dimarts, 30 de desembre de 2008

“Un món sense fi”.

O un llibre sense fi, també es podria titular. Perquè és llarg i sembla que no s’acabi mai (i amb això no estic dient que sigui avorrit). El pla per aquestes vacances, com que no tenia res a fer, era clar: començar i acabar la segona part d’ “Els pilars de la terra”, d’en Ken Follett. I ja ho he fet. Les 1.259 pàgines que integren el llibre (amb agraïments inclosos), me les he fos en nou dies. Tot una fita! He passat matins sencers llegint, mitges tardes, nits... I ahir, vaig finalment enllestir les darreres seixanta pàgines que em quedaven.

És un llibre distret, amè, enrevessat (per com l’escriptor entrellaça les històries de tots els personatges que hi apareixen). Hi ha molts bons, bons, dolents i molt dolents, i la història es situa on acaba la primera part: a la catedral de Kingsbridge. Tot una gran novel·la (digne de ser portada a la gran pantalla o emetre’s en capítols com “El cor de la ciutat” per amenitzar les sobretaules de dilluns a divendres). En fi, un llibre del tot recomanable... si teniu temps i us atreviu a enfrontar-vos a un dels llibres més gruixuts que m’he llegit (descomptant “El senyor dels anells”). Ara, quan comenceu a llegir, no el podreu deixar...

dimecres, 24 de desembre de 2008

Bon Nadal i bones festes!!

Arribats ja al dia vint-i-quatre de desembre, no em queda ja més sortida que desitjar-vos que tingueu un molt bon Nadal a tots i que gaudiu d’unes molt bones festes, que us portin moltes coses els reis, els pare Noel, el tió, o qui sigui l’encarregat de fer-vos desembolicar regals i de portar-vos il·lusions i que, com cada any, els vostres propòsits (qui en faci, perquè jo no) de començament d’any els podeu arribar a complir durant el 2.009.

Ah!! Per acabar, només dir-vos que l’altre dia estava escoltant un programa de ràdio on, per variar, parlaven de la crisi aquesta tant famosa que es veu que ens ha agafat a tots per sorpresa. Van dir que la nostra economia es basa en un 65% en el consum. Per tant, ja sabeu, si no voleu que s’enfadi el Solbes, us toca consumir com autèntics possessos per aixecar el país. Jo ja m’he aplicat aquesta màxima i de moment ja porto cinc euros gastats en regals... Crisi, qui ha dit crisi??

dimarts, 23 de desembre de 2008

La salut és el que importa.

Crec que és la frase que s’ha repetit més avui per la geografia catalana. I no ho ha dit ni cap metge ni cap pacient. Precedida de la interrogació “Què ens ha tocat quelcom a la loteria?” i la resposta “No!”, era quan recorríem al refranyer popular (apartat respostes per la loteria de Nadal) i deixàvem anar aquesta frase tant recorrent després de la negativa de sempre. Ven mirat, ja la podríem dir directament i estalviant-nos els prolegòmens (tant necessaris per altres coses).


Avui, mirant la televisió, concretament els telenotícies nacionals i de fora, tot eren imatges de felicitat, cava i nens de Sant Ildefonso cridant xifres i quantitats de diners amb aquella cantarella tant particular que se’t fot al cap i que no te la treus en dies. Bé, escoltant RAC1 una estona per matar el cuc del meu setè dia de vacances, ha estat cantant els números un noi que estava fent el canvi de veu i que el seu to era més proper al de la Carmen de Mairena que la dels nens de l’escolania de Montserrat. I seguint amb les imatges televisives, sortia gent botant i cridant consignes com “Sí, sí, sí, la grossa ja està aquí!” i “Ese Pepe, ese Pepe, eh! eh!”. I aquell Pepe, ebri mig de felicitat i mig d’alcohol, que tal com pronosticava l’anunci del calb de la loteria la sort li havia acompanyat, intentava saltar compassat amb els dos companys que l’abraçaven pel flanc dret i el flanc esquerra mig ajudant-lo a fer el saltironet gloriós que l’havia de fer aparèixer a totes les portades dels telenotícies de les espanyes.


I jo em mirava tot aquest espectacle, només comparable a la consecució d’algun títol d’algun equip de futbol, amb la fotocòpia dels dos únics dècims que he jugat i que m’he partit amb un company de feina: 33.439 i 84.104. Res de res! Bé, no he mirat la pedrera, però he respirat fort, he tret l’aire, he fet un parell d’estiraments de cames i braços i he comprovat que tinc una salut de ferro... si no fos pel mig atac de lumbàlgia del costat dret.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Remuntada i… campions d’hivern!

Ara us seré sincer: sóc un culé d’aquells que sóc pessimista de mena, i avui no ho veia clar. Signo l’empat, li he dit avui a l’Alba abans de començar. No ho sé per què, ja que aquest Barça transmet bones sensacions, però la cagalera sempre la tinc a sobre. Sóc el típic culé, amb els meus pros i els meus contres! Però és clar, llavors es quan aquest Barça surt a jugar i sempre em porta la contrària. I benvingut sigui! Imagino que algun dia canviaré la meva visió pessimista... algun dia...

La primera part ha estat bastant discreta per part dels dos equips, malgrat que el Barça ha tingut més ocasions que el Vilarreal. Poc a explicar, d’aquelles primeres parts que no passa res però que si el Barça hagués estat encertat, malgrat no fer una gran joc, hagués marxat al vestidor amb avantatge al marcador, no amb el resultat inicial. Per tant, segona part oberta i tots els deures encara per fer.

La segona part, però, ja va ser una altre cosa. I va canviar la tònica gràcies a que el Vilarreal va avançar-se al marcador el minut dos de la represa mercès al gol de Cani... i a l’errada de la defensa blaugrana que es va deixar trencar el fora de joc de manera clamorosa. Però bé, com anava dient: gràcies Cani, gràcies Vilarreal i gràcies Barça per posar-vos les piles, ja que el decorat i el joc blaugrana va canviar per complert d’ençà del gol. Va ser quan va aparèixer el Barça, el nostre Barça, el Barça al que estem avesats aquesta temporada. Aquell que tira endavant i va a pel partit. Ara penso que potser ja els estava bé l’empat i per això van sortir a jugar d’aquella manera. No ho sé. El cas és que Xavi va agafar el timó i l’equip va començar a funcionar. I va venir el gol d’en Keita set minuts més tard a centrada seva (i cantada del porter Diego López) i dotze minuts més tard d’aquest gol va fer la centrada que va possibilitar la rematada d’Henry i el u a dos final del marcador.

I per si el partit no estava emocionant va ser quan va aparèixer d’entre els vint-i-cinc homes de dintre el rectangle de joc, el que menys havia d’aparèixer: l’àrbitre! Va expulsar Piqué amb una segona tarja groga que no era ni falta seva, es va empassar un penal claríssim sobre Samuel Eto’o i va acabar afegint cinc minuts als noranta reglamentaris. Però malgrat tot això i les tres grans ocasions errades pel Villarreal, el Barça va defensar-se amb ungles i dents i Xavi va carregant-se l’equip a l’esquena per tal d’allunyar la pilota de l’àrea blaugrana i va emportar-se els tres punts del partit i una altre victòria d’aquelles treballades i de prestigi.

Resumint, últim partit de l’any i últim partit del Tourmalet superat amb un dotze de dotze. Millor impossible! (com el sorteig del passat divendres). Un Barça que fa por, que tanca la paradeta del 2008 amb uns números per tremolar i que ja treu deu punts al segon classificat. Impressionant!! Per treure’s el barret!!

EN POSITIU.
La remuntada, sens dubte! El gol del Villareal va ser l’antídot al joc discret i va fer posar les piles als blaugrana.

Henry va fer un partit bastant complert, va marcar el gol de la victòria i va ser el millor home davant.

Xavi va fer una segona part fantàstica i es va carregar l’equip a l’esquena i els va dur de cara a la victòria. Ah!! I aquesta setmana va signar la renovació fins el 2.014, sinó recordo malament.

EN NEGATIU.
Vull fer dos crides des d’aquí a dos homes que ahir no van aparèixer:
- Messiiiiii!! Meeeeeeessiiiiiiiiii??
- Eto’ooo!! Etooooooo’oooooooo?
Algú els va veure ahir sobre el terreny de joc? Si els heu trobat, digueu-los-hi que el Barça els va trobar a faltar ahir. No puc oferir recompensa, ho sento!

El gol encaixat, que feia ja moltes jornades que no en rebíem cap.

divendres, 19 de desembre de 2008

Millor, impossible!

Perdoneu-me que comenci citant el títol d’aquesta pel·lícula (que no he vist), però és que m’ha semblat molt apropiat. El sorteig pels interessos blaugranes no ha pogut anar millor. Ens ha toca, a priori, el rival més dèbil (mira, com el programa aquell de televisió...) dels quatre que ens podien tocar. A saber a part del designat Olympique de Lyo: Chelsea, Inter de Milà (amb Mourinho de director d’orquestra per si li tocava venir de nou al teatre) i Arsenal. I és que quan les coses et van de cara, la sort sempre et somriu, siguis on siguis. I com que diuen que va per barris, s’ha quedat instal·lada al de les Corts, perquè allà a Chamartín ja poden tremolar que els ha tocar el Liverpool (amb Beatles inclosos i cd de regal) amb el partit de tornada a Anfield. Laporta també haurà ballat alguna cançó d’aquest conegut quartet quan ha conegut la designació? Així doncs, us prego ja que comenceu a resar unes petites oracions pel difunt Reial Madrid que en breu (pels volts de febrer) deixarà de ser equip europeu per centrar-se única i exclusivament en el seu objectiu d’aquesta temporada: aconseguir una plaça per anar a la UEFA l’any vinent.

