Gràcia-Montserrat’09: tota una clàssica amb més patiment del compte.

Aquest dissabte a les cinc en punt de la tarda, explotava el coet de sortida al cel gracienc de la plaça de la Vila (antiga plaça Rius i Taulet) per donar començament a una nova edició de tota una prova clàssica: la Gràcia-Montserrat. No havia fet mai aquesta prova de Copa Catalana, però sí que havia anat fins a Montserrat en alguna de les edicions que muntava La Salle (per un altre recorregut, però). Crec que res a veure.
Els components del club d’aquesta nova aventura érem: la Maria, el Josep (que anava amb uns amics per una altra banda), l’Enric (que va anar fent la goma i ara sí ara no aconseguia agafar-nos) i un servidor. Només donar-se la sortida, ja va formar-se un grup que no se separaria fins al final on entre d’altres hi havia el Miquel i l’Olga del CEI, la Maria i un amic seu (el Josep) i un servidor, que ens obríem pas a marxes forçades pels carrers de Barcelona tot seguit el planell que havia penjat a internet l’organització.

Feia molta calor. Xafogor, més aviat i de seguida vam començar a suar de valent. Una xafogor que no ens va abandonar en tota la prova i va estralls en més d’un (servidor inclòs). Vam enfilar-nos Sant Gervasi amunt per la muntanya per anar a parar a la Carretera de les Aigües i des d’allà vam seguir el meu circuit d’entrenament (incloses les 348 escales de la font del Mont). Des d’allà per la font de la Budellera, Vila Joana, pantà de Vallvidrera fins a sortir del Parc Natural de Collserola.

Feia molta calor i, a proposta del Miquel, vam fer una parada a un bar on el malhumorat propietari, imagino que estressat per veure de cop deu o dotze persones dintre del seu bar estant acostumant a una parròquia de no més de quatre o cinc (que, fidels, ja eren allà) va servir-nos unes begudes fresques. Que bé que van sentar! Per uns moments vam dir adéu a la calor!

Més endavant vam perdre’ns uns vint minuts. Era un tros que estava mal senyalitzat i com que anàvem seguint-nos els uns als altres, ningú se’n va adonar. Finalment, en veure que feia estona que no veiem les marques de l’organització, vam fer marxa enrere fins a trobar el camí bo.

I van arribar dos quarts de nou, i em vaig connectar la ràdio per escoltar el Barça, com no! Tot s’hi val per fer passar l’estona mentre camines. Anava informant dels gols al Camp Nou (del Barça cap, de l’Ossassuna un) i a Almeria on cada gol de l’Espanyol era rebut pel Miquel amb grans festes.

M’agradaria destacar un dels controls que vam passar, no recordo quin era, però ens van rebre amb una estelada penjada dalt d’un arbre i amb un tiberi d’aquells que fan història on no faltava ni la botella de Chivas. Allà el Miquel va brindar a la salut de la permanència a primera de l’Espanyol amb tots els presents!

I la nit va anar passant i nosaltres pujant i baixant pels camins. S’ha de dir que el recorregut no té molta dificultat de per si. Gairebé totes les pujades i les baixades són per camins amples i fins hi tot hi havia un tram d’uns set quilòmetres per una carretera asfaltada que crec que no agradar a ningú. Però ho vam aprofitar apretant el pas de valent i guanyant temps.

Arribats al control de l’aeri (el darrer abans d’arribar a dalt a Montserrat), va ser un dels moments més espectaculars. Es veia el Monestir il·luminat a dalt de tot i com tot un seguit de punts de llum anaven enfilant muntanya amunt, serpentejant per la muntanya. Un espectacle que no té preu.

Ara només faltava el tram més dur, i aquí va començar el meu calvari particular. No m’havia trobat molt bé de la panxa durant la prova i no m’havia alimentat correctament. Ho notava. Les cames fluixes i la son (eren un quart de cinc de la matinada) em van posar al meu lloc. El camí de pujada des de l’aeri no l’havia fet mai, però anava mentalitzat de que era més dur que l’altre, segons m’havien explicat. Però bé, allà no podia abandonar, i a Montserrat havia d’arribar-hi fos com fos. El meu orgull (o el de qualsevol caminador) no ho permet. El pas el va anar marcant el Paco, i la Maria i el Josep el seguien. Mica en mica es van anar marcant distàncies fins que em vaig trobar jo davant, marcant el pas a un grup d’unes deu o dotze persones. Cada pas era un esforç terrible. En ocasions comptades vaig perdre l’equilibri, però els pals em van ajudar-me a mantenir-me dret. Mirava enrere i veia aquells caminadors seguint-me (l’Olga darrera meu i el Miquel darrera d’ella) i em sentia com el Frodo fent via cap a Mordor. Déu!!

Quan el corriol que pujava pronunciadament ens va deixar a una pista ample, ens van passar tots els de darrere, menys el Miquel, l’Olga i el Pedro. Els vaig dir que tiressin, que jo me’n sortiria sol, que fos com fos arribaria, però no em van voler deixar sol. Em van avisar que veia un tram llarg d’escales. Quin tram! Els vaig fer passar primers, contra la seva voluntat i mica en mica vaig veure com s’allunyaven. Només quedàvem l’Olga i jo.... i el Josep del nostre club que va passar-nos també traient forces d’on no n’hi havia. Entre parada i parada i amb passes lentes, però que cada vegada ens apropaven més a l’objectiu, vam aconseguir arribar a les escales de ciment. Les més dures, les que passen pel costat del cremallera i que et porten ja a Montserrat. Allà ens esperaven el Miquel i el Pedro i plegats vam fer el darrer esforç fins a dalt de tot de la plaça. Objectiu complert. Passem pel control de l’arribada i, exhaust, vaig deixar-me caure al terra. Allà ens van rebre els altres companys, que com uns campions també van arribar amb les forces també justes, imagino.

Me n’adono que em falta molt d’entrenament. La lesió a la fascia lata m’ha tingut molt de temps parat sense poder sortir a entrenar entre setmana. Això s’ha acabat... perquè ahir no em va fer mal!! Sí, sí!! Va ser una de les alegries que vaig emportar-me!! L’únic que vaig fer de diferent va ser posar-me la crema que va receptar-me el metge més a la part externa de la cuixa que al genoll i sembla que va anar de meravella. Tant de bo sigui veritat i la lesió sigui ja història!! Chamonix és lluny, però aprop a la vegada!! El 28 d’agost el tenim a tocar!

Si voleu veure més fotografies, podeu fer clicar aquí.