La famosa foto: les diferents teories.

La noticia va saltar fa dies quan Gerard Piqué va publicar la ja famosa foto via twiter amb la Shakira. Sé que molts us estareu preguntant perquè la Banyera, sempre al peu de la notícia i amb l’exclusiva per davant de tot, no la va publicar abans que el jugador del Barça. Doncs per un motiu: el Piqué ens va demanar que no ho féssim, que ho volia fer ell.

Aclarit això, aquí va la famosa foto (que segur que molts de vosaltres ja l’heu vista):

Ara bé, fixem-nos amb el personatge de la camisa a quadres situat a baix a la dreta. Ampliació (de gran qualitat, com podreu observar), sisplau:

És el arxifamosament conegut com #eldeloscuadros. Sí, segurament si jo tingués twitter a mi se’m coneixeria com #eldelabanyera. O si en tingués la Núria Feliu, se la coneixeria com #ladelsSantsSantsSantscarrerdeSants. Però bé, com si fos un quadre de Leonardo Da Vinci i nosaltres fóssim Robert Langdon a “El codi Da Vinci”, intentem esbrinar què carai vol dir el gest que fa aquest home. La Banyera proposa diferents opcions:
a)Ens comunica que el Piqué i la Shakira estan a aquesta distància.
b)Vol dir-nos: “M’he cruspit un entrepà de pernil serrà d’aquest tamany”.
c)Dona a conèixer que el de la Banyera la té així de llarga.
d)Volia aixecar el dit del mig de cada mà, però la borratxera que porta és tal que s’equivoca.

I vosaltres, què en penseu? Quina teoria teniu? Per què, imagino, en tindreu alguna?

Combatre l’estrès.

Sorprenent, veritat? I dic jo, no és millor que els posin un partit del Barça? Per exemple, el 5-0 d’aquesta temporada contra el Madrid? Estaran distrets durant hores! I contents, perquè si són porcs de Cardona, catalans, seran del Barça.

Buscant més articles, el senyor google em va donar la resposta amb aquest altre titular:

Ah! Ara tot em quadra. Llavors, si ho extrapolem al món del futbol, la qualitat de l’esperma del Xavi, el Messi, l’Iniesta i companyia ha de ser de d’altíssima qualitat. Toquen la pilota de meravella. Parlant de tocar les pilotes, el CRa7 (l’agafeu? És bo, eh!) ja no me les toca tant. Pobret, l'infeliç!

Bé, vista aquesta segona notícia, i com que un és llest i previsor, me’n vaig corrent a comprar unes quantes pilotes per combatre l’estrès i matar dos ocells d’un tret...

Despistat.

Hom sempre m’ha dit que sóc despistat. De fet els meus pares sempre m’ho deien: “Tens el cap a quarts de quinze!”. O “Un dia et deixaràs el cap!”. Home, no us penseu ara que sóc d’aquells que quan veu una mosca passar se la queda mirant embadalit i pot quedar-se hores i hores veient com vola. Tampoc això! És veritat, però, i l’Alba pot donar-hi fe, que moltes vegades em reprèn amb aquella típica frase (de dona) que fa més o menys així: “Però si ja t’ho vaig dir!” o “Ja t’ho vaig explicar l’altre dia!”. Sí, pot ser, però no me’n recordo. Fet i fet potser no presto atenció a les coses. O no tinc memòria de la que s’anomena recent, que és per l’opció que m’inclino, ja que sóc capaç de recordar coses de fa molts i molts anys. De vegades passo per llocs i després em comenten que si he vist tal cosa a tal lloc (on he passat) i els dic que no, que no m’hi he fixat. Bé, és igual, accepto l’etiqueta de despistat.

Però jo sempre em pregunto quan veig notícies com aquesta:

on coi estava jo quan van escollir voluntaris per fer l’estudi?

Ara, que si t’ho penses bé, la notícia diu que la vida s’allarga com a conseqüència de que el cor bombeja més sang i millora la circulació. Segurament, afegeixo, degut a l’excitació. Llavors, ai las!, estem salvats. Veure jugar el Barça també fa augmentar l’excitació. Juguen tant bé! Fan tant goig! Ara, que per si de cas, que es prepari l’Alba, que els meus deu minuts al dia de medicina diària a partir d’ara no me’ls traurà ningú! Bé, per si de cas, em guardo el vídeo del 5-0 al Madrid per si algun dia no pot ser...

Arriba el Papa!: què és el que no farà?

NOTA: Aquest petit post està fet amb l’única intenció de fer riure, no de mofar-me de ningú. Si ofenc a algú, espero que accepti les meves sinceres disculpes. Gràcies!

