Un… Dooooos…

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Ei tu!
- Qui jo?
- Si, tu, Banyeres!
- Ha! Sempre m’ha fet gràcia això de Banyeres…

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Si, veritat? A mi també!
- Que vols?
- Que m’han arribat veus que vols tornar-t’hi a posar?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Bé, això sembla. En tinc ganes!
- Ganes d’aparèixer i desaparèixer?
- Com?
- Ara en lloc del Banyeres et diran el Guadiana!
- Molt graciós!

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- I així què, et tornes a engrescar?
- Bé, això sembla, no?
- Ho celebro noi!
- Gràcies per mostrar aquest entusiasme.

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Si vols tiro coets, serpentines i confeti. Baixo un moment a la botiga de sota casa i compro unes bosses de cotilló de final d’any i amb una mica de sort sortiran unes ulleres d’aquelles de plàstic negre sense vidres i amb nas i bigoti incorporat. Estaràs moníssim!
- Gràcies! Per cert, qui ets?
- No em coneixes?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Sóc la teva bloconsciència.
- Ah! Desconeixia que habitessis dintre meu.
- Doncs ara ja ho saps. Així què, t’animes a escriure novament?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Sí, en tinc ganes. Però al meu ritme.
- Com?
- Doncs que no sé si molt, si poc. Si un dia a la setmana, si un dia al mes. Sense pressió, al meu ritme. Ja saps: un... doooos... un... doooos...

MORALITAT: Torna, torna Serrallonga, que l’alzina ens cremaran!
(no ve gaire al cas, però incorpora vocables tals com torna)


Un… Dooooos… Un… Doooos…

Reis del món!

Recordeu aquesta alineació: Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Busquets, Thiago, Xavi, Iniesta, Cesc i Messi. Millor, emmarqueu-la. Guardeu-la per sempre a la memòria. Reciteu-la cada dia només llevar-vos. Feu-ne quadres en punt de creu per penjar a la paret. Estampeu samarretes. Tatueu-vos-la en alguna part del cos. En definitiva, feu el que creieu convenient perquè no quedi en l’oblit. Perquè aquest equip és novament, ni més ni menys que CAMPIÓ DEL MÓN! Rei de reis!

Avui hem vist una autèntica allau de futbol. No, de bon futbol. No, d’excel•lent futbol. El Santos no ha tingut opció en cap moment de fer quelcom contra el Barça. Ho sento nois, però es que us enfrontàveu al millor equip de la història. Sí, vosaltres sou els campions d’Amèrica, però és que nosaltres som els campions d’Europa, tricampions de Lliga, campions de copa, de les supercopes havudes i per haver... Hem aconseguit dotze dels quinze títols disputats (bé, amb el d’avui tretze de setze). El partit ha estat del Barça des del minut 1. Ha dominat de dalt a baix el partit. Ha estat omnipresent durant els noranta minuts de joc. Han tingut ocasions per donar i per vendre, tant com per haver marcat set o vuit gols, com a mínim. I es que quan el Barça es posa a jugar a futbol, no hi ha cap equip millor. Guanyen tant fàcil... que les finals acaben convertint-se en plàcides i tranquil·les.

Amb nou de la pedrera a l’onze inicial, parafernàlia de banderes, catifes, globus, ..., samarreta del Barça amb lema: “Mucha fuerza Guaje”, himne sonant pels altaveus, flashos per tota la graderia, plena a arrebossar, ... així ha començat la final del Mundial de Clubs. Amb molta olor a final. Amb flaire de partit molt important. La resta, ja us ho he explicat abans. I el desenllaç, està més que clar, no? Puyol aixecant la copa, amunt, ben amunt. Tota la culerada dempeus. Tots els jugadors botant en rotllana i saltant d’alegria. I una nova copa més cap al museu. Que vagin fent espai que aquesta és de les grans.

El futbol segueix vestint de blaugrana.

Escric aquest article dempeus. Estic dempeus de fet des de que han substituït a Andrés Iniesta. He aplaudit fins que les mans m’han fet mal. Com ha jugat! Quin partidàs! Bé, i si només fos Iniesta. I és que Puyol ha estat molt gran. I Piqué. I Xavi. I Messi. I Guardiola. Sí senyor. Tenim el millor a la banqueta. Sé que sona redundant, però és així. El Madrid encara no ha aconseguit derrotar un Barça entrenat pel Profeta Pep. Nou bany del Barça i a més a més a camp contrari. Cop de puny a la taula i a més a més anant de convidat, a casa aliena. Ah! I amb vuit de la casa, de la masia.