De totes maneres, tornant a mirar els aparellaments (que no oblidem que parlem de vuitens de final i no de semifinals ni quarts...) que la deessa fortuna ha dictat, ens trobem amb un Manchester United – Inter de Milà, o millor dit, dos dels possibles finalistes es troben ja a vuitens i un d’ells dirà adéu. I també un Chelsea – Juventus, per tremolar... I per contrapartida, trobem que equips com el Panatinaikos poden passar a quarts si guanyen al Vilareal. En fi, tot un al·licient... Resumint, que hi ha eliminatòries més fortes a vuitens que les que podem trobar-nos a quarts! A mi, particularment i mirant-m’ho des del punt de vista culé, ja m’està bé! A l’espectacle i al morbo, ja és un altra cosa...

dimecres, 17 de desembre de 2008

“The Bicing experience”.

Ahir, primer dia de vacances de Nadal per mi, vaig aprofitar el matí per fer gestions a la Campana. M’havia de renovar el carnet de conduir i he aprofitat també per fer-li un tràmit a l’Alba. Així que, abusant de la seva confiança, vaig demanar-li que em deixés el carnet del Bicing per poder fer els desplaçaments més ràpids (i gratuïts, perquè no dir-ho). Ahir dia plujós, de calabobos que en diuen per algun lloc. Però no em vaig tallar gens ni mica. Amb prudència, no ha de passar res. Si no em descompto, vaig utilitzar el servei de Bicing fins a cinc vegades, amb resultats dispars:

1er trajecte - De casa a La Campana.
- Temps: plujós.
- Estat de la bici: idoni. El vermell era descolorit.
- Incidències: A l’hora de tornar la bici, vaig anar provant diferents forats per amarrar-la i (gràcies llei de Murphy!) només va funcionar l’últim.

Centre Mèdic i La Campana.
Passo la revisió metge d’aquestes d’estar per casa perfectament, em donen el meu certificat mèdic i entro a La Campana. Pago les taxes meves i de l’Alba. Aconsegueixo renovar el meu carnet però el tràmit d’ella no el puc fer. La funcionària de torn, afectada per un fort constipat, sense gairebé veu i emetent gemecs inaudibles (digne d’admirar que essent funcionària com és no s’hagi quedat a casa), m’indica que falta que la interessada m’ompli un paper anomenat “talón-foto”, vell conegut meu de la darrera vegada que vaig estar-hi. Per tant, he de fer-li una visita a l’Alba al despatx.

2on trajecte – De La Campana al despatx de l’Alba.
- Temps: plujós.
- Estat de la bici: el manillar està torçat i jo apunto cap a l’esquerra, però la bici va recta. El color era d’aquell vermell passió.
- Incidències: A l’hora de tornar la bici em trobo amb el mateix problema que al 1er trajecte, però no apuro tant i al tercer intent aconsegueixo que es quedi amarrada.

3er trajecte – Del despatx de l’Alba a una estació de bicing indeterminada.
- Temps: plujós.
- Estat de la bici: desastrós. El seient es mou amunt i avall aleatòriament i no hi ha manera d’equilibrar-ho. Vaig tota l’estona amb el pinyó gran, amb la qual cosa, vaig fent el molinet amb les cames mentre balancejo el cos al ritme del seient. Decideixo parar a una estació de bicing a un punt indeterminat de la ciutat per fer canvi de màquina.
- Incidències: m’he d’esperar deu minuts per agafar una altre bici degut a la normativa vigent.

4art trajecte – D’una estació de bicing indeterminada a La Campana.
- Temps: plujós.
- Estat de la bici: el seient ja no es mou, però el pinyó segueix sense canviar i jo segueixo fent el molinet. La sensació d’anar assentat sense balancejar-me m’aporta un plaer indescriptible.
- Incidències: cap ni una, perquè ara he aprés que els forats per deixar la bici que funcionen tenen una llum verda fixa.

La Campana.
Allà no he de fer cua. Com que la funcionària que m’ha atès no està, m’adreço a la del seu costat. Li dono el famós “talón-foto”, posa cara de perplexa i em comenta que pel tràmit que li he de fer a l’Alba no cal omplir aquest imprès. Li dono les gràcies i li dic que no pateixi, que ella està treballant i jo de vacances i que disposo de tot el temps del món per anar-me passejant per Barcelona i els seus carrers i que molt gustosament estic vivint el “The Bicing experience”. Que plou, però que no passa res perquè que de tant en tant un s’ha de mullar per refrescar les idees.

5è trajecte – La Campana fins a Lluert.
- Temps: plujós.
- Estat de la bici: el manillar es mou endavant i endarrere. Puc canviar correctament tots els pinyons.
- Incidències: avanço a un parell de ciclistes i faig sonar el timbre per avisar a un vianant que el carril bici és justament això, un carril bici, i no el pot envair.

A Lluert.
Aquest és el nom de l’empresa que tenen uns amics meus. La parada és bàsicament per tres coses:
a) Per saludar-los afectuosament i preguntar-los si encara els dura la ressaca del cap de setmana.
b) Per fer-me una mica el fatxenda i passar-los per la cara que ja estic de vacances.
c) Que em deixin connectar a internet perquè he de fer una gestió amb el banc i a casa l’Alba ens hem quedat sense ordinador que l’estant arreglant i, per tant, sense possibilitat de connectar-nos a internet (el tam-tam no l’he provat). És per tant que des d’aquí, demano disculpes si no faig un seguiment acurat de tots els blogs que habitualment llegeixo. Aniré aprofitant-me de les biblioteques públiques i de familiars de confiança (accepto convidades a dinar i sopar) per apropiar-me del seu punt d’accés a internet.

dilluns, 15 de desembre de 2008

La Marató de TV3.

Ahir, com per la majoria de vosaltres és sabut, es va celebrar la Marató de TV3. L’Alba i un servidor vam participar de voluntaris. La tasca que em van assignar va ser la de cap de taula. Sonava bé... Les hores prèvies estava nerviós. No m’havia llegit les tasques que havia de fer, i pel que anava llegint a mesura que m’estudiava el paper que ens havien entregat a la sessió de formació, ho veia cada vegada més complicat: resoldre dubtes als telefonistes, encarregar-me de subministrar butlletes, parlar amb els de la Caixa (parlem?), amb els auditors... En fi, un munt de coses que no m’entraven al meu cap atrofiat quan les intentava memoritzar. Semblava un examen final d’aquells de quan anava a l’escola. Fins hi tot durant trajecte de casa a la carpa on havíem de presentar-nos vaig anar amb el paper a la mà llegint-me’l i rellegint-me’l.


Pels voltants de la carpa del campus sud de la Diagonal, vam començar a trobar-nos a senyores (o senyors...) d’aquelles que fumen, duen bossa de mà i parlen de tu i jo els volia preguntar en la meva qualitat de cap de taula si volien fer alguna donació per la Marató de TV3. L’Alba no em va deixar. Llàstima, perquè segur que tenien moltes coses interessants que aportar...


Només arribar, ens acreditem, deixem les coses al guarda-roba i pugem a la sala de descans, que estava plena de coses molt bones per menjar i beure. Amb la panxa plena segurament que es podia fer millor la feina...


Arribat el moment, ens van cridar als caps de taula i van fer-nos entrar a una sala immensa ocupada per deu fileres de taules llargues amb deu telèfons cadascuna. A mi va tocar-me la taula nou. Hi havia nervis entre tots. La noia que tenia de cap de taula al costat no parava de preguntar-me coses i jo no parava de respondre-li el que em donava la gana. M’atabalava una mica els seus aires de superioritat. Li deia per espantar-la que s’aprengués les seves tasques perquè passaria el responsable a fer-nos preguntes i si no les sabíem ens desqualificarien. Sembla que la tàctica va funcionar i va deixar-me respirar una mica.


A les vuit, i quan tothom ja era al seu lloc (telefonistes, encapçadors, auditors, runners,...) van donar l’ordre de penjar els telèfons que romanien despenjats i vam entrar en acció. Va trigar a sonar la primera trucada, però quan vam sentir el so del telèfon va haver-hi un ohhhhh general. Com quan obres un regal de Nadal!!


S’ha de dir, però, que el volum de trucades pel que fa a la meva taula no era exagerat. Anàvem fent, jo anava recollint butlletes i contestant preguntes, però hi havia algun que altre voluntari que estava amb els braços creuats. Feia conya amb el cap de taula de la meva esquerra que ocupava la darrera taula (la que feia deu), perquè ells sí que estaven morts de fàstic. No sé si no funcionava el desviament de trucades o no hi havia gaire volum de gent per fer donatius, però van passar-se una bona estona (sense exagerar mitja hora llarga) de braços plegats. Jo, anava fent la meva feina, i de tant en tant li anava dient al meu homòleg: “Veig que no et treballen molt els teus... Els meus, en canvi, són una màquina de fer calés!!”. El moment més emotiu, però, va ser quan el primer component d’aquella taula va rebre la primera trucada. Sí senyor!! Rialles de felicitat i gairebé abraçades i petons entre tots els del grup. Jo els vaig animar a fer l’onada i tot, per celebrar-ho!


Una de les funcions que vaig autoassignar-me va ser la de donar-li conversa al pobre runner (noi encarregat de recollir les butlletes plenes que els donaven els caps de taula i portar-les als encapçadors) que tenia al costat. Com que el volum de feina era bastant baix, se m’avorria. Em va fer un anàlisis detallat del volum de trucades res

pecte al que s’estava emetent en aquell moment per TV3 (teníem televisors distribuïts per la sala i ho podíem veure). “Ahora hay más llamadas porque están emitiendo anuncios”, “Dentro de poco bajarán las llamadas porque es la hora de preparar la cena”, ...


