La carta.

Avui em trobo aquesta carta a la meva bústia. Sense destinatari i sense remitent. Únicament la paraula MARCADENIA, el típic “franqueo pagado” en lloc del segell acompanyat de la paraula urgent i un MUY PERSONAL i BARCELONA.
La carta diu, paraula per paraula i majúscula per majúscula, el que transcric a continuació. En vermell i entre parèntesis, el que anava pensant mentre la llegia:

JULIO 2009.
BARCELONA.
MUY PERSONAL.
(Mira, com els del PIT)

APRECIADA AMIGA: (comencem malament, que un, si és quelcom, és amic, matxo i molt matxo, dels de tota la vida! Amb pèls al pit!)

EL PASADO AÑO Y, POR EL MOTIVO QUE FUERA, NO VINISTE (així m’agrada, que em tutegin) A RECOGER LOS CINCO REGALOS (cinc regals? I jo els vaig deixar escapar? Juraria que a mi ningú em va avisar...) QUE TENÍAMOS QUE ENTREGARTE. ESTE AÑO, Y POR ÚLTIMA VEZ, SI VIENES A VISITARNOS TE LOS VAMOS A ENTREGAR, PERO ACOMPAÑADOS DE 10 REGALOS MÁS. (Toma ja! Sóc l’amic/ga més afortunat del món! Ni pel meu aniversari rebo tants regals!)

- PRECIOSO COLLAR IMANTADO DE 60 CM, CON AUTÈNTICAS PROPIEDADES TERAPÉUTICAS (Ostres què bé! S’hauran assabentat de les meves lesions!)
- PRÀCTICO MONEDERO UNISEX (sort que malgrat ser amic, és unisex!)
- GAFAS DE SOL PARA SEÑORA (bé, les hi podria donar a l’Alba)
- GAFAS DE SOL PARA CABALLERO (aquestes són per mi! Hauré de preguntar si me les poden fer graduades..)
- PRECIOSO Y PRÀCTICO LLAVERO EN PIEL (bé, no seria de les millors coses, però a cavall regalat...)
- MODERNA CORBATA DISEÑO EXCLUSIVO (segur que al Corte Inglés no la tenen!)
- EXTRAORDINARIO RELOJ DE CABALLERO COLECCIÓN “MASTER IN” (no, si d’aquesta reunió, o el que sigui, sortiré vestit de cap a peus)
- AUTÉNTICO MANTÓN DE MANILA (no, no pot ser! La il·lusió de la meva vida!) FABRICADO EN TELA SUAVE (ummmm) Y ASEDADA DE HILO ENTRELAZADO (tot un somni!), BORDADO A MANO (quina feinada!) EN DISEÑOS FLOREADOS (sí, sí!!) CIGARRERA (commorr! Cigarrera?) (DISPONEMOS ÚNICAMENTE DE 250 MANTONES PARA LA ZONA Y USTED ES UNA DE LAS ELEGIDAS PARA LUCIRLO) (ja veus tu, quina potra que he tingut!)
- AMPLIO Y PRÁCTICO BOLSO PARA LA PLAYA Y COMPLEMENTO DE SPORT (els hi comentaré si me’l poden canviar per una altra cosa perquè jo a la platja no hi vaig mai...)

ESTOS 15 REGALOS (un moment perquè jo només n’he comptat 9, a no ser que precioso y práctico comptin com a dos que serien 11, la cigarrera sigui un estri per guardar cigars, que serien 12, uff!! No em surten els comptes... Hauré d’anar a La Caixa – Parlem?) LOS RECIBIRÁS VENGAS SOLA O ACOMPAÑADA DE TU PAREJA. (veus, no són gens discriminatius! Així m’agrada! Perquè sino, hagués anat sol, segur! Jo no em quedo sense els meus 15 regals!) PUEDES INVITAR AMIGAS O PAREJAS, QUE POR VENIR CONTIGO RECIBIRÁN LOS MISMOS REGALOS (quin txollo!! Portaré a totes les meves amistats. Ja veureu què bé que ens ho passarem! I farem nous amics i intercanviarem regals!)

ESTOS 15 REGALOS (què no, que en són nou!!) LOS PUEDES RECOGER TOTALMENT GRATIS (sí, sí, m’havia quedat clar...) EN:

LUGAR: HOTEL CATALONIA PARK PUTXET (algú sap on està?)
C/ PUTXET, 68-74
C.P. 08023 BARCELONA

FECHA: JUEVES 9 DE JULIO DE 2009-07-07
HORARIO MAÑANA: 10:00 Y 12:00 H
HORARIO TARDE: 18:00 Y 20:00 H (em va bé qualsevol d’aquests dos horaris!)

LA EMPRESA GARANTIZA LA ENTREGA DE ESTOS 15 REGALOS (només faltaria...)

NOTA: IMPRESCINDIBLE PRESENTACIÓN D.N.I. MAYORES DE 30 AÑOS
AFORO LIMITADO SEGÚN REGLAMENTO HOTELERO (Es pot llegir a algun lloc?)

POR MARCADENIA, S.L.
Alfonso y Ricardo
(Jo, Jordi. Molt de gust!)

NOTA: SI NOS ENSEÑAS 50 EUROS (¡¡¡SÓLO ENSEÑAR!!!), (home, jo per 15 regals els ensenyo el que faci falta! De totes maneres ara corro al banc a treure tots els meus estalvis en múltiples de bitllets de 50 euros!) TE REGALAREMOS OTRO OBSEQUIO MÁS (i n’aniran 16!! El no va más!)


Ja veieu per on van els trets en temps de crisi. Estafes, enganyifes i més... Què trist!! El millor de tot, però, el tema del bitllet de 50 euros!! No em negareu que és un puntàs!

Núria-Queralt’09: crònica d’un abandonament.

De vegades les coses vénen com vénen. No s’hi pot fer res. Hi ha moments en que s’està més preparat que d’altres. Hi ha instants. Hi ha pujades. Hi ha baixades. Hi ha muntanyes. Hi ha circumstàncies. Hi ha companys, amics. Hi ha decisions que fan mal. Però sempre, sempre, hi ha una primera vegada. I aquesta és la història del meu primer abandonament. La crònica d’una mort anunciada, es podria dir, ja que durant aquesta temporada sempre he dit que de cap no vaig molt bé, i és segurament la principal roda de l’engranatge de tot plegat. Està bé físicament és molt important, però estar-ho mentalment encara ho és més, sota la meva opinió. I si el cap no tira, per molt que les cames estiguin bé, no hi ha res a fer.

La Núria-Queralt i les circumstàncies, sobretot, han servit per posar a cadascú al seu lloc. A mi m’han ensenyat que aquesta temporada no és la meva. Que hauré de patir de valent. Que hauré de suar. Que hauré de lluitar. Que hauré de treure forces d’on no n’hi hagi. Que el repte més important de la temporada que arribarà a l’agost és encara més dur que aquesta Núria-Queralt. Segurament trobarem unes altres circumstàncies, o no, ja veurem. Però l’únic que sé és que el test, el gran test abans d’afrontar la prova del Mont-Blanc Sur les traces des Ducs de Savoie, ha estat un fiasco. Un fracàs. Dels cent quilòmetres de que constava la prova només em vam fer vint-i-set. Vam arribar fins La Molina i allà ens vam quedar. La logística ens va permetre disposar d’una casa relativament a la vora, d’un llit on poder intentar dormir (dic intentar perquè només vaig poder aclucar els ulls una hora) i d’una taula on poder sopar mitjanament decents.

