Em sento estafat.

Estic una mica enfadat, amb la mosca darrera l’orella. En poques paraules, em sento ensarronat. Sé que s’han produït al llarg dels anys estafes immobiliàries a gran escala; financeres, on l’últim exemple sonat que recordo és aquella del cas Madoff; d’art on donaven gat per llebre i et pensaves que compraves un Miró o un Velázquez i resulta que el que et venien era una falsificació d’un tal Ruiz o d’un tal González; de marques de roba, sobretot als mercats aquests dels diumenges on pots comprar roba Lacoste, Ralph Lauren o Tommy Hilfiger per vint euros i quan el desplegues a casa posa Licosta amb un cocodril enorme, Rafa Lauren o Toma mi finger. Aquest són només exemples del que la història o la quotidianitat d’un diumenge qualsevol ens ha deixat.

Però res comparable al que m’ha passat avui. No té nom. Em sento estafat, companys. És un tràngol pel qual no us desitjaria mai que passéssiu. Indignant. Tot va començar ahir, quan després de treballar vaig entrar a un supermercat de nom i vaig comprar-me un paquet de galetes Príncipe. Però no un paquet qualsevol d’aquesta de terminada marca, no!! Un paquet de galetes Príncipe amb doble capa de xocolata. Uff!! Això és massa!! Quan vaig arribar a casa el vaig desar cuidadosament a la motxilla, resistint les enormes ganes que van entrar d’agafar-ne una. No pot ser, vaig dir-me, són per demà esmorzar.

Avui pel matí, tot sobre rodes. Arribo a la feina, m’assec a la taula, fitxo i trec el paquet de galetes. El deixo sobre la taula, me’l miro de reüll disposat a passar comptes amb ell. L’obro i assaboreixo la primera galeta. Increïblement bona! I així amb la segona, la tercera, la quarta... Però ah!, quan arribo a la darrera, aquella que et menges amb més plaer i amb més ganes perquè justament és això, l’última, la que et deixarà aquell bon regust a la boca. Punyalada en mig del cor! Quan me la miro, a part de faltar-li mig tros d’una de les dues meitats (i que després de buscar-la dintre el paquet no l’he trobat, però bé, és perdonable), tenia només un trosset minúscul de xocolata. Se m’ha caigut el món a sobre. Ja us ho podeu imaginar!! Un crit desbordat i de desesperació ha sortit del meu pap per ressonar entre les quatre parets del despatx: Noooooooooooo!! Ho haveu vist no això? Ho haveu vist? La mare que els va pariiiiir!! He rebut el suport dels companys, m’han animat, m’han intentat fer veure les coses d’un altre color, des d’un altre prisma, però per molt que hagin fet, que els agraeixo, avui no serà un dia per oblidar. Ans al contrari. Quedarà marcat com un dels pitjors dies de la meva vida i passarà als anals de la història com el dia en que vaig decidir no tornar a menjar més galetes d’aquesta marca *. Sí, companys, perquè avui encara no he tornat a somriure. Em sento estafat!!

* Decisió presa en calent, però segur que, com tantes altres coses, em faig enrere demà o a molt tardar, demà passat.