Els corbs han tornat.

Una proposta de Relats conjunts.

Els creia lluny, feia temps que havien marxat sense deixar rastre. No els veia per enlloc. I és que mort el gos, morta la ràbia. Aquella ràbia que em feia estremir de plaer cada vegada que entre les meves mans s’esfumava la vida d’algun desgraciat d’aquells que em gosava portar la contrària. Amb mi no es juga, els repetia. Però no em feien cas i, evidentment, ho pagaven car.

Ara feia temps, però, que havia abandonat aquesta malsana costum de fer desaparèixer aquell qui no m’entrava pels ulls. M’estava desintoxicant. Feia mesos que les coses s’havien posat lletges i vaig haver de guardar sota pany i forrellat aquella doble vida esquizofrènica.

I quan gairebé ho tenia tot oblidat, quan pel meu cap rares vegades em venien aquelles ganes terribles de tornar-hi, de recaure-hi, de sobte, el quadre em va avisar. Ara ells han tornat. Un corb per cada persona que he fet desaparèixer. Dues ales i un bec amenaçants m’esguarden, dia i nit. Per recordar-me que no perdonen. Que no obliden. Que m’esperen. Que el moment menys pensat, quan no m’ho esperi, sobrevolaran sobre mi per emportar-se’m molt lluny. Per cobrar el que és seu. Per fer-me desaparèixer del món dels vius.