a Barcelona!!Crec que feia temps que no veia ploure tant i tant fort. Quina manera de caure l’aigua... (ara no faré la típica broma de dir: i de dalt cap a baix). A mi em va enxampar sortint del DIR. Eren les nou de la nit i carregat amb la motxilla a l’esquena després d’haver estat carn de gimnàs durant tres hores (que van incloure córrer a cinta i dues classes d’spining) per tal de mantenir la forma per afrontar la Marxassa el proper cap de setmana em disposo a marxar per anar a omplir el pap. Quan baixo les escales que duen a la recepció del centre, veig que hi ha tot un munt de gent xerrant. I penso: què pot fer tota una multitud de gent xerrant en un lloc que no està especialment dissenyat per això? Ràpidament trobo la resposta: donen alguna cosa. Amb ganes començo a fer conjetures de què és el que poden regalar, perquè, siguem sincers, si ho donen ho agafes, sigui el que sigui, que per alguna cosa és gratuït. Doncs bé, quina és la meva sorpresa quan descobreixo que no donen res, sinó que la gent està tota mirant cap a fora i esperant a que remeti el fort aiguat que està caient i així poder anar cap a casa.

Per allà em trobo al Miquel i a la Tere també esperant a que la tempesta afluixi. Pobre Tere, ha vingut en moto i parla de deixar-la allà aparcada i passar-la a recollir demà a primera hora. Penso que igual no cal que la passi a buscar pel DIR. Potser és millor que vagi directament al port, on estan amarrades les golondrines, que amb la que cau segurament no tardarà en baixar una riera tipus tsunami i ho arrasarà tot.

Al cap de poc faig el primer intent de sortir per la porta per anar cap a casa. M’ha semblat veure que no plou tant i mig xulo dic en alt: “Bé, jo vaig tirant que això ja afluixa i faig tard.”. En obrir la porta me n’adono que no, que segueix caient la mateixa quantitat d’aigua (els vidres foscos m’han enganyat) i que és impossible marxar. Em giro, amb cara de tenir la situació controlada pel mig ridícul que acabo de fer, i dic: “Bé, si de cas ja em quedo una miqueta per aquí a fer-vos companyia, que sinó us avorrireu molt!!”. Situació salvada momentàniament, ja que sembla que són poques les persones que se n’han adonat.

Després d’uns deu minuts llargs de petar la xerrada tot esperant i de tornar a veure que sembla que aquesta vegada ha afluixat una mica la tempesta i basant-me en el teorema del llampec i el tro conegut universalment per tothom (és a dir, quan veus el llampec comptes el segons que passen abans que soni el tro, i si són pocs vol dir que la tempesta és a sobre i si en són molts és que s’està allunyant), decideixo jugar-me-la i marxar. M’esperen per sopar i em sap greu arribar tard. M’acomiado i obro la porta per segona vegada. Maleïts vidres!! M’han tornat a gastar una mala passada!! La cortina d’aigua segueix essent important, però ara ja no puc fer-me enrere. M’hi va l’orgull!! Una vegada puc dissimular-ho, però dos ja cantaria massa. Menys mal que, com home previsor que sóc, cada dia veig l’espai “El temps” que tan gentilment ens ofereix en Tomàs Molina (des d’aquí una afectuosa salutació). Quan no s’equivoquen, com és el cas d’ahir a la nit, fa servei saber el temps que farà l’endemà. Sembla que la mala ratxa d’equivocacions en la predicció del temps ja ha passat i respirem tots més tranquils. Com que van pronosticar que de cara a la tarda/vespre (clarament ho posava a la part superior esquerra del mapa) hi hauria tempesta, quan he sortit de casa avui pel matí he agafat un paraigües. Un paraigües d’aquells enormes que fa segles que ronden per casa que he hagut d’arrossegar tot el dia (concretament des de les set del matí) i que a la fi puc fer-lo servir. Sóc l’enveja de tot el gimnàs, ja que pocs són els que tenen aquest valuós tresor entre les seves mans. Una vegada més, gràcies Tomàs!! Què faria jo sense tu?

