Èpicament memorable.

Sí senyor! Setmana gran tancada amb dues grans victòries. Una incontestable contra l’Inter i una altre plena d’èpica, entrega i lluita, la d’avui. M’agrada guanyar així, i més al Madrid, però coi com es pateix! M’he mossegat les ungles, els dits, les mans, els braços, les cames i els peus. Fins i tot he mossegat al senyor que tenia al costat. Però ho ha entès, tots som del Barça i les penes, les alegries i els patiments són compartits. I es que per lluir (títols) s’ha de patir. I avui això ho hem fet de sobres!

Si ens ho mirem fredament (impossible fer-ho dintre del bar a causa de la calor asfixiant que feia i l’ambient viciat de tabac i alcohol que hi havia), el Madrid ha estat un gran Madrid (potser dels millors que ha passat darrerament pel Camp Nou). De fet, ha tingut grans ocasions per marcar, però un enorme Valdés i un èpic Puyol ho han impedit en cinc o sis ocasions. També penso, per altra banda, que la primera part l’hem regalada. M’he passat els quaranta-cinc minuts buscant el davanter centre del Barça. Arribàvem fins la línia de fons, centràvem i no hi havia mai ningú per rematar. Però bé, tot es perdona, que voleu que us digui.

Aplaudiments a l’equip (a tots). Aplaudiments perquè malgrat jugar amb deu homes durant la darrera mitja hora (degut a l’expulsió de Sergio B.) no hem renunciat al nostre joc. Aplaudiments per les grandioses intervencions de Valdés. Aplaudiments per la categoria immensa de Piqué. Aplaudiments per la lluita d’Alves. Aplaudiments per un gran Abidal (probablement el millor des de que està al Barça). Aplaudiments per Xavi, per com la remena. Aplaudiments per Iniesta, pels seus regats. Aplaudiments per Sergio B., que creix a passos de gegant (sí, l’expulsió ha estat justa). Aplaudiments per Keita, que s’ha buidat i ha fet les faltes precises en els moments precisos. Aplaudiments per Messi (malgrat que ha fallat a les acaballes ben acaballes una ocasió claríssima que ha tret Casillas amb els peus) que ha fet alguna que altre dolenteria amb la pilota als peus. Aplaudiments per Ibrahimovic, per obrir la llauna. Aplaudiments per Henry, perquè també ha lluitat com el que més i avui sí que se’ls ha merescut. Aplaudiment pel profeta visionari que tenim a la banqueta, per com llegeix perfectament els partits, sobretot amb l’entrada d’Zlatan i el seu gol cinc minuts més tard. Aplaudiments per l’afició que avui ha tornar a respondre. I aplaudiments, i aquesta vegada em poso dempeus, per l’èpica de Puyol impedint remats de maneres inversemblants. Tenim Puyol per estona!

I, per si algú ho dubtava, de nou líders, i la pressió per Cristianín i companyia. I no us deixeu enganyar per la premsa merengue. Sí, un gran Madrid, però el Madrid dels tres-cents milions no va ser capaç de marcar-li un gol al Barça jugant amb un home més. Visca el Barça! Que cony, avui hem vist un partidàs!

Ah!! I el dia que el Barça complia 110. Què més es pot demanar?

El cas del misteriós home del sofà.

Hi ha un home estirat al sofà amb una de les cames mig penjant i gairebé tocant al terra. Mira la televisió, concretament el “Sé lo que hicísteis” de La Sexta. Pensa que aquest programa no està gens malament. Li agrada i esbossa algun somriure de tant en tant. Però està nerviós. Se’l veu inquiet perquè no para de mirar el rellotge. Gràcies al programa de la televisió, sap que el Pachuli (alies l’home que portava els pantalons a l’alçada de les aixelles) i el seu xofer s’han enfrontat durament per la televisió. La pela és la pela (i pensa “a mi me la tota aquesta fauna”)! O millor, l’euro és l’euro! Mou el cap mig per renegar d’aquesta gentussa mig perquè segueix inquiet. S’incorpora. Engega l’ordinador però no apaga el televisor. Després d’esperar cinc minuts a que el portàtil estigui operatiu, obre el processador de textos de Microsoft i comença a escriure de manera impulsiva, sense pensar, movent els dits de manera àgil per sobre del teclat. De tant en tant li ve una cançó al cap que des d’ahir no ha pogut parar de taral·lejar i cantar quan està sol.

Després de llegir aquest text, les preguntes que heu de respondre són les següents (no feu trampes i no mireu les respostes, sisplau!).
1) Qui és aquest misteriós home del sofà?

2) Quina és la seva missió d’avui per la tarda que el porta a estar tant nerviós?

3) Quina cançó no para de taral·lejar?

4) Quin serà l’IPC final d’aquest any?


Les respostes, més endavant...

...

...

...

...

...

...

...

...

1) El misteriós home del sofà és el que signa aquest article, o sigui, servidor!

2) Ahir va rebre la trucada dels del gas per si estaria a casa de 15h a 16h que passarien a fer la revisió de la instal·lació. Va dir que sí, però que fossin puntuals. Són dos quarts de sis i encara no han passat. Ni creu que passin...

3) Evidentment, “Com el far west no hi ha res” de La Trinca.

4) Ni idea. Pregunteu-li a la ministra d’economia espanyola.

NOTA: La foto és per anar escalfant motors i perquè no tingueu temptacions de mirar les respostes.

Per la dignitat catalana!

