divendres, 31 d’agost del 2007

Dia 6: Alto do poio - Sarria.

De nou a les 5:00h en punt sona el despertador. Crec que ha estat el dia que més profundament estava dormint. Fem la motxilla i sense més històries ens trobem caminant sota un cel ple d’estrelles i amb alguna que altre pluja d’estels. N’he vist un parell que han caigut i he demanat els dos desitjos pertinents. Com sempre no es compliran. Tant difícil és que em toqui la primitiva? Grrr!! He de reconèixer que fa un temperatura ideal per caminar i és el dia més bonic dels que portem caminant. No hi ha ni un núvol. Anem caminant per asfalt i és curiós perquè anem passant bancs d’aire calent i d’aire fred. És una sensació molt estranya.

I com que el dia acompanya, i molt, i el cel està net de núvols, i molt, veiem la primera sortida de sol del camí. Fantàstica!! Anem caminant per una pista estreta de sorra i la sortida ens queda a la nostra esquena. Em concedeixo uns minuts per parar i quedar-me embadalit mirant com, mica en mica però sense pausa, l’astre solar va apareixent al fons entre les muntanyes verdoses que es veuen lluny. Què tindran les sortides de sol que són tant perfectes i et fan, per un moment, oblidar-te de tot el que t’envolta?
Mentre camino, una estona més tard, es posa al costat meu, sense fer soroll, l’holandès. Quin paio!! Em poso a parlar amb ell una bona estona en anglès. Segueixo sense fer progressos amb el idioma, però ens entenem prou bé. De totes maneres he de confessar que anava dient-li que si a moltes coses de les que deia, sense haver-lo entès. Aconsegueixo saber que vol arribar a Santiago el dia setze i que marxa cap a Holanda el dia vint-i-dos. No té bitllet ni sap com tornarà, però ni preocupa. Quan arribi ja es posarà a mans a l’obra per aconseguir mitjà de transport.

Arribant a Triacastela decidim tirar pel camí més llarg però menys complicat: per Samos. L’altre fa molta pujada i està ple de pedres. No estem per floritures i el millor és no arriscar. Entrant a Samos ens comprem unes begudes i alguna cosa per omplir el pap. Sentats davant del monestir, ens posem a parlar amb un matrimoni de Barcelona que han començat a O’Cebreiro fa dos dies. S’ho prenen amb molta calma. Ens comenten que han trucat a un alberg de Sarria (el nostre punt i final de l’etapa d’avui) i han reservat lloc. Com? No pot ser... He sentit bé? Qué fort!! Primera noticia que es pot trucar per reservar plaça a un alberg. Decidim provar-ho. Ja se sap, si no pots, uneix-te a ells o si us agrada més allí donde fuéreis hiciéreis lo que viéreis. Truco als dos albergs privats de Sarria i tots estan ocupats. No els quedem places. Ja havíem sentit que tindríem problemes amb el lloc, ja que és el punt mínim on s’ha de començar perquè et donin la compostelana. Seguim endavant, camí de Sarria. Quan abans arribem millor. Passem per una senya de trànsi que indica 11 quilòmetres per arribar-hi.

En aquest tros d’etapa comencen els problemes. Ens pensem que ja ho tenim: un parell d’horetes i llest. Però no sabem el que ens espera. La Tere i el Miquel que van tocats ens diuen que tirem endavant, que ja arribaran i que a qualsevol cosa per dormir que sí, que ja els està bé. Agafo a l’Edurne i la Irene que van davant i tirem. Passada una estona, deixem la carretera i agafem un desviament a mà dreta. Anem passant per diferents poblets composats per dues o tres cases (amb església i tot!). Després de molt caminar sota un sol de justícia i rodejats de mosques molt emprenyadores arribem a un poble on un home ens comenta que encara queden vuit quilòmetres. No pot ser!! Si en quedaven onze fa una hora!! Quina desesperació!! Aquí comença el nostre viacrucis particular: la motxilla pesa molt, la distància per arribar a Sarria és més de la que esperàvem, les constants pujades i baixades ... Més que cansament físic és mental. Aquí el cap juga un paper molt important i no el tenim molt fi avui!! Què dur i quin patiment!! Mai m’havia imaginat que el factor psicològic pogués ser una part tant important.

Per postres, quan manquen més o menys uns sis quilòmetres per arribar a Sarria se’m rebenta una butllofa de la planta del peu dret. Ho podríem titular: “I al sisè dia es va crear i es va rebentar”. Quin mal!! Tenia la sensació que alguna punxa se m’havia clavat a la planta del peu. Em feia tant mal que he parat per mirar què era. Confirmat: una butllofa. Intento seguir caminant fins que agafo a la Irene i l’Edurne, però el dolor és tal que em diuen que pari i em posi betadine. Ho faig. Bé, per sortir del pas em poso una gasa al peu empapada de betadine i per subjectar-me l’Edurne em cedeix una tobillera seva. Menys mal, perquè si no no sé com m’ho hagués aguantat. Quin panorama. És curiós, de vegades et penses que ets invencible i una simple butllofa et deixa aparcat. De totes maneres, aconsegueixo continuar caminant amb una lleu coixera.

Amb penes i treballs i donant vots d’alegria aconseguim veure Sarria al fons. Jo ho tenim. Ara del que es tracte és de trobar un lloc. On podrem dormir avui? A un alberg? Hotel? Pavelló? No!! És el torn d’un càmping que entrem a preguntar si tenen bungalows i ens diuen que no, però que lloguen tendes de campanya que ja tenen muntades. No se’n parli més. Acceptem. S’ha acabat l’agonia i el patiment!! Bé, per nosaltres, perquè el Miquel i la Tere encara van bastant endarrere. Ens diuen per missatge al mòbil que s’han parat a dinar i que ja vindran.

Finalment quan ens retrobem tots el panorama és desolador: estem cansats, els peus de la Tere han empitjorat, el Miquel li fa molt mal la cama, a mi em fa punxades el genoll esquerra, ... Per primera vegada apareix la paraula autocar per l’etapa següent. El ànims no són els millors. Se m’acut posar en pràctica el pla que feia unes hores haviem intentat dur a terme: reservar alberg, però per demà. D’aquesta manera si ho aconseguim, no haurem de córrer ni patir per arribar d’hora al poble de destí. A la vista de que ningú vol cooperar per diferents raons, prenc el timó de la nau i vaig a parlar amb la gent del càmping per si saben telèfons d’albergs privats dels pobles que passarem demà. Després de buscar per internet no trobem res. Intent fallit!! Recordo llavors que a Sarria (a un quilòmetre del càmping), hi ha una oficina de turisme (abans tornant de dinar hi hem passat). Salvats!! Els comunico als meus companys que m’acostaré corrent a preguntar-ho. No val perdre temps, qualsevol minut pot ser important per evitar que ningú se’ns avanci per reservar plaça. Arribo i és tancat. Miro el cartell i... és dissabte!! I els dissabtes per la tarda tanquen!! Es pot tenir més mala sort? Entro a un alberg que hi ha al costat per preguntar-ho a algú i com que no trobo gent, tot mirant trobo un tríptic amb tot d’albergs del camí de Santiago. Torno de nou al càmping i els hi comento el que he trobat. Truco a un alberg situat a Ventas de Narón, un poble més del que teníem previst. Tenen lloc!! Salvats!! L’esforç ha servit per alguna cosa!! Demà no haurem de patir!!

Mentre esperem per sopar ens acomodem a uns sofàs que tenen a recepció. Sembla un hospital: el Miquel, la Edurne i la Irene han demanat gel per posar-se’l a les cames. Son les 18:00 h i fins les 21:00 h no obren el menjador per sopar. S’està tant bé sentat allà que no ens importa!!

Després de sopar, que ens ha costat lo nostre ja que hem estat més de dues hores entre que ens prenien nota, portaven els primers, els segons, els postres i els cafès, anem a dormir. Avui sí que cauré rodó!! Bé, no em dona temps a escriure res que ja estic dormint...

FRASE DEL DIA:
Com a frase del dia em quedaria amb la “Me cambia...”. M’explico. A l’hora de sopar al pobre cambrer vam fer-li canviar tres o quatre vegades el primer. Pobre home. Quasi tot el full ratllat!!

FOTO DEL DIA:
Crec que la noticia publicada al diari El progreso és prou entenedora...

dimecres, 29 d’agost del 2007

Dia 5: El Pereje – Alto do poio.

Les cinc del matí ja és l’hora oficial establerta per llevar-nos. Ens espera l’etapa més dura del camí. Cada vegada em costa més llevar-me. Amb penes i treballs em poso els pantalons i aconsegueixo aixecar-me mig endormiscat. Baixo les escales sense patir cap incident (si ahir els dos andalusos no els va passar res anant amb un pedal considerable, jo no puc ésser menys). Hi ha un home dormint al terra al costat dels lavabos que flexiona lleugerament la cama i es tira un pet, tot fent una cara de circumstàncies. Clar que millor això que no rebenti, que encara ens emmerdaria a tots. I per merda ja n’hi ha prou en aquest alberg. Una vegada m’he rentat i he enllestit tot el que un bonament pot fer al lavabo aquestes hores del matí, torno a pujar cap a dalt i aquesta vegada sí que em dono un cop al cap amb una biga. Sembla que ja estic més despert!! Igual si me’n donés un altre m’acabaria de despertar del tot. Fem les motxilles, les embenaments diversos dels peus i comencem a caminar sobre les 5:50.