El Barça es presentava al camp d’un etern rival amb la moral molt pujada, pels núvols. Ens n’havien de marcar cinc, sis, set... Ens havien d’humiliar. L’eufòria es repartia a carretades. Demostrarien que l’hegemonia en el món del futbol havia canviat de ciutat, d’equip i de colors. Perquè ells eren el bons i nosaltres estaven acabats. Fi de cicle. Punt i final. I no, la història s’ha tornat a repetir. Han canviat l’eufòria per la pena. L’alegria per la tristesa. I han tornat a ser els dolents de la pel·lícula, sobretot després del tercer gol del Barça, on han mostrat de nou la seva cara més violenta fent entrades d’aquelles que fan esgarrifar. De les de targeta vermella. Però aquesta vegada no els han expulsat.

Avui he après que si al Bernabéu ens marquen ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora (segon trenta de partit) el Barça acaba guanyant i demostrant qui segueix sent el millor del món. I és que són tant bons que preferim sortir amb un gol en contra. És com diuen al circ: “Más difícil todavía”. Què carai, la pressió ens agrada! Els reptes no ens espanten! Els impossibles ens apassionen! Què carai, som el Barça! Vestim de blaugrana i seguim sent els millors, agradi o no, que quedi clar i català. Ara, entre nosaltres: Valdés, com pots cometre aquesta errada? I més al Bernabéu! Això no es fa. Amb les retallades el hospitals van curts de personal i els atacs de cor estaven a l’ordre del dia.

Aquest Barça és tant bo! No sé quant de temps trigarem en veure un altre equip com aquest, però us ben juro que costarà molt. Disfrutem-ho molt. Gaudim-ho al màxim. Amb aquests jugadors i aquest entrenador, sento repetir-me, podem anar fins a la fi del món. Avui, nova gesta, suposo que heroica, perquè com ja s’està convertint en la norma general. Té molt mèrit el que han fet avui, sento repetir-me.

Ah! Encara posa en dubte algú quin és el millor jugador del món? Sisplau, no em feu riure! Cristiano no ha fet res. Com sempre, s’autopressiona tant que és perjudicial per ell. No li ha sortit res. Ni de jugada, ni de falta, ni de res de res. Llarga vida al Déu del futbol! Llarga vida a Messi!

Passeig abans del Bernabéu.

Últim partit abans de visitar territori hostil. El Barça ja ha presentat les seves credencials. El Bernabéu espera. Ha vist com el Barça li ha endosat cinc gols al Llevant (que n’haurien hagut de ser sis, perquè li han anul•lat un gol legal a Iniesta), quart classificat de la Lliga. Ha vist com el Barça ha guanyat amb autoritat. Ha vist com el Barça ha desplegat un joc viu, d’atac. Ha vist com el Barça ha jugat novament amb un 3-4-3. Ha vist com el Barça ha pressionat a dalt. En definitiva, ha vist el Barça de sempre, el de garanties. El Barça que és capaç de guanyar a qualsevol camp. Entre nosaltres: jo, si fos el Bernabéu, estaria una mica cagat, com diu aquell de l’APM.

I és que quan el Barça marca d’hora (minut quatre), la cosa rutlla, va sobre rodes. Tots tranquils perquè ja sabem que hi haurà golejada. Com avui. Ens relaxem al sofà, la cadira (si és còmoda), a la butaca, allà on siguem i ens disposem a gaudir de l’espectacle més gran que hi ha: veure el Barça jugant a futbol. Bé, FUTBOL, amb lletres majúscules. Joc alegre, de toc, bolcat a l’atac, buscant insistentment el gol, tensionat, rondejant (bé, potser me l’acabo d’inventar, però m’agrada), amb un Valdés que atura les dues ocasions que té el contrari, un mig del camp passador, i la davantera fent cara de passar-s’ho molt bé. Resultat? Dos d’en Cesc, un golàs d’Isac Cuenca (titular avui), un (novament) d’Alexis i un altre del de sempre, de Messi. Maneta i a esperar el dia deu a les deu on el d’abans, el Bernabéu, veurà un autèntic xoc de titans. Aquest partit és el que val, el que marcarà la temporada. Si el Barça no perd, tot seguirà viu. Millor no pensar en què pot passar si el Barça no guanya...

