Com no podia ser d’una altra manera!

Campions d’Europa, que s’escriu aviat. Però mires enrere, totes les final four a les que ha arribat el Barça i saps el que costa. Les eliminacions que ha patit, les injustícies arbitrals, els partits ajustats, les tantes vegades que ens hem quedat a les portes de la glòria, ... He estat aficionat al bàsquet (per part de pare) des de ben petit, veient i patint els partits al costat del meu pare a casa i ens hem emportat moltes decepcions. Però llavors estava la Yugoplastica d’en Kukoc i res es podia fer. Sí, sí, ja en teníem una, la de Barcelona, però la segona també fa il•lusió. Molta il•lusió! Avui m’ha vingut al cap en nombroses ocasions la imatge d’en Roger Grimau, el capità, alçant la copa i cada vegada se’m posa la pell de gallina. Deia l’entrenador abans de començar la semifinal que París no li devia una Copa al Barça, sinó que era el Barça qui li devia una Copa a l’afició. I així ha estat. Ara ja estem en paus.

Recordo la final del Barcelona al Sant Jordi que vam guanyar de la mà d’en Bodiroga i veig vides paral·leles amb aquesta d’ahir. No es va patir per res i des del primer moment el partit va estar controlat. Però el partit plàcid d’ahir no ha de desmerèixer la gran gesta blaugrana. Si va ser plàcid, tranquil i va estar controlat en tot moment, va ser perquè tenim el millor equip. Una pinya de jugadors que s’entenen a la perfecció i que practiquen el millor bàsquet del continent. I un entrenador, no, un enorme entrenador davant del qual em trec el barret i el que faci falta. Espero que tinguem Xavi Pascual per anys.

Vaig vaticinar a començament de temporada, plantilla en mà, que aquest any el Barça ho guanyaria tot. De moment, tres de tres (comptant la supercopa d’Espanya), i encara falta la Lliga. Imagineu-vos com de convençut estava sent com sóc un culé la moral del qual sempre està pel terra (bé, els que em llegiu ja ho sabeu), dels pessimistes de pro i de per si. Però és que aquest equip sempre m’ha transmès molt bones vibracions. Recordo la trobada amb el Jaume Ferrer que li vaig dir que aquest any en bàsquet ho guanyaríem tot. Va dir-me que s’havia de jugar i que hi havia equips molt forts, que a un partit mai se sabia el que podia passar. Però jo, que n’era conscient d’això, mai he perdut la fe i he fet meu aquest credo de campions de tot. I així serà!

Mirava les cares dels jugadors ahir mentre ho celebraven i un entre totes ressaltava més. Una amb uns ulls plorosos, plens de llàgrimes. Era en Juan Carlos, que va tornar per això, per portar aquests títols a les vitrines del museu. I ho ha aconseguit. Però ell sol, poso les mans al foc, no ho hagués pogut fer. Sense Ricky, Erazem, Gianluca, Jordi, Jaka, Bonifaci, Terenci, Fran, Víctor, Lubos, Pete i Roger al seu costat, la fita hagués estat gairebé impossible. Donem gràcies per tenir-los tots al nostre equip, de veritat. Grans jugadors a les mans d’un gran tècnic.

En resum, en una paraula que intueixo el que pot significar perquè no figura a l’enciclopedia catalana: APOSTOFLANT!

NOTA: jugadors com el número 21 de l’Olimpiacos haurien de comptar com a dos! Quina por trobar-te’l de nit en un carreró sense sortida!

NOTA2: Un deu per d’ideòleg de la fila zero i que els catalans del Barça de futbol assistissin a la final. Chapeau!

Campions!!!!

C A M P I O N S ! ! ! !

Aquest any (aquests) també!

