dissabte, 29 de setembre del 2007

Santiago de Compostel·la - Fisterra.

Des del dimarts vint-i-cinc fins al divendres vint-i-vuit de setembre he estat per Galícia resolent temes pendents. Quan vaig tornar a l’agost de fer des de Lleó fins a Santiago de Compostel·la vaig prometre’m que un dia o altre havia de completar el trosset fins al final: Fisterra. I dit i fet. Vaig demanar-me vacances aquest quatre dies aprofitant que el dilluns era el dia de la Mercè, patrona de Barcelona, i vaig preparar el viatge.

Només hi havia un inconvenient: ho havia de fer sol. Primer vaig parlar-ho amb un amic que estava decidit a acompanyar-me, però finalment per temes de feina no va poder, i com que ja estava engrescat amb la idea, no vaig deixar passar l’oportunitat. La veritat és que mai he viatjat sol, però l’experiència no estat del tot decebedora, ans el contrari. Pensava que m’avorriria molt i que ho passaria malament, i ha estat tot a l’inrevés.

De totes maneres, la gent sempre diu que a aquests llocs es va sol a reflexionar, a pensar què és de la teva vida, cap on vols reconduir-la, retrobar-te amb tu mateix, ... Total, que jo ja fa trenta anys que em coneixo, temps més que suficient per retrobar-me amb mi mateix, crec que porto la vida que vull, i de reflexionar, doncs com que no em va molt, vaig anar a veure què sortia. Si de cas, si no tenia ganes de fer res d’això, ja em dedicaria a pensar sobre temes transcendentals com: què passa amb Ronaldinho, per què ha d’existir el PP o què va ser primer si l’ou o la gallina..

Res més, que aquí us aniré deixant la meva petita crònica d’aquests quatre dies per terres gallegues (tres d’ells caminant). Espero no avorrir-vos molt i si us animeu, ja sabeu, el camí està allà per a qui vulgui descobrir-lo i sentir en primera persona la màgia del peregrí (bons i mals moments, amistats, paisatge inigualable i aventura sense fi).

Pedraforca (Pollegó Superior).

Ja feia temps que li havia proposat a l’Ivan si volia acompanyar-me a pujar al Pedraforca. Així que sortejant compromisos i causes majors vam acordar que el dilluns dia de la Mercè (vint-i-quatre de setembre) seria l’escollit. Bé, havia de ser el dissabte anterior, però en Tomàs Molina va anunciar pluges arreu de Catalunya i vam decidir no arriscar-nos.

Massa puntual va passar-me a recollir. Havíem quedat a les set del matí a casa meva i a menys deu ja m’estava trucant. A corre cuita vaig acabar de fer les quatre coses que em faltaven i puntuals ens posàvem en camí.

Vam arribar a les nou al mirador d’en Gressolet, on esmorzàrem coca de former comprada a Saldes i on vam contemplar l’espectacular paisatge que es pot veure des d’allà dalt. A banda i banda hi havia muntanyes, i a la nostra esquerra es trobava el nostre objectiu del dia: el Pedraforca.

A dos quarts de deu ens vam posar en camí, no sense abans haver preguntat si fins al refugi Lluís Estassen es podia arribar en cotxe. Ens van dir que no i vam començar a pujar carretera amunt, com si sabéssim de sobre on estava el refugi. Al cap d’uns moments, ens avisen: “És per allà!!” indicant amb el dit la direcció contrària que havíem pres. Quin ridícul més espantós!!

Arribats al refugi vam preguntar-li a l’encarregada quin camí havíem d’agafar per pujar de la manera més fàcil al Pedraforca. Per la cara que va posar i l’”uff” que va deixar anar, crec que la pregunta correctament formulada era: quin camí era el menys complicat per pujar-hi. Va dir-nos que pel coll de Verdet, que com havia plogut estava complicat i que anéssim amb molt de compte. L’Ivan i jo ens vam mirar amb cara de què caram estem fent aquí, però com que havíem matinat, pagat nou euros de peatges i empleat dues hores en cotxe per arribar-hi, no ens podíem fer enrere. Així doncs, vam agafar el camí de la dreta seguint les marques grogues o grogues i blanques.

La primera part del és preciosa. Discorre entre una verdor màgica i uns grans rocs a banda i banda que de tant en tant s’han d’anar sortejant com pots. Arriba un moment en que el camí fa una forta pendent per encarar el Pedraforca des de la dreta. És una pujada bastant dura on si vas mirant enrere gaudeixes d’una vista impressionant i vas adonant-te de que portes pujat (que és molt).

Arriba un moment que el camí s’acaba i no hi ha més remei que utilitzar les mans i les cames per continuar pujant. Potser aquest primer tros que grimpant et porta fins la part de dalt de tot és la més dura. Recordo que va haver-hi un moment que vaig quedar-me clavat sense saber per on tirar. La roca era bastant llisa i no et donava opció a agafar-te per enlloc. “On t’has posat!”, vaig pensar i fins i tot, he de reconèixer que vaig estar a punt de dir-li a l’Ivan de girar cua. Una vegada superat aquest obstacle, uns quants metres més amunt, arribàrem a dalt. Però les marques grogues continuaven i no es veia cap punt geodèsic, així doncs que vam seguir endavant. Després de superar dos pics més on tant a les baixades com a les pujades havíem d’emprar les mans (els pals ja feia estona que els havíem desat a la bossa) vam arribar al Pollegó Superior. Renoi, quines vistes!! Hi havia boira no molt densa. Una boira que es movia amb rapidesa i que feia que un tros estigués completament tapat i al cap d’uns instants tornessis a mirar i hagués desaparegut. Eren les dotze i vint. Havíem trigat quasi tres hores en arribar-hi. No estava gens malament. Vam estar parlant amb tres persones més que hi havia a dalt. El que entenia més va recomanar-nos baixar fins l’enforcadura i des d’allà tirar pel dret per la tartera. Ens va aconsellar que per evitar relliscades baixéssim mig corrent i amb el cos endavant.

Després de menjar-nos el merescut entrepà (que no sé si era per esmorzar o per dinar) a tres quarts menys cinc d’una vam enfilar la baixada fins a l’enforcadura. Des d’allà vam començar a descendir per la tartera. El primer tros era fàcil, però a mesura que avançàvem les pedres anaven fent acte de presència massivament i la veritat és que més d’un tram vaig haver de fer-lo tocant amb el cul a terra per evitar relliscades perilloses. Ni el pal et garantia estabilitat!! Vam acabar fins als nassos de pedres i caigudes, i la veritat és que els quàdriceps ja començaven a protestar a causa de la tensió de frenar constantment.Va arribar un moment on les marques grogues i blanques van fer-nos agafar un camí a mà esquerra. Estàvem salvats!! S’acabaven les maleïdes pedres!! La sensació de començar a caminar pel sender va ser molt estranya. Acostumats a la forta pendent amb pedres i a anar frenant amb les cames, ara en comptes de caminar semblava com si anéssim botant (com els astronautes quan caminen per sobre la lluna). Aquest camí ens va dur directament al refugi Lluís Estassen on vam desfer el camí que havíem fet a primera hora i que va dur-nos fins al mirador de Gressolet on teníem el cotxe. Eres dos quarts menys cinc de tres. Ens esperaven dues hores de cotxe fins a casa. Estàvem cansats, però crec que realment l’esforç va valer la pena. No, Ivan?

diumenge, 23 de setembre del 2007

Millor Barça, trist Sevilla.

M’ha agradat el Barça que hem vist avui al Camp Nou. Voluntariós, poc especulatiu, amb joc mig espectacular a estones i que ha anat a pel partit des del començament. Quina diferència d’aquell Barça que es veu als desplaçaments per aquells camps de deu de la Lliga espanyola!! La veritat és que el partit ha estat travat. El Sevilla tancat al darrere, renunciant pràcticament a l’atac amb un Kanouté més sol que un mussol a dalt, no li ha posat les coses fàcils. Ha sortit a defensar-se, a no rebre cap gol, ja que el zero a zero ja li estava bé. És per això, que al Barça li ha costat molt i fins que no ha marcat Messi el primer gol no s’ha deixat anar i no ha pogut jugar i gaudir sobre el terreny de joc. Però ho ha intentat des del primer minut, diferència important de la resta de partits tant dolents que havia fet anteriorment en Lliga. Durant la primera part i un bon tros de la segona ha faltat la darrera passada, aquella que permet que el davanter centre (diguem-li Henry) es quedi sol davant el porter i pugui inaugurar el marcador. Malgrat això, el Barça ha estat el clar dominador del partit: ocasions i possessió, que en tot moment han estat seves. El Sevilla, amb perdó, no ha fet mai patir pel marcador. Bé, essent sincers només ha xutat (a part del gol a les acaballes del partit i amb tot decidit) una vegada amb perill a la porteria d’en Víctor, gràcies a un cop de cap que ha anat al pal.