Amb un clic inaudible del botó, el paraigües s’obre automàticament i començo a caminar per les voreres desertes entre la pluja, el vent, els tolls i la riada d’aigua que va baixant aprofitant el pendent dels carrers. És aquí quan trobo a faltar aquelles mítiques botes d’aigua que la meva mare em posava quan em venia a buscar a l’escola i plovia. Quina meravella i quin gran invent!! Aquelles botes que t’arribaven fins al genolls i que casi t’impedien de doblegar la cama, però eren la salvació: no passava ni una gota d’aigua. Després, tot s’ha de dir, quan arribaves a casa, el que costava treure-les!! Com que allà dintre hi havia embotida la cama, més el mitjó i més el pantaló texà (en alguns trams mullat), s’havien d’utilitzar les dues mans i acompanyar-les d’una força inusitadament gran per a que la bota, i només la bota a poder ser, acabés sortint de la cama.

Finalment i havent transcorregut els deu minuts de rigor que separen el gimnàs de casa el meu pare, arribo al destí tot moll de genolls cap a baix, amb la motxilla tota xopa (això sí, fent mans i mànigues per a que el llibre que hi porto a dintre no es mulli en cap moment, cosa que espero que la meva tia m’ho agraeixi, ja que el llibre me l’ha deixat ella) i amb el paraigües xorrejant. L’aventura ha acabat!! Bé, encara no, perquè havent sopat em toca tornar a sortir al carrer per anar cap a casa meva... Prego perquè la tempesta hagi escampat!!

Arribats a aquest punt m’agradaria destacar quatre aspectes que crec vitals d’aquesta petita experiència que acabo de viure:

a) Les bambes mig noves que portava són totalment impermeables, ja que amb la que ha caigut tinc els peus ben secs.

b) La motxilla molt vella del DIR (la típica que tots podem veure pel carrer) que portava penjada a l’esquena és totalment permeable, és a dir, que l’aigua hi passa, s’hi està una mica i torna a sortir. Hauré de fer un pensament i canviar-la ja d’una vegada, si pot ser per una que tingui el mateix teixit que la bamba.

c) M’ha cridat l’atenció no sentir aquesta frase típica i que tant s’ha posat de moda quan es produeix algun fenomen meteorològic que se surt una mica de lo comú i que diu: “Tot això és per culpa del canvi climàtic. Ens estem carregant el planeta entre tots!!”. Frase, això sí, pronunciada per algú que sempre té cara d’expert en aquest tema i que deixa anar la cua: “Això fa anys no passava”. Potser és que aquest algú ja ho té molt assumit això del canvi climàtic!!

d) La xarxa elèctrica de FECSA-Endesa sembla que ha aguantat les envestides del xàfec i encara hi ha llum a les cases i no es veuen transformadors pel carrer. Creuem els dits!! O no, perquè amb les indemnitzacions que van donar, tornar a estar un dia sense llum m’arreglaria el pressupost d’aquest mes...

divendres, 5 d’octubre del 2007

Dia 4: Santiago de Compostel·la - Barcelona.

Aquest dia no té molta història. L’avió surt a les 12:40, així que temps més que de sobres per aixecar-me, preparar per última vegada la motxilla i anar a agafar l’autocar a l’estació d’autobusos. Queda una mica més lluny, però com que tinc temps decideixo assegurar la jugada i agafar-lo allà, que sé on para. L’he d’agafar bastant d’hora, sobre les 10:00, ja que el següent és molt just. Amb vint minuts sóc a l’aeroport i m’he d’esperar més de dues hores a que surti el vol, així que mato el temps llegint i escrivint. Quin remei!!

El vol surt puntual, i cinc minuts abans d’hora (ja s’encarreguen de dir-ho per la megafonia de l’avió) aterrem a l’aeroport del Prat. S’ha acabat aquesta petita aventura en solitari, que espero que no sigui la última!! M’ho he passat bé, he gaudit del paisatge i he desconnectat molt, que és del que es tractava.

Per acabar donar mil gràcies a tots aquells que mentre era per terres gallegues m’heu trucat o m’heu enviat algun missatge de suport i d’ànim: l’Alba, el meu pare, la meva mare, el Javi, el Miquel, l’Ivan, ... Espero no deixar-me ningú, i si ho he fet, que no s’enfadi i que es senti inclòs, que, com jo dic sempre, la meva memòria de peix (tres segons) no dóna per més. Es reconfortant parlar amb algú quan estàs lluny de casa i sense ningú de confiança amb qui puguis fer-ho. Gràcies de tot cor!!

