divendres, 13 de febrer del 2009

Em sento estafat.

Estic una mica enfadat, amb la mosca darrera l’orella. En poques paraules, em sento ensarronat. Sé que s’han produït al llarg dels anys estafes immobiliàries a gran escala; financeres, on l’últim exemple sonat que recordo és aquella del cas Madoff; d’art on donaven gat per llebre i et pensaves que compraves un Miró o un Velázquez i resulta que el que et venien era una falsificació d’un tal Ruiz o d’un tal González; de marques de roba, sobretot als mercats aquests dels diumenges on pots comprar roba Lacoste, Ralph Lauren o Tommy Hilfiger per vint euros i quan el desplegues a casa posa Licosta amb un cocodril enorme, Rafa Lauren o Toma mi finger. Aquest són només exemples del que la història o la quotidianitat d’un diumenge qualsevol ens ha deixat.

Però res comparable al que m’ha passat avui. No té nom. Em sento estafat, companys. És un tràngol pel qual no us desitjaria mai que passéssiu. Indignant. Tot va començar ahir, quan després de treballar vaig entrar a un supermercat de nom i vaig comprar-me un paquet de galetes Príncipe. Però no un paquet qualsevol d’aquesta de terminada marca, no!! Un paquet de galetes Príncipe amb doble capa de xocolata. Uff!! Això és massa!! Quan vaig arribar a casa el vaig desar cuidadosament a la motxilla, resistint les enormes ganes que van entrar d’agafar-ne una. No pot ser, vaig dir-me, són per demà esmorzar.

Avui pel matí, tot sobre rodes. Arribo a la feina, m’assec a la taula, fitxo i trec el paquet de galetes. El deixo sobre la taula, me’l miro de reüll disposat a passar comptes amb ell. L’obro i assaboreixo la primera galeta. Increïblement bona! I així amb la segona, la tercera, la quarta... Però ah!, quan arribo a la darrera, aquella que et menges amb més plaer i amb més ganes perquè justament és això, l’última, la que et deixarà aquell bon regust a la boca. Punyalada en mig del cor! Quan me la miro, a part de faltar-li mig tros d’una de les dues meitats (i que després de buscar-la dintre el paquet no l’he trobat, però bé, és perdonable), tenia només un trosset minúscul de xocolata. Se m’ha caigut el món a sobre. Ja us ho podeu imaginar!! Un crit desbordat i de desesperació ha sortit del meu pap per ressonar entre les quatre parets del despatx: Noooooooooooo!! Ho haveu vist no això? Ho haveu vist? La mare que els va pariiiiir!! He rebut el suport dels companys, m’han animat, m’han intentat fer veure les coses d’un altre color, des d’un altre prisma, però per molt que hagin fet, que els agraeixo, avui no serà un dia per oblidar. Ans al contrari. Quedarà marcat com un dels pitjors dies de la meva vida i passarà als anals de la història com el dia en que vaig decidir no tornar a menjar més galetes d’aquesta marca *. Sí, companys, perquè avui encara no he tornat a somriure. Em sento estafat!!

* Decisió presa en calent, però segur que, com tantes altres coses, em faig enrere demà o a molt tardar, demà passat.

21 comentaris:

Assumpta ha dit...

Noooooooooooo!!!!

Si em passa això a mi, ploro!!

(De veritat que m'ha entendrit imaginar-me com posaves el paquet de galetes a la motxilla, amb la força de voluntat d'esperar fins al dia següent, confiant il·lusionat en un esmorzar ben bo... i... ufff)

Va, Jordi... somriu una mica... a veure... Messi, Pep... Alves... Busquets, Puyol... :-)))

òscar ha dit...

de fa setmanes que el príncep aquest em fa mala espina.

la crisi afecta per igual a famèlics consumidors com nosaltres que a hereus de monarquies galetils.

aquest intolarable greuge es mereix, sens dubte, una cassolada popular davant del palau de bekhelaar sota el lema de "per unes galetes dignes".

gemma ha dit...

No hi ha res més dolorós que perdre el que ja sents com a propi, eh!. Entenc que el deler per aquella última vianda cruixent, injectada amb xocolata negra al punt, t'havia arrossegat al paradís.
Mmm, l'últim mos... aquell que et deixa el paladar amb regust de glòria i el cervell en blanc. Aquell que dóna assossec a la gola continguda des de l'encontre casual al super.
Ai! que fort!, quin patiment!, quin malestar!, quina desil·lusió! No hi ha dret! On anirem a parar?
A veure si amb el Barack anem millorant...
:P

Jordi ha dit...

Assumpta: gràcies!! Ara amb aquests noms que m'has dit he esboçat un breu i petit somriure! Però això no es fa!!

Òscar: quanta raó tens! La crisi és crisi per tothom. El que passa que alguns amb ella deixen de pagar la hipoteca i per guanyar més diners els altres (la hipotaca la paga de sobres o la tenen pagada) es dediquen a escatimar xocolata de les galetes! Cassolada ja!!