Mala sort la de Thierry Henry que ha tingut el primer gol del Barça a les seves botes en una jugada d’aquelles que a l’Arsenal no solia fallar, però que el porter del Sevilla, Andrés Palop, ha aconseguit desviar la pilota amb la punta dels dits fins que aquesta ha colpejat el pal i ha acabat a les seves mans. Trobo, però, que l’Henry juga massa estàtic a dalt i començo a dubtar que el joc del Barça sigui l’adequat per ell. Igual aquest temps parat per culpa de la lesió tenen alguna cosa a veure. Esperem que ràpidament entri en ratxa golejadora i puguem disfrutar d’ell com ho van fer a Anfield Road.

M’agradaria destacar també que Touré Yaya ha fet un partit impressionant. Com corre, com roba pilotes, com reparteix joc, ... Ha sigut, crec, el millor fitxatge que ha fet aquest any el club blau-grana. A cada partit que passa se’l veu més còmode i més assentat al mig del camp. Abidal cada vegada m’agrada més (és un portent físic) i Márquez sembla que està agafant de nou el to i es comença a semblar a aquell jugador de fa dues temporades que formava un tàndem infranquejable amb Carles Puyol. Iniesta ha estat molt lluitador i ha creat joc.

I què dir d’en Leo Messi!! Està que es surt. Regateja, marca gols, reparteix joc, dóna pilotes als companys... És l’autèntic motor del Barça. Què faríem sense ell? De nou ha tornat a ser el jugador determinant: ha marcat els dos gols. Que duri la ratxa!!

Canviant de tema, molt sospitosa i estranya ha estat la no convocatòria a última hora de Ronaldinho per una lesió. Mala espina em fa. Sembla que les coses no estan bé: ni juga bé ni riu. Tots volem que torni a ser aquell jugador desequilibrant que era quan va arribar al Barça. Els xiulets que li dedica una part del Camp Nou li fan mal. És normal, però no ha d’oblidar que el públic és qui paga i qui mana, i aquest no li perdona que l’any passat els prengués el pèl d’aquella manera tant descarada. Crec que en Rijkaard l’ha volgut protegir de tot això, perquè encara no s’enfonsi més. És humà i té sentiments, potser més que d’altres jugadors que podrien sortir al camp i ignorar les esbroncades del públic. No dubteu que avui l’haguessin aplaudit de sortida, però a la que en un parell de jugades no se n’hagués sortit, els xiulets haurien tornat a aparèixer. És per això que em pregunto: on podria arribar aquest Barça amb un Ronie en forma? Sembla que cada vegada el joc va millorant més i mica en mica la màquina blau-grana va entrant en calor i recuperant aquell joc que feia goig veure. Us imagineu que a més, poguéssim encaixar a l’equip aquell número deu de les primeres temporades? I encara faltaria la peça clau: en Carles Puyol. De totes maneres el crack brasiler ha tingut, sota el meu parer, un altre gest de “menyspreu” cap al Camp Nou: no ha vist el partit des de la graderia com si ho han fet la resta de lesionats (Eto’o i Puyol).

Un apunt final, on certament espero equivocar-me. Veig que el gran bluf d’aquest any serè en Giovani. Ha fet un molt bon Gàmper, però ni contra el Olympique de Lyon em va agradar, i els minuts que li ha donat avui l’entrenador crec que no els ha acabat d’aprofitar.

divendres, 21 de setembre del 2007

Ànims, Tomàs!!

Des del divendres de la setmana passada que no ha tornat a ser el mateix. Se’l veu apagadot, que tot el que diu ho diu amb cura, sense intentar molestar, va amb peus de plom, la mirada baixa, els braços caiguts... Es bo, però això no vol dir que no es pugui equivocar. Tots els grans professionals una vegada o altre tenen errades en els seus respectius treballs, i aquesta vegada li ha passat a ell. No som perfectes i som humans. I per això, tenim el dret a equivocar-nos alguna vegada. Suposo que ja sabeu de qui estic parlant: del Tomàs Molina, l’home bandera del temps per excel·lència de TV3 (amb permís del ja retirat Alfred Rodríguez Picó).

Tot va començar quan dijous passat dia tretze de setembre quan van pronosticar pluges a tot Catalunya. Van mostrar un d’aquells mapes que fan por: tot de núvols negres amb gotes que cobrien tot el territori català. Doncs bé, va arribar divendres i va estar ennuvolat, però d’aquelles pluges fortes que havien de caure, res de res. I és més, per l’endemà es preveia sol a tot arreu. Pobre Tomàs!! Al telenotícies vespre del divendres, va demanar disculpes. Que ho sentia molt haver errat en el pronòstic. Sempre, quan acaba el TN i els dos presentadors de torn s’acomiaden, el Tomàs fa l’aparició estel·lar de quinze segons per fer un petit avanç del que ens espera per l’endemà. Doncs bé, aquí va ser on, amb el cap cot, va demanar disculpes a tots els espectadors.

D’aleshores ençà que no ha aixecat cap. Ahir sortia pronosticant mal temps pel cap de setmana i ho feia amb frase com: “esperem no equivocar-nos aquesta vegada” o “recordin que només són pronòstics, que ens podem equivocar”. Des d’aquest petit blog vull donar-li ànims al Tomàs. Dir-li que no passa res, que la vida continua, i que, si déu vol, podrà equivocar-se més vegades. Ara, que vagi en compte, ja que una cosa és pronosticar pluja i que acabi fent sol, i una altra és pronosticar sol i que acabi plovent. Amb això sí que hauries d’anar amb peus de plom. Un consell d’amic i d’admirador: en cas de dubte digues que plourà, que si no l’encertes la gent no s’enfadarà.

De totes maneres, tranquil Tomàs, que a mi la setmana passada vas donar-me una alegria immensa!! Que no plogués el divendres i el dissabte va ser una de les millors noticies per afrontar la Matagalls-Montserrat. I com jo, van estar contents com a mínim 2.851 persones més, que van ser els participants de la prova (descomptant-me a mi). I no només això, sinó que tota aquella gent que pensava quedar-se a casa el cap de setmana per culpa de les fortes pluges que vas pronosticar, crec que també estaven donant vots d’alegria. Així doncs, Tomàs, amunt els ànims, que no sempre es pot encertar. I com tu dius, són pronòstics, i la meteorologia no és cent per cent fiable, ja que es basa en les previsions que feu sobre mapes. No t’enfonsis, és el pitjor que pots fer. Cada dia tens a molts espectadors pendents de tu a la nit quan pronostiques el temps. I el que volem veure és un Tomàs segur de si mateix, amb ganes de transmetre coses amb un somriure als llavis. Estem amb tu. Ànims Tomàs!!

dijous, 20 de setembre del 2007

La fi de l'agonia d'un crack

Del partit d’ahir nit contra l’Olympique de Lyon em quedo amb una cosa: la fi de l’agonia de Thierry Henry. M’explico: en molts moments del partit vaig veure al crack blaugrana bastant atabalat, amb cara de dir “vull marcar un gol”. La veritat és que encara no s’havia estrenat en partit oficial amb la samarreta del Barça, i això per un jugador de les seves característiques, que ha costat vint-i-quatre milions d’euros i del nivell mediàtic (paraula que tant s’ha posat de moda últimament) que té, és preocupant: per ell, per l’equip i pels seguidors. Aquest tipus de davanters que viuen contínuament pendents del gol, estar tants partits sense marcar és un veritable calvari per a ells. Portàvem tres partits de Lliga i el compte anotador d’Henry seguia estant a zero. I la veritat, pel que es veia en el transcurs del partit d’ahir, feia tota la pinta de que continués igual. De fet no va ser fins el minut noranta que va arribat el tant anhelat gol. Un gol oportunista, sí, però un gol. I com el va celebrar. Va tenir un gest molt maco i que l’honra: el va dedicar a tota la parròquia barcelonista que s’havia congregat al Camp Nou per veure el debut europeu de l’equip. Amb el dit alçat i senyalant al públic (foto de l'esquerra) va brindar el seu primer gol a tota la graderia.

És per això que aquest gol és molt important: treu pressió de sobre al crack blaugrana i fa que pugui sortir a jugar els partits més relaxat, si més no el proper, ja que no té aquesta urgència tant gran de voler marcar. I per un davanter la millor medicina que pot rebre són els gols. Són una injecció de moral molt gran. De fet, per això juguen i per això cobren: per marcar. I si no ho fan, en seguida són discutits, es diguin Henry, es diguin Van Nistelroy, ..., juguin al Barça o juguin al Madrid, ...

