dilluns, 31 d’agost de 2009

TDS’09 – Síiiii!!

Sí perquè vaig poder finalitzar la prova. Sí perquè potser no estava tant acabat com em pensava. Sí, perquè jo era el primer que no donava un euro per mi. Sí perquè aquesta vegada el cap va tirar com un campió. Sí perquè les cames van respondre i van aguantar en tot moment. Sí perquè, malgrat la duresa de la prova, vam creuar la línia d’arribada. Sí, en definitiva, perquè ho vam poder aconseguir! Sí, sí i síiiiiiiii!!
Sens dubte és la prova més dura que he fet en quant a desnivell positiu (6.700 metres) i la vegada que he estat caminant sense parar durant més estona (vint-i-vuit hores i 5 minuts). Ha estat dur. Molt dur. Quan hi penso ara aquí assentat davant de l’ordinador, se’m venen al cap moments, records, instants, imatges, paraules, ànims, gent... Moltes coses. Per això és molt difícil fer una crònica amb tot el que va passar i explicar-ho fil per randa. Us deixo, doncs, un recull de tots aquests moments, records, instants... dels que tinc consciència.

Recordo el moment de la sortida, mig plovisquejant, quan cinc minuts abans em vaig abraçar i desitjar molta sort a tots i cadascun dels amic que hi participaven: Maria, Belén, Xavi, Jordi Atleta, Josep, Raül i David.

Recordo el moment de la sortida increïble, la pell de gallina, tothom corrent, cridant, fent el compte enrere.

Recordo els primers vuit quilòmetres, fins a les Houches, corrent sense parar, tot pla.

Recordo el moment en que a les Houches vam veure a la Maria amb un trau a la barbeta a conseqüència d’una maleïda caiguda entrant al poble.

Recordo la pujada al Col de Voza, amb el Raül i l’Atleta (Monsieur Atletuà a França) i la posterior baixada on vam deixar enrere al Raül i on el Josep va aconseguir enganxar-nos.

Recordo l’arribada al control de St-Nicolas de Véroce, amb el Josep i l’Atleta, veient com anàvem amb bastant temps de marge i com una pobra anglesa plorava desconsoladament.

Recordo l’Au revoire de monsieur Atletuà a un avi que ens donava ànims des del balcó, però pronunciat a la seva manera: “Arborá”.

Recordo la pujada al Mont-Joly, duríssima, empinada, amb molta boira, i les paraules del Josep: “Tireu, que ja us enganxaré més endavant”. I ja no vam tornar a veure més durant la prova. D’ençà d’aquest punt, l’Atleta i jo vam formar un binomi perfecte.

Recordo els aproximadament quaranta quilòmetres en els que vas entre 2.000 i 2.500 metres, on costa respirar, on les baixades són molt exigents i les pujades són mortals, on em parava a recuperar l’alè, entretallat, escoltant el so del bombeig del cor pum-pum pum-pum.
Recordo parlar amb francesos, italians, suïssos, anglesos... i fer-te entendre, amb signes, paraules o gestos. O un senzill allez allez, per animar.

Record el moment en que tres o quatre pedres van caure de dalt de tot de la muntanya i les vam haver d’esquivar com van poder. Una d’elles va caure als peus de l’Atleta. Uff!!

Recordo la inhumana i infernal pujada al Pas Pralognan (2.567 metres), de set-cents metres positius, on la mes ínfima despistada et podia portar rodolant muntanya avall i on els últims metres s’havien de fer gairebé grimpant. Ara, la vista des de dalt era estratosfèrica! Recordo quan vaig parlar una de les vegades amb l’Alba, baixant del Col de la Forclaz, on em vaig posar a plorar com un nen. Potser perquè veia que era possible acabar. Potser perquè m’acabava d’assabentar que la Maria, el Raül i el Joep havien abandonat. Potser perquè cada vegada era més conscient que allò era francament molt dur. O potser per tot plegat. Però vaig plorar desconsoladament. Gràcies per fer-me costat, Alba, i per animar-me!

Recordo l’entrada a Bourg Saint-Maurice, al costat d’una noia francesa que va ser rebuda per unes amigues i la van acompanyar corrents fins l’avituallament amb la gent pels carrers animant i fent sonar els esquellots.

