dijous, 29 de març del 2012

Credencials.

Avui tocava sortir a córrer, ja recuperat del tot de l’Eco-Trail de París. I com sempre dic jo, quan surts a córrer (o a fer alguna cursa) ho fas amb les credencials per davant. Les presentes a la resta de gent que com tu surt a fer alguna volteta que altre corrent. Bé, digues credencials o digues samarreta. En definitiva, te l’enfundes i cadascú lluir el que pot.

N’he vist avui moltes i variades. Per triar i remenar. Un que lluïa samarreta d’una marxa popular. Un altre que resava “10 km RACC”. Anem pujant de nivell... Després n’han passat d’altres que van d’etiqueta: nike, asics, adidas... Aquests no compten. No presenten credencials. Són de sucre. Ni ha hagut un que m’ha avançat, ha vist la meva targeta de visita per darrera i ha alçat el dit polze (és verídic) per felicitar-me. Ostres, mai m’havia passat, de veritat! M’ha pujat l’ego un tres-cents per cent. Li he donat les gràcies tot alçant la veu.

Després tot donant voltes m’he creuat amb un que portava la samarreta de color lila, crec recordar. Ens hem guaitat atentament. Ens hem aguantat la mirada. I just en el moment oportú, en l’instant just la pupil•la s’ha desviat cap a la samarreta per veure la ja denominada credencial. Però, què dius? La Marató de Barcelona d’aquest any? Hahahahaha No està malament, company, no està malament. Però, tu has vist la meva?



NOTA: Si això de les credencials no és cert, que parlin els dos corredors catosferencs de maratons per excel·lència: en Joan i El Porquet de Sant Antoni. Sinó, que callin per sempre!

P.D.: Aquest post està fet amb tot el respecte, admiració i l’estimació per la gent que decideix fer de l’esport el seu modus vivendis. Ja sabeu que jo sempre li busco el sentit més bromista!

dimarts, 27 de març del 2012

Eco-Trail de París: repte aconseguit!

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Senyores, senyors, comença la roda de premsa. Prengui’n lloc i després d’una petita introducció del Jordi, seguirem amb el torn de preguntes.

JORDI: Hola a tots! Ja de tornada a Barcelona penso que va ser dur, molt dur. Quan et planteges fer una cursa de vuitanta quilòmetres ja saps que patiràs. Si a més a més et donen només tretze hores per fer-ho, saps que correràs. I si a més a més l’acabes en deu hores i poc doncs encara patiràs i correràs més. I això és el que vaig fer, córrer i patir. La veritat és que ha estat una gran experiència a nivell personal. Agrair també a tots els que van estar al meu costat i els que em van donar suport via missatges. Moltíssimes gràcies, sou molt grans! També felicitar als dos campions amb els que anava (bons corredors i millors persones), l'Elvira i el Jordi Atleta. Felicitats cracks, també sou finishers!

PERIODISTA 1: Quin ha estat per tu el pitjor moment?

JORDI: Ostres, crec que els darrers vuit o nou quilòmetres, que transcorrien ja per dintre de París. Les cames no em tiraven, les tenia esgotades, i la panxa no rutllava gaire bé. Els vaig haver de fer caminant a bon ritme, i anar veient com els participants passaven corrents al meu costat. Va ser dur, sobretot mentalment. Potser també em quedaria amb el quilòmetre quaranta-sis que veus la Torre Eiffel al fons (quarta foto), la tens a tocar, i saps que encara te'n queden trenta-quatre per endavant.

PERIODISTA 2: I el millor?

JORDI: Hi ha molts bons moments, però em quedaria amb el moment d’una trucada. Estava a l’últim avituallament a manca d’onze quilòmetres per arribar i vaig fer una truc a l’Alba per dir-li que ja hi era, que ja ho tenia. Sentir la seva veu, parlar amb ella, recollir els seus ànims i felicitacions. Uff, encara ara se’m posa la pell de gallina. Mil gràcies!

PERIODISTA 3: Com és que finalment no vas desplegar l’estelada a l’arribada?

JORDI: Calla, calla, no me’n parlis! Quan arribava al peu de la Torre Eiffel la vaig treure de la motxilla. Vaig passar amb l’estelada al vent per la zona vallada on hi havia gent a banda i banda donant-te ànims. A l’arribar a l’entrada de la torre, em van parar dos homes de l’organització i em van dir que no era possible pujar amb la bandera. Els vaig demanar explicacions però no ens vam entendre. Després de discutir dos o tres minuts i de no deixar-me-la guardar a la motxilla (em deien que s’havia de quedar a baix), li vaig donar a l’Alba perquè se la custodiés.