He de confessar que, veient com anava el partit, les ocasions que va fallar (ahir el porter contrari va estar més que inspirat), els partits que duia sense marcar i la cara que posava de dir “no entenc res”, van aparèixer pel meu cap vells fantasmes que han desfilat pel Camp Nou els darrers anys com Meho Kodro o Sonny Anderson. Creuem els dits i esperem que només siguin això, vells fantasmes, i que la història no es repeteixi en la figura d’en Thierry.

Espero que aquest gol d’ahir sigui el primer de molts que han de venir, que no ho dubto. Té talent, classe i experiència. Una combinació perfecte que el pot dur a Can Barça a marcar molts gols i a fer història, ja que tenim una gran quantitat de jugadors bons que són capaços de donar l’última passada de gol. Està a les seves mans, o millor dit, als seus peus. La culerada l’idolatra i està al seu costat. Només que afini una mica la punteria i no s’obsessioni amb marcar, els gols no trigaran en arribar i Henry triomfarà vestint la samarreta del Barça. Sort!!

dilluns, 17 de setembre del 2007

Matagalls-Montserrat'07

Dos coses van agradar-me abans de començar la marxa. La primera va ser que les previsions del temps de TV3 no es van complir: pronosticaven pluja divendres i dissabte, però finalment no va ser així. Va sortir el pobre Tomàs Molina demanant disculpes el divendres per la nit. Penso que mai he agraït tant a un home del temps que s’equivoqués en els seus pronòstics com el divendres. Fer la Matagalls-Montserrat amb pluja pot ser quelcom molt complicat.

La segona cosa va ser l’hora de sortida. Gràcies al Jaume que va anar a buscar a primeríssima hora de sortida (a les 11:30 h del matí començaven a donar els torns de sortida) vam aconseguir sortir a les 17:31 h. Tenint en compte que la cursa començava un minut abans, què més es pot demanar? Des d’aquestes línies m’agradaria donar les gràcies de tot cor al Jaume.

Vam sortir de Barcelona sobre les 15:30 h i vam arribar sobre les 17:00 a Collformic, lloc de sortida de la marxa. Hi havia molta gent per tot arreu i el fet de que els cotxes passessin per allà afegia un punt de complicació a l’accés al punt de sortida. De totes maneres no vam haver de lamentar baixa alguna.

Deu minuts abans els cinc integrants de l’equip MM’07 ja estàvem fent cua a la sortida per no quedar-nos enrederits enmig de la gentada que hi havia: el Xavi, el Jordi Atleta, el Jaume, el Miquel i un servidor. Recordo molts nervis i moltes ganes de començar. Des de la Núria-Queralt d’aquest any que no hi havia marxes de resistència, ja que paren calendari per les vacances, i les meves cames ja feia dies que em demanaven quilòmetres. Puntualment, segons el rellotge oficial de l’organització, vàrem prendre la sortida.

El primer tram, des de Collfornic fins a Aiguafreda, el vam cobrir en dues hores per una distància d’uns 16 quilòmetres (vam córrer parts del Pla de la Calma i tota la baixada fins Aiguafreda). No estava gens malament. Vam tenir molta sort que el Jaume va poder treure’ns torn de sortida tant d’hora, ja que la baixada cap a Aiguafreda la vam fer sense quasi gent. Teníem por, però, que aquest petit sobre esforç ens passés factura més endavant.

De mica en mica la nit va anar arribant i es va anar fent fosc poc a poc. Em va saber greu no poder veure la posta de sol com l’any passat. A Can Janot, el primer avituallament de la marxa, vam haver de treure els frontals de la motxilla i, amb l’estómac ple (val a dir que el brou que van donar estava molt bo) començar a caminar de nou. Quan és de nit i tothom porta el frontal endollat, m’agrada molt girar-me i veure tota la filera de llums que van circulant darrere teu o observar el recorregut que has de fer i que t’espera si mires davant i veus tots els petits punts de llum encesos. Sortint de Can Janot vam veure davant com totes aquestes llums s’enfilaven muntanya amunt indicant-nos per on aniria la nostra propera ascensió. La pena és que no es pugui capturar amb la càmera de fotos aquest moment. Hi ha tant poca llum que la foto no surt.

Seguim a bon ritme i devorant els quilòmetres. El nostre proper objectiu és Sant Llorenç Savall, o més conegut com el poble que no arriba mai. S’hi arriba per una pista gran on sempre veus les cases lluny, però mai hi acabes d’arribar. Camines i camines Sant Llorenç sembla que continuï a la mateixa distància. És el tros més llarg entre punts de control i això és nota. Allà hi arribem a la 1:20 de la matinada. Portem quaranta-cinc quilòmetres i aquí és on has de fer-te la pregunta: paro o continuo? Si continues ja no hi ha opció a abandonar. En canvi si pares sempre pots agafar un autocar direcció Barcelona que surt de bon matí. Evidentment tots decidim continuar. Sopem a l’avituallament i ens dirigim al parc de bombers on fem una paradeta de rigor, ja que el Xavi i el Jordi hi tenen coneguts. Aquesta parada és la que senta millor: son gairebé tres quarts d’hora que s’agraeixen. Val a dir també que l’organització ens ha donat beguda isotònica que ha fet bastant efecte a les cames castigades i un cop reprenem la marxa es nota.

El tros que va de la Pista del Dalmau (control 5) a Coll de Grua (control 6) és el tros on ho passo pitjor. Comença una baixadeta d’uns dos quilòmetres fins a trobar la pujada al Coll de Grua. Què dura que és!! El pendent és força empinat i les forces ja comencen a fallar. Som al quilòmetre cinquanta-dos. Recordo que una vegada passada la primera part de l’ascensió (potser la més dura) ve un sender molt estret que puja molt i que només s’hi pot anar en fila india. És impossible avançar. M’he quedat sol: el Jaume està per davant i el Xavi, el Miquel i el Jordi s’han quedat darrere meu. El silenci és total. Sembla que hi hagi un pacte per no parlar. La gent està molt concentrada. Només sento la fresa dels peus quan colpegen el terra i el so del pals de la gent que en porta. Això sumat a la respiració constant i entretallada que surt de la meva boca buscant oxigen de forma desesperada i que sento l’alè del company del darrera al clatell, fa que les ganes que tingui d’arribar siguin enormes. Hi arribo, no tinc cap més remei. Intento pensar amb els donuts que ens donaran al proper avituallament, que falta molt poc ja per arribar-hi. Finalment, al fons es veu la llum dels fanalets que tenen al control 6, situat al quilòmetre 57,2. Per fi s’ha acabat el calvari!! Veig al Jaume que ja ha segellat i esperem a la resta del grup.

Passat l’avituallament del camí Moliner, on he menjat tres donuts, he begut molta aigua i no he parat de riure amb el singlot que li ha agafat al Jordi Atleta, reprenem el camí. Aquesta vegada anem el Miquel i jo davant. Em comença a entrar el son. No puc evitar que els ulls se’m tanquin. Són les 5:15. Aquí també ho passo força malament fins que no aconsegueixo desempallegar-me d’aquestes ganes boges de dormir. Una vegada superada la forta pujada de la pista i arribats al collet del Queixal (control 7 i quilòmetre 64,6 de la marxa) el Xavi comenta que també li ha passat el mateix. L’Atleta ens dona una càpsula de Dormitan: “Cafeïna pura”, segons ell. El son se m’ha passat ja fa estona, però tot és bo per tal d’evitar que torni a entrar. Ara ja gairebé tot és baixada fins Monistrol de Montserrat, on comença la pujada al Monestir de Montserrat.