Fent de reis mags.

La setmana passada vam rebre una carta dirigida als reis mags. És aquesta (espero que es llegeixi bé):

Ah! I a més a més contenia un dibuix! És aquest:

I com a contrapartida hem comprat el regal que ens demanava. És aquest:

I és que per segon any consecutiu hem participat a la fantàstica iniciativa de “Fundación soñar despierto” on pots fer de rei mag d’un nen. L’any passat demanava una samarreta del Barça. Aquest any ha tocat un mp3 amb ràdio. Què tocarà l’any vinent?

Aniversari feliç.

Ahir el culé estava d’enhorabona. Doble aniversari: el de la fundació del club (cent dotze anys) i el del 5-0 al Madrid de Mourinho l’any passat (com m’agrada recordar aquells esbufecs i aquelles cares del portuguès a la banda). El convidat a la festa, el Rayo Vallecano. Una festa, però, que ha començat una mica deslluïda. Un Barça imprecís, de pilotada llarga a causa de la pressió ben amunt del rival, poc combinatiu, on les possessions duraven poquíssim, on per moments el Barça semblava el Rayo i el Rayo semblava el Barça i, el més important, amb Messi desaparegut en combat, sense tocar pilota i poc participatiu. En definitiva, que la festa tenia pinta d’aigualir-se poc a poc i l’aniversari convertir-se en infeliç.

Però en un moment d’aquesta festa tant sosa i perillosa pels interessos blaugranes va decidir aparèixer Alexis Sánchez per, a banda canviada i de rosca, marcar el primer gol del partit. I va ser llavors, a partir d’aquí, quan la festa va canviar radicalment. Va passar de ser trista a ser divertida. Els jugadors van començar a participar-hi, a sentir-se còmodes, a divertir-se. Un canvi de cara radical. El Barça es va treure de sobre un llosa molt pesada anomenada Getafe i el joc ja va ser el de sempre. Ràpid, enèrgic, de toc i... de gols. Perquè després d’aquest primer, Alexis en va fer un segon. I també s’hi va afegir un que mai falla, Messi que va fer el quart. I també va aportar el seu gra de sorra un que sempre falla (ocasions), Villa, per fer que la festa es pogués qualificar de complerta.

Així doncs, injecció de moral (malgrat que va començar una mica arrencar), que ja tocava. Alexis Sánchez deixa pinzellades del que pot arribar a fer. Piqué arribarà net de targetes al Bernabéu, ja que va forçar la cinquena. I, en definitiva, que tots ens hem tret un pes de sobre i hem tornat a veure de què pot ser capaç aquest equip.

Primers de grup.

D'entrada es preveia un partit apassionant. El Milan sempre és el Milan. Estava en joc la primera plaça, ja que els dos equips ja tenien la classificació a la butxaca. Malgrat que el Barça ja li valia l'empat, la victòria era un resultat molt satisfactori per deixar la feina feta i convertir el darrer partit de la lligueta al Camp Nou en un pur tràmit. I així ha estat. Perquè a aquest Barça que porta vint-i-set partits seguits sense perdre, no li val l'empat. No es conformen. I més quan es tracta d'un partit tant especial, d'aquells que porten dedicatòria i nom: el de Tito Vilanova. Se li havia de brindar la victòria per donar-li ànims després de l'operació que el té apartat de les banquetes.

I per qui creu o diu que la primera fase de la Champions és avorrida, que sàpiga que en ocasions es veuen bon partits de futbol. Quina gran primera part. Quant de futbol total encabit en quaranta-cinc minuts. Atac per part d'uns. Atac per part d'uns altres. Partit obert. Descontrolat. Sense treva. Ocasions a dojo. Gols. Penals repetits i transformats (Messi). Gols en pròpia porta (Van Bommel, aquell jugador que mai toca la pilota, sinó que sempre fa falta). Gol d'Zlatan (revenja complida). Un Barça vestit de verd i un Valdés vestit de blaugrana (el món al revés). Un sistema tres-quatre-tres amb Abidal, Puyol i Mascherano. Mascherano? Un moment, es mereix un punt i apart:

