Collita de Sant Jordi’12.

Res, avui post curt. Només deixar la collita particular de llibres de casa aquest passat Sant Jordi.

Pom porrom Titiriiiii.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti (Henry) (aquesta conya és meva)

Encaputxats, redoblament de timbals, so d’una trompeta afinada que, de tant en tant, pobre trompetista, fa figa quan la fa sonar. Un Jesucrist carregant una creu. Cau. Es torna a aixecar. Torna a caure. Es torna a aixecar. Una dona plorant darrere seu. Una corona d’espines? Sí, sí, ho sembla.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Oh, què es veu allà al final. Una banyera amb rodes? Sí, sí que ho sembla. Espera que s’acosti més, que encara està lluny

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

I ara? La veus? Espera t’he dit!

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Sí, sí que ho és, sí. I dintre hi va algú, no? Sí, sí, però...

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

... si és el Banyeres, el del bloc.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Pom pom porrom pom porrom pom porrom.

Titiriiiiiiiiii Titiriiiiiiiiii Ti Ti

Què us penseu, que també estic de setmana santa jo!

NOTA: La fotografia és de la processó d'Esterri d'Àneu

Primer conte de Nadal de La Banyera.

L’home mirava a través dels vidres de la porta que donava al balcó les llums de Nadal enceses al carrer. Feien pampallugues i tenien uns colors vius. Va fixar la vista en aquell pare Noel amb llums que estava penjat al balcó i que feia veure que mitjançant una escala accedia al seu pis. Va córrer les cortines i va anar a seure al sofà mentre escoltava com la seva cadena de música interpretava nadales típiques d’aquella època de l’any. El pessebre lluïa formós a sobre el moble, i al seu costat un avet tot guarnit amb boles, cintes, llums intermitents i tot tipus d’ornaments nadalencs amb uns quants regals molt ben embolicats a la base. A sobre d’una lleixa del moble, descansaven dempeus tot de postals de Nadal amb dibuixos cridaners. A més a més, la televisió encesa vomitava un rere l’altre anuncis típics dels Nadals passats i presents tals com “Las muñecas de famosa se dirigen al portal”, “Hola, soy Edu, feliz Navidad!”, “Vuelve a casa vuelve por Navidad”, “Ara ve Nadal, farem xerinola i beurem cava Canals i Nuviola” o “El Lobo qué buen turrón, qué buen turrón”. A sobre la taula hi havia quantitats ingents de menjar: sopa de Nadal amb galets d’aquells que els has de tallar amb ganivet, un estofat amb bolets, canelons i un gran, què dic gran, enorme assortit de torrons, neules, polvorons i massapans.

Feia anys, molts anys que odiava el Nadal. Portava tres dies tancat al menjador fent teràpia. El metge li ho havia recomanat. Teràpia de shock, li havia dit. Però després d’estar tres dies vivint i pensant només en Nadal, encara l’odiava més. Va treure’s el barret de pare Noel del cap, el va llençar a sobre la taula i es va dirigir al quartet de bany. Allà, va començar a omplir la banyera amb aigua freda. Volia relaxar-se i oblidar-se de tot. Sempre li funcionava.

Malgrat tot, amics, BON NADAL per tothom!

L’increible història de l’home que va celebrar tres vegades la castanyada el mateix dia.

Sí, amics, i és viu. Encara belluga i és entre nosaltres. És un home amb un estómac de ferro, a prova de bales. És un home que té les tradicions ben arrelades. És un home dels que queden pocs, dels de paraula, dels que no saben dir no quan haurien de dir sí (una mica com els polítics). És un home que segurament (no ha volgut pesar-se) ara pesa setanta quilos més que fa dos dies. En definitiva, és un home de dalt a baix. Però, anem a pams.

Situem la història al dia 31 d’octubre del 2010, a un poblet pintoresc del Pirineu. Allà, com tots els catalans, també tenen la tradició de celebrar la castanyada. I el nostre home tampoc serà menys. Així que acabat de dinar (eren les cinc de la tarda més o menys perquè hi havia hagut feina), es dirigeix a casa d’uns familiars que, hores abans, l’havien convidat a celebrar amb ells la típica festa. Allà, tot un sortit de panellets fets a casa, castanyes i moniatos fumejants l’esperen. Enmig d’una conversa engrescadora, l’home endrapa i menja de tot: quatre panellets de pinyons, cinc castanyes i un moniato petit. Està satisfet, cofoi, ja que feia temps que tenia ganes de menjar-ne (potser des de l’any passat?).