Arribats al control de la Carena de l’Hostal de la creu (el número 9 i situat al quilòmetre 77,2), ens comenta un dels organitzadors que som dels cinc-cents primers. Caram, quin èxit!! No ens ha passat molta gent!! Encarem definitivament la baixada fins a Monistrol i una vegada arribats a la plaça comença la pujada al Monestir. Decidim no esperar-nos i anar tirant al nostre pas fins a dalt de tot. Allà a la plaça ens espera l’Alba. Em sap greu no parar a saludar-la, però tinc la sensació de que si ho faig no arrancaré. Així doncs que amb un adéu llunyà començo a pujar acompanyat pel Miquel. No creia recordar que la pujada fos tant dura!! Ho vaig passar malament també, però ara ja estava a dalt. El patiment valia la pena ja que arribava el final de la marxa i, per tant, l’objectiu que vaig marcar-me quan vaig apuntar-me la mateixa el tenia a tocar. Pas rere pas, metre rere metre, i esbufega que esbufegaràs, arribo a la famosa canonada, torço a la dreta, supero les primeres escales fetes al camí i supero la petita pujada que em porta a les famoses escales de ciment que pujant al costat del cremallera. Són inacabables i duríssimes de pujar. Ara ja tant se val tot!! Sé que arribo, però no baixo el ritme!! Només he de patir una miqueta més!! Veig el monestir allà dalt. Ja hi sóc!! Surto a la placeta de baix i ja sento els primers crits d’ànims de la gent que hi ha per allà. S’agraeixen molt. M’agradaria poder contestar-los, però no puc parlar. Estic molt concentrat i la meva respiració m’ho impedeix. Enfilo les últimes escales, les que porten a la plaça de dalt del monestir. Ara sí que ja hi sóc. Veig al Jaume que ja ha arribat. Somric i intento recuperar l’alè perdut i recuperar el batec normal del cor. Un home gran amb bigoti i ulleres de sol m’indica que em dirigeixi a la carpa on donen els trofeus. Dono el dorsal on ens marcaven els controls pels que passaven. “Jordi, felicitats!!”, em comenta un home amb barba que està sentat davant d’un portàtil, mentre el seu company em fa entrega del trofeu. Ara sí que puc descansar tranquil. He complert l’objectiu!! Són les 10:18 del matí.

Els altres companys van arribant després meu: primer ho fa el Miquel, tot seguit el Jordi i l’últim el Xavi, que amb el mal de panxa que tenia quan va sortir de Barcelona, té molt mèrit el que ha aconseguit. Felicitats a tots, campions!!

La longitud total del recorregut, segons l’organització, és de 83,3 quilòmetres i el desnivell acumulat total de 5.980 metres. Vaig cobrir la distància en un temps total de 16 hores i 47 minuts, baixant en 45 minuts el temps invertit la passada edició.

dijous, 13 de setembre del 2007

Castellsapera i Turó de les tres creus.

Aquest passat dimarts (diada de l’onze de setembre) vam afrontar la pujada a dos 100 cims més: Castellsapera i el Turó de les tres creus. Vam sortir sobre les 6:15 de Barcelona el Xavi, el Jordi, l’Alba i jo. Ens havíem de trobar amb el Jaume per Terrassa i, després d’esperar-lo una estona i de confessar-nos que s’havia dormit una miqueta, vam completar el grup i vàrem dirigir-nos cap al punt de sortida. Un punt de sortida, que segons teníem marcat a la ressenya que portàvem de la FEEC era l’aparcament de La barata. Com que desconeixíem el lloc i era fosc, vam passar-nos-el i vam acabar aparcant molt més amunt, al coll d’Estenalles. Val a dir que d’això vam adonar-nos al final de la ruta, quan vam arribar al punt on havíem d’acabar.


Sobre les 7:30 h del matí ens posàrem a caminar. Feia una bona temperatura, uns catorze graus. Estàvem descol·locats, ja que com que miràvem la ressenya que portàvem impresa i no ens quadrava ni el camí ni el lloc. Vam intentar orientar-nos mirant un mapa que hi havia penjat per allà, i finalment, i seguint les instruccions i la intuïció del Sensei Senglar Xavi, vam endinsar-nos per camins, corriols i per la boira fins que, gràcies al destí (o, molts pensem, a l’intervenció del Sensei que va fer aparèixer l’home en el moment adequat al lloc adequat) va sortir del no res un home que va indicar-nos el camí. Des d’aquí agrair la inestimable col·laboració del Jordi Atleta que amb paraules com “dics del bos”, “Cap de por” o d’altres mots sense sentit va intentar guiar-nos i dur-nos a bon port.

El primer 100 cims que vam conquerir va ser el Turó de les tres creus. Arribant a un dipòsit d’aigua que utilitzen els helicòpters per carregar aigua en cas d’incendi, vam enfilar per un camí estret muntanya amunt fins a anar a parar a dalt de tot del turó. Des d’allà la vista era maca, llàstima de la boira que ens va fer la punyeta i no ens deixava gaudir de l’entorn.

Un cop al dipòsit vam seguir camí avall buscant l’ascensió al Castellsapera. Vam aconseguir-ho voltant la muntanya per sota fins a trobar un camí de pujada bastant forta que duia fins al cim. M’agradaria destacar la duresa d’aquesta ascensió, però no per dura deixava de ser bonica. Va ser necessari utilitzar les mans en més d’una ocasió per superar roques i arbres que hi havia pel camí. Un cop a dalt, i tot parlant amb uns homes que ens vam trobar van dir-nos que la muntanya es podia pujar per un dels costats. Això sí, utilitzant mans, peus i el que fes falta, ja que s’havia d’escalar. La boira aquí dalt també va fer de les seves, malgrat que havia escampat una mica i ens deixava veure el Turó de les tres creus.

El camí de baixada el vam fer tot corrents fins anar a parar a l’Alzina del Sal·lari, on vam adonar-nos que realment ens havíem equivocat i vam haver de remuntar la carretera asfaltada durant uns quatre quilòmetres aproximadament tot corrent de forma suau.

El temps invertit va ser de tres hores i 20 minuts per superar un desnivell positiu de 468 metres i una distància de tretze quilòmetres. Era més del que ens havíem plantejat al començament, però crec que l’excursió va estar prou bé.

diumenge, 9 de setembre del 2007

Dia n: epíleg del Camí de Santiago!!

M’agradaria deixar clar que tot el que he escrit en aquest blog sobre el camí de Santiago són records, opinions i experiències a títol personal, és a dir, que els meus comentaris no engloben ni inclouen cap opinió ni cap pensament de cap persona més. Déu me’n guardi!! També m’agradaria manifestar que qualsevol persona que pugui sentir-se ferida o dolguda per alguna cosa que hagi pogut escriure, des d’aquí la meva més sincera disculpa, però que tingui en compte que realment és el que jo penso. No he volgut deixar en cap moment a ningú en mal lloc. No he volgut inventar-me res del que va passar. No ho he escrit amb rancúnia. Senzillament he intentat reflectir tot un seguit de fets que van passar i que vaig viure en primera persona essent el màxim objectiu possible (això sí, opinant quan he cregut necessari opinar i dir el que jo pensava en cada moment, que per això sóc el que escric i el creador d’aquest blog).

Espero no haver avorrit molt al personal amb tanta frase, tanta paraula, tanta línia i tant paràgraf. Però és que quan em poso a escriure els dits em van sols i no vull deixar-me ni un detall. Visca el camí de Santiago i, com diuen per allà: “¡Buen camino!”.

Dia 11: Santiago de Compostel•la - Barcelona.

Últim dia. El despertador l’hem posat a les 9:00 h, però com que ja estem avesats a aixecar-nos d’hora, avui no pot ser l’excepció i a les 8:15 h ja ens estem dient bon dia. Després d’una reconfortant dutxa, fem les maletes i baixem al saló de la tercera planta per esmorzar els trossos de pizza que van sobrar ahir (hi ha microones i podem escalfar-los).

Poca història té aquest dia. El vol sortia a les 22:20, amb el que havíem de fer temps fins a l’hora d’agafar l’autobús cap a l’aeroport. Després de veure que tot està tancat i que no obren, li pregunto a un guàrdia urbà i em dona la resposta: tot està tancat, ja que el dia setze d’agost és sant Roque, festa a Santiago. Aquest no són tontos: tenen dos dies seguits de festa (el quinze més el setze). I què podem fer si tot és tancat? Doncs visitar la catedral, que encara no l’havíem vista. Quina és la meva sorpresa quan, a una de les capelles descobreixo una imatge de la Moreneta. Caram!! Aprofito per complir ordres: encenc un ciri que m’havia demanat la meva mare. A l’hora de sortir de la catedral, i com que ja havia començat la missa, ens trobem que no podem sortir per la porta que hem entrat (la principal): estava tancada a pany i forrellat per a que no entrés ningú. Després de molt buscar, trobem una sortida lateral mitjançant la qual podem accedir al carrer.

Després de dinar anem cap a l’hostal i fem, per no trencar la tradició establerta, la migdiada estirats al sofà de la tercera planta. Em desperta el telèfon sobres les 17:00 h. Són els de FECSA que em diuen que em donaran 186 euros per l’apagada de llum que va succeir a Barcelona. Bé, accepto de bona gana!!