Amb el volum de trucades gran, sobre tres quarts de nou, vaig girar-me un moment cap a la taula de darrere, els pobres que no tenien gairebé feina ni moltes garanties de tenir-ne, per més que ells volessin, i els vaig veure a tots deu xerrant per telèfon! Quin alegria!! El cap de taula regalimava felicitat per tots cantons, m’assenyalava la taula i reia. Vaig acostar-me, li vaig donar la mà per felicitar-lo i discretament i amb un somriure als llavis li vaig rec

ordar que la meva taula el guanyava de carrer, que havíem recaptat ja un munt de diners i que ja era hora que els seus deixebles es posessin a treballar.


I arribades les nou de la nit, van baixar en sec el nombre de trucades. Segons l‘anàlisis del meu tècnic/runner, era degut a que estaven emetent el telenotícies i que la gent estava sopant. Els telefonistes anaven xerrant entre ells, els de la taula de darrere, que seguien amb la seva ratxa de rebre ben poques trucades, van començar a jugar a fer carreres amb els bolígrafs, un altre va fer una pancarta que posava: “M’avorreixo, truca’m”. En fi, que cadascú passava els moments de tedi de la manera que podia. Una noia de la meva taula va trucar des del telèfon on rebíem les trucades a la seva mare per obligar-la a fer una donació. “¡Pues tu sabràs cuánto quieres dar!”, li anava dient, “el dinero es tuyo”.


Minuts abans de que acabés l’informatiu, va passar una dona per la taula i ens va comentar que en breus instants connectarien en directe amb la sala i que tots havíem de fer que parlàvem per telèfon i teníem molta feina. Caram! Això és pur màrqueting, li vaig comentar. El company analista/runner va fer que sí amb el cap per afegir que “dentro de poco la gente habrá acabado de cenar”. Jo vaig dir-li a la senyora del màrqueting que si de cas ja agafaria una ampolla d’aigua i faria veure que parlava per telèfon, pel tal de motivar també a la gent i perquè veiessin que no estava parat. De totes maneres, no va caler tanta parafernàlia, ja que després del TN el nombre de trucades va pujar vertiginosament i fins i tot els de la taula del darrere rebien trucades i el meu analista/runner estava content perquè la gent havia acabat de sopar.


A les deu de la nit, quan es va produir el relleu, vaig comentar-li a l’Alba que m’hagués fet il·lusió agafar alguna trucada, i com que vam sentir que potser quedaven telèfons lliures, va estar d’acord en quedar-se i fer també el segon torn. En una taula que vam veure dos llocs buits ens vam assentar i vaig poder complir el meu petit somni de parlar amb la gent i recollir donatius. Va ser molt reconfortant el poder parlar amb la gent (grans, petits, mitjans, homes, dones, ....) i sentir com ells també t’animaven i t’agraïen la tasca que feies.


La veritat que les quatre hores que vam estar fent feina se’m van passar volant!! Uns minuts abans de les dotze vam marxar per poder agafar el metro. Sortint, la nit era freda i plujosa, però nosaltres teníem les mans calentes de tant escriure i el cor alegre de satisfacció per haver aportat el nostre petit gra de sorra a una causa solidària. Estàvem feliços... però jo patia per les pobres senyores que fumen i parlen de tu que estaven a fora mullant-se. N’hi havia una que no portava pantalons i ensenyava el cul. Imagino que hauria perdut els pantalons en algun lloc. Si es que la gent es despistada...


ANÈCDOTES.

- Un dels donants era una senyora que es dia Generosa Catalán. Veieu com no està renyit el nom amb el cognom...

- L’Alba va recollir imports de donacions bastant altes: 300 euros, 600 euros i una de... 3.000 euros!! Increïble fins on pot arribar la solidaritat de la gent!!

- Hi ha hagut un moment que hem acabat totes les butlletes que hi havia i fins que no n’han portat més, hem hagut d’agafar les peticions telefòniques en folis partits per la meitat. Finalment, n’han arribat més, i hem pogut tornar a la normalitat de la butlleta impresa.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Primer acte de la tragèdia blanca.

Apoteòsic! I sobre mullat, que ahir no va parar de ploure durant tot el partit. Ara, jugant amb l’avantatge de que sé què ha passat perquè ja ha acabat el clàssic, què voleu que us digui... Crec que no canvio la golejada o la maneta que demanava pel que va passar ahir. Perquè ahir el Barça va ser cruel, va ser dolent, com aquells personatges malvats de les tragèdies gregues. Els vam estar donant esperances, els vam estar posant la mel als llavis durant gairebé tot el partit, fent-los creure que podrien treure un resultat positiu i digne del Camp Nou. Ha! Creieu-vos-ho, insensats! Feu-vos il·lusions i castells a l’aire. Toqueu el cel, gaudiu del moment, perquè a l’hora de la veritat, res de res. La glòria només esta reservada pels millors, els campions, els autèntics números u. La davallada a l’infern és més dura quan has tingut el cel a tocar. Els protagonistes del desenllaç fatídic blanc van ser el malvat Eto’o, que s’hi va recrear fallant un penal (minut setanta), per esmenar el seu error marcant un gol de córner (minut vuitanta-tres) i Messi, que ahir tot sigui dit no va estar gens fi, posant a tots al seu lloc amb un tros de gol (minut noranta-u).

A mi m’agrada sempre dir les coses com són, i aquest Madrid tant acabat, que va venir amb els efectius que va venir (vuit o nou baixes), que tothom donava per golejat i mort, que el Barça havia de guanyar sense baixar de l’autocar, va fer un partit molt seriós en defensa. El plantejament, però, va ser d’equip petit: tancats darrere, perdent tot el temps del mon i esperant que el Barça perdés la pilota per sortir al contraatac. Això sí, l’àrbitre també va afavorir aquesta tàctica blanca essent molt permissiu i no ensenyant targetes per la quantitat de faltes (alguna d’elles pujada de to) que van fer.

I ahir vam veure un bon partit (la primera i la segona part se’m van passar volant!), on el Barça va ser qui va portar tot el pes del joc (possessió gairebé del setanta per cent) i on el Madrid va disposar m’atreviria a dir de les ocasions més perilloses del partit (a banda dels gols i el penal) mercès a, si no em descompto, un parell d’ocasions claríssimes per avançar-se al marcador, fruit de dos contraatacs. Però un gran Valdés va impedir-ho. I és de justícia situar al porter blaugrana on es mereix, a dalt de tot. Perquè segurament si el Barça va guanyar ahir va ser gràcies a ell i a les seves parades. No vull pensar què hagués passat si el Madrid s’hagués avançat al marcador.

Què he après? Doncs que potser l’eufòria no és bona, perquè ahir vaig veure a un Barça que va jugar bastant precipitat a la primera part, amb aquella ànsia d’anar a buscar el primer, perquè tothom sabia que si el primer queia aviat, segurament el segon, i el tercer i ves a saber quants més en podrien caure. Però no va ser així. I recordant al mític Casaus, no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat. De totes maneres, ja són dotze punts que el Barça li treu al Madrid, o el que és el mateix, quatre partits de distància quan tot just s’han disputat quinze jornades de lliga. Impactant la dada.

EN POSITIU.
Malgrat que el joc del Barça no va ser del millor que s’ha vist aquesta temporada, vam veure un partit molt distret i emocionant. D’aquells que fan afició.

Sens dubte, el Madrid se’n va tocat del Camp Nou.

Víctor Valdés ahir va salvar al Barça i va tenir una nit molt inspirada. Dedicat a tots els seus crítics, imagino!

EN NEGATIU.
Gudjohnsen no em va agradar gens. Va perdre pilotes al mig del camp bastant perilloses que van suposar algun que altre contraatac blanc. Però ja sabem que tècnicament és limitat i, d’on no n’hi ha no en pot rajar... Ai, bacallà!!

Messi, malgrat el gol, va fer un partit molt discret.

L’àrbitre, lluny d’escombrar cap a casa, va posar a més d’un culé (entre els que m’incloc) els nervis de punta. No em va agradar gens l’arbitratge. Raser diferent pels dos equips.

Això de que els dos equips surtin a l’hora al començament del partit, no m’agrada. Trobo a faltar aquelles escridassades que rebia el Madrid fa anys. Encara sento els xiulets al traïdor quan va trepitjar el Camp Nou per primera vegada amb la samarreta blanca (jo estava al camp!).

dissabte, 13 de desembre de 2008

Nova modalitat: Ikea a l’inrevés.

Ja sé que la ratxa de fer la tercera anada consecutiva a l’Ikea va quedar trencada la setmana passada (com aquesta la ratxa del Barça de vint partits sense perdre), però bé, per l’estadística aquella que li agrada a més d’un, quedarà escrit que en un mes, vaig trepitjar el santuari dels mobles munti-se’ls-i-transporti-se’ls-vostè-mateix tres vegades. És a dir, que tres de les quatre setmanes del mes he acudit amb peregrinació com la majoria d’habitants barcelonins i de la perifèria al racó suec per excel·lència d’aqueta Barcelona políglota, oberta i universal.

I ahir divendres vaig decidir innovar. Per què no?, em vaig dir. En la variació està el gust, diuen, i jo vaig aplica la màxima. Vaig comentar-l’hi a l’Alba de jugar-nos el tot pel tot i fer el recorregut a l’inrevés. Aquesta improvisada aventura començaria entrant per les caixes de la sortida i arribant fins on el cos ens portés o fins que la massa humana de gent incontrolada ens deixés avançar. I així ho vam fer. Jo vaig passar primer i desapercebut, però a l’Alba li van cridar l’atenció, pobra, però va decidir fer-se l’Ikea, és a dir, el suec, i desafiant al treballador que volia frenar la nostra aventura, va seguir endavant com una campiona. Té la seva cosa començar per aquells prestatges enormes on esperen les caixes amb tots el mobles desmuntats, seguir per la zona de jardineria (testos i plantes), i anar avançant per les seccions per acabar finalment a la zona de cuina on olles i plats t’ensenyen la bandera de quadres de l’arribada.