Passant per Trabadelo, i una vegada segellada la credencial a l’alberg de torn, ens posem a caminar. Quin ensurt i quina sorpresa la meva quan giro el cap a la dreta i veig un tio caminant al costat nostre tot concentrat. Ostres!! I com ha aparegut aquest home aquí? Però si feia dos segons no hi era... Ningú se n’havia adonat!! Com qui no vol la cosa s’havia posat a caminar al nostre costat tot sigil·losament. Sense saludar ni dir res de res. Semblava una aparició d’un fantasma del camí de Santiago. I a sobre com era encara de nit, els pèls se’m van posar una mica de punta. Quin personatge més estrany!! Vaig pensar a trucar a l’Iker Jiménez per si en sabia alguna cosa d’homes que apareixien i desapareixien misteriosament al camí de Santiago... Igual va fer algun capítol parlant d’això i no el vaig veure. Bé, cosa probable perquè no n’he vist mai cap!!

L’esmorzar és digne de comentar, ja que ho vam fer a un forn de pa que feien unes pastes boníssimes. El pa feia tan bona pinta que vaig demanar-me una barra de quart per menjar-me-la a mossegades!! Què bona que estava!! La propietària ens va donar a provar un tros de pastis. La veritat és que ja començàvem a trobar gent més hospitalària. Igual la nostra sort estava canviant!!

Quan passem per un poblet anomenat Las Herrerias, ens trobem a una noia que ven polseres i anells. Ens comenta que ella és de Barcelona i que fa tres anys va fer el camí de Santiago. Li va agradar tant que es va quedar a viure. Tenen una casa i l’estant reformant per convertir-la en un alberg. Quin valor el d’aquesta noia!!

A les 12:40 arribem a O’Cebreiro. És hora de dinar i tinc molta gana. Comprem el menjar a una botiga petita, però que tenen de tot. Decidim partir-nos un queixo do Cebreiro entre tots, menys el Miquel que no hi participa. En faig tres mossegades i ja en tinc prou. Caram, és un formatge molt... ummm... no ho sabria definir. El mastegues i se’t queda al coll una bona estona, per molt que intentis empassar-te’l. Prometo que no en menjaré mai més. Ja n’he tingut prou!! Mentre acabo de menjar la resta de pa que em queda, passa un home tot enfadat que deixa anar “Vaya negocio que hicieron con Santiago, ¡¡ y eso que es una escayola!!”. No sé que caram li deuria passar ni perquè estava així d’enfadat, però feia una mica de por i tot. Decideixo oferir la resta del formatge als meus companys, que declinen la meva invitació. Així que el llenço a les escombraries i de tornada em paro a parlar amb un ciclista madrileny que m’ofereix una poma que han collit d’un arbre. L’accepto. És enorme i està molt bona. Només puc menjar-me la meitat, ja que estic prou tip.

Arribem a l’Alto do Poio a les 16:05. Hi ha lloc. Només hi ha una persona. Qui? Doncs casualitats de la vida, és l’home misteriós que s’ha posat a caminar avui a primera hora i que ha aparegut com per art de màgia. La noia jove que ens atén diu que l’alberg no val res “es sólo la voluntad, cinco o seis euros por persona”. Però no és la voluntat? En què quedem? Paguem finalment vint-i-quatre euros. La casa on dormirem està just al costat. Ens diu que ens posem als llits que no estan trencats, que ja ho veurem...

Hi ha dues dutxes. El noi ja s’ha dutxat, així que muntem torns: la Irene i jo primers i després la resta. En aquest alberg hi ha aigua calenta, quin luxe!! Sense adonar-nos, una dona que acaba d’arribar es dutxa un cop la Irene ha sortit del lavabo. Quina educació!! Sense preguntar ni res!! Per postres, quan jo em disposo a anar a rentar roba en mà, m’avança i es posa ella lluint un gran somriure a la cara, d’aquells de no haver trencat mai un plat. Quines penques que té!!

He aprofitat que els altres s’estaven dutxant per xerrar amb l’home misteriós amb el meu anglès macarrònic. És holandès i ve sol. Aprofita per preguntar-nos on hem començat i més coses que no recordo. Observo que l’anglès el tinc bastant rovellat, però em faig entendre, que és el que importa.

Un cop sopats, en posem a parlar amb la propietària de l’alberg. Ens diu que té setanta cinc anys i que fa temps havia treballat llaurant camps. Sembla molt hospitalària. Crec que li deu saber greu lo dels llits trencats perquè diu, sense nosaltres comentar-ho, que “mañana vendrà mi hijo a arreglar las camas”. Però: i la llum fosa? I la dutxa que li costa molt empassar-se l’aigua? I les humitats de les parets? Uff!! Com ho hagi d’arreglar tot demà no donarà a l’abast. Si estarà més d’un dia... No m’agradaria estar a la seva pell. Clar, en cas que vingui, ja que segurament els deu dir això a tots per quedar bé.

Són les 22:19 h i ens disposem a anar a dormir quan surt un nou contratemps: el noi que dorm al matalàs que hi ha a l’esquerra del meu llit (no llit, pobre que és l’únic que dorm al terra exceptuant a l’holandès que poguent agafar un llit essent el primer en arribar, ha escollit matalàs al terra) ha perdut la funda negre on va el sac. Després de molt buscar i no trobar-la tot posant l’habitació potes enlaire, ens pregunta l’holandès tot treient-se els cascs de l’mp3 de l’orella, què passa. Li diem el que estem buscant i en poques paraules ens diu que ha vist com el propietari de la funda se la guardava amb les altres coses dintre la motxilla. Cert!! Caram, sembla que no hi sigui però ho veu tot... Aquest bon home no deixa mai de sorprendre’m!! Ah!! I com si res, després d’evitar un atac de nervis per part del noi, tot humil, es torna a posar els cascs i segueix escoltant música. De fet, ara que l’enfoco amb el frontal abans de posar-me a dormir veig que està assentat al llit amb les mans entrellaçades i resant. Uff!! Millor que apagui ja la llum i dormi perquè encara el veuré levitant o fent coses encara més estranyes.


FRASE DEL DIA:
Arribem a Vega de Valcarce i volem esmorzar. Passem per un alberg anomenat Albergue Brasil que llueix una bandera del brasil a fora i que tenen posat el bolero de Ravel a un volum considerable. Ens acostem a la porta i li preguntem al propietari si podem esmorzar. Ens tanca la porta als nassos i se’n torna cap a dintre. Aprofitem per segellar la credencial i torna a sortir. La Irene li pregunta tot educadament: “Hay algún bar por aquí para poder desayunar?”. L’home la mira i diu: “¡¡Hay!!”, però pronunciat com a “Jay”, i se’n torna a dintre de nou.


FOTO DEL DIA:
La veritat és que igual ho provo de fer a Barcelona, el que passa que la meva rentadora és de càrrega superior...

Dia 4: Molinaseca – El Pereje.

El despertador sona a les 5:00, per no faltar el costum. Avui sí que m’ha costat molt aixecar-me. Crec que el cansament cada vegada va a més i es nota molt. I només estem al quart dia. No vull imaginar-me com estarem al cap de dos o tres dies. Bé, millor no pensar-hi que de ben segur ja ens hi trobarem.

Ahir abans d’anar a dormir va haver-hi aposta: qui dels cinc austríacs roncaria per la nit. Jo vaig apostar sobre segur: el pare austríac feia tota la pinta, encara que la mare, que dormia sota meu, també tenia números. Finalment el temps m’ha donat la raó i el pare, encara que no molt fort, ha roncat una miqueta. De totes maneres avui hem pogut descansar tots i no s’ha tornat a repetir el desastre de la nit anterior: tothom al seu lloc i dormint.

Mentre espero als meus companys, em permeto la llicència d’agafar el llibre de l’alberg on tothom escriu coses per deixar-hi reflectit el meu parer sobre el lloc i les persones que el porten. Us adjunto la foto del que vaig escriure. Crec que vaig explicar, fil per randa, tot el que pensava i el que va desagradar-me del tracte dispensat als nostres hostes d’habitació.

Avui ens espera una etapa de transició a l’espera de l’etapa de demà, l’etapa reina, la més dura, sens dubte, de les que farem. Fa bastant fred, no tant com ahir, però sortim tots abrigats fins a dalt i amb ganes de començar a entrar en calor... i d’esmorzar!!

A les 7:00 entrem a Ponferrada i després d’un recorregut per dintre el poble esmorzem a una gelateria on, reconeix la dona, encara no els han arribat les pastes del dia i ens haurem de conformar amb les d’ahir. Com diu la frase, en temps de guerra qualsevol forat és trinxera, nosaltres ens conformem i ens mengem unes napolitanes d’ahir que estaven més que acceptables. Molt maco Ponferrada, i recomanable de visitar, sobretot el castell dels templaris, que només vam poder veure’l des de fora.

