Missió... impossible?

Hora: 7:54 a.m.

Lloc: Entrada de l’edifici on treballo.

Tant bon punt creu-ho les portes de vidre que em barren l’entrada, giro el cap a banda i banda. Destapat. Ni rastre de l’enemic. Amb passos lents em dirigeixo poc a poc cap a les escales. Al fons l’E alça el cap i em saluda amb la mà dreta alçada. Faig el mateix, l’educació és el primer. Com és un personatge alié a la misió no el neutralitzo. No cal. L’E baixa la vista i es concentra amb la feina que estava fent abans, que intueixo que devia ser... res.

Hora: 7:55 a.m.

Lloc: Escales de baixada.

Un cop situat a les escales de baixada, enganxo l’esquena a la pared. Un dolor sobrehumà em puja per la columan vertebral. A punt està d’escapar-se’m un crit i posar en perill la missió. Merda!, m’he clavat la barana en tota la ronyonada. Com si fos el Rambo penso que no hi ha dolor i emprenc el camí cap avall, cap a la planta menys u. Primer un graó, després un altre, després un altre més... De sobte, una presencia humana comença a enfilar escales cap amunt. Uff!! Perill!! M’ajupo i faig veure que em cordo les cordons de les sabates. La presencia humana desapareix cap a les alçades i jo respiro tranquil. Aconsegueixo assolir el replà.

Hora: 7:56 a.m.

Lloc: Planta menys 1.

De sobte veig la visió. Aquella visió que, en ocasion, se m’apareix. No li dono importància, perquè igual que ve, se’n va. Ja hi estic avesat. Em saluda amb un hola del seus i jo em porto el dit als llavis i assenyalo amb el cap la porta de la dreta. No tinc temps a perdre. La missió comença a estar en perill ja que l’hora límit s’acosta. Sento unes passes darrera meu. M’amago darrera la columna i els passos es perden escales avall. Miro cap endavant i localitzo el meu enemic. És allà, darrera la taula de recepció. Em comença a caure la gota de suor.

Ara ve el moment més complicat. M’estiro al terra i començo a arrossegar-me ajudant-me dels colzes i dels genolls. Repto com si fos una serp. Començo a passar per davant del taulell, mica en mica, sense fer soroll. Primer el colze dret, després l’esquerra. Noto com pel meu costat passa un company de feina que entra, està a punt de trepitjar-me, em mira, arrufa el nas, saluda a l’enemic i entra dintre la sala caminant tant tranquil•lament. L’envejo.

Sobtadament sento com l’enemic retira la cadira i s’aixeca. M’entra el pànic. La missió és a punt de fracassar. Tot és a punt d’anar-se’n a fer punyetes. Avui era el dia. Avui ho podia aconseguir. Miro a la meva dreta i veig una paperera de color blau, d’aquestes on es llença el paper per reciclar. Potser això em servirà. M’ajupo, la giro cap per avall i me la poso per sobre el cap. Em tapa fins la cintura, però ja farà el fet. Em quedo quiet. Inmòbil. Sembla que l’enemic s’ho repensa i es torna a sentar. Amb la paperera cobrint-me mig cos vaig fent passets laterals fins que més o menys calculo que sóc fora de l’angle de visió de l’enemic. Mica en mica m’alço i em vaig treient l’artefacte blau del cap. Quan puc veure me n’adono que... merda, merda i merda! la direcció que he escollit era l’errònia i m’ha deixat cara a cara amb l’enemic. Ara sí que l’he ben cagada!

Hola Jordi!

(mig amagant la paperera) Eeeee... Hola!.... la parera... .sí, la paperera era al mig... i...

Quina paperera?

Ah!! No, que...

Quin dia avui, eh? Sembla que farà mal temps! Ahir, com que ja em suposava que avui plouria ja vaig aprofitar per anar amb el nen a bla-bla-bla i bla-bla-bla

Abaixo el cap i començo a fer que no.

... perquè el meu marit sempre diu que... bla-bla-bla i bla-bla-bla

Sé que de nou, com gairebé cada dia,...

... i és clar, això és important, no creguis. Jo sóc una persona que s’ho mirar tot això... bla-bla-bla i bla-bla-bla

...no podré fitxar a l’hora...

Hora: 8:07 a.m.

Resultat de la missió: FRACASADA!

Esmorzars i telèfons.

Sé que feia molt de temps que no parlava d’ell. Sé que molts estàveu frisosos per saber coses d’ell. Sé alguns us pregunteu què se n’ha fet, d’ell. Us puc assegurar que, ell, segueix viu i ben viu. Donant guerra, com sempre. Amenitzant-nos els esmorzars amb anècdotes divertides i comentaris irònics. És un fix a la taula i té lloc reservat. Estic parlant, efectivament, del mític E.

Ahir tot esmorzant no sé com va sortir el tema (com gairebé sempre que surten els temes a la taula dels esmorzars) que l’E va explicar la següent anècdota: es veu que fa temps amb una noia que eren molt amics no paraven de trucar-se. Ara trucava un, ara trucava l’altre, ara trucava l’un, ara trucava l’altre. Dites converses eren una mica pujades de to. Picarones, es podria dir. Doncs bé, un dia imbuïts per aquesta voràgine de truques tu truco jo truques tu truco jo, l’E va despenjar el telèfon i sense esperar contestació va deixar anar: “¿De qué color llevas las braguitas?”. Immediatament es va sentir una veu masculina a l’altre banda del fil telefònic que va dir quelcom semblant a un: “¿Perdone?”. L’E, home de sortides ràpides i amb ingeni, va exclamar: “¿Usted ha escuchado lo mismo que he escuchado yo?”.

La taula, evidentment, es va venir a baix. Van esclafir tots a riure i es va emportar un gran aplaudiment (intern) per part de tots. Mestre, més que mestre!

