Antonio, on estàs?

NOTA INTRODUCTÒRIA (o avís al lector): Aquest post no pretén tenir connotacions racistes, paraula! Si així li ho sembla a algú, demano disculpes per anticipat (per això ho poso a dalt de tot! Si és que valc un imperi!)

M’he plantejat escriure una carta al “¿Quien sabe dónde?”, presentat per l’incombustible Paco Lobatón, però algú m’ha dit que aquest programa ja fa anys que va deixar d’emetre’s per la televisió. Ara com a molt, m’ha dit la mateixa persona, et queda recórrer al Diario de la Patricia o, al Sálvame de luxe, si se’ls estova una mica el cor. Sinó, nano, ho tens molt fotut.

Però bé, anem a pams. Dijous passat em vaig plantejar tallar-me el cabell a una perruqueria. Sí, ja sé que no és una gran decisió, però es que fins ara me’l tallava a casa amb una màquina d’aquelles que li dius el número i te’l deixa tot rasurat i sense clapes (bé, menys quan passen certs accidents). Així doncs que, després de fer anys de no anar-hi vaig pensar que em deixaria caure pel perruquer de tota la vida, el del costat de casa. Ara no us penseu que l’amo és un d’aquells homes grans que encara talla el cabell embotit en una bata blava i que et dona conversa pels descosits. Nooo!! L’Antonio, perquè ell es diu així i el nom de l’establiment així ho confirma, deu rondar els quaranta-cinc (almenys quan jo hi anava fa anys). El local vist des de fora no ha canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?

NOTA FINAL: Si algú de vosaltres sap on para l’Antonio, prego que ho notifiqui a LaBanyera, a la policia o al diario de Patricia. Hi ha gent que l’estima, l’enyora i el troba a faltar.

Sin noticias de Dios…

Sí, el títol d’aquest post us podrà recordar a aquella pel·lícula de l’Almodóbar, crec. Però no, no és així. Bé, era la meva intenció que us ho recordés, però no vull parlar de la pel·lícula en qüestió. No la he vista i, crec, que no la veuré. No és el meu tipus de cinema...

Hi ha molts Deus, és veritat. Tants com persones hi ha sobre la capa de la terra. Són gent idealitzada. Per exemple, al món del futbol per uns és Maradona, per d’altres és Messi, ... Al món del cinema, per uns podria bé podria ser l’Almodóbar, per altres el Cloney, o per altres (això seria ja de psicòleg), el Jim Carrey. Bé, no m’hi posaré, cadascú venera qui vol i manté al cim aquelles persones que més idolatren.

Doncs bé, altre dia vaig anar a tallar-me el cabell a la perruqueria que va la meva parella. Primer la van agafar a ella i jo, mentrestant, i essent una perruqueria bàsicament per dones, què podria fer? Doncs entretenir-me a mirar revistes. Allà, com per tots és sabut, no tenen ni intervius ni revistes interessants per homes. Només Lectures, Diez minutos, Hola i coses per l’estil. Així que vaig començar la meva cerca particular de notícies del meu propi déu en aquest món de la premsa rosa. Vaig mirar un munt d’articles i reportatges: princeses que repeteixen vestit el mateix dia, que ja és mala sort; famoses lluint banyadors a la platja; la Esteban de creuer amb el maromo i anant a buscar dos plats plens de salsitxes, patates i síndria; la Leticia esperant l’arribada de les vacances (ha d’anar molt estressada, pobra); el CR9 ha estat pare a la carta; en definitiva, tot de notícies interessantíssimes per triar i remenar, però, ai!, companys, ni rastre del meu heroi del cor, aquell home que porta els pantalons a l’alçada de les aixelles, aquell home que parla clar i... marbellenc, aquell que estava sortint amb la Pantoja (o la Jurado, ara no ho tinc clar). Estic parlant, sí, evidentment, del Pachuli, el Déu en majúscules de la premsa rosa. Segueixo sense notícies d’ell... Algú en sap quelcom? Estic preocupat!

En Juli.

En Juli fa anys que treballa al mateix lloc. Horari de tarda. Plega a les deu de la nit. Pocs homes queden ja com ell: servicial, amable, discret. Sempre ben vestit: americana i pantalons foscos, llisos i a joc, camisa blava i corbata també blava, sense extravagàncies. Com a molt algun punt groc o probablement vermell, de cortesia. Lluint un bigoti sota el nas, ample i uns cabells blancs que denoten que ja és a prop la jubilació. El temps no passa en va per ningú, i en Juli no és una excepció. Les ulleres sempre netes i una mica caigudes per esguardar tot el que l’envolta. Per no perdre’s detall. Un professional com en queden pocs. Les espatlles caigudes cap endavant. La panxa prominent que penja per damunt del cinturó.