És una cosa recomanable, que voleu que us digui. Com que vas a contracorrent, sembla que no hi hagi tanta gent, ja que tots et venen de cara i ningú d’esquena. Proveu-ho, de ben segur no us en penedireu!!

divendres, 12 de desembre de 2008

Manifest d’enaltiment barcelonista abans del derbi.

Companys i amics barcelonistes. És el meu deure com a blaugrana de pro encoratjar-vos a tots i a totes a que no perdeu la fe, a que tingueu esperança en aquest Barça, que guanyarem segur per molt canvi d’entrenador que s’hagi produït a les files blanques, que són els que són i que venen els que venen i nosaltres el dissabte en serem 100.000 contra trenta, i això es notarà. No en va, he declarat aquest blog “pro-humiliació als blancs!! Per una golejada justa.” Perquè se la mereixen. Perquè l’han d’encaixar, perquè aquest és el seu destí des de que va començar aquesta temporada. Una golejada que aquest Barça ens la deu des de l’any passat on més d’un es va esborrar i va passar de tot (per sort crec que només en queda un d’aquests i està totalment recuperat).

Podria dir que Al loro!, que no estem tant malament. Que els guanyarem de carrer perquè hi ha molta gent que diu que és del Barça i no ho és. Perquè sinó ni els llegiria ni els escoltaria ningú. Però no ho diré, encara que us sembli haver-ho llegit. Tot són il·lusions de la ment, que de vegades juga males passades. Però no us preocupeu, perquè si torneu a llegir aquest paràgraf us semblarà tornar-ho a llegir, però qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

He vist els ulls de Xavi quan ha parlat aquesta setmana en roda de premsa i m’han dit que sí, que realment la cosa va seriosament. Són ulls amb foc, ràbia i ganes de passar full tot el que significa l’era del vedetisme. M’han dit que es volen prendre la revenja de l’any passat. Volen tornar-los el passadís, el 4-1 i canviar aquella cara del Raúl celebrant com un possés els gols que ens van marcar (i els que es van quedar amb les ganes de marcar-nos) per una de total abatiment. Aquells crits de l’afició blanca demanant als seus una maneta de gols. És clar, que després també he mirat els ulls i he sentit les declaracions del Márquez (que no té sang, que té orxata) i no m’han semblat el mateix, però que faré com a la mili i li posaré un “se le supone” i li mantindré la presumpció d’innocencia . Per no parlar de l’Eto’o, que de ben segur ha de tenir una fam terrible de guanyar al Madrid. Són jugadors que s’hi deixaran la pell, no ho dubteu. Com en Puyol, un altre dels nostres i que ho sent. Perquè en aquest tipus de derbis no només cal ser del Barça, sinó també sentir els color i saber què significa humiliar a l’etern rival. En definitiva, viure en blaugrana i respirar barcelonisme per tots els porus de la pell.

Sé sobradament que la lluita serà dura. No serà fàcil i no ens ho posaran fàcil. Però estem suficientment capacitats per aconseguir la proesa de marcar-ne, com a mínim, cinc. Per això, quan el jutge d’aquesta lluita sense quarter xiuli en començament i xoquin les espases, quan el fragor de la batalla estigui en el punt més àlgid, només un crit valent forjat dintre de les nostres goles des de fa segles podrà ajudar als nostres i només la comunió perfecte entre equip i afició ens conduirà a la victòria final. I quan el rellotge marqui gairebé les dotze de la nit del dissabte/diumenge i veiem l’enemic abatut, sortint capcot de l’escenari de la batalla, sense esma i amb cara de pomes agres pel dolor que els haurem infringit, una alegria immensa i desbordant ens farà aparèixer un gran somriure a la cara i, probablement, alguna que altre llàgrima de felicitat culé regalimarà per la galta de més d’un aficionat patidor i sentimental procedent d’uns ulls brillants i plens de vida. No defalliu, sisplau. Creieu-hi! Perquè si la fe mou muntanyes, no serà capaç d’ajudar a marcar la maneta màgica que desitgem tots? Al loro!! (ops!, se m’ha escapat...)

P.D.: A la porra de la feina he posat un 3-0... No vull crítiques!!

dijous, 11 de desembre de 2008

Una raqueta diferent.

Curiosa la notícia. I més curiosa encara és quan l'altre dia que vam anar a jugar amb uns companys de feina a padel, un parell que no van venir ens van desafiar dient-nos:
- L'R va apostar-se un xec en blanc que ens guanyaria amb una paella (com en Roddick, curiosa la coincidència).
- L'E va jurar i perjurar amb una postura fatxenda arrepenjat al respatller de la cadira i senyalant-nos amb el dit índex, que ens guanyaria utilitzant un teclat d'ordinador com a raqueta.

I ves per on, que avui em trobo amb aquesta notícia. Quan els hi he comentat als companys a l'hora d'esmorzar, l'E ha fet la seva aportació: "Pero la sartén que ha utilitzado, ¿es de las que se usan para hacer castañas?".

dimecres, 10 de desembre de 2008

Adéu a la ratxa!

Vint partits sense conèixer la derrota són molts. Una ratxa d’aquestes que costar tornar a arribar-hi. I avui, amb la derrota contra el Shakhtar Donestk (que sí, que d’on est aquest equip perquè ni jo ho sé...), s’ha posat fi a una estadística història d’aquelles que fan enveja. De totes maneres aquesta derrota ja es veia a venir. Era d’aquelles que es palpava a l’ambient per tot: poca tensió, partit intranscendent, un Barça ple de suplents, la classificació a la butxaca com a primers de grup des de la jornada passada, Camp Nou no buit, desert (crec que hi havia més gent al bar on el vaig veure que al camp, que en un plano general del realitzador em va donar temps a comptar-los a tots) ... Tot un seguit de factors que et fan pensar que és una mica trist que un partit de Champions, amb la de diners que mou, es vegi un espectacle tant patètic com el d’ahir. En definitiva, que d’espectacle (“se le supone”, quan sents la musiqueta de la Champions) res de res, només avorriment i sopor. Ni Xavi, ni Messi, ni Puyol, ni Valdés, ni Touré, ni Abidal, ni Henry, ni Eto’o, ni Márquez, ni Alves, ... ni el bacallà (sí, sí, reservat a la banqueta!)... Amb tot això ens trobàvem davant d’un partit de competició europea que feia olor a semifinal/final de la Copa Catalunya. Només us diré que el moment més divertit de la nit va ser quan el cambrer va dir a tota la parròquia: “Si hago un streaptease, ¿estaremos más divertidos?”. Jo li vaig dir que sí, que endavant, però que no ho fes allà davant del projector. Més que res per si, per un casual dels casuals, el Barça marcava poguéssim veure les dues coses.

La cronologia del partit i dels meus pensaments va anar de la següent manera:
- 0-1, minut 30 => Vinga nois, no passa res!
- 0-2, minut 57 => ai, ai, ai, que encara no guanyarem...
- 1-2, minut 59 => Hi ha temps, som-hi!
- 1-3, minut 76 => cagun-la-mare-que-els-va-parir-a-tots-hòstia-puta-colla-d’arrossegats!
- 2-3, minut 84 => ostres, encara farem alguna cosa!
- Final => Ja t’ho deia jo que avui, res de res! (encara que no ho hagués dit, però sempre queda bé).

Destacar només una gran jugada del meu Pedroooooo, que com si fos un Romario qualsevol, va fer un gran malabarisme dintre de l’àrea a les acaballes de la primera part que una mica més fa pujar l’empat al marcador: un dribling, dos, tres, la toca d’esperó, l’ensenya i l ‘amaga (la pilota) i fa un centre/xut que es per fora... Quina llàstima!!

EN POSITIU.
Amb tot, la derrota és intranscendent, com el partit. És un luxe reservat només als millors arribar a l’última jornada sense jugar-te res.

Hleb ahir va fer un gran partit. I sí (crec que era el Garrofaire qui ho deia últimament), en alguns moments, però de resquitllada i quan l’enfocaven d’esquenes, em va recordar tímida, molt tímidament, al Laudrup.

No sé de qui és responsabilitat, si dels propis jugadors, del tècnic o és fruit un acord no escrit entre tots dos, però va agradar-me molt veure als no convocats veient el partit des de la grada per transmetre ànims als companys que sí jugaven. I parlo de Puyol, Alves, Messi, Eto’o, Touré i companyia. Algú sap l’adreça del Ronaldinho a Milà per enviar-li una fotografia?

EN NEGATIU.
El joc en general i la poca trempera que desperten els teòrics suplents. Dic teòrics pels que pensen que en un equip gran no hi ha ni titular ni suplents, una de les grans mentides del futbol actual.

Ho sento, és la nineta dels meus ulls, però Bojan, que ahir no es va trobar en cap moment sobre el camp.

I Víctor Vazquez, que molt nerviós, es va mostrar molt imprecís.

EL DOBLE.
A mi que l’entrenador del Shakhtar, Lucescu, va recordar-me al Moncho, aquell cantant de boleros en català.

dimarts, 9 de desembre de 2008

A mi els números no em surten...