Hi ha un equip que també porta els colors blaugrana, que els defensa a mort, que lluita, que s’hi deixa la pell, que hi va, que no defalleix, que sempre surt a donar-ho tot, i que són tant o més bons que els que porten la samarreta del Barça i juguen a futbol. M’estic referint, evidentment, a la secció de bàsquet. És potser, el bàsquet, un esport que no té tanta afició com el futbol, injustament. Sóc un gran basquetbolista, m’encanta veure els bons partits. Si el futbol és passió, el bàsquet és espectacle pur. Sé que amb això potser em guanyo alguna esbroncada, però amb aquest esport no hi ha res guanyat fins el darrer segon, i aquesta és la seva grandesa. Però bé, d’això en podria parlar un altre dia, que avui, com diria en Pujol, això no toca.

El post en si va dedicat a aquesta gran secció, que avui ha fregat la perfecció, apallissant (novament) al Madrid a la final de la Copa del Rei. Com he vibrat. Com he xalat. Com he gaudit. Com no he patit, en poques paraules. La final només ha tingut un quart, el primer, en que les coses han anant igualades. Els altres tres quarts, la superioritat del Barça ha estat tant aclaparant que al darrer quart ja es podia dir que el Barça, amb avantatges de vint-i-set punts, ja havia guanyat el partit, cosa gairebé impensable en bàsquet. No que guanyi el Barça, no! El que és impensable és donar un partit per dat i beneït al final del tercer període. Impressionant, per treure’s el barret!
I és que ara, l’única emoció que tenen els enfrontaments entre el Madrid i el Barça és saber de quants punts guanyaran els blaugranes. I ja portem unes quantes temporades així, i que duri. Aquí, des de que en Chichi Creus està de secretari tècnic, que les coses s’estant fent de meravella i això es reflecteix amb títols i bon joc. De fet, amics, felicitem-nos perquè tenim el millor equip d’Europa. I tant! Sense discussió. Si l’any passat els de futbol ho van guanyar tot, aquest any el de bàsquet també ho farà (vinc dient des del començament de temporada que les copes ja ens les poden donar sense sortir a jugar). No ho dubteu! De moment, Supercopa, Lliga Catalana (res a veure amb la Catalunya Cup de futbol) i Copa del Rei. Els següents en caure, Lliga ACB i Eurolliga. Som-hi i moltes felicitats, campions!

A propòsit del Barça de bàsquet…

No acostumo a escriure sobre bàsquet al bloc, però us he de confessar que després del futbol, és el meu esport predilecte. O potser no, potser el passaria per davant del futbol. Si més no, és més emocionant. Tinc la teoria de que... bé, és igual, deixem-ho així. Vull parlar de bàsquet, perquè, Pare, he pecat. Sí, sí, he negat el nom de la secció blaugrana dues vegades. He ensopegat dues vegades amb la mateixa pedra. I les dues vegades amb el TAU de Victòria de l' "amic" Dusko Ivanovic (que diu que el Barça ha guanyat la Lliga perquè ha tingut sort). Tant a l’eliminatòria prèvia a la Final Four (amb el factor pista a favor del Barça) com a la final del playoff ACB (amb el factor pista en contra del Barça), pensava que el Barça no tenia absolutament cap possibilitat. I ves per on, que em vaig equivocar de totes totes, per alegria meva!

Per tant, és just fer una reverència a Gianluca Basile, l'home dels triples impossibles. Una reverència a David Andersen, quin gran playoff que ha disputat! Una reverència a Fran Vázquez, quin tros de temporada que ha realitzat! Una reverència per Jordi Trias, tot culé i el gran oblidat d’aquesta temporada. Una reverència per Ersan Ilyasova, l’home més irregular del planter. Una reverència per André Barret, l’home més regular del planter (ha jugat desastrosament malament des del començament, no ha fet ni un partit bo. Això és regularitat!). Una reverència per Lubos Barto, el gran comodí. Una reverència per Víctor Sada, el fill pròdig que ha tornat per alçar títols. Una reverència per Jaka Lakovic, el gran base. Una reverència per Daniel Santiago, el Teniente Dan, aquell que s’emporta totes les faltes que no saben a qui xiular-li. Una reverència per Juan Carlos Navarro, la Bomba més explosiva que es fa i es desfà. Una reverència per Roger Grimau, tot cor i esperit, el gran capità! I per acabar, una gran reverència per l’home que ha fet possible tot això i que els ha conjuntat i els ha fet jugar, en Xavi Pascual, l’entrenador més jove en guanyar una Lliga ACB amb trenta-sis anys. Reverències per tots!
I és que aquest any, en bàsquet, sí. Aquest anys som C A M P I O N S ! ! ! Felicitats!!