De sobte, una trucada. Uns amics i una frase: “Veniu a prendre quelcom? Estem a tal lloc”. Un sí rotund fa que l’home protagonista de la nostra història s’encamini cap a una trampa que ni ell mateix sap que existeix. No li han parat, és només l’atzar l’únic culpable. Arribat al lloc, saluda als amics. Els de la granja on es troben treuen un cistell ple de castanyes calentes embolicades amb paper de diari i un assortit de panellets. L’home els tanteja amb la mirada. No vol quedar malament i comença de nou a endrapar. El resultats de la ingesta aquesta vegada són: set castanyes i quatre panellets de pinyons. Quan arriba l’hora de marxar, l’home, mig doblegat (penseu que havia acabat de dinar just a les cinc de la tarda) s’alça i s’acomiada de la gent.

Un curt recorregut pels carrers del poble el torna a deixar a casa. Sense gairebé temps de fer la digestió de tot el que ha menjat, es torna a trobar entaulat, amb el sopar davant. Fent un esforç inhumà menja primer i segon, i queda a les portes d’una explosió imminent. De repent, desapareixen els plats buits i la taula s’omple de noves exquisideses. L’home mira amb ulls esbatanats el que hi ha sobre la taula: castanyes, panellets i moniatos el repten de nou. A més a més, la veu de la sogra (important aquest element a la història perquè us adoneu que hi ha persones a les que no se li pot dir que no mai) l’engresca a menjar un, dos, tres, quatre... panellets. Un, dos, tres, quatre, ... castanyes. Un, dos, tres, ... moniatos (més de tres moniatos no, és impossible, no hi ha estómac humà que ho aguanti). Com home que és, gairebé amb llàgrimes als ulls, respon a les expectatives que la mare de la seva parella s’havia fet d’ell i menja quatre panellets de pinyons, dos panellets que simulen una castanya amb xocolata per sobre, vuit castanyes i tres moniatos. Ara la feina seria llevar-se de la cadira. Pensa en trucar al RACC perquè li enviïn una grua, però no és soci.

Com es va llevar de la cadira, amics, això ja és una altra història. Quedem-nos en que l’increïble home (que no normal, no confondre amb el Monti), va complir com un campió. Segurament al poble li haurien de fer una estàtua de reconeixement, però tant se val, tampoc ho demanarà, i això també és una altra història. Només puntualitzar que l’home, des del diumenge, es desplaça amb una cadira d’aquestes de despatx que té rodes. Avui ha agafat el metro així, perquè encara no ha acabat de fer la digestió. La gent se’l mirava estranyat, però la veritat és que la gent no sap res de la proesa que va realitzar. Tres castanyades en una tarda no ho pot celebrar qualsevol...

APÈNDIX (de la història, no de l’increïble home).
Total de la ingesta:
- 14 panellets
- 20 castanyes.
- 4 moniatos.
Descansi en pau... l’estómac.

He tingut un somni.

He tingut un somni, que deia aquell. Bé, n’he tingut més d’un, evidentment. Alguns s’han complert (el Barça de les sis copes), d’altres no es compliran mai (tenir un Ferrari a la porta amb la Raffaela Carrà assentada al seient del copilot cantant “Una mujer en el armario”) i d’altres estan per complir. D’aquests són dels que us vull parlar. Dels que estan per venir.

Somio, com molts, aquell dia en que em despertaré, obriré la finestra i veuré (a part del meu veí del davant al balcó i sense samarreta) el meu país lliure, sense lligams, content, amb la gent parlant català a cada cantonada, amb biblioteques on no sigui difícil trobar llibres en la meva llengua paterna, amb balcons que només llueixin les quatre barres, amb presidents de la Generalitat que parlin correctament el nostre idioma. Somio el dia en que engegaré el televisor i veuré jugar a la meva selecció, un dia en que no em diran de tot per defensar una vida digna pels braus on no se’ls toregi i se’ls mati a base d’estocades. Somio el meu país amb una constitució totalment constitucional i lliure de tota sospita. Somio el meu país només amb bona gent, que mira pel bé del propi país i no pel seu, on polítics de la talla dels que tenim ara (tant els d’aquí com els d’allà) no hi figurin i pels que arribar al poder signifiqui servir al país, no servir-se d’ell. Somio... Somio... I torno a somiar...

