dilluns, 18 de maig de 2009

Sopar Facebook.

Aquest dissabte passat vaig anar a un d’aquests sopars convocats via Facebook. Era d’antics alumnes de la promoció dels nascuts l’any setanta-set que havíem anat junts a l’escola. Bé, a una d’elles, perquè escola que anava, escola que tancava (i no per culpa meva). Però això ja és una altra història. En el seu moment, fa dos o tres mesos, m’hi vaig apuntant pensant allò típic de que, bah! total, no es farà... Però, oh! la sorpresa que me’n vaig emportar la setmana abans quan vaig rebre un correu confirmant la data i el lloc pel retrobament dinou anys més tard (vaig marxar quan vaig acabar el sisè d’EGB). Així que aquest cap de setmana he tingut marató de sopars escolars: el divendres un sopar que sempre organitza un servidor (via no Facebook, sinó mail) cada quatre mesos aproximadament on ens trobem els que vam estudiar junts ja de grans i el dissabte el retrobament amb els companys d’infantesa.

Vaig utilitzar la vella tàctica d’arribar cinc minuts més tard de l’hora per no ser el primer i treure’m aquella violència de sobre de rebre a tots els que anaven arribant. Però es veu que aquesta tàctica va ser la triada per molts i, com que la puntualitat no és un dels trets més destacats de la població catalana dels nascuts l’any 1977 (sóc una de les poques excepcions), vaig trobar-me sol com un mussol, perquè encara no havia arribat ningú.

El degoteig de gent que de mica en mica anava arribant al punt de trobada (l’escola, original...), era rebut amb un ohhhh dels presents seguit del nom i cognom (si el recordàvem) de la persona que enfilava el carrer en direcció nostre i acompanyat d’un dit acusador que la senyalava. Va ser molt emotiu, de veritat. Mica en mica anaves descobrint cares familiars i cares no tant familiars on el temps s’havia portat millor o pitjor. Hi havia rostres que no havien canviat. Hi havia cares que no les reconeixia. Però la veritat és que, amb una mica de voluntat i molt d’esforç mental, els vaig anar identificant a tots.

Les conclusions que puc extreure són les següents:
a) Tots ens guanyem mitjanament la vida i aquelles amenaces dels professors de no arribaràs a res quan siguis gran i acabaràs vivint al carrer, no eren certes.
b) El crack de la classe que sempre treia molt bones notes, va arribar lluny i segueix essent un crack.
c) Sempre hi ha algú dels teus companys de l’escola que acaba treballant a La Caixa-Parlem? (normalment del sexe femení).
d) A la meva pregunta de qui era l’energumen de la classe que es menjava les gomes MILAN sabor nata (sempre n’hi havia un a cada classe), es van alçar dues mans, un noi i una noia.
e) La típica noia-canyó de la classe, ha perdut una mica, però segueix estant canyó.
f) Sempre hi ha algú de qui tothom se’n recorda clarament i tu no.
g) Amb aquells que tenies poc contacte de petit, segueixes sense parlar-hi.

LA FRASE DE LA NIT.
Va se pronunciada per l’organitzadora oficial del sopar quan es va retrobar amb una altra companya de classe: “Hombre, ¿pero dónde has metido las tetas? ¡¡Si eras la que más grandes las tenías de la clase!!”. Jo, als meus dotze anys, no recordava haver-m’hi fixat...

18 comentaris:

òscar ha dit...

vaja jordi, participem d'events paral.lels perquè el meu sopar d'ex-alumnes convocat via facebook va fer-se el dia abans.

era la segona convocatòria a la que asistia i com a conclusions més remarcables ...

1) la gent segueix/seguim bebent amb certa convulsió
2) és necessari tenir a casa gelocatils per l'endemà
3) penso repetir l'any vinent

Assumpta ha dit...

Ostres... així això dels sopars d'ex-alumnes convocats per feisbuc és veritat i no tan sols llegenda urbana... Curiós :-)

Cesc ha dit...

Jo no sóc gaire seguidor del facebook i no crec que em convidessin a sopars de l'escola, però la veritat que pensar en què deu fer el crack de la classes i coses d'aquestes com les que expliques m'agradarien :) ei h vas anar el dia que ens vam proclamar campions :)

kweilan ha dit...

Una crònica del sopar excel.lent. Molt divertida.

Jordi ha dit...

Òscar: subscric de totes totes els tres punts que has aportat (i per aquest ordre) i li dono la culpa a les quantitats ingents de sangria i vi que rodolen de mà i mà i als nombrosos brindis (o xin-xins, dit més finament) que es realitzen per tots i cadascun dels fets que es recorden de la infància.

Assumpta: és del tot veritat! No són llegenda, no, ans al contrari! Ara el proper objectiu serà fer una costellada via feisbuc.

