dimarts, 4 d’agost de 2009

La ruta dels estanys amagats.

És un circuit d’alta muntanya circular de setanta-tres quilòmetres que transcórrer per l’alta Cerdanya, la característica principal del qual és, com el seu nom indica, la descoberta d’estanys per tot el recorregut.
Vagi per endavant que va ser un intent de fer la ruta completa. És a dir, que la idea era fer-la tota, però que finalment no va poder ser. Un intent per dos motius. El primer, perquè ens pensàvem que seria més assequible i que el podríem fer en menys temps del que veritablement anàvem veient sobre la marxa que faríem. Conforme anaven caient els quilòmetres veiem que la previsió de divuit o dinou hores que portàvem no seria possible i que la cosa s’allargava. Al no portar suficient menjar ni aigua, vam decidir retallar camí.

El segon motiu va ser que, coses del destí o de la mala sort, ens vam perdre per la Portella Blanca d’Andorra, fins enfilar-nos a un cim situat a uns 2.800 metres. La nostra sorpresa va ser majúscula, ja que anàvem direcció al port de Vallcivera situat a 2.575 metres d’alçada i el GPS del Xavi només feia que marcar més i més metres per sobre d’aquesta alçada. Finalment i després de veure a l’altre banda de la vall una estació d’esquí vam arribar a la conclusió per majoria que ens havíem perdut i al treure el mapa, vam descobrir que havíem agafat el GR-107 en lloc del GR-11. Coses que passen...
L’aventura començava al poble de Talltendre a les sis del matí. El grup el formàvem cinc valents: el Xavi, el Jordi Atleta, el Raül, la Txell i un servidor. La veritat és que no començava molt bé, ja que un gos ens va donar un bon ensurt quan va aparèixer enmig del camí bordant amenaçadorament amb cara de sàdic, i perquè vam estar un quart d’hora mirant el mapa i buscant senyals que ens indiquessin cap on era el camí. Finalment, els punts blaus ens van dur pel camí correcte.
Però la mala sort no va acabar aquí, ja que passats els primers quilòmetres i arribats al poble de Meranges, el sender que s’havia d’agafar no estava molt ben mantingut i era ple d’ortigues i d’esbarzers. Destrosses indiscriminades a les cames, plenes d’esgarrinxades i picors generalitzats a cames i braços. Res que no ens impedís, però, seguir la marxa, perdre’ns, pujar tarteres de pedres amunt fins a recuperar una pista que va deixar-nos al refugi de Malniu, objectiu d’aquest primer tram.
Allà vam beure aigua ben fresca de la font per recuperar forces, i va aparèixer uns metres més amunt el primer dels estanys. A l’ombra d’uns arbres vam esmorzar els entrepans de truita que havíem preparar el dia anterior, amb molt d’amor i un sol ou per cap, malgrat que n’hi havia divuit. Coses del no preguntar...
Ara el paisatge ja havia canviat i era dels que a mi m’agrada: muntanyes enormes per tot arreu, arbres frondosos, petites cascades d’aigua i tot ben verd. Les forces acompanyaven i vam anar fent camí fins arribar al refugi de Folch i Girona
on una mica més amunt vam veure els estanys aparellats i els estanys dels Minyans.
A dalt de tot, nova pèrdua. Tant anar mirant cavalls i les muntanyes que ens envoltaven, vam tornar a no veure les senyals que baixaven muntanya avall. Després d’un petit gabinet de crisi i de desfer el camí, vam trobar de nou el tram correcte.
La baixada va ser ràpida, perillosa i amb molta pedra, però de les que gaudeixes com un boig deixant-te anar una mica amb la seguretat que et donen els pals per evitar caigudes inoportunes.