Gran iniciativa! D’aplaudiment i ovació general! Un deu! Per treure’s el barret! Els dotze principals diaris catalans s’han unit per fer una editorial conjunta publicada avui en defensa de l’Estatut i per la dignitat catalana. Bé, deixeu-m’ho posar en majúscules: LA DIGNITAT CATALANA. Que d’això en tenim molta, malgrat que dia rere dia ens la vulguin prendre i trepitjar des de terres veïnes. M’ha sorprès, què voleu que us digui. És un fet inèdit que si ens ho arriben a plantejar setmanes enrere diem que si ens estan prenent el pèl. Subscric tot el que diu aquesta editorial, evidentment. Crec que ho convertiré en la meva particular pregària abans d’anar a dormir. Tot un encert inesperat per la immensa majoria. Potser alguna cosa està canviant...

I ara vindran, no us en quedi cap dubte. I ara ens criticaran. I ara ens diran el nom del porc. I ara ens insultaran. I ara deixaran anar als quatre vents coses que no ens agradarà sentir. Però bé, que diguin, que parlin, que insultin. Són folls! Deixem-los que s’expressin, cosa que ells no ens deixen fer. Estiguem preparats per defensar-nos i per rebutjar l’enemic que vindrà amb ganes de veure sang. Així són, d’aquesta mena de gent. Però nosaltres, a la nostra!

I es que tinc un somni. Sabeu què m’agradaria? Què m’he imaginat? Doncs que avui, abans d’anar a dormir o a una hora acordada, tots i cadascun dels catalans que hi estem d’acord sortíssim al balcó i comencéssim a aplaudir aquesta gran iniciativa durant un temps determinat. Us ho imagineu? Se’m posa la pell de gallina.

Us deixo amb una cançó que he trobat avui al bagul dels records...

Barcelona ja té la cirereta del pastís.

“¡Para la cinta!”, que deia el Butanito. De vegades l’actualitat més rabiosa fa que haguem d’aturar el que estem fent i posar els cinc sentits en el que estem llegint o sentit. Això és el que em va passar a mi quan vaig sentir per la radio aquesta notícia que heu pogut llegir amb anterioritat. Sí senyor! Art, cultura, esnobisme, fusió, modernitat i “coses diferents” reunides sota un mateix sostre. Qui no ha somiat més d’una vegada que un local pogués acollir setmanalment una actuació de la/el Mairena en persona? Si us soc franc, jo encara no ho he somiat, però per si de cas algun dia ho faig, ja sabré on anar.

La Banyera està en negociacions amb els representats d’aquesta curiosa actriu (és correcte anomenar-la/lo així?) catalana per patrocinar les actuacions del dissabte per la nit. El muntatge serà quelcom semblant a la Mairena sortint d’una banyera plena d’aigua (ella la vol calenta, però jo dic que ha de ser freda per fer honor al nom del bloc) amb un bikini (de pernil i formatge, no us feu il·lusions que llavors és més car) i dient una frase similar a aquesta:


Barcelona quedarà doncs encabida des d’aquest dissabte dintre de les ciutats més glamouroses que es fan i es desfan. Per què això és bo per la ciutat: vindrà gent de fora (d’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet i, possiblement, de Sant Carles de la Ràpita), el panorama cultural del Grec s’ampliarà amb noves propostes i fins i tot, Barcelona podrà optar a organitzar de nou el Fòrum de les cultures (diferents, evidentment). De totes totes és una opció en la que tots sortirem afavorits.

Ah! S’accepten currículums. L’Alex i servidor ja l’hem enviat. Potser fem un duet còmic com el que formaven Tip i Coll, Martes y trece o los Morancos. O un mix dels tres alhora.

Pels més agosarats, us deixo aquest regal:

Torna el millor Barça!

El millor partit de la temporada, sens dubte! Han guanyat. Què dic han guanyat! Han escombrat! Què dic han escombrat! Han anorreat al rival! Què dic... bé, és igual, tant se val, poseu el qualificatiu que vulgueu per descriure com el Barça ha passat per sobre de l’Inter o com només ha existit un equip sobre el terreny de joc. Qui us expliqui altres coses, no va veure ahir el partit. No l’escolteu que no us farà cap bé. Us omplirà el cap de pardals.

Vagi per davant que les meves sensacions abans del partit no eren bones. Els que aneu llegint els meus post ja ho sabeu. No era gens optimista amb el joc de l’equip. Així que abans de que comencés l’enfrontament, ja m’havia encomanat a la Moreneta, a la Verge de la Mercè, a la Mare de Déu de Lourdes, a Sant Jordi i a Guifré el Pelós mentre anava prenent xupitos d’aromes de Montserrat. Però si alguna vegada vaig ser feble. Si alguna vegada vaig allotjar alguna mena de dubta dintre meu. Si alguna vegada vaig pecar i vaig pensar en fer-me ateu, encara que fos per una dècima de segon (que ho dubto), a partir d’avui torno (no, què dic, re-torno) a creure amb el Profeta Pep, amb les seves idees, amb l’equip i amb el barcelonisme en general. Jugant d’aquesta manera, ho tornarem a guanyar tot. I el més important, sense Messi, sense Ibrahimovic, sense Touré, però amb Pedrooooo, Piquembauer (autors dels gols) i companyia. Un equip que ahir va jugar com un equip, on ningú va ser més que el seu company. Una màquina perfecte pensada per destruir el rival. Onze homes programats només per guanyar.

