Lentament, a pas de tortuga i fent el cor fort, vam avançar cap a l’interior d’aquella botiga (encara no qualificada dels horrors). Vam deixar enrere aquelles barres abarrotades de penjadors. Primer, secció femenina. I finalment la secció nen/nena. Havíem arribat al final de la botiga. L’Alba va il•luminar amb l’ifon a mà esquerra i vam veure un seguit d’emprovadors alineats a banda i banda.
Sense pensar-nos-ho dues vegades vam entrar i.... uuuuuu!!! ensurt al canto! Dues dones entrades en anys i en carns, una a la dreta i una altra a l’esquerra s’emprovaven uns banyadors amb estampat de guepard i calça alta, molt alta, d’aquelles que van tant amunt que penses que no necessitarà la part de dalt per aguantar-se els pits.
Ui! Qué susto! (brama la senyora de l’esquerra amb cara de pomes agres) Aquí no puedes entrar tu! Que estamos en ropa interior!
La fito de dalt a baix, i li dic en veu baixa.
Señora, yo sí que me he asustado! Y tranquila, que para mi bien no pienso mirar mas.
Vaig anar a l’últim emprovador i vaig sentir que la l’altra dona, o sigui, la de la dreta, li deia:
Esagerada! Pero no ve que vamo en bañadó?
Qué, como te quedan?
Hombre, maravillas no se pueden hacer, vaig pensar, señora. Y milagros a Lourdes, vaig pensar a continuació, señora.
Diligentment i sense perdre gaire temps vaig començar (amb molt de pudor perquè preveia un atac/invasió de dones de la tercera edat dintre del box on en trobava ara en calçotets, que un encara està de molt bon veure!) vaig fer un vist i no vist i vinga, som-hi, que em queden de conya i mai cap pantalons del pijama m’havia quedat tant bé.
Però, carallot, no veus que amb les presses t’has deixat els pantalons del pijama posats a sota dels pantalons de vestir?
Ostres, Alba, és que tinc por. Aquella dona del banyador de guepard i calça alta vindrà en qualsevol moment a per mi, ho sé, ho intueixio i ho oloro.
Doncs jo no he estat.
El què?
Que si olores alguna cosa a mi no se m’ha escapat res.
Ah! Ja, és que he estat jo, no podia més. Els nervis, ja saps...
 |
| Foto en exclusiva de La Banyera de l'interior de la botiga PIEDAD |
No diguis res... Ni una paraula! (l’Alba)
No, si només li anava a dir a la senyora de la dreta ex-senyora de l’esquerra que vigilés quan es treies la part de dalt del banyador, que potser notava el terra una mica fred.
Ara sí, definitivament, ja podia qualificar a aquella botiga com La botiga dels horrors.
Vam pagar. Són vuit euros amb setanta cèntims, en efectiu perquè, ja sap, aquí no acceptem targeta VISA. Ah!, no, no sé, però tingui, deu euros. El canvi, u amb trenta. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.
Vaig començar a córrer amb els pantalons del pijama a una mà i amb l’Alba agafada de l’altre. Només vaig aconseguir dir:
No miris enrere!
Aquella nit, i alguna que altra més, no vaig poder dormir... Encara recordo paraules tals com faja, cesárea, XXXL, i més que fan que la meva vida s'hagi convertit en un infern. Ho sé, no tornaré a ser el d'abans...