Davant de la imminent arribada de Benet XVI a Barcelona, la Banyera us vol donar un grapat de directius sobre el que el Papa no farà de cap de les maneres durant la seva estada a la ciutat comtal:
- No tirarà caramels des del Papamòvil.
- No signarà autògrafs.
- No regalarà sotanes dedicades.
- No ballarà sardanes.
- No repartirà pins de Ciutat del Vaticà.
- No saltarà si canteu “Que boti el Papa!” després del seu parlament a la Sagrada Família.
- No es posarà una barretina (abstenir-se Jimmy Jump).
- No assistirà al partit de Lliga al Camp Nou (no n’hi ha, el Barça juga fora) ni es farà soci del club blaugrana.
- No farà la multiplicació dels pans i els peixos.
- No beatificarà Andrés Iniesta pel miracle d’Sttanford Bridge.

Així que, amics, ja sabeu algunes de les coses que no farà el Papa Benet XVI a Barcelona...

Yes, she/he can?

Tremoleu classe política! Sorgeix una nova cara entre el poble que potser us pot fer la guitza. Algú disposat a partir-se la cara amb qui faci falta. Algú disposat a dir les coses clares. Algú disposat a posar-se del costat dels humils, dels pobres, dels necessitats i de les prostitutes. No, lectors de la Banyera, no és Joan Laporta. És Carmen de Mairena! Aquest híbrid d’home i dona, arribarà a ser el que va ser Cicciolina a Itàlia però dintre de les nostres fronteres? Agafarà el relleu de Jesús Gil i el seu cavall Imperioso?

Us estareu preguntar, segur, quin programa polític ofereix la nova cara (difícil) de la política catalana. Us deixo unes frases VERÍDIQUES que vaig sentir per la ràdio:
-“Tenéis que votarme porque soy elegante por detrás y por delante”.
- “Belén Esteban no te presentes porque voy a ganar yo”.
-“Artur Mas te voy a dar por detrás”.
No està malament, no? Ara, el que no acaba de tenir molt clar és a què es presenta. Ell diu que “quiero ser alcaldesa para poner el coño encima de la mesa”. Es veu que és la seva màxima aspiració. Però, ara em pregunto i digueu-me despistat: les eleccions no són per escollir el nou president de Catalunya, aquell ocuparà la poltrona de la Generalitat?

Sé que estem davant d’un expedient X de dona/home. No vull pensar què passaria si guanyés... De totes maneres, potser la prefereixo a ella que com tampoc no deu saber ben bé què és el Tribunal Constitucional, ens deixaria tranquils a tots, eh Sánchez Qué-macho (que n'és una estona llarga)? I és que ara ja no es porta aquella frase tant popular que tots alguna vegada hem dit: “Aniràs a la senyu”. Ara, la frase que està de moda és: “Aniràs al consti”.

EXCLUSIVA BANYERA! Última entrevista que va concedir el Pop Paul (com no, a La Banyera).

Llàgrimes a l’aquari de Sea Life d’Oberhausen. Plora Alemanya. Plora, com no, Espanya. I plora Europa, i el món si cal. El símbol mediàtic d’aquest passat mundial de Sud-àfrica ha passat a millor vida. Era gran. Tres anys el contemplaven. Es va parlar d’un possible trasllat a Espanya, pels favors prestats. Però finalment va decidir no moure’s d’on sempre havia estat. No va escoltar ofertes. Com a casa, en lloc!

Ara que ja no és entre nosaltres, La Banyera, en exclusiva, us ofereix a vosaltres, lectors, fanàtics i admiradors, l’última entrevista concedida pel pop als mitjans de comunicació, que casualment va ser a aquest humil bloc. Aquí està, íntegre, sense censures. Gaudiu-la, doncs:

