Obra mestra.

Senyores, senyors! Nens i nenes! Grans i petits! Benvinguts al teatre. Al teatre de les il·lusions. Al teatre del futbol. Al teatre més gran del món. Un teatre on la pilota i el bon joc són els protagonistes. O potser no és un teatre? Potser és un circ? Amb malabaristes, equilibristes, domadors de feres encabritades i... pallassos dels bons, dels que fan riure molt (no cal que us digui per qui va, no?). Bé, és igual, tornem al nostre teatre. M’agrada més. Teatro del bueno, que deia aquell. En aquest teatre ahir es va representar l’obra magna de les obres magnes que es fan i es desfan. L’obra mestra de les obres mestres. En el nostre peculiar escenari situat al Liceu del futbol, hi veiem una immensa catifa de gespa verda sobre la qual es mouen (els millors) vint-i-dos actors (uns actuen i els altres ho intenten, però això ha de quedar entre nosaltres. O potser és que ho fan tant bé que sembla que ho facin malament?). En la nostra peculiar obra de teatre hi ha davanters centres que segons deien havien costat molts diners i no marcaven gols, els fan a parells; on el millor futbolista del món no cal que aparegui perquè la resta d’actors ho fan tant bé, que ja n’hi ha més que suficient; on el malvat més malvat no s’atreveix a sortir del seu cau malgrat que els espectadors li ho demanen; on, en definitiva, el bé, com gairebé sempre, acaba triomfant sobre el mal, on els humils guanyen als prepotents, on Abel pot amb Caín, on la cantera venç a la cartera, on el joc net s’imposa al joc brut. Entreu, veniu tots aquells que vulgueu veure gols, espectacle i bon joc per part dels bons (que no ho semblaven tant, segons els altres). Ah! I empentes, entrades molt lletges i cops de colze a traïció fruit de no saber encaixar una merescuda derrota. Benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum!

Parlant d’empentes, i deixant les metàfores teatrals a part, què lleig el gest d’aquell que no diré el nom. Quines males maneres. Quin poc respecte pel rival. Quin no saber perdre. En definitiva, quin fàstic de persona (ja em perdonareu!). Es que diria coses encara més fortes i no vull. Em fa tanta ràbia, tanta mania! Per molt bo que sigui, per molt bé al futbol que jugui, mai, mai de la vida m’agradaria tenir-lo al meu equip. Aquest no és el nostre estil, el nostre segell, la nostra identitat. Però bé, tornem al que anàvem, a l’empenta. Què me’n dieu de la reacció dels nostres? Encara ara se’m posa la pell de gallina com van anar tots a protegir al Profeta, al gurú d’aquest esport tant bell (quan juga el Barça). Això, estimat innombrable, a casa nostre no pots venir a fer-ho. Als nostres no se’ls toca, ho hauries de saber. Si una milionèsima part dels euros que tens guardats al banc els tinguessis al teu cervell de nen malcriat, segurament no ho hauries fet, perquè sabries encaixar les derrotes.

Estic molt content, cofoi, feliç, immensament alliberat. Sé que la nostra filosofia és la bona, perquè ja s’ha demostrat durant tres anys consecutius. Sé que per res del món voldria ser del Madrid. Mai. Sé com vull guanyar, com m’agrada guanyar, i és d’aquesta manera com ho hem fet avui, amb aquest joc, amb aquesta pressió, amb aquests rondos. Tinc clar que, com pensen allà, no tot s’hi val per guanyar. Les trampes i les argúcies no m’agraden, perquè sempre t’acaben tornant com un bumerang, com els hi ha passat avui. Ah!! Però també sé com no vull perdre, i és amb les maneres que ha demostrat aquest Madrid. Cada vegada me n’adono que tant important saber guanyar com saber perdre. Les maneres mai s’han de perdre, perquè avui et toca a tu i demà em tocarà a mi.

Res, que me’n vaig a l’IKEA avui per la tarda. Algú vol venir? És que ja no em queden lleixes a casa per posar els DVDs de les humiliacions del Barça al Madrid.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou... Avui te l’has menjat amb patates i al forn, eh? Que no et sents humiliat? Ai, ara sí que veig que no hi entens de futbol. Perquè si sabessis una mica de què va, sabries que això, pels merengues (i per qualsevol aficionat al futbol), és la pitjor derrota que poden patir. És un símbol de temps passats. De temps que tornen, potser? És veritat que vas dir que si perdíeu al Camp Nou, l’endemà seria dimarts. Sí, tens raó. Molta raó. Però hi ha dimarts i dimarts. I quin dimarts avui! Gràcies per regalar-nos aquest dimarts tant fantàstic!

