dilluns, 25 de maig del 2009

Gràcia-Montserrat’09: tota una clàssica amb més patiment del compte.

Aquest dissabte a les cinc en punt de la tarda, explotava el coet de sortida al cel gracienc de la plaça de la Vila (antiga plaça Rius i Taulet) per donar començament a una nova edició de tota una prova clàssica: la Gràcia-Montserrat. No havia fet mai aquesta prova de Copa Catalana, però sí que havia anat fins a Montserrat en alguna de les edicions que muntava La Salle (per un altre recorregut, però). Crec que res a veure.
Els components del club d’aquesta nova aventura érem: la Maria, el Josep (que anava amb uns amics per una altra banda), l’Enric (que va anar fent la goma i ara sí ara no aconseguia agafar-nos) i un servidor. Només donar-se la sortida, ja va formar-se un grup que no se separaria fins al final on entre d’altres hi havia el Miquel i l’Olga del CEI, la Maria i un amic seu (el Josep) i un servidor, que ens obríem pas a marxes forçades pels carrers de Barcelona tot seguit el planell que havia penjat a internet l’organització.

Feia molta calor. Xafogor, més aviat i de seguida vam començar a suar de valent. Una xafogor que no ens va abandonar en tota la prova i va estralls en més d’un (servidor inclòs). Vam enfilar-nos Sant Gervasi amunt per la muntanya per anar a parar a la Carretera de les Aigües i des d’allà vam seguir el meu circuit d’entrenament (incloses les 348 escales de la font del Mont). Des d’allà per la font de la Budellera, Vila Joana, pantà de Vallvidrera fins a sortir del Parc Natural de Collserola.

Feia molta calor i, a proposta del Miquel, vam fer una parada a un bar on el malhumorat propietari, imagino que estressat per veure de cop deu o dotze persones dintre del seu bar estant acostumant a una parròquia de no més de quatre o cinc (que, fidels, ja eren allà) va servir-nos unes begudes fresques. Que bé que van sentar! Per uns moments vam dir adéu a la calor!

Més endavant vam perdre’ns uns vint minuts. Era un tros que estava mal senyalitzat i com que anàvem seguint-nos els uns als altres, ningú se’n va adonar. Finalment, en veure que feia estona que no veiem les marques de l’organització, vam fer marxa enrere fins a trobar el camí bo.

I van arribar dos quarts de nou, i em vaig connectar la ràdio per escoltar el Barça, com no! Tot s’hi val per fer passar l’estona mentre camines. Anava informant dels gols al Camp Nou (del Barça cap, de l’Ossassuna un) i a Almeria on cada gol de l’Espanyol era rebut pel Miquel amb grans festes.

M’agradaria destacar un dels controls que vam passar, no recordo quin era, però ens van rebre amb una estelada penjada dalt d’un arbre i amb un tiberi d’aquells que fan història on no faltava ni la botella de Chivas. Allà el Miquel va brindar a la salut de la permanència a primera de l’Espanyol amb tots els presents!

I la nit va anar passant i nosaltres pujant i baixant pels camins. S’ha de dir que el recorregut no té molta dificultat de per si. Gairebé totes les pujades i les baixades són per camins amples i fins hi tot hi havia un tram d’uns set quilòmetres per una carretera asfaltada que crec que no agradar a ningú. Però ho vam aprofitar apretant el pas de valent i guanyant temps.

Arribats al control de l’aeri (el darrer abans d’arribar a dalt a Montserrat), va ser un dels moments més espectaculars. Es veia el Monestir il·luminat a dalt de tot i com tot un seguit de punts de llum anaven enfilant muntanya amunt, serpentejant per la muntanya. Un espectacle que no té preu.

Ara només faltava el tram més dur, i aquí va començar el meu calvari particular. No m’havia trobat molt bé de la panxa durant la prova i no m’havia alimentat correctament. Ho notava. Les cames fluixes i la son (eren un quart de cinc de la matinada) em van posar al meu lloc. El camí de pujada des de l’aeri no l’havia fet mai, però anava mentalitzat de que era més dur que l’altre, segons m’havien explicat. Però bé, allà no podia abandonar, i a Montserrat havia d’arribar-hi fos com fos. El meu orgull (o el de qualsevol caminador) no ho permet. El pas el va anar marcant el Paco, i la Maria i el Josep el seguien. Mica en mica es van anar marcant distàncies fins que em vaig trobar jo davant, marcant el pas a un grup d’unes deu o dotze persones. Cada pas era un esforç terrible. En ocasions comptades vaig perdre l’equilibri, però els pals em van ajudar-me a mantenir-me dret. Mirava enrere i veia aquells caminadors seguint-me (l’Olga darrera meu i el Miquel darrera d’ella) i em sentia com el Frodo fent via cap a Mordor. Déu!!