El matí va passar bastant ràpid, entre camins que ens van dur per un tros molt maco de vinyes sortint de Camponayara, per asfalt i per pistes amples que van apropar-nos a Villafranca del Bierzo. Allà hi ha l’alberg Ave Fénix. El porten uns brasilers molt amables que et deixaven agafar fruita i gazpacho de forma gratuïta. Vam decidir dinar allà. Vaig demanar-li al brasiler encarregat de la cuina (segons va indicar-me la dona que cobrava) un entrepà de formatge... Ah!! I sense tomàquet. Ell va respondrem tot amanerat: “El bocata te lo voy a hacer yo como a mi me de la gana, ¿no? Que para eso soy el cocinero.”. Li vaig dir que d’acord, que tenia raó i que me’l fes que volgués que no l’esbroncaria. He de dir que va fer-me’l sense tomàquet, complint amb el seu deure de complaure al client. A l’hora de pagar, veig que està dinant a la cuina i com que no hi ha ningú a la barra i ens creuem la mirada li deixo anar un “¿Cobras?” i ell sense embut em diu: “Pues tu zorras. Si yo cobra tu zorra...”. M’he quedat de pedra i no se m’acut res més que dir-li: “Gracias por hacerme el bocata sin tomate!!”, a lo que em respon entre un somriure: “Soy como una puta, siempre al servicio del cliente.”. El que em faltava: havia lligat amb un brasiler!! Si es que el món està ple de sorpreses. Al Miquel no se li acudeix res més que dir-me que ens fem una foto amb ell (l’estava posseint l’esperit dels putos japos quan van de viatge: fotos, fotos i més fotos...). Li proposo al brasiler i s’aixeca tot content a complaure’ns. Ens diu la noia jove que apareix a la foto que: “No sé que le habréis dado para que se levante a media comida, porque él nunca lo hace.”. Merda!! El que faltava: més proves que em feien pensar que l’home m’havia posat l’ull a sobre. Les fotos ens les vam fer: el Miquel, el brasiler gay, la cambrera i jo. La primera amb la meva càmera: em va fer posar al seu costat i va agafar-me molt fort per la cintura per apropar-me el màxim a ell. La segona foto la vam fer amb la càmera del Miquel i el brasiler va dir-nos: “Pero ahora cambiamos que así nos tocamos todos.”. Uff!! Quan d’oli que s’anava perdent... Hauria de vigilar de no relliscar... Abans de fer la foto va deixar anar-li al Miquel una altra perla: “¡¡Pero cógeme más abajo que no muerdo!!”. L’acomiadament va ser tot un xou també. Vaig enfilar ràpid cap a la porta, però ell va dir-me: “¿Y no me vas a dar un abrazo?”. Amb tota precaució vaig apropar-me. Ell va agafar-me fort i va embolicar-me amb els dos braços tot tocant la seva galta amb la meva. L’experiència va durar més de tres segons segur... No s’acabava mai... Finalment vaig poder deslliurar-me i acomiadar-me d’ell.

Comencen els primers problemes pel grup: a la Tere li fan molt mal els peus i el Miquel li canvia les bambes. Sembla que li apreten molt i li fan mal quan camina. Això ho haurem de mirar quan arribem al nostre punt i final d’etapa.

Arribem a l’alberg de El Pereje sobre les 16:30. No hi ha ningú atenent. Segons un cartell a la porta hem d’anar a buscar a la dona al bar. Hi vaig i em comenta entre esbufegades que vindrà quan acabi de dinar. Esperem una bona estona fins que al final es digna a aparèixer. Ens comenta que haurem de dormir sobre matalassos al terra. El preu són quatre euros (sense dret a coixí, que no n’hi ha cap quan inspeccionem el lloc on dormirem). No hi ha problema, els pagarem a gust ja que estem molt cansats i no volem caminar més. Crec que ens quedaríem a dormir encara que ho haguéssim de fer al terra. La dona, sense pujar a les golfes, que és on dormirem, ens explica les normes i ens deixa anar la següent perla: “El agua que salpiquéis la recogéis que yo no puedo ir detrás de cada uno.”. I se la veia d’estressada... Mira, una altre candidata pel concurs, llàstima que només fos ahir... Ens diu que pujem les escales i que tirem matalàs. Ella ni puja per acompanyar-nos. Una vegada a dalt, fa una calor terrible. Són unes golfes amb cuina. Hi ha uns valencians cuinant i el foc encès fa que l’ambient encara es caldegi més. Triem lloc sota la teulada. Hem de dormir en un lloc on del terra al sostre hi ha un metre i mig com a molt al lloc més alt. El consell de la dona per accedir als matalassos és: “Intentad entrar como podáis.”. Em sembla que aquest lloc només té una cosa bona: podrem utilitzar el lladre que ha portat l’Edurne si desendollem la nevera. Evidentment així ho fem.

Tenim un altre problema: petar les butllofes que la Tere té als peus. Sembla que l’Edurne està disposada i es posa mans a l’obra. Les eines triades són: fil amb agulla (prèviament desinfectada amb un encenedor) i unes tisores de tallar peix. Entre ais i uis l’operació queda completada.

L’altre maldecap que se’ns presenta és el tema de la dutxa. Hi ha un termo de cent litres per tots. S’ha dutxat ja quasi tot l’alberg així que a nosaltres ens toca aigua freda!! Jo que a l’estiu em dutxo amb aigua bullint!! Aconsegueixo dutxar-me, entre crits i fortes esbufegades, com un gat: esquitxant-me amb les mans i sense apropar-me gaire a l’aigua. De totes maneres, bé o malament, he superat la prova!!

Xerrant a l’habitació amb el Daniel que ve de Xile ens explica que ahir a Ponferrada va haver de dormir a l’intempèrie perquè no va trobar res. Es veu que fa rehabilitació com per aprendre a caminar una altre vegada i per això ha vingut a fer el camí de Santiago. Quin valor!! Ahir va dormir en un prat que a mitja nit es van engegar els aspersors d’aigua i va haver d’apretar a córrer. Ens comenta amb un somriure als llavis que aquest alberg li sembla un hotel de cinc estrelles. Normal!!

Ah!! Mentre vaig a rentar la roba m’assabento de preus nous: tres euros per dormir al jardí. Això és el que els hi ha comentat a una parella d’estrangers que han acceptat. Un negoci, el que ja vinc sospitant des de fa dies...

Després de sopar m’estiro al llit. Són les 22:05. Comentem lo malament que està l’alberg: ple de brutícia, teles d’aranya, merda en les seves diverses varietats, molta calor i olors diverses del cubell de la brossa (tinc la gran sort de tenir-lo a menys d’un metre meu). Per postres dos peregrins andalusos han arribat borratxos (s’han pres una ampolla de vi per cap per sopar i xupitos d’orujo) ens han animat la nit. Han pujat, s’han rigut de tot i han tornat a baixar per fer la última copa. Que ben pensat, igual és la última de la seva vida, perquè com arribin més mamats se la fotran a les escales de pujada, que tenen tota la pinta de ser molt traïdores. Estic cansat i tanco el frontal i em poso a dormir.

Em torno a despertar. Han arribat els andalusos de fer la última i no s’han quedat pel camí. Perfecte!! No m’agradaria anar d’enterrament, més que res perquè el vol surt de Santiago el dia 16 i no espera a ningú. Un dels dos es posa a explicar acudits, cigarreta en mà i dient “aquí no se fuma que vamos a salir todos volando”. El primer és molt bo, però els altres deixen molt que desitjar. Però la seva manera d’explicar-los ens fa riure a tots. Tenim ganes de dormir i qui més o qui menys ho farà amb un somriure als llavis gràcies aquest parell... Em comenta el noi que tinc al costat que aquest dos fan el camí de Santiago al revés i que van buscant festa. Ja es nota!! El show es s’acaba amb un acudit pèsim d’un gitano i la reencarnació i amb un “finiquito la luz” d’un pobre que vol dormir. L’home dels acudits, però encara li queden forces abans de dormir la mona i li demana al company si “¿tienes un poco de Reflu?”, referint-se al Reflex de tota la vida.

FRASE DEL DIA:
Em quedaria amb la que va dir la dona que hi havia vigilant l’església de Columbrianos, on vam sellar. No me’n recordo com va anar la cosa, però la frase que va deixar anar va èsser: “¿Tú dónde has visto a un cura que de algo?”. Frase certament fulminant, molt certa i de cinc estrelles. Em trec el barret, senyora. Quanta raó té!!

FOTO DEL DIA:
Aquí he de fer un parèntesis i explicar-vos el Mètode austríac d’anar al lavabo. Tant el Miquel com jo hem estat testimonis en viu i en directe avui pel matí quan ens hem llevat. Mentre ens rentàvem la cara al lavabo, va entrar mig dormit el pare austríac i es va tancar a la tercera cabina disposat a deixar anar tot el que li sobrava. Va estar-hi força estona, fins que al final el soroll de la cadena va posar fi a la seva feina matutina. Va obrir la porta, va sortir i immediatament va obrir la portar del lavabo del mig i va mirar dintre. Va sortir i se’n va anar de nou a dormir amb cara de frustració. Què buscava, us preguntareu? Doncs això és el que ens preguntàvem també nosaltres. Com vaig poder, vaig entrar el lavabo que havia ocupat feia pocs moments el protagonista de la història. No hi havia paper (i vaig poder sortir-ne viu). Vaig mirar a la cabina que va també mirar l’austríac i tampoc ni n’havia. Pobre home, havia plantat sense tenir paper i tal i com s’havia pujat els pantalons s’havia anat a dormir. Segueixo les meves investigacions i obro el lavabo que ell no havia obert: bingo!! Hi ha paper. Però ja és massa tard, l’home ja s’havia tornat a dormir. Conclusió: el mètode austríac d’anar al lavabo no es va agradar gens!! Aquí us adjunto la fotografia de l'austríac fent de les seves...

divendres, 24 d’agost del 2007

Dia 3: Santa Catalina de Somoza - Molinaseca.