Inici del punt i apart => Mascherano, què es pot dir d'aquest fantàstic jugador? Ja no regular, regularíssim. Certament digne d'anàlisi. No li recordo un partit dolent. Malgrat no ser central, actualment és el millor jugant en aquesta posició. El nivell de forma en el que es troba (des de ja fa molts partits) és extraordinari. Partit rere partit ratlla la perfecció. <= Fi del punt i apart

A la segona part, més gols. Potser no tant de futbol vistós, però emoció fins al final. Amb un Milan que ha aconseguit empatar novament el partit a dos, però que Xavi, magistral durant tot el partit, ha fet pujar el tercer gol del Barça al marcador. Gol que ha servit perquè el Barça acabés amb la imbatibilitat del Milan a casa i per portar els tres punts cap a Barcelona. Avui, de nou, podem cridar: Visca el futbol!

En ocasions veig empleats de la neteja (pronunciat amb veu baixa, sisplau, que fa com més por).

Paraula! Us ho dic seriosament. Em passa als esmorzars de la feina. Aquells on al voltant de la taula ens reunim el sector masculí a xerrar de futbol, de futbol i... de futbol. Bé, també parlem de futbol. Ah! I de vegades de dones, quan un deixa anar allò típic de: “Mira aquella!”. Llavors, tots amb girades de coll dissimulades (vagi per endavant que vuit o nou tios girant-se per mirar al mateix lloc a l’hora no queda gens dissimulat) guaitem l’objectiu. L’E, com que les té a totes controlades gràcies al seu lloc privilegiat de feina i etiquetades amb un malnom, ens explica els ets i uts de la pàjara en qüestió i tots l’escoltem embadalits.

Bé, que em perdo. Us comentava que als esmorzars (mode veu baixa activat)(1) en ocasions veig empleats de la neteja (mode veu baixa desactivat). Sí, és ben cert. Tant cert com em dic Jordi i no m’agraden els banys d’aigua freda. Les visions van i venen. De sobte, mentre la conversa s’anima, em giro i el veig allà al costat de la taula palplantat, vestit de blau (camisa blava i pantalons blau fort), amb la seva panxa prominent, normalment de braços creuats i parant la orella atentament. Al cap d’una estona, torno a mirar al mateix lloc i... plaff!! com per art de màgia ja no hi és a la meva dreta, però plaff!! ara s’ha desplaçat a l’esquerra per després d’uns minuts mirar i plaff!! que hagi desaparegut definitivament. I això passa un dia, i una altre, i un altre. No sé si pararé boig! Ho comento amb els companys d’esmorzar i ells diuen que també, (mode veu baixa activat) en ocasions (mode veu baixa desactivat), el veuen. El veuen i desapareix passada una estona. És misteriós, veritat?

El divendres passat, tot esmorzant, l’empleat de la neteja va tornar a aparèixer situant-se darrere l’R, mentre ell, madridista de pro, defensava alguna cosa indefensable, com sempre. Com que estava una mica alterat i va ser una d’aquelles (mode veu baixa activat) ocasions (mode veu baixa desactivat) en que ell també va veure empleats de la neteja va cridar-li: “¿Y tú que (omisió de paraula no reproduible) haces aquí?”. I va produir-se el fenòmen, ja que l’empleat de la neteja va respondre: “¿Yo? Nada, nada... ¡Sólo escuchar!”. No cal dir que al cap d’un parell o tres de minuts quan la conversa havia decaigut, ell ja s’havia esfumat novament.

(1) Plagi directe i descarat del Ferran.

Alegria.