Jo, quan m’espero, últimament la fem petar. De forma discreta, tal com és ell. Amb el seu posat, les mans sempre a les butxaques, que només les ensenya per gesticular, pendent de tot. De qui entra, de qui surt. De la porta, dels ascensors. Fa poc, però que hem agafat confiança. Abans m’estava a baix, escoltant la ràdio o llegint un llibre. Fent temps. Intercanviàvem salutacions i mirades. Ja n’hi havia prou.

Ara, però, parlem. Li agrada el futbol. A mi també. És culé, dels antics, dels de tota la vida. Diu que el futbol d’abans sí que era futbol. No entén com ara un jugador falla les ocasions que falla. Que no pot ser, que ho fa expressament. Pensa que l’esport per antonomàsia està polititzat. Hi ha masses interessos i hi ha una mà amagada que fa guanyar i perdre partits. I quan l’equip perd, pateix massa. No pot. Ha d’apagar la ràdio i abstraure’s.

Avui, quan he entrat, m’ha regalat un somriure irònic i m’ha preguntat pel partit d’ahir, pel cinc a dos. Com hi anaven. Com van jugar. Però només un però, els hi va posar. Amb el segon gol d’ells (perquè els diu així, ells) va patir, com jo. Però finalment, quan va sortir l’ofici i s’hi van posar, o a defensar, sinó a tornar a atacar, perquè de defensar el nostre Barça no en sap, la cosa ja va agafar un altre tarannà.

Després m’ha mirat de reüll, ha somrigut una miqueta i m’ha preguntat si sabia perquè als del Madrid els deien els Beatles. Jo ja ho sabia, però m’he fet l’orni, perquè ell tenia ganes de fer-me riure, d’explicar-me un acudit. Li he dit que no, que per què. Ell ha respòs que pels quatre de Liverpool. Hem esclafit a riure. Ell per sota del bigoti, mostrant les dents blanques. I finalment ha deixat anar la sentència: se les empesquen totes!

Als equips anglesos, però, no els vol veure ni en pintura al sorteig del proper divendres. Juguen molt bé, hi van a totes. Segons el seu humil parer de culé dels antics, respectable i honorable opinió, em guinya l’ullet i em diu: “Per mi que beuen molt whisky. Per això juguen així!”. Però després es fa enrera. És valent. Diu que prefereix enfrontar-se al millor. Total, també l’haurem de guanyar a la final.

Finalment arriba l’hora de marxar. Ens acomiadem, fins la propera, que també la farem petar. De ben segur de futbol. Repassarem l’actualitat del Barça, del Madrid i de qui faci falta. Verament, el que importa, és parlar.

Amb tots vostès... el Sr. Wilson!!

Sí, aquest de la fotografia és el personatge en qüestió. I quin personatge!! Divendres passat vam anar a sopar amb uns companys de classe de fa molts anys (ens reunim per sopar unes quatre o cinc vegades l’any) i un d’ells va portar-nos a un restaurant que coneixia anomenat Puerto Plata, situat al costat del mercat de Santa Caterina. I quin restaurant, també!! D’entrada no donaries un euro (anava a dir un duro però com que ja fa anys que hem fet la conversió i hem deixat enrere les pessetes...) pel restaurant. Bé i dic restaurant, però no crec que arribi a poder-se penjar aquesta medalla.

Només entrar veus la barra al fons (hàbitat on passa la major part del temps el nostre protagonista) i tot de taules col·locades de manera que es puguin encabir com més persones millor. De fet, juraria que s’utilitza el mètode LIFO (Last Input First Output) per poder sortir un cop t’assentes, és a dir, que no hi ha forma ni manera humana d’aixecar-te si abans no ho fan els que et precedeixen i que estan més a prop de la porta d’entrada. Ah!! I això de poder enretirar una mica la cadira, ni pensar-hi, que l’espai està contat i la cadira ja toca amb la persona que ocupa el teu lloc homòleg, però de la taula de darrere.

A mà dreta d’aquesta entrada, hi ha unes escales amb set o vuit graons pintats amb pintura plàstica de color vermell que et condueixen a un altell on encara es pot encabir més gent de la mateixa manera que a la part de sota. Vaig fixar-me en el detall d’una columna que partia una taula de moltes persones en dos, de tal manera que si tenies mala sort i t’assentaves al lloc equivocat, no podies gaudir de la visió total de la taula. I quina habitació: amb les parets pintades de blau i engalanada amb plantes de plàstic amb flors vermelles i un extintor adornat també amb aquest tipus de guarniment. Érem nou persones i vam tenir sort que va tocar-nos una taula on els que estaven mirant cap a la paret podien gaudir de l’espai que volien i enretirar la cadira una distància prudencial per a que la pressió de la taula la panxa et permetés respirar i menjar amb relativa normalitat. Però tenia un defecte: hi havia una cadira que perillosament estava molt a prop de les escales i quan el Sr. Wilson va veure que algú havia fet seu aquest lloc, ràpidament va abandonar el seu medi natural rere la barra i va pujar les escales tot dient-nos: “Tened cuidadito con este sitio. Mejol no os sentéis que es muy peligroso, ya que si os tiráis para atrás podéis cael pol las escaleras”. Ah!! I evidentment va acompanyar les seves paraules amb una escenificació clara i concisa del que podia passar. I és llavors quan dones gràcies a Déu i tots els àngels i arcàngels de que a última hora hagi fallat un company i no siguem deu (amb la qual cosa aquest lloc queda lliure) perquè sinó de ben segur haguéssim acabat la nit al Clínic amb un company regalimant sangria en forma de sang pel cap que s’hauria obert després d’enretirar la cadira i caure per les escales.