I diràs, ho sé, que heu acabat jugant contra deu, com sempre dius que passa. Però Mou, planteja-t’ho, que per alguna cosa serà, no? O és que avui el teu MOUdrid no hagués merescut acabar amb vuit o nou jugadors sobre el terreny de joc? Penso amb el cop de colze de Carvalho, amb l’empenta de CR7 a Pep. Quin mal perdre que teniu.

Per cert, sé que des de la banqueta no ho vas veure, però tant el primer com el segon gol del Villa, anaven amb dedicatòria. I saps qui era el destinatari? El que passa que aquí en tenim de formes. Tu anaves per Milà fa un parell de mesos amb els tres dits aixecats mostrant el triplet que vas fer la temporada passada a tots els aficionats de l’etern rival. Aquí, però, els nostres futbolistes no fan aquestes coses. Perquè són d’una altra pasta.

Ara ja m’acomiado, però amb la mà ben oberta, per mostrar-te de nou els cinc gols que et vam marcar.

ANÈCDOTES DEL CLÀSSIC.
CR7, en declaracions a la Banyera: “Al final no nos han podido marcar ocho”. Però bé, el resultat ha estat més a prop del vuit que del zero.

Casillas no va poder fer declaracions perquè només acabar el partit li van donar tres vàliums per tranquil·litzar-lo. A la resta de jugadors, una biodramina perquè estaven marejats de tant anar darrera de la pilota.

Al final del partit, Iturralde González va entrar al vestidor del Madrid amb la pilota perquè almenys poguessin tocar-la.

Només acabar el partit, la UNESCO, en reunió extraordinària, va nomenar el joc del Barça com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

PASSATEMPS DE LA BANYERA.
Omple el buit amb la paraula més escaient per la frase:
Avui el Barça ha fet un partit ________________.

Jo em quedo amb apostoflant, i vosaltres?

Comunicat de La Banyera previ al Barça-Madrid.

Sisplau, companys, amics, barcelonistes tots. Us demano (de genolls), per favor, que abans de veure el derbi, abans d’anar al Camp Nou per gaudir del partit (els pocs afortunats), contempleu aquest vídeo:

A que després de veure i sentir aquestes imatges, veieu al Mourinho actual i us venen ganes de riure? Jo penso: si és un pur mercenari que només es mou per diners, un pobre home. I llavors, com per art de màgia, com que em fa riure, ja no em venen ganes ni de cridar-lo ni d’insultar-lo.

És per això que la meva proposta és que pels videomarcadors del Camp Nou passin aquest vídeo i llavors, quan el Mourinho surti a provocar, la gent es riurà d’ell i animarà a l’equip. I xiularà al Cristiano Ronaldo, és clar, que és el que s’ha de fer. Xiular a un entrenador, per més odi i més ràbia que ens faci, no porta enlloc. Així doncs, companys, els nostres enemics estan dintre de les línies de calç de la catifa de gespa blaugrana, no fora. Avui, demà i sempre... VISCA EL BARÇA!!

Fundació Soñar despierto.

Treballo en una empresa que aposta per la solidaritat. Fa temps em vaig apuntar a la iniciativa que cada mes et treuen uns tres euros de la nòmina i els entreguen a Cáritas. A part, l’empresa com a tal també fa alguna donació dels beneficis i engega campanyes entre els empleats per la recollida de menjar quan cal.

Doncs l’última campanya a la que ens han animat a participar és a la de ser reis mags d’orient per un dia en favor de la fundació Soñar despierto. Consisteix en que un nen escriu una carta als reis demanant una regal. Llavors, aquesta carta se li assigna a algú que participi en aquesta campanya. La carta que m’ha tocat a mi és:

acompanyada d’un bonic dibuix:

Hi ha una norma que diu que el regal no pot superar els 40 euros. Però és clar, com que el que demanava el nen puja molt més (no volia regalar-li cap samarreta d’aquestes no oficials que venen a les Rambles), doncs li he comprat la oficial a la botiga del Barça:

Però no li he estampat ni el nom ni el número, que la cosa pujava bastant més i només amb la samarreta ja m’havia passat bastant del preu límit.

