Credencials.

Avui tocava sortir a córrer, ja recuperat del tot de l’Eco-Trail de París. I com sempre dic jo, quan surts a córrer (o a fer alguna cursa) ho fas amb les credencials per davant. Les presentes a la resta de gent que com tu surt a fer alguna volteta que altre corrent. Bé, digues credencials o digues samarreta. En definitiva, te l’enfundes i cadascú lluir el que pot.

N’he vist avui moltes i variades. Per triar i remenar. Un que lluïa samarreta d’una marxa popular. Un altre que resava “10 km RACC”. Anem pujant de nivell... Després n’han passat d’altres que van d’etiqueta: nike, asics, adidas... Aquests no compten. No presenten credencials. Són de sucre. Ni ha hagut un que m’ha avançat, ha vist la meva targeta de visita per darrera i ha alçat el dit polze (és verídic) per felicitar-me. Ostres, mai m’havia passat, de veritat! M’ha pujat l’ego un tres-cents per cent. Li he donat les gràcies tot alçant la veu.

Després tot donant voltes m’he creuat amb un que portava la samarreta de color lila, crec recordar. Ens hem guaitat atentament. Ens hem aguantat la mirada. I just en el moment oportú, en l’instant just la pupil•la s’ha desviat cap a la samarreta per veure la ja denominada credencial. Però, què dius? La Marató de Barcelona d’aquest any? Hahahahaha No està malament, company, no està malament. Però, tu has vist la meva?

NOTA: Si això de les credencials no és cert, que parlin els dos corredors catosferencs de maratons per excel·lència: en Joan i El Porquet de Sant Antoni. Sinó, que callin per sempre!

P.D.: Aquest post està fet amb tot el respecte, admiració i l’estimació per la gent que decideix fer de l’esport el seu modus vivendis. Ja sabeu que jo sempre li busco el sentit més bromista!

L’home que xiuxiuejava als gossos.

Diuen que hi havia un home que xiuxiuejava als cavalls. Si més no, van estrenar fa temps una pel·lícula, que no vaig veure, però que anava, imagino, d’un home que parlava amb els cavalls. Doncs bé, jo conec un home que xiuxiueja als gossos, els parla, els domestica, els fa estar quiets. És a dir, una mena de Cocodrilo Dundee a la catalana. Si voleu saber com va anar la història, seguiu llegint.

Tot va començar aquest diumenge passat, entrenant per Collserola com un posseïts, quan el líder del grup, el que tirava més, el que corria com ànima portada pel diable, l’explorador nat que The North Face encara no s’ha fixat en ell però que el never stop exploring del seu logotip li queda curt, el Moisés, va veure un corriol a peu de carretera i va dir tot assenyalant-lo: “Anem per allà! No el conec, però segur que ens porta al camí que vull agafar.”. I dit i fet, per allà que ens vam enfilar l’Atleta i un servidor seguint l’estela del Cristòfol Colom català tot esgarrinxant-nos cames i braços, pujant, baixant fins que vam anar a parar a un camí que va portar-nos a una finca que, a banda i banda hi tenien cavalls. Va ser llavors quan vam reduir el pas i vam començar a caminar, guaitant els animals fins que vam trobar-nos un gos estirat en mig del camí. Amb molta cura i precaució vam passar pel seu costat i ell va aixecar-se i va començar-nos a seguir amistosament. Una mica més endavant, el camí feia un revolt que anava a parar a una tanca que es podia saltar. I allà, a la corba, es veia un ramat de sis o set gossos: alts, fornits, grossos,.... en fi, dels que anomenaríem perillosos. Crec que eren boxers. Vam començar a cridar fort per si hi havia algú a la casa que quedava a mà dreta, “Hola? Hi ha algú?”, però ningú ens va contestar. Vam decidir tirar endavant, molt a poc a poc, passant per davant d’ells, quan de sobte, un dels gossos, de color blanc, va aixecar-se i va venir corrents cap a nosaltres tot bordant, ensenyant les dents i traient bilis per la boca. Evidentment, la resta de gossos, van seguir al seu cap i també van venir cap a nosaltres amb cara de poc amistosos. Llavors va ser quan l’home que xiuxiuejava els gossos, va agafar la paella pel mànec. Es va girar cap a ells, es va quedar quiet amb els braços oberts i els va plantar cara. Sssssht ssssshtt els anava fent i mica en mica anava reculant. Va aconseguir agafar una escombra que hi havia abandonada i gos que s’acostava, gos que l’assenyalava amb l’escombra i li xiuxiuejava Sssssshtt. Així va ser com, mica en mica, a poc a poc, pas a pas, va aconseguir mantenir a ratlla als gossos rabiosos i anar desfent el camí pel que havíem vingut.