Avui entrant de ple ja en la setmana del clàssic on, tot sigui dit, i malgrat la meva òptica prudent/pessimista amb la que se'm titlla moltes vegades, veig al Barça en un estat de forma excepcional i al Madrid el veig francament malament (baixes, joc, gols encaixats, ...) i fent càlculs, la veritat és que els números no em surten. És a dir:
- Compto amb la ratxa triomfal de l'Henry => possible hat trick (3 gols).
- Eto'o, doncs, no voldrà ser menys i no es quedarà enrere => 3 gols més.
- Xavi marcarà, segur! => 1 gol més.
- Messi de ben segur també ho farà perquè està en estat de gràcia => 1 gol més.
- Keita sucarà, perquè ho fa un partit sí i un no des de fa poc => 1 gol més.

Resultat? Doncs si sumeu, a mi em surt un 9 a 0. I això que no tenen l'Spasik de torn perquè es faci un gol en pròpia porta, que sinó ja arrodoniríem el marcador amb un 10. Ai... Què fàcil és somiar, no? I ara em direu que tanta eufòria, tanta eufòria fa por... Doncs no!! A mi no (els que em coneixen se'n deuen estar fent creus). És tanta la diferència que hi ha actualment entre els dos equips que això, sens dubte, es veurà reflectit sobre el terreny de joc. Per poc que el Barça s'hi posi, més la motivació extra que ja es té de per sí en aquests partits, més l'acolloniment general madridista (crec que se'n diu por escènica) a rebre una golejada, més tots els factors que li voleu sumar, això fa olor a golejada. I de les grans! Ah!! I sense tenir en compte la humiliació rebuda l'any passat amb el 4-1 i el passadís inicial al campió. Uff!! Puc canviar el resultat?

Hem repassat l'alineació que pot presentar el Madrid i la veritat és que fa pena. Pobres!! No arriben. Si segurament jugarà el Saviola de titular i tot!! Ara aquí ja em desmunto de riure. Jugaran amb el que tenen, perquè amb tants lesionats només poden presentar un equip de (moltes) circumstàncies. És com quan vols comprar-te una ampolla de whisky amb els companys i comences a fer recol·lecta: tu quant tens? Dos euros. I tu? Dos amb trenta-tres. I tu? Un euro i mig. Doncs vosaltres veureu, però no arribem. Ens haurem de conformar amb l'ampolla de marca blanca...

En fi, que espero gaudir de ple amb el partit, que és el més important, i que, evidentment, guanyi el Barça. El tema de la golejada ja és una altra cosa...

NOTA per a navegants cabessudos: durant el sopar del dissabte a casa l'Alba, que sapigueu que a mi em tindreu extasiat i esmaperdut durant les dues hores que dura el partit (que en poden ser més si la golejada es consuma). Us prego que durant aquest període de temps no aprofiteu, colla de cabrons, per demanar-me coses perquè el més probable és que us digui que si perquè calleu i després m'ho tireu en cara. Tot el que pugui fer o dir durant aquest espai de temps no serà tingut en compte per ningú.

dilluns, 8 de desembre de 2008

The North Face Ultra-Trail du Mont-Blanc: el vídeo.

Dijous quan vaig arribar a casa vaig trobar-me una sorpresa a la bústia: m’havia arribat ja el video de l’UTMB que havia demanat feia un parell de mesos. Com un nen amb sabates noves vaig treure el precinte, vaig obrir la tapa, vaig treure el DVD i vaig tocar-lo per tots cantons. Tenia moltes ganes ja de tenir-lo a les meves mans, de recordar aquella petita aventura que vam emprendre el gener d’aquest any apuntant-nos amb el Jaume i que va finalitzar el dia trenta d’agost a Chamonix quan després de vint-i-tres hores i cinquanta-vuit minuts d’estar caminant per cobrir el noranta-vuit quilòmetres.

No ha estat fins avui, però, que l’he pogut veure. I la veritat és que he sentit un munt de coses que no sé si us ho podré arribar a explicar. He sentit tristesa, pena i enyorança dels moments que vam viure allà, de la gent que vam conèixer, dels moments que vam compartir, de la fondue que ens menjar el primer dia per sopar.... He rigut i m’he emocionat tornant a veure els llocs per on havíem passat. Se m’ha posat la pell de gallina quan l’speaker feia el compte enrere, donava la sortida a Courmayeur i sonava aquella música celestial pels altaveus. He fotut un crit quan he vist que l’Albert dels xino-xano sortia amb un primer plano. He tornat a tenir aquell gust a la boca d’aquell sabor tant especial de la beguda isotònica Maxim que donaven als avituallaments. He recordat amb patiment els darrers quilòmetres, quan li vaig dir al Jaume que si volia tirar, que tirés, que jo no volia córrer, perquè tota la baixada que quedava era un xic perillosa i no volia jugar-me una torçada de turmell. I l’arribada!! Caram l’arribada, quan vaig donar el sí vull al Jaume de fer el darrer tram pels carrers de Chamonix corrents malgrat que m’aguantava amb pinces, tot lluint l’estelada a l’esquena i passejant els seus colors tant bonics per la ciutat amb tota la gent aplaudint i donant-te l’última empenta perquè poguéssim assolir la nostra fita. Es tractava d’arribar dignament, crec que va dir-me. Però és clar, dignament després de gairebé vint-i-quatre hores caminant, era possible?

I m’han tornat a venir unes ganes terribles de ser allà de nou, de patir, de gaudir, de córrer, de saltar, de caminar, d’assentar-me a descansar, d’omplir el camelbak, de desplegar els pals, de treure l’estelada i de calçar-me de nou les bambes per tornar a descobrir aquelles muntanyes i trepitjar aquells camins que ara són una mica menys desconeguts per mi. Llagrimeta...

diumenge, 7 de desembre de 2008

Objectiu de la nit: fotre-li la nit enlaire al pijo.

Ahir, seguint amb el Tourmalet particular i completant ja cinc setmanes seguides sortint i tancant discoteca (com va deu anys enrere), em vaig trobar amb una missió que complir. I crec que la vaig portar a terme amb molta professionalitat i dignitat. Va anar dedicat a la memòria de tots aquells que ens considerem que estem aquí a la terra perquè hi ha d’haver de tot, per omplir l’expedient i mira, no serem (suposadament) tant agraciats físicament, ni tindrem tants diners, ni tindrem un Audi A3 aparcat al pàrking del costat durant quatre o cinc hores (amb la morterada de diners que suposa retirar-lo), ni direm osea, o portarem roba Hilfiger... Us explico. Al començament de la nit i mentre un servidor i els meus companys ens trobàvem ballant en mig de la pista al costat d’un grup de noies (que l’atzar i la seva pròpia voluntat les havien situades allà), vaig veure atansar-se cap a la nostra zona el típic pijo equipat amb la seva camisa blanca, el seu jersei de pic a ratlles i unes ulleres que es veien d’una hora lluny. Aquell caminar de sobrat, amb la mirada al davant, desafiant, sense veure als costats, apartant a qui fos... En definitiva, que no em va caure bé des del començament. I ja va acabar de vessar el got quan, es plantifica al meu costat, em dona una empenta poc dissimulada i es posa a parlar amb una de les noies del grup que teníem al costat. No es que jo volgués lligar amb elles ni res semblant (Déu me’n guardi), i si ho hagués intentat fer hagués estat pels meus dos companys de grup, però aquella empenta em va tocar la moral. Home, que som persones! I ja sé que ell segurament podia convidar a tota la discoteca amb els calés que portava a la butxaca (o amb els que tenia a la targeta de crèdit), però som éssers humans i l’educació és el que prima per sobre de tot. A mi si m’ho demana educadament, jo m’aparto i cap problema. Però aquelles maneres de fer, aquell tarannà, aquella forma d’actuar ...

Des d’aquell moment vaig saber quin seria el meu objectiu de la nit: fastiguejar al pijo i que aquest no lligués. Quina era la tàctica a seguir? Doncs no sé com se’m va ocórrer, no m’ho pregunteu. Només sé que en un moment donat, quan ell estava intentant parlar amb la noia, jo em vaig atansar per darrera d’ella, i li vaig deixar anar: “A aquest no li facis ni cas que m’ha tirat els trastos fins i tot a mi”. La noia es va girar, em va mirar i es va posar a riure. Sembla que allò va funcionar! I és clar, imaginació al poder, i cada vegada que veia que el pijo s’acostava pels meus voltants i es presentava a una noia, utilitzava la mateixa tàctica. I crec que ho vaig fer prou bé, perquè quan ja marxàvem cap a casa, vam deixar el noi recollint l’abric, amb cara de pomes agres i més sol que un mussol. Bé, acompanyat pel seu altre amic que era igual d’inaguantable (a la vista) que ell...

Futbol en estat pur.

NOTA: Abans de començar amb la meva crònica m’agradaria demanar perdó al Josep Guardiola, perquè bàsicament serà un elogi constant del joc del Barça i de la manera que tenen de desfer-se dels rivals. Josep, sé que no t’agraden els elogis, que vas dir-ho abans del partit d’ahir, però... deixa’ns gaudir una estoneta, no? Deixa’ns que se’ns caigui la baba amb aquest Barça. Deixa’ns posar el pitet partit rere partit per no tacar-nos la samarreta. Per qualsevol mortal que acabi d’aterrar, les declaracions en qüestió que va fer eren aquestes:

Definitivament a aquest Barça no hi ha rècord, estadística o número que se li resisteixi i que no trenqui. Sigui quin sigui, li és igual. Sembla que per ell sigui un repte. “Poseu-m’ho difícil”, dona la sensació que digui, “que com més complicat ho tingui millor ho faré”. Perquè com més gran sigui la fita, lluitarem encara més per superar-lo. Que el València encara no havia perdut fora de casa? Doncs el Barça el guanya amb contundència. Que el València era un dels equips menys golejats? Doncs el Barça li clava quatre gols com quatre sols. Que al Villa se li donava molt bé el Barça i ja li havia marcat una xifra de gols que feia esgarrifar? Ahir, sequera, ni un. I tot això fa que aquest Barça vagi disparat, sense que ningú l’aturi, avançant inexorablement i a passes gegantines cap a l’èxit. Passeig triomfal? Home, doncs que voleu que us digui, jutgeu vosaltres mateixos, perquè vist el que hem vist fins ara, crec que és el millor de llarg d’aquesta Lliga no apte per equips que no es diguin Barça i que no llueixin a la samarreta els colors blaugranes. I és que, de moment, a cada jornada del famós Tourmalet, lluny de patir o de perdre l’avantatge aconseguida en els partits previs, l’està eixamplant. Mica en mica, punt a punt, golejada a golejada. I que passi el següent, que és tard i vol ploure.

