dilluns, 31 d’octubre del 2011

Tu tries (III).

La historia ve d’aquí.

Mentre es mirava al mirall d’un lavabo que no era el seu, va pensar que, malgrat no tenir ganes de dutxar-se, hi havia quelcom que desconeixia que l’empenyia a desvestir-se i posar-se dintre de la banyera. Banyera? Umm... de què li sonava aquella paraula a més a més de ser el lloc on hom podia quedar ben net i polit? De fet, amb una mica de desodorant i colònia hagués passat. Quelcom ràpid per sortir del pas. Va desvestir-se, va tornar-se a mirar al mirall totalment nu, va gratar-se un parell de vegades la galta dreta del cul i va descórrer les cortines de la banyera. Ostres, la banyera ja era plena! A la paret, enganxat a les rajoles, hi havia un post-it fosforescent amb una nota: “He omplert la banyera d’aigua freda”. Sense signatura. Ostres, aquesta frase li sonava molt... On l’havia sentida abans? Què li recordava? Va alçar la cama i va sucar el dit gros del peu esquerra a l’aigua. La nota no enganyava. Aigua ben freda. Però si jo sóc incapaç de suportar l’aigua freda! , es va dir. Només el fet d’introduir la mà a dintre per treure el tap ja li feia venir esgarrifances. Saps què, no et dutxaràs... Dit i fet! Quan va donar la volta va relliscar amb la catifa dels peus i patapaf!, va caure dintre la banyera. L’aigua estava glaçada! Fet i fet aquell dia era el dia dels cops. Ja no li’n venia d’un. Va posar-se dempeus ràpidament i va sortir de la banyera donant per fet que allò ja comptava com a dutxa, malgrat aquella força desconeguda que l’empenyia a rentar-se ben rentat.

El problema següent se li va presentar quan va veure que la roba amb la que anava vestit abans de posar-se a la banyera (de què li seguia sonant aquella paraula?) ja no estava al terra on l’havia deixada. Ara hi havia una banqueta petita amb una equipació Kappa del Barça de fa molts anys. Va desplegar la samarreta i va veure que a l’esquena hi havia imprès el número 9 i el nom del Kodro. Però allò què era, un malson?

Va sortir al carrer disfressat amb el vestit del Barça i va dirigir-se al punt de trobada que li havia indicat la noia. De sobte, arribant, el va aturar un venedor de la ONCE.

- Compri’m un cupó, que aquest toca segur. Compri’m un cupó!


Tu tries:
a) Compra un cupó.
b) No compra un cupó.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Avui en fotrà tres...


Babot, Babi pels amics, entra per la porta del bar. És alt, prim, cabells blancs i porta ulleres (potser d’aquí li ve l’ull clínic). Només té un defecte: no li agrada l’Iniesta (sí, incomprensible). Per gustos, colors. S’assenta a la taula i diu: “Avui en fotrà tres”. Quan li pregunto si parla de mi aquesta nit em diu que no, que parla de gols (em guinya l’ull) i que el que en fotrà tres avui serà el Messi. Dit i fet! Només ha necessitat disset minuts per fer-lo. El primer de penal (avui tots sabíem, sense cap mena de dubte, que el marcaria); el segon de típic davanter centre, d’estar allà a l’àrea petita i empèneyr la pilota; i el tercer d’aquells de seguir la jugada i una vegada bombejada en profunditat a dintre l’àrea acabar-la rematant al primer toc. Una mica de cada, per variar i tornar a demostrar a tothom que ell no ha marxat mai, que sempre ha estat aquí. Que potser ha tingut un parell de partits on les coses li han sortit malament, és veritat, però que sempre persisteix (gràcies Profeta Pep per ensenyar-nos aquesta paraula tant bonica). Avui ha tapat boques, com sempre que les ha de tapar i ha donat la raó al Profeta que ahir en roda de premsa deia: “Les crítiques a Leo no ens debilitaran, és superior a la resta”. Quanta raó! I és que avui, de nou, el Déu del futbol ha rigut Ha gaudit. S’ho ha passat bé. Ha xalat jugant i combinant. Ens ha obsequiat amb un somriure d’aquells que ens fonen a tots els culés.