Això és veritat, paraula! Explicat com si fos una mena de conte, però vaig arribar a passar molta por. A més a més, en cap moment vam veure cap rètol on posés camí particular ni res per l'estil. Segurament de no haver estat pel Moisés, pel seu cap fred, la seva experiència i manera de fer, a hores d’ara seríem a un hospital o plens de mossegades per tot arreu. Ja tinc un heroi al que idolatrar! Moltes gràcies company!

Està plovent, però em vull mullar.

Ahir feia un dia de gossos, però quan vaig plegar de treballar tenia una idea ben clara: sortir a córrer una mica per Collserola. Des del cap de setmana passat que no havia fet res i el cos ja m’ho demanava. Estava també l’afegit que aquest cap de setmana no havia de participar a cap prova, així que em serviria per entrenar-me una miqueta.

Quan vaig arribar a casa plovia una miqueta, però tenia ganes de mullar-me. “Està plovent, però em vull mullar”, com diu la cançó. Tenia ganes de sentir com les gotes de pluja queien sobre el meu cap, relliscaven per sobre els meus braços i m’acariciaven la cara. Així que no m’ho vaig pensar dues vegades. Només tancar la portar vaig evitar creuar-me amb el sofà (no vaig aconseguir-ho perquè en un pis de cinquanta metres quadrats per més que vulguis evitar-lo sempre acabes topant amb ell), vaig posar-me els pantalons curts, la samarreta de màniga curta, les bambes i els auriculars a les orelles. Així que a ritme del nou disc d’en Melendi vaig començar la meva aventura passada per aigua. Plovia, però era una pluja fina d’aquelles que no molesta.

Vaig anar fent via fins a plantar-me a la carretera de les Aigües. Però quan vaig ser allà es va consumar la tragèdia: va començar a ploure a bots i barrals. Home!! Això no és el que havíem pactat!! Pluja fina sí, inclòs una mica més gruixuda també, però que plogui d’aquesta manera... Vaig estar esperant aixoplugat sota un arbre (és un dir perquè, de tota manera, em mullava igual), però com que la cosa no amainava, vaig donar la volta i vaig tornar tot corrents cap a casa sota l’aiguat i pel mig del carrer, moll de dalt a baix, davant les mirades de sorpresa dels vianants que buscaven com podien un lloc on resguardar-se de la forta pluja que queia. L’avinguda del Tibidabo s’havia convertit en un autèntic riu on l’aigua baixava molt ràpid i m’arribava ben bé fins els turmells. Els pocs cotxes que passaven m’esquitxaven, però tant m’era, vaig pensar: està plovent, però em vull mullar.

II Senglarada nocturna per Collserola.

Aquest passat dissabte vam decidir celebrar la segona edició de la Senglarada nocturna per Collserola. Sé que el nom és curiós però, com tot en aquesta vida té una explicació. Us ho detallo a continuació:
a) Senglarada: ve per l’animal anomenat senglar que pobla aquesta muntanya barcelonina i que a la primera edició ens vam fer un tip de veure’n pasturar per allà. Segons l’Enciclopèdia catalana el defineix com: “Mamífer de l'ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre”. Com a petit apunt, diré que no sabia que els senglars portessin mòbil a sobre... Si és que avui en dia té telèfon qualsevol...
b) Noctura: perquè com molt bé diu la paraula, se celebra de nit.
c) Per Collserola, perquè és el lloc per on transcórrer aquest entrenament/esdeveniment.

Doncs una vegada ubicats, haureu arribat a la conclusió de que no és més que una colla de frikis (aquesta vegada n’érem quatre: Jordi Atleta, Xavi Sensei, Albert Velasco i un servidor) amb frontals que decideixen sortir a caminar/córrer a la nit per Collserola intentant esquivar els senglars. Bàsicament vam decidir fer-ho perquè el cap de setmana que ve a uns els espera la Matagalls-Montserrat i a uns altres (com el meu cas) la Ultra-Trail Madeira.

L’edició d’enguany va durar unes tres hores i quaranta cinc minuts i el recorregut de vint-i-un quilòmetres cobria la distància entre Barcelona – Sant Cugat – Barcelona. Vam deixar el cotxe a l’Avinguda del Tibidabo i a dos quarts d’onze de la nit començàvem l’aventura.