Què es pot dir del partit d’ahir? Doncs que a falta d’Eto’o, fins i tot l’Henry, que últimament no m’estava agradant gaire, agafa la responsabilitat i marca ell sol un hat trick, com qui no vol la cosa. El primer al minut vint de partit (gràcies Touré per la passada), el segon al minut vint-i-set, assenyalant-se el nom que llueix darrera la samarreta perquè la gent recordés que ell està aquí, que té un nom i que l’ha de saber tothom (i amb tot això, Messi encara no havia aparegut al camp...). I el tercer, per fer pujar el quart gol al marcador, quan el seu fill futbolístic, en Bojan, fa una gran jugada i li diu: té, marca’l tu que t’ho mereixes, perquè aquest és el teu partit i d’aquí has de sortir aclamat per tota l’afició.

I qui va marcar el tercer gol? Doncs l’home que sempre que marca, ens demostra les seves qualitats ballant sense música: Dani Alves. I va ser al primer minut de la segona part, quan Messi aguanta la pilota perquè el veu venir des de la defensa corrent com un boig. Galopant com una pantera. Com ànima que persegueix el dimoni. Corre que correràs. L’argentí li fa una passada en profunditat i el brasiler supera al porter. Golàs també!

I entre tots aquets quatre gols, un València fora de lloc, que no va poder fer més que mirar-s’ho i fer de comparsa, perquè el Barça el va lligar en curt i en llarg, ofegant-lo, sense deixar que tingués la pilota. Perquè quan la tenia, ja s’encarregava l’equip de fer aquella pressió asfixiant que tant el caracteritza (i des del minut 1 amb l’empat a zero fins al minut noranta-tres amb el quatre a zero al marcador) i recuperar la pilota davant la impotència del rival. El Barça va passar tant per sobre de l’equip ché que aquests van acabar ballats, amb la moral picada i provocant alguna que altre picabaralla i fent alguna entrada d’aquelles que fan esgarrifar. Pobre Messi... Pobre Alves...

I la setmana que ve el Madrid al Camp Nou. Ja m’estic fregant les mans. Ho sento Pep, ja t’he demanant disculpes només començar, però es que aquest Barça em fa por a mi i tot! Què gran, per favor! Només un detall del Tourmalet: tres gols al Sevilla, quatre gols al València... cinc gols al Madrid? Aquí ho deixo...

EN POSITIU.
Tant que he criticat a Henry, avui no puc més que elogiar-lo fins que els dits se’m cansin d’escriure (cosa difícil, ja us ho dic). Hem vist la versió del millor Henry, la de l’Arsenal. Hem canviat la versió Henry de Cine de Barrio per la d’alguna producció del George Lucas, d’aquelles que són a lo gran i on el Paco Martínez Sória de torn és substituït pel glamour d’algun actor famós de Hollywood.

El recital tant ofensiu com defensiu del Barça, que va jugar com els àngels i no va deixar desplegar al València el seu joc.

El Camp Nou es va omplir!! Sí, sembla mentida, però gairebé vuitanta-tres mil espectador van anar a veure el partit. Ja tocava, perquè l’equip ja no ho pot fer millor.

EN NEGATIU.
Últimament tinc problemes per omplir aquest apartat. Per tant, si m’he de quedar amb alguna cosa, serà amb un detall que li recrimino al Pep: que no canviés l’Henry perquè l’estadi el pogués aclamar i sortís per la porta gran. Ahir, Pep, s’ho mereixia!

Sé que fastigueja molt quan veus que un equip et balla de la forma que ho va fer ahir el Barça. Però es que no ho fa expressament. És el que saben fer i ho posen en pràctica. És per això que el joc dur demostrar pels valencianistes ahir sobrava. No em va agradar gens.

divendres, 5 de desembre de 2008

Esmorzars i metges.

Avui a l’esmorzar el tema de conversa ha girat entorn als metges. Un company que ve amb nosaltres, en RA, es famós perquè va molt al metge i s’ha fet infinitat de proves mèdiques. Segons uns per gust, segons ell... no ho desmenteix. Sempre riu i es queda callat. Bé, total, que hi ha hagut una mica de conya amb ell...

P: Para lo de la prueba de la próstata existen dos maneras de hacerla: el PSA...
E: Esto que es, ¿un Citroën?
R: Cállate, que esta prueba es nueva y RA no se la ha hecho.
Servidor: Pues ya lo veo cuando suba de almorzar llamando al médico para pedir hora...
E: Para que el médico le diga que esta prueba aún no se hace aquí. Es igual, el se apunta a la lista de espera para cuando se haga. De hecho él fue el que inventó la tercera opinión médica. Se hace la misma prueba de tres en tres, por si acaso han salido mal las otras dos. RA cuando ve House tiene una libreta y un bolígrafo en la mano y cuando oye alguna prueba que no se ha hecho… onconimetromia… la apunta y le dice a su mujer: “Nena, llama mañana al médico para pedirme hora”.
Servidor: De hecho, cuando han de experimentar con alguna prueba médica nueva llaman a RA para que vaya a pasarla.
P: Bueno sigo con mi explicación. La segunda manera es por tacto rectal.
Servidor: No, no, pues ya está todo dicho. RA prefiere la segunda, la del tacto rectal, pero sin anillo. Que él no es tonto y duele…
E: Sí, hay que ir con cuidado porque si el anillo es de esos de boda con brillante puede llegar a hacer mucho daño.
Servidor: O de los que son tipo sello. “¿Quiere que le ponga el sello de la revisión?”. Lo jodido es que el anillo se quede dentro… ¡eso es una putada!
E: Sí, el anillo y el no-me-olvides…
P: Recuerdo que en una prueba que me hice que el médico me pidió el número de teléfono del trabajo porque si había algo grave me llamaría de inmediato.
C: Esto es lo peor, porque cada vez que te llaman piensas si será o no el médico.
Servidor: El médico cuando te llamó ¿antes de colgar pidió por Rafa? Como todos los médicos lo conocen… “Oiga, ¿que está Rafa? ¡Pásamelo hombre! Es que el médico ha perdido el anillo...”.
E: Yo de todas maneras si tuviera que irme a hacer la prueba de la próstata pediría por el médico vasco que había sido pelotari, que tiene una pedazo de mano… Cuando te la mete hasta dentro te dice sopla que vas a pasar ahora la prueba de esfuerzo…
R: Uff!! ¿Esa prueba de soplar?
P: ¡La espirometria!
R: ¡Esa! Yo esa no la paso ya más en mi vida. Cuando me dice el médico que sople le digo que no, que yo ya sé que estoy mal, que mejor que yo no lo sabe nadie.
E: Al médico le dices: “Apunte: jodido”.
R: Más o menos. Pues eso, que si la prueba no me gusta saco el talón de viajes 2x1 del bolsillo y lo mando a la mierda y a tomar por el culo de inmediato. ¡Vamos hombre! Desde la vez que fui y me preguntó si fumaba y le dije que si…
E: Pues déme un cigarrito te dijo… que yo también fumo.
R: Sí, eso… Pues me dijo que como siguiera igual a los 55 años tendría que llevar bombona de oxígeno.
Servidor: Supongo que le dijiste que fuera ya haciendo el pedido, ¿no?
R: Bueno, saqué el talonario y le regalé un viajecito de los míos: lo mandé a tomar por el culo, como no.
Servidor: un crucero sexual…
E: Me he acordado ahora de la chica aquella que tenían en el dispensario que no sabía pinchar. ¡Uff!! Qué mal lo pasaba cuando tenía que ir a sacarme sangre para la revisión anual…
R: Pues tu vete preparando que el año que viene te toca la prueba del tacto…
E: A mi que me lo miren por la sangre y sin pincharme. Volviendo a esa chica, tiraba las jeringas a distancia, como si fueran dardos a ver si hacía un doble. La palabra perdón te la decía setenta veces. Te clavaba aquí, y ay, perdón, allí y ay, perdón... Perdón, perdón... Hija de la gran puta, ¡¡que me la has clavado en la aorta!! Vamos que salías de allí que parecías un drogadicto de la de pinchazos que llevabas en los brazos...
(…)
E: Recuerdo que cuando dejé de fumar iba todo el día con un palillo en la boca. Plano, os lo recomiendo. Los redondos no van tan bien… Pues noté que se me había clavado algo en el cuello y nada, para urgencias. Allí se lo explico al médico, me mira y me dice que me espere un momento. Al cabo de un rato entra él acompañado por siete chavales jóvenes.
C: Residentes.
E: Sí, residentes. Pues me abre la boca, me mete unas pinzas y una linterna de esas que llevan los de los cines. Cuando me ha revisado le dice al primer chico: “Venga, mete las pinzas tu ahora y míralo”. Un momento, doctor, que me meta uno las pinzas y si tengo algo que me lo saque y si no, santas pascuas y me voy. A ver si ahora van a ir pasando uno a uno a meterme las pinzas en la boca. No sé si nos entendemos…

dijous, 4 de desembre de 2008

Casualitats.