Quan el corriol que pujava pronunciadament ens va deixar a una pista ample, ens van passar tots els de darrere, menys el Miquel, l’Olga i el Pedro. Els vaig dir que tiressin, que jo me’n sortiria sol, que fos com fos arribaria, però no em van voler deixar sol. Em van avisar que veia un tram llarg d’escales. Quin tram! Els vaig fer passar primers, contra la seva voluntat i mica en mica vaig veure com s’allunyaven. Només quedàvem l’Olga i jo.... i el Josep del nostre club que va passar-nos també traient forces d’on no n’hi havia. Entre parada i parada i amb passes lentes, però que cada vegada ens apropaven més a l’objectiu, vam aconseguir arribar a les escales de ciment. Les més dures, les que passen pel costat del cremallera i que et porten ja a Montserrat. Allà ens esperaven el Miquel i el Pedro i plegats vam fer el darrer esforç fins a dalt de tot de la plaça. Objectiu complert. Passem pel control de l’arribada i, exhaust, vaig deixar-me caure al terra. Allà ens van rebre els altres companys, que com uns campions també van arribar amb les forces també justes, imagino.

Me n’adono que em falta molt d’entrenament. La lesió a la fascia lata m’ha tingut molt de temps parat sense poder sortir a entrenar entre setmana. Això s’ha acabat... perquè ahir no em va fer mal!! Sí, sí!! Va ser una de les alegries que vaig emportar-me!! L’únic que vaig fer de diferent va ser posar-me la crema que va receptar-me el metge més a la part externa de la cuixa que al genoll i sembla que va anar de meravella. Tant de bo sigui veritat i la lesió sigui ja història!! Chamonix és lluny, però aprop a la vegada!! El 28 d’agost el tenim a tocar!

Si voleu veure més fotografies, podeu fer clicar aquí.

22 comentaris:

XaviC ha dit...

Company. Estem igual. jo recuperat i bones sensacions a la Travessa i tu a la Gràcia-Montserrat. Espero que ara entrenem a tope però amb seny!

Sensei

Jordi ha dit...

Xavi, mica en mica a posar-nos en forma. Per la TDS ens queda mooolt per endavant!

neus ha dit...

Chamonix... la meva germana gran, que he acabat deduïnt que en una vida anterior va ser un isard, hi va estar, rodejant tot el Montblanc :)

Enhorabona per l'arribada a Montserrat!!! Una servidora hauria dimitit a les escales :P
Espero que pel triplet canvieu de ruta è?! no cal pas patir més del que ja s'ha fet!

Jordi ha dit...

Cristina: gràcies!! El Juanito ahir tenia expedició CEI... ja m'ho van dir els companys seus amb els que vaig anar.

Elur: A Chamonix vaig estar-hi l'any passat. I realment és espectacular estar rodejat d'aquelles muntanyes.
Si guanyem el triplet, pujarem per la part "fàcil", des de Monistrol!

òscar ha dit...

contràriament al que es creu, tots el camins no porten a roma; porten a montserrat.

aquesta setmana és feinera o és, senzillament, un mer tràmit fins el dimecres?
ja no em queden ungles per mossegar! :)

Jordi ha dit...

Òscar, crec que fins dimecres aniré a treballar perquè se'm passi més depressa les estones d'espera. A mi tampoc em queden ungles per mossegar, ni a les mans ni als peus. De totes maneres estic molt animat. El mag Fèlix ha dit que guanyaria el Barça, així que: escales amunt escales avall... ja saps...

Anònim ha dit...

Jordi, ja era era que ens enssenyessis alguna visió frontal de les teves lycres insinuants...

Jordi ha dit...

Hombre, Anònim!! Les estava esperant que sortís afavorit en alguna!!

Albert ha dit...

Els semàfors i tal no trenquen molt el ritme en els trams de ciutat?