Ens despertem a les 5:00. Bé, això de despertar-nos és un dir perquè la pobre Edurne avui no ha pogut aclucar l’ull. Quin xou!! El culpable? Doncs un home de Vigo que roncava com un condemnat. Jo ho he sentit quan m’he despertat unes quantes vegades, però el cansament era tant que no m’han influït i he tornat a quedar-me clapat en pocs segons. La que sí m’ha donat problemes avui ha estat la italiana que dormia sota meu. Només feia que protestar: si parlàvem abans d’anar a dormir, si em movia per canviar de posició, si roncava el de Vigo... però lo més fort del cas es que a mitja nit m’he despertat i quina ha estat la meva sorpresa al descobrir que... ella també roncava!!! Si es que no es pot dir mai d’aquesta aigua no en beuré, però el que sí que es pot ser és una mica educat i no queixar-se, que va ser el que vaig fer.

Surto al passadís per anar al lavabo a rentar-me la cara i em trobo al Miquel i la Tere dormint al terra amb un matalàs que hi havia recolzat a la paret. Ostres, quin panorama!! Després van explicar-me que la força dels roncs de l’home era tal que s’han recordat del matalàs del passadís i han decidit passar la nit a fora. Bona idea. Abans que passar-se la nit en vetlla!!

Una vegada preparada la motxilla baixo les escales per anar a la planta baixa i veig que, tal i com ens va prometre, el Ruben ens ha deixat preparat els dos termos i cinc tasses per a que podem esmorzar. Quin detall!! Clar que això no ho va fer per amor a l’art ni als peregrins, que ens va cobrar cinc euros.

La primera conversa del matí la tinc amb una dona que ve de Bayona (porta penjada de la motxilla una Ikurriña). Diu que no saben on arribaran avui (va acompanyada per una altra dona). Igual que nosaltres han començat des de Lleó, però volen fer el camí en 12 dies.

Avui encara em fa mal tot, de tot i més que ahir: cames, ronyons, esquena, espatlles, ... En tinc per donar i vendre i per triar i remenar. Encara gràcies que la mà la tinc intacte i puc escriure aquestes quatre ratlles mentre espero (per no començar i per què sempre m’han ensenyat que abans de començar a menjar tothom ha de ser a taula) que els meus companys es banyin en vaselina, topionic i cremes vàries i s’acabin de preparar les motxilles.

Ens posem en marxa, després d’omplir el pap, a les 6:15 (cada dia anem de mal en pitjor i ens costa molt arrancar). És fosc, molt fosc. I fa molt de fred. Quin fred!! Sens dubte el dia que més fred he passat. No me’l puc treure de sobre!! Per cert, a l’habitació feia molta calor. Tanta que he hagut de dormir fora del sac.

A mida que avancem, en lloc d’entrar en calor ens succeeix l’efecte contrari, el fred: cada vegada en fa més. Em fan molt mal les mans i em costa molt moure els dits. Fa molt de temps que no passava tant de fred i crec que trigaré temps en passar-ne tant (bé, no sé quin temps farà demà, però ens han dit que, de mica en mica, la cosa anirà millorant).

Esmorzem a Rabanal del Camino, al mesón “El Refugio”. Són les 8:30 i, sento ser pesat, però segueix fent molt de fred. Veig un donut de xocolata que, efectivament, en pocs segons me’l faig meu i el devoro en dues queixalades. Els de la fonda són molt estúpids. Des de la barra la dona ens pregunta, al cap d’una bona estona, què volem prendre. Comencem a demanar: un cafè amb llet, tres sucs de taronja, unes torrades, un descafeïnat de màquina, un... Davant l’allau incontrolat de peticions que la desborda per complert, ens deixa anar un: “Si es que así no se puede trabajar!!”. Ostres!! Em quedo parat. I jo pregunto: no seria millor que sortís de la barra llibreta i bolígraf en mà i ens prengués nota? Finalment tria servir primer els cafès i després el menjar, que amb tot no pot i s’atabala bastant. Començàvem bé el dia!! Amabilitat al poder!!

Sobre les 11 arribem a la Cruz de Ferro. Ens explicava ahir el Ruben que allà has de llençar una pedra que hagis portat guardada a la motxilla des d’on vens (en aquest cas de de Barcelona) i mentre ho fas demanar un desig. Evidentment, informats que estàvem, no la vam portar. Què hi farem!! També va dir-nos que podíem agafar-la allà mateix. Sobre el tamany no hi ha res tipificat, és a dir, que en poques paraules va aconsellar-nos que agaféssim una ben petita per evitar portar pes. Això ho hem fet avui pel dematí quan ens hem posat a caminar i quan hem arribat, l’hem llençat tot procurant no donar a ningú, ja que hi havia molta gent. Allà també ens trobem a les dues holandeses. Ens saludem efusivament i els desitgem sort. S’ofereixen a tirar-nos una foto a tots cinc sobre de la creu i, evidentment, no ens podem negar.

El següent poble que ens vam trobar va ser Manjarín. Dues cases, només. Semblava molt acollidor: banderes de molts països s’exhibien a l’entrada, fletxes de fusta on t’indicaven la distancia que hi havia fins Jerusalem, Santiago, Roma, entre d’altres. Entrem a segellar la credencial i em crida l’atenció que al fons, com dintre d’una cova estan celebrant una missa. M’acosto més per si puc fer una fotografia, però m’ho impedeix un home que hi havia a la porta. Bé, ho accepto i em poso a mirar i a escoltar. El que veig és una mica misteriós i fins hi tot em fa por: a la missa hi ha dos personatges vestits de templaris: túnica blanca amb caputxa posada i creu vermella gran que li cobria per davant tot el vestit. Està parlant en veu bastant baixa als set o vuit peregrins que l’estan escoltant i que formen una rotllana. No puc sentir molt bé el que diu, però faig un bot enrere i desapareixo. No m’agrada gens el que he vist. Amb un calfred al cos decideixo donar pressa als meus companys per començar de nou a caminar i marxar d’allà.

A El Acebo dinem. Anem directes a un supermercat que ja bé anunciat de lluny: Josefina House. No té desperdici. La mestressa és una dona molt xerraire. No calla. Està preparant dos entrepans a dos peregrins estrangers (semblem fancesos). La botiga és molt petita, però te de tot: llaunes de beguda, gelats, embotits, fruita ... Els comenta als dos clients que si volen tomàquet al pa. Mira, penso, han agafat el costum català. Somric... Ells contesten que si i quan veig com el posa, torno a somriure i penso: il·lús. Evidentment no mulla el pa amb el tomàquet. El talla a rodanxes i el col·loca sobre l’embotit. Molt genuí!!

Després de dinar, ens adonem que no hem segellat la credencial. Anem a un alberg que hi ha just sortit de la plaça on hem dinat. Entrem el Miquel, la Irene i jo i li comentem a la noia que si ens pot segellar. “Hacerlo vosotros que yo estoy muy cansada”, ens deixa anar. Ostres!! Doncs nosaltres venim de caminar tot el dia, li comento. “Pero seguro que no me cambiáis el lugar”, dona per tancada la conversa. Però què passa avui. Hi ha un concurs de gent estúpida i no me n’he assabentat? Primer la de l’esmorzar i ara aquesta.

Seguim caminant amb la panxa plena i quasi arribant al nostre punt de parada i fonda d’avui, s’afegeix un home al concurs aquest fictici que sembla que s’ha convocat per avui. És un home gran que està caminant per les muntanyes, bastó en mà i xiruques. Quan l’intentem passar ens deixa anar la següent perla: “Pasad, pasad, que como os caigáis me voy a reir”.

Finalment arribem a Molinaseca, l’última etapa d’avui. Només queda buscar l’alberg per dormir. Estic esgotat i tinc unes ganes de descansar bestials. Doncs si no vols caldo, dues tasses: hem de travessar tot el poble per arribar fins els dos albergs que hi ha. I el poble no és que fos molt petit. Trobem l’alberg. És el privat i es diu Santa Marina. I ara que hi penso, de santa ben poc la dona que ens atén. Un petit conflicte sobre on he de segellar la credencial i quin ordre he de seguir ens fa tenir una petita enganxada. Molt simpàtica no ho és i m’ho acaba de confirmar el que ara us explicaré. Entra a l’alberg un home que per la pinta no és d’aquí (austríac, ja que finalment vam acabar compartint habitació amb ell). No s’entén amb la dona ja que l’idioma és una barrera infranquejable, segons ens dona a entendre la dona. La Irene, tota voluntat, comença a parlar amb ell en anglès. Al veure que l’entenien li diu a la senyora: “Hablan inglés!”, a lo que la dona li repon: “Ya, pero yo no.”. I es queda tan ample. La Irene aconsegueix entendre’s amb ell i li diu a la dona que són cinc persones i que els agradaria veure l’habitació. Ara aquí ve la perla del dia que va deixar anar: “Vienen rebentados, les das una cama i encima quieren ver la habitación. Leches van a ver!!”. Ostres!! Vaig quedar-me de pedra. Ja sé que de moment feia molts números per guanyar el concurs del dia, però amb aqueta frase crec que l’ha guanyat. Campiona!! Premi a la persona més estúpida que et puguis trobar no avui, si no a tot el camí de Santiago. Es pot ser tant estúpid?

El sopar també va tenir una aspirant al concurs: la dona que ens va servir. Però la veritat és que no va superar a la de l’alberg. És insuperable.

Tot sigui dit que mentre fèiem vam trobar gent molt simpàtica i acollidora. Aquests petits successos no han estat gens representatius de lo que són habitants dels diferents pobles que vam anar passant.