Ja porto temps (uns cinc mesos de res) que per culpa d’una humitat que va sortir en una columna que està folrada de fusta al menjador de casa, ha de passar el fuster a canviar-la. El tema de la humitat es va arreglar gràcies a uns paletes estil Manolo y compañía d’aquella sèrie mítica de “Manos a la obra” d’Antena 3 de fa molts anys que per canviar el baixant van haver, inevitablement, d’arrancar mitja columna. Però el tema de la columna encara resta pendent. Recordo que, quan faltaven tres setmanes per que el mes d’agost comencés, i amb això, les vacances de qualsevol mortal que visqui arreu, l’atzar i la casualitat van unir forces i van fer que em trobés al fuster que justament el dia abans havia passat a prendre mides per reemplaçar la fusta antiga per una de nova:
Servidor: Hola! Te’n recordes de mi? Ahir vas passar per casa...
Fuster: Sí! Mira, ara justament estava pensant en tu!
(hòstia, quines casualitats que té la vida, vaig pensar)
Servidor: Ahir no ho vam parlar, però em vindria bé si poguessis passar durant aquest mes i ho deixéssim enllestit abans de les vacances. No em corre pressa, però és una cosa que em trec de sobre.
Fuster: Sí, tranquil, no pateixis.
Servidor: Digue’m alguna cosa quan puguis.

Dues setmanes més tard, com que m’havia encarregat d’aconseguir el seu telèfon, vaig trucar-lo per si, per aquelles casualitats de la vida, s’havia oblidat de mi.
Servidor: Hola!! Sóc el Jordi. Ja saps quan passaràs?
Fuster: Mira, justament ara anava a trucar-te...
(hòstia, una altre casualitat de la vida. Al final pensaré que estem compenetrats, vaig pensar)
Servidor: (veu que intentava mostrar sorpresa) Ostres quina casualitat!
Fuster: Sí, ni que ho diguis... Mira, no podré passar abans de l’estiu. Ho sento, però se m’ha girat feina.
Servidor: D’acord, no passa res, però mira de tenir-ho quan abans millor.

Bé, actualment porto cinc mesos amb la columna tal i com me la van deixar els paletes: és a dir, un tros amb fusta i un tros sense. Ahir em decideixo a trucar-lo de nou.
Servidor: Hola! Sóc el Jordi del carrer tal número tal pis tal i tal que m’has de venir a folrar una columna a casa...
Fuster: Sí, sí, digues...
Servidor: (amb ganes de dir-li que segur que justament un dia d’aquest havia pensat en mi i lluny de pensar jo que ell no se’n recordava, Déu me’n guardi pels segles dels segles amén i entenent que tenia molta feina i que aquest treball de fuster és molt sol·licitat i la mà d’obra artesanal va molt buscada i...) Sense ànim de fer-me pesat, m’agradaria saber quan passaràs a posar-me la columna...
Fuster: Home, justament ahir (no pot ser, penso, no serà capaç de dir-m’ho una altra vegada, perquè crec amb les casualitats, però tantes...) li estava comentant al meu ajudant que he de passar per casa teva a tornar-m’ho a mirar. (pam! Ja me l’ha tornada a clavar...)

O sigui que res, que només us puc dir que qui vulgui creure en casualitats que hi cregui, però que jo tinc ja trenta-un anys i vaig deixar fa temps de creure amb els genis meravellosos que surten de les botelles i concedeixen desitjos, amb les fades bones del bosc i, en definitiva, amb els del ram dels fusters i paletes que, casualitats de la vida quan els truques sempre en aquell precís moment, hores o un dia abans estaven pensant amb tu. Masses casualitats!!

dimecres, 3 de desembre de 2008

Repàs a l’actualitat.

Avui a l’esmorzar hem fet un repàs a l’actualitat. Una petita tertúlia on el futbol, cosa rara, ha tingut molt poc protagonismes (es pot dir que només al començament).

Tema increment del preu dels bitllets de metro. La conclusió a la que hem arribat és que:
- L’E, cas que hagi d’agafar el transport públic, camuflarà la seva nena ja crescudeta dient que té 4 anys perquè no hagi de pagar. Ha comentat també que es molt lleig veure com nenes molt avançades d’edat amb pels a l’aixella i al bigoti volen fer-se passar per criatures de quatre anys.
- Les criatures no agafen tant l’autobús i que els 35 euros que costarà aquesta T-Any que s’han tret de la butxaca no els amortitzaran, i com sempre, ho acabarem pagant tots amb l’increment abusiu de la T-10. Ara, que si s’ha de pagar, es paga. Com els tres cèntims sanitaris de la benzina, la zona verda, etc, etc, etc...

Tema judici pel motí de la presó de Quatre Camins. Hem comentat llargament la frase de “no sé a cuantos agredí porque le pegaba a todo lo que se movía” del noi negre que va declarar ahir. Aquest noi és sincer i ja només per això mereix que se’l miri amb uns altres ulls. De totes maneres hem acordat que segurament no ho van fer amb mala fe i que aquell que acusen de ferir a al responsable del centre penitenciari ho va fer per error, sense descartar la hipòtesi de que fos el ferit que anés al ganivet i no el ganivet al ferit.

Tema del Maximiliano Couto, aquell pres que en llibertat condicional i amb pulsera GPS incorporada va matar a la seva actual parella. Estem d’acord que tal i com diu la noticia la pulsera va sonar, però es que els encarregats de detectar-ho la primera vegada van pensar que anava malament. La segona alarma, quan el pres va treure’s la pulsera del canell i va sonar l’alerta, els funcionaris van dir que allò no era possible, que anava malament el sistema, les piles o quelcom similar. Que com anava aquest home a intentar matar algú, i més amb la llibertat condicional... Impossible!! I la tercera vegada, ja com que la dona estava morta, no valia la pena actuar.

Tema del Madrid, que fitxa a Huntelaar lesionat. No creiem que siguin tant tontos com per caure quatre vegades a la mateixa pedra. No patiu, que saben el que es fan. Segurament acabaran guanyant la Lliga si el Barça afluixa.

dilluns, 1 de desembre de 2008

El meu particular Tourmalet.

Si el Barça té aquest mes el seu particular Tourmalet, etapa reina, etapa dels Pirineus, el Tour de Force, o digueu-li com voleu, consistent en que ha de jugar contra els que són en teoria els quatre rivals directes per la lluita pel títol (Sevilla, València, Madrid i Villareal) un darrere l’altre, jo aquest mes també l’he tingut. Però en aquest particular Tourmalet no he hagut d’enfrontar-me a ningú, ni lluitar per cap títol. Únicament he fet el ple de caps de setmana sortint i tancant discoteques. I segurament us preguntareu que quin mèrit té tot això. Doncs jo us respondré que molt, ja que feia molt de temps que no feia una marató d’aquestes: divendres, divendres, divendres i dissabte! I he aguantat com un autèntic campió, com fa deu anys enrere, quan tenia la vintena acabada de complir i érem tots plegats els reis de la nit i ens havíem de menjar el món, i acabàvem no menjant-nos ni una rosca divendres sí i divendres també. Quins temps!! I mira que li posàvem ganes. Però, és clar, d’on no n’hi ha no en pot rajar... Ara, però, com que no tinc la pressió aquesta a sobre d’haver-me de menjar rosques, doncs la cosa ja es veu diferent.

I pel que fa al segon Tourmalet que de moment estic duent a terme la cosa sembla que rutlla i va per bon camí. De moment porto anant a l’Ikea un parell de dissabtes seguits. Allà com un campió, puntual com un clau, sense perdre el ritme. Que si menjador per aquí, que si cuina per allà, que si estris de cuina per un altre cantó. Ja he provat la majoria de sofàs (vegis la fotografia annexada). No porto un mal ritme. No crec, de totes maneres, que arribi a fer quatre dissabtes consecutius. Seria ja massa per mi. I un rècord d’aquells que només em superaria el meu amic Alex, que té la targeta Ikea Family i tot. De fet quan entra a l’Ikea el ve a rebre l’encarregat de torn amb un got de cafè a la mà. Aquest sí que té mèrit! I el que té mèrit també és menjar-se un entrepà de frankfurt que val cinquanta cèntims que és pur plàstic. Si el vostre estómac ho resisteix (com va ser el meu cas), ja podeu menjar el que sigui sense patir!

diumenge, 30 de novembre de 2008

Confirmat: això va en serio!!

Després del partit d’ahir, jo aquest Barça ja me’l crec. I ho dic als quatre vents i ben fort i ben alt perquè em senti tothom. Tenia ganes de treure’m aquell dubte que tenia dintre meu que deia que encara no havíem jugat contra ningú important: Segons deien el Barça golejava, jugava bé, però els equips no eren res de l’altre món. I, ves per on, ahir era el torn del Sevilla i al Sánchez Pijuán. I, ves per on, un zero a tres per posar a cadascú al seu lloc. El Barça me’l vaig començar a creure una mica quan Samuel Eto’o va marcar el primer gol al minut dinou. I me’l vaig creure una mica més quan va acabar la mitja part amb aquest resultat. I encara una mica més quan Messi va marcar el segon gol al minut setanta-vuit. I encara més i més quan Messi va tornar a marcar al minut noranta-dos un gran gol. I ja no vaig tenir cap dubte i vaig dir ben alt a tots els amic amb els que estava mirant el partit: “Aquest Barça ja me’l crec!!” quan l’àrbitre va xiular el final del partit. Ja no cal fer cap acte de fe. Ara ja ens ho podem creure, això va de debò. I que tremoli l’enemic. Que vagin passant un a un, que aquí estem preparats per guanyar cada una de les guerres a les que ens enfrontem. No hem de tenir por de res ni de ningú. Respecte sí, faltaria més. Sincerament, si jo fos d’un altre equip i m’hagués d’enfrontar a aquest Barça tampoc tindria por, sinó autèntic pànic.