Mentrestant, que passeu una bona diada! Visca Catalunya... LLIURE (de tot aquell que no hi vulgui ser o ens vulgui mal)!!! Visca els catalans!!!

Bones vacances!

Sí, ha arribat el moment. Les vacances són ja aquí i, quin remei, hem de marxar per desconnectar, descansar, relaxar-nos, passar-nos-ho bé, menjar, deixar d’anar a treballar, veure món, ... en definitiva, totes aquestes coses que fan tanta mandra de fer. Així que, no és un adéu sinó un a reveure i ens tornem a retrobar tots junts el setembre que ve, o els més afortunats l’octubre o els més afortunats (és a dir, els que segueixin tirant primitives a l’estiu i els toqui) doncs quan ells vulguin, perquè tindran tot el temps del món per connectar-se a internet cas que es retirin de la vida laboral.

Bé, dit queda, bones vacances a tots de tot cor de part de tot el departament de la Banyera!

L’home impassible.

NOTA: L’home impassible està bassada en fets reals i narra en primera persona la història d’un home que durant la nit de la revetlla de Sant Joan va posar en perill la seva vida perquè... li va donar la gana. Així de clar. Sí, sí, l’home impassible és un irresponsable!

Avui he passat el meu viacrucis particular. No em pregunteu per què, però ho he fet. Quina necessitat tenia? Doncs tampoc ho sé. El destí és així, capriciós i juga amb les persones. La història ha tingut lloc a Barcelona i s’ha forjat com a conseqüència de que al carrer de sota de casa han muntat una foguera la durant la nit de la revetlla. Tornant de sopar, he vist com les flames dansaven i dibuixaven formes curioses. Cada vegada s’enfilaven més i més proporcionant a l’espectador un espectacle màgic i encisador. Llavors ha sorgit la idea de veure la foguera, de lluny, tot prenent quelcom en una terrassa d’un bar situat una miqueta més a dalt. Per què no? Què pot haver-hi millor en aquesta vida que prendre quelcom a l’aire lliure mentre un conjunt posseïts energúmens irresponsables tiren tota mena de petards a no més de mig metre de distància i les explosions de pólvora t’arriben per dalt, per baix, per la dreta i per l’esquerra? Així que tenint present aquella frase que cada any posen al Versió RAC1 que va deixar anar un home fa temps i que resa: “Tengo dos familiares que por petardos less faltan dos dedos y no pasa nada”, m’he dit que sí, que jo era capaç de fer-ho.

I així ha estat com mentre em prenia una clara ben fresqueta a la terrasseta, he restat impassible com si fos Joan Gaspart dempeus a la llotja del Camp Nou aguantant aquella històrica mocadorada, mentre les explosions s’anaven produint al meu costat i les meves orelles cada vegada sentien menys i em xiulaven més. Així que es produïen converses d’aquest tipus:
EMISSOR: ... (deia quelcom).
SERVIDOR: Què?
EMISSOR: ...
SERVIDOR: Sí, sí!
EMISSOR: Sí, què?
SERVIDOR: Que sí a tot el que has dit!
EMISSOR: I què he dit?
SERVIDOR: (mirant a l’horitzó i intentant despistar a EMISSOR) Quina nit més maca de Sant Joan, eh? S’està bé aquí! Tu, jo, la foguera, els petards... Què més es pot demanar?

Finalment, després de comprovar que no estàvem immensos en cap guerra malgrat que ho semblava, hem decidit que el més sensat era pujar cap a casa. Ho hem deixat córrer, sí, però amb un somriure als llavis.

P.D.: No intenteu fer-ho, de veritat. Ni vosaltres ni els vostres fills. No és que aquesta escena estigui protagonitzada per un especialista. No! Simplement que no som cap gat i no tenim set vides i les irresponsabilitats s’acaben pagant.

De tornada.