Dia 3: Olveiroa - Fisterra - Santiago de Compostel·la

Quina nit!! M’he despertat tres vegades i tot em donava voltes. Estic molt marejat i no paro de suar i tenir fred. No entenc que em passa. Sona el despertador. Són les set en punt. Segueixo marejat com una sopa. Què faig? De fet no tinc cap més remei que posar-me a caminar per poder agafar l’autobús a Fisterra per anar fins a Santiago de Compostel·la.

Em carrego la motxilla a l’esquena com puc i començo a caminar. El fred sembla que ajuda a que el mareig baixi una mica. Una vegada que surto del poble el camí em porta per la carretera nacional. Passat més o menys un quilòmetre veig una llum que s’acosta. Són una mallorquina i un valencià que vaig conèixer ahir. Em diuen que no és per aquí. Busquen, segons un paper que porten una desviació just sortir del poble. Els comento que n’he vist una però que no hi havia cap fletxa i he seguit endavant. Decidim tornar enrere, ja que encara és de nit i puc no haver-me fitxat bé. Allà on es desvia el camí ens trobem a l’Esther i el Carlos. No veiem fletxes, però decidim agafar-lo i als pocs metres hi ha una fita quilomètrica del Camí. Salvats!!

Estic una estona caminant amb ells quatre, però el meu pas és ràpid i començo a tirar. Va sortint el sol poc a poc. El moment és fantàstic, ja que per una estona conviuen ela lluna plena davant meu i el sol darrera. M’aturo un moment per contemplar-ho, però el mareig torna a fer acte de presència. Per tant, ja sé el que he de fer per no notar-lo: caminar. I ho faig aprentant el pas. Hi ha un autobús que surt a les 14:45 h de Fisterra i si puc agafar-lo, millor (l’altre surt dues hores més tard).

Crec que un dels millors moments d’aquesta petita aventura l’he viscut quan estava a punt d’arribar a Cee. Al final d’una pujada de sobte ha aparegut el mar. Tenia la sensació que mai l’havia vist, com si per primera vegada apareixes aquest gran llac d’aigua davant dels meus ulls. Tot blau, calmat, es dibuixava tot el perfil uniforme de la costa on, per les senyes que m’havien donat, tenia, al front, Corcubión i més enllà es veia ja Fisterra. Quina meravella!!

Arribant a Sardiñeiro arriba la segona pèrdua del dia. Gràcies a una dona que va dir-me “Por aquí no es, chaval”, vaig tornar enrere i vaig veure la fletxa mig amagada a una paret. Havia caminat poc, però el temps per agafar l’autocar apretava. Anava just.

A les 13:00 h arribo a l’alberg després d’haver caminat trenta-dos quilòmetres. Aconsegueixo la fisterrana (certificació que acredita que has arribat a la fi del món) i vaig a pel meu últim objectiu: el far. Encara m’esperen tres quilòmetres d’anar i tres de tornar. La noia de l’alberg m’ha dit que la parada de l’autobús està just al costat. Sense perdre temps començo a caminar. Crec que és el tram més pesat de la peregrinació: tot per asfalt, pujada amb revolts i veient el far al fons. Quin malson!!

Arribo a les 13:40 al far. Veig el punt quilomètric 0,00. Ja ho he aconseguit. Em faig unes quantes fotos amb ell, amb el far i amb tot el que m’envolta. La vista és fantàstica. El relleu de la costa gallega banyat pel mar. Com que no puc entretenir-me molt, emprenc el camí de tornada, però ara és baixada. A temps arribo a la parada. Són les 14:25 h. Repte aconseguit!! I a més a més, ja se m’ha passat el mareig.

El viatge amb autocar a Santiago dura tres hores. El bus va recorrent la costa i parant a la majoria de pobles. No se’m fa molt pesat, ja que vaig xerrant amb un dels conductors (n’hi havia dos), dormint a estones i observant el bonic paisatge. L’anècdota la protagonitza una dona que al saber que l’autobús triga tant per arribar a Santiago, pregunta “¿Por qué tarda tanto?”, a lo que el conductor, amb el típic accent gallec i tot resignat, li respon: “¡Porqué no vamos volando, senyora! Vamos por la carretera.”. Passant per Sardiñeiro veig per la carretera com els de Cadis: mare, fill i parella van caminant. Han sortit al mateix temps que jo i encara no han arribat. No em veuen, però els desitjo sort.