La crònica d’aquest abandonament aniria més o menys així:

Sota uns núvols amenaçadors i amb unes petites gotellades anteriors que ja ens avisaven del que ens trobaríem, a dos quarts de quatre es va donar la sortida de Núria amb una peculiaritat: es sortia un a un, ja que prèviament havíem de passar per un lector que ens llegia el codi de barres del braçalet.

Es va posar a ploure quan portàvem uns tres quarts d’hora caminant. Bé, a ploure és un dir, perquè immediatament va començar a caure pedra. I quina pedra! De la mida entre un cigró i una llentia.

Vaig donar gràcies que a Núria m’havia comprat un impermeable, ja que el meu l’he perdut o no sé on l’he posat. És igual, crec que són els 104 euros millor invertits dels últims temps! El canvi de recorregut d’un tros respecte als anys anteriors, feia que no sabéssim què ens trobaríem. Només sabíem que la pujada pel Pas dels lladres, aquest any era de més avall i que patiríem més.

Ens anava passant gent que no duia impermeable, només amb samarretes de màniga curta. Xops de dalt a baix. Calats d’aigua. Nosaltres anàvem fent, amb compte, ja que les pedres relliscaven, els pocs rius que vam travessar baixaven plens, els corriols ja eren tolls d’aigua i el fang no era molt fiable per recolzar el peu. Tot i això, vam aconseguir arribar a l’avituallament bé de cames i sense cap contratemps.

Després de mig avituallar-nos sota una pluja constant, afrontàvem la pujada al Pas dels Lladres. Una ascensió de 700 metres positius que ens havia de deixar als dos mil cinc-cents i pocs metres d’alçada per una pendent fortíssima on no ni ha camí, sinó que la consigna és anar fer per allà on puguis. Aquí van començar a venir els contratemps, uns darrere els altres. Un dels pals que utilitzo principalment per baixar i per les pujades fortes, no enroscava bé, així que quedava més curt del compte. No passa res, això és del tot salvable. Després, però, quan portàvem poc de pujada, havíem de travessar un riu on utilitzaves una roca que hi havia al bell mig per facilitar el pas a l’altra banda. Mala sort la meva quan al donar-me impuls, saltar i recolzar el peu dret a la pedra, aquest va relliscar. Llavors, en un instant brevíssim de veure’m dintre el riu sense poder-hi gairebé fer res, vaig decidir que en lloc de caure dintre, intentaria donar-me impuls amb l’altre peu per tal de poder arribar a l’altre cantó com fos. I així va ser, però amb la mala sort que, sí que ho vaig aconseguir, però vaig caure de nassos al terra fent-me mal al peu i al canell. Millor això que caure i mullar-me encara més, què voleu que us digui. Per un moment em van passar per davant les imatges del Jordi Atleta caigut al riu a la Marxa Romànica de Navàs. Jo vaig ser més digne...

Vam seguir pujant i ara la plovia i pedregava molt fort. A més a més, s’havien de sumar les ràfegues de vent lateral que patíem i xops que anàvem (imagineu-vos els que no portaven impermeable) perquè l’aigua havia traspassat. Llavors va ser quan va començar a aparèixer el fred. Molt fred. A mi em costava parlar i tot! Quan vaig veure que allò no podia acabar bé va ser quan davant nostre va caure un llamp i immediatament vam sentir un tro fortíssim a sobre nostre. Allò era la guerra: nosaltres contra la muntanya i els elements.
Un cop a dalt, amb els peus mullats, calats d’aigua, vaig comentar als companys que com ho veien. Si volien seguir. Vam arribar a la conclusió que el millor era plegar al proper control. I va ser llavors que vam posar el xip de passeig. I quan desconnectes el xip, quan canvies el cedé, després diria que és gairebé impossible tornar a entrar en ritme de competició. I això és el que ens va passar, ajudats per uns peus completament molls i uns intents de nafres que pugnaven per sortir. Desconnectes i les cames ja no van. L’aire que entra ja no és el mateix. L’energia sembla evaporar-se. Les ganes de seguir endavant s’exhaureixen. I tot, tot, ho engegues a rodar. Això sí, sempre amb bon humor!
Aquesta és, a grans trets, la crònica del meu primer abandonament. Com m’he sentit? Doncs crec que vaig fer el millor que vaig poder fer, per tant, contra això, no s’hi pot fer res. Només resignar-se i pensar que en una altra ocasió serà. Sabia que tard o d’hora aquest moment havia d’arribar...
Ah!! Una de les coses bones que m’emporto és haver pogut, per fi, conèixer a dos companys de bloc, el Fran i en Karli. Vam xerrar, vam riure i ens vam desitjar sort.

Si voleu veure les fotos, podeu anar aquí.

XIX Núria-Queralt: La prova reina de la CCCR.

Aquest cap de setmana tindrà lloc la dinovena travessa Núria-Queralt, organitzada per l’Associació de Muntanyencs Berguedans. Per què és la prova reina de la Copa Catalana de Caminades de Resistència? Doncs perquè és la més dura i la més llarga. Hi ha diverses modificacions respecte l’any passat. Algunes d’elles són:
- L’hora de sortida, que passa de ser dos quarts de cinc a dos quarts de quatre.
- El recorregut, que canvia en alguns trams.
- La distància, que passa de ser de noranta-quatre quilòmetres a cent.
- El desnivell acumulat, que si no recordo malament, passa dels 8.850 metres acumulats als prop de 9.200.
- Hi ha tot un seguit de material obligatori que s’ha de dur, com una manta tèrmica i quelcom reflectant.
Hi ha coses, però que no canvien, perquè malgrat que han augmentat la distància i el desnivell, el temps per completar la prova segueix sent el mateix: vint-i-quatre hores. A patir!!

En aquest gràfic es pot veure la comparació entre el perfil dels darrers anys (línia vermella) i el perfil d’aquesta edició (línia blava):
No tinc molts bons records de la darrera edició, on vaig arribar pràcticament al límit de les forces. Ho recordo com si fos ahir. Aquella sensació d’estar esperant al final a que m’entreguessin el diploma i el gairebé no aguantar-me dempeus. De totes maneres, vaig anar molt mal avituallat, amb la panxa rara, alimentant-me a base de síndria que era el que podíes aconseguir als avituallaments, que per cert, espero que aquest anys vagin de la mà amb els trenta-cinc euros d’inscripció que ens han fet pagar i siguin de qualitat, com la prova. Sé que pensareu que com havent-t’ho passat tant malament, repeteixo... Doncs no ho sé, què voleu que us digui. El patiment s’esborra o es recorda tímidament. Ara bé, si mires cap enrere i veus el que vas fer, pesa més això que no pas tot el que vaig haver de passar per aconseguir-ho.