- Hola Paul.
- Hola. Perdoni, però el meu nom és Paul, Pop Paul.
- I ja ho sap el James Bond que l’imita?
- No, no, jo no demano martinis “agitados pero no revueltos”. Encara que quan el mar està així, és quan més a gust estic.
- Pop Paul, què li agradaria ser si no fos un pop?
- Uff!! Pregunta complicada. Potser un mol·lusc, un cavallet de mar, ... No m’ho he plantejat mai.
- Un somni?
- Que l’IKEA fabriqués mobles aquàtics. M’hagués agradat redecorar la meva vida de tant en tant.
- Què se’n va fer de vostè quan va passar la febre del mundial?
- Vaig rebre moltes ofertes.
- Parli’ns en, sisplau.
- Van trucar-me d’Espanya, on ja sap que van agafar-me una gran estimació. Volien que sortís a un programa que es diu “Sálvame”. Però jo, amb la Belén Esteban no vull barrejar-m’hi.
- Bona decisió.
- Gràcies. També vaig rebre una oferta per muntar un telèfon d’aquest 806 per predir el futur. Però, per més que sigui un pop, tinc els meus principis. No m’agrada enganyar ni estafar a la gent.
- Així que tot això de les prediccions...
- Xamba, pura xamba. Sempre em quedava amb l’urna de la meva esquerra. No creu amb les casualitats?
- Sí, sí. I més si vostè em comenta que va ser pura sort.
- També vaig rebre una oferta per participar al Big Brother alemany. La vaig refusar. La convivència entre homes i pops és complicada. Ja sap, sempre et miren amb altres ulls. I amb gana, amb molta gana.
- Hahahaha. L’entenc, l’entenc... És cert que també va tenir ofertes per saltar al món del cel·luloide?
- Sí, i tant! Vaig tenir sobre la taula dos projectes. Encara recordo el dia que va trucar-me en Quentin. Estava entusiasmat en rodar la segona part de Pulp Fiction. Volia titular-la Pop Fiction. Finalment, però, els productors van fer-li fer marxa enrere per considerar inviable el projecte.
- Doncs a mi no em sembla tant mala idea. I del segon projecte, què me’n pot dir?
- Que tira endavant. La pel·lícula es diu “Los pulperos” i faig una col·laboració especial. Les estrelles són, però, Fernando Esteso i Andrés Pajares. És la segona part d’aquella que van fer fa anys anomenada “Los bingueros”. Però aquesta vegada no van de bingo en bingo i perseguint sueques, sinó que fan crítics culinaris i es dediquen a tastar pop a feira.
- Interessant. I els rumors que el situen al Liceu?
- Bé, això entre vostè i jo. Segurament el desembre farem un concert amb el Manolo Escobar. Cantarem clàssics, com no podia ser d’altre manera, entre ells el “Que viva Espanya”.
- I de la publicitat, què me’n diu? Crec que se n’ha emportat uns quants calerons...
- És cert. Vaig ser la imatge de les patates pringles aquí a Alemanya. No van haver de canviar el lema, que seguia sent: “Quan fas POP, ja no hi ha stop”.
- Per acabar, senyor Paul. Anirà a Madrid a recollir la clau de l’aquari del zoo de la ciutat que Esperanza Aguirre li vol entregar.
- Sóc vell i m’he de cuidar. No sé si actualment aguantaria un viatge tant llarg. De totes maneres, és un orgull per mi i un gran honor. No tots els pops tenen aquesta oportunitat cada dia.

Descansi en pau (o en Paul)!

EXCLUSIVA BANYERA!! El PSC llegeix el bloc de l’Assumpta!!

Com sempre, la Banyera darrera les exclusives. I avui, en tenim un altra per tots vosaltres. Segurament heu vist aquest cartell que les joventuts del PSC han publicat per intentar canviar la imatge del seu candidat a les properes eleccions catalanes:

Segurament haureu llegit aquest article o aquest que fa dies va fer l’Assumpta i on, servidor, sense voler-ho, va convertir-se en protagonista.

Veieu la relació o us dono més pistes...

La reacció del súperbanyera ha estat contundent i ha consistit en reptar a l’increïble home normal per mesurar forces i saber qui és millor. Les proves consistiran:
1)Com es conegut per tots, els superherois sempre porten els calçotets per sobre els pantalons. Per tant, la prova consistirà en veure qui es capaç d’encabir-se més pantalons i calçotets a sobre, però sempre seguint l’ordre de pantalons primer i calçotets després, donant per desqualificat aquell que ho faci al revés. Després s’haurà d’intentar caminar amb totes les capes de roba posades.
2)Cordar i descordar la camisa per veure quins botons duren més sense caure.
3)Donat que els dos portem ulleres, amb aquestes tretes haurem d’intentar diferenciar des de lluny Artur Mas de Carmen de Mairena.

Jordi Casanovas, La Banyera, Barcelona.

P.D.: Si aquest home és tant normal, per què se l’ha de votar?

Els superherois que vénen.

Al tanto! La notícia ha saltat avui i me n’he assabentat perquè un amic me l’ha passada via, com no, facebookiana. Anant al gra, el titular és aquest:

I vosaltres us preguntareu el per què m’afecta a mi... Doncs sí, sóc usuari addicte de la natació, sobretot en piscines cobertes (el que costa és trobar-ne a Barcelona de descobertes, a no sé que la font de Montjuïc i la platja es comptin com a tal).