Esmorzars i ornitología.

L’R, home fet i dret, dels homes de tota la vida, amb pèl al pit i on faci falta, d’aquells que abans que estar a casa s’estan al bar, que hi troben més caliu, avui ens ha sorprès a tots quan ens ha confessat que es comprarà una “voladera” (potser ho escric malament perquè no ho he trobat al Diccionario de la Real académia española de la lengua). Tots, a l’uníson hem dit: “¿Una què?”.
R: Una voladera. És una jaula que hace dos metros de alto por dos de alto por dos de ancho. Me voy a dedicar a cuidar pájaros.
SERVIDOR: Esto es por el fracaso del Madrid? A ver, ya sé que estáis muy jodidos, pero vente arriba (frase que repeteix molt ell quan el Barça perd) que la vida no se acaba aquí. Si quieres hazte ermitaño, pero esto de los pájaros.
R: Nada, me voy a gastar unos 500 euros en la jaula y unos 100 euros de inversión en pájaros.
E: Pues yo con 500 eurachos me voy al Riviera y hago otro tipo de inversión...
SERVIDOR: Para tu pájaro, ¿no?
E: Claro!

Hem rigut i de seguida a mi m’ha vingut una pregunta al cap:
SERVIDOR: ¿Y para limpiar la jaula cómo lo harás? Tu sabes el trabajo que lleva esto...
E: Cogerá una pistola de agua a presión, y lo enchufará a la jaula. Ya ves a los pájaros acojonados contra la pared. ¿Alto, los antidisturbios! Yo conocía a un tío que tenía un pájaro que sólo decía: “Sóc català i porto barretina”.
SERVIDOR: R, ¿el tuyo qué dirá? “Messi morrallón(1*), Messi morrallón!”


(1*) adjectiu qualificatiu que sempre utilitza l'R per referir-se al deu (i Déu) del futbol que ve a dir quelcom semblant a que no val res.

Servidor Vs l’E: la partida del segle.

Les agulles marcaven un quart de tres. Tot estava llest. Ambdós jugadors es miraven de fit a fit. Saltaven espurnes. La tensió que es podia palpar a l’ambient era extrema i es podia tallar amb un ganivet (sempre m’ha agradat aquesta frase). Els nervis estaven a flor de pell. Els separava una taula de ping-pong i les ganes de guanyar-se, d’humiliar-se l’un a l’altre.
SERVIDOR: Comencem?
E: Vale, pero me he dejado la paella en casa. Esa de hacer castañas, la que tiene agujeros. Con eso ya me bastaba para ganarte.
SERVIDOR: Pues es una lástima, porque yo me he dejado la tapa de la olla a presión. Con lo que llega a pesar eso, seguro que eras tu el que mordías el polvo. De todas maneras, nos tendremos que conformar con jugar con raquetas de ping-pong.
E: Que sepas que si me ganas, habrás ganado al número uno y, por tanto, serás el mejor. Ahora, que sepas que si pierdes, habrás mordido el polvo y serás el peor de los peores. Un deshecho humano. Un mierdecilla, en pocas palabras.
SERVIDOR: Sea!

Ell s’ha tret l’americana, però no la corbata, i perquè no li molestés s’ha posat la part de sota dintre dels pantalons. Jo, que portava un jersei amb caputxa, he hagut de posar els cordills que pengen d’ella dintre, perquè no em molestessin per executar els meus cops matadors.

La partida ha començat:
- Primer joc: guanyador clar l’E. 1-0.
- Segon joc: guanyador l’E de manera ajustada. 2-0.
- Tercer joc: guanyat per un servidor de manera també ajustada. 2-1.
- Quart joc: guanyador de forma ajustadíssima (21-19) l’E. 3-1.
- Cinquè joc: guanyat de forma clara per mi. 3-2.

Val a dir que quan la pilota tocava a la xarxa i entrava sense deixar-me opció de tornar-la netament (el típic net de tenis) o quan tocava al canto de la taula i sortia disparada sense que jo pogués fer res, en lloc de demanar-me perdó, se’m quedava mirant, alçava la mà amb el puny tancat i aixecava el dit del mig amb un somriure desafiador als llavis. Jo, com un cavaller, els dos o tres punts que li he guanyat d’aquestes característiques, li he demanat perdó.

Acabat el partit, he acceptat la meva derrota, li he donat la mà i m’he rendit davant del, possiblement (i sempre segons ell), millor jugador del món de ping-pong. Ara, això sí, li he dit que em donés un parell de partides més. Llavors, seria ell qui cauria derrotat, que tant temps sense jugar es nota i que el primer joc, el que m’ha guanyat per pallissa era d’adaptació, que després la cosa ha estat molt igualada.
E: Será eso, pero yo a la que me he dado cuenta estaba jugando con la parte negra de la pala y con la izquierda, y me he dicho, ¿qué haces jugando con la izquierda si eres diestro?
SERVIDOR: Pues fíjate que yo, a la que he dejado de devolver las pelotas con la mano y he cogido la pala, he empezado a remontar.

El dijous, dia després de consumar-se la tragèdia, a l’hora de l’esmorzar, l’E ha arribat una mica més tard, i amb un somriure als llavis m’ha fet alçar de la cadira al crit de: “Levántate, que llega el rei del ping-pong”. La gent ha preguntat per la partida i ell ha comentat: “Jugué con la americana y la corbata puesta, porque me gusta ganar con clase, porque soy un tío elegante. Sólo me faltaba haberme puesto un pañuelo en forma de triángulo en el bolsillo de la americana”.

Accepto la meva derrota, evidentment. Vaig perdre i no hi ha més a dir. Ara, crec que vaig vendre cara la meva pell. Em vaig defensar bé i el vaig tenir entre les cordes. Només hi ha una paraula que no para de donar voltes al meu cap: “Venjança!”.

L'E accepta el repte.