Ara ja sí que no val a badar. Aquesta és la bona. Fora bromes. El test definitiu per saber si podem afrontar amb garanties el gran repte de l’estiu i a l’hora de la temporada: la nova prova que munta la gent de l’Ultra Trail du Mont-Blanc anomenada Sur les traces des ducs de Savoia. Encara pitjor que la nostra Núria-Queralt, però en territori francès! Ara és quan s’ha de comprovar si tot l’entrenament d’aquests mesos (que ja us dic jo que amb les lesions no ha tingut el volum que m’hagués agradat) ha servit.

Ens veiem a la tornada! Espero que amb el diploma sota el braç i podent dir que per tercer any consecutiu l’he poguda acabar amb èxit.

Ah!! Això sí, no estaré sol! El Xavi, el Jordi Atleta, la Txell, la Maria i el David seran allà. Uns aniran més ràpids que els altres. Jo vaig senzillament a acabar-la.... que ja serà molt.

Calor

Sé que la notícia realment important, la que totes les cadenes (menys TV3) han obert en portada, perquè és el que (suposadament) interessa a la gent, és la presentació d’en Kaka gentilesa de Mossèn Florentino Pérez, però deixeu-me parlar de l’altra cara de l’actualitat: la calor. Amics, amigues, lectors, lectores, companys, companyes, ja no sé ni com posar-me. Si em moc, suo. Si no em moc, suo. Si aixeco la cama, suo. Si em poso a llegir, suo. Si penso, suo. Si qualsevol part del meu cos entra en contacte amb qualsevol altra part del meu cos (per exemple, poso una cama sobre l’altra), suo. Si escolto la radio, suo. Si escric (ara mateix), suo. Si suo, també suo. Ja no sé què més fer per no suar. (Ara ve la frase bona): ja m’agradaria poder suar de la calor (enginyós, no m’ho negareu... i de collita pròpia).

És una mica esquizofrènic tot plegat: el microones calenta els aliments sense necessitat de corrent elèctric, les gambes congelades es rosteixen al congelador i munten festes i orgies diverses, el ventilador de casa em demana una treva tot alçant un mocador blanc, l’escalfador se’n riu de mi quan surto a la galeria, la nevera no dona l’abast a refredar les coses i ja m’ha comentat que aquest estiu no cal que la descongeli, que ara mateix ja ho està, els de blogger ja m’han proposat de canviar el nom del bloc per “He omplert la banyera d’aigua calenta”, que diuen que així s’adequarà més als temps que corren. Ahir mirant la previsió del temps del Tomàs Molina, aquella línia d’evolució de les temperatures no estava vermella, estava morada! I, evidentment, de tant amunt que estava al gràfic ni es veia.

On anirem a parar? Ens rostirem tots com a pollastres a l’ast? Ens fondrem mentre anem passejant pel carrer? (en el meu cas acabaré convertit en un bassal immens de suor) I jo pregunto: igual que hi ha pantans per emmagatzemar l’aigua, bateries per emmagatzemar corrent, hi ha alguna mena de cosa, aparell o similar per emmagatzemar tota aquesta calor per quan faci fred a l’hivern deixar-la anar?

Operació triplet, tot un èxit.

Sí, senyor. Dissabte, el dia en que el Cor de l’Anginesca, va ser un sol cor, bategant a l’hora, plegats, junts, tots a una. Vam conquerir la muntanya màgica (la de Montserrat, no la del Tibidabo), units sota la bandera blaugrana i la quatribarrada. Deia el Julio Iglesias que Espanya fa olor a all (ajo, pels castellans). Doncs ahir Montserrat va fer olor a suor, a coca, a mel i mató, a les clàssiques aromes de Montserrat, a crema catalana i a blaugrana, com no podia ser d’una altra manera.

Promesa, doncs, complerta. Poc més d’una hora de pujada des de Monistrol de Montserrat fins dalt al Monestir. A les nou començaven les nostres cames a enfilar muntanya amunt i quan passaven poc minuts de les deu, ja trepitjàvem terra sagrat. L’Òscar, com un campió, tirant davant, aguantant la pujada, amb pas ferm i decidit. L’entrenament d’aquests dies al metro li ha funcionat. Diu que potser, per mantenir el físic i no perdre’l, cada dia, després de treballar pujarà a dalt de tot del castell de Montjuic. L’Alex, evidentment, sense defallir, trescant i trescant, com ens té acostumats cap de setmana rere cap de setmana. I un servidor, tancant el grup, guaitant les vistes impressionants que mentre vas pujant t’ofereix la muntanya. El meu cosí em va proposar que pugés la muntanya caminant d’esquena tot arrossegant els peus, en honor al mític ball del Michael Jackon, però no en vaig ser capaç. Ho sento!
I a l’hora acordada, l’Assumpta i companyia van aparèixer per la porta del cremallera. Ja hi érem tots. El somni fet realitat!

Després vam visitar la Moreneta per agrair l’ajut i les bones vibracions que ens ha proporcionat aquesta temporada i demanar-li que la temporada que ve no marxi a la Copa d’Àfrica. Ens vam adonar que el nen que porta assentat a la falda, com un autèntic Profeta, marcava amb els seus dits de la mà esquerra el número tres, el del triplet. Un per la Copa, un per la Lliga i un per la Champions. Qui no ho vulgui veure així, és ben lliure, però companys, hi ha quelcom més premonitori que això?
Vam parlat de blocs, del Barça, de blocs, del Barça i de blocs. Només una pregunta a l’aire durant tot el debat: Albert d’El Racó blaugrana, quina edat tens? Evidentment, no és obligatori respondre, però va haver-hi quinieles i juguesques, i el guanyador podria (dic podria, que no és segur) emportar-se un viatge a la República Dominicana amb totes les despeses pagades i una apartament a Torrevieja, Alicante, d’aquells que regalava l’ 1,2,3.

Ara ja podem dormir tranquils, els quatre. Ara ja sabem alguna cosa més els uns dels altres. Ara ja ens hem vist les cares. Ja sabem com som. I el més important, no ens hem decebut. Som com intuíem. Bona gent, fets de bona pasta i amb un gran cor, el de l’Anginesca. El que ens aplega a tots quatre. Felicitats companys!

Ah!! IKEA, tot un èxit.

La promesa del triplet.

Un dia va dir un savi o un home de paraula que les promeses estan per complir-les. I un bon dia, el Cor de l’Anginesca va prometre. Era una promesa innocent, llunyana, gairebé impossible però a l’hora probable, perquè no! Vam prometre i jurar i perjurar que si el Barça aconseguia el triplet ens trobaríem tots quatre components a Montserrat, símbol de la catalanitat latent, per agrair a la Moreneta, espill de tots els catalans, els serveis prestats i l’ajuda facilitada als jugadors blaugranes.

Demà dissabte, doncs, dia D hora H de la promesa. A saber: Cooopa, Lliiiiga i Champions... Champioooons! Començarà l’operació triplet a la conquesta de Montserrat, per terra, mar i aire per part dels quatre intrèpids blocaires de paraula d’honor. Per això demà serem allà, donant el que s’ha de donar. L’operació en qüestió té dos flancs: el primer on els tres components ens trobarem a Monistrol de Montserrat per afrontar la pujada de la muntanya màgica. Serem l’Òscar, l’Alex i un servidor. L’Òscar ja fa temps que fa els deures i que es va entrenant. Puja i baixa com a mínim deu vegades cada dia les escales d’una coneguda parada de la línia verda del metro de Barcelona. Des d’aquell dia, però, ho puja tot: escala la nevera per tal de coronar-la i plantar-hi la bandera de la Danone, puja de peus al sofà, conquereix cada dia el cim de tots els quioscs pels que passa. Només hi ha una cosa que no li agrada que pugi: els preus (sobretot el del pa ratllat i els dels ous, pel tema dels arrebossats). L’Àlex, per la seva banda, no para de trescar i trescar una muntanya rere una altra cada cap de setmana .