PERIODISTA 1: Si, jo!

JORDI: Tu ja has preguntat, no?

PERIODISTA 1: Sí, i què! Ni això és una roda de premsa ni tu ets famós. I a més a més, tot aquest muntatge és fruit de la teva pròpia imaginació.

JORDI: D’acord, d’acord, endavant...

PERIODISTA 1: Alguna anècdota durant la cursa?

JORDI: Sí, enfilant una pujada dura, vaig veure deu o dotze metres davant meu una motxilla amb una bandera catalana cosida. Vaig cridar: “Un català!”. L’home va alçar el dit polze. Vaig enxampar-lo i ens vam posar a parlar. Resulta que és de Barcelona i vivim a cinc minuts! A més a més es deia com jo! Casualitats de la vida.

PERIODISTA 4: Des de quin quilòmetre vas anar en solitari?

JORDI: Al quilòmetre sis l’Elvira ens va comentar que tiréssim, que ella aniria al seu ritme. Al quilòmetre vint-i-tres, després del primer avituallament, venia una pujada una mica forta. Vaig esperar un minutet al Jordi Atleta a dalt i ell em va dir el mateix: “Tira, tira, no m’esperis”. Doncs res, em va tocar anar sol durant cinquanta-set quilòmetres de res.

PERIODISTA 4: I es va fer pesat?

JORDI: Sí i no. Sí perquè no tens ningú amb qui parlar ni fer broma. A més a més, gairebé tots eren francesos i jo de francès res de res... O sigui que imagina’t! I he dit que no es va fer pesat perquè mentre les cames tiraven, els quilòmetres anaven caient mica en mica, inexorablement, corria i corria i els quilòmetres passaven i passaven. I xalaves de valent!

PERIODISTA 5: Vas córrer durant molta estona?

JORDI: Home, tu diràs! Vaig fer els vuitanta quilòmetres en 10:09h. Imagina’t si vaig haver de córrer. De fet, hi havia moments en que em plantejava que podia parar una estona i caminar. Però llavors em deia a mi mateix: “Ara pots córrer, més endavant no saps si ho podràs fer. Per tant, a córrer!”. I una veu interior em deia: “Có-rre! Có-rre! Có-rre! Có-rre!”. Les pujades, això sí, les vaig fer totes caminant per no castigar encara més les cames.

PERIODISTA 1: Si, jo de nou!

JORDI: Home! Tu em sones!

PERIODISTA 1: I tu també! Bé, la meva pregunta és la següent: repetiràs en una altre edició?

JORDI: No sóc partidari de repetir curses, i més si són a fora de Catalunya. El viatge és car (avió, hotel, menjar...) i hi ha curses allà on vulguis. Per tant, les que ja he fet i acabat, acabades estan.

PERIODISTA 2: I la recomanes?

JORDI: De totes totes! Ara, qui hi vagi que entreni de valent! És molt exigent, sobretot pel temps que et donen per fer-la.

ENCARREGAT DE PROTOCOL: Alguna pregunta més?


Si voleu veure el track del recorregut, podeu clickar aquí.

dimarts, 20 de març del 2012

París bé val una Ultra Trail.

No, no estic parlant de la segona entrega de la pel•lícula “París bien vale una moza” protagonitzada Alfredo Landa i algú que altre més que no tinc el gust de recordar.

(Sé que més d’un en aquest punt s’ha emportat una decepció.)

Tampoc estic fent referència a cap pel·lícula protagonitzada pel gendarme Luis de Funes amb París com a teló de fons.

(Sé que els que abans no us havíeu emportat una decepció, aquest ha estat el punt d’inflexió perquè us l’emporteu. Em sap greu.)

Només era un títol dolent original per dir-vos que aquest divendres pel matí marxo cap a París, que no em busqueu per Barcelona i rodalies que no m’hi trobareu. Ai, París, l’amour, el Sena, les champs Elyssess, l’etapa final del Tour de France, ... noooooo! Vaig a París a intentar assolir l’objectiu que m’he marcat per aquesta temporada: acabar l’Eco-Trail de París. No sigueu impacients, que tot seguit us explico de què va.

Imagineu que en un bombo (estil sorteig de Champions) tenim números: un 80, un 13 i un 1.500. Bé! En un altre bombo hi ha unitats de mesura: metres de desnivell positiu, quilòmetres i hores. Doncs bé, es tracta de que intenteu fer combinacions factibles per endevinar la distància, el temps límit i el desnivell positiu de la prova. Va, que us dono umm... cinc segons.