L’he reptat! Sí, sí, companys, ho he fet! No en sé les conseqüències, però ja ho he fet. No hi ha marxa enrere. L’E porta dies dient-nos que és el rei, que no el guanya ningú, que és número u, que si tomba, que si gira, fins que finalment no he pogut més i l’he reptat a un partit. De ping-pong, és clar. Als mig dies, des de fa un mes aproximadament, van a jugar aprofitant l’hora de dinar. En són sis, segons m’ha dit i “los gano a todos con los ojos cerrados. No he perdido ni una partida. Saco mi Escálibur (la seva raqueta) y pin-pan pin-pan, como el Guti, bolas vienen bolas van”.

Cansant de tant presumir, i com que al ping-pong feia molt temps que havia jugat i em defenc (no sóc un crack, evidentment, però em defenc), avui l’he reptat. Hem posat dia i hora: demà al migdia “y quien se raje, mariquita”, ha sentenciat l’E. Després d’això ens hem donat la mà i hem tancat l’acord tot argumentant:
E: (agafant un plat de cafè) Yo te gano con esto de raqueta.
SERVIDOR: (agafant una tassa) Pues yo con esto.
E: (agafant una ampolla de Coca-Cola) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una cullereta de cafè) Pues yo con esto.
E: (agafant el boli que sempre porta a la butxaca) Pues yo con esto.
SERVIDOR: (agafant una paper de plata i donant-li una suposada forma de raqueta) Pues yo con esto.

Immediatament a la taula quadrada de l’esmorzar, s’han obert les apostes i la gent a començat a dir la seva. En el meu favor he argumentat que jo anava del Barça (lluïa un jersei vermell i uns texans de color blau) i que l’E anava amb una camisa blanca. Ell s’ha defensat dient que: “Mira, yo para no ir de blanco, soy capaz de cagarme en los calzoncillos, para darle otro color, para que se vea la marca”. Un ha comentat que si es refería al patrocinador, però la cosa no ha anat més enllà.

Resumint, que demà és el gran dia. Podeu apostar, si voleu...

De nou, de bufet lliure.

NOTA: escric aquest article escarxofat al sofà, amb la panxa no plena, pleníssima, amb dificultats per moure’m i amb una digestió pesada.

Després de la primera anada a un bufet lliure amb els de la feina, avui i després de portar dos mesos reclamant de tornar-hi, hi hem anat per segona vegada. Val a dir que hem trigat una mica perquè els de la mateixa cadena del bufet lliure que vam anar, estaven a punt d’obrir un altra restaurant més a prop. Finalment avui l’R, madridista declarat i que s’ha pres de bon grat l’eliminació, a la taula quadrada de l’esmorzar ha comentat que passant amb l’autobús li ha semblat veure que obrien avui. Com que no n’estava segur i l’E també feia dies que anava darrera d’anar-hi, ha trobat la solució:
E: Ahora mismo mando a un mensajero para ver si abren o no hoy.
SERVIDOR: ¿Mensajeras?
E: No, no te ensajero.
I dit això s’ha alçat de la taula i ha marxat tot dient que ara tornava. Passats uns minuts, l’hem tornat a tenir entre nosaltres amb un somriure d’orella a orella: “¡Ya está! He hablado con él y se acercará para ver si está o no abierto”.

Cap a dos quarts d’una, he pujat a veure’l: “Abierto y el mensajero me ha reservado mesa a las 14h para cinco a mi nombre”. No he pogut més que dir-li que era un crack i que tots estàvem als seus peus.

A l’hora acordada, i sense un dels components perquè se li ha allargat una reunió i no podíem localitzar-lo de cap de les maneres, ens hem dirigit cap allà. La ingesta avui ha estat de les bones. En el meu haver hi ha: un parell de plats de paella (avui som dijous), un plat d’arròs tres delícies, tres panets d’aquells xinesos, unes quantes navalles i gambes, meló amb pernil, quatre mandonguilles, cinc pinxos moruns, un tros de cuixa de be, una mini salsitxa gentilesa de l’E i alguna que altra cosa més que ja no recordo. Crec que menjar en excés fa perdre la memòria. Això sí, de postres un parell de gelats i una mica de meló i síndria per tira-ho tot avall. I tot això per culpa de l’E, de l’R o del C, que cada vegada que s’aixecaven (igual que jo), portaven un plat per cadascú del que s’agafaven per ells. Ah! I del xinès que hi havia a la planxa fent el menjar que li demanaves una cosa i te’n posava les que agafava amb les pinces (normalment més quantitat de la que li havies dit). D’aquí la nota del començament. Ara, no sé com m’ho faré per aixecar-me del sofà. Potser hauré de trucar a la grua municipal...

Aquesta vegada tot ha anat sobre rodes. La gent normal i corrent, sense empentes, formals, educats... bé, només he tingut un problema. Un senyor sense voler m’ha donat un cop de colze. Evidentment, li he reclamat al cambrer que si el cop del colze del Cristiano Ronaldo eren dos partits de càstig, allò no podia ser menys i se l’havia de castigar amb targeta vermella i els dos partits de sanció de rigor.

Canviant de terç i passant al tema del dia per excel•lència, no hem fet llenya de l’arbre caigut. El pobre R (que sempre diu que ell havia estat del Barça de tota la vida, però que el vam fer fora i es va haver de fer del Madrid i, de retruc, de l’Espanyol) estava resignat. No sé com ha sortit el tema dels Òscars de Hollywood i hem anat a parar a la pel•lícula de Titànic (que per cert, l’E ha dit que Antena 3 l’hauria de donar com si fos una sèrie, per dies, perquè entre llarga que és i els anuncis que hi posen, durava una eternitat). Llavors se m’ha acudit comparar aquesta pel•lícula amb el Real Madrid: un enorme vaixell amb tots els luxes haguts i per haver que s’enfonsa per culpa d’un iceberg que no semblava tant gran. Li trobeu els paral•lelismes? Si necessiteu ajuda, me la demaneu...