Cap a les 19:55 agafem l’autobús que va cap a l’aeroport. A les 22:45 h s’enlaira l’avió (quan hauria d’haver-ho fet a les 22:20 h) i a les 24:00 aterra a l’aeroport del Prat. Podem donar ja per finalitzada l’aventura. Bé, encara no, perquè hem de passar una petita odissea per recollir les maletes. Ara sí que estem a Barcelona i a l’aeroport del Prat!!


FRASE DEL DIA:
Pujant a l’avió per les escales que hi ha a peu de pista (ja que vam anar caminant des de la terminal fins a l’avió) ens vam fer una foto amb el Miquel d’acomiadament. Seguim pujant les escales i ens esperem a la plataforma al costat de la porta esperant que la gent es vagi acomodant per a poder entrar a l’avió. A cap d’un parell de minuts ve una dona amb walkie-talkie i ens deixa anar: “Esto no es Disneylandia. No puedes parar la subida de los pasajeros por echar una foto.”. Ostres, amb quines ganes li vaig dir que m’oblidés i que si tant parava la pujada de passatgers, què cony feia jo esperant més de dos minuts per poder entrar a l’avió. Va seguir parlant, però no la vaig atendre. Vaig girar-me i vaig passar totalment d’ella. Total, què havia de reclamar-me quan l’avio sortia ja amb retard, per no faltar el costum?

FOTO DEL DIA:
La foto del dia se l’emporta la Nena. No sé qui és, ni com es diu, ni quants anys té, ni res de res. L’únic que sé es que quan estàvem fent temps després de la migdiada per agafar l’autocar, aquesta nena va pujar més de deu vegades a la sala per treure coses de les màquines. No sé què carai treia o deixava de treure, però una vegada havia marxat amb el botí, al cap d’uns dos o tres minuts, tornava a aparèixer a treure més coses. Va deixar la màquina seca ella soleta!!

Dia 10: Pedrouzo – Santiago de Compostel•la.

Són les 6:00 de matí. Ens despertem gràcies al soroll que fa la gent que hi ha al nostre voltat. Havíem posat el despertador a les 6:30 h, per donar-nos el luxe de, ja que avui arribem a Santiago, poder dormir una miqueta més. No hi havia necessitat d’aixecar-nos tant d’hora, ja que l’etapa d’avui té una miqueta més de vint quilòmetres. Sobre les 6:20 h sortim fora de l’alberg per començar a caminar. El dia està bastant negre, i l’orbayo continua deixant-se notar. No plou molt, però la puja tant fina és empipadora. Ara sí que hem entrat al compte enrere del camí!! Avui arribem tant si ens deixen com si no!! Res no ens ho impedirà. Tinc moltes ganes ja de ser a Santiago i recollir la compostelana.

Sobre les 8:20 h parem a esmorzar a un hostal de Lavacolla. Em crida molt l’atenció que un xicot jove porta tot sol el bar. Menys mal que som dels primers en arribar i ens serveix mitjanament ràpid, ja que després de nosaltres comença a arribar molta gent i el bar es posa de gom a gom. Quina feinada el pobre!! De totes maneres, més tard li arriben reforços i la cosa va més ràpida. Ens trobem al Javier que arriba mentre estem acabant d’esmorzar. Ve a saludar-nos a la nostra taula i després de xerrar una estona ens demana si ens pot fer una foto. No li posem cap pega i treu una càmera d’aquelles d’abans amb carret i tot.

La Tere ens comenta que, mentre nosaltres estàvem segellant la credencial, l’han trucat l’Edurne i la Irene i li han comentat que s’han allotjat a un hostal prop de la catedral i que si volem anar-hi, que és més econòmic que el que vam reservar des de Barcelona. Ostres!! El que em faltava sentir!! I la reserva que tenim? Ara ja no volen ni dormir on nosaltres, elles sabran!! El que està clar que jo no vull quedar malament amb la gent de l’Hostal La Salle (on tenim la reserva) i jo dormiré allà. Tant la Tere com el Miquel aproven la meva proposta i els hi fem saber.

Sobre les 11:00 passem pel rètol de Santiago sota una intensa pluja (la mateixa que porta acompanyant-nos des de que hem sortit d’esmorzar). Ja hi som!! Ja hem arribat!! Per fi!! Sento quelcom especial que em fa posar la pell de gallina. Semblava tant lluny el primer dia i ara ja tenim la plaça de l’Obradoiro a tocar. No diré que em va caure la llagrimeta, però a punt va estar. La duresa del camí, els quilòmetres que portàvem a les cames, el problemes que hem patit, els amics que hem deixat pel camí, els bons moments que també hem viscut... Tot semblava venir-me al cap per fer-me una petita pel·lícula del que han estat aquests deu dies caminant.

Seguim caminant pels carrers de Santiago i veiem una munió de gent a un carrer estret fent-se fotos amb algú. Qui deu ser? Doncs la sorpresa va ser monumental quan, en mig de totes aquelles persones, apareix el Pier Ángelo amb el seu bastó de peregrí i amb la carbassa penjant d’ell. Ens mig abracem, ens fem fotos i xerrem una mica. Avui ha arribat a Santiago i ja ha anat a buscar la compostelana. Ens desitgem sort i continuem el camí. La nostre fita ja la devem tenir a tocar.

Finalment arribem a la plaça de l’Obradoiro. La catedral ens rep, bruta, amb els carrers mullats, però senyorial. Després de preguntar a molta gent on estava l’oficina del peregrí, la trobem. Son les 11:30 h. Hi ha cua per recollir la compostelana. Mentre esperem, tenim un altre retrobament inesperat. De sobte, veiem que baixa les escales tot somrient l’holandès!! Caram!! Ens saludem efusivament i, evidentment, ens fem una foto. Ens aconsegueix dir que les nostres companyes estan per dalt recollint també el diploma. Caram!! Quina casualitat. I, efectivament, al cap de poca estona, per acabar de rematar el dia de retrobaments a Santiago, ens creuem. La fredor i el no saber que dir s’apodera de l’ambient. Ens comenten que ara aniran cap a l’Hostal La Salle per anular la reserva. Què menys!! No seriem nosaltres qui hauríem de donar la cara, a sobre!!

Una vegada que recollim la compostelana, ens dirigim cap a l’hostal a deixar les motxilles. Tenim sort, l’habitació ja l’han netejat i no ens haurem d’esperar fins a les 16:00 h. Ens dutxem en una banyera, amb aigua calenta, sabó, ... Ohh!! Quin relax i quina sensació la de poder dutxar-te sense presses, sense patir per si l’aigua calenta s’acaba o per si hi ha algú esperant a fora,... Són aquelles petites sotileses que té la vida que no li donem importància, però que quan no les has tingut les trobes molt a faltar.

Després de dinar, i com ja ha quedat institucionalitzat els darrers dies, migdiada. Aquesta vegada de dues hores i perquè sona el despertador que l’hem posat a les 18:00 h. Un cop arreglats sortim pels carrers de Santiago i decidim provar si és certa aquella llegenda urbana que diu que a l’Hostal de los Reyes Católicos, situat a la plaça de l’Obradoiro, donen de sopar als peregrins que es presentin a la porta del pàrking. Hi arribem i hi veiem gent. Serà veritat i ens podrem posar les botes per sopar i de franc? Doncs sí, a les 19:00 h en punt apareix el maitre i amb veu greu diu “Sólo pueden pasar diez personas.”. Llàstima!! Érem uns quinze i nosaltres feia tot just deu minuts que acabàvem d’arribar. Què hi farem!! Un altre any serà!!

Després de comprar records i de passejar pels carrers de Santiago, sopem. Estic molt cansat i tinc moltes ganes d’arribar a l’hostal. Una vegada allà, decidim inspeccionar la tercera planta, que hi ha un saló amb televisió. Després d’estar una estona mirant la tele estirats al sofà, decidim donar per finalitzat el dia i baixar a dormir. Sense adonar-me’n, m’estiro al llit i no trigo ni dos segons a quedar-me dormit. Són les 23:15 h.

FRASE DEL DIA:
Aquí la perla del dia se l’emporta el Miquel. Va deixar anar la següent frase: “¿Quieres un bioprufeno?”. Evidentment el que estava oferint a la Tere era un Iboprufeno... Te lo has ganado, campeón!!

FOTO DEL DIA:
És el meu petit homenatge a la pizza. Què bé que senta menjar-ne una després de tants dies sense fer-ho!! I què bona que estava!!

Dia 9: Melide - Pedrouzo.