I és que aquest Barça està trencant estadístiques i motlles: un Messi que se’n va de qui vol, un Eto’o que va sobrat camí del pichichi, una defensa que cada vegada està més assentada i un entrenador que va a passes de gegant de cara a marcar una gran època a la banqueta blaugrana.

Un tema a part, és l’equip de la capital. Ahir va tornar a perdre. Aquesta vegada contra el Getafe i a camp contrari. Jo veia que aquest Madrid estava malament, però sóc dels que crec que encara que així sigui, mai se’l pot donar per mort. Però companys, el que passa que no és que estigui malament, és que està molt malament i crec que m’hauré de baixar els pantalons demà a l’esmorzar de la feina i reconèixer que aquest any no té res a fer i que dubto que puguin arribar a lluitar per la Lliga. És a dir, que li passarà com el Barça l’any passat, que unes quantes jornades abans d’acabar ja es veurà que no pot arribar amb opcions de ser campió. Potser me la jugo massa aviat, ho sé! Però ara mateix ho veig així. Ah!! I ja acumula un total de deu lesionats... Això no us recorda el Barça de fa uns anys? És a dir, un munt de lesionats, no juguen a res i la temporada va camí de ser d’aquelles per oblidar.

EN POSITIU.
El Barça en general. Seria injust destacar a ningú. Ahir el triomf és de tot l’equip i tots van ratllar a un gran nivell (és clar que sempre hi ha jugadors que destaquen més, cas de Messi, Xavi o Eto’o).

Es van començant a marcar les diferències a la classificació. El Madrid ja és a sis punts i encara no ha començat la tanda de quatre partits complicats (Sevilla, València, Barça i Villareal) i el Sevilla a vuit.

EN NEGATIU.
Els que us pensàveu que de nou posaria a Henry, no, no ho faré.

La tarja groga a Eto’o que farà que es perdi el proper partit contra el València al Camp Nou. Però bé, com que va ser descaradament provocada, doncs la donaré per bona. Aquest any sí que té ganes de jugar contra el Madrid i no es vol esborrar.

EL TITULAR.
El de l’As, que lluny d’anar el Barça llançat i jugar un gran futbol i ser l’equip més fort que hi ha actualment a Europa, és que el Sevilla està molt malament (abans de disputar-se el partit era cinquè a cinc puts del Barça) i potser ja no se’l considera tant gran com deien:

dissabte, 29 de novembre de 2008

Balanç final de la temporada 2008.

Després d’uns dies de dubtar i dubtar i de donar voltes a si participava o no a la darrera marxa de la temporada (Matagalls-Granollers) que se celebrarà demà diumenge, he decidit que aquesta temporada les meves cames i la meva integritat física ja en tenen prou. Tinc ganes de participar-hi, ja que no l’he feta mai, però aquests dies que he estat entrenant he vist que necessito descansar i molt! Per tant, començo les vacances!

Pel que fa a la temporada que tot just ara mateix declaro tancada, ha estat molt profitosa. He aconseguit els tres objectius que m’havia marcat (CCC, MIUT i Copa Catalana de Caminades de Resistència), he estat a llocs i vist coses que sempre més recordaré, he conegut a gent formidable i he viscut experiències d’aquelles que no es poden oblidar mai. En definitiva, que estic del tot satisfet i amb ganes de que l’any vinent es torni a alçar el teló.

Tanco aquesta temporada havent participat a un total de vint marxes, havent recorregut aproximadament 1.242 quilòmetres i havent afrontat un desnivell acumulat aproximat de 86.672 metres. Més curiositats? Doncs:
- En dues proves he caminat gairebé durant vint-i-quatre hores: CCC del Mont-blanc i la Ultra Trail de Madeira, compartides amb un bon amic i millor persona, el Jaume, que va ser l’encarregat d’engrescar-me en aquestes dues petites aventures.
- He caminat durant unes 233 hores (sumat a l’engròs).
- No he portat el recompte dels diners invertits, però segur que n’han estat un munt.

Uns números que l’altre dia me’ls mirava i em feien tremolar, però alhora em sentia orgullós. Si ho he fet, senyal que és possible, no? I tot això de ben segur que no ho hagués pogut aconseguir sense aquesta gent que tens al costat, espatlla contra espatlla, i que t’anima a seguir. Els companys amb els que comparteixes alegries i patiments i que sempre estan allà donant-te una paraula de suport o fent-te riure en els moments més dolents. És per tot això, per aquest calor humà que reps, que val la pena el participar amb proves d’aquestes. Te n’adones de què grans poden ser les persones i de què petites que es veuen abans de començar a pujar qualsevol muntanya. Moltes gràcies a tots!! I posem-nos les piles que això tornarà a començar d’aquí a poc...

divendres, 28 de novembre de 2008

El dia que van trontollar els meus ideals.

A l'hora d'esmorzar m'han fet trontollar els meus ciments solidaris i sentimentals, la meva fe, les meves creences, els meus ideals... en fi, tot allò en el que cada persona creu, en allò que et fa ser com ets i amb aquella veueta interior que et diu que has de fer en cada moment i si allò ho fas bé o no o si obres segons els teus principis o no. Una autèntica prova de foc. Aquests personatges (carinyosament parlant) amb els que vaig a compartir tertúlies mentre fem un mos a les deu del matí, són una colla de CABRONS!! I ho dit amb lletres majúscules!! Com m'han fet patir, i el que és pitjor, m'han fet triar entre solidaritat i sentiments, i crec que finalment m'he quedat amb la millor de les dos: la solidaritat.

M'explico: els he comentat que m'he fet voluntari de La Marató de TV3, correu que també van rebre ells i van passar olímpicament (ara penso que té gràcia la relació que hi ha entre les maratons i les olimpíades), i que el diumenge dia catorze de desembre de set de la tarda a deu de la nit hauré de portar a terme aquesta tasca solidaria de la meva vida. Doncs bé, la conversa ha estat la següent:

S: El domingo por la tarde? Y te vas a perder el Barça?
Servidor: (Ostres, no hi havia caigut...) Me lo estás diciendo en serio?
S: Hombre, si no no te lo diría...
Servidor: Mira S, que con las cosas del corazón y con los sentimientos no se juega...
R: Pues yo creo que sí que juegan domingo.
E: (rient) Estás vendido!
Servidor: No puede ser! No puede ser!
S: R, no jugaban a las ocho?
R: No, yo creo que es a las diez.
Servidor: Pues si es a las diez aún podré ver la segunda parte.
S: Si tuvieras contratado el servicio Vodafone Live, podrías ver el partido en tu móbil mientras estás haciendo otras cosas.
Servidor: No te jode el hombre anuncio! Si acaso contrato el servicio Papa-mobil-fone y que me vaya informando de los goles y las anécdotas por sms.
E: Y tu contestando una llamada y gritando gol y uyyyy!! Para verte...
Servidor: Eh!! Que uno es muy profesional!
S: Y qué harás?
Servidor: Uff!! Qué encrucijada, por dios!! Y yo sin video en casa. Que por lo menos me lo podría grabar y luego verlo sin saber el resultado.
E: Pues yo tengo tres. En qué formato lo quieres: DVD, VHS o Blue Ray?
Servidor: Cabrones!!

Total que finalment, després de molt pensar he decidit que un acte solidari es un acte solidari i, per molt que em pesi, el Barça aquesta vegada hauria d'esperar. Tornant cap al lloc de treball m'he trobat amb el Sa, que havia abandonat l'esmorzar per anar a un lloc i li he preguntat si sabia quan jugaven. Ell es soci i tot del Barça. M'ha dit que creia que dissabte, però que no ho sabia segur. Enfonsat ja com estava i resignat a no veure'l li he etzibat: "Como sea verdad te doy un abrazo y hasta puedo llegar a subir la oferta a un beso, pero en la mejilla que a mi los hombres no me van...".

El primer que he fet després d'aquesta mini xerrada ha estat buscar com un possés per internet quin dia es disputava el partit. Res de res. Horari per confirmar: ni servicaixa, ni la pàgina del Barça, ni l'Sport, ni google. Res de res. Fins hi tot he trucat al Barça per si em podien informar, però m'han dit que no està confirmat, perquè encara no han rebut el fax de la Lliga de Futbol Professional. També he enviat un correu a La Sexta (única cadena que donarà el partit) preguntant-los pel tema. No m'han contestat encara...

Se m'ha obert el cel quan de casualitat he vist un article a l'As que parlava d'aquests partits tant complicats que venen ara per uns i altres i posava que el partit era el 13-D, és a dir el dissabte!! Dissabte!!

Només em balla una idea pel cap. En cas que m'hagués perdut el partit Barça-Madrid, hagués trontollat la meva fe? Hagués estat considerat com un signe de debilitat? Em podria anar a confessar davant el Laporta perquè, president, he pecat i sóc un mal barcelonista? No vull ni pensar-ho. Bé, amb tot això, encara no tinc clar que el partit sigui dissabte. Algú em pot fer veure la llum???

P.D.: L'E ens ha comunicat durant l'esmorzar que aquest cap de setmana, com que fa tant bon temps, fará l'últim bany de la temporada per Palamós "con dos cojones". Jo li he dit que com ho fes, les gambes l'aplaudirien...