NOTA2: sort que ara fan el bàsquet i puc estar un parell d'hores més assegut al sofà fent la digestió.

Esmorzars i caps de setmana.

L’E ha reaparegut. I l’R2 també. Avui la taula quadrada dels esmorzars estava al complert. L’E ens ha explicat les seves vivències del cap de setmana. Aprofitant una oferta ha estat a Lloret de Mar amb la família. I ja se sap que Lloret de mar és sinònim de guiris a l’estiu i sinònim de IMSERSO a l’hivern. Ell, però, d’IMSERSO res de res, que està gairebé com el Clark Kent. Com que el preu era bastant econòmic, hi va anar a pensió complerta. L’hotel tenia piscina climatitzada i tot, malgrat que ell vol fer-se l’home dient que va banyar-se a la piscina de fora (encara que sabem tots que es mentida), que “tampoco se estaba tan mal”. Ens ha ensenyat una foto feta amb el mòbil de la piscina. “Aparentemente está vacía, pero es que la hecharon cuando yo estaba cruzando la piscina de punta a punta bajo el agua”.

El tema ha seguit derivant en anècdotes viscudes el cap de setmana:
E: Había unas polacas, o rumanas… bueno que no las entendía cuando hablaban. De algún sitio de por ahí. Se ve que estaban celebrando una despedida de soltera, todas vestidas de hawaianas. Todas enormes, eso sí. Había una que medía uno ochenta por uno ochenta.
SERVIDOR: ¿Cómo?
E: Sí, uno ochenta de alto por uno ochenta de ancho. Estábamos en el jacuzzi y cuando entró tuvimos que salir todos. No veas la tía, se zampaba los bikinis de cuatro en cuatro y las croquetas a puñados. Y Coco-loco arriba, coco-loco abajo. No paraba de beber. Fíjate que yo para desayunar me comí un par de huevos fritos, con frankfurts pequeños, panceta, beicon y patatas, que yo les dije que no hacía falta, que no me las pusiera, pero ya, puestos, me las acabé comiendo. Luego a la una, vuelta a comer. Hacía falta? No, pero como había paella me zampé un par de platos llenos hasta arriba, cuatro canelones, tres cuartos de pollo, cuatro helados, un pudding y un plátano. Mi mujer me dijo de ir a tomar un café a la terracita y le dije que yo me iba a caminar un rato, que había que bajarlo todo para abajo. Eso sí, tres días sin cagar, que yo me lo llevaba todo para Barcelona.

Després s’han produït les típiques bromes escatològiques de que amb el que ell hagués tret ni hagués hagut prou per fondre la neu de tota Barcelona, entre d’altres.

Finalment, i com que encara quedava neu apilada als costats de les parets, l’E ha fet la següent proposició “A ver si nos meamos todos un poco ahí en la nieve para que se derrita de una vez!”.

L’E i el Clark Kent.

Avui l’E ha fet una entrada triomfal. A la cara se li dibuixava un somriure d’orella a orella. Amb la mà dreta s’agafava l’americana i amb l’esquerra sostenia el got de cafè amb llet que, amb delicadesa ha deixat a sobre la taula. S’ha assegut amb aquell port senyorial i ens fitat a tots, un a un. Després ha deixat anar un: “Dos décimas i Clark Kent”.


I vosaltres us estareu preguntant quina relació pot haver-hi entre l’E i el Clark Kent (per qui no ho sàpiga, que ho dubto, és el nom de Superman quan va de paisà). Si ho voleu saber, seguiu llegint sense més demora.
De totes maneres us demanaré que feu un petit exercici: intentar endevinar aquesta relació i després compareu.


Nosaltres ens l’hem quedat mirant i algú, no recordo ara qui, li ha fet la pregunta que corresponia al moment:
ALGÚ: ¿Y eso?
E: (recorrent a l’acudit) Eso es mi amiga y tampoco baila.
ALGÚ: ¿Y Clark Kent?
E: Nada, que vengo de la revisión médica. Dos décimas más y alcanzo al Superman. Clark Kent tenia un nueve con nueve y yo un nueve con siete. Supongo que no llevar los calzoncillos por fuera me habrá restado puntos. Me ha hecho soplar y me ha tenido que pedir que parara porque volaba todo. Estoy hecho un superhombre.

Tots l’hem felicitat, perquè homes així no en queden. Fornits, elegants, en bona forma (fa bici estàtica cada dia, segons ell i de les ganes que posa comença a l’habitació i acaba al menjador després d’haver fet dues voltes al pis). Un bon partit!

La pregunta.

L’E està allà a recepció, de cara al públic, per atendre dubtes, preguntes i el que calgui (dintre d’uns paràmetres, és clar). De totes maneres també mana als que estan per sota seu que facin això o facin allò altre. No és d’aquells que estant de cara al públic sempre té un somriure als llavis. Ell és així. De vegades un punt irònic. Sempre et respon el que vols saber, però de tant en tant deixa que siguis tu mateix qui interpreti la resposta. Avui ha estat el cas. Crec que hi havia jornada de portes obertes, ara no ho tinc clar, però pandemònium de gent jove corria per allà. Un grupet acabat d’arribar, s’ha dirigit a recepció i els ha atès l’E, amb cara de circumstàncies:

JOVE: Venimos a la jornada de puertas abiertas.
E: ¡me parece perfecto!
JOVE: ¿Dónde hemos de ir?
E: Yo si quieres te lo respondo, pero fíjate a tu alrededor. Allí al fondo hay un grupo de unas quinientas personas haciendo cola que tienen vuestra misma edad, visten con los pantalones bajados y chillan mucho. ¿Tú qué crees?

