dilluns, 9 de novembre de 2009

Mals tràngols.

La vida està plena de mals tràngols. I com a mals tràngols que són, costen de pair i et fan passar una mala estona. N’hi ha, però, que te’ls pots saltar sense cap remordiment, n’hi ha que te’ls pots mig estalviar, i n’hi ha d’aquells que els has d’afrontar com l’home fet i dret que se suposa que ets. I dels d’aquests tipus són dels que us vull parlar avui. Dels que no pots fer mans i mànigues per estalviar-te’ls, perquè venen com venen i tu ja estàs allà i no els pots regatejar. Diguem que te’ls trobes als morros. Pam!

Sé que és un tema delicat, dur, contundent, però del que s’ha de parlar sense embuts. Sento si fereixo la sensibilitat d’algun lector o lectora que llegeixi aquest post pensant que a la Banyera només es parla de coses agradables. Així que em disposo, tot seguit, a exposar-vos el fet en qüestió. Servidor, com qualsevol mortal, estava al lavabo alleugerant una necessitat biològica que tots els humans tenim: orinar. Els homes ho fan dempeus. Les dones assegudes. Hi ha homes, però, que em consta que ho fan asseguts. No em consta, però, que hi hagi dones que ho facin dempeus. Bé, no ens anem per les branques. El tema és que jo em trobava allà, dempeus, amb l’eina en qüestió agafada per on podia (no entrarem a valorar la mida i que cadascú interpreti el que vulgui) quan de sobte sento que algú em saluda per darrera jovialment. Em giro i reconec el meu cap. Però no el meu cap directe, sinó el cap del meu cap del que alhora també depenc jo indirectament. Aquell amb el que parles dos o tres vegades l’any, si s’escau i santes pasqües. Doncs bé, allà estàvem els dos, dempeus, intentant simular un bon rotllo increïble i amb les eines a les mans. Cadascú, evidentment, la seva. No vaig gosar fer aquella broma que sempre faig quan em trobo algú al que li tinc confiança (per exemple l’R o per exemple l’E) al lavabo, que és quan deixo anar aquell “em pots ajudar? És que el metge m’ha dit que no puc aixecar pes.”. No, ans al contrari. Hi ha persones a les que no se li poden fer aquest tipus de bromes, a risc que et puguin sortir per la tangent o se la puguin prendre malament.

Doncs bé, allà estàvem els dos dempeus, com he dit abans, amb la cosa entre les mans i intentant xerrar de quelcom animat. Vam tocar el tema del temps (ineludible en casos així) i el tema de l’activitat de grup que es fa cada any. A mi, com comprendreu, el tema que tenia entre mans requeria de tota la meva atenció i, per tant, em costava un mica estar per la feina en qüestió i per donar conversa, en qüestió també. Com que no em venien molts temes dels que parlar... És com quan puges amb algú a l’ascensor, que has de treure temes per desfer la tensió, però amb l’ agreujant de que a més a més has de pixar. Va ser un minut llarg, d’aquells que costen de passar i d’empassar. Hi havia tensió. Es respirava... bé, millor no us explico què es respirava allà dintre perquè crec que moments abans d’entrar jo, algú havia deixat un regal d’aquells que són de franc i que et peguen una bufetada considerable quan obres la porta.

Finalment però, els pocs més de dos minuts que vam estar allà plegats (inclou rentada de mans) van passar i ens vam acomiadar com a bons amics. La prova havia estat superada. En definitiva, però, no va deixar de ser un mal tràngol.

24 comentaris:

kweilan ha dit...

Déu de ser una situació violenta. Mai no he entès perquè els homes no poden fer el que expliques en privat.

Clidice ha dit...

quina angoixa! a mi em costaria una sessió de psicoanàlisi això! sort que no he de fer pipí dreta amb gent al voltant! :)

Assumpta ha dit...

Penso igual que les meves dues predecessores en els comentaris.
Com és que els homes no feu pipí (drets, asseguts o com vulgueu) però en privat?

XeXu ha dit...

És que no saps allò de que més val caure en gràcia que ser graciós? Però ser graciós hi ajuda, a caure en gràcia. Has de pensar una versió atenuada de la teva broma per casos com aquest. Si la persona impressiona molt, potser se't tallarà la pixera i tot. Però si és mínimament accessible, una mica de broma (típic mecanisme de defensa), pot mostrar una mica de confiança i que l'altre et tingui ben considerat. Però bromes de bon gust, és clar

Jo si em trobés el president de l'empresa encara me'n sortiria i li faria algun comentari graciós. Per sort, no em trobaré la número 2, que és dona, i aquesta si que em tallaria la pixera trobar-me-la, o agafaria un còlic nefrític o una inflamació d'uretra per obstrucció o...