Recordo l’avituallament de Bourg Saint-Maurice, on no vaig menjar gairebé res, perquè no m’entrava més del mateix del que ja ens havien donat als avituallaments anteriors. Aquí vaig estar xerrant amb una noia de Tenerife que anava sola i em comentava que es trobava malament de la panxa, barrejada, que no li entrava res de menjar, que no sabia si continuar o no. Li vaig dir que s’ho pensés bé, que es prengués el seu temps que potser vint minuts més tard es trobaria millor, però que tampoc podia tirar endavant amb l’estómac buit. Vaig oferir-li, en cas que volgués seguir, de venir amb nosaltres, que si li passava alguna cosa millor anar acompanyada i que entre tots ens en sortiríem. Finalment va abandonar donant-los les gràcies.

Recordo la infinita pujada al Col Petit de Saint-Bernard que van ser els onze quilòmetres més llargs de la meva vida i la petita defallida que vaig patir a conseqüència de la gana que tenia.

Recordo la trucada del Xavi dient que no el deixaven continuar a Bourg Saint-Maurice perquè només quedava un minut pel tancament del control. Si menjava no el deixaven sortir i tampoc el deixaven treure menjar de l’avituallament.

Recordo el fred que vaig passar per la nit, on de vegades vaig arribar a tremolar.

Recordo la son, el caminar amb els ulls tancats, assentar-me un parell de vegades en una pedra perquè literalment m’adormia dempeus.

Recordo arribant a Pré Saint-Didier, el rescat amb helicòpter d’un participant que havia caigut fulminat al terra. El vent que produeix un helicòpter és fortíssim!
Recordo els “Bon courage!”, “Super!”, “Allez allez”, “Bravo!” acompanyat de vegades del teu nom que el llegien del dorsal de la gent que t’anava animant pels carrers i els camins.

Recordo l’entrada al poble de Courmayeur xerrant amb l’Atleta (signore Atletini a Itàlia) amb l’estelada penjada a l’esquena.

Recordo haver patit molt, horrors, i de totes les maneres possibles. Però també recordo i molt la satisfacció de creuar la línia d’arribada, amb els ulls vidriosos, lluint l’estelada a l’esquena i sentint els ànims de la poca gent que allà s’aplegava. Només per això, per gaudir d’aquestes sensacions, paga la pena fer el que he fet.
I recordo, que en cap moment, m’he plantejat de plegar, ans al contrari. Sempre pensava seguir endavant, amb un únic objectiu: arribar.

Tot això són els meus records, les meves sensacions a grans trets que he tingut durant aquesta prova. Segurament n’hi ha més, i no les he escrit. Això és el que recordo.

Si voleu veure més fotografies, podeu anar aquí.

Ah!! I el vídeo de l'organització on apareixem la parella de Jordis arribant a Courmayeur.

FELICITACIONS.
A tots. Als que van acabar i als que no van acabar, tant la TDS, la CCC, com la UTMB. Els uns per tenir la valentia d’intentar aquest gran repte i els altres per haver-ho aconseguit. Tots són uns campion. El Jaume, l’Enric, la Txell, la Maria, el Xavi, el Jordi Atleta, el Raül, el David, el Jordi Rosell, el Miquel Boada (entrada espectacular a Chamonix lluint estelada), a l’Isma, al Joan Iborra, a l’Albert xino-xano, a l'Elvira, al Xavi Marina...

Segurament que m’he deixat algú, però no voluntàriament. Espero que em perdoneu.

Capítol a part el del Xavier “Floresta”, que al quilòmetre 159 de la UTMB i només faltant set per acabar es va haver de retirar. Un gran aplaudiment per ell i molts ànims!

AGRAÏMENTS.
Gràcies, mil gràcies a tots els que m’heu recolzat i seguit. Als que m’heu trucat i enviat missatges al mòbil, que malgrat no poder contestar, els rebia tots i els llegia dues o tres vegades.

Gràcies a l’Alba, als meus pares, als amics, als companys que no van poder acabar però que van donar-nos tota l’energia i el suport necessari, a l’Alex i l’Assumpta, als que han deixat comentaris al bloc, ... Bé, i segurament em deixaré algú, però que no s’ho prengui malament perquè, senzillament, no tinc una memòria molt prodigiosa.

dijous, 27 d’agost de 2009

A poc més de vint-i-quatre hores del gran repte.