No he pogut més que, dempeus estant, alçar-me encara més si podia i començar a aplaudir-lo fervorosament. Si és que al jovent d’avui en dia se’ls ha de fer exercitar el cervell. Venen poc preparats...

El meu iogurt i l’E.

Aquesta setmana va de iogurts, però ja és això, perquè des de fa un temps he agafat el costum d’esmorzar un iogurt a primera hora. Avui, mentre estava procedint a posar-me la primera cullerada a la boca, han picat a la porta. Per la finestreta que hi ha a la mateixa, he vist el cap de l’E tot somrient. He deixat l’ingesta del iogurt per més endavant i m’he alçat a obrir-li la porta i franquejar-li, d’aquesta manera, l’entrada a la sala. M’ha demanant amb presses si podia utilitzar el telèfon, cosa que li he dit que sí, però que tot tenia un preu. S’ha tret un sobre de sacarina de la butxaca (d’aquells que sempre agafa del bar quan anem a esmorzar) i me l’ha donat tot assegurant-me que amb allò em podia donar més que per ben pagat.

Mentre ell estava trucant, he comés l’error més imperdonable de la meva vida: m’he assegut a la taula i he procedit amb el ritual iogurenc del matí. Quan l’E ha penjat el telèfon, se m’ha quedat mirant. Llavors jo me l’he quedat mirant també i quan les nostres mirades s’han entrecreuat i l’he vist a ell movent el cap a dreta i esquerra m’he dit que era home mort. Com se m’havia pogut passar per alt aquell detall?

SERVIDOR: (assenyalant el iogurt amb el cap) Esto queda entre tu y yo y no tiene que salir de esta sala. Ni una palabra en el almuerzo.
E: No, no, tranquilo. En media hora lo sabe todo el edificio.
SERVIDOR: Te cambio el secreto por lo de la llamada. No he cogido el sobre de sacarina. Te acuerdas, todo tiene un precio...
E: (amb veu mafiós) Las palabras se las lleva el viento.

I tot seguit s’ha girat, ha sortit de la sala i quan ha tancat la porta m’ha mirat per la finestreta tot rient. M’he alçat, he sortit de la sala i mentre s’allunyava passadís enllà li he demanat, pregat, implorat que sisplau, no digués res a ningú, que no ho esbombés als quatre vents, que què volia a canvi del seu silenci. Sense tombar-se, ha deixat anar la sentència: “Hay cosas que no tienen precio”.

De res han servit les meves súpliques, només assentar-se a la taula mentre esmorzàvem, m’ha assenyalat i ha dit: “¿Sabéis qué estava almorzando el mariquilla este?”. Ara ja saben el meu gran secret... Perquè, com molt bé us imagineu, els homes-homes, els de tota la vida, el iogurt ni provar-lo...

Subtileses.

Si una cosa té l’E, és que é la persona més subtil que he conegut mai. Deixa anar les coses amb aquella delicadesa que de vegades fa plorar i tot. Bé, és subtil la primera vegada, que va sempre donant la cara i amb la veritat per davant. Ara, com per desgràcia teva no li prestis atenció o no li facis cas a la recomanació (diguem-li recomanació o consell), ja has begut oli. La subtilesa es torna contra teva i el que abans era un consell disfressat d’amenaça, ara és una amenaça amb totes les lletres.

Ens explicava l’altre dia que havia vist un noi assegut a la barana que prevé que algú pugui precipitar-se al buit si cau. Doncs bé, resulta que va dirigir-se cap allà, i li va comentar que sisplau, baixés de la barana que podia caure cap a baix. El noi, no va fer-li cas i en poques paraules li va dir que el deixés en pau. L’E, sense anar més lluny, amb aquella mitja mirada de mafiós que té i posant cara de póker, li va dir: “Si te lo digo por ti, que no voy a ser yo el que me voy a caer. Pero, ¿sabes qué pasa? Que son ya las tres y media y yo plego a las cuatro, y no tengo ganas de quedarme a rellenar los papeles para el juez. ¡Eh! ¡Que a mi me és igual! Pero que sepas que si paso algún dia por aquí y te vuelvo a ver subido, sin querer se me escaparà un codazo e igual caes i te haces daño. Y claro, habrá que cambiar cristales, avisar al seguro del coche que hay aparcado abajo... en fin, un faenón, pero que a mi no me importa, me pagan para trabajar”.

El noi va baixar de la barana amb cara d’espantat...

Esmorzars i converses telefòniques.

Avui ha estat un esmorzar ràpid. Els motius? Ha marxat la llum a tres quarts de nou i tota la planta tenia curs. Com que no es podia ni treballar ni donar la formació (començava a dos quarts de deu), hem baixat abans. Mentre esmorzàvem al bar (l’amic Vicente, gran home i millor persona, s’ha vist obligat a assortir-se amb termos de cafè portats d’un altre bar que té a la vora per sortir del pas) l’E ha comentat que no havia parat de rebre trucades de tots els departaments.

E: Oye, que se ha ido la luz. Oye, que no nos funcionan los ordenadores. Hay uno que me ha llamado tres veces en un minuto para comprobar si me acordaba y le he dicho que o me dejaba en paz, o no podía llamar a mantenimiento.

A partir d’aquest punt, s’ha il·luminat i ens ha explicat una anècdota de fa temps:

E: Hace años recuerdo que estaba jugando con una mujer por teléfono...
R: ¿Jugando? Sería ligando...
E: Bueno, lo que fuera. Estábamos hablando y colgué. Al segundo volvió a sonar el teléfono, descolgué y dije: “¿De qué color llevas las bragas?”. “¿Perdone?”, era una voz de hombre, a lo que yo le dije: “¿Tu has escuchado lo mismo que yo?”.