Doncs bé, només entrar al local el Sr. Wilson, sempre des de darrere la barra, amb les mans recolzades sobre el taulell i amb aquell parlar caribeny, va deixar anar tot un discurs (evidentment assajat ja altres vegades) on venia a dir que érem molt benvinguts al local i que desitjava que sopéssim a gust i passéssim una bona vetllada en companyia dels nostres amics. Tota la platea (entenem per platea la zona d’entrada al bar que no compren l’altell de dalt de les escales) va arrancar a aplaudir i a victorejar al orador de la nit.

Un cop vam ser a la taula i vam haver exhaurit dues gerres de sangria i una de cervesa, el Sr. Wilson va pujar deixant la barra més sola que la una. Va ser quan vaig poder veure’l de cos sencer. Un gran home, en tots els sentits! Alt, gros (surt més a compte saltar-lo que rodejar-lo) i sempre amb un somriure a la boca pels seus clients. La veritat, conyes a part, que et fa sentir com a casa. Una vegada va ser a dalt i va haver contemplat el panorama, sense nosaltres esperar-nos-ho va posar-se una perruca de senyora al cap, la música com per art de màgia va apujar-se i va treure a una noia a ballar. Caram com mou el cul el Sr. Wilson!! Com remena els malucs!! I com agafa a la noia!! No és tonto l’amic!!

Després d’acabar el ball va intentar-ho amb una de les noies que anava amb nosaltres, però aquesta, tímida ella va dir-li que no: “No tengas velguenza, mi amol. ¡¡Sal a bailar conmigo!!”. Però no va haver-hi manera!! I com patia jo, ja que aquesta pobre noia estava assentada just a la cadira del costat de l’assassina (aquella que si et tiraves molt endarrere acabaves escales avall i al Clínic regalimant sangria en forma de sang pel cap).

Una vegada acabat l’espectacle (sí, sí, era, segons vam convenir entre tots allò que es diu en castellà una cena-espectáculo amb vedettes i tot), una cambrera va començar a treure tot un seguit de safates plenes de menjar anunciant-les sempre amb l’article davant (que imagino que ha de ser la manera de parlar d’ells): “El pollo, el arroz, el pavo, el plátano frito...”. Jo intentava recordar (enmig de la ofuscació que patia ja per les dos copes que portava) si quan ens havien demanat les begudes ens havien preguntat “¿El bebidas?” o si quan havien portat els macarrons a taula els havien anunciat com “El macarrones”, ja que no parava de sentir l’article el per tot arreu.

I va ser quan, després de que l’alcohol ja comencés a fer efecte entre els congregats (sobretot a les taules veïnes) que la gent va començar a cantar a cor que vols cançons d’aquelles de karaoke que mai moriran com... ummm... ummm... ara no me’n recordo (imagino que la sangria té part de culpa). Però el que sí que us puc assegurar és que nosaltres vam contribuir amb cançons com: “Cuando tú te ves bonita tú te pones orgullosa, ni más ni menos, ni más ni menos...”, “Vaya torito, ay torito bravo”, “oví ová cada día te quiero más” i l’estrella de la nit (gràcies Roberto per haver-la recuperat de la meva hemeroteca de cançons caspa) “Vente mi siana wana, que yo te quiero mi siana wana...” de los Chichos.

I en mig de tot aquest sidral i ja als postres i copes varies, se’m va il·luminar el cap (potser per la barreja de whisky de garrafa i sangria) i, al veure en Wilson fent cafés, vaig alçar-me i vaig cridar: “Que bote Wilson!! Que bote Wilson!!” (ja ens havíem fet amics i el tractàvem de tu i no de vostè) i, evidentment, tota la zona de la balconada i la platea va corejar la consigna amb entusiasme i fervor. I sí, el Sr. Wilson, enfeinat que estava movent tasses i copes amunt i avall, no va fer-nos ni cas.

En definitiva, una bona nit de gresca i xerinola en un bon ambient i en un restaurant recomanable per a qui li agradi gaudir d’un sopar amb espectacle inclòs. No és el Bulli, això sí. Ho dic perquè després no vull que em vingueu esbroncant de que no és això el que us havia dit. Ah!! Per cert, que en un moment del sopar va acudir-se'm (ja sé que sóc estrany) de demanar una mica de pa, però resulta que aquest tema (igual que va passar-me amb les patates freigides una mica més endavant) no el toquen.