El gran repte ja és aquí. Finalment, després de tant esperar i esperar, només queden unes poques hores. Hores de nervis i d’emoció, equiparable a les hores abans del començament d’un gran partit important del Barça. Ja no em queden ungles, ni a les mans ni als peus. La panxa és un feix de nervis, un darrera l’altre. Els passejos per l’apartament són constants. El temps passa a poc a poc. Els ànims mutus que ens donem entre els companys ajuden. Energia positiva, suposo.

Chamonix parla català. Hi som tots els del grup. També hi són els companys i amics de Copa Catalana. Gent que val molt la pena. Gent fantàstica. Gent humil. Bona gent, en definitiva. Xerres, fas país, intercanvies impressions. N’hi ha que fan la curta, la CCC (Courmayeur – Champex – Chamonix), de noranta-vuit quilòmetres. N’hi ha que fan la mitjana, la TDS (Sur les traces des Ducs de Savoie), de cent sis quilòmetres i mig, entre els que m’incloc. N’hi ha, els més agosarats i valents, que fan la llarga (o molt llarga, com ho vulgueu dir-ho), la UTMB (Ultra-Trail Mont-Blanc) de cent seixanta-sis quilòmetres. Sort a tots!

Així que des del peu del colós, el Mont-Blanc, abans de prendre la sortida demà al matí a les 5:00h, abans de que les meves cames em condueixin a la plaça on està la línia de sortida, obriré el balcó de l’apartament i amb l’estelada lligada a l’esquena posaré els dos peus a fora, miraré el colós de tu a tu (o l’intuiré, millor dit perquè a aquelles hores tot és fosc), sense recels, d’amic a amic, de company a company, amb respecte, i li xiuxiuejaré a l’orella: “Ave Mont-Blanc els que van a fer la TDS et saluden!”.

Us deixo amb la música oficial de la prova. Escolteu-la, si voleu, amb respecte, amb emoció, amb aquell punt d’èpica, de pell de gallina, mentre llegiu el que figura a continuació:

Alceu els caps, valents! Vull veure orgull als vostres ulls. No vull descobrir ni un bri de por ni de dubtes. Està prohibit. Només respecte. Molt respecte. No en va us esperen cent sis quilòmetres per endavant. Són els que us separen de l’objectiu final, Courmayeur, Itàlia. Sou pocs els escollits, els que esteu avui aquí esperant el compte enrere que donarà pas a la sortida. Sou pocs, sí! Però encara sereu menys els que aconseguireu arribar al final. Us esperen muntanyes, pujades, baixades, una nit sense dormir, patiment, esgotament i esforç. Trenta-una hores per endavant, com a màxim. Un consell, només un: no mireu enrere. Mai. El que heu fet, fet està. Només mireu endavant, perquè el camí que guaitareu amb els vostres ulls, és el que us separa de la glòria eterna, de l’olimp dels superhomes. Alceu els caps, valents! Sempre endavant! Sempre lluitant! I sempre vencent! Honor i orgull! Glòria eterna!! Per Catalunya!! Per tots i cada u de nosaltres!! I sort, molta sort! Muntanyes plenes de sort!

dimecres, 26 d’agost de 2009

Escalfant motors... i dorsals.

Si l’altre dia Chamonix feia olor a blaugrana, ara ja comença a fer olor a Ultra-Trail del bo. I una part en versió catalana. Poc a poc ja van arribant els companys procedents de la nostra estimada terra. Avui també he desplegat l’estelada i l’he passejada pels carrers de Chamonix, amb la il·lusió i l’orgull d’un nen petit. Les quatre barres més maques que es fan i es desfan. La gent mira, es fa a un costat, senyalen, saluden i molts, et diuen el nom maleït, amb la correcció posterior per part meva: “No, no, Catalunya!”. Què hi farem, mai els tindrem ensenyats.

Al migdia hem muntat al nostre apartament la segona edició de la Catalonian Pasta Party (la primera va ser l’any passat). Érem un total de catorze que hem menjat tot tipus de pasta fins que ens ha sortit per les orelles. Bon humor, bromes i anècdotes han presidit aquesta fantàstica i cordial trobada.