Cesc: sí, sí, sempre tens aquella curiositat per saber què s'ha fet d'aquell que recordes de l'escola... jejeje Sí, sí, vaig començar a rebre una riada de trucades i felicitacions. Va estar molt bé!

kweilan: moltes gràcies!

Albert ha dit...

Jajaja, subscric tot el que poses. Fa poc vaig fer també un sopar ex-alumnes i va passar tot això (inclús lo de la pitrera!).

Albert

elur ha dit...

Ostres... doncs jo dec ser un bitxo raru, no em fan cap il·lusió especial les trobades d'ex-companys de classe. Suposo que el fet de viure en un poble i veure'ls a tots més o menys sovint li treu encant.

Nàfent amb la frase de les tetes!!!

bajoqueta ha dit...

Jo anti-social que sóc, evito estos sopars jajaja. Amb la gent d'EGB que realment teníem bon rotllo ens continuem veient, hi ha una vincle molt bonic.
Si que he sentit que ara està de moda fer estos sopars, si al final tots tenim una mica de nostàlgia d'aquells temps :)

Jordi ha dit...

Albert: veig que això de la pitrera s'està convertint en un clàssic dels sopars d'ex-alumnes. Bé per tu si et recordaves del fet... ;-)

Elur: suposo que això fa molt. Jo feia gairebé dinou anys que no els veia. Molt o poc en tenia ganes, sincerament. Diferent que et vegis cada dia, com tu dius. Llavors ni sopar ni res. Com a molt el vermut!!

Bajoqueta: dels companys d'EGB amb els que em feia, només em veig esporàdicament amb algun. Tens una gran sort si els conserves!

Assumpta ha dit...

A mi, per un soparet d'aquests que no em busquin, quina mandra, quina vergonya i quin "ufff"... per tant, si algú conegut em llegeix aquí, jo NO SÓC aquella Assumpta del cole que llegia diaris esportius, a la cual preguntaven insistentment "per què estaaaas tan blancaaaa?" NO, jo no sóc. Fora, fora!!

Però les costelles serien de veritat o ciber-costelles? :-))

Jordi ha dit...

Assumpta: allunyats els fantasmes et diré que les costelles són de veritat. S'intentarà fer una trobada per anar a fer una costellada! A veure si hi ha sort!

Alex. ha dit...

Curiosament, els que millor es conserven, són els que no paguen hipoteca!

Un de la meva promoció, feia panxa... i tetes, i no era la Mairena!

Les noies, totes, qualsevol diria que treballen a Ikea... a la secció d'estructures metàliques!

Mai he entès aquells que es marquen farols... per l'amor de Deu, que tots cagem fent força!

El grau de felicitat, no va de la ma de les riqueses acumulades!

Per cert: La Mairena fa rafting, hydrospeed, tirolina, tir amb arc, quads i puenting!!!

òscar ha dit...

un petit apunt, com sempre d'alt contingut informatiu:

"un amic d'un amic d'un amic d'un dels que va assistir al meu sopar d'ex-alumnes va confirmar-me esmaperdut, entre gin-tònic i gin-tònic, que la mairena s'ha comprat un coulotte d'allò més llampant i arrapadet per l'ascens monistrol-montserrat".

l'escolanet de cartró-pedra ja tremola!

Jordi ha dit...

Alex: gràcies per fer-me recordar coses que tenia oblidades, com les hipoteques i les estructure d'IKEA... vull dir!!
A la Mairena últimament se la veu per tot arreu: pujant, baixant, jugant a waterpolo, al Dragon Khan, Rambla amunt i Rambla avall amb bufanda del Barça i pits postissos també amb els color del club, fent submarinisme, intentant batre el rècord guiness de no respirar sota l'aigua... està fet/a un/a crack!

Òscar: jajajaja crec vol fer-se passar per l'escolanet aquell de la guardiola per pur afany recaptatori. Les operacions de cirurgia són costoses i la crisi apreta! Que no pateixi, però, que de seguida salta a la vista, i més amb maillot!
La promesa ja està més a prop... vull dir!

Anònim ha dit...

Jordi!

Veu convidar a la Senyoreta Mercedes?

Mama jordi

Jordi ha dit...

jajaja Noooo!! Però va estar molt present a les nostres converses... i no va quedar en molt bon lloc! jejeje

Els del PiT ha dit...

De soparets d'aquest n'hem fet uns quants (però no pel Facebook, sino per mail i telèfon) I estan molt bé!

Doncs jo tinc feixbuc i encara no he contactat amb ningú de la meva lleva...Però vostè sap on va estudiar?

No me'n recordo nano...I doncs què vol?!?
;-)

Jordi ha dit...

jajajaja l'Avi cibernètic és única al món i no és representatiu d'una generació de gent no avesada a les noves tecnologies. Home, sempre ho poden fer per carta, no? O per telegrama!!