El segon flanc, encapçalat per la pubilla del grup, l’Assumpta, s’encarregarà de fer el cim amb el cremallera. En el seu dia va desestimar l’opció de ser pujada a collibè per la muntanya per tots els membres masculins del grup. Així doncs, va ser anomenada encarregada oficial d’omplir el cremallera de bufandes i banderes del Barça mentre va cantant l’himne del nostre estimat club mentre va canviant de vagó.

Així serà, si la Moreneta vol, que ens trobarem tots a dalt i ens fondrem en una càlida abraçada de fraternitat blaugrana, esmorzarem mel i mató, coca i el que faci falta, lloarem al Profeta Pep pels segles del segles i demanarem la seva canonització a l’abat de Montserrat. Així sigui!
Però aquí no s’acaba tot, perquè El curiós cas de la dona que no havia estat mai a l’Ikea quedarà ja en una anècdota, ja que si pel matí trepitjarem terra sagrat religiosament parlant, per la tarda trepitjarem també terra sagrat moblísticament parlant. Visitarem el temple dels temples, el palau del munti-s’ho vostès mateix, que és molt fàcil, el paradís d’aquells que fan de les seves mans l’eina perfecte per passar una bona tarda de cap de setmana (amb baralla inclosa amb la parella perquè mai ho fas com ella vol) collant claus i col·locant peça rere peça per aconseguir que el resultat final s’assembli tot el possible al de la figura final del prospecte.

Paraula de tricampions!

Els homes que no estimaven els lavabos de les dones.

Per tots és coneguda la relació d’amor i odi entre els lavabos i els homes (entenent com a home, aquell mamífer dotat amb aparell reproductor masculí). Hi ha una espècie de no feeling entre com els agradaria a les dones trobar el lavabo quan entren i com el deixen els homes quan surten. Etern pou de discussió entre parelles i gran culpable d’alguna que altre separació, el lavabo contempla la vida des d’una visió privilegiada, la de saber-se jutge en més d’una baralla domèstica. De lavabos n’hi ha de molts tipus: macos, lletjos, bruts, nets, blancs, de colors, alts baixos ... En fi, que sobre gustos de lavabos no hi ha disputes. Bé, a mi doneu-me un lavabo net i polit i de color blanc (el clàssic Roca de tota la vida) i ja sóc feliç. No demano més.

Aquests dies, a la feina estem de curs durant tota la setmana. Com tota oficina d’una consultora qualsevol, disposen de serveis perquè els seus empleats (i clients) puguin desallotjar tot allò que el cos els demana de treure fora. Els coneguts mundialment com a lavabos (citats en el paràgraf anterior). Dilluns, servidor va quedar-se tancat al d’homes. Em vaig quedar literalment amb la maneta a la mà sense possibilitat de poder tornar-la a passar perquè vaig sentir a l’altre banda de la porta un so de ferro caient al terra i llest que és un, va encertar que es tractava de la maneta de l’altre costat que havia caigut. Passat un quart d’hora i després de veure perillar per la meva vida (ja que el que havia anat abans que jo, el nom del qual no vull ni puc recordar, ni se, perquè no el conec), havia fet el que col·loquialment es coneix com a figures de fang, amb la pertinent bufetada que et pega l’olor aquella que s’ha quedat allà sense sortir. Doncs bé, deu minuts allà dintre, em va semblar molt. Una eternitat, si voleu. Suava, em faltava l’aire i crec que començava a patir convulsions. Si havia de morir, vaig decidir, ho faria amb dignitat, com un home. Així que vaig decidir no cridar, més per vergonya que per altra cosa. Passat aquests deu minuts i acabat el descans, una companya (som dos fent el curs), veient estranyada que no apareixia i no havent-me queixat amb anterioritat ni de mal de panxa ni de res per l’estil que fes demorar la meva estada en aquesta instal·lació, va tenir la gentilesa de venir-me a buscar. Quan vaig sentir que s’obria la porta, vaig pensar que estava salvat. “Jordi?”, vaig sentir. Per fi!! “Sí, sí, aquí!!”. Ometré el tema rescat, perquè va ser tant fàcil com tornar a col·locar la maneta exterior i obrir la porta. Em van agafar unes ganes boges de tirar-me als braços (evidentment) de la meva companya salvadora. No la vaig inundar a petons ni res per l’estil. Vaig sortir dignament, sense fer soroll ni cap mena de ximpleria. “Què ha passat?”, em va preguntar. La vaig mirar i, mig marejat, vaig respondre-li que estava intentant superar el rècord Guiness d’estada dintre d’un lavabo i que ara se n’havia anat en orris per culpa d’ella.

Tot això ve perquè el dia següent, els éssers virils per excel·lència, els homes, ens vam veure obligats a anar al lavabo de les dones. I allà, enganxat a la paret a sobre de la cisterna, hi havia un paper que resava: “Si decidís usar el baño de mujeres, bajad la tapa por favor. Gracias”.

No cal dir que la tapa estava pujada quan jo vaig entrar-hi i que quan vaig sortir es trobava baixada, com ha d’estar. Sé que hi ha homes que no estimen els lavabos de les dones, però no, jo sí que els estimo i m’agrada deixar-los (tirant de costumari popular dels bars) com me’ls agradaria trobar a mi.

És per això que, des d’aquest humil bloc, m’agradaria fer un comunicat curt, clar i concís:

Apartat 1 – Un servidor és dels que baixa la tapa quan va al lavabo.
Apartat 2 – Un servidor és d’aquells que quan s’acaba el paper, no se li cauen els anells per reemplaçar-lo per un altre (ple, no buit, és clar) i el rotllo que ha passat a millor vida va a parar a la bossa de paper per reciclar.
Apartat 3 – Un servidor és d’aquells que passa l’escombreta.
Apartat 4 – Un servidor és d’aquells que intenta no esquitxar fora del forat destinat a dipositar el líquid groc.
Apartat 5 – Tot el que us pugueu imaginar i que hagi estat exposat en qualsevol dels apartats anteriors, ho faig correctament. No em coneixeu prou!!

A propòsit del Barça de bàsquet…

No acostumo a escriure sobre bàsquet al bloc, però us he de confessar que després del futbol, és el meu esport predilecte. O potser no, potser el passaria per davant del futbol. Si més no, és més emocionant. Tinc la teoria de que... bé, és igual, deixem-ho així. Vull parlar de bàsquet, perquè, Pare, he pecat. Sí, sí, he negat el nom de la secció blaugrana dues vegades. He ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra. I les dues vegades amb el TAU de Victòria de l' "amic" Dusko Ivanovic (que diu que el Barça ha guanyat la Lliga perquè ha tingut sort). Tant a l’eliminatòria prèvia a la Final Four (amb el factor pista a favor del Barça) com a la final del playoff ACB (amb el factor pista en contra del Barça), pensava que el Barça no tenia absolutament cap possibilitat. I ves per on, que em vaig equivocar de totes totes, per alegria meva!