Avui no ha estat un post divertit, sinó solidari. M’ha vingut de gust compartir amb vosaltres aquesta iniciativa. Qui sap, potser algú l’any vinent s’anima a participar-hi... Ser solidari omple, què voleu que us digui. Ajudar als que més ho necessiten i fer que el dia de reis pels nens que no tenen regals sigui màgic, no té preu.

Amb els deures fets.

El professor Guardiola entra el vestidor:

GUARDIOLA: Hola a tots! Passarem llista de tots els que heu jugat. Valdés. (s’escolta un sí) Alves (sí!) Piqué (sí) Puyol (sí) Adriano (sí) Mascherano (sí) Xavi (sí) Iniesta (sí) Pedroooooo (sí) Villa (sí) i Messi (sí).

Silenci al vestidor.

GUARDIOLA: Heu fet els deures que us vaig posar?

TOTS: síiiii!

GUARDIOLA: Cert, us heu classificat i sou líders matemàticament del grup. Així que passarem com a primers i estarem al bombo dels millors al sorteig de vuitens de final. Ho esteu fent molt bé i la cosa rutlla. Tots teniu un nou, però hi ha tres jugadors al partit d’avui que han arribat al deu: Valdès per l’aturada amb el zero a zero, Messi perquè porta deu partits marcant de forma consecutiva i Pedrooooo que avui s’ha sortit, ha marcat dos gols i ja podem tornar-li a dir PELEdrooooooo.

Interrupció a l’aula.

JORDI (o sigui, jo): Míster, per què no ens deixem de collonades i parlem ja del derbi del proper dilluns? És el que volem tots, no? Barça-Madrid (o MOUdrid, com m’agrada dir-li a mi). Messi contra CR7. Valdés contra Casillas. Xavi contra... umm... no hi ha ningú que estigui a l’alçada de Xavi al Madrid. Tu contra Mourinho (que tampoc vol dir que estigui a la teva alçada, ans al contrari). És que tinc tantes ganes que arribi ja el partit... Porto tanta ràbia dintre i tinc tantes ganes de donar-los una lliçó a aquesta gent! A més a més, ara el Barça és una autèntica piconadora i no s’assembla en res al de començament de temporada (del que, ho sento!, vaig renegar una miqueta). Així que... podem parlar ja d’una vegada del Barça – Madrid???

GUARDIOLA: Concedit!

Apa doncs, parlem-ne ja d'una vegada!!

Dia de reflexió (avançat).

La Banyera ha avançat, per tal de fer un servei a la societat catalana, el dia de reflexió de les properes eleccions a la Generalitat de Catalunya. És per això que us vol facilitar una petita guia del que heu de fer aquell dia:

1) Fer l’estesa a sobre la taula de tots les cartes rebudes dels grups polítics que s’hi presenten. Bé, hauria més o menys com es pot veure a la foto, però més mal posat:

2) Procedir a l’obertura de les cartes, tenint en compte que n’hi ha un parell (les del PP i les Ciutadans) que no s’han d’obrir de la manera tradicional, sinó com figura a la següent fotografia:

Una vegada obertes aquestes dues cartes, podeu llençar-les directament a la paperera del paper per reciclar-ho posteriorment i així tindreu la consciència tranquil·la perquè almenys serviran per alguna cosa.

3) No cal que llegiu les cartes de propaganda que heu obert correctament i que no han anat a parar a la brossa, ja que tot són mentides i mai fan el que diuen que faran. Obriu-les per fer el fet i ja està.

4) Ara agafeu un paper que tingueu a mà (en el meu cas veureu que és un pos-it, ja que no en tenia cap més al costat). Copieu, tal i com està a la butlleta de participació, la frase “ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2010” i a sota “Dono el meu vot a la candidatura presentada per:” i a sota poseu qui vosaltres creieu, amb el cor a la mà, que seria el millor president per Catalunya.

5) Introduïu el vostre vot que heu confeccionat al punt anterior en un dels sobres i guardeu-lo perquè el diumenge serà el que haureu de dipositar a les urnes.

Ah! Que a qui he votat jo? Ho voleu saber? Va, degut a la gran insistència i a que sé que no podreu dormir si no us ho dit, aquí us el deixo:

“La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey”.

Quan l’Assumpta va proposar-me que llegís aquest llibre, a primera vista, el que em va xocar més va ser el títol. A qui no? Estrany, peculiar i llarg, molt llarg. Entre nosaltres: encara no sé si me l’he arribat a aprendre de memòria. Però bé, davant de la proposta de lectura i post posterior no m’hi vaig poder negar i vaig posar mans a l’obra.