FRASE DEL DIA:
Crec que sense discussió la frase de la dona de l’alberg té tots els números per esdevenir, no la frase del dia, si no la frase del camí. I el leches final per acabar de rematar i donar-li més musicalitat a la frase és espectacular. És curiós de totes maneres com una dona que viu dels peregrins els pot tractar d’aquesta manera. Ah!! I és un alberg privat, que no és públic. Set euros per persona vam haver de pagar per poder allotjar-nos-hi. Poca broma. El més car de tot el camí. Si sabéssiu la mala llet i el mal rotllo que em va entrar quan vaig sentir que ho deia. Perquè realment estàvem cansats i necessitàvem quedar-nos a dormir, si no li hagués dit més d’una cosa... Però des del respecte, està clar!!

FOTO DEL DIA:
Aquest home és el doble d’en Paco Vegara.

dijous, 23 d’agost del 2007

Dia 2: San Martín del Camino – Santa Catalina de Somoza.

Vam despertar-nos a les 5:30, acompanyats al cap de pocs segons d’una altra perla del nostre amic ros-tenyit: “Chicos, ¿ni cuando os despertáis podéis dejar de hacer ruido?”. Ostres, no ens havíem ni llevat del llit i ja li molestava el soroll que feiem. Com haver-hi gent tant desagradable i protestona fent el camí de Santiago? En prinpici no se suposa que és un viatge iniciàtic i de peregrinació cap a l’apòstol Santiago? Retrobar-se amb un mateix, viure coses noves, deixar l’estrès a casa aparcat,... Doncs aquest em sembla que res de tot això. Igual és que d’allà on vingués era molt tranquil i ha triat ser desagradable i mala persona aquí. Si es que hi ha d’haver gent per a tot en aquest món.

La veritat és que només incorporar-me el mals ja començaven a sortir: ronyons, esquena (el llit no era molt còmode que diguem i els motlles que faltaven del somier també hi van contribuir), peus, espatlles... Sí, sobretot les espatlles i més quan vaig carregar-me la motxilla la zona la tenia molt adolorida!! De totes maneres, per la vostra tranquil·litat, no vaig pensar en abandonar... Faltaria més!!

Entre canviar-nos, fer la motxilla i esmorzar ens posem a caminar cap a les 6:30. Uff!! Crec que hauríem de millorar de cara als propers dies amb això del temps... No pot ser que triguem tanta estona en posar-nos en marxa. Quan sortim a fora fa una mica de fred, però en feia més ahir per la nit. I com en breu ja entrarem en calor no m’amoïna gens.

El primer succés del dia ja el tenim aquí: al cap de tres quilòmetres (més o menys) el Miquel se n’adona que ha perdut l’aïllant. Estem tots d’acord en que quan ha sortit de l’alberg el duia i, per tant, l’única opció és que l’ha perdut pel camí. M’ofereixo a acompanyar-lo corrents per a desfer el camí per veure si el trobem. Al cap d’una estona ens trobem a una anglesa que li preguntem amb penes i treballs si l’ha vist. Ens comenta que si, que uns dos-cents metres més endarrere. Efectivament!! Tot contents tornem corrents fins on hem deixat a les noies. Per evitar nous successos, l’Edurne s’ofereix a portar ella l’aïllant ja que té més lloc. El Miquel accepta i prosseguim la marxa. Si tenia fred, amb el tros que hem corregut ja se m’ha passat. Ara estic tot acalorat i amb ganes de treure’m la samarreta de màniga llarga... Uff!! Aquests esforços de bon matí no han de ser bons. Crec que si cada dia hem de córrer un parell de quilòmetres no arribaré sencer a Barcelona!!

Sobre les 10:00 arribem a Santibáñez de Valdeiglesias, després d’haver-nos cruspit un bon esmorzar a Hospital de Órbigo. A l’església de la Asunción entrem per segellar la credencial. Allà ens trobem assentada en un dels darrers bancs de fusta encarats cap a l’altar la Sofia (segons dir-nos que es deia quan li vaig preguntar el nom) fent ganxet i escoltant la radio amb un transistor petit. Em poso a parlar amb ella i després d’explicar-me una mica la història de l’església i aconsellar-nos fil per randa tot el que hem de visitar a Astorga, l’enfoco amb la càmera per fer-li una foto. Quan se n’adona em diu tota escandalitzada: “Uy, no, fotos no que salgo muy fea” i gira la cara. No vaig insistir més. De totes maneres, sense que ella se’n donés comte ja li’n vaig fer una abans des de darrere. M’agrada tenir les fotos de la gent amb la que he parlat. Després quan les repasses, te’n recordes d’elles i et fa il·lusió.

Just abans d’arribar a Astorga hi ha un poble petites que es diu San Justo de la Vega. Allà va succeir-nos un fet molt curiós: al passar per davant d’una església l’entrada de la qual no donava al carrer principal si no darrera, veiem una dona al fons que ens fa gestos enèrgics amb la mà per a que ens acostem. Encuriosits ho fem. “Passad, passad y firmad”, ens diu indicant-nos la porta de l’església. Com que de fet allà també podiem segellar la credencial, vem passar-hi. Vam començar a segellar credencials i la dona no parava de repetir la seva únic frase del repertori: “¿Habéis firmado? Firmad, firmad...” o “Y tú, ¿has firmado?”, senyalant una llibreta gran d’espirals on figuraven tot de noms, edats i lloc de procedència de la diferent gent que hi havia anat passant. Evidentment aquesta frase ja es va convertir en la conya general. Als meus companys els hi vaig preguntar tres-centes vegades abans de sortir de l’església si havien firmat. També li vaig preguntar a aquella dona si havia signat ella (va mirar-me amb cara estranyada). A una mare i al seu fill petit que van entrar a l’església també els hi vaig preguntar. Ah!! I a una dona que vem trobar-nos a fora també!! De totes maneres ella es va sortir amb la seva i vam acabar els cinc signant a la llibreta d’honor de la parròquia.

Astorga és maco. Sobretot la plaça on hi ha la catedral i el palau de Gaudí. Aquest és un edifici construït al seu estil, d’aquells que no saps de qui són i dius: “Caram, sembla que sigui de Gaudí”. A mi em recordava una mica al castell que hi ha a Eurodisney. Acull un museu dels camins, però no vam poder veure’l, ja que estava tancat. Com que el ritma de segellat de la credencial era bastant elevat i no sabíem si una sola ens donaria per a tot el camí, vam decidir comprar-ne una altre. L’oficina de turisme estava tancada, però vam mig enganxar a la dona que ja plegava per a que ens digués on en podíem aconseguir un: a la catedral, però obrien a les 17:00!! Massa tard, ja que eren vora la una i havíem de continuar fent camí. També, va dir-nos, podíem preguntar-ho a l’Alberg que hi havia més endavant. Evidentment i per la llei de Murphy quan vam anar a preguntar-ho no en tenien, però ens van dir el nom d’un poble pel que avui passaríem que sí que en podríem trobar.


Sobre les 15:50 h arribo a Murias de Rechivaldo amb una sola cosa al cap: aconseguir la credencial. Definitivament he fet recompte de pobles i me’n surten un munt, i com que se m’ha posat al cap de segellar la credencial a cada poble que passem, una segona credencial se’m fa del tot indispensable. Sóc com un nen, això de jugar a segellar coses em diverteix d’allò més. Entrem a l’alberg “Las Águedas” i finalment podem aconseguir la credencial que ens feia falta, previ pagament, això sí, d’un euro i mig. Veieu com tot és un negoci!! Aquesta credencial te l’han de donar de franc. Quina llàstima que havíem de seguir caminant, ja que aquest alberg em va enamorar, tant per dins com per fora. Era preciós!! I hi havia lloc, que ja vaig encarregar-me de preguntar-li al propietari.

Finalment sobre les cinc arribem al nostre poble de destí: Santa Catalina de Somoza. Un poble molt petit, però acollidor. Just a l’entrada trobem un home que té una parada muntada amb coses típiques del camí: pals de tota mena, petxines grans i petites, carbasses, ... És la primera parada d’aquestes característiques que veiem. Ja ens estranyava no veure’n ninguna. Li compro per dos euros una petxina gran amb la creu de Santiago gravada en vermell. L’home, sincer, ens aconsella dormir al segon alberg: és nou i estarem molt còmodes. Li fem cas. L’alberg es deia “Hospedería San Blas”. Ens aten una dona que ens ensenya l’habitació on estarem: hi ha quatre lliteres, per tant aquesta nit també haurem de compartir habitació amb altre gent. Té bona pinta i per unanimitat decidim quedar-nos.

Després d’una bona dutxa amb inundació de passadís patrocinada per l’Edurne, rentem la roba bruta i l’estenem al pati de baix, que el tenim controlat des de l’habitació. Ara és, igual que ahir, el torn del massatge diari. Avui li toca de nou a la Irene gaudir de l’efecte terapèutic de les mans de l’Edurne. Entre els ais i els uis i els “aquí, aquí” de la pacient veig que son les 18:20. Bona hora. Encara podem relaxar-nos i descansar una mica més abans d’anar a donar una volta pel minúscul poble i baixar a sopar.

Quan tornem de la passejada de rigor de reconeixement del poble, el cambrer ens demana ajuda: dos peregrines holandeses no l’entenen a l’hora de demanar el menú. La Irene s’ofereix i després d’una estona aconsegueix prendre’ls-hi nota. Ens comenten que venen en bici des... d’Holanda!! En bici des del dia 1 de juliol. De moment porten 2.226 quilòmetres. Increïble!! Van a poc a poc, però la proesa no els la treu ningú. També ens comenten que hi ha gent que el fa d’anada i de tornada en set setmanes. Deuen ser supermans!!