A les 5:00 h toca diana. Aquesta nit m’ha costat molt dormir (per la nit hi havia gent amb guitarres cantant cançons com Tengo un tractor amarillo o Noches de bohemia) i m’he despertat infinitat de vegades. No sé si ha estat perquè estic molt cansat o perquè el llit no era massa còmode. Si a això li afegim que la gent roncava molt, tenim que se m’ha fet la nit més pesada de totes les que portem dormint als albergs. Fem la motxilla i a les 5:25 h ja ens trobem caminants pels carrers de Melide. Just abans de sortir del poble passem pel indicador de cinquanta quilòmetres per Santiago. Ja ho tenim!! De fet ens queden només un parell de dies: avui i demà i ja hi serem.

La veritat és que mentre anem caminant es nota molt la tibantor entre el grup: el Miquel, la Tere i jo anem davant i les altres van darreres. És negra nit i sembla que no vulguin passar-nos. Ni tan sols fan el gest de posar-se al nostre costat per fer servir la llanterna. Llanterna que poc a poc es van acabant les piles i la llum que fa és bastant pobre.

Parem a esmorzar a Castañeda. Són les 7:15 h. Una vegada acabem de menjar, la Irene i l’Edurne ens comenten que han de parlar amb nosaltres. Diuen que volen començar a tirar pel seu compte, pel bé del grup i perquè com a repte personal volen arribar avui a Santiago. Quan sento tot això em quedo de pasta de moniato. Ostres!! Repte personal? Però, no anem en grup? Ens tiren en cara que avui no els hem il·luminat amb el frontal quan era molt fosc. Caram!! Però si sempre van elles per davant nostre, quina casualitat que avui no podien passar-nos, ni tant sols posar-se al nostre costat per poder utilitzar la llanterna. Bé, no vull fer més llenya de l’arbre caigut. Jo tinc la meva pròpia opinió i accepto que hi hagi gent que en tingui de contraries. Per mi, si vaig de vacances amb gent, el col·lectiu sempre estarà per davant de les individualitats (el gran Samuel Eto’o m’ho ha ensenyat... jejeje) i si algú està malament sempre procuraré estar al seu costat. No puc entendre actituds contràries i personalistes davant d’un problema d’aquestes característiques, però com deia aquell “en esta vida hay gente pa’tó”, i és ben veritat. El que potser em va fotre més és que et fas una idea de com serà, del que faràs, de lo bé que t’ho passaràs, i després t’emportes desil·lusions. Però, tots no pensem igual, i aquí està la gràcia de la vida!! I d’aquesta manera va ser com es va trencar el grup. Un grup que va començar sòlid, però que a mesura que van anar sortint les dificultats va anar fragmentant-se poc a poc. És cert que quan apareixen els problemes, sigui on sigui, saps amb la gent que pots comptar i amb la que no ho pots fer. I el camí de Santiago no és una excepció!! Així va ser com vam continuar l’aventura només els tres. Érem menys, però crec que molt ben avinguts.

Sobre les 11:10 h parem a prendre un refresc a un bar de Calle. Veig una cosa molt curiosa que em crida molt l’atenció: les parets estan plenes de monedes. La gent aprofita els sortints de la pedra per col·locar-hi monedes de cèntim d’euro. Això, com van explicar-nos més tard quan vam arribar a Santiago consisteix en deixar una moneda, que s’aguanti, i demanar un desig. Jo només he fet els dos primers passos. El tercer no perquè el desconeixia. Quina ràbia!! He perdut una altre opció de demanar que em toqui la primitiva!! Grrrr!!

Més endavant, una vegada ens posem a caminar, me n’adono que se m’ha trencat el cordó de la bamba esquerra. Caram, quina mala sort!! Avui quan arribi a Pedrouzo (punt i final de l’etapa) intentaré buscar una sabateria per aconseguir-ne uns i canviar-me’ls. Faig un petit apanyo i segueixo caminant.

Pel camí em trobo al Javier, un home peculiar amb cabells i barba blanca i llarga que ha dormit a l’alberg de Melide i amb el qual ja vaig mantenir unes paraules ahir. Comencem a xerrar. Vivia a Madrid però ara ho fa a Villaviciosa. No ha estat a Barcelona des de fa trenta anys. Li he fet la petita observació que imagino que haureu pensat que si ara mateix tornés a venir no la reconeixeria. Parlem sobre lo tranquil que s’està al camp i que cada vegada hi ha més gent que no hi vol viure: carn de ciutat. Ell precisament va fugir de Madrid pel contrari, buscava tranquil·litat de totes totes.

Després d’uns quants quilòmetres inacabables on l’orbayo no ens va deixar respirar, arribem a Pedrouzo, el nostre final d’etapa d’avui. Tenim sort i a l’alberg públic encara hi ha lloc. Al cap i a la fi estem tenint més sort de la que em pensava amb això dels llocs per dormir. Creia que ens costaria molt més. Deixem les motxilles a les habitacions i com que ja eren les 14:30 h i teníem molta gana, decidim anar a dinar al primer lloc que trobem. Un cop ben alimentats (bé, diré alimentats sense el ben, ja que hem menjat una plat combinat amb greixos mil), migdiada merescuda de vora dues hores, i perquè va sonar el despertador que si no seguim dormint fins l’endemà!!

Per la tarda la Tere necessita gases. Anem a la farmàcia que hi ha just davant de l’alberg. La conversa amb la farmacèutica no té preu. La Tere li demana quantes gases van en un paquet, a la que la farmacèutica, tota contenta li contesta: “Cincuenta cèntimos.”. Evidentment no volem saber el preu...

Rebem un missatge al mòbil de la Tere. Són la Irene i l’Edurne que ens comenten que ja han arribat a Santiago. Caram!! Sí que hi han posat ganes!! La veritat és que té molt de mèrit el que han fet i és digne d’admirar. Des de Melide hi havia cinquanta quilòmetres. I d’una tirada i amb els dies que fa que caminen, és tot una proesa. Llàstima, però, que hagi estat a costa de carregar-se el grup...

Per sopar decidim preparar-nos quelcom a la cuina: amanida de pasta. Comprem els ingredients al supermercat del costat de l’alberg (pastanaga, tonyina, olives, formatge fresc i blat de moro) i ens posem mans a l’obra. Finalment, donada que la dificultat del plat no és extrema, ens en sortim i podem degustar una fantàstica ració per sopar. Què bo que està!! Serà per què tenim gana?

A les 22:00 h m’estiro al llit. Abans, però, he fet un petita exploració de la planta baixa de l’alberg intentant trobar un racó on no hi hagués merda. Ja sé que tinc obsessió, però és que fins que no ho vius... He de dir que no n’he trobat cap que no hi hagués porqueria: teranyines als vidres i parets, lavabos fastigosos, cuina plena de greix, escombraries a arrebossar, ... Potser és degut a que l’exploració ha estat petita i per això no n’he trobat cap de lloc sense brutícia!! En fi, tinc son i tinc ganes de posar-me a dormir. El començament del dia ha estat el principi de la fi del grup. Espero que el final del dia sigui el principi del final de l’arribada a Santiago, ja que demà és l’última etapa i hi arribarem!!

FRASE DEL DIA:
Quan vam registrar-nos a l’alberg, la senyora, al veure que érem de Barcelona ens va fer el típic comentari futbolístic endevinant, com no, els colors del nostre equip. Ens va deixar anar la següent perla: “Aquí los catalanes que son del Barça, lo son. Però los del Madrid que lo son, no lo son.” Quin estrès de frase!! Digne d’ésser analitzada pel Sergi Pàmies al programa Tu diràs del Jordi Basté. Se’m venen moltes preguntes al cap: aquí només són del Barça els catalans? I si són catalans, vol dir que en algun moment han arribat de Catalunya per viure-hi o es refereix en global als que hi viuen de tota la vida anomenant-los catalans? I els del Madrid “que lo son”? Què són de quin equip? Perquè si els del Madrid són del Barça, evidentment que no en són!! Però és que si els del Madrid són del Madrid, però no ho són, llavors és per fer-s’ho mirar!! Bé, quina complicació de frase!!

FOTO DEL DIA:
Novament la merda ens envaeix. Aquí va la foto de com estaven les escombraries de la cuina de l’alberg de Pedrouzo. Sense nom. Era una muntanya infecte de porqueria acumulada i mal apilada que en algun moment o altre segur que va devorar algun peregrí que passava per allà. Van penjar el cartell de “Perill, allaus”. Però allaus de merda!!

dilluns, 3 de setembre del 2007

Dia 8: Ventas de Narón - Melide.

De nou queda establerta com a hora oficial d’aixecar-nos les 5:00 h. He descansat bastant. Això de poder disposar d’un matalàs de molles per jeure i dormir és una garantia descans (i que consti que no em paga cap marca publicitària). Després de fer la bossa i estendre els calçotets i els mitjons que encara estan xops darrera la motxilla surto a fora. Quina sorpresa la meva al veure que hi ha boira!! Com es nota que hem entrat a Galicia. Si això li sumem que és negra nit, farà que les condicions per caminar a primera hora siguin dures. Comencem a caminar a les 5:30 h.