Ara ja respiro més tranquil. Durant aquestes setmanes em vaig autodiagnosticar el típic canguelis culé, però crec que ja estic el tot recuperat. Puc deixar d’automedicar-me i de mirar cada dia la fotografia que tinc penjada a la feina on surt en Carles Puyol aixecant l’orelluda amb tot l’equip al seu voltant. Perquè ja tornem a ser primers de grup. Perquè tots el resultats d’ahir ens van afavorir i perquè, segons com, amb un empat a Kiev en tenim més que suficient per ser primers de grup. Ara ja veig que les patinades contra aquell equip rus el nom del qual no vull recordar-me van ser això, només patinades. Per acabar, només dir que visca el Barça i visca Catalunya! Ja torna a ser aquí l’armada invencible!

LA PREGUNTA.
És necessari que Figo torni a trepitjar el Camp Nou? Tant em fa que sigui com a jugador, com a directiu, com a visitant del museu o com a venedor de crispetes. Sisplau, aquest jugador hauria d’estar declarat persona non grata! Que vagi a Madrid que són molt hospitalaris.

Festa d'aniversari.

Una proposta de Relats conjunts. Felicitats pels seus TRES anys de vida!!!

La nena va mirar i va remirar el dibuix. Passejava els ulls amunt i avall, amb ansia. Representava una festa, d’aquelles on es podien veure personatges de diferents tipus. Això sí, tots amb diners. Des de que havia passat pàgina, que com un boig intentava trobar-lo. Allà hi eren el capità, el mafiós, la hippie, les fashion, el fatxenda musculós, la parelleta de moda, ... I no parava d’arribar i arribar gent en aquella mena de jardí amb una piscina al bell mig. Això sí, tots ben prims i escanyolits, com ell. Però en canvi, no el trobava. No hi havia manera. Havia repassat un per un tots els personatges i racons d’aquell dibuix, l’últim del llibre. I al seu cap no parava de repetir-se la mateixa pregunta: “On és Wally?”.

Més del mateix.

Definitivament, això no rutlla. L’equip va tornar a empatar a fora de casa i va tornar a deixar-se tornar a fer un gol (una altra errada defensiva) quan anava per davant al marcador. Ja ens costa marcar gols a la porteria contraria perquè a sobre anem regalant-los a la nostra pròpia. No sé, veig aquest Barça i no el conec. El partit d’ahir em va recordar aquells equips de temporades passades on el Barça no estava fi i on jugar a fora de casa es convertia en un calvari i costava Déu i ajuda guanyar. Ja fa molt temps que dic que aquest Barça no acaba de funcionar. Per què? Doncs perquè:
- És un vull i no puc.
- El bon joc no es veu per enlloc. Només, de tant en tant, alguna espurna que dura dos o tres jugades d’atac.
- Gairebé no provoquem ocasions de gol.
- Els veig desmoralitzats i capcots.
- Messi encara no marca les diferències.
- Iniesta tampoc acaba d’estar fi.
- La defensa no té aquella seguretat ni aquella solidesa defensiva de la temporada passada.
- Desconnexions quan marquem el gol que acaben costant-nos gols dels contraris i tiren pel terra tot el treball fet.

I a més a més, per postres: la grip A s’ha carregat a tres jugadors del Barça, Messi va tornar lesionat de San Mamés i la setmana gran que comencem on Inter i Madrid visiten el Camp Nou l’afrontem sense garanties i sense jugadors (conseqüència del planter curt que ja fa temps que es ve dient). Per posar-se a tremolar! Això sí, qui millor per tirar això endavant que en Pep? Tot el suport per ells, perquè si se’n surt, tornarà a demostrar que és el millor dels millors. Sort, perquè la necessitaràs!

Cas pràctic de fotuda de pota.

La Banyera us proposa un exercici pràctic per saber desenvolupar-vos en casos extrems. A continuació us detallo dos exemples en dues situacions diferents verídiques, viscudes i protagonitzades pel que escriu i publica (frase substitutiva del que vesteix i calça). Una d’elles és incorrecte i queda lleig dir-ho, malgrat que a un servidor se li hagi escapat. Es tracta de que l’endevineu.

EXEMPLE A.
Fa un parells d’anys, un amic meu es va comprar un cotxe esportiu. Servidor, després de veure el motor (que dius, per què serveix si ara tots venen tapats i cas que vinguessin destapats no sé diferenciar la bugia del delco ni del ventilador de l’aire) i donar les puntades de peu corresponents a una de les rodes (típic i una autèntica gilipollada), vam tenir aquesta conversació:
AMIC: Què t’agrada?
SERVIDOR: Sí, sí, molt!
AMIC: Ara a gaudir-lo!
SERVIDOR: I que duri!

EXEMPLE B.
Fa un parell de dies uns amics meus van tenir un preciós i meravellós nen. Guapo com el pare i la mare! Fora de l’habitació estàvem xerrant i parlant de la criatura amb el progenitor.
SERVIDOR: Bé, moltes felicitats! Ja sabreu ser pares?
AMIC: Home, se suposa, no? Ara el que toca és gaudir-lo!
SERVIDOR: I que duri!

Una vegada exposats els dos exemples (exemple A i exemple B), sou vosaltres, lectors, qui heu d’escollir quina és l’opció incorrecte i on mai heu d’incórrer en el mateix error que jo. I es que les fotudes de pota incorrectes, passa-les.

P.D.: No ho vaig dir amb el sentit figurat! El pare ja em va saber entendre! Ens coneixem de fa mooolt temps.

Cobrem o no cobrem comissions?

Estimats senyors de La Caixa-Parlem?