La noia obre la porta de l’establiment i surt corrent. A seva cara podem veure esbossat un gran somriure. Allò que se’n diu d’orella a orella, però és que realment és d’orella a orella (potser quan l’acció descrita en aquest post passi, haurà d’anar a l’hospital o a inscriure’s al Record Guiness de grans somriures). Aquest somriure denota alliberament, tensió acumulada durant dies i dies i que finalment s’ha esfumat. Com si el problema que se la menjava ja no hi fos. Alça els braços en senyal de victòria i llença un crit als quatre vents: “Siiiiiiiiiii!”, sembla que digui. A fora plou, però a la noia sembla no afectar-li massa. Una vegada a la vorera, creua el lateral de la Gran Via, i... què fa? ... és queda palplantada al bell mig del carrer, allà on passen els cotxes. De sobte veiem sortir de la mateixa botiga un noi. També es posa a córrer però amb els ulls esbatanats i cridant: “Però què fas?”. La noia no fa ni cas. És més, es posa a fer l’avió mentre el trànsit rodat de la Gran Via barcelonina s’atura per complert. Ara clava els dos genolls al terra, tira el cos cap enrere i alça de nou els dos braços en senyal de victòria. Els conductors comencen a sortir dels cotxes i embadalits veuen a la noia, ja tota xopa de cap a peus, com es torna a alçar i comença una mena de ball. Com? Si ens hi fixem... sí... són els passos de la coreografia de “La Macarena”! El noi que hem deixat sortint corrents per la porta de l’establiment ja el tenim dempeus enmig de la Gran Via al costat de la noia que segueix ballant. Ell, sense pensar-s’ho dues vegades, segueix els passos de la coreografia de la noia. La imatge és peculiar: els cotxes aturats, una munió de conductors mirant l’escena, vianants també embadalits. De sobte un conductor decideix unir-se al ball. I... sí, un altre conductor també s’anima i s’afegeix. I un altre. I un altre. I, de sobte, una senyora gran amb bastó fa el que pot per seguir la coreografia. I un guàrdia urbà també s’apunta. I un forner. I un electricista. La Gran Via s’ha convertit en una sala improvisada de ball al ritme de “La Macarena”, però sense música, això sí. De sobte, en direcció contrària arriba un cotxe negre i frena mentre les rodes emeten una forta grinyolada. S’obre la porta del darrera i... ostres, en surt el Xavier Trias que també comença a ballar com tota la multitud. La gent, però, curiosa de mena, es comencen a preguntar els uns als altres a què ve aquesta mena de flashmov en ple centre de Barcelona. Això sí, no paren de ballar, però s’ho pregunten. Finalment, de boca en boca, la pregunta arriba a les orelles de la noia que ha començat tota aquesta moguda. Ella s’atura. Tothom s’atura. Ella es gira cap a la multitud. Tothom es gira. Ella crida: “Coi, no us gireu, que la coreografia s’ha acabat! Només us vull donar la resposta als vostres dubtes.”. La multitud torna a girar-se de manera que tots l’estant veient, admirant, contemplant. Ella puja a sobre el sostre del cotxe oficial d’on ha baixat el Xavier Trias. Alça els braços i diu: “Ja tinc Iphooooooooooneeeeeeeee!!!”. La multitud crida enfervorida, s’abracen, es petonegen, alcen els braços i comencen de nou a ballar “La Macarena”. El noi i la noia es fonen en una tendre i sentida abraçada. A la fi ho havien aconseguit!

Llibrecidi.

Ho sento, no puc parar de pensar en el llibrecidi que vaig cometre fa uns dies… La veritat és que només ho he fet dues vegades més. Els llibres en qüestió van ser:

- “No digas que fue un sueño” de Terenci Moix. Vaig deixar el llibre a les dotze o tretze pàgines. Per Déu, quin llenguatge tant complicat i tant recargolat.

- “Vida i destí” de Vassili Grossman. Era de la biblioteca i quan estava per la meitat més o menys no el vaig poder renovar perquè algú el tenia reservat. Entre nosaltres: no em va saber greu i no el vaig tornar a agafar. Quin embolic de noms en rus i quin embolic de tot. No sabia per on navegava. Paraula!

Ara em sento malament. Sóc dels que penso que quan comences una cosa l’has d’acabar. Per tant, amb els llibres també m’agrada fer el mateix. Em poso en el lloc de l’autor, que ha fet un llibre perquè la gent el gaudeixi, amb tota la il·lusió, deixant-se hores i hores davant de l’ordinador, perquè arribi algú i plaf! a la meitat del llibre es doni per vençut i el deixi. Per tant, em pregunto: és moralment correcte deixar una novel•la a mitges?

Vosaltres ho heu fet moltes vegades això? Com us heu sentit? No heu tingut remordiments? Va, expliqueu-me, expliqueu-me...

You make me happy.