Passats uns quilòmetres el Miquel, crec que amb bon criteri, decideix parlar amb la Irene i l’Edurne del tema d’ahir, per dir-los que tan ell com la Tere es van trobar sols. Bàsicament anava d’això i van estar una bona estona xerrant. No vaig voler posar-me a la conversa, però crec que tenia raó i que aquestes coses s’han de parlar. No accepten molt bé aquesta petita reprimenda. El que em temia, el grup es va desfent a marxes forçades. De totes maneres, si ahir no tenia clar el bàndol en el que estava, ara sí que ja el sé. Crec que som un grup i com a tal hem d’arribar el cinc a Santiago, posant per davant el col·lectiu a les individualitats.

Tot esmorzant a Palas de Rei, xerrem amb una parella que també està omplint el pap. La noia ens comenta que avui volen arribar a Arzúa. Han dormit al mateix lloc que nosaltres i han pogut reservar lloc a un alberg per dormir-hi avui, per això faran aquesta tirada tant llarga de quaranta quilòmetres. La noia es sincera i ens diu que passant per una oficina de correus, ha facturat cap a casa seva el sac i més coses que no necessitava per tal de dur menys pes. Ostres, la gent se les pensa totes, i a grans mals grans remeis!! A mi no se m’hauria acudit mai això. Em trec el barret!!

Passant per Melide fem parella d’asos: ens trobem a l’holandès i al Pier Ángelo. Et fa il·lusió anar trobant gent que has anat coneixent pel camí i xerrar una estona amb ells. La indumentària que porta l’italo-brasiler és molt curiosa: un mallot de ciclista amb tirants, barret, ulleres esportives i la motxilla penjada a l’esquena. Això sí, quan ens veu es posa molt content i ens ensenya a tort i a dret el forat que té a la dentadura on li falta la dent. També té una manera de caminar peculiar: no sé si el mallot que porta té alguna cosa a veure o no, però camina com si pedalés. M’explico: va donant saltets, però perquè decanta el cos a esquerra i dreta com si accionés els pedals de la bicicleta. No us perdeu el detall de la foto que adjunto d’ell perquè, sense saber-ho, apareix a sobre el seu cap un cartell de clínica dental.

Només ressenyar que un dels pobles pels que passem es diu Casanova. Fa gràcia això de passar per un poble que es diu igual que el teu cognom... El que passa que s’han deixat la essa final.

Arribant a Furelo, la Irene i l’Edurne ens estaven esperant a la parròquia per segellar la credencial. La Tere anava molt malament i li feien molt mal els peus, així que hem dut un ritme bastant lent i ja deu fer estona que s’esperen. He de dir que a mi m’ha deixat una mica rebentat anar tant a poc a poc, però sempre hem d’estar al costat del que va més malament que tu i no em sap gens de greu fer-ho. Només arribar l’Edune ens comenta que per elles mirarien de tirar més. Ostres!! Jo salto amb un rotund “NO!!”. És impensable que proposin això sabent com saben que hi ha persones que van molt malament. Els dic, de tot cor, que si elles volen tirar que ho facin i que ja ens trobarem a Santiago. Jo faré nit a Melide (tal i com teníem previst al itinerari de ruta) per raons obvies, amb la Tere i el Miquel.

Seguim caminant cap a Melide, que ja ho tenim a tocar. M’avanço a parlar amb elles sobre aquesta petita picabaralla que hem tingut. Els dic que com és que proposen això sabent com van de malament els altres i també els retrec l’actitud que van tenir ahir de no esperar. Em diuen que a Barcelona vam quedar d’aquesta manera: cadascú que tirés el que pogués, que no es va acordar anar esperant a la gent i que qui pogués tirar que tirés. Ostres!! Això si que em sap greu sentir-ho. Si organitzes un viatge cinc persones lo normal es que vagis les cinc i no dos per una banda i tres per un altre. De totes maneres no vull opinar més. Només vull deixar constància dels fets. Ara sí que m’havia quedat clar amb aquesta conversa que el grup quedava definitivament trencat en dos bàndols. Quina llàstima!!

Sobre les 12:40 h arribem a Melide. Caram!! Avui l’etapa s’ha fet curta. Arribem a l’alberg públic per reservar lloc. Encara no han obert. Ho fan a la 13:00 h. La gent està fent cua. Bé, més que la gent, les motxilles. És la meva primera cua a la que asisteixo. Des de la porta d’entrada surt una filera de motxilles que arribar fins bastant lluny. Quan un peregrí arriba, el que fa és deixar la motxilla darrera l’última que han deixat. Curiós, però efectiu!!

Entrem a comprar-nos quelcom per dinar a un supermercat i em passa una cosa molt curiosa: entro saludant a tothom: “Hola” per aquí, “Buenas tardes” per allà, fins que me n’adono que tots em miren amb cara d’estranyats. Ostres, tant acostumat estic a saludar sempre que passem pels pobles, ara que estic a una ciutat encara no he canviat el xip. Es com si a Barcelona anés saludant a tots els que em trobo pel carrer. Prometo no fer-ho més!!

Una vegada acabats de dinar, el Miquel, la Tere i un servidor decidim fer una reparadora migdiada. La primera en tot el cami!! La Irene i l’Edurne prefereixen anar a donar una volta pel poble. Quan ens despertem ja ens retrobarem i anirem a donar una volta i a sopar.

Em llevo de la migdiada després d’estar dormir unes dues hores aproximadament. M’acabo de dutxar. El Miquel m’ha indicat en quina dutxa ho havia de fer. M’ha dit que anés en compte que feia una olor una mica forat i li ha fet fàstic. Fàstic? Crec que aquesta paraula ja l’he esborrada del meu vocabulari o, per lo menys, ara tinc un concepte diferent del que és. Vaig a donar una volta tot prenent una Cola-Cola i em sento en un banc a reflexionar sobre la fragmentació del grup. Estic bastant fotut i em sap molt greu!! A la tornada em trobo a la porta de l’alberg a la dona que va dormir ahir amb nosaltres, la madrilenya que va sola des de Roncesvalles i petem la xerrada una estona.

Ens retrobem amb el grup per sopar. Han decidit fer-ho a la Pulpería Ezequiel. Allà veiem a l’entrada com fan el pop a unes olles grans i com el tallen amb tisores per servir-lo. Tenen una traça que sembla que ho hagin fet tota la vida!! Tenen uns bidons molt grans plens de pops que pel que sembla no duraran gaire, ja que no paren de coure aquests animalons de tentacles. Ens assentem a una taula llarga i al cap d’una estona, com que hi havia lloc, també ho fa madrilenya i un matrimoni de brasilers. Parlant amb tots tres, aconsegueixo saber que la dona de Madrid es diu Cruz i que s’ha agafat un mes i mig de vacances “para liberar la mente”. Parlo de tot una mica amb ells: les relacions Madrid-Barcelona, la venta del Vicente Calderón, els preus dels pisos, el camií de Santiago...

Una vegada sopats, el sector masculí ens retirem a l’alberg i el femení se’n van a fer un cafè. Són les 21:50 h i sóc estirat al llit. Penso en l’etapa d’avui, que la dividiria en dues parts: abans d’esmorzar i després d’esmorzar. Abans d’esmorzar hem devorat els quilòmetres a pas ràpid. Imagino que la boira i el poc fred que feia ens ha ajudat. Una dada curiosa: a partir del poble on hem dormir, els trossos de carretera asfaltats estan marcats amb una línia groga continua que només s’ha de seguir. Imagino que deu ser per la boira que deu haver-hi sempre. A la segona part, la de després d’esmorzar, les forces han començat a fallar i m’he quedat a la cua per estar amb els que no anaven tant bé. Ara ja toca anar a dormir, que demà serà un dia dur. Són vora trenta cinc quilòmetres, i tal com anem es faran mooooolt durs...

FRASE DEL DIA:
Em quedo amb la que em va comentar la Tere parlant sobre el tema dels problemes del grup: “El ritme del grup sempre el marca el més dèbil.”. Quina raó que té!! És una gran veritat.

FOTO DEL DIA:
Arribant a Melide, ens trobem aquesta pedra al camí que va posar-me els pels de punta, per raons òbvies.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Dia 7: Sarria – Ventas de Narón.

