Un dia en blaugrana.

El dia comença ahir a la nit, després del sensacional gol d’Iniesta i l’efervescència culé de càntics i crits pro Barça. Després, trucada del meu pare, plorada familiar conjunta al telèfon i ens emplacem per comentar la jugada el dia següent tot sopant. Clàxons de motocicletes, cotxes, bicicletes,... gent cridant, contenta, desfermant l’alegria i el regal merescut per la proesa de postres: un magnum doble xocolata, el millor regal del món. Sms de felicitació a dojo al mòbil per anar a dormir content i amb el dit cansat de tant escriure. No us podeu arribar a imaginar el que em va costar dormir-me, sense exagerar!! Minuts que es van convertir en hores visualitzant la jugada, el gol, la festa... a Canaletes hi érem tots, de pensament o en persona!

M’aixeco pel matí amb l’himne del Barça sonant al mòbil. M’acomiado de l’Alba, totalment dormida, i li recordo que ahir ens vam classificar per la final. M’engoleixen els carrers de la ciutat i la gent. Tot són somriures, gent amb samarretes del Barça, nens amb l’uniforme complert (mitjons i tot), compro l’Sport (que passarà a engrandir la meva hemeroteca particular) i el fullejo tot caminant mentre vaig repetint baixet, però amb ritme, el titular: “¡Toma, toma toma, nos vamos a Roma!”. Passa algú xiulant l’himne del Barça. Creua un ciclista tot suat amb una bufanda al coll. Dos persones substitueixen el ja clàssic bon dia per un “Visca el Barça!”. Hi ha balcons amb banderes penjades. Els edificis amb la façana blanca els veig blaugrana. Les torres negres de La Caixa-Parlem?, també. Quan arribo a l’alçada de la Plaça Pius XII i veig el Camp Nou, m’agenollo a la gespa i faig cent reverències mirant la meca del futbol. Em giro i he creat escola. Els cotxes aturats, la gent fora reverenciant uns colors. Els faig aixecar i els dic que som-hi, que el país no es pot aturar. Hi ha gent que no li agradarà el futbol i no els podem fastiguejar.

Quan entro a la feina amb l’E no ens diem res. Només ens mirem, somriem i alcem el puny. Ja està tot dit! Fitxo, m’assec a la taula i el primer que faig és enviar a tota l’empresa i als amics un mail amb la foto de l’Iniesta sense samarreta amb el títol de “Felicitats!”.

Passo revista a la tropa del pis de dalt, la meva gent. Ens abracem i fem picar les mans. L’R, que abans deia que era del Barça però que el vam fer fora i va passar a abraçar els colors blancs de l’enemic i a defensar a mort a l’Espanyol, reconeix que s’està tornant a convertir als colors de moda.

Ja de tornada al meu lloc, faig la lectura obligada de la premsa esportiva a internet, començant, evidentment per l’As i el Marca. Despenjo el telèfon dient “Ho haveu vist?”, mentre la gent només fa que rotllanes per parlar i discutir la jugada. A l’esmorzar només fem que parlar del partit. Treballo tot escoltant una vegada i una altra la retransmissió del gol per par del Joan Maria Pou, de RAC1. Vaig a buscar aigua a la font, que avui raja cava per unir-se a la festa. Rebo uns quants mails amb acudits sobre el Madrid. El meu exemplar de l’Sport passa de mà en mà, de taula en taula, de culé en culé, sota amenaça de perdre les mans si me l’arruguen. Acabo totes les converses plorant i abraçant-me amb el meu interlocutor tot repetint les paraules que va dir ahir l’Escollit: “Este momento es la hostia”.

Quan acabo de dinar al bar, al plat buit, hi dibuixo la bandera catalana amb un pot de mostassa i un de capsuc. El cambrer crec que és merengue... Quan acabo de dinar aprofito per anar a la farmàcia i després del “Visca el Barça!” de rigor, pago amb targeta i l’home, tot despistat, em torna el canvi amb diners. Li dic que sí, que em sembla bé, però que no sé qui sortiria guanyant més. Si jo amb el canvi o ell amb la meva targeta. Es disculpa. La culpa la té Don Andrés. Però no passa res!

De tornada cap a la feina, veig que a la plaça han muntat tot d’atraccions i una d’elles consisteix en tirar-se d’una grua tot fent ponting. Doncs bé, m’aturo a veure com salta el personatge en qüestió, i quina és la meva sorpresa quan tot caient, pronuncia la frase: “Iniesta te quierooooooooo!” (és verídic, us ho prometo!).

Quan plego de treballar, cap a la piscina. Em capbusso i cada anada i tornada em dona temps de cantar l’himne del Barça. És a dir, que seixanta piscines, dividit entre dos, surt la bonica xifra de trenta vegades. Estic content i feliç. Quan entro al vestidor, sento, de fons, algú que xiula les notes de l’himne.

Vaig cap a casa el meu pare, on el dia acabarà com ha començat. Però ja aquesta vegada sense llàgrimes i on un pare i un fill comentaran un partit que ha portat a fer història a tots els culés. Felicitats!

I és que la vida, avui, només es té un color, el blaugrana!

PROMESA: El Cor de l’Anginesca, ha promès per mail (a falta de la confirmació d’un dels components), que si el Barça fa el triplet, pujarà a Montserrat a peu a donar les gràcies a la Moreneta. Un cop a dalt, l’ordre del dia serà posar un euro a la guardiola de l’escolanet, comprar un didal montserratí a la botiga de records per commemorar el dia i cruspir-nos un entrepà de botifarra, amb mel i mató i una coca sencera de Montserrat. Algú més s’hi apunta??

DISCULPES: Sento si aquest dies no llegeixo molts blocs, però estic molt enfeinat. Espero que em disculpeu! Gràcies!