XeXu ha dit...

... que se'm caurien els collons a terra, vaja...

Jordi ha dit...

Kweilan: hi ha opcions, però suposo que ens agrada el perill!

Clidice: hi tinc hora demà a la tarda... No ho he pogut superar... ;-)

Assumpta: mira, no ho sé, sincerament! La culpa és d'aquesta societat capitalista que ens envolta...

XeXu: jajaja mai se sap, mai se sap. I més amb els canvis d'operació que avui en dia ronden pel món! Potser algun dia la número 2 apareix pel teu lavabo...

sanset i utnoa ha dit...

No m'hi voldria trobar! Al damunt, jo sóc del grup d'homes dissortats que necessiten certa concentració per poder orinar als banys públics o comuns. Si a aquest fet, ja incomode, li sumem que es presenta el Cap (o el "capo de capi"), crec que la situació resultaria insostenible per la meva bufeta!

Et felicito per haver superat la prova.

*Sànset*

Toni ha dit...

ara entens la meva màxima concentració en la meva pixera!! quina mania teniu en tallar la pixera a la gent!! I això que tu no ets el meu cap!!

al WC hi hauria de pnejar un cartellet on digues:

Hi ha gent concentrada, es prega silenci!!

Jo sóc dels que pixo sentat!!

jajajajaaaaaaaa!!

Jordi ha dit...

Sànset: gràcies! Sí, sí, la concentració és un requisit primordial per afrontar aquest tipus d'empresa. T'entenc!

Toni: jajaja Toni, que jo recordi, aquell dia que n'erem dotze o tretze al lavabo, ningú va pixar... jajajajaaja Era impossible! A més, el David estava a sobre la tapa!

elur ha dit...

Veus? a vegades ser una dona és una sort!
Jo no podria pas pixar de cap de les maneres! quina mania a donar-vos conversa mentre esteu per una altra cosa... que sou homes!! poca memòria, coi!

Jordi ha dit...

jajaja Home, de vegades, alguna vegada, bé, comptades, he fet més d'una cosa a l'hora. Què cruels que sou les dones! Aix!!

Gemma ha dit...

ai, quina gràcia!!!
quan et va saludar per darrera jovialment, tu et vas girar amb la magnitud de l'eina a les mans, oi? com ho vas fer per no estucar-li les sabates?

Jordi ha dit...

Són molts anys d'experiència. Em passa igual que quan vaig amb el cubata a la mà i em pregunteu l'hora. No pico i giro el got per mirar el rellotge!!

D'altres, en canvi, sí que ho fan...

elur ha dit...

jajajajaja volia dir: 'bah és el tòpic'... però, és un tòpic realment? jajajajjaja

Jo, sóc inacapaç de parlar i pixar alhora. Sujuru!

Jordi ha dit...

Eeeee!! És un tòpic! Tu ho has dit! Jo sí que sóc capaç de pixar i parlar alhora. Per a mostra... aquest post! ;-)

rebaixes ha dit...

No aniria malament que a l'eixidiu hi hagués una aixeteta manual...
Abans, d'abans d'abans, les dones - jo ho he comprovat- feien aquestes necessitats, al camp, plantades. la falda era fins a tocar a terra i les c...... com pantalons, però amb un descosit que anava de davant a darrere i sols les calia eixarrancar, degut a l'altura d'on baixava el xorro, al terra per poc tou que fos es feia un botern o forat o clot considerable.
Clar, a la meva edat he vist molts canvis, no potser tots els que un voldria, però... canvi és canvi i si és a favor...
Gràcies per el coment a 365 contes. Anton.

Albert ha dit...

Una situació complicada, sí. A partir d'ara ves als lavabos de tassa, no fos cas que te'l tornessis a trobar, jeje.

Tens raó, aquestes converses de cordialitat són típiques d'ascensors i de lavabos.
Adéu!

Jordi ha dit...

Rebaixes: l'evolució no sempre és positiva, però crec que en aquest cas hem guanyat una mica, no?
De res, de res!

Albert: són converses que ningú no sap de què parlar! Són odioses! De cortesia pura i dura!

bajoqueta ha dit...

jajajajaja que fuerte que fuerte. És perquè se't talli tot :)

Jordi ha dit...

ostres, si em caiés al terra, m'espantaria mooolt!

Agnès S. ha dit...

m'ho he passat molt bé llegint, i la foto d'aquest lavabo, si que dona per converses eh?

Jordi ha dit...

Agnès, gràcies! D'això es tracta, de riure i de parlar! Però si pot ser fora del lavabo!

Cesc ha dit...

Va ser un mal tràngol però oi que ara rius?

Jordi ha dit...

i tant i tant! La sort és poder riure's d'aquests mal tràngols!