Un.

Dos.

Tres.

Quatre.

Cinc.

Temps! Doncs, com evidentment no puc anar a fer 1.500 quilòmetres en 80 hores, ni 13 quilometres en 1.500 hores, ni 13 quilòmetres en 80 hores, doncs la prova, donant per suposat que els 1.500 metres són el desnivell positiu, consisteix en recórrer 80 quilòmetres en un temps màxim de 13 hores. I que com es fa això? Doncs corrent molt! Ah! Amb l’afegitó especial de que acaba al primer pis de la torre Eiffel. L’encant convertit en prova esportiva. (suspir)

Aquí us deixo una fotografia amb el material que duré a la motxilla:

Sí, l’estelada és per desplegar-la a l’arribada mentre creu-hi la línia de meta. Això si aconsegueixo arribar, és clar. No dubteu, però, que hi posaré tot el que estigui de la meva part per convertir aquest repte en una realitat (i no morir en l’intent, que diu aquell).

Bé, i un croquis del recorregut:


Uff! Quines ganes de ser allà ja!

divendres, 16 de març del 2012

“365 contes”: la il·lusió blocaire convertida en llibre.

Aquí, en no primícia (perquè crec que ja ha voltat molt) us deixo el vídeo de la promoció del llibre “365 contes. Un any de contes”.


(dempeus) Plas... plas... plas...!! Què, com se us ha quedat el cos? Bo, no? Uff! Jo l’assimilaria gairebé a un gol del Messi, amb tots els respectes. És a dir, una obra d’art.

Ah!, que encara no sabeu de què va tot això d’aquest llibre? Us en faig cinc cèntims. La fantàstica idea surt de la blocaire Bajoqueta que un bon dia va despertar-se i es va preguntar: “Per què no muntar un bloc on es publiqui un conte cada dia durant un any?”. I tot seguit va proposar la idea i la cosa (vull dir, la idea) va agradar. I com que la cosa/idea va agradar i el bloc era obert a tothom, la gent va començar a escriure contes (això sí, històries que no tinguessin més de 365 paraules). I com que la gent va començar a escriure contes (d’aquests que tinguessin 365 paraules o menys), la Bajoqueta va tenir feina a assignar-los un número i un dia de publicació. Tot això fins arribar a 365 (vés, aquell any no era de traspàs). I així, i amb voluntat, empeny, ganes, força, energia, tenacitat, vitalitat, lluita i alguna cosa més, la nostra protagonista matxambradora de tot plegat no va descansar fins que aquests contes van prendre forma de llibre, els beneficis dels quals es destinaran a algun projecte solidari.

Ah! Jo hi col·laboro amb tretze contes. He fet el que he pogut. No sigueu gaire durs amb les crítiques...

dimecres, 14 de març del 2012

Un… Dooooos…

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Ei tu!
- Qui jo?
- Si, tu, Banyeres!
- Ha! Sempre m’ha fet gràcia això de Banyeres…

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Si, veritat? A mi també!
- Que vols?
- Que m’han arribat veus que vols tornar-t’hi a posar?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Bé, això sembla. En tinc ganes!
- Ganes d’aparèixer i desaparèixer?
- Com?
- Ara en lloc del Banyeres et diran el Guadiana!
- Molt graciós!

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- I així què, et tornes a engrescar?
- Bé, això sembla, no?
- Ho celebro noi!
- Gràcies per mostrar aquest entusiasme.

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Si vols tiro coets, serpentines i confeti. Baixo un moment a la botiga de sota casa i compro unes bosses de cotilló de final d’any i amb una mica de sort sortiran unes ulleres d’aquelles de plàstic negre sense vidres i amb nas i bigoti incorporat. Estaràs moníssim!
- Gràcies! Per cert, qui ets?
- No em coneixes?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Sóc la teva bloconsciència.
- Ah! Desconeixia que habitessis dintre meu.
- Doncs ara ja ho saps. Així què, t’animes a escriure novament?

Un… Dooooos… Un… Doooos…

- Sí, en tinc ganes. Però al meu ritme.
- Com?
- Doncs que no sé si molt, si poc. Si un dia a la setmana, si un dia al mes. Sense pressió, al meu ritme. Ja saps: un... doooos... un... doooos...

MORALITAT: Torna, torna Serrallonga, que l’alzina ens cremaran!
(no ve gaire al cas, però incorpora vocables tals com torna)


Un… Dooooos… Un… Doooos…