Una vegada acabat us puc dir que el més sorprenent d’aquesta novel·la és la manera com està escrita: a base de cartes que s’envien entre els protagonistes. Curiós, no? No em direu que no és original. Encara no havia llegit cap llibre estructurat d’aquesta manera, i la veritat és que no m’ha desagradat.

La protagonista, Juliet Ashton, no troba argument per la seva propera novel·la. Gràcies a una carta que rep d’un habitat de l’illa de Guernsey entra en contacte amb membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi. Per tal de saber-ne més coses de tots ells (els hi ha agafat una gran estima), decideix anar a passar uns dies per conèixer-los i per saber-ne més coses.

Amb un llenguatge planer i a estones divertit, dir que no és dels millors llibres que he llegit, però que no m’ha desagradat pas, al contrari. Són d’aquests petits regals en forma escrita que m’agrada llegir de tant en tant. Diferents però agradables. Recomanable, en poques paraules.

Protagonista a Varekai.

Ostres, ostres, ostres… acabo d’arribar de veure l’espectacle Varekai del Cirque du Soleil i… uff… d’això… m’ha passat allò que sempre penses que mai et passarà a tu, que sempre veus que li passa algú que, com a molt està dos cadires més enllà d’on estàs tu assentat. La cosa ha anat de la següent manera: teníem els dos seients just al mig d’on s’acabava el passadís central. Ha sortit un mag (en versió còmica) a l’escenari acompanyat d’una ajudant també molt còmica, grosseta, rossa (estil Ofelia del Mortadelo i Filemó). Feien molta gràcia, la veritat. En un moment donat, la noia ha baixat de l’escenari, ha enfilat escales amunt saludant als que estaven a banda i banda i patapam! qui li quedava just davant d’on s’acabava el passadís? A qui ha mirat amb cara de “em vols acompanyar a l’escenari”? Doncs sí, al senyor Banyera, que de pas sigui dit, es volia fondre allà al mig.

Però bé, crec que m’he sortit amb nota i he estat distès. Ells m’anaven dient el que havia de fer en veu baixa i jo obeïa.

Aquí us deixo el vídeo que he trobat al youtube de la part del mag. Les diferències? Doncs que el mag no anava vestit d’hindú, sinó de mag i que a mi, abans de sortir de les cortines per última vegada m’han posat una perruca rossa i un vestit igual al de l’ajudant còmica. Si voleu veure com ha anat la meva actuació, només cal que aneu al minut quatre amb trenta segons d’aquest vídeo. Ah!! El que surto no sóc jo, eh! sinó un altra víctima que van enganxar en una altra actuació.

Tinc unes fotos de quan era petit...

Seguint la proposta de l’Assumpta i del Ferran, aquí deixo un parell de fotos meves de quan era petit. Veureu que vaig disfressat. Que jo sàpiga, i la meva mare m’ho podria confirmar, jo no anava vestit així els dies de cada dia. De fet, des de que tinc us de raó sempre he detestat disfressar-me. Suposo que si de petit em feien anar així era sota amenaça o pressió d’alguna mena. Però bé, no els ho tindré en compte...

Ah!! No en sé les dates...

NOTA: Ferran, ho he fet estil plats bruts!

L'altra reunió de la UNESCO.

Nairobi, 16 de novembre de 2011.

La UNESCO en ple es troben reunits en sessió ordinària per escollir quines de les propostes presentades entraran a formar part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ja s’ha aprovat per unanimitat que els castells en formin part. Altres coses com el flamenc i la dieta mediterrània també han estat aprovades.

El president de la UNESCO (en desconeixem el nom), rep sota mà un sobre. L’obre, el llegeix i posa uns ulls esbatanats. S’alça i demana la paraula.
-Bé, senyors, sembla que se’ns ha girat feina. M’acaben d’arribar noves propostes per sotmetre a votació.
Remor a la sala.
- Comencem!
Es fa el silenci.
-Guardiola i el joc del Barça.
Tot de mans alçades.
-Aprovat per unanimitat! Els llavis de la Carmen de Mairena.
Ningú alça la mà.
- No aprovat també per unanimitat! El pa amb tomàquet.
Tot de mans alçades.
- Aprovat també! La catosfera i els catosferencs.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! La Núria Feliu.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! Els llapis petitons que donen a l’entrada de l’IKEA.
Tot de mans alçades.
- Aprovat! I finalment, per acabar, el timbaler del Bruc.
Tot de mans alçades.
- Aprovat també!