Gemma: doncs si això no ho arregla l'Obama, no sé on anirem a parar... És l'esperança negre de tots els que ens agrada la xocolata (negre).
M'he delit llegint el teu comentari!

ddriver ha dit...

mori el rei i el princep!!!!!!!!!

òscar ha dit...

per unes bekhelaar republicanes!!!

Jordi ha dit...

ddriver i òscar, protesteu el que voleu que no passarà res mentre no cremeu cap foto del rei... NO passeu la frontera!!

Alex. ha dit...

Un post molt bo. Fa dies que percebo tens una forta connivència(amb dues enes) xocolatera.

Fem país, menjem galetes Birba, Pujol o Tries.

Cassolem el conat principescxocolataire a la Plaça Sant Jaume!!

Jordi ha dit...

Gràcies per l'afalac, Alex! No podria viure sense xocolata i no passa dia que no en mengi.

Les galetes del país son molt cares. Si decas em tiro per les de la marca Eroski o Dia, si no et sap greu.

Cassolem, cassolem que la cibada guanyarem!!

Anònim ha dit...

Jordi,

Ara t’explicaré el que em va passar quan era jove!

Estava menjant el entrepà predilecta que duia sempre a la platja ,hi havia uns nois jugant a la sorra a pilota, ja estava acabant l’entrapa i en quedava el tros més bo que el guardava amb molta cura, com una llaminadura quan veig que ve cap a mi la pilota i com no! En va directe el tros que en tanta cura guardava y capa la sorra va anar. Quina ràbia i quantes paraules lletxes van sortir dels meus llavis. El tros més bo tota la sobrassada calenta desfeta pel sol.

Sempre me’n recordaré d’aquest dia!

Del trauma que vaig passar!

Jordi! De totes maneres si portessis per esmorzar un bon entrepà amb formatge o fuet del Bergadà (Casserres) tindries més forces per fer totes les activitats muntanyeses que vols fer!

Mama

Albert ha dit...

Me están embaucando a algunos de ustedes y eso no me gusta nada. Al loro!!!

No passa res. El pròxim cop et fas un bon entrepà al teu gust i segur que no tindràs problemes d'aquesta mena. Tot i que les galetes príncipe sucades a la llet són espectaculars.

Vagi bé!

Fran ha dit...

Això fa molta ràbia, Jordi, però, o bé són els efectes de la crisi mundial o bé són els espies que saben que ets antimonàrquic...
>:-)

Sílvia ha dit...

Hola Jordi!
ja,ja...es que els prínceps ens tracten de plebeus, sinf,snif...
salutacions i cap a la competència!
Sílvia

bajoqueta ha dit...

Què és burret! jajaja vaja susto que m'has fotut!
Demà vas i te fots un altre paquet i tot arreglat :)

Assumpta ha dit...

Jajajaja la Bajoqueta em fa riure!! :-))

bajoqueta ha dit...

Assumpta, menos broma que vos enviaré unes galletes que vaig comprar sense gluten i que són asqueroses ecss

Jordi ha dit...

Mama: les teves anècdotes sempre han d'acabar amb una "moraleja" de fes això quan facies les teves travesses de muntanya?? jejeje Jo també me'n recordaré tota la vida d'aquest incident. Del meu, dic!

Albert: jajaja molt bo. Si que nos embaucan, si!! Mai he sucat res a la llet. Em fa cosa. Sempre m'ha fet mania. No sé per què!

Fran: En la societat actual que vivim, em quedo amb la segona opció!

Silvia: el problema d'anar a la competència és el del futbol: si portes el Barça a dintre, mai podràs fer-te del Madrid!!

Bajoqueta: ai, si tot s'arreglés així... I el mal moral qui me'l paga ara?? ;-(
Pel tema galetes, no pateixis, un dia ja passaré jo a buscar-les. Mentres, pots anar-les menjant i assaborint...

Assumpta: pobra!!

Ramón Martínez Gómez ha dit...

Des de València em solidaritze amb tu. Jo també he passat moltes vegades per situacions similars, com ara bé amb eixos paquetets de matutano ben grosos...
Una abraçada i ànims, tot es supera.

Eloy ha dit...

L'únic príncep bo era el de BelAir no el de bekelér. ;)
Envia un correu de protesta, potser t'enviaran un paquet de forma gratuïta.

Jordi ha dit...

Carles: Benvingut al blog! Moltes gràcies per aquest acte de germanor i companyerisme!! La unió fa la força!! jejeje

Eloy: Tens raó, aquell sí que era bo!! Recordo que reia molt veient la sèrie!

Assumpta ha dit...

Algú més ha menjat Donuts des de llavors? :-)

Bajo, les galetes sense gluten segur que les fas tu millors, xiqueta!!