dimarts, 5 de juny del 2012

Sense control


Sí, ja ho sé. Sona títol de pel·lícula d’Steven Seagal o Chuck “ranger de Texas” Norris. O encara pitjor (tapeu-vos les orelles i tanqueu els ulls), de Jean Claude van Damme. Però res més lluny de la realitat. Potser sí que es podria fer una pel·lícula, estic d’acord. Però seria una pel·lícula catalana, sense escopetes, pistoles ni violència gratuïta. Una pel·lícula en que el protagonista seria un servidor de vostès (com a protagonista principal, està clar, no em rebaixo a menys) i on l’argument (basat, ,com no, en fets reals), transcorreria a la feina el matí d’un divendres assolellat quan ens trobem una bossa, i quan dic una bossa vull dir una bossa de nanses gran, plena de llaminadures vàries. Llegeixis: núvols, coca-coles, pega dolces vermelles i negres, gusanitos, piruletes, totxos, i un llarg sense fi de plàstics comestibles gentilesa d’una companya de feina que, perquè no ho devoressin els seus fills petits, prefereix portar-ho a la feina perquè ho devorin els seus companys grans. Flac favor, també s’ha de dir, el que ens fa. Ja em vaig encarregar de comentar-li, si és que flac està ben dit en català.

L’argument de “Sense control” inclouria també la meva companya de la dreta (com si a l’esquerra hi tingués algú... que no és el cas).  Servidor i la companya de la dreta, mà a mà, ara sí, sense control, anem engolint una darrera l’altra les llaminadures encabides a la maleïda bossa de nanses. En el període d’unes sis hores, el nivell de la bossa va baixar de màxims històrics (com la prima de risc espanyola) a mínims històrics (com l’IBEX). No diré que es va convertir en una mena de competició, però les mirades de cua d’ull, sense control,  eren patents. Quan la bossa ja estava gairebé, sense control, buida els colzes van començar a aparèixer també sense control, perquè amb ànsia, les mans es movien incontrolades per apoderar-se de les últimes restes de llaminadures. Finalment vam signar un empat, unes taules que es diria en escacs, ni per tu ni per mi. Bé, sí, per ella i per mi, evidentment. I per ningú més! Aquell dia, lectors, ja no em va caler dinar.

22 comentaris:

Assumpta ha dit...

Mmmmmmmmmm quina enveja m'has fet!! Gominoleeees!!
A mi aquells núvols roses no em diuen res, però tot "lu" altre, m'encanta!!

Ja t'has pesat? :-))

Anònim ha dit...

uhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh
amb el que m'agraden

Mama

nimue ha dit...

ooh! si hi ha llaminadures pel mig el titol està clar! Sense control! sí! :)

Sergi ha dit...

Això és una tortura xinesa, com la gota malaia. Tenir una bossa de llepolies allà supera tota voluntat que existeixi. Mira que estic fent grans esforços per controlar-me ara que ve l'operació bikini, però això... això... això és massa fins i tot per un capricorn... i tu ho notaràs a la propera cursa que t'apuntis!!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Això és motiu... d'empatx!!!! I de pujada de sucre!!!

(sí... em fas enveja...)

Jordi ha dit...

Et diré Assumpta, que ara tornar-ho a recordar m'he fet enveja a mi mateix. A mi els núvols m'encanten, així que gairebé podríem arribar a un acord tu i jo!

No, no m'he pesat, però no crec que hagi augmentat gaire!



Tranquil·la Mama que ja n'he menjat per tu i per mi!


Crec nimue, que un dia a la setmana s'hauria d'instucionalitzar com el dia sense control i que cadascú fes, sense control, el que creiés convenient! Com ho veu? Ah!! Benvinguda al blog!


Jo et feia més en banyador que en bikini XeXu, però allà tu les teves preferències... :-) Totes aquestes llaminadures són gasolina per la cursa. Energia per cremar!!! Hahahaha!!!


Mentre no sigui motiu de cese, Tu,jo i l'Otis... En sóc conscient que us faig mooooolta enveja!! :-)

Yáiza ha dit...