Aquí he començat a riure i no he pogut parar. Finalment ha arribat la llum al bar. Hem demanat en veu alta al Vicente, gran home i millor persona, que l’apagués, fent veure que no havia tornat per no haver d’anar a treballar (jo) o a fer el curs de formació (ells). Passats cinc minuts, l’E ha parat l’orella i ha dit que ja no se sentia la sirena, que potser ja podíem començar a passar. Hi ha hagut una veu que tímidament ha demanat deu minuts més de pròrroga per assegurar-nos que realment havia tornat de forma indefinida. No hi ha hagut quòrum.

Esmorzars i caceres.

Parlant sobre la famosa cacera del jutge Garzón i de l'ex-ministre de justícia i de la llicència que no tenia aquest últim, l'E ha agafat el toro per les banyes i ha dit que tots els que han fet el servei militar, ja l'haurien de tenir.
E: Tenemos licencia para matar i valor para parar un carro...
R2: Valor se le supone, ponía en la cartilla.
E: A mi me pusieron "por días". Depende de como me levantaba tenía más o menos. Porque yo de disparar en la mili, sólo lo hice una mañana. Era ayudante del teniente coronel y un día me dejó la escopeta, una winchester, que parecía el John Wayne i empecé a disparar. No di en la diana ni por aproximación. Luego me dejaron una pistola. "Toma, para que te diviertas un poco. Haz unos tirillos". Y ni a metro y medio de la diana conseguí darle. Eso sí que es difícil. Ahora ya entiendo como en las películas americanas cuando el tío está en el suelo disparan cincuenta veces, porque seguro que sólo le dan tres o cuatro. Vamos, que antes de disparar ha de hacer unos cálculos matemáticos. Un día vi a un agente de policía escondido detrás de un coche i un ladrón disparando por encima del techo y el machote esquivó todas las balas. Como en Matrix.

Va acabar la conversa o monòleg, com voleu dir-li, dient que una bala no mata, el que mata és la velocitat amb la que va. No vaig poder fer més que fer-li una reverència i donar-li la raó.

Paraula d’E.

Esmorzars i àvies nedadores.

El tema de conversa avui ha estat aquesta noticia de l'àvia nedadora. Quina dona, per treure's el barret. L'E, com sempre, tenia coses a dir:

E: No veas tú con abuela de las narices. Pero, ¿eso se lo ha hecho de un tirón?
P: No, no, según pone en la noticia en veinticuatro días.
E: Uff!! Veinticuatro días pero sin dormir, no? Porque sino pierde la gracia...
Servidor: Estoy contigo, y en caso de dormir, que sea en el agua, que sino pierde la emoción.
P: No, la acompañaba un barco y se subía después de estar nadando unas seis u ocho horas al día.
E: Pues nada, eso es de maricones. Imagino que la ataban al barco para que no se perdiera. Se ve que hubo un momento que el marinero le dijo al capitán: "Eche el barco a un lado que viene la abuela detrás haciendo luces y nos quiere avanzar". No veas tú con la abuela. De tanto en tanto la tripulación se asomaba por la barandilla para ver si aún respiraba o no. “Parece que tiene aún la boca abierta·. Y no te lo pierdas, se ve que quería hacer de punta a punta e ida y vuelta buceando, sin respirar. Pero cuando ya estaba volviendo tuvo que parar porque sentía como una pequeña presión en el pecho.
Servidor: Para entrenar se cruzó el estrecho de Gibraltar buceando tres o cuatro veces sin respirar.
E: Sí, sí, ríete del Meca. Si es que está la abuela del Betis y la abuela del Meca.
Servidor: Cuando acabó la prueba llamó al Meca y le dijo: "Chúpate esa, Meca". Ah!! Y a la hora en punto le decían desde arriba: "Abuelaaaa, abra la boca que le toca la pastilla de la presión". Y se la tiraban desde arriba.
S: Y luego le acariciaban la cabeza, como a los delfines.
E: Sí, y no veas el mérito que tenía la abuela que llevaba encima la máquina de la diálisis.

En P, que seguia llegint, ens comenta que a més a més a participat en maratons, i en grans travessies com la de Iowa (482 km en 12 dies), França (643 km en 16 dies), Xile-Argentina (926 km en 21 dies) i la Índia (724 km en 16 dies).

E: Ah!! Y porque lo hizo descalza, que no veas tu si se llega a poner bambas...

Esmorzars i esports.

Davant d’aquest titular del cop de calor, l’E no ha pogut més que deixar anar: “Este tío es maricón.”. Rotunt. Per continuar dient que “si por lo menos le hubiera dado un golpe con la mano abierta en toda la cara aún. En cambio nuestro Nadal sí que es un tio como Dios manda: él sale a jugar con su chaquetita de punto con el cocodrilo de Lacoste. Eso sí, ¡que no falte!”.

Seguidament ha vist la foto del Migueli (mític ex-jugador del Barça i el que més partit va disputar al primer equip) i ha seguit la dissertació: “¡Otro! Tanto hombre que decían que era y nada de nada. Perdía más aceite como el que más. En las duchas, cuando caía el jabón nadie se agachaba a recogerlo. Vamos, que se dejaban las uñas largas para clavarlas en la pastilla y no tener que agacharse.”.

Avui, poc parlador, però precís...

Esmorzars, malalties i crisi.

Avui l'E no tenia bona cara, però el detonant de tot ha estat veure'l arribar amb una coca-cola light a la mà en comptes del seu tallat habitual en got llarg. Espantats, tots li hem preguntat què li passava i a què es devia aquest canvi de rutina. "Voy de vareta", ha sentenciat, per afegir "llevo desde las tres de la mañana sentado en el lavabo. Me he leído el Quijote entero dos veces. Vamos, que no me atrevo ni a toser por si acaso".

