dijous, 26 de febrer de 2009

Al dentista (II).

Avui tornava a tocar anar al dentista. De nou a l’escena del crim de fa una setmana: mateixa dona a la recepció, mateix feix de revistes del National Geographic, mateixes cadires i mateixa estona d’espera de mitja hora (mesura estàndard a aquest tipus de llocs). No sé què tindran els dentistes que sempre t’agafen tard i sembla que els agradi. Tinc la teoria de que ells mateixos al matí ja arriben mitja hora tard expressament per fer anar malament el torn des del començament. És a dir, que estem parlant de que la primera visita de totes ja ha d’esperar mitja hora. És una teoria que un dia m’agradaria comprovar-la personalment, perquè ja he destriat una altra que tenia al cap i que deia que et donaven la cita amb mitja hora d’antelació per fer-te esperar.

Tornant on estàvem, anava aquesta vegada preparat amb el meu llibre que m’acompanya a tot arreu, així que l’espera se m’ha fet poc pesada. Una vegada dintre, i quan ja estava escarxofat a la cadira i amb el metge preparat amb aquella cara de sàdic que sempre fan, he alçat la mà seguint el protocol après la darrera vegada per dir-li que no m’havia rentat les dents perquè venia directament des de la feina. Ah! Sí, no hi ha problema, té un raspall i pasta i ves al lavabo a fer-ho. Resulta que tanta predisposició ha estat a punt d’anar-se’n en orris perquè una mica més i no tenen raspalls de dents. De fet, m’han donat l’últim que els quedava. Evidentment, me l’he emportat de record i ara el tinc a casa que no sé si utilitzar-lo o penjar-lo del mirall com a un tresor d’aquells que admires durant anys.

Després de la meva típica pregunta de rigor de si em faria mal i la seva típica resposta de rigor de no, no et preocupis, hem anat directes a l’assumpte que teníem entre mans. O millor dit, que ell tenia entre mans, perquè jo estava totalment a les seves, de mans. Bé, us poso en antecedents. Resulta que les dents sempre me les he raspallat fort i això ha provocat que mica en mica m’anés carregant el vernís natural que porten de sèrie, i això suposa que ara, de vegades quan em rento les dents noti zones que estan sensibles. Coses de la vida, què hi farem!

Doncs bé, ha començat omplint-me la boca de cotons i més cotons per tot arreu i seguidament m’ha penjat l’aspirador aquell que xucla la saliva que es va segregant. Uff, quina fila!! M’he vist a reflectit al plàstic de la llum que encara estava apagada i que tenia just a sobre meu i la imatge era, si més no, curiosa.

Després de l’etapa cotonera, on he llençat algun que altre soroll gutural de comunicació amb el senyor dentista per respondre a les preguntes que m’anava fent, ha vingut el tractament en sí. M’ha posat un líquid-de-no-sé-què i m’ha dit que s’havia d’esperar cinc minuts a que s’assequés. Ha marxat i jo m’he quedat allà estirat, amb la llum encesa enfocant-me els ulls, que els tenia tancats perquè em molestava. I els cinc minuts crec que s’han convertit en una mica més i jo, que la nit anterior havia dormit poc per “culpa” d’un sopar, m’he començat a endormiscar. Per evitar caure en el sopor absolut i l’espectacle trist que suposaria que entrés el dentista i em trobés clapant, he començat a jugar amb els dits, i quan m’he cansat, he intentat creuar els braços, però amb tanta mala sort que he tocat el cable de l’aspirador i aquest s’ha caigut de la boca (per culpa de la gran quantitat de cotó que tenia dintre) fent un soroll sec al topar contra una mena de taula de plàstic. He tingut sort i he pogut agafar l’aspirador al vol, l’he tornat a col·locar dintre de la boca i m’he quedat quiet, dissimulant. Segons més tard ha entrat el dentista per la porta preguntat si havia passat res. He fet un soroll gutural de no, aquí no, per?