Oh, que dolent!!! Xuuuuuuuxeeeeeessss!!!! (siguem clars, en el meu món real de llenguatge oral, jo menjo "xuxes" i no "gominoles". Com a molt, llaminadures, el dia que estic fina).

M'encanten i em vicien molt. I el pitjor, és que a part d'engreixar sense aportar absolutament res més que calories a dojo, són cares!! He tingut èpoques de comprar-ne sovint, i sóc incapaç de fer-me-les durar, no paro fins que buido la bossa. Llavors vaig adoptar la tàctica de comprar-ne molt poquetes cada cop, que em duressin només el trajecte de tren (per a què es van inventar sinó les parades de llaminadures de les estacions de tren i metro? A Provença (FGC) n'hi ha dues, una al carrer i una dins... fatal!). Però clar, amb aquesta tàctica en comprava a diari.

Res, després passen grans temporades en què no en compro. Ara mateix deu fer mesos i mesos que no gasto un cèntim en això, i n'he menjat puntualment quan m'hi han convidat (un dia un profe en va portar a classe per fer-se perdonar que el dia anterior s'havia oblidat de nosaltres i no havia vingut... tu creus?).

Doncs res, que t'entenc. I que prego per a què no em passi a mi. Llaminadures fora!

Yáiza ha dit...

(Quan era petita, durant una temporada llarga, ma mare me'n deixava comprar un cop per setmana, però ella controlava el volum i el preu de la bossa que agafava, i després em racionava les dosis, i jo era talment com una drogaddicta en procés de desintoxicació anant a buscar la dosi de metadona del dia... pregant a ma mare per les dues llaminadures del dia. Què dolent és el vici!)

Alba ha dit...

Saps que em passa sovint??? que somio que entro en una botiga de llaminadures i en compro una bossa ben plena.... però mai és real.... el meu tipo serrano no s'ho pot permetre!!! i per això suposo que el meu subconscient em juga males passades, perquè disfruto taaaant menjant-n'hi!!!! (en somnis!!)

jpmerch ha dit...

Jo al principi mantinc el control, almenys fins a la primera llepolia.

Jordi ha dit...

Si vols que et digui la veritat Yáiza, jo també els hi dic xuuuuxeeeeee!! I Santes Pasqües!! Ni gominoles ni històries!

Jo vaig tenir una època, més o menys l'any passat, que cada vegada que pujàvem a Esterri (un cap de setmana sí i un no) paràvem a Sort a una botiga de llaminadures de les que encara les venen a tant la peça (la balança encara no ha arribat i que trigui anys perquè a pes surten per un ull de la cara!). I el que comentes, vinga una gran bossa i no parava fins que me les havia acabades totes, amb el malestar de panxa pertinent, evidentment. I com que m'agraden tant, passats dos caps de setmana repetia novament amb el mal de panxa pertinent. Però és que no em podia aguantar. Va arribar un moment que li vaig dir a l'Alba: prou, no m'hi deixis parar! I des d'aquell dia, només hem parat una sola vegada!! Béeee!!

Caram tu, quina professora que teniu! Jo en vull una així!! Que se n'oblidi de fer la classe, primer. I que porti xuxes despres!

Has provat de buscar l'Associació de Xuxeros Anònims?? Ja saps: "Hola, em dic Yáiza!", "Hooooolaaaaa Yáaaaizaaaaa!!".


Ostres Alba, això teu és la bomba!! Les menges en somnis i després no te'n calen menjar a la vida real. És com un món paral·lel, com Matrix!! :-)


Eh! Que jo fins la primera Jpmerch també mantinc el control. Ara, després... he de demanar que em parin!!

Garbí24 ha dit...

dos mitges maratons i cinc voltes al camp nou (per fora) com a penitència.
I com a càstig per fer-nos les dents llargues.......pujada al massis de Montserrat marxa enrrere

Jordi ha dit...