És veritat que aquest dies he començat a observar que els peus se m’estan inflant, suo més del normal i el meu color de pell és més torrat. Jo em pensava que era per culpa de la calor que tornar a fer aquests dies, però ara que he llegit aquesta notícia em preocupa. De fet crec que demà aniré al metge d’urgències. La conversa podria anar més o menys així:

SERVIDOR: Doctor, em passen coses rares.
DOCTOR: I això?
SERVIDOR: Crec que m’estic convertint en superheroi.
DOCTOR: Com?
SERVIDOR: No ha llegit la notícia d’El Periódico? Alló del clor de les piscines i la mutació de l’ADN.
DOCTOR: Ah, sí...
SERVIDOR: Doncs si es pot escollir, m’agradaria poder volar i llençar patates fregides pels dits. Sí, amb allioli! Ah! I no ser gaire musculós. Una mica fibrat sí, però! Marcar una mica la samarreta... Ah! I allò de la teletransportació no cal, perquè si volo ja arribo ràpid als llocs i això que ens estalviem.
DOCTOR: perdoni, però...
SERVIDOR: I capa, que sempre m’ha agradat molt això de la capa. Per què... el vestit el puc triar jo o l’entrega la Seguretat Social? I del nom... què me’n diu del nom? Super-Banyera? Es que tinc un bloc que es diu... Bé és igual, que m’agradaria desplaçar-me amb una banyera. Si el Batman té cotxe propi jo també en vull un! He dit banyera, eh! No plat de dutxa! Que vostès per estalviar... Que si un ha de salvar el món dels malfactors ha d’anar ben equipat! Si de cas el plat de dutxa ja l’utilitzaria com a escut.

Finalment, imagino que sortiria amb una recepta, sí, però per anar al psiquiatre directe!

Bé, més que res prevenir-vos que potser veieu coses rares aquests dies. Esteu avisats!

El test Banyeracat.

Estimats lectors de La Banyera. Avui us proposem de fer un test sobre la neu, que en honor al pla neucat anomenarem Banyeracat. Sé que ara pot semblar molt oportunista, però oblideu-vos del que va passar ahir. Les preguntes estan a continuació. Les respostes, les trobareu al final. No copieu, ni busqueu als diccionaris ni a internet. Està prohibit, sota pena de deshonrar el nom d’aquest bloc. Sort, i endavant!

1) Vostè surt d’una parada de metro i es troba tot el carrer nevat. Sabent que els autobusos que passen són de color vermell i que el trànsit és caòtic i els cotxes romanen parats durant hores i hores, pot deduir que es troba a:
a) Esterri d’Àneu
b) Londres
c) Barcelona

2) La velocitat (variable) aplicable a les vies de circumval·lació barcelonines ahir era de:
a) 80 km/h.
b) 40 km/h.
c) 70 km/h
d) Cap de les anteriors.

3) La quantitat de gent atrapada a les carreteres derivat de la gran nevada és de:
a) Tota Catalunya
b) Tota Catalunya menys la redacció en ple de La Banyera.
c) Si no ho sap el propi govern, com ho he de saber jo.

4) Pedro Piqueres ha obert avui el seu informatiu amb paraules com:
a) Terror.
b) Horror.
c) Colapso.
d) Piel de gallina.
e) Pánico.
f) Caos.
g) Qualsevol de les anterior podria valdre.

5) Dels següents eslògans publicitaris, quin és el que més s’escauria per la nostra estimada ciutat?
a) Barcelona, posa’t blanca.
b) b + b + b = neu.
c) Visca (la neu de) Barcelona.
d) Generalitat de Catalunya. Per la neu, som-hi!

RESPOSTES.
La pregunta 1). Evidentment, com haureu deduït, Esterri d’Àneu no té metro, Londres tampoc pot ser perquè sinó aquest post estaria redactat en anglès, llavors, per pura lògica, es tracta de la c), de Barcelona. La pista de trànsit caòtic, crec que era la definitiva.

La pregunta 2). Evidentment era cap de les anteriors, perquè les vies de circumval·lació de Barcelona estaven totes col·lapsades i els cotxes estaven totalment aturats durant hores.

La pregunta 3). Evidentment, com haureu pogut deduir, era la c), perquè no tota Catalunya es va quedar atrapada a la carretera. Ahir el Ramon Pellicer sortia presentant el Telenotícies nit.

La pregunta 4). Evidentment, la g). Sobren les explicacions.

La pregunta 5). Qualsevol pot ser bo. Us convido a que feu la vostra pròpia aportació.

El so de les campanes.

Ha saltat la notícia. El so de les campanes de poble (perquè a Barcelona o no les fan sonar o hi ha tanta contaminació sonora que no se senten) ha estat declarat patrimoni cultural de Catalunya. Ara, aquella frase feta de fer sonar les campanes, ja és legal. No us emocioneu, perquè fer campana (de la feina, de l’escola), d’altra banda, segueix sent il·legal i del tot sancionable.