El cambrer Ruben, després de servir-nos el sopar (que tot sigui dit li donava cinc-centes voltes al d’ahir per la nit) s’asseu a la taula amb nosaltres i sobre les estovalles de paper fa comptes. Total: 67,80 euros (dormir els cinc, consumicions que havíem pres abans, més cinc menús). Comenta que d’octubre a març no hi ha quasi ningú. Quan li preguntem per l’esmorzar diu que ell no obre fins les 6:30, però que ens deixarà dos termos a l’entrada: un de llet i un de cafè, per que podem esmorzar.

Pugem cap a l’habitació i després de rentar-me les dents i treure el sac veig que són les 22:10 h. M’estiro al llit. La son em venç i em sento més cansat que ahir. Només estem al segon dia i els quilòmetres ja comencen a passar factura. I la motxilla, afegiria. A l’habitació finalment dormim 8 persones. Demà serem els únics que ens despertarem a les 5:00, així que per no fer soroll (o no fer-ne tant) he decidit dormir vestit i amb mitjons. D’aquesta manera les xancles ja les tinc guardades a la motxilla i són menys bosses a trastejar. Em sap greu despertar a la gent que dorm!!

FRASE DEL DIA:
Potser em quedaria amb la de l’home ros-tenyit de “Chicos, ¿ni cuando os despertáis podéis dejar de hacer ruido?”. Home, si es que quan dorms no en fas, dic jo... Bé, depèn perquè hi ha gent que ronca i es mou molt de nit... Y la resposta a la seva pregunta és: No. Quan em desperto faig soroll perquè sona el despertador, baixo de la llitera, vaig cap al lavabo, em faig la motxilla...

FOTO FRIKI DEL DIA:

Aquesta foto la vaig fer al poble Santa Catalina de Somoza... Doncs això, que amb aquest duo qui vol veure Cruz y Ralla, Los Morancos o las Virtudes?

Dia 1: Barcelona – Lleó – San Martín del Camino.

La veritat és que el primer dia ja va ser un presagi del que serien els dies posteriors: el despertador va sonar massa d’hora (concretament a les 5:35 h). Amb molta son, però amb ganes d’aixecar-me vaig enllestir-ho tot molt ràpid. Havia quedat a les 6:10 al metro de Joanich amb la Irene, i puntual vaig arribar-hi. La propera cita va ser a les 6:30 a la cruïlla dels carrers Passeig de Gràcia i Aragó amb la resta de l’equip. Quan vam arribar-hi ja hi eren tots allà. Vam aconseguir agafar el tren a l’hora i sense cap problema vam plantar-nos a l’aeroport del Prat a l’hora prevista. Ens tocava facturar a la terminal C i sense perdre temps vam dirigir-nos allà. No us menteixo si us dic que només hi havia tres persones davant nostre, per tant, en un tres i no res ja estàvem llestos per poder embarcar a l’avió que ens hauria de dur destí Lleó. La veritat és que vaig sorprendre’m molt al veure que tot anava sobre rodes, i més si tenim en compte els problemes que des de fa dies patien a l’aeroport (desbordats per tanta gent, cintes transportadores de maletes espatllades, manca de treballadors...) i als ferrocarrils (nombrosos retards i aturades de trens).

Tot sigui dit que l’avió tant menut que ens va transportar va enlairar-se amb una mica de retard: estava previst que ho fes a les 9:20, però no ho va fer fins les 9:55. Tampoc no és pot demanar tot, no?

A Lleó vam aterrar a les 11:00 en punt després d’una frenada brusca a l’aire del pilot, prescindint de les maniobres d’apropament i seguit immediatament de l’aterratge de l’avió. Després de molt discutir-ho entre nosaltres, creiem que l’home anava molt despresa per recuperar el temps perdut que a l’adonar-se que es passava l’aeroport de destí va frenar bruscament.

Vint minuts més tard, ja vam començar a caminar cap
al Santuari de la Virgen del Camino, per on passava el camí de Santiago. No ens va costar gaire trobar-ho i posar-nos ja a caminar pel camí pròpiament dit. Què gran!! Ja trepitjàvem camí de Santiago amb ganes i amb il·lusió d’arribar a la nostra fita!! Què lluny semblava la ciutat compostelana. Una mica més de tres-cents kilòmetres. Tant capficats estàvem amb el tema que vam patir la primera (i única) pèrdua del camí. La veritat és que era un tram una mica complicat i les senyalitzacions no estaven molt ben col·locades. Després d’haver caminat uns quants metres, vam haver de tornar enrere i recuperar el sender bo.

Vam arribar a la nostra destinació sobre les 16:30. San Martín del Camino és un poble petit. L’objectiu era trobar un alberg on dormir. El primer que vam veure va ser un privat que quedava a ma esquerra. “Albergue Vieira”, es deia. Vam entrar-hi, però els propietaris ens van comentar que només disposaven de quatre llits. Llàstima, tenia bona pinta. De totes maneres ens van indicar que anéssim a l’alberg públic que quedava una mica més endavant: “Entrad, os ducháis, dejáis las cosas i la encargada ya vendrà”. Vam preguntar-los pel menú de peregrins que anunciaven a la pissarra que tenien a fora: set euros (primer, segon i postre). Feia bona pinta i relativament era barat.

Dit i fet, vam anar cap a l’alberg públic. Hi havia un cartell a la porta on comentava que una tal Rosario era l’encarregada i que truquéssim al telèfon que hi havia apuntat. Vaig agafar el mòbil i vaig trucar-la. Va comentar-me que ja vindria i que ens instal·léssim al llit que volguéssim que només hi havia dues persones. Pel tema del sopar, comenta, pot venir i fer-nos unes llenties, però que millor entrem a la cuina i ens fem nosaltres el menjar. Caram, quina confiança!!

Assentats a la fresca després de dutxar-nos i rentar roba, xerrem amb un peregrí que viatge sol, segons ens explica, i ha començat avui també des de Lleó. És de Badalona (si es que el món és ben petit) i no treu els ulls de la seva guia del camí de Santiago. Quan li comentem l’etapa que volem fer demà, esbufega i deixa anar un “déu n’hi do”.


Cap a quarts de vuit, ens sorprèn la visita en bicicleta del marit del matrimoni de l’alberg Vieira. Ens comenta que si ho hem trobat bé (evident, ja hi estem instal·lats) i ens fa lleugeres mencions al seu gran menú. Decidim anar-hi a sopar i provar-ho. Després dels cinc minuts de rigor que hi ha caminant, arribem. La dona ens reb amb els braços oberts i ens canta el menú amb veu cridanera i sense estalviar-se paraules (en deia més del compte): “Macarrones o lentejas de primero y filete con patatas o lechuga de segundo” (el postre no el mencionava). Tenim un petit conflicte amb l’acompanyament del segon plat: els altres volen enciam i jo vull patates. La dona, en poques paraules, ens diu que es menja el que demana la majoria, perquè “claro, no voy a freir patatas solo para uno”. També hi ha un altre front obert: a la dona no li entra al cap el que es pugui demanar una amanida de primer, perquè “hay lentejas o macarrones, esto es lo que entra en el menú”, i no hi ha més a parlar. L’home ja ens entén, però no s’atreveix a dir-li res a la dona. Se’l veu amb por i es nota qui porta els pantalons en aquella casa. Finalment ho aconseguim i el sector femení pot gaudir d’aquest primer. L’home més tard s’excusa i em confessa fent un apart perquè no el senti la dona: “Yo tengo un taller y mi mujer es quien lo lleva todo...”, em comentava amb veu de disculpa. Aquí no va acabar tot, ja que quan van dur-nos el postre no podiem escollir: flam de vainilla. Com? Però no es pot demanar fruita? Iogurt? Alguna altra cosa? L’home, ràpidament ens respon que “cambiar el flam no es posible, porque no hay nada más. Al mediodía sí que había ciruelas, manzanas y de todo. Pero como hemos servido un montón de menús...”. Sí, serà això... No sortim gaire contents del sopar, però és el primer dia i ja tenim la lliçó apresa... Mica en mica anirem descobrint que això del camí és un negoci com un altre i que importa més els diners que paguis (com més millor) que el fet que siguis un peregrí.

Després de prendre uns cafès al bar del poble i comprar al super aigua i llet per esmorzar l’endemà al matí, tornem morts de fred a l’alberg. Només arribar-hi, ens rep la Rosario preparada per cobrar tot deixant-nos anar: “Son tres euros y si no se paga no hay sello” (sense el bona nit corresponent). Caram, que ens deixi respirar una mica, no? Acabem d’arribar!! Que no pateixi que som catalans però dels que paguen!! Segurament se’n vol anar a dormir... Ens comenta també que li ha dit l’altre inquilí de l’alberg (el que no és de Badalona) que si a les 22:00 podem estar tots al llit i apagar les llums. No hi ha problema, encara falten 40 minuts. El temps de rentar-te les dents, desplegar el sac, ...