Arribo sobre les sis a Santiago i vaig a una farmàcia a prendre’m la pressió. La farmacèutica em diu que estic perfecte, així que decideixo anar cap a la pensió que havia prèviament reservat des de Barcelona. Va sorprendrem que és com aquelles de les Rambles que no ocupen tot un edifici (com si fos un hotel), sinó que ocupen només una planta (en aquest cas la quarta), i la resta són pisos. L’habitació no estava malament, però pel preu (22 euros) podria haver estat millor.

Una vegada dutxat i canviat de roba surto a donar una volta per Santiago. Arribo fins la plaça de l’Obradoiro i resolc un altre tema pendent: sopar a Casa Manolo. Quan vaig estar-hi fa poc més d’un mes hi volíem dinar, però de la gent que hi havia vam desistir. De totes maneres són les 20:00, hora oficial d’obertura, i entro per evitar fer cues.

Després de sopar toca dormir, que estic molt cansat. Al desfer el llit no ho veig molt clar (sembla que no hagin canviat els llençols des de que els va utilitzar algú la última vegada), així que trec el sac i el coixí inflable de la motxilla i els poso sobre el llit. Dormiré com si estigués en un alberg. I dit i fet: m’estiro i el son em fulmina.

FOTO DEL DIA:
Crec que mereix ocupar aquest lloc l’impressionant paisatge que es veia des del far de Fisterra.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Dia 2: Negreira - Olveiroa.

M’havia posat el despertador a les 6:45, però com que a les 6:00 ja estava desvetllat i m’havia semblat sentir gent que s’aixecava, he fet el ronso deu minuts i m’he llevat. Lo del soroll de la gent era una falsa alarma, ja que només volien anar al lavabo. Total que a les 6:20 ja em trobava al carrer i caminant. El cel estava estrellat i no feia gaire fred. Amb una samarreta de màniga llarga a sobre en tenia prou, ja que enseguida he començat a entrar en calor. La lluna està plena i dona gust caminar.

El primer tram transcorria per carretera, però passat el primer poble les fletxes grogues m’han conduit cap dintre el bosc. Si dic que no he passat una mica de por, menteixo. Anava completament sol, era de nit, el bosc era espès i només duia el frontal. A tot això s’ha de sumar els constants sorolls que se sentien entre la vegetació i el crit d’algun que altre animal. No us exagero, de veritat. Això d’anar sol per aquests camins de Deu... Bé, i de l’apòstol Santiago, a veure si ara se’ns enfadarà... Feia talment l’efecte de la pel·lícula “La bruja deBlair”. Tenia la sensació que en qualsevol moment podia aparèixer enmig del camí algun psicòpata que em volgués fer coses lletges. I llavors m’he preguntat: en cas de que hi hagués un psicòpata, aquest tindria por de que li sortís un altre psicòpata que a la vegada també volgués fer-li coses lletges? I així he passat l’estona, pensant en psicòpates!! Un bosc ple d’ells esperant que passés algun altre de la seva classe... Ves per on, a veure si hauré inventat un reallity show?

Ha començat a sortir el sol sobre tres quarts i cinc de vuit. Anava caminant per una carretera i de sobte veig que ve un cotxe amb els llums encesos. Redueix la velocitat i gira cap on estic caminant (just estava passant pel costat d’una casa). Passa pel meu costat poc a poc i sento el vidre com baixa. “Ja està, un psicòpata!”, ha estat el meu primer pensament. “Ja el tenim aquí!”. M’arrambo tot el que puc a la casa sense parar de caminar i el cotxe passa de llarg. Llavors he pensat que igual aquest suposat psicòpata m’ha pres per un d’ells i m’ha deixat estar. De sobte sento un soroll d’alguna cosa que ha caigut al terra. “Un cap o una cama...”, he pensat. Segurament li dec haver caigut bé i em fa un regal... “I ara jo que puc regalar-li a ell?”. Decideixo girar-me i veig que al terra el que havia caigut era un diari. Ostres, què fort!! Com els americans que reparteixen la premsa en bicicleta i llencen el diari! Aquí igual però motoritzats!! Menys mal!!

Bastant més endavant em trobo al Pablo. Comenta que ha dormit a Vilaserio a un alberg no declarat. Està tot equipat amb llits, llum, aigua, però no hi ha ningú que s’encarregui. Eren quatre persones dormint en un alberg que n’hi cabien trenta, segons m’ha dit. Ell ha començat a Roncesvalles i si deu vol acabarà demà. Se’ns uneix un home que el Pablo me’l presenta. Es diu Roland, és suís i entén bastant bé el castellà. Fa cinc anys consecutius que s’escapa per vacances a fer el camí. Aquesta vegada ha començat a Pamplona.