Després d’aquestes vacances de Setmana Santa, fent penitència de la catosferes, d’internets i d’altres coses (de Barça no, eh!) i allunyat del mundà soroll i estrés de la ciutat, tornem a ser aquí, entre la civilització, entre el tràfic, entre la rutina diària d’abans de marxar. Aquestes setmana llarga de no fer absolutament res i de desconnectar de tot, m’ha portat diferents coses que m’agradaria compartir amb vosaltres:

a) Em va fer molta il·lusió trobar-me amb l’Alex, el nostre cavall catosferístic.
b) La Lliga segueix igual, mal que ens pesi a tots i el partit del dissabte se m’antulla com a molt decisiu, vist que aquí ningú perd ni empata.
c) Al Cesc ja no el vull al meu equip. Em va fer molta ràbia quan va provocar aquell injust penal!
d) Les processons em fan molt de iuiu (o com s’escrigui en català).
e) El Madrid de bàsquet no guanyarà res aquesta temporada.
f) S’està molt bé de vacances i he arribat a la conclusió (a la que sempre arribo quan s’ha de tornar a anar a la feina) que la cosa hauria de ser al revés: treballar un mes i estar-ne onze de vacances.

Bé, doncs que ja tornem a ser per aquí amb ganes de tornar a ser-hi i de que arribi el divendres quan abans millor. Salut i a per l’Arsenal!

Setmana Santa

No és primavera a la Banyera (rodolí). A d’altres llocs sí.

Però el que sí és i ha arribat és Setmana Santa. Des de que estudiava que no agafava les típiques vacances escolars. Aquest any, però, sí que toquen, i una setmana beeeeeen llarga. Així doncs, per qui faci vacances, que les gaudiu molt i els qui només facin els dies de rigor, doncs també!

Ens veiem a la tornada! (o no, que potser em puc escapar i escriure alguna cosa...)

Les nadales i el Nadal.

Vagi per endavant que el Nadal i servidora de vostès no es porten molt bé. No congeniem gaire, que diguéssim. Són dates que em fan sentir estrany, però més aviat fan aparèixer una tristor que emboira el meu estat d’ànim. No em pregunteu per què, ja que no ho sé. Sempre m’ho he preguntat.

Però bé, deixant melancolies de banda i aixecant els estats d’ànim fins ben amunt, hi ha una cosa que em produeix una mena d’al·lèrgia: les nadales. No puc amb elles, i mira que són enganxoses! L’altre dia, vam anar al Corte Inglès i distrets com anàvem vam endinsar-nos, sense voler-ho, a la zona dedicada als guarniments de Nadal. Allà, la música endimoniada que sortia a discreció i sense compassió pels altaveus, ja us podeu imaginar quina era: nadales. I què passava? Doncs que tothom que era dintre aquella mena d’estand encatifat de vermell seguia el compàs de la música i els més agosarats (la majoria) cantava en veu alta la lletra de la cançó. Vam fugir cames ajudeu-me, evidentment.

I bé, tot això ho dic per llençar a l’aire la següent pregunta: heu analitzat mai les lletres de les nadales? Jo ho vaig mig fer l’altre dia i la veritat és que vaig portar-me les mans al cap. Podem agafar diferents exemples:

A BETLEM ME’N VULL ANAR.
A Betlem me’n vull anar,
vols venir tu gallineta? (parla amb els animals?)
A Betlem me’n vull anar,
vols venir tu rabadà?

Un xiulet li vull comprar,
un xiulet li vull comprar
Xiu, xiu, xiu farà el xiulet
Xiribit, xiribet (faig cara d’agradar-me dir xiribit, xiribet? Té alguna mena de sentit? El xiu, xiu, xiu passa, però el xiribit xiribet no!)
A Betlem au, au (a sobre, amb presses!)
A Betlem sisplau.

No seguiré més amb la lletra de la cançó, però tu li regales a un nen petit un xiulet, un timbal, un pollet, un gatet, un gosset i un porquet i els pares lluny de donar-te les gràcies, el primer que fan és fer-te fora de casa seva, et declaren persona non grata i et posen el xiulet, el timbal, el pollet, el gatet, el gosset i el porquet per un lloc que jo sé...

EL DESEMBRE CONGELAT.
El desembre congelat confós es retira.
(...)
d’una ro ro ro, d’una sa sa sa (en què quedem, d’una ro o d’una sa?)
d’una ro, d’una sa,
d’una rosa bella fecunda i poncella (bonica i encisadora rima, però algun nen petit sap què vol dir fecunda i poncella? Si no ho sé ni jo...)

EL NOI DE LA MARE.
Què li darem a n’el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
(...)