I tot això ha de ser sense parar joan gasull? Doncs faré una cosa, ja que ho he de fer, doncs tornaré a pecar tres o quatre vegades més i llavors faré la penitència que em recomanes...

Levanah ha dit...

I el "bajon" després de la pujada per tant de sucre pel cos com va anar? jajaja

Jordi ha dit...

La veritat Levanah és que ni ho he notat. Dec estar immunitzat!!

MBosch ha dit...

Hòsti, fa molt que no en menjo de txutxes (ho escric així perquè queda més català). Em sembla que l'últim cop va ser al cine, que en vaig rampinyar d'una amiga. U que és bo són les nubes cremades una mica amb l'encenedor. Estan molt bones.

Estic per baixar al paki d'aquí baix a comprar-ne algunes. Què fort, encara està obert!!!

Anònim ha dit...

hehe, no m'imagino els cop de colze quan s'acabava la bossa. ;-)
Jo, ni me les miro. La meva filla de dotze anys de vegades en compra i li demano 'sis plau, sis plau Laia dóna'm una coca cola petita' i després de pensar-s'ho molt me la dóna com si fos un tresor i em mira com dient, I PROU,EH MAMA?
La veritat és que provoquen addicció.
Si només és un dia, tampoc passa res. I l'estona que devíeu riure tu i la teva companya? Això no té preu!

Jordi ha dit...

Sort que les vas rampinyar MBosch, perquè si les haguessis pagat segurament t'haguessis emportat una sablada considerable, econòmicament parlant. Prova-ho un dia, ja veuràs com quan la senyora que t'atengui et digui el preu la miraràs amb uns altres ulls.

Vinga, baixa al paki i que rulin!!!


Ui, doncs eren cops de colze d'aquells que fan mal helena arumi! Encara tinc un morat a les costelles!

No, si ara resultarà que és la filla qui controla a la mare i no al revés!! Hahaha!

La meva companya i servidor fa dies que no ens parlem. Em vaig enfadar perquè es va menjar el darrer lacasito!!! :-)

Montse ha dit...

Ézzzz que aquellezzzz totzzzzanezzzz amb zzzzzucre picant per zzzzzobre zzzzzzón irrezzzzzizzzziblezzzzz...

Perdona, crec que el teclat zzz'ha ezzzzzpatllat per culpa de la zzzzzalivera que l'hi ha caigut al damunt.

alba ha dit...

Jo només vull dir que avui divendres (un desl divendres corresponents al cap de setmana que toca pujar a esterri).... HEM PARAT A SORT!!!!

Des d'aquí vull fer un petit homenatge a la MONTSE DE LES XUXES (La meva subministradora oficial des de fa més de 15 anys!!!)

El porquet ha dit...

M'he quedat amb ganes de saber quina seria la BSO d'aqueta pel·lícula!

Jo, si hi hagués tingut algun paper, hagués estat el d'actor secundari, però molt secundari! Les llaminadures, o llepolies com m'agrada dir-li per a fer-me el lletrat, no m'han agradat mai massa... tu saps la porqueria que deuen dur? Jo no sóc de dolç... jo sóc de xocolata!

Per cert, a aquest ritme potser les properes curses en sortiran ressentides, eh? ;p

Jordi ha dit...

hahahaha què bo Montse!! I què me'n dius d'aquelles llengües de color vermell que també són pincants??? Zzzzzzzzon boníiiiizzzzzzzimeeeezzzzzz!!!


Més que petit, alba, hauríem de fer un graaaaan homenatge a la dona que encara ven les xuxes a tant la peça. Sisplau, tots dempeus!!

Ah!! Què això de que parem és un secret, no cal que ho sàpiga tothom!!! Shhhhhiiiit!!!


Ostres.... alguna cançó dels parchís potser? Com ho veus El porquet? Però cantada per la Carmen de Mairena eh!

ummmm (cara de Homer Simpson) xocolataaaaaa... També és la meva perdició. De fet menjo més xocolata que no pas llepolies!

Bé, ejem!, ja t'ho diré demà diumenge que faig la d'Esterri d'Àneu de 45km...