Quan mancaven uns dos quilòmetres per arribar a Olveiroa veig que abandona la carretera i es dirigeix cap a un prat. Me’l quedo mirant i em deixa anar: “Pequeña siesta aquí.”. Apa doncs, que vagi bé aquest petit break. El Pablo s’ha quedat endarrerit tirant fotos, així que continuo tot sol.

Són les dotze i arribo a l’alberg. Quina és la meva sorpresa quan llegeixo en un cartell on posa que fins a les 15:30 h no obren. I ara que se suposa que he de fer durant tres hores i mitja? He fet trenta-tres quilòmetres en menys de sis hores per res... Arriba el Pablo i li comento. No sembla preocupat, ja que només vol segellar la credencial i continuar fins a Cee. La veritat és que jo seguiria, no estic gens cansat, però aquí se que tinc llit garantit i amb això no es juga. Ell fa una volta de reconeixement. La veritat és que és un alberg peculiar. Està format per tres quatre cases i dos hòrreos adequats per a dormir. El menjador i la sala d’estar estan situats a una banda del carrer i les dues cases on hi ha els llits a l’altre. Torna victoriós, ja que ha trobat a una de les encarregades que li segella la credencial. Li comento si pot obrir les habitacions per deixar la motxilla, estirar-me una mica i dutxar-me. Se’m queda mirant i molt educadament em diu que no. O sigui que a seguir esperant. Quan marxa la dona, el Pablo em diu que ell si fos jo saltaria per una finestra que ha vist que hi ha oberta a la casa on són les habitacions i deixaria la motxilla i es dutxaria. L’oferta és temptadora, però sóc molt legal... i a veure si em fan fora si em descobreixen!!

Aprofito que el Pablo se’n va per baixar a dinar al bar de baix (n’hi ha un més a dalt). Em volen cobrar dotze euros per un menú, però com que fan entrepans em quedo amb l’opció econòmica. Sobre les dues torno a pujar a l’alberg a seguir esperant. Em sembla que mai havia vist tantes mosques juntes. N’hi ha per tot arreu i són molt empipadores.

La dona obra puntual. Aconsegueixo dutxar-me el primer i rento la roba. Avui ja és l’últim dia que he de fer-ho. Al·leluia!!

Dono una volta per l’alberg i mentre estic mirant un mapa del camí de Santiago se m’acosta una dona Irlandesa parlant en anglès. Xerrem un estona. Aconsegueixo mig entendre que em diu que només porta uns pantalons i que no els pot rentar. No se m’acut res més que deixar-li anar: “They walk alone”. És a dir, que lo més normal és que amb la merda que tenen caminaran sols quan se’ls tregui. Se’m queda mirant amb cara de no entendre res i decideixo explicar-me millor: “If you put it in the floor, it walk alone”. Em torna a mirar estranyada i decideixo deixar-ho correr.

A mitja tarda baixo a la sala d’estar i palo amb el Carlos (el de Valladolid d’ahir nit) i amb l’Esther, una peregrina que ve de Burgos, que també ve sola. Decidim anar a sopar els tres, però provarem l’altre bar que ens han arribat rumors de que és més econòmic i fan plats combinats. Se’ns afegeixen a la conversa un matrimoni gran de Cadis i el seu fill amb la parella. Caminen tots tres menys el pare, que tot vestit amb sabates, pantalons de vestir i camisa, llueix orgullós una gran panxa i els fa de suport amb una furgoneta. Tot xerrant ens passa el temps volant entre bromes i rialles. Sobre les set arriba el de Badalona d’ahir la nit caminant tot xino-xano.

Anem a sopar a les vuit. El bar només té tres taules ocupades per gent que ja vaig veure ahir a l’alberg: uns joves prenent refrescs i jugant a cartes, un alemany mirant les musaranyes i un parell més que segons el Carlos que ha estat abans van per la segona botella de vi. Demanem el sopar tot esperant que es buidi alguna taula. Com que passa el temps i ningú es mou, decidim entrar una taula de les de la terrassa amb el permís de la propietària. Per poder-la entrar l’hem hagut de desmuntar literalment perquè no passa per la porta. Més tard arriba el de Badalona, que es diu Cristian i s’uneix al nostre grup. Descobreixo el perquè dorm tant: es liquida sol durant el sopar una botella de vi més tres xupitos.

