Ahir vam anar a celebrar un comiat de solter d’un amic (del primer d’aquelles tres bodes que tinc…). Doncs bé, com no podia ser d’una altra manera, vam acabar la nit de… discoteca. Ah!! us pensàveu que, al tractar-se d’un comiat, anava a dir que vam acabar la nit escoltant música i rodejats de senyoretes d’aquestes que ballen despullades sobre un escenari, et parlen de tu i inclús pagant una mica més acaben despullades i parlant-te de tu encara més a prop però practicant altre mena de balls de saló. Ai, és que comiats de solter i noies nues fent coses sempre va relacionat. I mira que a mi mai m’ha agradat aquesta mena d’afegits als comiats. Que voleu que us digui, ho trobo vulgar...
Bé, res més lluny de la realitat del que he explicat, perquè a una discoteca acabes rodejat de senyoretes que ballen mig despullades i et parlen de tu i, no cal pagar (aquesta seria la petita diferencia), però més d’una acaba despullada en braços d’algú altre i practicant balls de saló. Els observadors us haureu fixat en que darrera de la paraula algú he posat la paraula altre. Això és important, i tant! Considero que és un mite urbà que en una discoteca puguis acabar la nit d’aquesta manera. La meva (trista) experiència d’anys i panys d’anar-hi, em diu que és impossible. Però tranquils, ho tinc assumit, un és el que és i no li pots demanar peres a un castanyer.
Doncs res, al que anàvem, que me’n vaig per les rames. El que es casarà va triar anar a una discoteca de Barcelona. Quan va dir el nom, els solters del grup van deixar anar aquella frase ja mítica, com als vells temps, que també sentíem quan érem més joves de: “Oju, en aquesta discoteca diuen que les ties se’t tiren a sobre!”. Jo, que estic feliçment emparellat, no com als vells temps, vaig dir-me que allò no podia ser, que la meva integritat no podia perillar i que dos no acaben junts si un no vol. I com que un no vol, no com als vells temps, no hi havia problema. De totes maneres, abans d’entrar al diguem-li local d’oci (per no dir-li, essent generosos, antre de mala mort), vaig posar-me imaginàriament el casc, la cuirassa, l’espasa i l’escut per tal de treure’m de sobre aquella quantitat ingent de dones que suposadament se’m tirarien a sobre.
Quan vam entrar, a la primera sala posaven una mena de música de sons no identificats i barreges inconnexes d’instruments indeterminats, que et feia preguntar al cap de mitja hora d’escoltar-la si havien canviat de cançó o encara era la mateixa des de que havíem entrat. Allà, evidentment, vaig posar els cinc sentits en repel•lir els possibles atacs femenins cap a la meva persona que, com als vells temps, no es van produir. Anàvem bé!
La segona sala només entrar-hi ens la vam saltar directament. Hip-hop o música que sempre es balla de la mateixa manera: movent les espatlles amb les mans a mitja alçada i els braços separats del cos i mig flexionats (informació al consumidor: no intenteu ballar aquesta música fent el robot, és perillós per la vostra salut). El guerrer que porto a dintre, malgrat el pas fugaç, tampoc va haver de repel•lí cap atac de cap dona de desesperada pels meus ossos, com als vells temps.
Al costat del lavabo hi havia unes escales que menaven a un pis superior on la música estava millor: anglesa dels anys 80 o 90, però de les que encara em sonava alguna. Feia molta calor, cosa que va fer-me pensar pel que veia al meu voltant que les noies van mig despullades faci calor o no (apunt que no es pot arribar a qualificar de científic), no com als vells temps. En aquesta sala vam estar fins al final. Allà, em vaig dir, era on havia de treure el meu instint de guerrer. On, espasa en mà, hauria de lliurar-me dels atacs per tots els flancs de les dones despietades i assedegades de trofeus en forma d’homes. Com als vells temps, no es va acostar cap. Com als vells temps vaig abandonar el local sol. Com als vells temps vaig tornar caminant a casa. Però amb la diferència que ho vaig fer amb un somriure als llavis perquè, no com als vells temps, el meu cor està ocupat per una dona fantàstica a la que m’estimo molt.
Abans de liquidar-lo, però, encara tenen feina per ell. Li faran endevinar els resultats de la final i del partit pel tercer i quart lloc. Zapatero ha manifestat aquest matí quan se n’ha assabentat: “Apoyaré todo lo que diga el Pulpo Paul” (imaginem que amb la mateixa passió que ho va fer amb l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya). També ha declarat que cas que el govern alemany vulgui posar fi a la vida de l’animal, no s’ho pensarà dues vegades a l’hora d’envair el país amb el legionaris, que no descarten canviar la cabra pel pop. Segons fons a les que ha tingut accés la Banyera, també han proposat un intercanvi d’hostatges: Espanya entregarà Juanito Muehlegg (aquell esquiador alemany nacionalitzat espanyol que va guanyar la medalla d’or d’esquí però que per dopatge li van retirar), Guti i 10 milions d’euros a canvi del traspàs del Pop Paul. També han convocat una contra manifestació pel dia 10 de juliol a Madrid a la mateixa hora que la que se celebrarà a Barcelona, sota el lema: “Todos somos Paul”.