Després dels postres, recollida de dorsals. Avui era el primer dia que l’organització obria el pavelló per poder fer aquest tràmit, i per evitar les cues de l’any passat hem decidit prevenir abans que curar. La veritat és que la cosa ha anat ràpida, sense cues ni embuts i en pocs minuts tenia a les meves mans el dorsal i el número màgic 9154

el xip al canell de la mà

i la samarreta oficial que donen a tots els participants, que aquest any, opinió personal, és molt millor que la de l’any passat.

Demà dijous ja arriba la resta de la colla per la tarda (Raül, Josep, Jordi Atleta, Xavi i David) i el gruix final de participants catalans. Dissabte és el dia D i les cinc del mati l’hora H. Els nervis ja comencen a florir. La fondue de dema sopar segur que ajudarà a passar l’angoixa.

Ah! Ahir a les deu de la nit vam presenciar la sortida de Le Petite Trotte a Leon, la prova més llarga de les quatre. Són 220 km que s'han de fer en un màxim de 114 hores. Impressionant! Us deixo el vídeo que vam gravar.

dilluns, 24 d’agost de 2009

Supercampions… novament!

Companys i amics barcelonistes. Chamonix (França) ja fa olor a blaugrana! Avui, pels carrers d’aquest poblet tant pintoresc situat al peu del massís del Mont-Blanc, respirava Barça per tots cantons. I no és que veiés algú amb samarretes, no és que veiés banderes penjades dels balcons, no és que les bufandes onegessin al vent, no és que pels altaveus d’emergència escoltés l’himne del Barça. No, res d’això! Senzillament avui, quan he sortit al carreres com a humil turista, a passejar, a donar un volt amb les companyes que amb les que per aquí, m’he tornat a sentir novament campió, han tornat a aparèixer aquelles sensacions de fa un parell de mesos on no ens van cansar de celebrar victòries i alçar trofeus. I amb això, sentint-me l’únic culer afortunat en terres chamoniquesques, m’he sentit feliç i he ensumat flaire blaugrana. La meva flaire. La dels campions. Cap aixecat. Espatlles rectes. Pit enfora. Mirada a l’infinit, ben a dalt. Presumint.

Torna de nou el vell Barça, el guanyador, aquell (com diria en Monegal) que mossega, que marca, que enamora, que emociona i que fa vibrar. Us seré sincer. El partit no el vaig poder veure, però si escoltar per internet com al últim recurs. Tenim televisió via satèl·lit, però a cap canal feien el partit. Me’ls vaig recórrer tots de dalt a baix i d’esquerra a dreta (sense deixar-me els considerats eròtics, per si de cas, ja que veure jugar a aquest Barça a més d’un li provoca algun orgasme que altre). Però res. TVE internacional donava un reportatge gens interessant. L’única conclusió positiva és que el divendres, el dia abans de la sortida de la TDS i malgrat que sigui a les 5:00h del matí, podré veure per TV3, perquè es sintonitza, el partit de la supercopa d’Europa per proclamar-nos, aquest vegada, el rei de reis de tota l’Europa futbolística, per si algú a aquestes alçades en té algun dubte, que no crec.

Així doncs, ahir, abans de d’anar a dormir i per celebrar el triomf de l’equip, com que de font de Canaletes aquí van curts, vaig resar tres himnes del Barça, vaig dir en veu alta deu vegades l’alineació de Wembley, de París i de Roma, i davant d’una foto del Profeta Pep extreta d’internet i orientat cap al Camp Nou, vaig fer mitja hora de reverències sentides. Molt sentides.

Visca el Barça i com dirien per aquí (de forma aproximada i segurament amb alguna falta), allez allez moi equipe et courage.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Debat sobre l’estat de la nació… blaugrana.

Cambra dels diputats barcelonista.

President de la cambra: Té la paraula, el molt honorable culé optimista.
Culé optimista: Aquest any ho guanyarem tot! Repetirem èxits, segur. L’any passat va ser el triplet i aquesta temporada serà el sextet: Cooooopa, Lliiiiiga, Champions (pica dues vegades de mans), Champions!! que la guanyarem al Bernabéu marcant-li cinc al Madrid. I a més a més, les dues supercopes, l’espanyola (deixa anar un calfred) i l’europea, i el mundialet de clubs, que aquest any, per fi, serà nostre! No ho dubteu! Som el millor club del món i ho seguirem sent aquesta temporada, no ho dubteu! Amb en Pep, a la fi del món! Visca el Barça i visca Catalunya!