A la taula també hi havia l'S que es trobava malament. No me n'he adonat fins que el P m'ha comentat "¿pero no le ves la cara que hace y que tiene los ojos llorosos?". He contestat que no, que jo el veia igual que sempre. A l'E li ha faltat temps per replicar-me que "últimament veo que la gente se está amariconando un poco. Si es que a la que dejas de llamarle hijo de puta al que tienes al lado, ya te llaman maricón.".

De totes maneres, encara ha tingut esma d'explicar-nos que té (o tenia) un amic que regentava un taller mecànic on arreglaven punxades de roda i que estava situat al costat d'una esplanada per Barcelona on hi solien anar molts conductors amb tot terrenys a provar i fer cabrioles amb el cotxe. Quan plovia, l'amic en qüestió, es dedicava a tirar claus enormes per tota l'esplanada i a dintre dels tolls d'aigua. Llavors, quan un tot terreny passava per allà se li punxava la roda i el conductor amb la mala llet que això comporta baixava del cotxe per inspeccionar-lo i era llavors quan veia astorat com era el seu dia de sort: a cinquanta metres un taller on reparaven punxades amb un cartell ben gran que ho indicava. "Si es que en esta vida hay que ser listo y hay que tener buen olfato para los negocios", ha sentenciat l'E.

Una raqueta diferent.

Curiosa la notícia. I més curiosa encara és quan l'altre dia que vam anar a jugar amb uns companys de feina a padel, un parell que no van venir ens van desafiar dient-nos:
- L'R va apostar-se un xec en blanc que ens guanyaria amb una paella (com en Roddick, curiosa la coincidència).
- L'E va jurar i perjurar amb una postura fatxenda arrepenjat al respatller de la cadira i senyalant-nos amb el dit índex, que ens guanyaria utilitzant un teclat d'ordinador com a raqueta.

I ves per on, que avui em trobo amb aquesta notícia. Quan els hi he comentat als companys a l'hora d'esmorzar, l'E ha fet la seva aportació: "Pero la sartén que ha utilitzado, ¿es de las que se usan para hacer castañas?".

Esmorzars i metges.

Avui a l’esmorzar el tema de conversa ha girat entorn als metges. Un company que ve amb nosaltres, en RA, es famós perquè va molt al metge i s’ha fet infinitat de proves mèdiques. Segons uns per gust, segons ell... no ho desmenteix. Sempre riu i es queda callat. Bé, total, que hi ha hagut una mica de conya amb ell...

P: Para lo de la prueba de la próstata existen dos maneras de hacerla: el PSA...
E: Esto que es, ¿un Citroën?
R: Cállate, que esta prueba es nueva y RA no se la ha hecho.
Servidor: Pues ya lo veo cuando suba de almorzar llamando al médico para pedir hora...
E: Para que el médico le diga que esta prueba aún no se hace aquí. Es igual, el se apunta a la lista de espera para cuando se haga. De hecho él fue el que inventó la tercera opinión médica. Se hace la misma prueba de tres en tres, por si acaso han salido mal las otras dos. RA cuando ve House tiene una libreta y un bolígrafo en la mano y cuando oye alguna prueba que no se ha hecho… onconimetromia… la apunta y le dice a su mujer: “Nena, llama mañana al médico para pedirme hora”.
Servidor: De hecho, cuando han de experimentar con alguna prueba médica nueva llaman a RA para que vaya a pasarla.
P: Bueno sigo con mi explicación. La segunda manera es por tacto rectal.
Servidor: No, no, pues ya está todo dicho. RA prefiere la segunda, la del tacto rectal, pero sin anillo. Que él no es tonto y duele…
E: Sí, hay que ir con cuidado porque si el anillo es de esos de boda con brillante puede llegar a hacer mucho daño.
Servidor: O de los que son tipo sello. “¿Quiere que le ponga el sello de la revisión?”. Lo jodido es que el anillo se quede dentro… ¡eso es una putada!
E: Sí, el anillo y el no-me-olvides…
P: Recuerdo que en una prueba que me hice que el médico me pidió el número de teléfono del trabajo porque si había algo grave me llamaría de inmediato.
C: Esto es lo peor, porque cada vez que te llaman piensas si será o no el médico.
Servidor: El médico cuando te llamó ¿antes de colgar pidió por Rafa? Como todos los médicos lo conocen… “Oiga, ¿que está Rafa? ¡Pásamelo hombre! Es que el médico ha perdido el anillo...”.
E: Yo de todas maneras si tuviera que irme a hacer la prueba de la próstata pediría por el médico vasco que había sido pelotari, que tiene una pedazo de mano… Cuando te la mete hasta dentro te dice sopla que vas a pasar ahora la prueba de esfuerzo…
R: Uff!! ¿Esa prueba de soplar?
P: ¡La espirometria!
R: ¡Esa! Yo esa no la paso ya más en mi vida. Cuando me dice el médico que sople le digo que no, que yo ya sé que estoy mal, que mejor que yo no lo sabe nadie.
E: Al médico le dices: “Apunte: jodido”.
R: Más o menos. Pues eso, que si la prueba no me gusta saco el talón de viajes 2x1 del bolsillo y lo mando a la mierda y a tomar por el culo de inmediato. ¡Vamos hombre! Desde la vez que fui y me preguntó si fumaba y le dije que si…
E: Pues déme un cigarrito te dijo… que yo también fumo.
R: Sí, eso… Pues me dijo que como siguiera igual a los 55 años tendría que llevar bombona de oxígeno.
Servidor: Supongo que le dijiste que fuera ya haciendo el pedido, ¿no?
R: Bueno, saqué el talonario y le regalé un viajecito de los míos: lo mandé a tomar por el culo, como no.
Servidor: un crucero sexual…
E: Me he acordado ahora de la chica aquella que tenían en el dispensario que no sabía pinchar. ¡Uff!! Qué mal lo pasaba cuando tenía que ir a sacarme sangre para la revisión anual…
R: Pues tu vete preparando que el año que viene te toca la prueba del tacto…
E: A mi que me lo miren por la sangre y sin pincharme. Volviendo a esa chica, tiraba las jeringas a distancia, como si fueran dardos a ver si hacía un doble. La palabra perdón te la decía setenta veces. Te clavaba aquí, y ay, perdón, allí y ay, perdón... Perdón, perdón... Hija de la gran puta, ¡¡que me la has clavado en la aorta!! Vamos que salías de allí que parecías un drogadicto de la de pinchazos que llevabas en los brazos...
(…)
E: Recuerdo que cuando dejé de fumar iba todo el día con un palillo en la boca. Plano, os lo recomiendo. Los redondos no van tan bien… Pues noté que se me había clavado algo en el cuello y nada, para urgencias. Allí se lo explico al médico, me mira y me dice que me espere un momento. Al cabo de un rato entra él acompañado por siete chavales jóvenes.
C: Residentes.
E: Sí, residentes. Pues me abre la boca, me mete unas pinzas y una linterna de esas que llevan los de los cines. Cuando me ha revisado le dice al primer chico: “Venga, mete las pinzas tu ahora y míralo”. Un momento, doctor, que me meta uno las pinzas y si tengo algo que me lo saque y si no, santas pascuas y me voy. A ver si ahora van a ir pasando uno a uno a meterme las pinzas en la boca. No sé si nos entendemos…

