Tu tries (III).

La historia ve d’aquí.

Mentre es mirava al mirall d’un lavabo que no era el seu, va pensar que, malgrat no tenir ganes de dutxar-se, hi havia quelcom que desconeixia que l’empenyia a desvestir-se i posar-se dintre de la banyera. Banyera? Umm... de què li sonava aquella paraula a més a més de ser el lloc on hom podia quedar ben net i polit? De fet, amb una mica de desodorant i colònia hagués passat. Quelcom ràpid per sortir del pas. Va desvestir-se, va tornar-se a mirar al mirall totalment nu, va gratar-se un parell de vegades la galta dreta del cul i va descórrer les cortines de la banyera. Ostres, la banyera ja era plena! A la paret, enganxat a les rajoles, hi havia un post-it fosforescent amb una nota: “He omplert la banyera d’aigua freda”. Sense signatura. Ostres, aquesta frase li sonava molt... On l’havia sentida abans? Què li recordava? Va alçar la cama i va sucar el dit gros del peu esquerra a l’aigua. La nota no enganyava. Aigua ben freda. Però si jo sóc incapaç de suportar l’aigua freda! , es va dir. Només el fet d’introduir la mà a dintre per treure el tap ja li feia venir esgarrifances. Saps què, no et dutxaràs... Dit i fet! Quan va donar la volta va relliscar amb la catifa dels peus i patapaf!, va caure dintre la banyera. L’aigua estava glaçada! Fet i fet aquell dia era el dia dels cops. Ja no li’n venia d’un. Va posar-se dempeus ràpidament i va sortir de la banyera donant per fet que allò ja comptava com a dutxa, malgrat aquella força desconeguda que l’empenyia a rentar-se ben rentat.

El problema següent se li va presentar quan va veure que la roba amb la que anava vestit abans de posar-se a la banyera (de què li seguia sonant aquella paraula?) ja no estava al terra on l’havia deixada. Ara hi havia una banqueta petita amb una equipació Kappa del Barça de fa molts anys. Va desplegar la samarreta i va veure que a l’esquena hi havia imprès el número 9 i el nom del Kodro. Però allò què era, un malson?

Va sortir al carrer disfressat amb el vestit del Barça i va dirigir-se al punt de trobada que li havia indicat la noia. De sobte, arribant, el va aturar un venedor de la ONCE.

- Compri’m un cupó, que aquest toca segur. Compri’m un cupó!


Tu tries:
a) Compra un cupó.
b) No compra un cupó.

Tu tries (II).

La història ve d’aquí.


- Digui’m? – finalment havia aconseguit despenjar el telèfon.

Silenci.

- Hi ha algú? – va alçar el cap i va donar-se un cop. Merda! No recordava que es trobava a sota de la llitera. Va mirar la pantalla del mòbil i va veure que el remitent de la trucada era desconegut.

Un soroll va arribar-li a les orelles.

- Disculpe – va dir en castellà una veu de dona amb deix sud-americà a l’altra banda del fil telefònic – ¿Tiene usted internet en casa?

- Que si tinc què? Internet?

- Sí, amigo. ¡Dispongo de una oferta que seguro que no podrá rechazar, amigo!

La mare que la va matricular, va pensar per dintre. Tinc una ressaca de cavall, caic de lloros des d’una llitera que no conec, em trobo en una habitació on no havia estat mai, em dono un cop al cap i... tot per vendre’m internet? I a més a més em diu amigo? Amb la ràbia que li feia allò.

- Miri, amigo, ni vull internet, amigo, ni m’interessa, amigo. Així que...

No li va donar temps a penjar que la teleoperadora se li havia avançat. Va grunyir, rondinar, maleir una i altre vegada a totes les companyies de publicitat que trucaven a la gent per oferir internet, va alçar el cap i... pam! es va donar un altre cop al cap. Decididament aquell no era el seu dia. Va sortir de sota la llitera, va alçar-se com va poder i va adonar-se’n que la làmpada de l’habitació estava encesa. Però, qui l’havia encès?

De sobte el mòbil va tornar a sonar una altra vegada. Ara el tenia a la mà, així que ràpidament va veure qui el trucava. Desconegut, novament. Va despenjar traient foc pels queixals:

- Miri, amigo, ja li he dit, amigo, que ni intenet ni històries. Que vull dormir, que no tinc un bon dia i que...