I vosaltres, si en teniu alguna, encara esteu a temps de presentar-la! Som-hi, que els hi faré arribar! De moment, encara segueixen reunits...

El Barça, un club elitista.

Fa temps que tinc ganes de fer-me abonat al Palau per veure aquest Barça que fa caure la baba. Bé, ara no estan molt fins, però segur que dintre d’un mes tornaran a estar al mateix nivell de la temporada passada. Coi, que són molt bons! Em rondava pel cap, però, el dubte de que no sent soci, i havent-ne restringit l’entrada, si això em permetria fer-me abonat.

Doncs bé, ahir vaig trucar al telèfon d’atenció al soci del F.C.Barcelona per preguntar-ho. Em van dir que ja no quedaven abonaments. Oh! Desil·lusió! Al començament de temporada posen tot un seguit d’abonaments a la venta i es tracta d’anar a les taquilles a fer cua i si tens sort en pots aconseguir un. Fins aquí bé. Llavors va ser quan el noi, molt simpàtic, va fer-me la pregunta clau: ets soci? Li vaig dir que no. Tens menys de 14 anys?, va preguntar-me rient. No! Has estat soci alguna vegada? No! Tens algun familiar que ho sigui? No! Doncs bé, de moment no te’n pots fer. Ja ho sabia això, ja, però tenia aquest dubte.

Gràcies senyor Rosell.
Gràcies per convertir el Barça en un club elitista, un club d’uns pocs. Ara, qui sigui soci, ja ho pot posar al currículum.
Gràcies per no deixar-me fer més gran aquest Barça.
Gràcies per deixar que la força del Barça ja no sigui la seva massa SOCIal.
Gràcies per trencar il·lusions i somnis.
Gràcies per seguir fent Barça a la seva manera.

El submarí groc, torpedinat.

Sí, em poso dempeus. I aplaudeixo també. Per què? Doncs perquè per fi algú que sap jugar a futbol ha vingut al Camp Nou a jugar a futbol, que és del que aquest joc es tracta. I ell Vila-real ho ha fet prou bé, inclús hi ha hagut moments de domini visitant, però és clar, ells no tenen a Xavi, Messi, Iniesta, Villa... segueixo? I quan no tens els jugadors que la toquen millor del món, doncs segurament el que et passarà és que perdràs, però amb la cara ben alta, això sí. I aquest és el mèrit.

Ara, un cop assentat i deixat d’aplaudir, dir: què dolent que és Delgado Ferreiro. Mare meva! Dolent amb avarícia. Dolent amb ganes. Quan un àrbitre no deixa contents ni a un equip ni a l’altre és que ho ha fet molt malament. Doncs així ha estat. La espifiada tant, que a la mitja part ha succeït un fet insòlit i que feia temps que no es veia al camp Nou: acomiadar algú amb una mocadorada. I s’ho ha guanyat a pols. De fet, el proper partit me’l demano xiular jo, que segur que ho faig millor que ell. Ara buscaré si a la pàgina del BBVA ( suposo que serà quelcom semblant a www.convierteteenarbitroporundia.com) o a la del Baça ofereixen aquesta opció.

Tornant a la originalitat del títol d’aquest post (segur que l’ha fet més d’un diari i més d’una vegada, però no m’ho tingueu en compte), deixeu que m’hi recreï una miqueta. En la immensitat del Camp Nou, es lliura una batalla entre el cuirassat blaugrana i el submarí groc. Una batalla ferotge, a mort, només un pot sortir viu. Segon contra tercer. Tres torpedes van tocar al submarí. I quins tres torpedes! El primer del calibre Villa després d’una gran assistència d’Iniesta que el va deixar sol davant del porter (ara sigueu sincers: quants de vosaltres vau pensar com jo que la fallaria vist el que havíem vist les últimes jornades?) i el va batre. El cuirassat, minuts més tard, va rebre un impacte que va fer trontollar una mica la flotació blaugrana, però que després del descans, i després de que el comandant Guardiola els comentés que es centressin més en el partit que en protestar a l’àrbitre, van arribar la anihilació total del submarí groc amb un segon i un tercer torpede de la marca Messi. Els millors torpedes del món. Diuen que valen diners, però que quan els dispares tens garantit gairebé al 100% fer mal a l’enemic.

És clar que una altra crònica, versió “Hundir la flota” seria:
- Dispara el Barça, minut 13, Messi => Aigua!
- Dispara el Barça, minut 20, Villa => Tocat!
- Dispara el Vila-real, minut 25, Nilmar => Tocat!
- Dispara el Vila-real, minut 36, Rossi => Aigua!
- Dispara el Barça, minut 57, Messi => Tocat!
- Dispara el Barça, minut 82, Messi => Tocat i enfonsat!