El culé optimista baixa de l’entarimat amb un somriure d’orella a orella. Feliç, cofoi, content i amb molta moral. Sobretot molta moral.

President de la cambra: Té la paraula el molt honorable culé moderat.
Culé moderat: Aquest any serà complicat. Venim d’una temporada passada plena d’èxits, reconeixements i on ho vam guanyar tot. Vam besar la glòria, vam ballar amb l’eufòria, vam arribar a l’olimp del futbol on només hi són els millors. Vam gaudir d’allò més, ens vam emocionar, vam plorar, vam cridar els gols i vam abraçar-nos els uns amb els altres. Vam omplir Canaletes cinc vegades, sinó recordo malament: tres títols més el gol de l’Iniesta contra el Chelsea i el 2-6 contra el Madrid. Però serà complicat. Precisament per això, perquè som l’equip a batre, la gent ens tindrà moltes ganes i els jugadors poden caure en la tant maleïda autocomplaença que tant mals records ens porta a tots plegats. Però hi ha en Pep, i amb en Pep les coses funcionaran diferent, segur. A la més mínima sabrà posar a cadascú al seu lloc. I d’aquesta manera, amb treball i sacrifici, de ben segur que el que hagi de venir vindrà. I si són títols, millor que millor. Visca el Barça i visca Catalunya!

El culé moderat baixa de l’entarimat amb un rostre reflexiu, pensatiu, que mostra preocupació. Però als seus ulls encara hi brilla aquella espurna d’il·lusió.

President de la cambra: Té la paraula el molt honorable culé pessimista.
Culé pessimista: Benvolguts tots! Aquest any ho veig molt negre. Crec, sincerament, que no guanyarem res de res. Guanyar tants títols la temporada passada va ser el pitjor que ens va poder passar. Per què? Doncs perquè ara els jugadors que tenien tantes ganes de títols i tanta fam de glòria i honors, ja l’han tinguda. Ara ja viuran de glòries passades, de trofeus individuals i de lloances tripletistes a tort i a dret. Sortiran al camp pensant que ja tenen guanyat el partit només per vestir la samarreta que vesteixen i per ser els únics a tota Espanya que han guanyat el triplet. Posem-nos, doncs, dempeus, per rebre aquella vella companya de camí anomenada autocomplaença. No auguro res de bo. Això pot ser una hecatombe, una catàstrofe blaugrana sense precedents. I a més a més, la final de la Champions al Bernabéu... el que faltava! Aquest any, la Copa d’Europa és d’ells, com si ho veiés. Els fitxatges que han fet em fan por. I nosaltres, a qui hem fitxat? A ningú! I tot el planter és un any més vell! Quina por! Que Déu ens agafi confessats! Això sí, sort d’en Pep, que sinó no sé on aniríem a parar...


Això seria a grans trets, les tres opinions que ara mateix hi ha entre els aficionats culés. On em situo jo? Uff!! Què complicat! Imagino que al culé moderat. Perquè repetir triplet (o sextet) ho veig francament complicat. Ara, tampoc us dic que no guanyem un dels títols que ja vam alçar la temporada passada. Tot és possible. Com coincideixen les tres opinions (la optimista, la moderada i la pessimista), en que sort en tenim de que el Profeta Pep sigui entre nosaltres. Ell ens guiarà. No patiu. Ens marcarà el camí i la línia a seguir. A nosaltres i, el més important, als jugadors. Sabrà què fer quan les coses vagin maldades (si és que ho van). Parlarà, nosaltres ens l’escoltarem i direm amén, com la temporada passada. Ell ho sap.

De totes maneres, tot i situant-me a l’òrbita del culé moderat, tinc trets del culé pessimista, com no! Ho tinc a la sang, pels gens blaugranes que vaig adquirir del meu pare al néixer. L’altre dia, parlant del partit de la supercopa contra l’Athlétic de Bilbao, va sortir aquella pregunta del sector femení que deia: “Però si juga el campió de Lliga contra el campió de Copa, el partit no s’hauria de jugar, no? Perquè el Barça va guanyar els dos títols la temporada passada.”. Vaig dir que sí, que cert, que tenia raó, però que d’aquesta manera els de la Federació Espanyola de Futbol (o Furbol, com ho pronuncia el president), no farien calaix. Sí, el més lògic seria que jugués el Barça contra el Barça. Llavors em vaig sorprendre amb l’afegitó: “I encara perdríem...”.