- Vols fer el favor de tranquil•litzar-te? – una altra veu de dona suau, hipnotitzadora, aquesta vegada en català, el cridava a la calma.

- I tu qui ets?

- Si vols saber-ho t’espero dintre de mitja hora al bar de la cantonada.

I van penjar. Uff!! La segona vegada en menys d’un minut que li penjaven el telèfon? Què havia de fer?


Vosaltres trieu:
a) Dutxar-se.
b) Amb una mica de desodorant ja n’hi havia prou.

Tu tries.

L’altre em va venir al cap aquella sèrie de llibres de quan era petit (no sé si encara els seguiran fent) que es deien “Tria la teva aventura”.

No sé si sabeu com anava la cosa, però pels que no, us en faig cinc cèntims: començaves a llegir el llibre i hi havia un moment on havies de decidir entre dos opcions (o més, ara no ho recordo). Per exemple, si vols que el personatge faci això ves a la pàgina tal i si vols que el personatge faci allò altre ves a la pàgina qual. D’aquesta manera el llibre tenia més d’un final, depenent de quina opció havies escollit.

Vés per on que se’m va encendre la bombeta (bé, més aviat va ser l’Alba que va encendre el llum del menjador perquè servidor, absort, estava a les fosques) i vaig pensar que això ho podria traslladar al bloc. Així que som-hi, doncs, aquí comença la història i vosaltres trieu. L’opció que sigui més votada serà la que utilitzaré per continuar la trama.

Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! Tiriririiiii tiriririiiiiii tiririririiiiiiiiiiii!!! (típica melodia de nokia que apareix a l’anunci dels cines per avisar-te que apaguis el mòbil)

El mòbil saltava a sobre la tauleta de nit a causa del mode vibració. L’home jeia adormit sobre del llit després d’una nit de festa i posterior ressaca com a conseqüència d’una ingesta alcohòlica sense límits. Recordava vagament... bé, posats a ser sincers, no recordava vagament res del que havia passat la nit anterior. Va palpar amb la mà sobre la tauleta de nit fins que va topar amb el telèfon, però amb tanta mala sort que aquest va caure al terra. Mecàgon!, va grunyir. Sense llevar-se, però reptant fins a posar-se de través va abocar les dues mans per fora del llit fins a tocar el terra. Res, no palpava res i aquell maleït artefacte seguia sonant. Feia temps que pensava que aquella música no era l’adequada i que li feia venir mal de cap. Se l’hauria de canviar per algun d’aquells politons que anunciaven a la televisió per fer-se una mica el modern. Seguint amb l’operació que duia entre mans, va començar a palpar per sota del llit, que era d’on li semblava que venia el so. Res. Es va abocar una mica més tot traient el cap i mirant a sota el llit. Uff! Tot li donava voltes! Maleïda ressaca! Fixant la vista va veure que allà estava el maleït mòbil! Ui, he tornat a dir maleït! M’hauré de comprar un diccionari de sinònims per no repetir paraules, va interioritzar. Va abocar-se una mica més fins que la fatalitat va aliar-se amb la llei de la gravetat i va caure del llit donant-se una bona patacada. Mecàgon!, va tornar a rondinar per segona vegada. No recordava que dormia en una llitera. Però si dormia en una llitera, com havia aconseguit palpar el terra sense caure? Quina mena de flexibilitat havia adquirit sobtadament? Havia aconseguit fer la vertical de gran quan de petit a les classes de gimnàs no li sortia mai? Un moment, un moment. Una llitera? Però si a casa seva no en tenia cap! Llavors, on coi estava dormint?

Va apartar tots aquests pensaments i es va concentrar de nou amb el telèfon, que seguia, pesat, sonant sense parar. Coi de mòbil! Era a l’altre banda del llit, per això no el trobava. S’havia equivocat de costat i si parlem d’una llitera, encara és més greu. Però, on s’ha vist una llitera que no estigui arrambada a la paret? Bé, tant se val! Finalment, reptant per sota el llit, va aconseguir agafar el telèfon. Va obrir la tapa i...

Vosaltres trieu:
a)Va despenjar el telèfon.
b)Va penjar el telèfon.