Sí, sí, parlem! Fa uns mesos vaig emportar-me una desagradable sorpresa quan al meu compte corrent em van carregar certa comissió per enviar-me la correspondència a casa. Ja se sap, papers de la hipoteca, rebuts diversos, entre d’altres. Un cost no assumible en temps de crisis, però en canvi un dret heretat del client des de fa molts anys. La comissió en qüestió era de cèntims, ridícula, no arribava a un euro. Però és clar, això multiplicat per dotze mesos i pels mils de milions de clients que tenen repartits pel món sencer, doncs fa un bon grapat de diners. I què volen que els digui, que perquè s’ho embutxaquin vostès, m’ho embutxaco jo. Tot això, apel·lant a la seva cara més ecologista. El medi ambient és important, la tala d’arbres... En definitiva, res amb el que jo no hi estigui d’acord, m’hi senti identificat i hi combregui. Més que res, la meva queixa deriva de que, cas que hi hagi hagut un canvi de política en aquest sentit, el més sensat i ètic és avisar al client abans de procedir a aplicar la mesura donant-li d’aquesta manera l’oportunitat de decidir si vol o no que li cobrin comissió per aquest servei.

De nou sorpresa la meva, l’altre dia (si és que són com una capsa de sorpreses, millor que els ous Kinder!), quan rebo una carta amb logotip de La Caixa-Parlem? a la meva bústia. Ja vaig pensar malament i em vaig fer el muntatge de que l’endemà hauria de tornar a trucar a l’oficina perquè em trairessin la comissió. Doncs no, la sorpresa (de nou aquesta paraula, com m’agrada) va ser que era... propaganda! Sí, sí! Un magnífic tríptic on a part de lloar-me les excel·lències de la seva compte nòmina (no ho dubto, comissions de manteniment, d’enviament de propaganda, de transferències, de targeta de crèdit i de dèbit i una infinitat de coses més) em prometien un rellotge model National Geographic de regal. Només dir-los que no passaré a buscar-lo, perquè la nòmina ja la vaig tenir fa temps domiciliada i la vaig treure cansat de veure que no em donaven res i que d’altres llocs m’oferien condicions millors.

Només acabar aquesta carta felicitant-los, perquè vaig llegir l’altre dia que els beneficis de gener a setembre que han obtingut han estat de 1.571 milions d’euros, un 44% menys que el mateix període de l’any passat. Menys, però en temps de crisis no està gens malament, no? I d’aquesta part de beneficis, quina part fa referència a comissions inútils que els cobren als clients, no contents d’utilitzar els seus diners per invertir-los i treure’n encara més rèdit?

Bé, no els molesto més. Només recordar-los que el rellotge el poden destinar a un altre, que jo tinc un Swatch que va la mar de bé i a més a més és submergible!

Sempre seu,
Jordi Casanovas.

DEA: Desfibril·lador Extern Automàtic.

Fa uns dies vaig fer un curs de DEA o el que és el mateix: Desfibril·lador Extern Automàtic. Ràpidament el professor ens va dir, però, que el nostre era semiautomàtic. Que dius, per què no li diem doncs DES i no DEA? No ho sé, no en tinc ni la més remota idea. Potser sona més tècnic de l’altra manera. Per mi, no serà...

Doncs bé, en aquest curs ens van explicar cóm utilitzar aquest desfibril·lador cas que algú a l’empresa pateixi (Déu no ho vulgui!) una aturada cardio-respiratòria (Déu no ho vulgui!). Quin yuyu! No m’agradaria pas trobar-m’hi mai amb un cas d’aquests. En el d’haver d’auxiliar a l’aturat (entenguis per aturat aquella persona que pateix una aturada cardio-respiratòria, però és per no ser tant redundant), és clar. Bé i en l’altre, a poder ser, tampoc.

Doncs m’han passat un test per valorar el curs. Dit text, i les meves respostes, fan així:

Durada.
Dues hores, per sort, perquè sent tant aprensiu com sóc m’hagués pogut quedar allà i haguessin pogut fer pràctiques amb mi (sense ser ni prestar-me voluntari).

Resum temari i continguts.
Bàsicament, com utilitzar un desfibril·lador cas que algun company a l’empresa (Déu no ho vulgui) tingui una aturada cardio-respiratòria (Déu no ho vulgui!).

Material entregat.
Cap. Davant la proposta de sorteig de material (concretament un desfibril·lador) que vaig fer, vaig obtenir la negativa per part del professor. Home, això no es fa! A totes les xerrades que vas sempre acabes arreplegant alguna cosa, encara que sigui un petit obsequi.

Valoració general del curs (1...10).
Bona, un 9, malgrat que no vam fer pràctiques reals in situ. I això perd molt!

Valoració del professor (1...10).
10, malgrat que no l’he vist en plena acció.

Valoració instal·lacions i recursos de suport (1...10).
Un 9. El monigot, composat per cap i tronc, semblava de bona qualitat. Les instal·lacions, bones. La cadira, una mica incòmoda. Feia molt fred a la sala.

Valoració durada: (Ajustada / Massa curta / Massa llarga).
Ajustada. Dues hores per veure i escoltar com batega un cor, què és una fibril·lació, com reanimar a una company estès al terra, com fer un massatge cardio-pulmonar, ... està prou bé.

Valoració utilitat del curs en el treball habitual (1...10).
Home! Ara mateix sóc incapaç de saber quina utilitat li podré donar en el treball habitual i cas que li doni si ho faré bé o no. Jo li posaria un 9, però ara que no em vingui a buscar a mi...