Per tant, és just fer una reverència a Gianluca Basile, l'home dels triples impossibles. Una reverència a David Andersen, quin gran playoff que ha disputat! Una reverència a Fran Vázquez, quin tros de temporada que ha realitzat! Una reverència per Jordi Trias, tot culé i el gran oblidat d’aquesta temporada. Una reverència per Ersan Ilyasova, l’home més irregular del planter. Una reverència per André Barret, l’home més regular del planter (ha jugat desastrosament malament des del començament, no ha fet ni un partit bo. Això és regularitat!). Una reverència per Lubos Barto, el gran comodí. Una reverència per Víctor Sada, el fill pròdig que ha tornat per alçar títols. Una reverència per Jaka Lakovic, el gran base. Una reverència per Daniel Santiago, el Teniente Dan, aquell que s’emporta totes les faltes que no saben a qui xiular-li. Una reverència per Juan Carlos Navarro, la Bomba més explosiva que es fa i es desfà. Una reverència per Roger Grimau, tot cor i esperit, el gran capità! I per acabar, una gran reverència per l’home que ha fet possible tot això i que els ha conjuntat i els ha fet jugar, en Xavi Pascual, l’entrenador més jove en guanyar una Lliga ACB amb trenta-sis anys. Reverències per tots!
I és que aquest any, en bàsquet, sí. Aquest anys som C A M P I O N S ! ! ! Felicitats!!

La cançó de marres.

El diumenge passat vam agafar el metro amb l’Alba. Recordo que era tard, sobre les onze de la nit o més. Aquella hora on els treballadors, pares de família, nens i gairebé la resta de mortals estan ja a les seves respectives cases dormint o acabant d’apurar davant de la televisió les últimes hores o minuts del cap de setmana. És a dir, que ja us podeu imaginar el tipus de gent que freqüenta el metro a aquestes hores. I ara us preguntareu què carai fèiem, doncs, nosaltres allà, enlloc d’estar a casa? Tot té una explicació. Veníem de fer una sessió de bany i massatge aquí. Fantàstic i del tot recomanable.

Doncs bé, quan vam entrar al vagó, l’últim de tots, hi havia un personatge d’aquells que només veure’l ja feia por. No m’agrada jutjar a les persones per l’aspecte, però de vegades la part exterior no enganya. Va arrencar el metro i l’home (del qual obviaré la nacionalitat) va arrencar també a cantar. Era una cançó, amb coreografia, que deia: “Yo quiero marcha, marcha. Tu quieres marcha marcha. Él quiere marcha marcha.” De tant en tant entre aquesta estrofa i la següent col·locava un “Nosotros queremos marcha marcha” per acabar amb la fantàstica pregunta clau “¿Tú quieres?”. I us preguntareu per la coreografia. Doncs consistia en que cada vegada que pronunciava un jo, un tu, un ell o un nosaltres, assenyalava a qui li tocava. El jo sempre era ell. El tu podia ser una persona que tenia davant. L’ell podia la persona que anava amb el tu. Curiosament el tu i l’ell (o ella) sempre eren una parella de dones de la mateixa nacionalitat que no paraven de riure i de mirar-se’l amb cara d’esmaperdudes. El nosaltres, quan el deia, solia assenyalar amb el dit índex estès tot el grup que es congregava al seu voltant al final del vagó. I per rematar la cançó, l’estrofa final, el famós “¿Tú quieres?”, la pregunta entre les preguntes, assenyalava qualsevol passatger que es trobés al seu costat tot esperant que ell respongués, amb veu animada i ditxaratxera: “¡Marchaaa!”. Només apuntar que va aconseguir que li contestessin la pregunta les dues noies (les que normalment eren el tu i l’ell). Pobre, el noi s’hi esforçava, perquè quan el passatger en qüestió no li contestava, ell, amb cara de resignació li responia el que havia de dir. Llavors, tornem-hi a començar la cançó des del principi per acabar la pregunta amb el mateix passatger “¿Tú quieres?”, que de nou, o se’l quedava mirant amb un somriure sorneguer als llavis, tot ignorant-lo o no havent enganxat encara el que havia de dir (opció poc probable).

Tot això, també quedava amenitzat per la presencia d’un home d’edat entre el curiós grup (posem-li entre cinquanta i cinquanta-cinc anys) amb símptomes d’anar una mica passat d’alcohol, que de tant en tant, quan l’altre callava, robava la melodia de la cançó del moment per canviar la lletra per: “Mi equipo es Barça Barça! Mi equipo es Barça Barça!”. Espectacular, ja que amb els braços mig estesos movia ambdues mans amunt i avall a l’alçada de la cintura.

Quan va arribar la nostra parada, vam baixar deixant aquell individu allà dintre. Encara va donar temps per una última broma, ja que nosaltres vam pujar amb ascensor i el noi més agraciat amb les preguntes del senyor marxós ho va fer per les escales. Quan ens vam trobar cara a cara, jo li vaig llençar la pregunta del moment: “¿Tu quieres?” i ell, amb un somriure als llavis i alçant les mans va contestar: “¡Marchaaaa!”.

El més trist del cas és, però, companys, que al matí següent, dilluns, em vaig despertar, vaig sortir al carrer i el primer que vaig dir, la primera frase que va sortir de la meva boca aquell dia va ser: “Yo quiero marcha marcha. Tu quieres marcha marcha...”. Trist! Penós! Però aquí no acaba tot, perquè d’ençà d’aquell diumenge fatídic, i estem a dijous, no ha passat cap dia que no hagi cantat la cançó de marres!

"La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina"

Si la primera entrega ja em va agradar, la segona ha saciat totes les expectatives. Els mateixos protagonistes de la primera entrega barrejats amb una trama on el tràfic de dones és a primera línia, però aquesta vegada intentant trobar un home del que se’n sap el nom però que ningú sap qui és realment. I els qui ho saben, per por, no en volen dir res. El llibre és més llarg, però crec que me l’he llegit més ràpid que el primer. Em venen al cap paraules com trepidant, sorprenent, impactant, ... Uff! És que m’ha agradat molt!

Però quin final! El llibre s’acaba i el primer que penses és: en vull més! No es pot acabar així. Falten fulls? Vaig a comprar la tercera entrega! I vas a qualsevol llibreria i et diuen que fins el dia divuit d’aquest mes de juny no surt. Així que, arribat el dijous, preparats, llestos i ja! Tothom a fer-se amb el tercer llibre de la trilogia. Serà pitjor que les rebaixes! Que tremoli El Corte Inglès, l’FNAC i les llibreries de barri. Això pot ser pitjor que la sortida al mercat de la Play Station 3.

De totes les frases que he llegit al llibre, me’n quedo amb una, que me la vaig llegir quatre o cinc vegades: “La Lisbeth Salander era la dona que no estimava els homes que no estimaven les dones.”. Genial! I realment, és veritat! Si us heu llegit el llibre, ja sabreu de què va...

Cap de Rec’09: una marxa pel paradís.