Bàsquet 3x3: classificació final.

Avui he rebut un correu d’una de les companyes que jugava amb nosaltres. Una component del Hohaveuvist Team, equip amb el que vam disputar aquest torneig 3x3. Una fidel entre les fidels. Una incondicional d’això del bàsquet. Una dona que porta cistelles de dos i de tres a la sang i faltes personals a les venes. L’ànima de l’equip. Doncs bé, el correu ens anunciava la bona nova a tots, entre alegries i festes, que ja havia sortit la classificació. Correu, mireu-la, ja està penjada de la web. Fruïm tots de la puntuació, del veure’ns en una taula classificatòria, de contemplar com el nom del nostre equip apareix en una llista amb altres participants.

Començo a linkar i linkar i perdre’m entre clicks del ratolí, botons drets i obertures de finestres fins que, finalment, trobo un apartat on posa classificació primer torneig 3x3 de bàsquet. La començo a mirar i quina és la meva sorpresa quan veig que... hem quedat segons!! Sí, sí! El Hohaveuvist Team està segon, sense lloc a dubtes. És clar que, entre nosaltres, us diré que he començat a mirar la classificació des del final... Jo que em pensava que havíem estat els pitjors del torneig, que ens havíem guanyat a pols l’últim lloc, el del fanalet vermell de la mini lligueta. Doncs l’honor el té un altre! Casun l’olla!! Però bé, un altre any o edició o temporada serà. De moment em quedo amb els bons moments passats, amb la gent que he conegut, amb coneguts que he retrobat, amb retrobaments de gent que feia molt que no parlava amb ells, i amb el poder sentir de nou el contacte d’una pilota de bàsquet a les mans i el plaer de poder anotar alguna que altra cistella.

Bàsquet 3x3: doble notícia.

Seguint la promesa que només escriuria sobre el torneig de bàsquet 3x3 al que estic apuntat és produís alguna notícia destacable, agafo aquell animal que tant agrada i tant representa les espanyes per les banyes i em sento davant el teclat. No només per donar una notícia, sinó dues. És a dir, doble notícia! Com si fos el Tomate. Com l’acudit, podria dir que tinc una notícia bona i una de dolenta, però no ho faré, o si ho voleu així haureu d’interpretar quina és cada una. Bé, em deixo de tantes tonteries i entro de ple a donar-vos les dues exclusives:
a) Ahir l’ Hohaveuvist Team va guanyar per 14-10 (vaig dir que només faria post quan la notícia fos que no havíem perdut, i ho he fet).
b) Ahir el que vesteix i calça i que està davant de l’ordinador escrivint el post, no va jugar. Estava malalt a casa atacat de febre per tots cantons.

Sí, companys, sí. Sense la meva participació van aconseguir alçar-se amb la victòria. La meva reacció quan he llegit el correu aquest matí on tots els membres de l’equip es felicitaven i feien festes pel triomf aconseguit, ha estat fer un respondre a tots i posar: “Colla de cabrons! Espereu a guanyar quan jo no hi sóc!”. Segons he llegit va ser un festival d’assistències, rebots, talls per la zona i cistelles. En resum, es van sortir.

Ara al cap se m ‘amunteguen les preguntes: com és que no sóc imprescindible (o que sóc totalment prescindible)? M’estaran fent el que vulgarment es coneix com el llit? Si no hi torno a anar més, seguiran guanyant els partits? Quan pagaré d’hipoteca després de la revisió del més d’abril?