La Banyera dóna suport a aquesta iniciativa. El so de les campanes és una cosa molt nostre (i del qui les fa sonar). La meva experiència, però, quan barrejo campanes i poble no és molt positiva. Per la nit les escolto totes. Som-hi! Una darrera l’altre. A les quatre, a les cinc, a les sis, a les set... I llavors les maleeixo i m’alçaria del llit amb pijama, em posaria les sabatilles, baixaria al carrer i començaria a llençar pedres al capellà que les fa sonar. Però ara ja tinc una raó per no exaltar-me, perquè el karma flueixi en mi quan a les cinc del matí em despertin. Què caram, són patrimoni català! I amb això, no es juga!

Però a Barcelona, estimats banyeristes, també tenim molts sons que ja són nostres i que no s’haurien de perdre mai. Des d’aquí, vull engegar una iniciativa perquè aquests seguit de sons barcelonins siguin declarats patrimoni cultural català. Són els següents:
a) El soroll dels camions de les escombraries per la nit quan buiden els contenidors.
b) La fresa que fan els tubs d’escapament de les motocicletes que quan passen pel teu costat has d’apujar el volum de la ràdio perquè no sents absolutament res (i ja el portes fort de per sí).
c) I aquesta, la que m’agrada més, la música a tot volum del típic cotxe tunejat amb les finestres baixades a ple hivern, amb músiques tant nostres com Camela o qualsevol cançó màquina de local after.

I recordeu, Visca Barcelona.

Per la dignitat catalana!

Gran iniciativa! D’aplaudiment i ovació general! Un deu! Per treure’s el barret! Els dotze principals diaris catalans s’han unit per fer una editorial conjunta publicada avui en defensa de l’Estatut i per la dignitat catalana. Bé, deixeu-m’ho posar en majúscules: LA DIGNITAT CATALANA. Que d’això en tenim molta, malgrat que dia rere dia ens la vulguin prendre i trepitjar des de terres veïnes. M’ha sorprès, què voleu que us digui. És un fet inèdit que si ens ho arriben a plantejar setmanes enrere diem que si ens estan prenent el pèl. Subscric tot el que diu aquesta editorial, evidentment. Crec que ho convertiré en la meva particular pregària abans d’anar a dormir. Tot un encert inesperat per la immensa majoria. Potser alguna cosa està canviant...

I ara vindran, no us en quedi cap dubte. I ara ens criticaran. I ara ens diran el nom del porc. I ara ens insultaran. I ara deixaran anar als quatre vents coses que no ens agradarà sentir. Però bé, que diguin, que parlin, que insultin. Són folls! Deixem-los que s’expressin, cosa que ells no ens deixen fer. Estiguem preparats per defensar-nos i per rebutjar l’enemic que vindrà amb ganes de veure sang. Així són, d’aquesta mena de gent. Però nosaltres, a la nostra!

I es que tinc un somni. Sabeu què m’agradaria? Què m’he imaginat? Doncs que avui, abans d’anar a dormir o a una hora acordada, tots i cadascun dels catalans que hi estem d’acord sortíssim al balcó i comencéssim a aplaudir aquesta gran iniciativa durant un temps determinat. Us ho imagineu? Se’m posa la pell de gallina.

Us deixo amb una cançó que he trobat avui al bagul dels records...

Barcelona ja té la cirereta del pastís.

“¡Para la cinta!”, que deia el Butanito. De vegades l’actualitat més rabiosa fa que haguem d’aturar el que estem fent i posar els cinc sentits en el que estem llegint o sentit. Això és el que em va passar a mi quan vaig sentir per la radio aquesta notícia que heu pogut llegir amb anterioritat. Sí senyor! Art, cultura, esnobisme, fusió, modernitat i “coses diferents” reunides sota un mateix sostre. Qui no ha somiat més d’una vegada que un local pogués acollir setmanalment una actuació de la/el Mairena en persona? Si us soc franc, jo encara no ho he somiat, però per si de cas algun dia ho faig, ja sabré on anar.

La Banyera està en negociacions amb els representats d’aquesta curiosa actriu (és correcte anomenar-la/lo així?) catalana per patrocinar les actuacions del dissabte per la nit. El muntatge serà quelcom semblant a la Mairena sortint d’una banyera plena d’aigua (ella la vol calenta, però jo dic que ha de ser freda per fer honor al nom del bloc) amb un bikini (de pernil i formatge, no us feu il·lusions que llavors és més car) i dient una frase similar a aquesta:


Barcelona quedarà doncs encabida des d’aquest dissabte dintre de les ciutats més glamouroses que es fan i es desfan. Per què això és bo per la ciutat: vindrà gent de fora (d’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet i, possiblement, de Sant Carles de la Ràpita), el panorama cultural del Grec s’ampliarà amb noves propostes i fins i tot, Barcelona podrà optar a organitzar de nou el Fòrum de les cultures (diferents, evidentment). De totes totes és una opció en la que tots sortirem afavorits.