Ah!! M’agrada en Pedroooooo, com ja m’agradava la temporada passada. Espero que aquest any tingui més oportunitats. I de nou, malgrat haver alleugerat pes (Hleb i Càceres), encara tenim entre nosaltres el Bacallà... El planter és curt. Molt curt. Massa curt... Però bé, tampoc no tant diferent que el del triplet. Aquest any, cantera al poder!!

Us deixo una foto que vaig fer per les Espanyes, per Galícia. S’ho emmarquen i tot. Llàstima que visquin de glòries passades...
Al del bar li vaig dir que trobava a faltar la foto emmarcada del 2 – 6. Em va mirar malament. Molt malament...

dimarts, 4 d’agost de 2009

La ruta dels estanys amagats.

És un circuit d’alta muntanya circular de setanta-tres quilòmetres que transcórrer per l’alta Cerdanya, la característica principal del qual és, com el seu nom indica, la descoberta d’estanys per tot el recorregut.
Vagi per endavant que va ser un intent de fer la ruta completa. És a dir, que la idea era fer-la tota, però que finalment no va poder ser. Un intent per dos motius. El primer, perquè ens pensàvem que seria més assequible i que el podríem fer en menys temps del que veritablement anàvem veient sobre la marxa que faríem. Conforme anaven caient els quilòmetres veiem que la previsió de divuit o dinou hores que portàvem no seria possible i que la cosa s’allargava. Al no portar suficient menjar ni aigua, vam decidir retallar camí.

El segon motiu va ser que, coses del destí o de la mala sort, ens vam perdre per la Portella Blanca d’Andorra, fins enfilar-nos a un cim situat a uns 2.800 metres. La nostra sorpresa va ser majúscula, ja que anàvem direcció al port de Vallcivera situat a 2.575 metres d’alçada i el GPS del Xavi només feia que marcar més i més metres per sobre d’aquesta alçada. Finalment i després de veure a l’altre banda de la vall una estació d’esquí vam arribar a la conclusió per majoria que ens havíem perdut i al treure el mapa, vam descobrir que havíem agafat el GR-107 en lloc del GR-11. Coses que passen...
L’aventura començava al poble de Talltendre a les sis del matí. El grup el formàvem cinc valents: el Xavi, el Jordi Atleta, el Raül, la Txell i un servidor. La veritat és que no començava molt bé, ja que un gos ens va donar un bon ensurt quan va aparèixer enmig del camí bordant amenaçadorament amb cara de sàdic, i perquè vam estar un quart d’hora mirant el mapa i buscant senyals que ens indiquessin cap on era el camí. Finalment, els punts blaus ens van dur pel camí correcte.
Però la mala sort no va acabar aquí, ja que passats els primers quilòmetres i arribats al poble de Meranges, el sender que s’havia d’agafar no estava molt ben mantingut i era ple d’ortigues i d’esbarzers. Destrosses indiscriminades a les cames, plenes d’esgarrinxades i picors generalitzats a cames i braços. Res que no ens impedís, però, seguir la marxa, perdre’ns, pujar tarteres de pedres amunt fins a recuperar una pista que va deixar-nos al refugi de Malniu, objectiu d’aquest primer tram.
Allà vam beure aigua ben fresca de la font per recuperar forces, i va aparèixer uns metres més amunt el primer dels estanys. A l’ombra d’uns arbres vam esmorzar els entrepans de truita que havíem preparar el dia anterior, amb molt d’amor i un sol ou per cap, malgrat que n’hi havia divuit. Coses del no preguntar...
Ara el paisatge ja havia canviat i era dels que a mi m’agrada: muntanyes enormes per tot arreu, arbres frondosos, petites cascades d’aigua i tot ben verd. Les forces acompanyaven i vam anar fent camí fins arribar al refugi de Folch i Girona
on una mica més amunt vam veure els estanys aparellats i els estanys dels Minyans.
A dalt de tot, nova pèrdua. Tant anar mirant cavalls i les muntanyes que ens envoltaven, vam tornar a no veure les senyals que baixaven muntanya avall. Després d’un petit gabinet de crisi i de desfer el camí, vam trobar de nou el tram correcte.
La baixada va ser ràpida, perillosa i amb molta pedra, però de les que gaudeixes com un boig deixant-te anar una mica amb la seguretat que et donen els pals per evitar caigudes inoportunes.