Heu estat mai al paradís? Feu un exercici, tanqueu el ulls i intenteu imagineu-lo? Com el veieu? A mi, no em cal fer-ho. Una vegada a l’any hi sóc. I aquest dissabte passat vaig tornar a estar-hi. És un lloc d’on no voldria marxar mai. Voldria quedar-m’hi. Estar-m’hi hores, dies, contemplat les muntanyes, les vaques, els cavalls, l’herba, les clapes de neu, els llacs, els rius, els arbres, els camins... En definitiva, voldria quedar-me per sempre al paradís. Allà on cada arbre, cada pedra, cada racó té quelcom que el fa especial, màgic, idíl·lic.

I això és el que fan els companys del Club Muntanyenc Sant Cugat, acostar-nos per una vegada a l’any a aquest jardí de l’Edèn. Gràcies a la Marxa de Cap de Rec gaudeixo del meu particular Paisatge favorit de Catalunya (TV3, em sentiu??). Si voleu ser-hi l’any vinent, ja ho sabeu! Això sí, aneu preparats perquè aquesta visió excepcional no és gratuïta, sinó que ho haureu de suar de valent i ho haureu de patir. Amb els seus cinc mil metres de desnivell acumulat (dos mil cinc-cents positius) i els seus cinquanta-un quilòmetres de distància, és de llarg una de les marxes més dures de la Copa Catalana de Caminades de Resistència. Algú ha dit que arribar al paradís és fàcil?
El camí cap al paradís començava aquest dissabte passat al refugi de Cap de Rec, al costat del poble Lles de la Cerdanya. La sortida, a les sis del matí. La temperatura ideal, uns tretze graus, que per ser l’hora que era ja feia presagiar un dia molt calorós, com així va ser. La companyia, perfecte. Per primera vegada aquest any érem deu components del club: el Xavi, l’Atleta, la Txell, la Maria, els germans Vernet, el Josep, el Jaume Abella (el president del club) i l’Enric.

Sempre dic que aquesta marxa té dos pujades, però quines dues dos pujades! Ho podeu veure al perfil. La primer comença ben d’hora en territori català, quan arribats al poble de Viliella, esmorzem i cap amunt que fa pujada! Des d’una alçada de mil cinc-cents i pocs metres s’arriba gairebé a dos mil cinc-cents. Mil metres positius que per començar no està gens malament. I mentre pugem i pugem, ens acompanya la remor del riu Vallcivera que baixa carregat d’aigua, i anem gaudint d’imatges tant espectaculars com aquestes:
La sorpresa de la cursa ens la vam emportar quan alguns privilegiats que fem més el badoc, vam poder veure un esquelet d’un cavall:
A dalt de tot del Port de Vallcivera, ens dona la benvinguda el llac de l’Illa, immens, majestuós, enorme, i ens permet per primera vegada trepitjar una mica de neu:

I després, baixant cap a la font de la Closa, resseguint la vall del Madriu, també imatges per emmarcar: La segona pujada és en territori andorrà. Una impressionant ascensió molt exigent des dels mil dos-cents i pocs metres fins als dos mil cinc-cents setanta. Tu, la muntanya, les teves cames, la teva respiració, el soroll del batec del cor (pum-pum-pum), un pas, un altre, ... De tant en tant, una parada per recuperar l’alè que en les tres hores i mitja de pujada s’agraeix molt. Només deu, vint o trenta segons, per beure aigua, per agafar aire i que la respiració es calmi una mica. Després, continuar cap a dalt, cap a l’objectiu. A poc a poc, un pas, després un altre. Qualsevol cosa és bona per concentrar-se: una cançó, una acudit, una anècdota... I pas a pas, acabes arribant a un prat immens on el refugi de Perafita (situat a dos mil dos-cents metres) et dona una petit respir. Deu minuts, el temps perquè els meus companys de camí arribin en grup: l’Atleta, el Raul i el Xavi.
Però encara queden els gairebé quatre-cents metres més exigents. Els pitjors. Els que et fan coronar el cim de la marxa, el collet de Sant Vicenç. Vaig mancat novament de forces i una mica marejat per un nou malestar a la panxa (tercera marxa que em passa) i la conseqüent mala alimentació que porto. Pensant pensant, crec que sé d’on en ve: el metge, pel mal a la cama, em va recomanar que em prengués un voltaren al començament de la marxa i crec que podria anar per aquí. Prenc nota per la propera. Potser l’alçada i l’esforç acumulat també en tenen part de culpa. De totes maneres, després de patir el que no està escrit, arribo l’últim del grup al collet. M’assec en una pedra. Un minut, dos, tres... els companys demanen de continuar però a mi se’m fa una muntanya (mai millor dit) aixecar-me. Ara tot el que queda és baixada i pla.
Després de dotze hores i quart, tornava a ser al refugi de Cap de Rec. Cansat. Enfonsat. Fet pols. Però amb la sensació d’haver trepitjat per tercera vegada el paradís. Els companys, coneguts i amics que ja havien arribat m’aplaudeixen i em donen ànims als darrers metres. Ho he aconseguit de nou! Estic feliç! Content! Cofoi! Francament ho he passat bastant malament. Fa temps que no ho havia patit tant. Però la recompensa final per l’esforç realitzat, i tot el que vaig poder veure, paga la pena. Fins l’any que ve, Cap de Rec!
Si voleu veure més fotos, aquí les trobareu. Paga la pena fer el clic, us ho recomano. I no perquè hagi fet jo les fotos, perquè amb els paisatges tant bonics que hi ha, gairebé es fan soles!

De reunió... imprevista.

Avui, una hora abans de la reunió, m’han comentat que havia d’assistir-hi (d’aquí això de qualificar-la d’imprevista). Una presentació per un canvi de versió del programa informàtic amb el que treballem on ens exposaven les noves funcionalitats (bonica paraula) que oferia la nova versió. Quan ha arribat l’hora, he recollit el meu dossier a tot color acabat de sortir de la impressora i que algú gentilment havia deixat a sobre la meva taula.... i som-hi que a la sala hi falta gent.

Arribats a la sala de reunions, salutacions a tots els presents (coneguts i no coneguts) i m’assec a l’única cadira lliure, al costat d’una consultora externa. Se’m queda mirant i em pregunta si sóc el Jordi. Li dic que sí, seguit d’un i tu eeeetsssssss (evidentment no sabia qui era ni el seu nom)... La Pilar, em deixa anar. Tirant d’acudit i que perquè no es notés que no sabia li he etzibar allò de bona memòria seguit d’un somriure i una guinyada d’ull. Si es que quan vull fer-me el simpàtic...

Quan ja hi érem gairebé (dic gairebé, perquè ha estat un continuat regalim de gent que anava entrant) ha començat a xerrar l’orador, expert en tot el que es pugui ser expert, destre en recordar sigles i sigles de noms de coses que no duen enlloc i portat directament, per tots nosaltres, de les espanyes madrilenyes més profundes que es fan i es desfan (tocant a la famosa Sierra), amb posat de xulapo i marcat accent de Madriz. Llavors m’he endut el primer ensurt del matí. No és que l’orador tingués un color diferent de pell. Pàl·lid. Blanc. Ans al contrari. Però quan la llum del projector li ha anat a parar a la cara... hòstia! ... s’ha tornat de sobte tot groc, amb el consegüent vot de la cadira que he fet. Allò era rigor mortis, us ho prometo! Quina mala estona que he passat!