Després de xerrar amb els de Cadis i amb dos o tres dones més, ens retirem. Fa fred i menys mal que m’he posat pantalons llargs. Arribo a l’alberg, trec la radio de la motxilla i escolto el Barça que juga contra el Saragossa fins a la mitja part, ja que el son i el cansament fan que mica en mica em quedi dormit.

FOTO DEL DIA:
Quines carreteres més estretes!!

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Dia 1: Barcelona - Santiago - Negreira.

A un quart de quatre sona el despertador. Sobresaltat intento saber què passa i me’n recordo que avui és el dia que marxo cap a Santiago. Sembla mentida: ahir va costar-me dormir pensant amb això i avui ja se m’havia anat del cap.

Com que tenim un transport públic que dona gust, he d’anar a l’aeroport en taxi. Tenim un conegut que s’hi dedica (un pare d’un amic meu de fa molts anys, però que ja fa molt de temps que no ens veiem) i puntual m’espera a la cantonada de casa a les 4:40h. Tot xerrant amigablement i recordant vells temps, arribem en quinze minuts a l’aeroport. Em fa preu d’amic (s’agraeix, i molt) i vaig cap a l mostrador vint-i-nou a facturar. Allà em diuen que em col·loquen l’etiqueta a la motxilla, però que l’he d’anar a deixar al mostrador vint-i-dos. Ja comencem: no els funcionen les cintes!! Benvinguts sigueu tots a nostre estimat Aeroport del Prat!! I així ho faig. Como Pedro por su casa, entro darrere el mostrador i deixo la motxilla on m’indica la noia, tot fent-li un petit recordatori: “No us la deixeu!”. Però seguidament veig que ve un home i la recull: eficàcia, que no eficiència.

El vol surt amb retràs, com no. Pels altaveus sento allò tant famós de “el comandante Jaime Esperanto y su tripulación...”. Esperanto? Jo sí que estic esperanto i l’avió no surt!! Bé, amb vint minuts de retard ens enlairem (i pregunto, de què serveix l’hora que et diuen que surt el vol si sempre ho fa més tard?) per aterrar a Santiago a les 8:07h. Així m’agrada Jaume, recuperant el temps perdut!!

Recullo la motxilla i sóc l’últim passatger en agafar l’autobús cap a Santiago. Desfaig el camí que vaig fer fa una miqueta més d’un mes: estació d’autobusos i d’allà fins a la plaça de l’Obradoiro. Ja es pot dir que torno a ser al Camí!!

Després de sortir de Santiago veig que m’he precipitat una mica: diria que estic en camí però no sóc al Camí! No sé on, però he perdut el rastre de la fletxa groga. Comencem bé!! De fet començo igual que quan vaig sortir de Lleó que també ens vam perdre. Serà ja tradició això de perdre’s només començar? Gràcies a la bona voluntat de la gent aconsegueixo agafar el camí una mica més endavant. Quan veig la fita quilomètrica amb la petxina que marca el camí, em fa una il·lusió tremenda: he trobat el Camí. Ara sí!!

Passat Quintans, veig que una parella es desvia del camí i els crido per avisar-los. Em donen les gràcies i per l’accent arribo a la conclusió (digueu-me tonto) que no són d’aquí. Em poso a parlar amb ells. Són alemanys. Ell té seixanta-sis anys i ella, em comenta el marit tot dubtant i mirant-la, en té cinquanta-tres. Porten quatre setmanes caminant i han començat des de Saint-Jean-Pied-de-Port. Van a un ritme d’uns trenta quilòmetres per dia. Estan en forma!! Parlen italià, francès, anglès, castellà i alemany. Això és degut a que per temes de treball han viatjat molt: EEUU, Bombai, París, etc. Are ell està jubilat i viuen a Suïssa. Li comento que per no ser d’aquí parla molt bé el castellà. Em pregunta d’on sóc: de Barcelona. “¡¡Ah!! Catalán.”, diu i em deixa anar “Para ser de Barcelona, también hablas muy bien el castellano.”. Ostres què bo!! Quin tip de riure que m’he fet!! Em confessa que va estar a Barcelona l’any 1958. Quina memòria!! Diu que abans només hi havia Castelldefels a baix i Lloret de Mar a dalt, i tota la resta platja. Ara, però, tot està ple de cases... Ens acomiadem al cap d’una estona, ja que el meu pas és molt ràpid i no poden seguir-me. La dona té mal al peu i han d’anar a poc a poc.