Ah! S’accepten currículums. L’Alex i servidor ja l’hem enviat. Potser fem un duet còmic com el que formaven Tip i Coll, Martes y trece o los Morancos. O un mix dels tres alhora.

Pels més agosarats, us deixo aquest regal:

Informes inútils.

La Banyera, sempre al costat de la notícia, sempre investigant, sempre trobant i remenant arreu on li deixen i on no li deixen, sempre posant el nas i l’ull allà on no toca, sempre mirant d’esprémer al màxim la informació, sempre tirant de fonts pròpies de les que no revelarem el nom , sempre al peu del canó (que no és el mateix que el canó al peu), ha pogut accedir al conjunt d’informes polèmics i de dubtosa utilitat dels que s’acusa a l’Ajuntament de Barcelona d’haver encarregat. A continuació, exposem alguns d’ells:
- Quants barcelonins porten a l’estiu xancles amb mitjons?
- Comparativa del preu de les olives farcides marca Carrefour entre els supermercats Bon preu i Eroski.
- Quantes vegades al dia el semàfor d’Aragó amb Gran Via es posa en vermell.
- Quantitat de veces que mengen els coloms a la Plaça Catalunya (expressat en mil·ligrams) i quanta d’aquesta quantitat està facilitada per gent estrangera i quanta per gent nacional.
- Sagrada Família: era sagrada i eren família?
- On va a parar el sobrant del forat dels dònuts (siguin de pastisseria o siguin de marca) que es venen a Barcelona?
- Alçada de l’estàtua de Colon vista des de totes les perspectives i angles possibles.

Seguirem investigant. I recordeu... Visca Barcelona!

L’Avui roba una exclusiva de la Banyera.

Ja ho va destapar la Banyera el dilluns passat. Bé, diguem-li destapar, diguem-li aproximar-s’hi, diguem-li fregar, diguem-li parlar del tema de resquitllada… Les castanyeres, estan catalogades ja com una espècie en extinció. S’acaben, com tot. S’extingeixen. Avui, al diari Avui venia publicada aquesta notícia que una lectora fidel d’aquest bloc m’ha facilitat. Gràcies Gemma, ja fas bé ja, com m’has comentat, de llegir abans la Banyera i després els diaris d’informació general. I és que la Banyera, estimadíssims lectors, sempre va per davant de la noticia (sigui de casualitat o sigui... de casualitat) i s’està consolidant com un bloc de referència (bé, o ja m’agradaria a mi).

Però endinsem-nos en el tema (sense cremar-nos, és clar – aquesta petita broma és meva, com haureu deduït –). Un dels punts destacats d’aquesta desaparició gradual és la calor, com el dilluns apuntàvem en exclusiva total i absoluta. Bé, fins aquí l’endinsament / aprofundiment en el tema.

Ah! I no us ho perdeu, com a punt anecdòtic, que l’article esmenta que han de pagar una taxa de 66,19 euros per connectar la caseta on fan les castanyes a l’enllumenat públic.

AGRAÏMENTS.
A la Gemma, sense la col·laboració de la qual aquest article no hagués estat possible. Cert és, també, que si aquest post no s’hagués publicat, no hagués passat absolutament res. De fet, segur que després de llegir això sentiu una indiferència absoluta tant pel que fa al tema, com al bloc, com a l’autor.

NOTA: quants els agraïments són gairebé tant llargs com la notícia, malament rai...

El referèndum.

A la preocupació que planeja per tota l’Espanya sencera i part de les Canàries i les Balears sobre el futur de la Belén Esteban amb tot el pack de personatges que va darrera (filla, ex-torero,...), s’ha afegit un nou problema: el famós referèndum de Areyns (ho escric així perquè segons Antena 3, televisió referent a tota Espanya i part de l’estranger ho escriuen així, i ho pronuncien també d’aquesta manera). Doncs bé, sembla que aquest petit poble insurrecte, capdavanter de l‘independentisme català, abanderats insurgents, on aquest passat diumenge han onejat més senyeres i estelades per metre quadrat de tot el nostre territori sencer, els ha produït algun que altre maldecap. I és que les xifres i els percentatges canten (i no per soleares). Canten clar i català, com ens agrada aquí. El 96% dels que han anat a votar, volen la independència. No està gens malament, no?

De totes maneres, sé que ha estat un referèndum d’estar per casa, d’aquells que allà en diuen de Juan Palomo, del yo me lo guiso yo me lo como, però les dades són si més no, significatives. Han votat, crec, un 41% de la gent empadronada, que déu n’hi do! Sé que no es poden extrapolar dades, o que es fa difícil, però per molt que aquest 59% restant votés que no volen la independència, les xifres no serien tant dolentes. Potser als voltants d’un 45% dels votants dirien que SI. I què voleu que us digui, que crec que anem per bon camí.