Així les coses, avui a esperar que fa el MOUdrid. Crec que em saltaré la secció “La Banyera replica a Mou”, que aquesta setmana ja l’ha fet l’entrenador de l’Sporting. Per cert, molt ben feta. Ha dit el que més o menys pensem tots.

LA PREGUNTA QUE EM RONDA PEL CAP.
És una sensació meva, o Messi darrerament no se'n va de ningú? Sí, marca gols que són molt valuosos, però no creieu que ja no regateja gaire i no li surten els driblings ni els eslàloms de llarga distància als que ens tenia acostumats? Apa, deixo la polèmica aquí...

Què passaria si Mourinho entrenés algú com tu? (by Caja MOUdrid)

La Banyera ha tingut accés al nou espot de Caja MOUdrid. Prenent exemple de l’anunci de Banc Sabadell, també han apostat per l’entrenador del principal equip de la comunitat autònoma. Veureu que s’hi assemblen bastant. En color negre teniu l’anunci de Banc Sabadell i en color vermell el de Caja MOUdrid. No us espanteu!

Ding-dong!
¡Hala Madrid, Ala Madriiiid! noble y bélico adalid, cabellero del honor... (hom pot apreciar que han canviat el ding-dong del timbre tradicional pel so de l’himne del Madrid)

Al Banc Sabadell fa anys que treballem per les millors empreses. I ara volem treballar també per tu. Seria com si Guardiola entrenés algú com tu.
En Caja MOUdrid hace años que trabajamos para las mejores empresas. Y ahora queremos trabajar para ti. Sería como si el magnífico, el incomparable, el simpático, el insuperable Mourinho entrenase a alguien como tu.

GUARDIOLA: Mario!
MOU: Eh, tu, chaval... ¿Quien eres?

(cop a l’esquena d’en Mario i Guardiola fa que no amb el cap)
(cop de puny a la cara d’en Mario i Mourinho el mira amb despreci)

GUARDIOLA: Tira! Seu, seu...
MOU: Siéntate, rapidito. No tengo todo el día…

Serien bons consells, no?
Serían muy buenos consejos, ¿no?

(dempeus, abans de que en Mario entri a una reunió)
(dempeus, abans de que en Mario entri a una reunió)

GUARDIOLA: Ets bo i saps que ho ets, entra!
MOU: ¿Cuántos títulos has ganado? Yo llevo dos Champios. No eres nadie.

(fent footing)
(caminant pel Parc del Retiro.) Algú ha vist córrer al Mourinho alguna vegada?

GUARDIOLA: Soc un gran defensor de l’ésser humà. Hi crec molt, molt i molt. S’ha de còrrer i moure’s, perquè sinó...
MOU: A mi el ser humano me da asco. Yo estoy por encima de todos. No creo en nadie. Yo soy dios. Si quieres correr, corre, si no púdrete en el sofá. Total, a mi me la trae floja.

(al parc, jugant a pilota amb tot de gent)
(al parc, jugant a pilota amb tot de gent)

GUARDIOLA: Ens estan esperant tots en aquella banda, treu-la enrere i posa-la a l’altre costat!
MOU: Sólo quiero jugar con once, así que los que sobráis al banquillo.

(passejant pel carrer)
(passejant pel Paseo de la Castellana)

NENA: Papa, quan tinguis un bebè em deixaràs d’estimar?
NIÑA: Papá, cuando tengas un bebé me dejás de querer?
MOU: Evidentemente niña... ¿Eres tonta?

(cuina. En Mario li pega dos cleques a la galta d’en Guardiola)
(cuina. En Maria li prega dos cleques a la galta d’en Mourinho)

MARIO: Vinga Pep, treball en equip! No t’escapis Pep, que t’estic veieeeent!
MARIO: Venga Mou, ¡trabajo en equipo! No te escapes Mou, ¡que te estoy viendoooo!
MOU: (fent-li el que castellanament es diu una peineta, és a dir, alçant el dit del mig de la mà i abaixant els altres) ¿Trabajo en equipo? ¿Qué es eso?