Entrem a l’habitació i quan se’n va la Rosario ens ve a trobar l’inquilí no badaloní (que és ros tenyit) i en diu d’acordar una hora de tancament de llums. I sense deixar-nos temps de contestar ens diu amb males puces: “A las 21:30h”. Ostres!! Quina barra!! Però si queden 10 minuts!! Li diem que sí (sabent de sobres que no podrà ser). Passada l’hora acordada i després de rebre una esbroncada per part del ros-tenyit, sóc l’encarregat d’apagar els llums. Encara entra claror per les finestres. M’estiro al llit i em fico dintre del sac. Començo a entrar en calor. Menys mal que hem tancat les finestres perquè realment el fred és persistent. El coixí que vaig comprar al Decathlon i que prèviament he inflat sembla còmode. Em poso a escriure quatre ratlles. Encara no tinc són, però sé que he d’intentar dormir. Guardo la llibreta i el bolígraf. Apago el frontal. Poc a poc el son va arrib... Zzzzzz...

FRASE DEL DIA:

Mentre paguem el sopar a l’alberg Vieira, l’aire fred entrava per la porta mig oberta. Li pregunto a l’home si sempre fa aquest fred. Evidentment contesta la dona tallant-lo i dient: “Uy, frío no, exagerado”. Però, “exagerado” de què? De fred? De calor? Déu meu, quina complicació de dona. El millor era marxar quan abans millor d’aquell alberg o acabarem tots bojos!!


FOTO FRIKI DEL DIA:
Crec que no precisa comentaris. Una imatge val més que mil paraules.

L'experiència del camí de Santiago

Ja sóc aquí!! Després d’onze dies per terres espanyoles fent un trosset del camí de Santiago (des de Lleó a Santiago de Compostel·la) torno a trepitjar terra català. Déu n’hi do quines peripècies que he viscut. Hem patit, hem descansat, hem rigut, ens hem enfadat, hem conegut gent, hem passat fred (molt fred sobretot quan començàvem a caminar), hem passat calor (no molta, tot sigui dit), ens ha plogut i fet boira, ens han sortit butllofes, hem conviscut amb molta porqueria (sobretot als albergs), ... en fi, que si agafem totes aquestes peces i les unim, tenim el còctel bastant explosiu de tot el que he viscut aquest dies.

La meva intenció no és explicar com van ser les etapes ni per on vem anar passant, ja que hi ha un gran nombre de pàgines web que ho fan, i molt bé, tot sigui dit, sinó que vull que intenti ser un recull d’experiències, converses amb la gent que vaig conèixer, pensaments, situacions i un recull de frases que he anat recopilant a la meva petita llibreta (o full de ruta, como jo l’anomeno). En aquesta petita bíblia del viatge he intentat anar anotant tot allò que m’ha semblat digne d’ésser recordat per tal d’oferir-vos un resum (en alguns casos exhaustiu) a posteriori. Espero no avorrir-vos molt i "Buen camino" com els hi diuen als peregrins!!

diumenge, 5 d’agost del 2007

El suplici de fer una motxilla...

Avui al matí m’he llevat del llit amb un objectiu clar i obligat: aconseguir fer la motxilla per marxar demà cap al Camí de Santiago. Després de donar voltes i voltes al cap de què m’havia d’endur ha arribat el difícil moment de posar-ho en pràctica. Ja no ho podia demorar més. M’havia de posar mans a l’obra si no volia fer salat.

Després de rentar-me la cara, he encès la televisió Diuen que tenir la petita pantalla o la radio encesa mentre estàs per casa fent coses fa companyia (es com un gat o un gos, però amb la peculiaritat de que ni menja ni s’ha de treure a passejar). Total, que envoltat de noticies tant esperançadores com els retards i talls de la circulació dels trens que van de Barcelona a l’aeroport i a l’inrevés (acompanyat per les imatges gravades amb el mòbil per un passatger que va quedar-se tancat al tren amb molts d’altres on es veu com els bombers els aconsegueixen desallotjar tot caminant per les vies), els setanta cinc quilòmetres de cues que es van formar ahir a l’AP-7 i que van obligar a aixecar les barreres del peatges (gran titular el de la portada d’avui d’El periòdico de Catalunya: “Atasco gratuito”), la mort d’una valenciana a Assuan (Egipte) a conseqüència d’un accident d’autocar i els problemes de facturació a l’aeroport (cintes transportadores espatllades degut al pes, maletes que no han sortit en el vol que els tocava, taulells sense poder facturar, falta de personal, …) m’han fet adonar que ja estan aquí de nou les vacances. Cada any passa el mateix i sembla que no es faci res per solucionar-ho. Suposo que no deu interessar o els que estan a dalt no saben com fer-ho per resoldre-ho. Tant difícil és?

Quan he aconseguit tenir a sobre la taula del menjador totes les coses que havia de col·locar dintre de la motxilla (adjunto fotografia il·lustrativa), quasi m’agafa un cobriment de cor. Masses coses per tant poc espai. Si alguna vegada he pensat en que els miracles existeixen, aquest era el moment en que se n’havia de produir un. Ah!! I ràpid, a poder ser, que no tenia tot el dia. Un munt d’objectes en postura amenaçant m’estaven desafiant a cabre dintre de la motxilla: pantalons, samarretes, roba interior, productes d’higiene diària, menjar, botelles, navalla amb infinitat d’accessoris, frontal, sac de dormir, esterilla inflable per si hem de dormir al terra (aquest és l’únic petit caprici que m’he permès ja que l’experiència és un grau i d’esquena només en tinc una), corda i pinces per estendre roba … S’han quedat fora objectes tant apreciats per mi com la meva colònia i un llibre, però l’aventura és l’aventura i tot no es pot portar.

Finalment, i després de sang, suor i llàgrimes, he aconseguit encabir-ho tot. I vosaltres direu: miracle!! I jo us respondré: i una merda!! I no serà que no li he donat oportunitats i temps al miracle: he desaparegut un parell o tres de vegades (a consciència i sense mirar cap endarrere) del menjador per veure si a la tornada, i degut a la providència d’algun sant, àngel, arcàngel, dimoni, ésser que habita l’espai ulterior o alguna ànima del purgatori que estigués aspirant a entrar al regne del Senyor que passes per allà, la motxilla estava feta amb les coses totes ben ordenades… Doncs d’això res de res. Ningú més que jo sap el que he patit per aconseguir-ho posar tot a dintre. Es tractava, al final, d’un repte personal, d’un desafiament, d’una prova de foc, de veure qui vencia a qui… En resum: era la motxilla o jo.

El resultat d’aquesta petita aventura la podreu veure a la foto. Es ben cert que no està feta en plan professional, però si amb molt d’afecte… i mala llet!!. La definiria com a motxilla estil Torre de Pisa: si la poso de peu no s’aguanta sola i queda inclinada cap a l’esquerra, però tinc la tranquil·litat de saber que ho he fet de la millor manera possible. Tenint en compte que feia molts anys que no en feia una, el resultat no ha estat tant desastrós.

Demà deixo la meva estimada Barcelona per uns dies. Concretament onze. Una Barcelona que ara mateix llueix solitària, plena d’obres, de persianes dels comerços baixades, de rètols de “Tancat per vacances”, de llocs per aparcar i de generadors de la companyia FECSA-Endesa aparcats pels carrers que només fan que soroll, fum i pudor. Quina serà la Barcelona que em trobaré d’aquí uns dies? Una pista: segur que no haurà canviat molt…

dijous, 2 d’agost del 2007

Objectiu: Camí de Santiago.

Bé, ara sí que ja ha començat el compte enrere. Dilluns cap a les nou del matí (o nou i mitja?) agafem l’avió que ens ha de dur fins a Lleó per a començar la nostra peregrinació cap a Santiago de Compostel·la. Ja estic tremolant. Acabo de sentir per la televisió mentre dinava que el servei de rodalies que va de Barcelona a l’aeroport avui s’ha aturat unes quatre hores a conseqüència d’una avaria en la senyalització. Apa, a patir!! Es necessari que ens facin estar preocupats d’aquesta manera quan encara queden quatre dies per marxar? No es podrien estar de dir aquestes noticies en èpoques de vacances per tal d’estalviar maldecaps a la gent? O si no proposo un mètode que potser funcionaria: com es fa amb les pel·lícules no aptes per a menors de ics anys, podrien posar alguna senyal abans de la noticia acompanyada d’un comentari del presentador de torn que digués: “Aquesta noticia no és apta per aquells que hagin d’agafar l’avió properament”. I tot arreglat!! I menys patiments, angoixes, preocupacions... I tots seriem més feliços. Quan n’aprendran?