Ha tornat a seure i a empastifar-me altres dents. Ha agafat una mena de xeringa acabada amb punta i quan he obert molt els ulls i he fet un soroll gutural de amb això em penses punxar? m’ha dit que no patís, que només era per aplicar una pasta. Llavors ha entrat un altre dentista i s’ha posat a parlar amb ell amb aquella mena de xeringa molt a prop de la meva boca oberta i cotonada. He fet un soroll gutural de tens la meva xeringa molt a prop de la meva boca i no l’estàs mirant tot assenyalant amb el dit l’instrument en qüestió (emprant a l’hora comunicació gestual i oral). M’ha tornat a dir que no patís i l’altre s’ha quedat mirant com m’aplicava aquella mena de pasta que havia de substituir el meu malaguanyat vernís.

Després d’aplicar-me en altres dents la pasta aquella que s’ha d’esperar cinc minuts a assecar-se, ha tornat a marxar. M’he dedicat a jugar amb la llengua i l’aspirador (anar tapant i destapant el forat) intentant compondre algun tipus de música agradable per passar l’estona. Com que no me’n sortia he decidit abocar-me als clàssics i interpretar l’himne del Barça.

Passada una mitja hora la cosa ja estava enllestida i així m’ho ha fet saber. Li he dedicat un soroll gutural de per fi tot aixecant el dit polze de la mà dreta. M’ha tret els cotons i m’ha dit que no podia ni beure ni menjar res en dues hores. Complicat, perquè aquella pasta tenia un gust bastant amarg que s’encomanava a tota la boca. Ah!! I que passat un mes el tornés a veure que em volia controlar com anava.

He passat per caixa, amb la por aquella de no saber que em cobrarien, però tenint al cap sempre el preu estàndard de dentista de seixanta euros. La recepcionista m’ha mirat, m’ha donat una mica de conversa de com m’havia de raspallar les dents, i quan estava despistat m’ha deixat anar un son veinte euros por diente y han sido seis dientes (mira, em recordo a la de l’1,2,3) pero sólo te vamos a cobrar quatro, o sea, que en total, son... quatro por dos son ocho... ochenta euros. Apa, pam! Segona clavada en una setmana. Gracies, li dic. I després penso que gràcies per què si ho he pagat. Però bé, tant se val, unes dents en condicions valen diners, que caram!

16 comentaris:

alba ha dit...

Ostres jordi això d'avui m'ha recordat una escena del Mr. Bean al dentista, m'hauria agradat veure' per un forat!!!! El mes que ve m'apunto a la visita!

Uri ha dit...

Ara em fas patir, perquè jo també em respatllo les dents amb energia i algun cop estan més sensibles que de costum.

M'ha agradat que hagis recorregut al cant del Barça.

Assumpta ha dit...

Jordi... has pensat en enviar els teus escrits sobre "dentistes" a un concurs de relats de terror?

Interpretar l'himne del Barça amb l'aspirador!!! :-))

I, per últim (de moment) Com és que TOTHOM que parla amb tu ho fa en castellà?

Anava a posar un tros de pizza per la disquettera, però com no pots mastegar massa ho deixem per un altre dia :-))

Albert ha dit...

I també jugava el Barça de bàsquet! Però aquest cop no era contra el Madrid...

El teu dentista és com el de la foto?

El pròxim cop graba l'himne del Barça amb aquest nou instrument. Ja me'l passaràs, jejeje.

Sí, són cares les dents. En èpoques de crisi hi ha gent que es posa aquells protectors que porten els jugadors de rugby i així ja van tirant.
Adéu!

ddriver ha dit...

no l'he pogut acabar de llegir,entre altres coses perque el dentista es la pitxor experiencia de la meva vida,prefereixo ser apunyalat per un perico que anar al dentista

Jordi ha dit...

Alba: ara que ho dius, tens raó! No sé estar-me quiet!

Uri: doncs pren nota si no vols pagar vint euros per dent amb un descompte del 33% si en fas sis com a mínim...

Assumpta: jajajaja molt bona aquesta!! Però per terror el que em fa el dentista, que li tinc pànic! Si de cas l'envio a ell com a conte de terror!
No ho sé, però jo em dirigeixo a ells en català, gairebé sempre. Paraula!