La cantarella més utilitzada per aquest personatge era un “eeeeeee” que pujava i baixava de ritme i to mentre pensava el que havia de dir després. De tal manera que quan entrava en un bucle eeeeeeeeistic d’aquest, era seguit per la concurrència amb un gest de vinga, som-hi, que tu pots treure-ho, mentre aguantàvem l’aire i anàvem fent cops de cap fent que sí. Finalment quan aconseguir arrencar la següent frase, se sentia a la sala una respiració profunda per part de tots i es produïen un seguit de mirades còmplices amb el que tenies al costat (menys amb la tal Pilar, que era de l’empresa de l’orador) i al davant.

He vist que tothom començava a prendre notes i un servidor no sabia què carai apuntar, si estava tot a la presentació escrit. Per no quedar malament a ulls dels caps i de la gent que m’envoltava, he començat a apuntar amb cara d’interessant frases com: la gent apunta coses i jo no sé què apuntar o apunto coses per apuntar o crec amb el Guardiola entrenador totpoderós, perquè es veiés que un servidor també prenia notes.

Al començament costava una mica de passar l’estona. Anava avançant pàgina a pàgina i jo que tenia clar la quantitat d’aquestes que tenia la presentació (un total de seixanta-set), veia que la cosa s’allargava de mala manera. S’enrotllava i s’enrotllava. I parlava i parlava. I li donava voltes a les coses amb aquella seguretat de saber-se dominador de la situació i agradant-se a sí mateix mentre tot un conjunt de parells d’ulls el guaitaven demanant més i més informació per a les seves neurones del cervell.

Passada la primera mitja hora, s’ha produït el caos en la presentació quan l’orador ha començat a passar pàgines de la power point que es projectava a la paret i els assistents ja no sabíem a quina pàgina de la mateixa presentació que teníem impresa just davant nostre estava. Per gestos, hem començat a opinar, talment com si fóssim àrbitres de bàsquet i marquéssim el número d’un jugador que ha comès una falta personal. Un senyalava la vint-i-nou, l’altra la trenta-u. Jo per despistar, la tres-cents quaranta-quatre, tot alçant la primera pàgina que tenia davant.

Deu minuts més tard, ha arribat el moment més complicat per mi. M’ha començat a entrar aquella sopor i aquella són que t’entra quan una cosa t’avorreix soberanament i perd tot l’interès que hagi pogut tenir en algun moment. Llavors, com un Berlusconi qualsevol a la final de Roma, m’he començat a quedar adormit amb els braços creuats i fent petites capcinejades, fins que m’ha vingut un cop de colze la meva dreta (la Pilar no, eh!) per avisar-me que la cosa es notava una mica. Us he de posar en el meu lloc: el sorollet del ventilador de l’ordinador, el brunzit del projector, aquella caloreta de sala on hi caben vuit persones i n’hi ha vint... En definitiva, un cúmul de circumstàncies que han pogut amb mi i amb el cansament que arrossegava.

Així que per mantenir-me despert i no adormir-me, m’he posat a contemplar les sabates de les dones que tenia davant, justament a la part oposada de la taula de reunions al voltant de la qual estàvem asseguts. Us puc informar que la tendència femenina per aquest estiu són les sabates obertes per davant i amb una mica de taló.

Finalment, després del torn de preguntes i aclariments diversos, la reunió s’ha acabat i he respirat tranquil. He fet les estirades de rigors de músculs del cos (braços i cames sobretot) i he sortit de la sala comentant la jugada amb un company. Més o menys pensava igual que jo. Uff!!

El queixal del seny.

Des de fa uns dies que el meu queixal inferior dret del seny m’està fent la murga. A totes hores. Estigui estirat o dempeus. És una mena de mosca collonera que no para de repetir-me que vol sortir i que és amb mi, que no pateixi. Ja és trist que als meus gairebé trenta-dos anys encara m’estigui donant la tabarra. Quin martiri! Noto la geniva inflamada i se’m fa impossible tancar totalment tota la dentadura. És a dir, que des de fa dies que vaig amb la boca mig oberta (o mig tancada) pel món, amb els riscos que això comporta. Ja m’he empassat dues mosques, he aspirat el fum de quatre autobusos i enmig de l’aiguat del cap de setmana vaig patir inundació parcial de boca amb la crida posterior al servei dels bombers de Barcelona perquè amb una bomba d’aigua em xuclessin tot el líquid. A més, a tot això, s’ha d’afegir que mastegar és una tasca impossible i molt dolorosa i que, per tant, he de mig mastegar o empassar-m’ho directament. Jo de per si ja mastego poc (segons persones molt properes al meu entorn), però una mica sí que s’ha de triturar els aliments! És a dir, que tornem de nou a tallar-ho tot en trossets ben menuts, com quan era petit.

Ara ja entenc, però, quan la santa de la meva mare em diu allò de “fill meu, tu no tens seny!”. Ara ja sé d’on em ve, això. Així que Mama, si estàs llegint això, sàpigues que segurament vindrà d’aquí, del maleït queixal que encara lluita per sortir a la superfície, que m’està esquinçant la geniva i que, dit finament (perquè ho podria dir de forma més gruixuda), mes les està fent passar putes! Si vols, perquè em creguis, et puc portar una nota signada del dentista amb la radiografia adjunta (si no vols, millor, perquè els diners els necessitaria per les vacances). Però que sàpigues que la poca reflexió que hi poso en fer segons quines coses i en dir segons què, vindria d’aquí. I aquest missatge m’agradaria fer-lo extensible a familiars (més o menys propers), amics d’ara i d’abans, coneguts, els guàrdia urbans que m’han posat alguna multa, antics professors (recordo frases que em deien fa anys de l’estil “quan sentaràs el cap?” o “què t’has begut l’enteniment?”. No, el que passa que encara no m’ha sortit el queixal!)...

A part d’aquests inconvenients, n’hi ha un altre d’afegit que encara em preocupa més. Com que no puc tancar bé la boca, m’ha quedat un parlar estil Rajoy. És a dir, que les esses les pronuncio d’aquella manera tant marcada com ho fa ell perquè l’aire, al no poder tancar bé la boca, se m’escapa per tot arreu. La mà de moment la tinc bé i no parlo mentre faig aquell gest tant característic d’ell (vegis, posant el palmell de la mà cap per avall, ajuntant tots els dits i movent a dalt i a baix com si piqués a sobre d’una taula). Si em passés això, us prometo que no m’ho pensaria dues vegades i aniria d’urgències. Perquè a més de no tenir seny, m’estaria fent del PP. I això, mai de la vida! No us podeu arribar a imaginar què malament que sona la cançó de la Tina Turner (o Tina Turné, com se la coneix a les nostres contrades) “Simply the best” cantada a l’estil Rajoy. Brrrrr!! Avui, mentre l’he escoltada anant a treballar i l’anava taral•lejant, m’han entrat esgarrifances. Proveu-ho, proveu-ho, ja veureu. Us deixo el vídeo:

Per cert, en aquest vídeo, hi ha moments, per la forma de moure’s de la Tina i inclòs mirant-li la cara que li he trobat una retirada a la Núria Feliu. Estaré delirant? Mireu-vos-ho bé i ja em direu! Si us ha passat el mateix que a mi, mai més tornareu a mirar de la mateix manera a la Feliu. O seria a la Tina Turner?