Ara mateix el meu estat d’ànim i la meva cara són la viva imatge de la humiliació i la desesperació. Sóc un home perdut, sense nord, que no sap on adreçar les seves esperances basquetbolístiques. No sé si penjaré les bambes definitivament, desinflaré la pilota de forma indefinida o li donaré vacances al meu canell que tants bàsquets ha encistellat. Ja ho veurem. La decisió és meva. Però estic tocat, molt tocat. És per això que avui per la tarda he decidit anar a nedar una mica. Potser és lo meu. Pel que realment estic fet i m’han parit. No arribaré al nivell del Michael Phelps, però potser puc arribar a participar en proves que s’organitzin a nivell de barri o de carrer.

En cas que segueixi endavant i decideixi jugar els partits que resten, segurament faré cas a les propostes que l’Alex m’ha fet avui per mail, i que fan referència a un seguit de nomenaments:
- L’Assumpta com a Product Manager.
- La Núria Feliu com a cheerleader.
- L’Òscar com a “boighooligan”.
- Les tres bessones, sòcies del club.
- Jaume Pastallé, pastisser de l’equip.

Li he dit que faria els possibles perquè aquests nomenaments arribessin a bon port, però també li he remarcat que trobava a faltar que la Carmen de Mairena sortís abans de començar els partits a cantar els segadors (com fan els americans amb els seu himne) i que després donés suport en moments comptats a la Núria Feliu per fer alguna coreografia.

Bé, us deixo que vaig a provar-me el banyador que potser després de tant temps ja ni m’entra o està massa descolorit...

Basquet 3x3: no aixequem el cap.

Sé que no som el Barça. Sé que som cinc arreplegats que ni ens coneixíem entre nosaltres i això es pot notar al camp. Sé que no ens guanyem la vida amb això del basquet i que, per tant, és normal que no siguem bons. Sé que al Pau Gasol no li arribem ni a la meitat de la meitat de la meitat de la meitat de la punta de la sola de la sabata. Però, caram, tant costa guanyar un partit?

El dilluns i el dimarts passat (és a dir, ahir i abans d'ahir) vam tornar a tenir partit. El resultat, no cal que us el digui, no? Derrota i derrota. No aixequem el cap. Això va de mal en pitjor. De totes maneres el partit d'ahir dimarts vam ser per primera vegada els cinc components. I es nota, sobretot perquè tenim banqueta per recórrer en cas de que ens quedem sense aire als pulmons. I també es nota que cada vegada estem més compenetrats, perquè cada vegada anotem més punts i ens en fan menys. Però bé, seguim perdent! Ja se senten rumors de destitucions...

Pel que fa als contrincants, persones altes i fornides. Mira que jo sóc alt, però em donen un cop i m'envien a l'altra punta de la pista!! Ells són forts i voluminosos i... em fan por!! Ja entro al rebot, i n'agafo, però no tants com m'agradaria. És més, això de ser un quatre ulls declarat, fa que si no jugo amb ulleres corro el risc de
a) no conèixer els meus companys
b) de no saber on està la cistella.
Per tant, he de jugar amb les ulleres posades i sempre tinc por que algun cop de colze o una manotada me les faci volar pels aires.

Pel que fa a nivell personal:
- Dilluns 5 cistelles.
- Dimarts 4 cistelless.
- Dimarts: nou pinçament a l'esquena però aquesta vegada a la zona esquerra. No aixeco cap, jo tampoc!
Conclusió a simple vista: pateixo una davallada nefasta (el primer partit 6 cistelless) del meu nivell de joc i em faig gran.

Em sembla que el que faré a partir d’ara és que fins que no guanyem un partit (que ho veig una mica improbable), no publicaré post, perquè realment la notícia serà que hem guanyat, no que hem perdut! Trist, però real! Aquesta aventura basquetbolística no és tant productiva com m’esperava...

Basquet 3x3: Primera derrota.