La resta del partit, poca història. Dos golassos més: el quart d’Isaac Cuenca (repetint titularitat) i el cinquè de Dani Alves des de fora de l’àrea. Per cert, parlant de Cuenca... el Villa està molt malament, no? Últimament no li surt res, se’l veu descentrat, desubicat, falla ocasions claríssimes d’u contra u amb el porter, rellisca, ... No sé, em pica el nas que com la cosa segueixi així el Camp Nou l’acabarà xiulant. Tant de bo m’equivoqui. Tant de bo.

Només dir que veure els noms dels jugadors descartats avui feia basarda: Xavi i Pedro a la graderia i Iniesta, Cesc, Piqué i Puyol a la banqueta. Aquests dos últims han reaparegut jugant una estoneta de partit. A veure si mica en mica es recuperen que els necessitem.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Presentant la Winnie (segona part).

Amics de la Banyera, fans enfervorits de la Winnie que des de que la veu conèixer (virtualment) no heu pogut aclucar l’ull pensant quina mena de sort correran els seus cabells i el seu pentinat. Doncs bé, aquí va un avanç temporada tardor/hivern.

Hem rebut ofertes substancioses, grans quantitats de diners sobre la taula, però que sapigueu que no, que la Winnie no es ven. Aquesta és nostre. Així que, sisplau, pareu d’insistir perquè, com va dir el seu dia l’ex-vispresident Gaspart (mode Rivaldo activat) en qualitat de vispresident no d’aficionat (quins grans moments quan deia ara parlo com a president, ara parlo com aficionat): “La Winnie no se vende o Chin Chun Chang”.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Graná de ná.

Sona el despertador (per desgràcia) com cada dia laborable (per desgràcia). L’aturo. Faig un badall. M’estiro ben estirat. Obro (com puc) els ulls, miro tot el que m’envolta i... ostres, què faig al sofà dormint? Començo a recordar el que vaig fer el dia anterior. O millor dit, el que no vaig fer la nit abans: descarto festa boja fins les tantes amb quantitats d’alcohol que ni recordo, descarto una baralla amb la parella amb sentència final que m’enviés al sofà a fer nones (ella mai ho faria), ... Vagament comença a venir-me al cap que ahir era dimarts de Lliga i que... estava mirant el Barça! No pot ser! Per culpa del meu Barça avui m’he quedat adormit al sofà? Sí, sí, ja començo a veure la llum. Segurament va ser per culpa d’aquella segona part tant avorrida, tant dolenta, tant pèssima on el futbol dels blaugrana feia son. Una segona part indigne del Barça d’en Pep. Ara recordo una mica el gran gol de Xavi de falta, el debut d’Isaac Cuenca a l’onze titular, la lesió de Pedro, les poques ocasions i horror! aquella cara de Messi que posa quan juga contra Argentina, de desganat, de desmotivat, de que no li surten les coses bé. I és que ahir contra el Gradana, de futbol (Gra)ná de ná.

Però bé, com sempre ens hem de quedar amb les coses positives: els tres punts i... umm... umm... alguna cosa positiva més? Bé, sí, que Cuenca no va desentonar i que amb les lesions d’Affellay, Alexis i Pedro segurament tindrà alguna oportunitat més. Ah! I que la letargia o hibernació durant uns partits a la que ens té acostumats Messi cada temporada s’està salvant, de moment, mitjanament bé (un empat i una victòria). I és que el Barça sense el Messi pletòric, és una mica menys Barça.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Orgullosos del Barça.

Sí, malgrat l ‘empat d’ahir contra el Sevilla. Per què? Doncs perquè com sempre hi van anar, van lluitar, van recuperar pilotes, van fer tot el possible i l’impossible, tocar, tocar, tocar per intentar superar una defensa que semblava un búnker de tant tancada que estava. Va ser, sobretot a la segona part, un constant atac i gol de l’artilleria blaugrana sobre la porteria andalusa per terra, mar i aire. Un setge constant. Però no hi va haver manera. Ni amb un penal a les acaballes del partit. Sí, sí, heu llegit bé: un penal! Quan el van xiular crec que a tot el barcelonisme en ple se’ns van omplir els ulls de llàgrimes, ens vam posar de genolls, amb els braços alçats i donant gràcies a algú per aquell fet que tant sols recordaven els més vells. Fa temps el meu avi em va dir: “Recordo que fa anys, molts anys, al Barça li xiulaven algun penal”. I vés per on ara aquest fet miraculós s’ha tornat a repetir. Per això, per tot això, estem orgullosos del Barça.