Albert: sí, però aquesta vegada anava amb temps, que tenia hora a dos quarts de sis!
No, no és com el de la foto. Més jove!
jajaja Jo passo de protectors, que després m'hi acostumo!

ddriver: he de dir que si et trobes amb el mateix diagnòstic que jo, no fa mal!

Carles Garcia i Rosell ha dit...

Les visites al dentista són d'allò més paregut al que anomenem ciència-ficció. No és cert, Jordi?

Bon relat.

Gemma ha dit...

Jordi, Jordi, em faràs una demostració de la versió gutural de l'himne del Barça?

Trgóótrg ergl krgaampgrr, égrs ungrn kgrlargm.
Seria quelcom així, oi?

Vaaa, sisplau!!

Jordi ha dit...

Carles: el que ahir em va passar podria semblar ciència ficció, però no us enganyeu, que és real com la vida mateixa!

Gemma: Si vols aquest cap de setmana porto l'aspirador de netejar al pis, me'l poso dintre la boca i et faig la demostració tot provant d'afegir-hi lletra. Ploraràs d'emoció, t'ho garanteixo!!
És clar que si comptes amb la inestimable col·laboració de la llengua del Toni...

Gemma ha dit...

Mmm, a veure, no em queda clar, en quin moment se suposa que entraria en escena la llengua del Toni. Però, si és com a substitut de l'aspirador, millor ens ho estalviem, eh!
Podria ser que de la succió, portada al límit, i la força, descomunal de deglució, que té dit òrgan, et quedessis esdentegat. I això no ho volem pas!!

Mariona ha dit...

Jjajajja, el pitjor de tot són els cotons i l'aspirador! La Universitat de Harvard hauria de fer un estudi del per què ens fa tanta por anar al dentista (jo la primera). Aquesta psicosi col·lectiva és tot un misteri!

Jordi ha dit...

Gemma: La part de l'aspirador és molt gran i havia pensat fer un concert a dos llengües... Gràcies pel suport, però els herois de vegades pateixen accidents...

Mariona: sí, sí, i quan te'ls treuen també! De fet quan vaig començar a sopar me'n vaig adonar que se n'havia deixat un a dintre... ;-)
Crec que la psicosis ve perquè a ningú li agrada que li entrin ferros ni xeringues grans dintre la boca. No som massoques!!

òscar ha dit...

al national geographic del mes de març, s'hi publica un fantàstic reportatge titolat "faunes del mon" en el que parlen del teu dentista titllant-lo d'animal sanguinari i perniciós del que la UE en fomenta el seu captiveri.

si la UE ho diu ...

Alex. ha dit...

Lo teu, Jordi, ja t'ho vaig dir... són Sàtires Caprianes.
Deu ni do el gasto que portes al damunt últimament, dos mesos més i ens treus de la crisi a tots plegats.

Et veig "parlant"... per ampliar la hipoteca.

La Sàtira, per no dir post, d'avui... de les millors!!!

Sergi M. Rovira ha dit...

Una crònica molt acurada i divertida de la teva visita al dentista (almenys pels que ho llegim... Com dirien per allà: los toros se ven mejor desde la barrera). De tota manera m'ha agradat l'optimisme de la frase final, sí senyor!

(És lamentable que t'hagin deixat amb la llum als ulls a mode d'interrogatori :-( )
Salut!

Jordi ha dit...

Òscar: hàbilment, el meu dentista, amagarà la publicació perquè no es desvetlli aquesta nominació recent de la UE. M'hi jugo el que vulguis. El mes que ve, la resposta...

Alex: tinc un company de feina que em diu que els diners s'han de moure, que no es poden quedar aturats. Jo faig els possibles, però en el meu cas, una altra visita i hauré d'anar a veure, com tu bé dius, al senyor "parlem?" de la Caixa.
Gràcies per l'afalac!!

Sergi: gràcies! Celebro que us hagi agradat. Sincerament, jo també m'ho vaig passar bé, a la meva manera...
Ostres, no hi havia caigut, però sí que em va fer més preguntes del compte... ;-)