Sisplau, doneu-li al play al vídeo que trobareu a continuació per escoltar la cançó mentre aneu llegint el post (si en teniu ganes, és clar):



Sí, estic feliç. Es nota? Avui fa sol, entra llum per les finestres de casa, estic connectat a internet amb el portàtil sobre els meus genolls mentre estic assegut al sofà amb les cames a sobre una tauleta de fusta. És dissabte, avui marxem fora perquè demà serem a Alpens fent una cursa. Què més es pot demanar per obtenir una felicitat encara més complerta? Ser de Movistar. Sí, m’agrada ser de Movistar, tenir telèfon fix més ADSL a casa (amb la possibilitat de tenir Imagenio, oju!). Disposar de telèfon mòvil les 24 hores del dia amb una de les millors teleoperadores mundials que ofereixen aquest servei. És meravellós. Fantàstic. Màgic. Genial. Fabulós. Ai, perdó, ho hauria hagut de posar amb signes d’admiració perquè tu, oh lector pacient, poguessis copsar encara més la meva infinita felicitat.

I una merda així de grossa! (he obert els braços fins que no m’ha donat per mes, tret que em volgués dislocar ambdues espatlles). Amb perdó, eh! Sempre amb perdó i des de el carinyu! Porto una hora penjat al telèfon escoltant aquesta merda de cançó per tal de parlar amb el departament de reclamacions de Movistar. Bé, de fet porto des d’ahir a la tarda i a la nit fins que vaig decidir anar a dormir perquè la meva salut perillava. Avui de moment hem avançat. Només port una hora escoltant la musiqueta. Ahir era més desesperant perquè directament, gràcies per fer-me sentir una autèntica merda i que com a client no valc absolutament res, et penjaven perquè “todos nuestros operadores estan ocupados” i una gravació et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts et tornaven a penjar i la mateixa veu gravada et recomanava molt amablement que tornessis a provar en uns minuts. I passats uns minuts... bé, no segueixo, no?

Avui, si més no, des de que els he trucat a les 7:50h del matí em tenen amb la musiqueta posada i apa, espera que esperaràs. Ah! Però a mi no em desesperaran, perquè mira, vés per on, estic aprofitant per escriure un post. Ah! No podreu amb mi, covards! No sabeu amb qui us esteu enfrontant! Sóc el justicier dels iogurts! (bé, encara no perquè m’ho estic pensant i avaluant-ne els pros i els contres).

En ocasions… no veig iogurts.

El noi té la cara blanca, estil Iniesta. No és que sigui albí ni res semblant. Només té la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar. Si més no ell no ho veia. Portava estona allà palplantat, amb cara d’incrèdul, quan una ma va tustar-li l’esquena.

- Què et passa? Què hi vas aquí?

- En ocasions... no veig iogurts.

- Coi, com el nen del Sisè sentit?

- Bé, més o menys, però jo tinc trenta-quatre anys, sóc més alt i de moment no veig cap mort.

- Ai las! I doncs, què passa?

El noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va explicar-li que des de fa dies deixava iogurts a la nevera comunitària de la feina, i l’endemà en desapareixia algun.

- Quants iogurts veus? – va preguntar el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar.

- Cap!

- Doncs et prometo que ahir n’hi havia un. Paraula! Així com el cap de setmana en vaig deixar dos i el dilluns només en quedava un. I així com fa mesos que em ve passant.

- Vols dir? No són il·lusions òptiques teves?

- De veritat! Paraula!

- Potser s’ha desintegrat? Potser ha estat abduït? Potser s’ha fusionat en tant que nevera i s’ha convertit en quelcom no frost? Potser això que tens davant no és una nevera, sinó una porta interestel·lar de les galàxies més galàxies que es fan i es desfan? Potser...

- Potser... hi ha algú que se’ls està menjant sense dir-me res? És a dir, que me’ls pispa.

- Potser, potser... Jo, és que a mi em va molt el rotllo ciència ficció, ja em perdonaràs.

Així, envalentint per la descoberta, el noi de la cara blanca estil Iniesta que no es que sigui albí ni res semblant i que només tenia la cara blanca després d’haver obert la nevera i haver vist que allà no hi havia el que esperava trobar, va emprendre el camí del seu despatx, va agafar un paper i un bolígraf, va gargotejar quatre paraules, va agafar un envàs buit d’un iogurt que s’havia menjat el dia anterior i que descansava a la paperera groga del plàstic, va encabir-hi el paper gargotejat a dintre, va dirigir-se a la nevera i va col•locar-ho tot dintre la bossa on guardava els iogurts. Va somriure i va quedar-se més tranquil. Bé, no del tot, perquè ves a saber quantes coses més desapareixien d’aquell artefacte que generava fred. De fet se li va passar pel cap la idea de convertir-se en el justicier de la nevera, però no va trobar un vestit idoni per posar-se i la va descartar.