La cosa no hagués passat d’aquí i potser no hagués merescut una entrada al blog si no ens hagués succeït l’anècdota de la nit. Quan vam aterrar a la carretera de les Aigües de tornada cap al cotxe, ens va abordar un noi amb pinta heavy i amb una dessuadora de Kortatu dient-nos:
Noi: Aneu cap allà? (assenyalant el pla de les Maduixeres)
Xavi Sensei: Cap al pla de les Maduixeres?
Noi: Sí, és que tenim el cotxe allà i no ens atrevim a passar...
Servidor: Què passa?
Noi: Hi ha una manada de deu senglars bloquejant el camí i estem esperant que marxin per poder arribar al cotxe. Ho hem intentat dues vegades, però encara hi són. Ara us hem vist a vosaltres i hem pensar: estem salvats!! Unes llums!!
Servidor: Sí, sí. Ens heu vist a nosaltres i heu vist la llum!!
(rialles diverses i de sobte surten un noi i una noia de la penombra)
Xavi: doncs podeu baixar amb nosaltres pel camí de la gossera i pujar a peu per la carretera del Mirablau. Però no us garantim res... També us en podeu trobar allà. O us poden estar esperant al cotxe amb ànims de revenja.

Els nois van estar d’acord i van baixar amb nosaltres. Segons ells havien vingut a contemplar les vistes nocturnes de Barcelona, però entre nosaltres, més tard i parlant-ho al cotxe van sorgir altres teories diferents a aquestes que per pudor no penso explicar. El que sí que vam dir és que potser els porros van fer de les seves i de senglars en lloc de deu n’hi havia tres i la resta eren ombres o enganys de la vista a causa dels estupefaents.

Així va ser com vam convertir-nos en els petits herois de la nit. Un herois anònims que vam fer un servei inestimable a uns ciutadans que, sense avaluar els problemes que es podien trobar, es van aventurar per Collserola amb la lluna com a única companya de camí. Recordeu, amics, que només els més preparats i els més experimentats són capaços de sobreviure de nit per aquestes contrades. Eviteu ensurts com els d’aquests joves i vigileu. Potser un altre dia que us passi a vosaltres, nosaltres no serem per allà per donar-vos un cop de mà!! El poder és a les vostres mans!!

La frase de la nit.
Evidentment la va protagonitzar el Jordi Atleta quan anàvem per la plaça Lesseps amb cotxe cap al Tibidabo. Sense tallar-se un pèl va deixar anar: “Què diferent que es veu de dia!!”. I tant diferent, que ara era negra nit i de dia hi ha llum!!

Entrenant per Collserola.

Aquest divendres passat vaig decidir anar a córrer per Collserola, concretament per la Carretera de les Aigües. Una bona idea!! Es un lloc bastant pla, tranquil, ubicat en plena muntanya però sense perdre de vista en cap moment la nostra Barcelona, que et queda als teus peus, gaudint de la mateixa contaminació de la que gaudeixes caminant pel carrer Balmes, però això sí, sense tant de soroll ni tants embussos, amb nuclis urbans habitats i amb cotxes aparcats als marges per recordar-te, de tant en tant, que no deixes d’estar a tocar de la ciutat... Això és vida!!

Vaig deixar el cotxe a l’avinguda del Tibidabo i cap a dalt s’ha dit tot escurçant camí per la gossera municipal. Una vegada vaig ser a dalt a la Carretera de les Aigües, amb més esbufegades de les que m’esperava degut a que la pujadeta és una mica empinada, començava el meu repte: volia arribar fins a Sant Pere Màrtir i tornar. Exactament no sé la distància que hi ha ni el temps trigaria.

Als pocs metres de començar a córrer veig venir en direcció contrària un noi jove que també està practicant esport, però això sí, més equipat que jo: malles de corredor, unes bones bambes, i una samarreta professional, tot a conjunt i amb uns colors que fan joc els uns amb els altres. Penso que la propera vegada hauré de millorar el meu aspecte de corredor, ja que és una mica trist: pantalons antics del Barça (de quan portaven Kappa i jugava Koemam, Guardiola i companyia), samarreta de la “Reus-Prades-Reus”, mitjons blancs i les meves bambes d’anar a caminar (grises i carbasses). En fi, tot un cromo comparat amb l’altre. L’únic que quedava bé era el perfecte joc dels mitjons blancs amb la samarreta blanca.