Això de marxar de vacances és un trasbals (beneït trasbals, diria jo): has de pensar en totes aquelles coses que has de fer o has de deixar encarregades als altres per a que les facin. Es tracta d’un simple joc d’equilibris i pactes on has d’anar encaixant engranatges depenent de la disponibilitat de les persones o de les dates en que siguin per Barcelona. Pensant... Ummm...

a) Les meves estimades plantes les regarà la meva cosina, però a partir del dimecres dia 8, que és quan torna a la capital. A poder ser, li he deixat instruccions de que ho faci cada dos dies si pot (ara fa molta calor i es panseixen en seguida). Ah!!, i m’he descuidat de dir-li (així que Mònica, si llegeixes el blog ja ho sabràs) que la planta que hi ha al menjador (és d’aquelles que es solen regalar per Nadal que fa fulles vermelles), només la regui una vegada, és a dir cap al dissabte, però amb poca aigua, que no en vol molta perquè al ser petita s’ofega. Ja li he donat les claus per a que pugui entrar a casa i les regui.

b) De la primitiva i la Euromillones que tiro cada setmana (sempre la mateixa ja que penso, com els avis, que algun dia haurà de sortir aquesta combinació) s’encarregarà l’Alba que molt amablement (i sota cap mena de coacció) s’ha ofert a fer-ho. Aquest anys el meu pare se’n salva. Pobre!! Quan arriba aquestes dates ja tremola pensant amb la gran responsabilitat que li cau a les mans. Si se’n descuida de llençar-la una setmana sap que li caurà una esbroncada increïble (pren nota, Alba)!! (des d’aquí fer un petit apunt i agrair al meu pare tots aquests anys de dedicació estiuenca a les meves apreciades combinacions de números un dia o altre m’han de treure de treballar. Sé que li sabrà molt greu i que és dur no poder fer-ho aquest any amb la il·lusió que a ell li fa, però és fort i ho podrà superar poc a poc).

c) Pel que fa a la nevera, no la desendollaré ni la buidaré. No crec que les llaunes de Coca-cola, de cervesa o de Red Bull (restes d’algun sopar fet per casa) ni les botelles d’aigua de vidre es facin malbé. Es el que té una nevera d’un pis de solter, que quasi sempre està buida. Està tant buida que l’altre dia vaig obrir la porta i vaig cridar molt fort dintre: “La nevera està buidaaaaaaa!!”... i encara ara quan l’obro se sent: “Buidaaa, buidaaa, buidaaaa...” No sabia que l’eco es pogués propagar durant tant de temps en un espai tant fred... (si m’espavilo i ho publico en alguna revista científica encara em donaran el premi Nobel l’any 2.015, amb la il·lusió que li faria a la meva mare!!). Bé, ara que hi penso tinc una pastanaga que ronda per allà des de fa bastants dies i que s’ha fet amiga d’un plàtan (no tant veterà, ja que porta menys temps). Bé, ja se sap, tants dies tancats allà dintre, del roce nace el cariño... Total, que com la pastanaga ja és com de la família, igual li dic que s’encarregui de vigilar-me la nevera i que si hi ha alguna cosa que no veu clara que em faci un truc. Ja li deixaré apuntat el meu número en un paper que guardaré al congelador, per putejar-la una mica.

d) M’he de recordar l’últim dia de treure el gas, desendollar la televisió i els diferents aparells electrònics que hi ha per casa, tancar la clau de pas d’aigua de la rentadora (la general no perquè si no la meva cosina no podria regar les plantes!! Si es que he d’estar per tot...) i deixar les portes i finestres ben tancades.

Amb tot això lligat, només comentar-vos que ara estaré uns dies sense escriure al blog ja que no crec que l’apostol Santiago hagi instal·lat xarxa Wi-Fi per tot el camí... Per tant, dir-vos a tots aquests que amb tanta devoció i paciència llegiu les meves opinions i peripècies diàries que fins que no torni el dia setze no publicaré res. Això sí, ja us podeu preparar ja que quan tingui feta la crònica us cansareu de tant llegir... Adéu i que la força de l’apostol Santiago sigui amb tots vosaltres!!

Ah!! Sí, me’n descuidava. Us presento l’equip que durà a terme aquesta petita aventura:


Un grup de gent que no té por de res. Preparats per lo pitjor. Entrenats per patir. Ni l’infern més calent ni profund ni el cel més alt i gelat ens farà desistir. No ens pararà ni el mal temps, ni les tempestes, ni els obstacles del camí, ni el no poder dormir en un llit tou cada dia i sense coixí, ni el no poder menjar calent, ni la set, ni les nafres dels peus, ni les fortes pujades i baixades que ens esperen, ni el pes que durem a l’esquena en forma de motxilla, ni que se’ns acabi la bateria de la càmera de fotos, ni les pedres que se’ns posin dintre de les bambes, ... Bé, potser que pari el carro que ja m’estic començant a acollonir... Igual alguna cosa d’aquestes sí que ens frena una mica. Però una mica només, que quedi clar!!!

Pròxim lliurament, a la tornada...

dimecres, 1 d’agost del 2007

Sant Pere Màrtir

Aquest dissabte passat (vint-i-vuit de juliol) vàrem afrontar la pujada a Sant Pere Màrtir (382 m), un pic situat al punt més occidental del parc de Collserola. Pels pocs entesos, és la zona situada a la sortida de la Diagonal. La durada del recorregut va ésser d’una mica més de quatre hores i la dificultat va ser baixa.

Vàrem sortir del DIR Castillejos sobre les 8:30. Una mica de retard degut als nostres amics de FECSA que no se’ls va ocórrer altra cosa que tallar la llum per la nit. Amb amics com aquests, qui vol enemics? Els components d’aquesta petita aventura érem: la Irene, la Tere, el Miquel, l’Edurne i un servidor (els component de l’expedició Camí de Santiago: Lleó – Santiago de Compostel·la). Això sí, a meitat de camí se’ns va incorporar l’incombustible Txell, que malgrat haver dormit poc, no se’n perd ni una i sempre està al peu del canó. Només cal dir: “caminar” per a que ella et digui: “on i quan?”.

El recorregut començava, segons la ressenya que vaig trobar a la pàgina dels 100 cims de la FEEC (
http://www.feec.org/usuaris/fitxes/fitxa.php?fitxa=148) a la porta del darrera del Monestir de Pedralbes. Crec, que jo recordi, que mai l’havia vist (tot i treballar a la vora) i em vaig emportar una grata sorpresa. Va agradar-me molt. No solc freqüentar aquest barri. Deu ser cosa de la zona, que a mi les alçades (i sobretot si està més a munt de l’avinguda d’Esplugues) em provoquen mal de caps i de butxaca...
Començàvem bé. Amb penes i treballs i després de molt dubtar i de recular diverses vegades pels solitaris carrers de la zona alta de la ciutat (Avinguda Pearson, carrer Panamà, ...) i gràcies a l’ajuda inestimable de l’home del Rolls-Royce (quan va passar amb el seu relluent cotxe i vaig fer-li una senyal en un moment de desesperació perquè ens ajudés a trobar el camí, no s’ho va pensar i va frenar de cop tot provocant la calada del cotxe i amb una gran amabilitat i mostrant-nos la seva lluent, bruta i compacte clenxa – batejada com a clenxa-Anasagasti per l’Edurne - va posar-nos de nou en la direcció correcte), vàrem aconseguir trobar el carrer de la Font del Lleó, on, al final, s’acaba l’asfalt i la civilització barcelonina i comença el parc de Collserola. Abans, però, de deixar enrere els blocs de cases, aquests ens recordaven on estàvem: piscines amb grans vistes a la ciutat i grans torres amb jardins cuidats, que a falta del cartell de “ATENCIÓ!! Gos perillós”, ens barraven el pas amb alts murs i vegetació atapeïda tot recordant-nos que mai en podrem tenir una com aquesta.

El camí girava bruscament a l’esquerra i ens portava fins a la carretera de les Aigües. Allà,
després de fer un parell de petits giravolts havíem d’afrontar la part més “complicada” del nostre objectiu. Mitjançant un camí estret que pujava entre cactus i roques, havíem d’anar a agafar-ne un altre que carenejava per sobre. Aquest tros va ésser el més dur de l’etapa. La pendent era bastant dura i el fet d’haver d’ajudar-se en algun tros amb les mans encara ho complicava més. Finalment vam arribar a dalt de tot i agafar el camí que, gràcies a una última pujada forta final (per no faltar al costum l’Edurne i el Miquel la van fer corrents) ens conduïa al nostre objectiu: Sant Pere Màrtir.

Un cop a dalt, em va donar la sensació de que teníem Barcelona als nostres peus. Podia veure i distingir cadascun dels edificis del perfil de la nostra ciutat: Sagr
ada Família, Torre Agbar, les torres de La Caixa, el Camp Nou, i fins i tot, l’edifici Vèrtex on treballo. Em va fer il·lusió. I direu: per què? Doncs no ho sé (diguem tonto), però em va fer il·lusió.

Després de fer les fotos corresponents per enviar al repte del 100 cims (objectiu primordial de la sortida), vam afrontar la baixada per l’altre costat. Un camí estret, pedregós i de forta inclinació ens duia de nou a la carretera de les Aigües, concretament. al mirador del Xiprers on, casualitats de la vida, vàrem trobar-nos amb més gent del DIR: el de manteniment i una de les dones que neteja (acompanyades per dues dones més). Permeteu-me el tòpic, però el món és un mocador!! (sempre m’ha agradat dir aquesta frase i ara que la he dit ja m’he tret un pes de sobre...). De la conversa que vam mantenir amb ells, em quedo amb un parell de perles que va deixar anar una de les que els acompanyaven: “Si es que hoy en día las mujeres ya no cocinan para sus maridos” i “para arreglarse para salir no tardan ni cinco minutos, pero lo que es ponerse a trabajar... ¡¡les cuesta!!”. Apa, visca els vells temps!! Només faltava que digués aquella mítica frase tant popular de: “¡¡Con Franco se vivía mejor!!” (bé, frase que vaig deixar entreveure jo per veure si picava).

La tornada al punt de partida no va tenir gaire misteri: vàrem desfer el camí que ens va dur fins
al monestir de Pedralbes i després cap al DIR que hi faltava gent!!

Com a conclusió d’aquesta petita excursió, em quedo amb que he conegut una mica més la nostra geografia barcelonina que sembla que tinguem bastant oblidada, la calor i el sol de justícia que feia, que tenim una altre 100 cims al sarró del repte plantejat per la FEEC i, per acabar, ens ha servit d’entrenament de cara a fer el Camí de Santiago, que per cert, cada vegada queda més a la vora. Ànims, ja queda poc!!