Així és el nou compte expansió. El primer compte nòmina que gestiona els teus diners amb la mateixa exigència i eficàcia amb que gestionem els d’una empresa. Banc Sabadell, el banc de les millors empreses. I el teu.
Así es la nueva cuenta expansión. La primera cuenta nómina que gestiona tu dinero con la misma exigencia y eficacia con que gestionamos los de una empresa. Caja MOUdrid, la caja de las mejores empresas. Y la tuya.

Iiiiiito, Iiiiiito, Iiiiiito!

NOTA: Crònica amb dedicatòria a petició popular del Sànset en que la fes.

Perquè la nit hagués estat rodona, potser només va faltar que marquès PInTO, per allò que també té les tres lletres. I és que ahir van sucar NolITO, MilITO, PedrITO. A part de Bojan (que Bojito o Bojanito no m’acaba d’agradar) i Messi (Messito tampoc em fa el pes). Però bé, una nit amb cinc gols a favor del Barça crec que és més rodona que els donnuts que es menja el Hommer Simpson. I a més a més si tens el plaer de veure com hi ha una cantera darrera que val i que és bona, doncs encara és més rodona. I si a més a més les teves orelles tenen l’agradable plaer de sentir la retransmissió de RAC1 amb els Òscars de “La competència” doncs encara ho és més. L’únic però, però (valgaseme la rebuznancia), és la lesió de MilITO que el tindrà fora dels terrenys de joc mínim un mes. Pobre xaval! Amb el que l’estimem! I amb el que patirem amb l’Abidal de central! Sí, sí, sé que aquesta nit no dormireu molt després de llegir això, però és el que hi ha.

Així que com al bombo de vuitens hi faltava gent, el Barça hi va reservar plaça per la porta gran.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou... què ha passat avui? Com perds els papers d’aquesta manera contra un equip de segona B? Home, això no es fa! Aquells que van inventar la frase de “el señorío blanco” ara es deuen pujar per les parets!

Llegim a l’As en versió digital:

I dic jo que d’on se surt és de la banqueta perquè:

I és que això no es fa, home! Insultar no està bé! Mira’t l’anunci del Banc de Sabadell que fa en Guardiola i aprèn-ne una miqueta xato! D’acord? Ho faràs? I recorda el que vas dir: “Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón”. Eh?

Cinquena victòria a domicili!

Ara que el Papa ha estat entre nosaltres aquests dies (bé, aquestes vint-i-dues hores), diré que l’altre dia vaig pecar. Va ser dimarts, quan el Barça va empatar a u contra el Copenhaguen que vaig mig tornar a perdre la fe, després de l’exhibició contra el Sevilla. Però avui, oh! miracle, he tornat a veure la llum. Sí, definitivament tornem a tenir el Barça entre nosaltres. Avui, un gran partit, sobretot a la primera part que ha estat un atac i gol constat. La segona part ja ha estat una altra cosa, ja que el Getafe ha disposat dues o tres ocasions per marcar (a del discutible penal de Piqué que li ha costat la segona groga i l’expulsió).

Parlant d’expulsions, trobo de jutjat de guàrdia que a Piqué l’expulsin per dues bagatel·les i a Boateng l’expulsin (per doble groga) per dues entrades escandaloses, sobretot la primera a Messi que el caça amb les dues cames en forma de tisora. Tristíssim! Això s’hauria de mirar d’alguna manera. El resultat és el mateix, l’expulsió, però la manera d’arribar-hi és totalment diferent.

Avui, tres gols com tres sols del trident atacant que ens han conduït cap a la cinquena victòria consecutiva a domicili (record). Un Messi hipermotivat, un Villa de nou golejador i un Pedrooooo que ha tornat a marcar. Què més volem? Ah!! Iniesta estel•lar!

Bona nit!

Arriba el Papa!: què és el que no farà?

NOTA: Aquest petit post està fet amb l’única intenció de fer riure, no de mofar-me de ningú. Si ofenc a algú, espero que accepti les meves sinceres disculpes. Gràcies!

Davant de la imminent arribada de Benet XVI a Barcelona, la Banyera us vol donar un grapat de directius sobre el que el Papa no farà de cap de les maneres durant la seva estada a la ciutat comtal:
- No tirarà caramels des del Papamòvil.
- No signarà autògrafs.
- No regalarà sotanes dedicades.
- No ballarà sardanes.
- No repartirà pins de Ciutat del Vaticà.
- No saltarà si canteu “Que boti el Papa!” després del seu parlament a la Sagrada Família.
- No es posarà una barretina (abstenir-se Jimmy Jump).
- No assistirà al partit de Lliga al Camp Nou (no n’hi ha, el Barça juga fora) ni es farà soci del club blaugrana.
- No farà la multiplicació dels pans i els peixos.
- No beatificarà Andrés Iniesta pel miracle d’Sttanford Bridge.