Comenta quines aplicacions pràctiques o impacte en la teva activitat tindran els coneixements / habilitats / tècniques que has adquirit.
Aplicacions pràctiques? Són obvies, no?
Cas que hagi de dur a terme el que he après (Déu no ho vulgui!), l’impacte serà màxim. En quedaré molt, d’impactat!

Observacions.
Molt bé, estava a primera fila. Ho vaig observar tot de meravella.

PREGS QUE ELS HE FET ALS COMPANYS DE FEINA NOMÉS ARRIBAR DEL CURS.
Sisplau, si us heu d’aturar cardio-repiratòriament, feu-ho quan jo no hi sigui o quan jo no miri.

Cas que us passi alguna cosa (Déu no ho vulgui!), que sapigueu que al DEA aquest li’n diré allò i, per tant, us diré: “Aneu a buscar allò” (però cridant i amb cara de nervis).

Informes inútils.

La Banyera, sempre al costat de la notícia, sempre investigant, sempre trobant i remenant arreu on li deixen i on no li deixen, sempre posant el nas i l’ull allà on no toca, sempre mirant d’esprémer al màxim la informació, sempre tirant de fonts pròpies de les que no revelarem el nom , sempre al peu del canó (que no és el mateix que el canó al peu), ha pogut accedir al conjunt d’informes polèmics i de dubtosa utilitat dels que s’acusa a l’Ajuntament de Barcelona d’haver encarregat. A continuació, exposem alguns d’ells:
- Quants barcelonins porten a l’estiu xancles amb mitjons?
- Comparativa del preu de les olives farcides marca Carrefour entre els supermercats Bon preu i Eroski.
- Quantes vegades al dia el semàfor d’Aragó amb Gran Via es posa en vermell.
- Quantitat de veces que mengen els coloms a la Plaça Catalunya (expressat en mil·ligrams) i quanta d’aquesta quantitat està facilitada per gent estrangera i quanta per gent nacional.
- Sagrada Família: era sagrada i eren família?
- On va a parar el sobrant del forat dels dònuts (siguin de pastisseria o siguin de marca) que es venen a Barcelona?
- Alçada de l’estàtua de Colon vista des de totes les perspectives i angles possibles.

Seguirem investigant. I recordeu... Visca Barcelona!

L’enèsima del circ blanc.

Últimament m’ho passo molt bé. Llegeixes la premsa digital madrilenya i madridista i és un no parar de notícies tronxants. Primer el brujo Pepe i el seu budú al Cristiano Ronaldo amb la posterior lesió. Després el 4-0 a Alcorcón. Més tard, la incapacitat de remuntar l’eliminatòria. Ara bé, qui s’emporta la palma en aquesta mena de show de Benny Hill en versió blanca és Guti. Aquest noi és una mina. Quan he llegit això, he fet els possibles per aguantar-me el riure (per respecte), però no he pogut.

I es que mira que els ho posen fàcil als del Crackòvia!

El dia en que el Barça fa el que hauria d’haver fet el Madrid i el Madrid el que hauria d’haver fet el Barça.

Ahir, començava a veure el partit del Barça amb un somriure sorneguer als llavis, després d’haver vist titulars com aquests a les portades digitals dels diaris de la gran capital.

De nou, ridícul espantós (un altre) de l’armada invencible blanca, del planter dels tres-cents milions d’euros, de l’equip del vamos-a-ganarlo-todo. En fi, del projecte 2.0 del totpoderós Flo, que ahir ja havia confessat en una entrevista a Cuatro que no seria un fracàs no guanyar cap títol. I té raó, no seria un fracàs, seria una presa de pèl i una hecatombe monumental.

Però bé, ara que ja m’he recreat una miqueta en el mal aliè (és que n’hi ha per això i per molt més) dir que ahir els papers van estar canviats entre el Barça i el Madrid. L’un va fer el que hauria d’haver fet l’altre i l’altre el que hauria d’haver fet l’un. I és que el final, em va saber greu que la Cultural marxés del Camp Nou amb una maneta. Què voleu que us digui, jo també albergo una petita part de compassió. Crec que l’u a zero l’haguéssim signat tots els culés i aquí pau i després glòria. Vist el que hem vist, però, ja m’està bé. No hagués canviat l’u a zero del Barça pel cinc a zero del Madrid, ja que hagués certificat la classificació galàctica. I al Madrid, ni aigua. Caca. No es toca! Són l’enemic!

Ara només resta esperar plàcidament el sorteig de vuitens de final asseguts al sofà i amb la satisfacció del deure complert (que deia el Butanito). Uns riuen, els altres ploren. Uns encara aspiren a tot, els altres no. Uns tenen cantera, els altres no tenen ni diners a la caixa. Uns encara són els millors del món, els altres encara no són ni els millors en res. Bé, sí, en fer ridículs.

Mals tràngols.

La vida està plena de mals tràngols. I com a mals tràngols que són, costen de pair i et fan passar una mala estona. N’hi ha, però, que te’ls pots saltar sense cap remordiment, n’hi ha que te’ls pots mig estalviar, i n’hi ha d’aquells que els has d’afrontar com l’home fet i dret que se suposa que ets. I dels d’aquests tipus són dels que us vull parlar avui. Dels que no pots fer mans i mànigues per estalviar-te’ls, perquè venen com venen i tu ja estàs allà i no els pots regatejar. Diguem que te’ls trobes als morros. Pam!