Bé farien els jugadors del Sevilla de canviar el lema de la samarreta l’any vinent. Què dic l’any vinent, el partit que ve. Ahir lluïen un “Orgullosos de Andalucia”, però jo, si fos ells, el canviaria per “Orgullosos de Javi Varas”, el porter. Ho va aturar tot. El parable i l’imparable. Pilotes fàcils, difícils i impossibles, xuts enverinats, inclús recordo una jugada que ja estava al terra i la pilota, com si tingués un iman va anar a rebotar-li al cos. Crec que d’aquesta, Javi, et santificaran a terres andaluses. Et faran heroi i el dia 22 d’octubre serà declarat dia Sant Javi Varas. Perquè de tu sí que poden sentir-se orgullosos. Ara, que m’agradaria preguntar-los si també ho estan del Kanouté i Javi Navarro que van acabar expulsats. Lamentable l’actitud de Kanouté abans que Messi llancés el penal provocant-lo, movent la pilota del punt de penal una vegada col•locada i provocant una picabaralla amb Cesc que pobre, està en totes (recordar la jugada del dit a l’ull que és ell qui rep l’entrada que desencadena tot). Quatre minuts van passar des de que es va xiular el penal fins que el va aturar el porter. Últimament penso que al futbol tot s’hi val per aconseguir el fi desitjat.

Però bé, hem de continuar mirant endavant amb el cap ben alt. Ahir estava escrit que el Barça no havia de guanyar el partit. No sé on, però estava escrit: en algun llibre, en alguna estrella, en alguna paret, en algun marge d’alguna llibreta, ... I contra el destí i amb un Messi terrenal, no s’hi pot lluitar.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Temps moderns.

Una proposta de relats conjunts.


La màquina era ja gairebé una realitat. Quedava lluny els dies en que amb els colzes sobre la taula m’havia passat hores i hores sense sortir de l’habitació per tal de tenir enllestit el disseny minuciós sobre plànol. Només quedava acabar de donar la volta al cargol que aguantava la roda que feia moure l’engranatge que donava potència a la màquina perfecte de fer clons.

(so de trons i llampecs)

Hahahaha! Sí, clons!

(so de trons i llampecs)

Per fi podia clonar persones. Però, no! No volia clonar persones. Només volia clonar una persona. Una diva. Una deessa de la cançó i l’espectacle.

(so de trons i llampecs)

Hahahahaaha!

(so d’un pet)

Perdó, se m’ha escapat. Bé, per on anàvem? Ah, si! Clonar el mite de la cançó catalana! La Núria Feliu! Hahahahaha Clonaria i clonaria Núries Felius. Inundaria el món sencer. En tindria una a l’habitació, una al menjador, una al pàrquing, una al lavabo, una al despatx de la feina, una de conserge a l’edifici, ... En definitiva, allà on li vingués de gust.

Va prémer el botó i la màquina infernal va començar a funcionar.

(efectes de llums i fum, molt de fum)

Ejem, ejem! (estossecs) De sobte vaig començar a veure una figura humana, dempeus davant meu. Lluïa el cabell... vermell? I aquells llavis tant grans? I aquells ulls tant pintats? De sobte, aquell personatge terrorífic va parlar: “Yo soy esa, la que te pone la cosa tiesa”. Vaig portar-me les mans al cap i vaig començar a estirar-me els cabells. Nooooo!! No podia ser!! Però, què havia fallat? No ho entenia? La màquina no feia clons de la meva estimada i venerada Núria Feliu, sinó de la Carmen de Mairena!

divendres, 21 d’octubre del 2011

Passatemps.

Observeu atentament aquesta fotografia publicada en una notícia del diari AS.


No trobeu res estrany (bé a part de que aquests dos personatges impresentable ni criden ni diuen res contra el Barça, bàsicament perquè és una foto).

Doncs bé, com podreu apreciar bé, els mànecs dels martells no formen el color blau i grana? Sóc jo o aquesta gent no tenen barcelonitis aguda??

dijous, 20 d’octubre del 2011

Uff... Viktòria!