Enhorabona i descansa que t'ho mereixes. Té doble mèrit si et faltava entrenament.
Adéu!

Sílvia ha dit...

hola Jordi!
vas demanar pel Barça? ens cal mooolta ajuda...
Salutacions
sílvia

karli ha dit...

Nanuuuuuuuuu!!!!!! ziga-zaga ziga-zaga!!!jejejeje.. jo que soc un recent arribat a akest tipo de curses, llegint la teva crònica dedueixo que has gaudit de moments espectaculars i tambè de no tant bons...com el del brindis per la permanencia de l'espanyol!!!jejeje...per que no vas brindar oi?? diguem que no culè!!!
Apa i dimecres...a cremar Roma!!!!!!

Alex. ha dit...

Amic Jordi, novament et felicito!

A la tercera foto, el que té la "birra" a la ma, no sé com es diu però, el tinc molt vist a les marxes, algún cop hi he parlat, és un tio genial i divertit... queda nomenat: El Senyor de la Birra!!!

...seguiré cinc minuts més de genolls!

Assumpta ha dit...

Així m'agrada, Jordi!! Entrenant per la pujada amb l'Alex i l'Òscar jejeje :-))

Et felicito molt sincerament per l'esforç i l'acabament exitós de la prova... i m'alegro molt que no et ressentissis de la lesió :-)

Jordi ha dit...

Albert: et confessaré que en algun que altre carrer vam arribar a tallar el trànsit. A la Ronda del mig/Balmes, no vam ser capaços! Però sí, trenca el ritme. Però com són els primers quilòmetres... s'aguanta bé.

Sílvia: duia el Barça sempre al cap!! I a Sant Iniesta també!!

Karli: ziga-zaga!! Dijous, a cantar-ho, perquè guanyarem!! Només li cantava els gols! Ara, ell saltava com un possès!

Alex: moltes gràcies! Ell és en Miquel Boada, un clàssic entre els clàssics de la CCCR. No se'n perd mai cap i té ja cinc o sis Copes Catalanes. Increïble!! També pot ser l'home de la copa de conyac a les tres del matí! Sempre me'n recordaré de la Trenkakames de l'any passat!

Assumpta: moltes gràcies!! La promesa ja és més aprop!! Tots a Montserrat!!

Anònim ha dit...

Tu sempre hi surts d'afavorit, que ja ho saps.

Jordi ha dit...

Anònim, gràcies!! Això de l'afavoriment és perquè de nit tothom surt bé!

bajoqueta ha dit...

Madre de dios! Si jo amb la calor que feia dissabte era incapaç de passejar per la Rambla, no m'imagino pujant allà dalt jajaja. Aquí també va ser agobiant.

Moltes felicitats per haver arribat i no rendir-te, ah, i a vore si realment t'has curat bé i pots entrenar :)

Jordi ha dit...

Moltes gràcies Bajoqueta. Uff!! Tant de bo la lesió hagi passat a la història!!

Unknown ha dit...

Si voleu veure tot una notícia que ens va passar a companys del C.E.G., apart dels trets que llençava un pertorbat on es va donar situació gps als Mossos i no van saber fer anar l'informació.

http://www.lavanguardia.es/sucesos/noticias/20090525/53709734644/el-cremallera-de-montserrat-cobra-por-evacuar-un-herido.html

Jordi ha dit...

Xavier, em va arribar el correu i realment no vaig poder més que flipar quan ho vaig veure i indignar-me molt. Veig que ara se'n fa ressó un diari i tot. La veritat és que aquesta gent del cremallera s'hi van lluir. Negar-se a evacuar un ferit? On s'ha vist això? I si resulta que arriba a estar molt greu i depèn la seva vida del trasllat també haguessin fet pagar el bitllet? Homicidi involuntari? Quins collons! (parlant en plata). Realment és perquè aquesta gent faci un anàlisis de consciència i se'n faci creus del que van fer.

Fran ha dit...

Hola Jordi, felicitats per la travessa, una més al sac que es diu! Pot ser et trobis una mica just de forces però no fa tant que vas començar la temporada, segur que ara a l'estiu et vas posant de mica en mica a to, encara queda molt per Chamonix... 3 mesos...
Ànim.

Jordi ha dit...

Fran, moltes gràcies! Espero que tinguis tota la raó del món!