Sé que és un tema delicat, dur, contundent, però del que s’ha de parlar sense embuts. Sento si fereixo la sensibilitat d’algun lector o lectora que llegeixi aquest post pensant que a la Banyera només es parla de coses agradables. Així que em disposo, tot seguit, a exposar-vos el fet en qüestió. Servidor, com qualsevol mortal, estava al lavabo alleugerant una necessitat biològica que tots els humans tenim: orinar. Els homes ho fan dempeus. Les dones assegudes. Hi ha homes, però, que em consta que ho fan asseguts. No em consta, però, que hi hagi dones que ho facin dempeus. Bé, no ens anem per les branques. El tema és que jo em trobava allà, dempeus, amb l’eina en qüestió agafada per on podia (no entrarem a valorar la mida i que cadascú interpreti el que vulgui) quan de sobte sento que algú em saluda per darrera jovialment. Em giro i reconec el meu cap. Però no el meu cap directe, sinó el cap del meu cap del que alhora també depenc jo indirectament. Aquell amb el que parles dos o tres vegades l’any, si s’escau i santes pasqües. Doncs bé, allà estàvem els dos, dempeus, intentant simular un bon rotllo increïble i amb les eines a les mans. Cadascú, evidentment, la seva. No vaig gosar fer aquella broma que sempre faig quan em trobo algú al que li tinc confiança (per exemple l’R o per exemple l’E) al lavabo, que és quan deixo anar aquell “em pots ajudar? És que el metge m’ha dit que no puc aixecar pes.”. No, ans al contrari. Hi ha persones a les que no se li poden fer aquest tipus de bromes, a risc que et puguin sortir per la tangent o se la puguin prendre malament.

Doncs bé, allà estàvem els dos dempeus, com he dit abans, amb la cosa entre les mans i intentant xerrar de quelcom animat. Vam tocar el tema del temps (ineludible en casos així) i el tema de l’activitat de grup que es fa cada any. A mi, com comprendreu, el tema que tenia entre mans requeria de tota la meva atenció i, per tant, em costava un mica estar per la feina en qüestió i per donar conversa, en qüestió també. Com que no em venien molts temes dels que parlar... És com quan puges amb algú a l’ascensor, que has de treure temes per desfer la tensió, però amb l’ agreujant de que a més a més has de pixar. Va ser un minut llarg, d’aquells que costen de passar i d’empassar. Hi havia tensió. Es respirava... bé, millor no us explico què es respirava allà dintre perquè crec que moments abans d’entrar jo, algú havia deixat un regal d’aquells que són de franc i que et peguen una bufetada considerable quan obres la porta.

Finalment però, els pocs més de dos minuts que vam estar allà plegats (inclou rentada de mans) van passar i ens vam acomiadar com a bons amics. La prova havia estat superada. En definitiva, però, no va deixar de ser un mal tràngol.

I love Pedroooo!

O enjoy Pedroooo. Com volgueu. La Pedrooooomania arriba al Camp Nou i inunda cada racó i cada seient (lliure o no lliure) de l’estadi. Ahir Barcelona, Catalunya sencera va cridar i va vibrar amb els gols del tinerfeny (perquè amb el seu joc, tot sigui dit, no vam vibrar gaire). De totes maneres, quin jugador més rendible (que no rentable. El català correcte, passa’l). Sempre que surt (o gairebé sempre) marca. Llavors, la pregunta és: per què no juga més? No ho entenc. Ara mateix està en ratxa i s’hauria d’aprofitar. Profeta Pep, tu que llegeixes aquest humil bloc, fes-me cas i fes-lo jugar més.

Centrant-nos ja en el partit, alineació estranya/rara/no-entenc-res (Xavi, Messi, Iniesta i Alves a la banqueta), espessor general de l’equip i vent, molt vent. Avesats com estàvem a que el gol arribés (o no) tard, el nostre Pedroooo ha marcat d’hora. Sorpresa!! Ha estat llavors quan m’he gira’t cap a la concurrència i he llançat la frase: “He tingut un somni!” (o I have a dream, en versió americana). Veia el hat trick d’en Pedrooo, allà, a tocar, davant meu. El veia fent el símbol del tres amb els dits. El veia sortint del camp amb la pilota. El veia... El veia! I ves per on, que després del gerro d’aigua freda de l’empat mallorquí, en tres minuts el Barça ha marcat dos gols per tancar la primera part amb un 3 – 1:
- Minut 40, Pedrooooo, després del mambo, és a dir, tres xuts trets pel porter a boca de canó i finalment la rematada final de l’ídol de masses. 1, 2, 3... maaaaambo!
- Minut 43, gol d’Henry de cap després d’estirar-se de forma no molt normal. Comentari d’un parroquià del bar: “Como se ha tirao el abuelo!”.

Però el somni, s’ha esvaït als cinc minuts de la segona part quan Messi ha entrat per Pedroooo. Pep, això no es fa! Jo tenia un somni. Jo tenia una visió. Jo havia llançat als quatre vents una profecia. Jo, com molts, ja tenim Pedrooooodependència. Jo volia veure el hat trick. Però no ha pogut ser... T’ho perdono, perquè ets tu. El mestre. El guia. El gurú.

I el partit no ha tingut més història... bé sí! ENS HAN XIULAT UN PENAL A FAVOR! Després de nou jornades de Lliga, sent com som l’equip que trepitgem més l’àrea contrària i que tenim més ocasions, el primer penal arriba ara. Però bé, tampoc direm que abans n’ha deixat de xiular un per mans dintre de l’àrea. Això sí, no patiu que el penal que ens han xiulat és d’aquells penals com una casa de pagès. És a dir, INDISCUTIBLE!