Tampatamtam que les figues són verdes,
Tampatamtam que ja maduraràn. (Tampatamtam? Mostra claríssima que l’autor no sabia com sortir-se’n. Aquí ja entrem en el món de les "increïbles onomatopeies de les nadales)

EL DIMONI ESCUAT.
Allà sota una penya és nat un Jesuset
nuet, nuet (jo sempre deia fuet, fuet)
(...)

Pastors hi arribaren allà a la mitja nit
catric, catric (commor??)
(...)

A prop d’allí passava un dimoni escuat
patrip, patrap (???)
(...)

Els pastorets en veure’l se li tiren al damunt
patim, patum (si patum fa referència a la festa de Berga, l’accepto, sinó, no!)

YO ME REMENDABA.
Un clàssic, potser la meva preferida!

Hacia Belén va una burra rin rin (quin, el riu que passa per Alemanya?)
Yo me remendaba yo me remendé
yo me heché un remiendo yo me lo quité. (vers fantàstic! Remendar, en castellà vol dir cosir, arreglar, corregir... en definitiva, un pot cosir-se un mateix? Genial, l’autor portava dues copes de més... o estava parlant d’un tio una mica sàdic.)
cargada de chocolate. (uff!! Xocolata? De quin? Serà traficant?)
Mariá, Mariá, ven acá corriendo... (primer xocolata, després maria... ui, ui, uuuiiii...)
(...)
En el portal de Belén rin rin
yo me remendaba yo me remendé yo me heché un remiendo yo me lo quité
gitanillos han entrado
y al niño que está en la cuna rinrin
yo me remendaba yo me remendé yo me heché un remiendo yo me lo quité
los pañales le han robado. (si això no és xenofòbia i racisme...)
Mariá, Mariá, ven acá corriendo... (Ah!! I sexista, perquè si us fixeu només criden a la pobre Maria perquè arregli els problemes, i el Josep, a jeure a l’estable)


L’Adeste fideles, mai me la vaig arribar a aprendre. Crec recordar que a classe un any la vam cantar en una mena de festival i jo, llest que era ja de petit, vaig dedicar-me a moure la boca fent una mena de playback encobert.

I així podria seguir amb un munt de nadales. Totes tenen el seu què...

Només un apunt final, a la de Fum Fum Fum que l’han adaptat al castellà, per què no l’han traduïda com a Humo Humo Humo (que és el que venen ells)? O es que pel que els interessa el català ja és bo? Ara no voldria entrar en polèmiques... ;-)

L’Avui roba una exclusiva de la Banyera.

Ja ho va destapar la Banyera el dilluns passat. Bé, diguem-li destapar, diguem-li aproximar-s’hi, diguem-li fregar, diguem-li parlar del tema de resquitllada… Les castanyeres, estan catalogades ja com una espècie en extinció. S’acaben, com tot. S’extingeixen. Avui, al diari Avui venia publicada aquesta notícia que una lectora fidel d’aquest bloc m’ha facilitat. Gràcies Gemma, ja fas bé ja, com m’has comentat, de llegir abans la Banyera i després els diaris d’informació general. I és que la Banyera, estimadíssims lectors, sempre va per davant de la noticia (sigui de casualitat o sigui... de casualitat) i s’està consolidant com un bloc de referència (bé, o ja m’agradaria a mi).

Però endinsem-nos en el tema (sense cremar-nos, és clar – aquesta petita broma és meva, com haureu deduït –). Un dels punts destacats d’aquesta desaparició gradual és la calor, com el dilluns apuntàvem en exclusiva total i absoluta. Bé, fins aquí l’endinsament / aprofundiment en el tema.

Ah! I no us ho perdeu, com a punt anecdòtic, que l’article esmenta que han de pagar una taxa de 66,19 euros per connectar la caseta on fan les castanyes a l’enllumenat públic.

AGRAÏMENTS.
A la Gemma, sense la col·laboració de la qual aquest article no hagués estat possible. Cert és, també, que si aquest post no s’hagués publicat, no hagués passat absolutament res. De fet, segur que després de llegir això sentiu una indiferència absoluta tant pel que fa al tema, com al bloc, com a l’autor.

NOTA: quants els agraïments són gairebé tant llargs com la notícia, malament rai...

Comunicat oficial de la Banyera respecte a la castanyada d’enguany.

