dimecres, 26 d’agost de 2009

Escalfant motors... i dorsals.

Si l’altre dia Chamonix feia olor a blaugrana, ara ja comença a fer olor a Ultra-Trail del bo. I una part en versió catalana. Poc a poc ja van arribant els companys procedents de la nostra estimada terra. Avui també he desplegat l’estelada i l’he passejada pels carrers de Chamonix, amb la il·lusió i l’orgull d’un nen petit. Les quatre barres més maques que es fan i es desfan. La gent mira, es fa a un costat, senyalen, saluden i molts, et diuen el nom maleït, amb la correcció posterior per part meva: “No, no, Catalunya!”. Què hi farem, mai els tindrem ensenyats.

Al migdia hem muntat al nostre apartament la segona edició de la Catalonian Pasta Party (la primera va ser l’any passat). Érem un total de catorze que hem menjat tot tipus de pasta fins que ens ha sortit per les orelles. Bon humor, bromes i anècdotes han presidit aquesta fantàstica i cordial trobada.

Després dels postres, recollida de dorsals. Avui era el primer dia que l’organització obria el pavelló per poder fer aquest tràmit, i per evitar les cues de l’any passat hem decidit prevenir abans que curar. La veritat és que la cosa ha anat ràpida, sense cues ni embuts i en pocs minuts tenia a les meves mans el dorsal i el número màgic 9154

el xip al canell de la mà

i la samarreta oficial que donen a tots els participants, que aquest any, opinió personal, és molt millor que la de l’any passat.

Demà dijous ja arriba la resta de la colla per la tarda (Raül, Josep, Jordi Atleta, Xavi i David) i el gruix final de participants catalans. Dissabte és el dia D i les cinc del mati l’hora H. Els nervis ja comencen a florir. La fondue de dema sopar segur que ajudarà a passar l’angoixa.

Ah! Ahir a les deu de la nit vam presenciar la sortida de Le Petite Trotte a Leon, la prova més llarga de les quatre. Són 220 km que s'han de fer en un màxim de 114 hores. Impressionant! Us deixo el vídeo que vam gravar.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

Ànims, és ben bé com si hi fossim. I d'això de la senyera ... bé, ho sabran com saben allò de Txèquia i Eslovàquia: quan hi hagi una ratlla de les de passaport ^^

Anònim ha dit...

Ja tenim ganes de ser aquí!!

Xavi Sensei

ddriver ha dit...

comprare aquest numero per nadal, founde?? no sera de xocolata??? ja salibooo
Sort!!!!!

Ferran ha dit...

Molt bé, ambaixador! Estic convençut que tot exercici de pedagogia és útil; si tots els ambaixadors catalans al món hi anem posant el nostre granet de sorra, cada cop seran més els qui coneguin la nostra realitat... i ja ens coneixeran el dia que "ah, sí, els catalans!" aconseguirem treure'ns Ej-panya del damunt.

Bona cursa!

Jordi ha dit...

Clidice: Moltes gràcies! Per aquí són una mica capquadrats. No fan cap mena d'esforç per entendre't... Trist!

Xavi: demà, demà, tots junts!! I fondue!!

ddriver: ostres, bona idea!! Si aconsegueixo acabar intentaré comprar-lo per Nadal! En principi, de formatge i si després algú s'anima a fer-ne una de chocolata...

Ferran: Ostres, seria grandiòs! Com dius, mica en mica, anem posant el nostre granet de sorra. Encara que amb els francesos crec que costarà molt... Demà, treurem a passejar l'estelada una mica més!

Assumpta ha dit...

Ei, Jordi!!! Endavant, com un autèntic cavaller català!!

Lluint amb orgull la nostra Senyera!!

Molta, molta, molta, moltíssima sort!!! :-)))

Uaaaaaaaaaaaa!!! :-)))

Ostres, veient aquests preparatius, aquest ambient... uffff... em sento orgullosa d'haver format part de l'equip que va pujar a Montserrat!! (he dit "pujar" però no he dit "com" ho va fer cadascú jeje) així que ara jo presumeixo una mica també :-))

òscar ha dit...

sort pel repte, jordi!
he invocat a totes les icones que t'han ajudat aquesta temporada (carrá, negre de banyoles, feliu, pianista d'en parada, mairena, ...) i no tinc cap dubte que l'estelada a la teva esquena lluirà ben reixida (com sempre) quan entris a la línia de meta.

Jordi ha dit...

Assumpta: moltes gràcies pels ànims. De segur que els necessitarem. L'estelada fa goig, igual que la pujada a Montserrat! Visca el triplet!!

Òscar: moltíssimes gràcies! jajaja aquests símbols vivents (o no) no fan més que fer-me veure que el repte és possible. Si el pianista del Parada va arribar a on va arribar, tot és possible!!