Jo que sóc patidor de mena; jo que he vist perdre (anys a) partits al Barça contra equips pitjors que aquest Viktoria Pilsen (ostres, ara m’està quedant una mica com la cançó de la Jenifer dels Catarres); jo que crec en les fatalitats més fatals (quan del Barça es tracta) i que estic criat a l’antiga barcelonisticament parlant, cosa que comporta que sempre penso que pot passar el pitjor, avui no tenia les coses gaire clares. A més a més, durant el transcurs del joc veies que era el típic partit en que per més ocasions clares que tingués el Barça, no n’entrava cap: o per mala sort, o per intervenció del porter contrari, o per una cama d’un contrari miraculosament col•locada al lloc precís, o per mala punteria o per ________________________________ (ompliu l’espai en blanc amb frase que cregueu més escaient). Però és clar, contra un equip que defensa amb onze jugadors darrera de la pilota i que a més a més t’ensenya (sí, perquè perill, el que es diu perill no van provocar gaire) que poden arribar a tenir alguna ocasió de gol, o tens una mica de sort i en marques dos o tres o si vas guanyant només per un gol (o empatant, ai, no vull ni pensar-ho) toca això, patir. Però, ai las!, fins que va arribar Villa i va marcar el golet que desaccelerava el batec del meu cor i em feia veure les coses des d’una altra perspectiva.

Ah! Aquí a la meva esquerra tinc un formulari que ara quan acabi d’escriure això ompliré i que enviaré al Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya per tal de que cataloguin el gol d’Iniesta com a una autèntica obra d’art. Mare meva, quin teva meva amb el Messi, encaro amb verticalitat la porteria, paret, meva, paret, meva, l’aixeco am la cama esquerra el punt just per superar un defensa i remato amb la cama dreta per superar el porter i enviar la pilota entre els tres pals. Així de fàcil. I ho dic com si ho fes jo, però de veritat, ahir ho vaig estar intentant a casa amb una pilota de plàstic i no em va sortir. Només està a l’abast d’uns pocs que resulta, per les casualitats més casuals de la vida, que els tenim a can Barça. I tant de bo, sigui per molts anys.

Què més avui? Doncs dos pals, grans jugades del Messi desbordant aquí i allà, Xavi manant, Mascherano tallant, innumerables rondos amb possessions llarguíssimes. Bé, el de sempre. Allò que ens fa xalar tant.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Alcaldes.

L’altre dia pel matí va trucar-me l’Alba enfadada:
ALBA: Vull parlar amb el teu alcalde!
SERVIDOR: com? Bon dia!
ALBA: (amb paciència) Bon dia! Que vull parlar amb el teu alcalde!
SERVIDOR: I això?
ALBA: Porto uns quants dies que a la parada del bicing de casa no hi ha mai bicis.
SERVIDOR: (rascant-me el cap) I què vols que t’hi faci?
ALBA: Doncs que vull parlar amb el teu alcalde. A quin bar el puc trobar?
SERVIDOR: A quin bar?
ALBA: Sí, a quin bar. Amb l’alcalde d’Esterri (el seu poble) quan vull parlar amb ell sobre alguna cosa, vaig al bar i allà xerrem.
SERVIDOR: Ostres, doncs aquí com no l’esperis a la porta de l’Ajuntament o com no facis una sol·licitud via internet o vagis presencialment allà a demanar cita... Ara, no et facis gaires il·lusions...

La conversa encara que és real, era en mode conya, evidentment. Però, és curiós, no? La burocràcia a la gran ciutat i la no burocràcia als pobles petits. Reflexionem-hi, que deia aquell...

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Jornada post, superada amb nota.

Avui era el partit del post. Mira, l’he qualificat així perquè era jornada post-selecció, jornada post-ruptura Puyol-Malena Gracia (no segueixo aquestes coses però sempre te n’acabes assabentant per una banda o altra) i jornada post-recuperació d’Iniesta (retornant al titular després de la lesió).

Abans del partit tenia les alarmes enceses. Com he dit al paràgraf de dalt, era partit post-seleccions. Quan sento la paraula selecció ja tremolo. Mama por! Ho vaig anar a preguntar al metge de capçalera i em va dir que un alt percentatge culés també patien aquest tipus de símptomes. Em vaig quedar més tranquil. I és que gairebé sempre passa quelcom dolent després de les trobades de germanor aquestes que es fan de tant en tant entre jugadors del mateix país (i que alhora serveix a la RFEF per recaptar uns quants – molts – calerons). Però tenim la sort de gaudir del millor equip de la història i, com diu el Profeta Pep, aquests no fallen. I avui no han fallat. No ha fallat Valdés, no ha fallat la defensa, no ha fallat Xavi (gran), no ha fallat Iniesta (magnífic) i no ha fallat Messi (enorme).