Era de suposar. Érem faves comptades. Només tres homes. O millor dit dos homes i una dona dels cinc que composem l’equip. L’Albert (al que la meva bona memòria l’ha batejat com Enric fins que se n’ha cansat i m’ho ha comentat) ens ha dit que patia un pinçament a una vèrtebra i que no jugava. Això sí, ens ha donat suport moral des de la banda i ha tirat alguna que altra fotografia. I l’altra noia de l’equip, l’Elsa, s’ha presentat quan ja havíem acabat el partit.

Quan ha arribat l’equip contrari, m’he, si em permeteu, fet caca a sobre. Hi havia dos moles de tios que m’han espantat. Un que era com el Gegant del Doraemon (gran en tots els sentits però sense aquell jersei característic) i un altre alt i fornit. Val a dir que evidentment, m’he encarregat jo de defensar-los a tots dos i han tingut la delicadesa de no jugar mai plegats. S’agraeix. Després, quan ha acabat el partit ens han comentat que tots dos juguen a handbol. Uff!! Ja deia jo... L’alt i fornit em fotia unes hòsties en la lluita pel rebot que sortia volant. L’altre, el Gegant, tenia la delicadesa de no anar-hi. Gràcies company, t’ho agraeixo!!

Doncs bé, no hem fet pas un mal paper. Hem perdut per 9 a 12 (les cistelles de dos només computen un punt i les de tres dos). He fet sis cistelles. Encara estic en forma, però entre nosaltres, al país dels cecs el borni és el rei, així que no és d’estranyar. No he estat molt individualista, però com que pobres d’ells dos estaven una mica acollonits, he decidit agafar la responsabilitat i amb tirs des de fora la zona les he anat clavant. No us diré com he acabat de cansat després dels vint minuts reglamentaris (i la meva mala forma que poc a poc he d’anar recuperant) que els hem hagut de jugar tots tres únicament, ja que no teníem recanvis a la banqueta.

Crec que el següent partit per l'Hohaveuvist Team (o jojaveúvist segon un de l'equip contrari) és dimecres, on espero comptar amb tots els efectius i de ben segur que serà una altra guerra!!

Torneig de basquet 3x3.

Aquesta és la meva darrera aventura en la que m’he embarcat. Intentaré que el fisio no se n’assabenti, per si les mosques no m’hi deixa jugar... És un torneig que s’organitza a nivell intern de treballadors. Vaig rebre veus de part del meu cap per si en tenia ganes. Hi havia un parell de persones que coneixia que buscaven gent per aconseguir fer un equip de mínim quatre persones, com marca el reglament. Em va tornar a venir el cuquet de quan jugava de petit i vaig caure en la temptació i els vaig dir que sí. Malgrat que fa molt de temps que no agafo una pilota de basquet i provo de fer cistelles, crec que encara em puc defensar força bé. Ja veure’m com surt la cosa.

Ahir dimarts ens vam reunir els cinc jugadors anònims (una cita a cegues al bar del poliesportiu) per tal de conèixer-nos abans de que comencés la competició. Hem quedat dijous per entrenar, però avui dimecres si puc m’escaparé al gimnàs per fer uns llançaments previs i veure què tal tinc la punteria.

El torneig comença dijous per nosaltres, però com que hi ha una de l’equip que li va malament veurem si durant el dia d’avui podem entrar en negociacions amb l’altre equip per passar la data a divendres. A mi tant me fa. Si finalment ho aconseguim aplaçar, el dijous ja hem quedat amb els companys d’equip, com he dit abans, per entrenar una miqueta. Em sembla que el més rodó que em vist tots des de fa anys és un CD o en el seu defecte un DVD. Però s’intentarà, perquè la moral és la darrera cosa que s’ha de perdre i sempre queda, per sobre de tot, les ganes de jugar.

Ah!! Finalment serem vuit equips en total i, per cert, el nom de l’equip: Hohaveuvist Team... com no!!