(escric aquest comunicat assegut al sofà sense samarreta, en banyador, xancletes, crema protectora a l’esquena i ulleres de sol)

Calorada! Això és el que hem celebrat tots plegats. Una calorada, no una castanyada! Algú té referències d’una castanyada amb tanta calor? Recordo que l’any passat va anar d’una setmana que ens passés el que ha passat aquest any. El fred va arribar, per sort, in extremis. I és que anem de mal en pitjor. Si això segueix així, estic per passar-me al Halloween, a risc de que algú em titlli d’impopular, americanitzat, yankee o quelcom semblant. Ho aguantaré estoicament. Em nego l’any vinent a menjar les castanyes i els moniatos amb la gota de suor regalimant-me pel front. Ho he passat francament malament. Obrir aquell moniato per la meitat i veure com fumeja, i fumeja, i fumeja, i fumeja, i no para de fumejar i és impossible en un període de dos hores tastar-ne un tros i ni tant sols aproximar-se a menys de dos metres de distància del tubèrcul. Amb les castanyes, tres quarts del mateix. Impossible tocar-les fins passat un temps mooolt prudencial.

És per això que des de la Banyera l’any vinent, en presència i esperit volent celebrar la castanyada, i no tenint intenció de convertir-nos en trànsfugues i passar-nos a celebracions que ni ens van ni ens venen, fem un seguit de propostes per dur a terme dita data senyalada:

a) Canviar moniatos i castanyes per gelats, fruites o coses fresques.

b) Encendre els aires condicionats a tota màquina (despesa subvencionada per la Generalitat) per donar sensació de gelor i fred glacial... i seguir amb la tradició dels moniatos i castanyes.

c) Adaptar la data de la celebració al primer dia de fred oficial després de vacances d’estiu.

d) Obrir al públic les piscines municipals per celebrar en remull la festa popular.

Espero que hagueu passat una bona calorada, perdó, diada de Tots Sants... en remull a poder ser!

Bona diada a tothom!!

Demà, Sant Jordi!

Demà, Sant Jordi, és sens dubte la festa catalana que m’agrada més. La gaudeixo plenament. M’encanta sortir a passejar pels carrers plens de llibres i roses, de gent, d’una ebullició constant de persones buscant, triant i remenant a les parades provisionals instal·lades al carrer o a les llibreries, d’escriptors contrastats i no novells signant exemplars...

Però, estem davant d’una festa o d’un negoci? Crec que té una mica de tot, però que cada vegada, per desgràcia pels romàntics d’aquest dia com un servidor, s’està imposant més la segona que la primera. Us deixo un fragment (una mica extens, ja ho sé, però paga la pena llegir-lo) extret del llibre “Sayonara Barcelona” (que va guanyar el premi Sant Jordi 2006), escrit per Joaquin Pijoan, on un barceloní establert al Japó li explica a la seva xicota per carta què és Sant Jordi. És una mirada crítica de la festa, ja ho sé, però és interessant per reflexionar-hi. Si voleu, podem entrar en debats...