Quan ens creuem el saludo entre esbufegades: “Adéu!”, però veig que ell passa olímpicament (i mai millor dit) de mi. Imagino que això deu ser normal, que aquí a Collserola, com que no deixa de ser ciutat, la gent no es saluda. Que no és com quan vas a la muntanya un diumenge qualsevol que els adéus siaus van que volen quan trobes algú, i si pots parlar de quin dia més bonic que fa o de què verds estan els prats, molt millor.

Segueixo corrent i al cap de poca estona veig que torna a venir un altre noi fent esport. Això sí, aquest no tant ben equipat com l’altre i amb un estil que s’acosta més al meu. Penso que el corredor d’abans era un mal educat i que no tenia moltes ganes de saludar-me ni de fer-se amb algú que no va ben equipat per l’ocasió, així que decideixo de nou prendre l’iniciativa i saludar al nou vingut que s’aproxima, però prenent precaucions per no tornar a fer el ridícul: aquesta vegada faig un lleuger gest amb el cap per saludar-lo tot alçant les celles. Res de res!! Passa de llarg pel meu costat sense donar senyals de vida. Penso que el fet que no em saludés el primer no era degut a la meva pinta de poc (o gens) corredor professional, ja que aquest altre tampoc ho ha fet i la indumentària era gairebé la mateixa que la meva.

Tot gaudint de les vistes barcelonines segueixo endavant, motivat però pensant en si la propera persona que em trobi l’hauré de saludar o no. No vull quedar com mal educat, però tampoc com a principiant que va saludant a tothom. M’agrada ser amable amb la gent i transmetre bon rotllo... Iep!! Se n’acosta un altre. Què faig? Saludo? No saludo? Giro el cap? Alço la mà amb el palmell obert? Sí, saludaré de nou!! Ja ho tinc decidit. A la que alço el cap, però, veig que el corredor ha desaparegut. On ha anat? Em giro i veig que fa un parell de metres que ja m’ha passat. Jo capbussat en les meves cabòries de si salutació sí o salutació no, decidint si vull ser un ciutadà modèlic, educat i exemplar o no, no me n’he adonat. Tant se val!! Segur que ell no m’ha saludat, com els dos anteriors.

Més endavant passo per un conjunt de cases. Bé, cases cases no serien... En diríem torres. No molt luxoses, però torres amb petits jardins i pàrking. Quant ha de valer una torre d’aquestes? És a l’abast de tothom? Si els propietaris decideixen vendre-la, penjaran un cartell al balcó-terrassa o tiraran d’immobiliària, ja que hi ha poca gent que passi per allà? Just aparcat a la vorera veig un Dacia Logan. Aquell cotxe tant lleig (sempre segons el meu parer, clar) que el lema publicitari diu que “hace lo que todos los coches, pero desde sólo 7.350 euros”. I jo penso que aquestes cases també podrien fer el que fan totes les altres cases, però des de només 7.350 euros. Però bé, crec que és com una mica impossible. El terme Torre-Logan crec que no existeix. Les cases (o pisos), són cars per naturalesa i no paren de pujar. De totes maneres crec que no m’agradaria pas viure per aquí dalt: pendent tot el dia de si t’han d’entrar a robar (tant de moda que estava fa pocs mesos), de si hi ha o no incendis pels voltants ja que està tot rodejat de vegetació, ... A part, està una mica apartat de la ciutat i sempre necessites agafar el cotxe per fer qualsevol cosa. I és més millor que no hi visqui, ja que amb alguna dèria de les meves encara em donaria per, com està a la muntanya, pujar o baixar caminant o corrents cada dia... Millor deixem-ho així!! Em quedo amb el meu petit pis a Gràcia que segur que em fa el mateix servei i m’estalvio patiments innecessaris, trencades de cap de si he de saludar o no a la gent que passa, decisions de si he de baixar a Barcelona corrents, caminant o en cotxe, o pendent de si he de sortir corrent per si hi ha algun incendi o si m’entren a robar.

Tot pensant tot això, me n’adono que m’he de donar pressa en tornar. No he tingut en compte que amb el canvi d’horari de la setmana passada es fa de nit abans i el sol ja ha començant a desaparèixer a l’horitzó. Accelero el ritme i tot esbufegant i traient el fetge per la boca arribo al cotxe quan la nit comença a envair els carrers de la Barcelona no rural.