El partit d’avui, però, també ens ha deixat per enèssima vegada un misteri sense resoldre. Una pregunta a l’aire que ja fa molt temps que em roda pel cap: què carai ha de fer el Barça perquè li xiulin un penal? El Profeta ho va dir fa dies alt i ben clar: quan Messi cau dintre l’àrea és penal. Mai es tira. Toc, toc, toc! Hi hah algun àrbitre per aquí? Algun àrbitre ho va sentir? Per què no es miren el vídeos de totes les vegades que Messi ha caigut dintre l’àrea durant aquesta Lliga i ha protestat? Veuran que totes, absolutament totes són penal. Ara, entre nosaltres (els àrbitres i jo), una petita ajuda: si veieu que el Déu (amb majúscules) del futbol cau dintre l’àrea i protesta, piteu penal. L’encertareu, segur. És un consell d’amic.

dijous, 13 d’octubre del 2011

Amb tots vostès...

Senyors i senyores, nens i nenes, avis i àvies, catosferencs i catosferenques, pares, mares, fills, tiets, nebots, gendres, cosins, besavis, amics, amigues, fins i tot enemics i enemigues, ... fa temps que vaig prometre a l’Assumpta que faria la presentació en societat del Winnie, el nou inquilí que habita a casa. I aquest moment ha arribat. Sé que esteu nerviosos, jo de vosaltres no també ho estaria. És un moment important a les vostres vides. Potser quan hagueu vist el Winnie també en voldreu un. Sortireu al carrer desitjant aconseguir-ne un. No parareu fins a tenir-lo entre les vostres mans. Voldreu acollir-lo a casa, presumir d’ell, ensenyar-lo a les vostres amistats. Fins i tot fer-vos samarretes de cotó amb una foto estampada on aparegueu vosaltres amb ell, abraçats, amb cares rialleres, demostrant el bon rotllo i la sintonia que es respira a l’ambient que en tens un a prop. La gent quan vegi la fotografia pensarà: caram, quina parella més simpàtica. I aquesta gent també se’n comprarà un, i també es faran samarretes de cotó estampades on apareguin al costat del seu propi Winnie que a la vegada la veuran altres persones que també se’n compraran un i es faran samarretes de cotó estampades que alhora veuran unes altres persones... Bé, no cal que segueixi, no? Ben pensat, ara no sé si ensenyar-vos la foto o no, perquè el pollastre que es pot formar a nivell mundial fa por. I tot per culpa de la curiositat de l’Assumpta...

Bé, crec que m’arriscaré. Fet i fet tenir un món ple de Winnies no pot ser tant dolent. Així que agafeu-vos a les cadires o allà on estigueu assentats o dempeus.

Foto de quan portava tres dies entre nosaltres (quan el vam comprar era tot de color marró i no li havia sortit el cabell):




Foto realitzada avui pel matí:




Què, com us heu quedat? Hola? Toc, toc!! Hi ha algú? Ostres, ja heu marxat a comprar un Winnie? Si és que sou uns impacients!!

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Tu tries (II).

La història ve d’aquí.


- Digui’m? – finalment havia aconseguit despenjar el telèfon.

Silenci.

- Hi ha algú? – va alçar el cap i va donar-se un cop. Merda! No recordava que es trobava a sota de la llitera. Va mirar la pantalla del mòbil i va veure que el remitent de la trucada era desconegut.

Un soroll va arribar-li a les orelles.

- Disculpe – va dir en castellà una veu de dona amb deix sud-americà a l’altra banda del fil telefònic – ¿Tiene usted internet en casa?

- Que si tinc què? Internet?

- Sí, amigo. ¡Dispongo de una oferta que seguro que no podrá rechazar, amigo!

La mare que la va matricular, va pensar per dintre. Tinc una ressaca de cavall, caic de lloros des d’una llitera que no conec, em trobo en una habitació on no havia estat mai, em dono un cop al cap i... tot per vendre’m internet? I a més a més em diu amigo? Amb la ràbia que li feia allò.

- Miri, amigo, ni vull internet, amigo, ni m’interessa, amigo. Així que...