Ahir per la nit, ja que tenim el luxe de disposar de la reservar de l’alberg, vam decidir despertar-nos més tard: a les 5:30 h. Quina concessió!! Trenta minuts més tard!! La veritat és que avui no he dormit molt bé: el terra sempre és dur per molt aïllant que portis i els de la tenda del costat han estat xerrant tota la nit. Hi ha gent que d’educació, la mínima... Una vegada feta la motxilla avui esmorzo a primera hora. Ahir vaig comprar-me un parell de iogurts i amb molta gana els endrapo en un tres i no res... L’estómac ple m’ajudarà. Comencem a caminar sobre les 6:30 h, més tard que de costum. No fa gens de fred, no em fa tant de mal el genoll com ahir i la butllofa em molesta per caminar. Tota la resta, perfecte. Crec que ja tinc les espatlles una mica segades de les tires de la motxilla i quan me la poso a l’esquena ja sento un click d’acoblament. Tot correcte!!

El trajecte és molt amè. Passem per pobles molt bonics i per sota de molts arbres, per tant la calor avui és suau. No hi ha un dia bo sense que passi res. I què és el que passa avui? Doncs que me n’adono que la motxilla que tant gustosament m’ha deixat el meu amic Raul està a les últimes. S’està trencant les tires de la motxilla, amb lo que si es consumeix la catàstrofe, no sé com l’hauré de dur... Igual a sobre el cap talment com si fos un sherpa, o arrossegant-la, o a patades, o amb la força dels braços... Només faig que resar perquè a Portomarín hi hagi un lloc on pugui comprar motxilles i m’encomano a tots el sants haguts i per haver. Ah!! I per acabar de complicar-ho més, avui és... diumenge!!!

M’agradaria comentar que pel camí vam passar per l’indicador quilomètric de cent quilòmetres per arribar a Santiago. Ostres, quin impuls de moral va suposar veure-ho. Ara sí que començava el compte enrere!!

Sobre les 12:20 h arribem a Portomarín. Es un poble preciós, sobretot vist de lluny. Has de passar un llarg pont per arribar-hi que creua el riu Miño. Una vegada pujades les quantes d’escales que hi ha vaig posar-me mans a l’obre per intentar localitzar un lloc on venguessin motxilles. Preguntant a l’alberg em diu el noi que creu que sí, que ha d’haver-hi un lloc obert una mica més a dalt. El Miquel tot gentil s’ofereix a acompanyar-me. Trobem la botiga. Estic salvat!! Ja em veia arrossegant la motxilla fins a passar per un altre poble mitjanament gran que poguessin tenir una tenda on en venguessin. Després de triar i remenar en el gran stock que em van oferir: un total de tres motxilles diferents, això sí, en blau, vermell i un altre color que ara no recordo, em decideixo per la motxilla mitjana. Li pregunto a la venedora si puc fer el canvi de motxilla allà mateix i no s’hi oposa. En un moment, el terra queda inundat de coses que el Miquel em va donant i jo vaig intentant imaginant-me on les he de posar. Finalment, després de pensar-ho bé, decideixo encabir-ho tot com pugui i després ja ho col·locaré millor, ja que les noies ja han comprat el seu dinar i tinc gana.

Com a curiositat diré que tant aquesta botiga com el supermercat estaven ubicats a l’Avinguda General Franco. Sí que queden vestigis de l’Espanya aquella que no he conegut però que diuen alguns que va ser l’hòstia i en la que es vivia millor... Sempre he pensat que ara estic bé com estic i no tinc moltes ganes de provar com es vivia abans... Més val dolent conegut que bo per conèixer!!

Un cop dinats i fet el cafè de rigor tornem a posar-nos en marxa. Ens queden més o menys dotze quilometres per arribar al destí. Es fan durs, ja que el sol apreta i les cames també.

A falta d’uns cinc quilòmetres per arribar a l’alberg on passarem la nit decidim parar-nos a prendre alguna cosa a Gonzor, al típic bar de carretera (que per més inri es diu El reposo del peregrino). El grup s’ha separat i el Miquel i la Tere s’han quedat enrere. Passada una mitja hora l’Edurne i la Irene proposen tirar de nou. Ostres!! Flipo una mica en colors: fa estona que no veiem als altres dos companys i crec que lo correcte seria esperar-los. Com que veig que no estan molt per la labor, truco a la Tere un parell de vegades però no agafa el telèfon. Em començo a preocupar per si els ha passat quelcom i a disgustar perquè veig que elles volen tirar. Els proposo que segueixin que jo ja em quedo a esperar-los. Mai se sap. Fa molta estona que no els veiem i els pot haver succeït alguna i poden necessitar ajuda. Finalment, al cap d’uns bons deu minuts, apareixen al fons. Respiro tranquil. Només veure’ls el sector femení que estava esperant decideix continuar. Jo m’espero per preguntar-los que tal van i per si volen fer para per refrescar-se una mica. Finalment decideixen seguir caminant fins arribar al punt de destí.

Finalment arribem a Ventas de Narón. Són les 17:10 h. L’últim quilòmetre ha estat el més llarg dels que jo recordo que portem fets. Sortint del poble d’abans, Hospital de la Cruz, hi ha un rètol que indica que falten 1.000 metres per arribar. Caram!! Però és que no arribàvem mai!! A part, no teníem la referència visual del poble i només veiem rectes i corbes farcides d’asfalt.

L’alberg està força bé. La propietària ens l’ensenya. Ho té tot reservat, però de moment no ha arribat ningú, així doncs que podem triar i remenar la llitera que més ens agradi. Després de dutxar-nos i rentar roba entra una senyora d’uns quaranta anys a l’habitació. Hem estat parlant amb ella: va sola i el dia quinze d’agost pretén arribar a Santiago. Ens explica que va començar de Roncesvalles el dia quinze de juliol!! Ostres, quin valor. I tota sola que va!! Com l’admiro!! Ah!! I és de Madrid (amb parlar castís inclòs).

M’ha sortit una nova butllofa i un projecte d’una altre, crec. La butllofa és al dit gros del peu dret i el projecte a la planta del peu esquerra. De moment aniria guanyant el peu dret dos a un, en cas que es consolidés la del peu esquerra.

Mentre sopem confirmo les meves sospites que ja havien anat agafant cos a l’habitació de l’alberg quan hem arribat: els ànims del grup no estan molt fins!! Es nota molt amb les converses que tenim i que estem una mica a la que salta. Ha sentat bastant malament el tema que l’Edurne i la Irene tiressin sense preocupar-se per la Tere i el Miquel. Jo tampoc no ho he acabat d’entendre gaire. Per lo menys gaudeixo d’una truita de patata de primer que li he demanat a l’encarregada de l’alberg si me la podria preparar... Més que res per recordar una mica Barcelona!!

A les 21:00 h ja estic estirat al llit preparat per aclucar els ulls. Avui al dormir al càmping no he descansat molt i m’ha passat una mica de factura durant l’etapa d’avui. He caminat les primeres hores amb picor d’ulls per culpa del son. Espero que avui pugui descansar: tenir un matalàs entre el terra i l’esquena s’agraeix, i no sabeu de quina manera!! La son em va venint, entre mig de la preocupació i les voltes que li dono al tema de la petita fissura que s’ha produït al grup. Intentaré fer el que sigui per a solucionar-ho, però m’estic decantant per una de les dues bandes...

FRASE DEL DIA:
Parlant a l’habitació amb la dona que viatge sola des de Roncesvalles, ens comenta amb un somriure als llavis: “Esto enganxa.”, referint-se al camí de Santiago. Ostres!! Doncs com enganxi molt més jo em quedaré sense peus i sense esquena del mal que em fan!!

FOTO DEL DIA:
Apartat especial mereix aquest personatge. Caram!! Com ell n’hi ha pocs!! Estrany, peculiar, únic, irrepetible, curiós ... No se m’acabarien els qualificatius per descriure’l. És d’aquestes persones que les veus i no et deixa indiferent. Segur que et fixes en ell. El seu nom és Pier Ángelo, de mare brasilera i pare italià, ens explica tot sopant des de la taula del darrere nostre. Va sol i porta vint-i-tres dies caminant des de Roncesvalles. És un repte personal que té amb els seus amics, que els ha deixat enrere. S’aixeca a les 6:30 i camina més o menys fins a les 13:00, i allà on pari busca lloc per dormir. Li demanen si ens podem fer una foto amb ell i accedeix.... S’aixeca de la taula tot decidit. Sembla que vagi amb ell això de fer-se fotos amb tothom, ja que ha accedit immediatament. Sense pensar-s’ho dues vegades, abans de disparar la foto treu la llengua... Sí, això que es veu al bell mig de la llengua és un tros d’enciam... Geni i figura!! Un friki en tota regla!!