Com l’aigua escassejava i, en teoria, que no a la pràctica perquè ens vam perdre, al refugi de l’Illa hi havia font, però quedaven pujar uns cinc-cents metres positius, vam recarregar els gairebé secs càmelbaks amb aigua del riu Engaït, jugant-nos-la a poder agafar algun que altre mal de panxa. Però més val això que deshidratar-se, no? Finalment, no va passar res i els nostres estómacs barcelonins vam tolerar la mar de bé el líquid.
Després de carregar aigua va ser on ens vam perdre. Vam enfilar vall amunt quan hauríem d’haver baixat uns metres per recuperar el GR-11 en lloc d’agafar el GR-107. I res, cap amunt. Pujada constant. Exigent, però a bon ritme per una vall immensament gran i seguint el curs del riu Engaït. Quan vam ser a una alçada d’uns 2.500 metres el sender es va complicar una mica més i va començar a bufar un aire bastant fort que t’empenyia cap a la muntanya (sort que no ho feia cap al barranc!). Quan vam ser a dalt de tot del pic, els cops d’aire eren realment forts. Gairebé eres les tres i encara no havíem dinat. Vam decidir fer-ho després de desfer el camí, al riu on havíem carregat aigua una estona abans. Així que vam menjar quatre coses i vam començar a baixar. Em sinceraré dient-vos que a dalt tenia una mica de por. No pànic, perquè sinó les cames es bloquegen, però gairebé. El vent era molt fort amb cops que se t’emportaven els pals per més fort que els agafessis. Així va ser doncs, quan vaig fer un pacte amb la muntanya: vaig decidir tenir-li respecte, molt respecte, a canvi de que ella no ens traís i ens permetés arribar sans i estalvis a la vall, on ja no hi havia perill de caure muntanya avall. La cosa va anar mig bé. Només lamentar una caiguda del Xavi sense més conseqüències que unes rascades a la cuixa esquerra. Uff!!
Arribats al punt marcat per dinar, ho vam fer. Va ser allà on el Jordi Atleta, tot assenyalant les cames plenes d’esgarrinxades de la Txell, va regalar-nos una de les seves frases que passarà als anals de la història: “Tens gai, Xai Txemi?”. Pels que no tingueu diccionari Català-Atleta Atleta-Català, la traducció de la frase és: “Tens gat, Txell?”.

Allà vam decidir que retallaríem la ruta, baixaríem per la Vall de la Llosa, empalmaríem amb Can Jan de la Llosa i d’allà uns deu quilòmetres més fins al cotxe. Ens vam salvar de la pluja per ben poc. De fet, arribàvem a Talltendre quan començava a caure alguna gota. Cansament generalitzat, però contents.
Finalment, uns cinquanta-dos quilòmetres en unes catorze hores per superar un desnivell positiu de 2.900 metres. I gairebé tot, menys el començament i el final, en alçada, per sobre els 2.000 metres, que és el que va bé per entrenar.

Si voleu veure fotos, podeu anar aquí.

22 comentaris:

Maria ha dit...

Jejeje...quina gràcia, conec a la Xell!

A.C. ha dit...

Ostres, noi, quines aventures que ens expliques! :-))

I jo que estava tota tristota pensant que ja no llegiria res més teu fins la segona o tercera jornada de Lliga i just el dia següent de dir-nos que marxes de vacances ens obsequies amb aquest magnífic article!!

El moment en que fas el Pacte amb la Muntanya és genial!! Ho he trobat preciós, de veritat

"Així va ser doncs, quan vaig fer un pacte amb la muntanya: vaig decidir tenir-li respecte, molt respecte, a canvi de que ella no ens traís i ens permetés arribar sans i estalvis a la vall, on ja no hi havia perill de caure muntanya avall".

Tu que escrius tan bé, no has pensat mai en fer una mena de llibre de relats explicant, de manera una mica més extensa que aquí, aquestes experiències? :-))

Jordi ha dit...

Maria: Hola!! Ostres, jo no sé què passa que a la Txell la coneix tothom... jejeje Companys de laboratori???