No li va donar temps a penjar que la teleoperadora se li havia avançat. Va grunyir, rondinar, maleir una i altre vegada a totes les companyies de publicitat que trucaven a la gent per oferir internet, va alçar el cap i... pam! es va donar un altre cop al cap. Decididament aquell no era el seu dia. Va sortir de sota la llitera, va alçar-se com va poder i va adonar-se’n que la làmpada de l’habitació estava encesa. Però, qui l’havia encès?

De sobte el mòbil va tornar a sonar una altra vegada. Ara el tenia a la mà, així que ràpidament va veure qui el trucava. Desconegut, novament. Va despenjar traient foc pels queixals:

- Miri, amigo, ja li he dit, amigo, que ni intenet ni històries. Que vull dormir, que no tinc un bon dia i que...

- Vols fer el favor de tranquil•litzar-te? – una altra veu de dona suau, hipnotitzadora, aquesta vegada en català, el cridava a la calma.

- I tu qui ets?

- Si vols saber-ho t’espero dintre de mitja hora al bar de la cantonada.

I van penjar. Uff!! La segona vegada en menys d’un minut que li penjaven el telèfon? Què havia de fer?


Vosaltres trieu:
a) Dutxar-se.
b) Amb una mica de desodorant ja n’hi havia prou.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Un sopar atípic en un bar atípic.

La història té lloc el passat dissabte. Estàvem de cap de setmana per terres penedenques. Tornàvem a Bellvei del Penedès, el poble on dormíem. Havíem decidit sopar per allà, ja que donant una volta el divendres vam descobrir que de bars li’n sobraven. Decidim entrar al primer que passem, sota el reclam del cartell de “Tapas variadas” (con confondre amb “Tàpies variades”, el programa radiofònic del Pere Tàpies). Pot estar bé, ens convencem mútuament. En defensa nostra, diré que sempre fa respecte entrar en un bar que no coneixes, no?


Un cop a dintre, ens assentem a la taula. Tovalles de paper netes reposaven allà sobre. Passats un parell de minuts, li demanem al cambrer la carta. Carta?, ens diu, nosaltres no en tenim aquí. Servim a tothom el mateix. Ah! Ens guaitem amb mirada còmplice, dient-nos que ara que hi estàvem ficats de ple no podíem sortir per potes. D’acord, li responem. Què hi ha? Bé, de primer posem una mica de vermut i després unes gambes a la planxa i si teniu més gana doncs podem posar pa amb embotit. Sí, sí, li diem, ja està bé.


Quan marxa, alço les celles cap amunt i li dic a l’Alba: ens en sortirem (amb la millor cara de polític convençut que sé fer). Miro cap a la meva dreta i veig... dos rotllos de paper de cuina? Sí, sí, no estic somiant. Se’ls deuen haver deixat, penso. Però al mirar a les altres taules ho descarto, ja que també se’ls haurien d’haver deixat a sobre de totes les altres. On carai ens hem posat?, em pregunto. No sé si comentar-li això del paper de cuina a l’Alba perquè no li agafi un cobriment de cor però... massa tard. M’està assenyalant amb un lleuger cop de cap la seva esquerra (és a dir, la meva dreta) on reposen elegantment els rotllos de paper de cuina. Premo els llavis i assenteixo lentament, molt lentament, com donant transcendència al moment.



Passats cinc minuts ve el cambrer amb una safata i comença a descarregar la mercaderia: un parell de plats amb mini escopinyes (un per cada un), uns plat de musclos en escabetx, un plat amb patates de xurreria, un plat amb cloïsses (de llauna), uns cacauets amb closca, unes olives farcides i uns seitons en vinagre. Home, així per sopar, no està malament, no? No havíem sopat en la vida un primer així, però... endavant! Endavant... sí, amb escuradents, perquè sembla que el tema coberts no el toquen.



La veritat és que mica en mica va anar entrant, i ostres, tampoc no és tant dolent. Comentem que el bar sembla que té bastant èxit, ja que no para d’entrar i sortir gent i mai queda una taula buida. L’Alba em diu que hi ha una taula al fons on els hi ha deixat directament les botelles de licor perquè es posin el que vulguin. Ostres, què curiós. Els deuen conèixer.


Seguim avançant en la ingesta i quan acabem el vermut arriben les gambes. Ostres, ens en fem un fart de menjar (els coberts segueixen sense aparèixer i ja els donem per morts i enterrats), però com que encara tenim més gana demanem que ens portin una mica de pa amb tomàquet i embotit. I ostres, quan arriben són dos llesques de pa torrat per cap amb pernil, formatge, bull blanc i espetec.