Reus-Prades-Reus’09: calor, calor i… calor!

A dos quarts de set d’avui diumenge l’organització ha donat la sortida amb una traca de petards. Els que ocupaven les primeres files, i els que no, hem començat a cridar i a córrer com a possessos. Jo tenia tres objectius per arribar d’hora a casa: votar i veure el partit de bàsquet on el Barça es jugava passar a la final. Així que tan bon punt hem començat a caminar, he marcat un fort ritme. Els primers quilòmetres pels carrers de Reus els hem fet en grup. Els de sempre: Maria i la Txell (juntament amb mi, únics representants del GELS), el Juanito, l’Olga... El poti-poti de caminadors que més o menys sempre portem el mateix ritme.

I així hem començat a pujar muntanya amunt i amunt i amunt a un ritme infernal. He començat a passar a gent, he anat una estona amb en Marcus però ell s’ha quedat enrere en un control. Arribats a dalt de tot, el vent que feia era fresquet. Feia sol, però aquesta brisa era agradable i feia suportable un sol que ja feia un parell d’hores que havia despuntat.
He arribat a Prades i allà m’he trobat amb el Jaume. Era per la zona i m’ha vingut a fer una visita, ja que feia molt temps que no ens veiem. Finalment s’ha animat a fer els darrers vint-i-nou quilòmetres que quedaven.
Al començament he seguit el seu ritme. Fort. Estava descansat i es notava. Jo duia ja vint-i-sis quilòmetres a les cames i amb la meva baixa forma he patit de valent. Però sobre el quilòmetre trenta-dos, quan tant ell com jo hem vist que el duet es feia del tot impossible, ha començat a tirar cap a Reus tot sol. Adéu!! Un plaer tornar a retrobar-te per aquests camins!

La frase feta “fa un sol de justícia” no sé ni d’on ve, ni on va, ni quin sentit tenia originàriament, però us puc ben garantir que si el que feia avui no era un sol de justícia, però de la bona, de la que no es deixa corrompre, que vingui l’apuntador i ho digui. Apuntador? Bé, no ve, així que no vaig errat... Certament hem passat molta calor, sobretot als darrers vint quilòmetres quan els camins en portaven per pistes sense cap mena d’ombra i la calor era insuportable. He traspassat la línia de meta vuit hores i quaranta minuts després d'haver sortit, juntament amb el company Marc que hem fet tot el recorregut junts des de l’Aleixar, i tapant-me els braços, perquè estaven tant rostits que he tingut por que algú els hi volgués pegar una queixalada!

A l’arribada, hi havia entrepans per tothom, i qui el volia del truita a la francesa, se’l podia demanar! Increïble!! Un home de l’organització, armat amb un davantal, una paella i una forquilla s’encarregava de fer-les.

Per acabar, dir que el recorregut constava de cinquanta-cinc quilòmetres, amb començament i acabada a Reus, a les piscines, i s’havia de superar un desnivell acumulat de 2.950 metres.
LA CURIOSITAT.
Per un moment m’he pensat que estava fent aquell camí de Santiago que vaig descriure quan vam guanyar el triplet. Jutgeu vosaltres mateixos per la senyal:
AGRAÏMENTS.
M’agradaria donar les gràcies a tots els que avui m’heu parat i m’he felicitat pel bloc. Uff!! M’he posat molt vermell!! Gràcies de tot cor per seguir els meus escrits atípics i desitjar, com meu dit molts, que passeu una bona estona llegint-los. Gràcies!

Homenatge als tricampions.

Crec que ara sí. Ja ha arribat el moment de fer un gran homenatge als tricampions de Copa, Lliga i Champions… Champions! (bé, i Gamper, no us n’oblideu). Ni rues, ni Camps Nous plens, ni rebudes a l’aeroport, ni Canaletes... Res d’això! Totes aquestes coses se les acaba enduent el vent i després no se’n recorda ningú. Volem fets, no paraules! Volem quelcom que perduri en el temps. Quelcom tangible. Quelcom que ens ho faci recordar cada dia. Que això que ha aconseguit aquest equip és molt gran!

És per això que des d’aquest humil bloc demano (humilment) a l’Ajuntament, Generalitat i d’altres entitats i organismes oficials que formen part de la nostra estimada Catalunya que m’escoltin (o em llegeixin) i tinguin en compte aquesta humil petició d’aquest humil barcelonista. La proposta és la de dedicar un carrer a cadascun dels membres d’aquest equip. Aquí van algunes propostes:

- Víctor Valdés: el passeig Vall d’Hebrón passaria a dir-se passeig VAL DESbrón.
- Gerard Piqué: el passeig de Picasso s’anomenaria passeig de PIQUEasso.
- Rafa Márquez: el carrer Marquès de l’Argentera es diria MARQUEZ de l’Argentera.
- Carles Puyol: el que faria en aquest cas és posar el seu nom a un barri de Barcelona. Seria el més just.
- Xavi Hernández: el carrer Padilla passaria a dir-se carrer XAVIlla.
- Andrés Iniesta: proposo canviar el nom de la plaça d’Espanya per plaça de Don Andrés.
- Samuel Eto’o: canviar el carrer Rosselló per carrer RossETO’O.
- Lionel Messi: l’avinguda Meridiana passaria a anomenar-se avinguda MESSI-i-diana (per la quantitat de gols que ha marcat aquesta temporada).
- Bojan Krkic: canviar la plaça Urquinaona per plaça UrquinaBOJAN.
- Thierry Henry: el carrer Enric Granados passaria a anomenar-se HENRYc Granados.
- Seydou Keita: la via Laietana s’anomenaria via laKEITAna.
- Gabi Milito: l’avinguda de l’hospital militar passaria a anomenar-se avinguda de l’hospital MILITO (mai millor dit, per l’any que porta lesionat).
- Dani Alves: canviar l’Avinguda Pedralbes per Avinguda de DANI Pedr-ALVES.
- Touré Yaya: el carrer Torrent de l’Olla s’anomenaria TOUREnt de l’Olla.
- Albert Jorquera: el carrer Jonqueras (on està La casa de las mantas al número 5 al ladito de La Caixa, qui no recorda l'anunci!) passaria a ser conegut com a carrer JORQUERAs.
- Josep Guardiola: canviaria el nom del seu poble natal per SantPEPdor i el faria president vitalici de la Generalitat de Catalunya.

En honor a la gran quantitat de gols que ha marcar aquest any el Barça:
- La plaça del Sol passaria a dir-se plaça del Gol.
- L’avinguda Diagonal passaria a dir-se avinguda DiaGOOOOLnal.

En honor al serveis prestats al club (tant el pare com el fill), el carrer Portal de l’Àngel, passarà a anomenar-se carrer Portal de l’Àngel Mur.

P.D.: Els noms de Hleb i Gudjohnsen estan obviats a consciència. La resta, o no se m’ha ocorregut res o han participat molt poc.