Així que, amics, ja sabeu algunes de les coses que no farà el Papa Benet XVI a Barcelona...

L’increible història de l’home que va celebrar tres vegades la castanyada el mateix dia.

Sí, amics, i és viu. Encara belluga i és entre nosaltres. És un home amb un estómac de ferro, a prova de bales. És un home que té les tradicions ben arrelades. És un home dels que queden pocs, dels de paraula, dels que no saben dir no quan haurien de dir sí (una mica com els polítics). És un home que segurament (no ha volgut pesar-se) ara pesa setanta quilos més que fa dos dies. En definitiva, és un home de dalt a baix. Però, anem a pams.

Situem la història al dia 31 d’octubre del 2010, a un poblet pintoresc del Pirineu. Allà, com tots els catalans, també tenen la tradició de celebrar la castanyada. I el nostre home tampoc serà menys. Així que acabat de dinar (eren les cinc de la tarda més o menys perquè hi havia hagut feina), es dirigeix a casa d’uns familiars que, hores abans, l’havien convidat a celebrar amb ells la típica festa. Allà, tot un sortit de panellets fets a casa, castanyes i moniatos fumejants l’esperen. Enmig d’una conversa engrescadora, l’home endrapa i menja de tot: quatre panellets de pinyons, cinc castanyes i un moniato petit. Està satisfet, cofoi, ja que feia temps que tenia ganes de menjar-ne (potser des de l’any passat?).

De sobte, una trucada. Uns amics i una frase: “Veniu a prendre quelcom? Estem a tal lloc”. Un sí rotund fa que l’home protagonista de la nostra història s’encamini cap a una trampa que ni ell mateix sap que existeix. No li han parat, és només l’atzar l’únic culpable. Arribat al lloc, saluda als amics. Els de la granja on es troben treuen un cistell ple de castanyes calentes embolicades amb paper de diari i un assortit de panellets. L’home els tanteja amb la mirada. No vol quedar malament i comença de nou a endrapar. El resultats de la ingesta aquesta vegada són: set castanyes i quatre panellets de pinyons. Quan arriba l’hora de marxar, l’home, mig doblegat (penseu que havia acabat de dinar just a les cinc de la tarda) s’alça i s’acomiada de la gent.

Un curt recorregut pels carrers del poble el torna a deixar a casa. Sense gairebé temps de fer la digestió de tot el que ha menjat, es torna a trobar entaulat, amb el sopar davant. Fent un esforç inhumà menja primer i segon, i queda a les portes d’una explosió imminent. De repent, desapareixen els plats buits i la taula s’omple de noves exquisideses. L’home mira amb ulls esbatanats el que hi ha sobre la taula: castanyes, panellets i moniatos el repten de nou. A més a més, la veu de la sogra (important aquest element a la història perquè us adoneu que hi ha persones a les que no se li pot dir que no mai) l’engresca a menjar un, dos, tres, quatre... panellets. Un, dos, tres, quatre, ... castanyes. Un, dos, tres, ... moniatos (més de tres moniatos no, és impossible, no hi ha estómac humà que ho aguanti). Com home que és, gairebé amb llàgrimes als ulls, respon a les expectatives que la mare de la seva parella s’havia fet d’ell i menja quatre panellets de pinyons, dos panellets que simulen una castanya amb xocolata per sobre, vuit castanyes i tres moniatos. Ara la feina seria llevar-se de la cadira. Pensa en trucar al RACC perquè li enviïn una grua, però no és soci.

Com es va llevar de la cadira, amics, això ja és una altra història. Quedem-nos en que l’increïble home (que no normal, no confondre amb el Monti), va complir com un campió. Segurament al poble li haurien de fer una estàtua de reconeixement, però tant se val, tampoc ho demanarà, i això també és una altra història. Només puntualitzar que l’home, des del diumenge, es desplaça amb una cadira d’aquestes de despatx que té rodes. Avui ha agafat el metro així, perquè encara no ha acabat de fer la digestió. La gent se’l mirava estranyat, però la veritat és que la gent no sap res de la proesa que va realitzar. Tres castanyades en una tarda no ho pot celebrar qualsevol...

APÈNDIX (de la història, no de l’increïble home).
Total de la ingesta:
- 14 panellets
- 20 castanyes.
- 4 moniatos.
Descansi en pau... l’estómac.