Ah!! I que s’agafin a la cadira que ara venen més municipis darrera que també volen seguir el mateix camí i convocar un referèndum (ni oficial ni vinculant, evidentment, com el d’Arenys) per copsar l’opinió general. Bona iniciativa! No dubteu que si tingués l’oportunitat d’anar a votar, si a la gran (Visca) Barcelona en convoqués un, encara que fos l’associació de veïns, els promotors de la festa major de Gràcia o el quiosquer de la cantonada, servidor seria dels primers en dipositar el meu vot a favor del SI.

Així que, o la Belén Esteban s’espavila i treu exclusiva rere exclusiva, o aquesta mena de gra al cul que som per la resta de l’estat els catalans li traurem el protagonisme. Que tremoli el Tomate!

Ara parlant seriosament. Servirà d’alguna cosa? Uff!! Crec que serà un boom comparable al de les seleccions catalanes, que en el seu moment tothom va remar endavant i en la mateixa direcció, però com que a Madrid ho paren tot, a consciència, ens acabarem cansant de veure que per moltes iniciatives que prenguem, no hi ha res a fer. I a més a més, és curiós, perquè si tant ens critiquen i tant ens volen mal i tant malament els caiem i tant poc es preocupen de com s’escriu i con es pronuncia correctament el nom d’un poble que pertany a la seva geografia, si més no, és curiós que ens vulguin tenir al seu costat...

Adéu crack!

Em trucava el diumenge per la tarda el meu pare per donar-me la notícia. Em vaig quedar de pasta de moniato. Sabia que estava retirat dels escenaris des de feia mesos per interpretar l'obra més dura de la seva vida: vèncer un càncer. I no va poder. Aquell actor galaico-català va perdre. I tots hem perdut una mica amb aquesta derrota. Se'n va un home íntegre, que deia veritats com a punys, que no es callava res, un gran entre els grans, podia parlar més alt, però no més clar. Ara trobarem tots a faltar aquell humor negre, satíric, aquell riure fàcil, aquelles paraules malsonants que sempre se li escapaven (o no). Resumint, que de Pepe Rubianes només en podrà haver-hi un i ens ha deixat. I no sé què tenia que feia que tots li tinguéssim guardat un raconet del nostre cor i que la seva marxa ara ens hagi deixat entristits. Allà on sigui, espero que faci passar a la gent tant bons moments com els que m'ha fet passar a mi. Adéu, fins la propera!

Deixem-lo fer, caram!

Pobre! Mira que havia trobat una bona feina. I ara amb temps de crisi això s’agraeix. Però és clar, hi ha feines i feines. Si resulta que et dediques a anar contra les espècies en extinció ja se sap. I si a més a més vols fer desaparèixer l’últim exemplar (protegit) que actualment adorna la nostra geografia catalana, doncs et pots arriscar a que et multin i fins i tot a alguna que altra pena de presó. Tot té un preu!

A mi mai m’ha agradat conduir per l’autovia i anar veient com una figura d’un toro negre es retalla a l’horitzó i poc a poc va emergint des d’un punt llunyà i em recorda que, per poc que volem, formem part d’una Espanya plural, única, lliure i indivisible. Aquella Espanya de la pell de toro, de la pandereta i de les folklòriques amb el vestit de faralaes. Del cigaló del conyac Osborne. I la del Bertín (amb cognom d’aquesta marca), dels Morancos i dels Cruz i Raya de torn. Em fa ràbia, què voleu que us digui. Ni mi identifico ni m’hi identificaré mai.

És per això que crec que entre tots hauríem de posar mig euro per persona per tal que aquest pobre home pugui fer la seva feina i eliminar de la geografia catalana aquesta mena de símbols que tant molesten a més d’un (entre els que m’incloc). En poques paraules, perquè pugui anar pagant les multes que li vagin posant...

Repàs a l’actualitat.

Avui a l’esmorzar hem fet un repàs a l’actualitat. Una petita tertúlia on el futbol, cosa rara, ha tingut molt poc protagonismes (es pot dir que només al començament).

Tema increment del preu dels bitllets de metro. La conclusió a la que hem arribat és que:
- L’E, cas que hagi d’agafar el transport públic, camuflarà la seva nena ja crescudeta dient que té 4 anys perquè no hagi de pagar. Ha comentat també que es molt lleig veure com nenes molt avançades d’edat amb pels a l’aixella i al bigoti volen fer-se passar per criatures de quatre anys.
- Les criatures no agafen tant l’autobús i que els 35 euros que costarà aquesta T-Any que s’han tret de la butxaca no els amortitzaran, i com sempre, ho acabarem pagant tots amb l’increment abusiu de la T-10. Ara, que si s’ha de pagar, es paga. Com els tres cèntims sanitaris de la benzina, la zona verda, etc, etc, etc...