Voleu saber què posava la nota? Avís: conté paraules grolleres que potser poden ferir la sensibilitat teva, oh lector que has aguantat caritativament pacientment fins al final d’aquest post.

Fi de relació.

Estic fotut, molt fotut. Tinc el meu estat d’ànim pel terra. És un procés, ho sé, i que a mesura que passin els dies espero anar-me trobant millor. Tallar una relació comporta totes aquestes coses, i més si he estat jo qui ha decidit donar el pas. És dur, costa prendre aquest tipus de decisions, però a la llarga veus que és la millor solució. Quan no gaudeixes, quan cada dia és el mateix, quan la poca estona que comparteixes és rutina i no et motiva, quan la cosa s’ha estancat el millor és dir bon vent i barca nova. El millor per mi i el millor per ella, és clar. Portava dies patint, esgarrifant-me només de veure-la allà al sofà, o a l’habitació, o on fos que estigués. Allò ja no era vida. Sé que ens estàvem fent mal mútuament i que ens trobàvem en un carreró sense sortida. Què hi farem! Les relacions són així, i així és la vida (i així us ho he explicat, que deia aquell).

Sé que no ho saps, i que segurament quan ho llegeixis et farà mal. No he tingut el valor de dir-t’ho cara a cara. Ho sento. Espero que em sàpigues entendre. Et deixo, no et vull tornar a veure mai més. La veritat és que amb el munt de relacions que he tingut al llarg dels meus anys d’experiència aquesta és de les que menys m’ha satisfet. He aguantat un munt i ho saps. Adéu Wallace, no puc més. Saps del cert que gairebé he arribat a les cinc-centes pàgines de les nou-centes i escaig que tenia. Així que, sense port, et dic que et deixo. Adéu novel•la, no et vull seguir llegint més! I diré el teu nom per prevenir a la resta de mortals: “El enviado de Roma”. Aneu en compte, és un rotllàs!

Visca el futbol!

A mi doneu-me partits com els d’avui a la Catedral. Encara m’estic eixugant la baba que se’m cau del que he xalat amb aquest espectacle que ens han ofert lleons i culés. És cert que el resultat no és bo (de pas diré que és injust), no ens enganyem. El Madrid se’n va a tres punts, però també haurà de visitar San Mamés, així que tots tranquils. Tornant al partit... bé, al SUPERPARTIT amb paraules majúscules si em permeteu, hem tornat a reviure aquells enfrontaments de fa anys, quan jo era un marrec, amb tots els ingredients possibles per fer-lo encara més gran: camp històric, pluja a bots i barrals, ambientàs fantàstic a la graderia i dos grans onzes al terreny de joc que, dit sigui de pas, de tanta aigua que ha hagut d’aguantar, la pilota corria de valent, però cap al final del partit quedava frenada per algun toll.

El Barça mai ha perdut la cara al partit, ans al contrari. Sempre s’ha avançat l’Athlètic però sempre han igualat els blaugranes, amb orgull, amb amor propi, força, punt honor, lluita i sort, perquè en aquests tipus de partits on el camp presenta aquestes característiques, en fa falta una mica. Ha estat més del costat dels bascos, és cert, però també ens ha afavorit en el segon gol. I el que més m’agrada és que els homes d’en Pep mai han renunciat a jugar a futbol, a tocar, a arribar fins la porteria com sempre ho fa. Més no els podem demanar. Han atacat, per després atacar i per, finalment, tornar a atacar. Amb el marcador en contra i al minut noranta-u, seguien lluitant i per això han aconseguit igualar el partit (Messi novament) i hem pogut celebrar el gol com si ens donés la cinquena Champions (encara em fa una mica de mal el coll). Ah! I quedant un minut i mig de temps afegit han seguit anant a buscar el gol de la victòria. Més no podem demanar, sincerament. No és aquest el Barça que volem?

Per acabar, només demanar-vos que us alceu d’allà on estigueu asseguts i crideu un visca ben fort per aquest tipus de futbol. Tant de bo el poguéssim gaudir cada cap de setmana.

L'ültima de CR7...

Perdoneu, però vaig a vomitar al lavabo... i ràpid que em sembla que no arribaré!