LA TRADUCCIÓ.
No sé si heu vist el partit per Gol Televisió. La comentarista que tenen al camp, quan tot el públic cantava aquella cançoneta mundialment coneguda per tothom d’ “olelé olalà, ser del Barça és, el millor que hi ha!”, ha dit quelcom semblant a que el públic començava a cantar i l’ha traduïda com a “Olelé olalá, este Barça es, es un campeón!”. Amb traduccions així, qui necessita traductors?

Milenim (i III).

Acabada! La trilogia, vull dir. Bé, bé, m’ha agradat molt! He passat unes molt bones estones davant dels tres llibres i paga la pena llegir-los. Bona trama (sí, de vegades coses una mica irreals, us ho accepto, però estem parlant de novel·la i de ficció, no?), acció a dojo, bons molt bons i dolents molt dolents, en Michael Blomquist anant al llit amb tota dona que es mou i apareix al llibre, la Salander hackejant els ordinador de mig món (em sembla que m’ha punxat el meu de casa i tot), ... I ara que he acabat de llegir-los, crec que els trobaré a faltar! Sempre quedaran les pel·lícules, però, que segurament, com gairebé sempre sol passar, no arriben ni a la sola de la sabata al llibre. Però bé, ens arriscarem. Tot sigui per la coca-cola i el pot gegant de crispetes!

Però m’ha quedat un dubte: algú sap el per què del títol del tercer llibre? Perquè ni és reina, ni té palau, ni hi ha corrent d’aire... El títol dels altres dos quadrava, però aquest m’ha deixat amb aquesta petita qüestió existencial.

Marcador glaçat.

El marcador, glaçat: zero a zero inicial. Servidor, glaçat (malgrat que per solidaritat m’havia posat la bufanda, la gorra de llana, els guants i les botes d’anar per la neu). Els meus ànims, glaçats, perquè això, companys i sentint-ho molt, no va bé. Ho sento! No puc fer-hi res, però el meu culé pessimista surt de dintre i em fa dir aquestes coses. Sembla, tot plegat, d’acudit. A mi em diuen que el Barça no serà capaç de guanyar en dos partits a un equip que es diu Rubin Kazán (el nom ja és graciós de mena), que té un entrenador que els partits els veu amb un rosari entre les mans, que el seu jugador estrella es diu Chori i que té un porter que podria fer d’espia rus d’aquells que porten gavardina amb el coll alçat i les mans a la butxaca en qualsevol pel·lícula del James Bond, i li dic que molt bo l’acudit, però que anem per feina que això s’ha de guanyar. I precisament ha estat el que no ha fet el Barça: guanyar. I la cosa, mica en mica es va complicant. Ara ja només hem de guanyar els dos partits que ens queden... Fantàstic! I vagi per davant que el Barça és capaç de fer-ho. Faltaria més! Som els actuals campions d’Europa i tricampions de tot.

La història del partit ha estat la següent: un rondo constant al mig del camp (aquesta part la vam guanyar, la del rondo) per part del Barça, i els contraris no ens la prenien ni volent. És més, no volien prendre’ns-la Ja els estava bé, perquè l’empat ja els hi estava bé, també. I així, amb una mena de futbol de les cavernes encara han tingut dues oportunitats claríssimes per marcar (gran Valdés avui també). El Barça, n’ha tingut cinc, però la punteria estava desviada. Així que, resultat inicial i fi de la història. O de la telenovel·la, millor dit. Perquè la cosa està més enredada que qualsevol serial d’aquest que fan al migdia.

Resumint i per acabar. El Profeta Pep diu:

És a dir, que ja ens podem arremangar i anar per feina o això s’acaba aquí. Servidor, no ho veu gens clar...

EN POSITIU.
Zlatan, que, incansable, va intentar crear perill i participar.

Doncs que no vam perdre, perquè també hagués pogut passar.

EN NEGATIU.
Messi, que les va veure quadrades.

La falta de punteria. En un partit d’aquestes característiques on les ocasions es compten amb els dits d’una mà, s’ha d’estar més fi. Molt més fi.

L’Avui roba una exclusiva de la Banyera.

Ja ho va destapar la Banyera el dilluns passat. Bé, diguem-li destapar, diguem-li aproximar-s’hi, diguem-li fregar, diguem-li parlar del tema de resquitllada… Les castanyeres, estan catalogades ja com una espècie en extinció. S’acaben, com tot. S’extingeixen. Avui, al diari Avui venia publicada aquesta notícia que una lectora fidel d’aquest bloc m’ha facilitat. Gràcies Gemma, ja fas bé ja, com m’has comentat, de llegir abans la Banyera i després els diaris d’informació general. I és que la Banyera, estimadíssims lectors, sempre va per davant de la noticia (sigui de casualitat o sigui... de casualitat) i s’està consolidant com un bloc de referència (bé, o ja m’agradaria a mi).

Però endinsem-nos en el tema (sense cremar-nos, és clar – aquesta petita broma és meva, com haureu deduït –). Un dels punts destacats d’aquesta desaparició gradual és la calor, com el dilluns apuntàvem en exclusiva total i absoluta. Bé, fins aquí l’endinsament / aprofundiment en el tema.

Ah! I no us ho perdeu, com a punt anecdòtic, que l’article esmenta que han de pagar una taxa de 66,19 euros per connectar la caseta on fan les castanyes a l’enllumenat públic.