I de postres? Bé, com que hi ha el mateix per tothom, doncs gelat. El cambrer ens aborda amb una safata amb dos classes de cucurutxos i tres classes de tarrines. Escollim i... tatxan! Hi ha cullera per menjar el vaset de gelat. Sí, però de plàstic. Faig un minut de silenci per l’acer inoxidable que crec que fa anys que va morir en aquest bar. Com a conseqüència d’això, el resultat de menjar el vaset de gelat és haver utilitzat tres culleretes, i les tres es van trencar.



Bé, i ara tocava el colofó final. De sobte apareixen dos gots de tub amb tres glaçons cadascun i tres botelles a sobre la taula: una de whisky marca no t’hi fixis, una que contenia un líquid similar al Baileys i una altre de licor desconegut. Doncs resulta que els d’aquella taula no els coneixien i això és el normal! Li demano que si em canvia l’ampolla de whisky no t’hi fixis per una de J&B i em porta una coca-cola, encara farem alguna cosa. Els meus desitjos són ordres per ell.


L’Alba remata el sopar amb un tallat, que no pot faltar mai. Mentre se’l pren fem una juguesca, que també la podeu fer vosaltres: quan costarà? Fem recompte? El vermut, les gambes, el pa amb embotit, dos begudes (canya i clara), els licors (un amb coca-cola) i el tallat. Li dic que a la de tres hem de dir el preu que creiem. Un... dos... tres... Trenta euros!, coincidim. I vosaltres quan heu dit? Sabeu quant va acabar costant? Ara em fa vergonya i tot, i que consti que li vam repetir per activa i per passiva que si no s’havia equivocat. Doncs (so de tambors)... vint-i-dos euros! Al•lucinant, no?



Ah! Us deixo una foto del lloc (bé, del nom del cartell) No us perdeu el pare noel que penja a la part superior esquerra. Té pinta de portar molts anys allà dalt...

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Tu tries.

L’altre em va venir al cap aquella sèrie de llibres de quan era petit (no sé si encara els seguiran fent) que es deien “Tria la teva aventura”.

No sé si sabeu com anava la cosa, però pels que no, us en faig cinc cèntims: començaves a llegir el llibre i hi havia un moment on havies de decidir entre dos opcions (o més, ara no ho recordo). Per exemple, si vols que el personatge faci això ves a la pàgina tal i si vols que el personatge faci allò altre ves a la pàgina qual. D’aquesta manera el llibre tenia més d’un final, depenent de quina opció havies escollit.

Vés per on que se’m va encendre la bombeta (bé, més aviat va ser l’Alba que va encendre el llum del menjador perquè servidor, absort, estava a les fosques) i vaig pensar que això ho podria traslladar al bloc. Així que som-hi, doncs, aquí comença la història i vosaltres trieu. L’opció que sigui més votada serà la que utilitzaré per continuar la trama.

Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! (típica melodia de nokia que apareix a l’anunci dels cines per avisar-te que apaguis el mòbil)
El mòbil saltava a sobre la tauleta de nit a causa del mode vibració. L’home jeia adormit sobre del llit després d’una nit de festa i posterior ressaca com a conseqüència d’una ingesta alcohòlica sense límits. Recordava vagament... bé, posats a ser sincers, no recordava vagament res del que havia passat la nit anterior. Va palpar amb la mà sobre la tauleta de nit fins que va topar amb el telèfon, però amb tanta mala sort que aquest va caure al terra. Mecàgon!, va grunyir. Sense llevar-se, però reptant fins a posar-se de través va abocar les dues mans per fora del llit fins a tocar el terra. Res, no palpava res i aquell maleït artefacte seguia sonant. Feia temps que pensava que aquella música no era l’adequada i que li feia venir mal de cap. Se l’hauria de canviar per algun d’aquells politons que anunciaven a la televisió per fer-se una mica el modern. Seguint amb l’operació que duia entre mans, va començar a palpar per sota del llit, que era d’on li semblava que venia el so. Res. Es va abocar una mica més tot traient el cap i mirant a sota el llit. Uff! Tot li donava voltes! Maleïda ressaca! Fixant la vista va veure que allà estava el maleït mòbil! Ui, he tornat a dir maleït! M’hauré de comprar un diccionari de sinònims per no repetir paraules, va interioritzar. Va abocar-se una mica més fins que la fatalitat va aliar-se amb la llei de la gravetat i va caure del llit donant-se una bona patacada. Mecàgon!, va tornar a rondinar per segona vegada. No recordava que dormia en una llitera. Però si dormia en una llitera, com havia aconseguit palpar el terra sense caure? Quina mena de flexibilitat havia adquirit sobtadament? Havia aconseguit fer la vertical de gran quan de petit a les classes de gimnàs no li sortia mai? Un moment, un moment. Una llitera? Però si a casa seva no en tenia cap! Llavors, on coi estava dormint?