Per Aguapesada em trobo un home estranger que em diu amb la seva llengua que cap on segueix el camí. L’indico, però per senyes em fa veure que ell va cap a Santiago. El fa al revés!! També mitjançant gestos i parlant amb la seva llengua em diu que això d’anar al revés fa que les senyals i les fletxes les vegi sempre darrera d’on estan col·locades (pedres, senyals de trànsit, ...) i alguna se la passa de llarg. Se’n va tot parlant sol i dient en alt: “Buen camino!”.

Com que no tinc res més a fer, m’he dedicat a comptar la gent que he anat passant abans d’arribar a l’alberg: disset persones. Són les 13:00 h i ja he arribat a Negreira. Primera etapa acabada. He començat a caminar a les 8:50 h i he fet un total de vint-i-dos quilòmetres en unes quatre hores. No està gens malament!! Entro a l’alberg (que està situat a les afores del poble) esperant trobar un petit forat per poder-hi dormir i resulta que només hi ha una única persona!! Es diu Pablo i és xilè. Ha arribat i com que no hi havia ningú ha deixat la motxilla a dalt. També ho faig i de pas dono una repassada a l’alberg: quina bona pinta!! Nét, espaiós, lluminós, matalassos de motlles, ... Tot un luxe!! Quan baixo el Pablo, mentre es fa el dinar, em comenta que s’ha trobat a un alemany que li ha dit que es donés pressa per arribar a Negreira que si no no trobaria lloc. I resulta que ha arribat i no hi havia ningú!! Per les indicacions que em dona, dedueixo que l’home que li ha dit això era aquell personatge que feia el camí al revés i que m’he trobat a Aiguapesada. Diu que ell seguirà caminant dotze quilòmetres més, que hi ha un alberg. És una bona opció, però jo prefereixo quedar-me que tinc llit assegurat!!

Després de dinar em dutxo, rento roba i faig un intent de fer la migdiada. Dic intent perquè no ho aconsegueixo degut als crits i a la gent que contínuament entra i surt de l’habitació. Així que decideixo passar la tarda llegint i escrivint.

Decideixo anar a sopar amb un de Badalona i un de Valladolid. Amb el de Valladolid he xerrat una estona mentre caminava pel matí. Comenta que ha dinat de menú per cinc euros i mig. Mentre baixem cap aquest restaurant passa una moto molt ràpida pel nostre costat. El de Badalona deixa anar la següent perla: “Menos mal que tengo una moto que no corre. Sólo coge los ciento cincuenta. Porque estas motos que le das... plooooom (fa el gest amb la mà com si donés gas) y se ponen a doscientos, viene una curva peligrosa y no lo cuentas.”. Sí, sí, perquè a cent cinquanta el revolt l’agafes perfectament... Finalment a aquell lloc no fan menú per la nit i decideixen anar a una pulperia. Com que només feien pop, em separo del grup i me’n vaig a sopar una pizza, que em ve de gust!

Un cop acabo de sopar, torno al bar on he deixat aquell parell per preguntar-los a quina hora esdespertaran. El de Valladolid diu que sobre les set i el de Badalona quan el facin fora, que segurament serà sobre les deu del matí. “Lo malo es que me como todo el sol”, comenta amb cara de preocupació. I si matinéssim un miqueta?

Son les 21:15 h i estic estira al llit. Avui era una etapa light que he completat sense problemes. El tornar a passar pels llocs on fa poc més d’un mes hi havia estat m’ha fet recordar tot allò viscut, tant lo bo com lo dolent, però m’ha agradat. Són records i s’aprèn tant de lo positiu com lo negatiu. També m’ha agradat:
a) La diferència entre els albergs d’abans d’arribar a Santiago i els de passat Santiago. El d’avui està molt net i molt ben condicionat. Es veu molt nou i que hi posen esma en mantenir-lo així.
b) Finalment no ha plogut, malgrat els núvols negres que amenaçaven aigua.
c) Em pensava que anant sol m’avorriria més, però ho estic portant força bé.

Per acabar, m’ha sorprès la gran quantitat d’estrangers que fan el camí, sobretot alemanys, que són el que més abunda.

FOTO DEL DIA:
Per si hi havia dubtes, la cosa queda clara: ni alcohòlics ni drogaaddictes.