Esmorzars i pisos.

Ahir el tema estel·lar han estat uns pisos que s’estan construint per Pedralbes, a prop d’on treballem.

E: Están los pisos estos que están haciendo aquí detrás, que te compras uno de estos y ya es el colmo, porque vives a dos minutos de casa. Sé que hay pisos de 96 metros cuadrados, con piscina comunitaria, con jardín… Y luego hay unos inmensos con piscina privada en tul jardín privado. Es decir, de uso exclusivo para el que la tiene, sin que venga ningún vecino a remojarse y a ensuciarte el agua en la que tú te bañas. Total, que decidí empezar con humildad. Vamos a ser humilde, me dije, y preguntaré primero por el piso más pequeño. Llamo y me atiende una mujer. “Quiero preguntar precios de pisos”, le dije. Me preguntó por que piso estaba interesado. “Empezaremos por el pequeño”, le solté. Bueno, viene con dos plazas de parking y un trastero. Bien, pensé.
CH: Porque aún no te había dicho el precio…
E: Evidentemente. Pues van a ser un millón y medio, me dijo. Cómo lo ve? Hombre, lo veo bien, lo voy a comentar con mi mujer y si acaso ya le digo algo.
Servidor: Cuando aparece la palabra si acaso, es que va a ser que no, lo tengo comprobado.
E: Hombre un millón y medio de eurachos… uff!!
Servidor: Son doscientos cincuenta millones de pesetas…
P: ¿Más el IVA?
Servidor: ¿Vaselina?
CH: Sí, para que te la metan mejor…
C: Bueno, hay que sumarle un 10%, más o menos.
E: Y por trescientos millones te viene con toallero y todo. Y los acabaos que tiene: grifos en todas las salidas de agua.

Esmorzars i restaurants xinesos.

Avui era el torn de donar un repàs als restaurants xinesos i al menjar que allà s’hi pot endrapar:
E: Hay un restaurante chino en el Baricentro que comes por nada.
R: Pues a mi en un restaurante de estos no me vais a ver. ¡A la mierda!
E: Un día fui con mi mujer y mi hija a ese restaurante. Pagué veinte euros y comimos los tres. Cuando entramos en el restaurante, la china de la entrada mira a mi hija, la mide y dice: esta come gratis. Total, que nos pusimos hasta arriba. Si con la de palillos que se llevó la niña de la máquina, lo mínimo sesenta, para jugar en casa, ya valían más de cuarenta euros. Salí con los bolsillos llenos de palillos. Cada vez que se levantaba iba a la máquina y traía un puñado.
C: A mi me gustan sólo dos platos del chino.
E: Allí tienes todo tipo de platos: canelones, carnes a la plancha… Hacen paella y todo.
R: ¿Paella? Ya ves tú... en un chino...
E: El tema del arroz lo tienen por la mano, lo trabajan muy bien.
Servidor: Son muchos años de experiencia…
E: Y te lo dicen en catalán y todo: (amb veu de chinès) Pela? Allí donde vivo está el mejor chino de todos. El jefe hace magia. Es mago. Cuando estás comiendo él va haciendo un espectáculo pasando mesa por mesa.
Servidor: ¿Te pide billetes de 20 euros y los hace desaparecer?
E: Bueno, más o menos. Si no te gusta un plato, el tío lo coge y se lo lleva y claro, desaparece de delante.
R: Fui yo a un restaurante de estos cuando tenía 19 años con un amigo.
Servidor: Pues sería al primer chino que abrieron en Barcelona, porque con la de años que tienes…
R: Nos sentamos y llega la china con las cartas y una vela. Coge un mechero y la enciende. Pero me cago en la puta!! Tengo yo pinta de maricón. Mira, la estaba enciendo y yo soplando para apagarla. Cuando llega otro chino para traernos el primero, coge y nos vuelve a encender la vela otra vez. Comí sopa de aleta de tiburón, que cogí la cuchara, la metí dentro del plato y saqué las gafas del buzo.

També s’ha tocat el tema de l’Obama, evidentment:
P: (assenyalant una foto de l’Obama al diari) A este sí que le espera una buena ahora…
Servidor: Ahir vaig sentir per la tele que l’Obama mai ha dirigit ningú. Ho va dir TV3. O sigui, que no té experiencia en manar…
E: Bueno, eso es mentira. Una vez fue delegado de clase en tercero de EGB y hace poco lo eligieron presidente de la escalera pero escogió mal el color de la pintura del rellano de la entrada y lo echaron.