Assumpta: amb la muntanya s'ha de parlar i se l'ha de respectar. Sinó, pots tenir problemes...
Crec que el dia que escrigui un llibre no serà d'aquesta temàtica. Ara, mai se sap!

chamb ha dit...

després de llegir aquesta crònica, ortigues, caigudes, vendavals, gossos enfollits, aigua amenaçadora...em reafirmo en el que penso de vosaltres; esteu ben bojos.

Jordi ha dit...

Chamb, la bogeria és un estat en el que s'arriba des de qualsevol lloc. Jo, des de dalt d'una muntanya!!

Txell ha dit...

Hola!!!
Molt bona crònica Jordi, com sempre!!!
Que consti que tot i no fer la ruta que tocaba ens va quedar una ruta alternativa la mar de xula. va ser un bon entreno en alçades!!
Ei, Maria!!!!!!! Que fas per aqui?? Quina gràcia....Jordi la Maria és la noia amb la que vag fer Cavalls del Vent fa uns cap de setmana i la Ultra de l'Aneto el finde passat...una màquina!!!!

Jordi ha dit...

Gràcies Txell! Sí, finalment ens va quedar bé i tot!
Ah!! Sí, sí, ja recordo qui és! Mira casualitats de la vida... jejeje

A.C. ha dit...

Tinc molta calor :-(

òscar ha dit...

subscric el comentat per en chamb afegint, això sí, que "beneïda bogeria" quan la gaudeixes de la manera que tu ho fas. el jesús calleja de cuatro és un aprenent (amb més mitjans, això sí) al teu costat.

Jordi ha dit...

Assumpta: crec que aquest estiu serà el darrer. No en sortirem pas!! ;-)

Òscar: ostres, si tingués els mitjans d'en Calleja i els del último superviviente, trionfariem!! jejeje

A.C. ha dit...

Tu sí, que ets jove...

Albert ha dit...

Sempre t'acompanya una mica de mala sort en les teves peripècies però com a mínim vas passar-t'ho bé que és el que compta i vas poder gaudir d'uns grans paisatges.

Adéu!

Uri ha dit...

No sé si t'ho hauran comentat, però el blog del dia a "El món a Rac1" ha estat el teu. Felicitats!

Anònim ha dit...

Felicitats, Jordi

Per sortir en el blog del dia, en el programa de el Mon a RAC1

Si algú ho vol escoltar per Internet, buscar RAC1, a la carta, programa el mon del divendres 14, a les 7 del matí en els minuts 57.30

Mama

Jordi ha dit...

Moltes gràcies Family!! Estic embargat per l'emoció! Ja he escoltat el tall!

A.C. ha dit...

Jo ho acabo d'escoltar fa uns minutets... m'ho han xivat jejeje

Quina passadaaaaaaaa!!!! :-)))

Moltes felicitats!! ;-)) M'ALEGRO MOLT!!!



(Per cert... has vist el meu blog? vaig fer les canelleres blaugranes per la font de Gran Via - Passeig de Gràcia jeje)

Anònim ha dit...

My brother recommended I might like this website.
He was entirely right. This post truly made my day. You cann't imagine simply how so much time I had spent for this information! Thank you!

Here is my weblog ... repetitive exercises and tasks

Anònim ha dit...

I've read some good stuff here. Definitely worth bookmarking for revisiting. I surprise how so much effort you put to make one of these magnificent informative web site.

Feel free to surf to my blog - workout

Anònim ha dit...

I think that is among the so much important information for me.
And i am happy studying your article. But should remark on some normal things,
The web site taste is ideal, the articles is really excellent : D.
Excellent activity, cheers

My blog :: strapless heart rate monitor

Anònim ha dit...

It's really a cool and helpful piece of info. I am satisfied that you just shared this helpful information with us. Please keep us informed like this. Thanks for sharing.

Here is my website :: 1994 mazda rx7 for sale

Anònim ha dit...

I am regular reader, how are you everybody? This paragraph posted at this
web page is in fact pleasant.

Also visit my web page mazda rx7 veilside for sale

Anònim ha dit...

This article is really a fastidious one it assists new web people, who
are wishing in favor of blogging.

my webpage - fantasy baseball