AGRAÏMENTS.
A la Gemma, sense la col·laboració de la qual aquest article no hagués estat possible. Cert és, també, que si aquest post no s’hagués publicat, no hagués passat absolutament res. De fet, segur que després de llegir això sentiu una indiferència absoluta tant pel que fa al tema, com al bloc, com a l’autor.

NOTA: quants els agraïments són gairebé tant llargs com la notícia, malament rai...

Comunicat oficial de la Banyera respecte a la castanyada d’enguany.

(escric aquest comunicat assegut al sofà sense samarreta, en banyador, xancletes, crema protectora a l’esquena i ulleres de sol)

Calorada! Això és el que hem celebrat tots plegats. Una calorada, no una castanyada! Algú té referències d’una castanyada amb tanta calor? Recordo que l’any passat va anar d’una setmana que ens passés el que ha passat aquest any. El fred va arribar, per sort, in extremis. I és que anem de mal en pitjor. Si això segueix així, estic per passar-me al Halloween, a risc de que algú em titlli d’impopular, americanitzat, yankee o quelcom semblant. Ho aguantaré estoicament. Em nego l’any vinent a menjar les castanyes i els moniatos amb la gota de suor regalimant-me pel front. Ho he passat francament malament. Obrir aquell moniato per la meitat i veure com fumeja, i fumeja, i fumeja, i fumeja, i no para de fumejar i és impossible en un període de dos hores tastar-ne un tros i ni tant sols aproximar-se a menys de dos metres de distància del tubèrcul. Amb les castanyes, tres quarts del mateix. Impossible tocar-les fins passat un temps mooolt prudencial.

És per això que des de la Banyera l’any vinent, en presència i esperit volent celebrar la castanyada, i no tenint intenció de convertir-nos en trànsfugues i passar-nos a celebracions que ni ens van ni ens venen, fem un seguit de propostes per dur a terme dita data senyalada:

a) Canviar moniatos i castanyes per gelats, fruites o coses fresques.

b) Encendre els aires condicionats a tota màquina (despesa subvencionada per la Generalitat) per donar sensació de gelor i fred glacial... i seguir amb la tradició dels moniatos i castanyes.

c) Adaptar la data de la celebració al primer dia de fred oficial després de vacances d’estiu.

d) Obrir al públic les piscines municipals per celebrar en remull la festa popular.

Espero que hagueu passat una bona calorada, perdó, diada de Tots Sants... en remull a poder ser!

Afegit fatídic.

Vagi per endavant que el partit no el vaig veure. Ni tant sols vaig poder escoltar la primera part. Baixava d’Andorra de passar un bonic dissabte i ja se sap, fins que no t’aproximes a Barcelona, a les ones hertzianes els costa fer-se pas entre les muntanyes. Només vaig poder escoltar la segona part, amb una mica d’alts i baixos al començament. Em va portar enyorances, com quan era petit i escoltava els partits del Barça a la meva habitació i quan de partits del Barça per la televisió se’n veia algun de tant en tant. Ah!! Quan era petit tampoc no existia ni Internet i el youtube i ens havíem de conformar amb el resum del Gol a gol o el d’Estudio estadio (encara tinc aquella veu d’aquell home que feia els resums gravada a la memòria).

Però bé, al que anem. (posar veu de Carod per continuar llegint) Fins quan ha de durar la broma? (ja no cal posar veu de Carod per continuar llegint) Avui vinc disposat a dir NO. NO a Márquez. Sisplau, aquest suposat central de tanta qualitat no ha de seguir més a can Barça. Ho sento. Ja fa dos anys que és una ombra del que va ser. Potser encara té qualitat, no dic que no, però les seves anades dels partits, les seves baixades de concentració, les seves despistades fan que, de vegades, passi el que ahir va passar i que d’una pilota que tampoc no portava molt de perill, acabi convertint-se en l’últim minut de temps afegit en el gol de l’empat de l ‘equip rival. Altres vegades, aquestes errades han quedat tapades per Valdés o per algun company que estava atent i passava per allà. La d’ahir, va acabar amb un autogol de Piqué, que també ja és mala sort, però al Piquembauer no li podem recriminar res. Guardiola, si em llegeixes, que suposo que... umm.. no, foteu-lo fora! O bé, si el renoveu, només és per una conspiració interna dintre del Barça per fer veure que es queda i vendre’l al millor postor a final de temporada. A mi m’agrada el menjar mexicà, però Márquez ja m’està repetint una mica des de fa molt de temps.

El que no m’agrada gens és que aquest tipus de partits són els que s’han de guanyar per proclamar-te campió de Lliga. Són els que t’ajuden a arribar amb distancia suficient al final per no haver de patir tant. Són els que diferencien un molt bon equip d’un que no ho és tant. Podeu dir: però si el Barça anava guanyant i al final vam empatar per una errada tonta i per autèntica mala sort. Sí, però vam empatar. I són dos punts menys que hauríem d’haver sumat. No hi esteu d’acord?

Ah!! També n’hi ha prou de mals arbitratges! El suposat penal no l’he vist i, per tant, no en puc parlar. Però l’entrada a l’Ibrahimovic quan roba la pilota al mig del camp, és de llibre! Pot haver-hi alguna falta més clara i no xiulada en tota la història del futbol? Bé, sort que el famós Villarato està a favor nostre...

Per acabar tot aquest negativisme, em posaré dempeus i aplaudiré en Keita. Si segueix així, pichchi!! Porta més gols que el CR9! Som-hi Keita, estem amb tu!