(copets a la cara,
suaus, fluixos, d’aquells per comprovar si reacciones o no)
Ei, estàs bé? Et trobes bé? Desperta, ei!
Mica en mica va
recuperant-se i recordant...
Recordant...
Recordant...
Recordant...
Pliplipliplipliplipliiiiiiiin
(so d’aquells de sèrie de quan es recorda alguna cosa)
Sí, recorda una dona alta, prima, morena, potser? Sí,
morena. Cabell llis i llarg. Vestida tota de blanc. Sí, de blanc. O era una
bata d’aquelles de metgessa? Sí, una bata d’aquelles de metgessa! Quina
memòria, per Déu! I, què més? Tinc el cap enterbolit, espès. Què més? Va,
esforçat per recordar... Espera! Sí,
obre una porta i treu el cap. I llavors crida el meu nom en veu alta: Jordi
Casanovas?. I jo dic sí, aquí, i m’alço i vaig cap allà i la dona (vestida amb
la bata blanca d’aquelles de metgessa) em somriu i em diu que tal i jo bé,
nerviós i ella tranquil que no serà res i jo vols dir?, que a mi aquestes coses
no m’agraden, sóc molt, com se’n diu... aprensiu. Aprensiu?, tu, amb aquesta
alçada i amb aquests cos tant fornit i musculós i amb aquests ulls tant macos
que tens i aquestes mans i aquests cabells tant suaus... Perdó, ara m’estic
anant del tema i m’estic imaginant altres coses que no han passat. Bé, com
anava dient: aprensiu?, tu? hahaha doncs jo també ho sóc una mica em diu i jo
li dic que ostres, com pot ser? I ella em respon que mira, que les coses són
així, que ella es passa tot el dia fent-ho, però quan li han de fer a ella
també li entren tots el mals i va, assenta’t aquí, no, espera, millor estira’t
que estaràs més còmode, com que dius que ets aprensiu... I jo li dono (mil)
gràcies i ella em fa estirar i em comença a xerrar perquè no pensi amb el que
està fent d’esquenes a mi i em pregunta on treballo i ah! quina casualitat ella
havia estudiat allà i encara està tot igual? i jo penso que no ho sé perquè
tampoc no sé com estava quan ella hi havia estat estudiant, però li contesto
que sí, que suposo que sí i em descriu la plaça de davant i jo, ja molt nerviós
i a punt de fer la bogeria d’alçar-me i marxar corrents per la porta, li dic
que té molt bona memòria i capacitat retentiva. Bonica construcció de paraules
en una no bonica situació. I llavors ella es gira i jo giro el cap perquè sé
que ara sí, ha arribat l’hora de la veritat. L’hora en que l’home que
crec que sóc passa a la història perquè Mamaaaaaaaaaaa tinc
por, que aquesta senyora em vol fer mal i porta (suposo perquè estic mirant cap
a la paret) una xeringa a la mà i em... ai!! ja he notat la punxada. Suor
freda, molt freda. No pensis amb res (suor) ment en blanc (més suor) la paret
on miro és groga (molta més suor) com la de casa meva (encara molta més suor)
bon gust dels que van dissenyar aquell cony de saleta on treuen sang per les
fotudes revisions mèdiques de la feina...