Estimada Michimi,

(...) Demà és Sant Jordi, patró de Catalunya, d’Anglaterra, Grècia, i no sé quants llocs més. Te’n recordes del Saint Jordi’s Day que es va intentar fer a les llibreries de Kyoto, allò de regalar un llibre i una rosa? Doncs demà és això. Els catalans celebren la festa del seu patró regalant llibres i roses. T’ho he intentat explicar i no ho has acabat d’entendre mai. Ara que hi sóc immers, (...) ho tornaré a intentar, aquest cop fent-ho per escrit, que sembla que és la manera més racional i pràctica de posar ordre al caos interior, a la confusió que el pòsit de la vida va deixant en cada ésser humà. Recordo perfectament la contradicció que hi veies, en aquesta celebració: un país que no llegeix mai gaire i un dia l’any sembla que tinguin els llibres com a tòtem i els escriptors com a déus d’un Olimp fet de lletra i música celestial. Intentaré explicar-t’ho, en la mesura que les contradiccions es poden explicar racionalment. Perquè, i aquí hi ha la clau de la qüestió, aquesta festa és del tot irracional. Comença per no ser dia festiu, llevat de quan s’escau en diumenge, com enguany. Com pot ser, em diràs, que un país amb tantes festes i festetes no faci festa el dia del seu sant patró? Un prohom ho defensà dient que aquesta era la grandesa de la festa. Grandesa o misèria, és així. De patró del país, sant Jordi, un sant llegendari, sense biografia ni història certificada ni comprovable, n’és des de fa segles. L’associació amb els llibres i les roses és de principis del segle passat. La finalitat era, i és, associar els llibres amb la rosa fent-ne una mena de sant Valentí a la catalana, amb el plus del llibre. Shakespeare i Cervantes varen morir, sembla, un dia de Sant Jordi. I es veu que és un dia propici per acabar amb la vida de molts escriptors, perquè Josep Pla, el més gran escriptor català del segle XX, també va morir un 23 d’abril, demà farà vint-i-cinc anys. Són purs atzars, però en un país d’escudelles barrejades i embolica que fa fort, tot fa feix. El cas és que la cosa ha arrelat d’una manera tant profunda com inesperada. Per què, doncs, ha fracassat al Japó? D’això, ja en parlarem quan torni però t’avanço la meva tesi: com vols que aquest invent arreli en un país de flors de cirerer i llibreries que venen llibres tot l’any? Per un 10% de descompte? Cada terra fa sa guerra i cada país té els seus mites, llegendes, amors i devocions. La globalització encara no ho és tot. Els diaris d’avui diuen el que diuen cada Sant Jordi, que el president de la Generalitat, que ja no es diu Jordi, no ofereix la tradicional xocolata amb melindros, pròpia d’un país de barretina i espardenyes de treneta, però fa una recepció com cal amb canapès de disseny fets per la plana major de la guia Michelin local i vins diversos de l’Espanya plural i caves de la Catalunya ancestral, no fos cas que algú s’ofengués. Els polítics d’aquest país solen tenir la pell molt prima. I els dermatòlegs fa dies que fan vaga. Llavors es passa a parlar del temps climàtic. La primavera és molt variable. Un dia plujós incideix negativament en la venda de llibres. Se’n venen molts en parades fetes al carrer, si no plou. Hi ha molta gent d’aquest país que no ha posat mai els peus en una llibreria. Mai. Llavors els llibres fan com la muntanya i Mahoma, que si l’un no va a trobar l’altra, l’altra va a trobar l’un. Si les informacions són reals la venda de llibres d’aquest dia gloriós representa una part considerable de les vendes de tot l’any. De tot l’any! I quins llibres es venen més és l’altre tema estrella de la premsa. Així, els llibres més venuts solen ser els que fan la gent que surt a la TV, participa a les tertúlies radiofòniques, col·labora a la premsa, és famosa per alguna activitat, política o esportiva, gastronòmica o qualsevol altra ocupació inversament relacionada amb la literatura. Enguany la cuina del bacallà, la cria del canari i la flora i fauna del Matagalls es presenten com els grans best-sellers, juntament amb els monòlegs d’un presentador de TV, el diari d’una noieta que fa serials de llagrimeta fàcil i un perruquer que va d’artista d’ànima trista... No et donaré noms perquè, com els polítics, com els periodistes que parlen dels polítics, com els escriptors que escriuen la seva primera obra, no et dirien res. No val la pena perdre-hi temps. De fet tots citen Pla. I para de comptar. Tan malament m’ho pintes, no deus pas ser un derrotista, un renegat ressentit, un cagadubtes compadit, o un vell exiliat simplista? No. T’explico el que veig i el que llegeixo. Hi ha els escriptors que escriuen amb normalitat, com pertot arreu, és clar: ¡Haberlos haylos...! També solen estar a mata-degolla. Els que escriuen en català voldrien l’exclusiva de la festa i els que escriuen en castellà l’aigualeixen dialècticament tant com poden, despotriquen del sentimentalisme apegalós amb tanta senyera i conya marinera i deixen com un drap brut la literatura catalana. Però tots agafen el pont aeri per ser a primera hora a El Corte Inglés per firmar el seu últim o penúltim llibre o el que hagin publicat deu anys enrere als seus incondicionals lectors. Lectors? Catalans? Ja saps que és un país bilingüe. Pactista. D’esquerres i progressista. I en la intimitat catalanista, variant autonomista, variant federalista, potser nacionalista àdhuc independentista. N’hi ha que juguen a dues bandes, són els catalans que escriuen en català i es tradueixen ells mateixos al castellà, o al revés, l’ordre dels factors no altera el producte: fer caixa. Tot aquest batibull és el Saint Jordi’s day autèntic. El genuí. L’inimitable Sant Jordi Català. No et canso més, estimada Michimi. (...)