Va apartar tots aquests pensaments i es va concentrar de nou amb el telèfon, que seguia, pesat, sonant sense parar. Coi de mòbil! Era a l’altre banda del llit, per això no el trobava. S’havia equivocat de costat i si parlem d’una llitera, encara és més greu. Però, on s’ha vist una llitera que no estigui arrambada a la paret? Bé, tant se val! Finalment, reptant per sota el llit, va aconseguir agafar el telèfon. Va obrir la tapa i...

Vosaltres trieu:
a)Va despenjar el telèfon.
b)Va penjar el telèfon.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Petites conclusions del partit d’ahir.

Res, a mode d’apunts:
- Primera part poc vistosa però molt pràctica.
- Segona part patidora, d’aquelles que en altres èpoques ens haguessin marcat un o dos gols i haguéssim perdut el partit.
- Amb la quantitat de lesionats que tenim, jo ja estic content.
- Ah!, per si no ho sabíeu, líders!

Altres apunts:
- Últimament ja no sé si juga el Villa o l’Antonio Orozco. Cada vegada s’assemblen més!
- Crec que Pepe ha fet un campus d’estiu per jugadors de primera divisió: ahir vam veure cops i entrades similars a les que fa el madridista.

Pregunta existencial:
- Ens xiularan algun dia un penal?

ANÈCDOTA DEL DIA.
Amb el propietari del bar on anem a veure el futbol (evidentment, d’una família de xinesos) sempre fem broma sobre l’un o sobre l’altre. L’he batejat amb el sobrenom de Higgins (recordeu aquell del Magnum, oi?) i sempre va molt ben arreglat amb camisa i pantalons de vestir, això sí, ben amunt, que jo crec que últimament ja els porta a l’alçada de les aixelles incorrent perillosament en que li arribin ja a sota el nas. Ahir a la meva esquerra hi havia assentat un home que deu tenir la meva edat i que sempre demana una canya de cervesa i la fa durar tot el partit. D’això se’n queixa molt el Higgins. Home, per ells el negoci és que a poder ser et demanis dues consumicions i l’entrepà. Ahir, el subjecte en qüestió es deuria haver despertat de la migdiada, ja que tenia aquell típic remolí darrere el cap que se’t forma després d’haver estat estirat al llit (o sofà) una bona estona (ah! I de no mirar-se al mirall abans de sortir al carrer). Una vegada que es va acostar el Higgins, li vaig dir tot assenyalant el noi amb un gest d’ulls: “¿Tienes una pinta?”. Ell, tot bromista em respon: “Quien, ¿yo? ¿Tan mal estoy?”. Em poso a riure i de nou fent un gest d’alçat de celles que apuntaven cap al noi de l’esquerra li dic: “No, no, para él. Una pinta.”. “De cerveza?”, em contesta. Quan ja estava desesperat, una ocasió del Barça em va salvar. O potser va ser una Coca-cola que van demanar tres taules més enllà. L’Alba després em va fer entendre que pinta en castellà és peine, i que potser si li hagués dit peine, m’hagués entès. Així doncs, el castellà correcte, passa’l...

ESPAIS PUBLICITARIS.
Maxwell! Adriano! Affellay! Alexis! Iniesta! Cesc! Abidal! Ara pots tenir a casa teva, en exclusiva, les figuretes de tots els lesionats del Barça de la temporada 2011-2012. Corre al teu quiosc! Només amb el diari És port. I de regal amb la primera entrega, una vena compressiva per la cama amb l’escut del Barça.

I a més a més, fes-te la cartilla per aconseguir el vídeo de tots el fora de joc de Villa contra l’Sporting de Gijón (la mare del tano, quin fotimer que li van xiular!).