Tema judici pel motí de la presó de Quatre Camins. Hem comentat llargament la frase de “no sé a cuantos agredí porque le pegaba a todo lo que se movía” del noi negre que va declarar ahir. Aquest noi és sincer i ja només per això mereix que se’l miri amb uns altres ulls. De totes maneres hem acordat que segurament no ho van fer amb mala fe i que aquell que acusen de ferir a al responsable del centre penitenciari ho va fer per error, sense descartar la hipòtesi de que fos el ferit que anés al ganivet i no el ganivet al ferit.

Tema del Maximiliano Couto, aquell pres que en llibertat condicional i amb pulsera GPS incorporada va matar a la seva actual parella. Estem d’acord que tal i com diu la noticia la pulsera va sonar, però es que els encarregats de detectar-ho la primera vegada van pensar que anava malament. La segona alarma, quan el pres va treure’s la pulsera del canell i va sonar l’alerta, els funcionaris van dir que allò no era possible, que anava malament el sistema, les piles o quelcom similar. Que com anava aquest home a intentar matar algú, i més amb la llibertat condicional... Impossible!! I la tercera vegada, ja com que la dona estava morta, no valia la pena actuar.

Tema del Madrid, que fitxa a Huntelaar lesionat. No creiem que siguin tant tontos com per caure quatre vegades a la mateixa pedra. No patiu, que saben el que es fan. Segurament acabaran guanyant la Lliga si el Barça afluixa.

I encara hi ha gent que es pregunta per què som així?

Ahir, vint de novembre. Trenta-tres aniversari de la mort d’un dels personatges que més mal va fer a aquest país. Ja és trist celebrar-ho. Però bé, com que hi ha gent per tot, no m’hi posaré. Cadascú que faci el que vulgui, que celebri el que vulgui i que se n’alegri del que vulgui. Ven lliures son de fer-ho.

Quan ahir per la tarda vaig assabentar-me de la notícia que uns feixistes van atacar el lloc on va ser afusellat en Lluís Companys al Castell de Montjuïc, símbol del nostre poble per les seves idees, la seva lluita i per la manera en que va trobar la mort, em vaig encendre a base de bé. Vaig arribar a escopir per la meva boca un cert nombre de paraules malsonants que serà millor que no reprodueixi aquí i ara. Me les guardo per mi. Però imagino que ja sabeu per on van... Qui són aquesta gent per venir (o per estar) a casa nostra i embrutar els nostres símbols i el nom de la gent que ha lluitat per aquest país? Sempre he pensat que si aquí no es troben a gust, ningú els obliga a estar-s’hi. Poden agafar les maletes i marxar a un altre lloc on segurament es sentiran més feliços i podran anar tot el dia amb el braç alçat, lluint símbols feixistes i cridant consignes a favor de qui els sembli. I encara hi ha gent que es pregunta per què som així? Doncs som així, precisament per culpa d’aquests tipus de persones. I mentre segueixi havent-hi gent així, nosaltres seguirem sent de la manera que som i seguirem defensant el que creiem que és nostre. Visca Catalunya!

Qui és qui?

Ahir la policia francesa va detenir el membre d’ETA Txeroki i una companya seva. La detenció ja té sorna, perquè va ser gràcies a un error d’aquells que es diu de principiant (o enorme o fora de mida o exorbitant, com voleu dir-li). Resulta que en un cotxe robat van penjar una matrícula antiga (d’aquelles que indicava la ciutat i les dues lletres al final). Com si d’una pel·lícula de Torrente o del Paco Martínez Sória es tractes, la van espifiar ben espifiada. I els van agafar, com no podia ser d’una altra manera.

Doncs bé, ara resulta que la policia francesa ha de traslladar els etarres cap a Espanya en avió. I com si de fer-se una fotografia amb un personatge famós, amb un quadre o amb una catedral de fa deu segles, n’hi ha un que treu la càmera, altres dos que s’ho mires i un parell que fan l’estaquirot per posar davant de l’avió que portarà Txeroki cap a la Península. Quina gràcia té? Si encara es fessin una foto amb l’etarra o la etarra en qüestió... Cadascú li dóna importància al que vol, però aquesta foto té sentit? I és més, després com es reconeixeran si com podreu observar van tots amb el passamuntanyes que els tapa la cara? És més, penjaran la foto al Facebook i n’etiquetaran les persones que surten? I després a mi em diuen friki per cantar en un karaoke...