Quan l’Assumpta va proposar-me que llegís aquest llibre, a primera vista, el que em va xocar més va ser el títol. A qui no? Estrany, peculiar i llarg, molt llarg. Entre nosaltres: encara no sé si me l’he arribat a aprendre de memòria. Però bé, davant de la proposta de lectura i post posterior no m’hi vaig poder negar i vaig posar mans a l’obra.
Una vegada acabat us puc dir que el més sorprenent d’aquesta novel·la és la manera com està escrita: a base de cartes que s’envien entre els protagonistes. Curiós, no? No em direu que no és original. Encara no havia llegit cap llibre estructurat d’aquesta manera, i la veritat és que no m’ha desagradat.
La protagonista, Juliet Ashton, no troba argument per la seva propera novel·la. Gràcies a una carta que rep d’un habitat de l’illa de Guernsey entra en contacte amb membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi. Per tal de saber-ne més coses de tots ells (els hi ha agafat una gran estima), decideix anar a passar uns dies per conèixer-los i per saber-ne més coses.
Amb un llenguatge planer i a estones divertit, dir que no és dels millors llibres que he llegit, però que no m’ha desagradat pas, al contrari. Són d’aquests petits regals en forma escrita que m’agrada llegir de tant en tant. Diferents però agradables. Recomanable, en poques paraules.
Una vegada acabat us puc dir que el més sorprenent d’aquesta novel·la és la manera com està escrita: a base de cartes que s’envien entre els protagonistes. Curiós, no? No em direu que no és original. Encara no havia llegit cap llibre estructurat d’aquesta manera, i la veritat és que no m’ha desagradat.
La protagonista, Juliet Ashton, no troba argument per la seva propera novel·la. Gràcies a una carta que rep d’un habitat de l’illa de Guernsey entra en contacte amb membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi. Per tal de saber-ne més coses de tots ells (els hi ha agafat una gran estima), decideix anar a passar uns dies per conèixer-los i per saber-ne més coses.
Amb un llenguatge planer i a estones divertit, dir que no és dels millors llibres que he llegit, però que no m’ha desagradat pas, al contrari. Són d’aquests petits regals en forma escrita que m’agrada llegir de tant en tant. Diferents però agradables. Recomanable, en poques paraules.
14 comentaris:
Jo el vaig començar a llegir amb una certa prevenció, però confesso que després de fer-ho, em va agradar força.
Bona ressenya, JORDI!! :-))
El llibre és exactament el que tu dius: No pretén ser una obra literària de primera magnitud però sí que té "alguna cosa" que fa que "arribi"... Tu dius que és un "petit regal en forma escrita" i m'agrada molt aquesta frase :-)
No es un llibre dens ni complicat, no es recrea en escenes especialment crues de l'ocupació nazi, tot i que alguna si que s'explica i que hi són presents en el fons de tot el llibre i és, precisament per poder tirar endavant en una situació tan dura com aquella, que un grup de persones troben una vàlvula de sortida en una petita Societat Literària...
La societat no existeix en un principi, és una excusa inventada per sortir del pas: Una dona es aturada pels militars per anar pel carrer després del toc de queda i, com a excusa, diu que era amb uns amics, que llegeixen... després, es veuen "obligats" a crear-la de veritat i serà llavors, quan moltes d'aquelles persones trobaran en la lectura quelcom que els faci menys difícil tot el que estan vivint.
De la crítica de l'Assumpta al seu blog fa molt de temps, oi? no sabria dir quant, però em sona a molts, molts mesos. Pel que explicava I pel que expliques tu), va anar a petar a la llista de pendents... i allà continua. Ai.
Doncs me l'apunto!
A mi aquests llibre d'històries petites m'encantem i aquest em va agradar molt
Bona ressenya i un llibre excel.lent!
És interessant trobar llibres escrits en un format diferent a l'habitual. Només per això ja valia la pena llegir-lo!
No el coneixia....la veritat, si el temps ho permet li farem una ullada.
Sincerament, crec que la Catosfera, d'alguna manera, hauria de mirar de posar-se en contacte amb l'Annie Barrows (que és la que va acabar el llibre doncs Mary Ann Shaffer va morir deixant-lo inacabat), ja no dic per demanar-li comissió (que quedaria lleig) sinó perquè sabés el gran ressò del seu llibre :-))
Encara sortiríem en alguna novel·la com a una mena també de "Societat literària"... i els nostres posts amb les llistes de llibres llegits a final d'any es farien famosos i... :-)))
No et diré que me l'apunto, perquè amb la llista que tinc necessitaria tres vides. I no sé a qui coi he de subornar per viure tres vides!
*Sànset*
El gènere epistolar (unidireccional, creuat, multidireccional) és molt antic. Començant per la Bíblia.
Josep Lluis: ja en som dos! I segur que te'l va recomanar una persona que conec...
Assumpta: Gràcies!
Sí, sí, no em vaig voler allargar amb l'argument per si deia més coses del compte! hehehe
Ferran: Ara només t'has de decidir a llegir-lo!
_MeiA_: si te'l llegeixes ja comentaràs què tal l'has trobat!
Mireia: és un regal, sí.
kweilan: gràcies!
Albert B. i R.: i tant! En la lectura també s'ha experimentar!
garbi24: doncs ja ens explicaràs què t'ha semblat.
Assumpta: El títol seria "La societat catosfèrica literària de l'IKEA, la Núria Feliu i altres blocs"
Sànset: Al diable!!! (que no el Mou)
Josep: es que la bíblia no me l'he llegit... Menteixo! Algun tros a classe de religió.
Jo sí que he llegit un parell de llibres amb aquesta estructura, però no sabria dir-te'n els títols. De totes maneres, no et preocupis perquè eren llibres infantils.
Adéu!
Publica un comentari a l'entrada