Com l’aigua escassejava i, en teoria, que no a la pràctica perquè ens vam perdre, al refugi de l’Illa hi havia font, però quedaven pujar uns cinc-cents metres positius, vam recarregar els gairebé secs càmelbaks amb aigua del riu Engaït, jugant-nos-la a poder agafar algun que altre mal de panxa. Però més val això que deshidratar-se, no? Finalment, no va passar res i els nostres estómacs barcelonins vam tolerar la mar de bé el líquid.
Després de carregar aigua va ser on ens vam perdre. Vam enfilar vall amunt quan hauríem d’haver baixat uns metres per recuperar el GR-11 en lloc d’agafar el GR-107. I res, cap amunt. Pujada constant. Exigent, però a bon ritme per una vall immensament gran i seguint el curs del riu Engaït. Quan vam ser a una alçada d’uns 2.500 metres el sender es va complicar una mica més i va començar a bufar un aire bastant fort que t’empenyia cap a la muntanya (sort que no ho feia cap al barranc!). Quan vam ser a dalt de tot del pic, els cops d’aire eren realment forts. Gairebé eres les tres i encara no havíem dinat. Vam decidir fer-ho després de desfer el camí, al riu on havíem carregat aigua una estona abans. Així que vam menjar quatre coses i vam començar a baixar. Em sinceraré dient-vos que a dalt tenia una mica de por. No pànic, perquè sinó les cames es bloquegen, però gairebé. El vent era molt fort amb cops que se t’emportaven els pals per més fort que els agafessis. Així va ser doncs, quan vaig fer un pacte amb la muntanya: vaig decidir tenir-li respecte, molt respecte, a canvi de que ella no ens traís i ens permetés arribar sans i estalvis a la vall, on ja no hi havia perill de caure muntanya avall. La cosa va anar mig bé. Només lamentar una caiguda del Xavi sense més conseqüències que unes rascades a la cuixa esquerra. Uff!!
Arribats al punt marcat per dinar, ho vam fer. Va ser allà on el Jordi Atleta, tot assenyalant les cames plenes d’esgarrinxades de la Txell, va regalar-nos una de les seves frases que passarà als anals de la història: “Tens gai, Xai Txemi?”. Pels que no tingueu diccionari Català-Atleta Atleta-Català, la traducció de la frase és: “Tens gat, Txell?”.

Allà vam decidir que retallaríem la ruta, baixaríem per la Vall de la Llosa, empalmaríem amb Can Jan de la Llosa i d’allà uns deu quilòmetres més fins al cotxe. Ens vam salvar de la pluja per ben poc. De fet, arribàvem a Talltendre quan començava a caure alguna gota. Cansament generalitzat, però contents.
Finalment, uns cinquanta-dos quilòmetres en unes catorze hores per superar un desnivell positiu de 2.900 metres. I gairebé tot, menys el començament i el final, en alçada, per sobre els 2.000 metres, que és el que va bé per entrenar.

Si voleu veure fotos, podeu anar aquí.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Queda declarat el període oficial de vacances a la banyera.

Avui dilluns oficialment agafo vacances. No unes vacances qualsevol, sinó unes merescudes vacances. D’aquelles que tens ganes que, per fi, arribin. No acostumo a agafar ponts a no sé que sigui estrictament necessari, per això també se’m fa més llarga l’espera. Així que a partir d’avui dilluns dia tres d’agost, queda declarat el període oficial de vacances de la banyera. Cinc setmanes llargues i seguides que segurament se’m faran d’allò més curtes. L’agenda la tinc bastant plena i hi he encabit de tot: festes majors, viatge a Galícia, una mica de Barcelona i anada a Chamonix per fer la TDS de Mont-Blanc. Pendent queda, potser, fer alguna petita escapada a algun lloc. Ja veurem. Temps al temps... i a la improvisació!

És per això que suposo que ni podré connectar-me molt a internet, ni visitar blocs, ni estar amb tots vosaltres. Us demano disculpes, però les vacances bé s’ho valen! jejeje

Així doncs, companys, amics, seguidors, coneguts i saludats, que tingueu unes bones vacances, les gaudiu tant com espero gaudir-les jo, desconnecteu molt de la feina i torneu amb forces i energies ben renovades pesant... amb les vacances de Nadal!