(copets a la cara,
suaus, fluixos, d’aquells per comprovar si reacciones o no)
Ei, estàs bé? Et trobes bé? Desperta, ei!
Mica en mica va
recuperant-se i recordant...
Recordant...
Recordant...
Recordant...
Pliplipliplipliplipliiiiiiiin
(so d’aquells de sèrie de quan es recorda alguna cosa)
Sí, recorda una dona alta, prima, morena, potser? Sí,
morena. Cabell llis i llarg. Vestida tota de blanc. Sí, de blanc. O era una
bata d’aquelles de metgessa? Sí, una bata d’aquelles de metgessa! Quina
memòria, per Déu! I, què més? Tinc el cap enterbolit, espès. Què més? Va,
esforçat per recordar... Espera! Sí,
obre una porta i treu el cap. I llavors crida el meu nom en veu alta: Jordi
Casanovas?. I jo dic sí, aquí, i m’alço i vaig cap allà i la dona (vestida amb
la bata blanca d’aquelles de metgessa) em somriu i em diu que tal i jo bé,
nerviós i ella tranquil que no serà res i jo vols dir?, que a mi aquestes coses
no m’agraden, sóc molt, com se’n diu... aprensiu. Aprensiu?, tu, amb aquesta
alçada i amb aquests cos tant fornit i musculós i amb aquests ulls tant macos
que tens i aquestes mans i aquests cabells tant suaus... Perdó, ara m’estic
anant del tema i m’estic imaginant altres coses que no han passat. Bé, com
anava dient: aprensiu?, tu? hahaha doncs jo també ho sóc una mica em diu i jo
li dic que ostres, com pot ser? I ella em respon que mira, que les coses són
així, que ella es passa tot el dia fent-ho, però quan li han de fer a ella
també li entren tots el mals i va, assenta’t aquí, no, espera, millor estira’t
que estaràs més còmode, com que dius que ets aprensiu... I jo li dono (mil)
gràcies i ella em fa estirar i em comença a xerrar perquè no pensi amb el que
està fent d’esquenes a mi i em pregunta on treballo i ah! quina casualitat ella
havia estudiat allà i encara està tot igual? i jo penso que no ho sé perquè
tampoc no sé com estava quan ella hi havia estat estudiant, però li contesto
que sí, que suposo que sí i em descriu la plaça de davant i jo, ja molt nerviós
i a punt de fer la bogeria d’alçar-me i marxar corrents per la porta, li dic
que té molt bona memòria i capacitat retentiva. Bonica construcció de paraules
en una no bonica situació. I llavors ella es gira i jo giro el cap perquè sé
que ara sí, ha arribat l’hora de la veritat. L’hora en que l’home que
crec que sóc passa a la història perquè Mamaaaaaaaaaaa tinc
por, que aquesta senyora em vol fer mal i porta (suposo perquè estic mirant cap
a la paret) una xeringa a la mà i em... ai!! ja he notat la punxada. Suor
freda, molt freda. No pensis amb res (suor) ment en blanc (més suor) la paret
on miro és groga (molta més suor) com la de casa meva (encara molta més suor)
bon gust dels que van dissenyar aquell cony de saleta on treuen sang per les
fotudes revisions mèdiques de la feina...
18 comentaris:
en Jordi és una cagueeeeetaaa, en Jordi és un cagueeeeeeetaaa :P Se m'han posat els pèls de punta perquè m'has fet reviure un dels meus pànics més profunds ;) Ànims, veus? ja està, petonet, cotonet i esparadrap ^^
Quin home,... de fer bogeries per la muntanya a tenir por d'una xeringa,... aisssss!!!!
Em vas cridar i no et vaig escoltar. Mira que ves corregut el teu costat ha eixugar-te les suós.
Mama
Vaja, tanta cursa i tanta cosa per al final ser un cagat de les agulles? Doncs ja veus. Jo tampoc no miro mai ja que tinc tendència a les lipotímies, quan veig que se'm surt l'agulla fora, o que em punxen trenta vegades abans de trobar vena... com que no se'm posa massa bé. Però no és l'agulla en sí, que em punxin m'és igual, si em prometen que no la liaran parda! He de reconèixer, però, que fa temps que no me'n fan cap, ha anat força bé els darrers anys. Però per si de cas, els dic que m'ho facin estirat i els aviso del que pot passar...
En termes generals, Clidice, em podries penjar aquesta etiqueta i la lluiria d'allò més content. Però ah!, després d'haver passat per aquell pont tibetà de les Baumes Corcades, no t'ho consento!! Les cures, petonets, esparadraps, etc, sí! :-)
Estimat Jaume, no et manca raó. Però una agulla, és una agulla. I impressiona molt!
Gràcies Mama!! El proper anàlisis et faré venir amb mi.
Entre tu i jo XeXu: feia... umm, he perdut el compte dels anys que no me n'havia fet un. Les pors em poden. No sé què coi em va impulsar a dir que sí! Perquè et donen l'opció de renunciar-hi eh! Veus com tu i jo no som tant diferents? Al contrari: fins i tot en això ens assemblem!
Ai, després d'un clima de tanta tensió ja pensava que t'anaven a fer qui sap què. A mi també em fan molt de iuiu les agulles i per això vaig a donar sang cada cop que ve la unitat mòbil al meu barri. Ja saps: teràpia de xoc i aquestes coses (o que d'allà on no n'hi ha no en pot rajar, que també seria una explicació plausible).
a mi no és que m'agradi, però tampoc i tinc pànic i si haig d'ajudar a la noia a trobar la vena l'ajudo....Però no et preocupis que quan siguis gran ja se't passarà....i als 65 anys crec que te'n fan cada setmana...;)
Hehehe jo que seria absolutament incapaç de fer res que s'assemblés a una milionèsima part de perillós del que fas tu allí a les Baumes Corcades... en canvi no em fan cap por aquestes agulles :-)
Recordo una vegada que m'havien d'operar del genoll i una estona abans una infermera joveneta amable, simpàtica i carinyosa va provar i provar de punxar-me per deixar-me una via posada al braç ja cara a la intervenció, per si calia a quiròfan... després de punxar i punxar i de passar-ho pitjor ella que jo, va semblar que ja ho havia aconseguit... Com la xiqueta era molt dolça no li vaig dir res dels meus dubtes sobre la seva perícia.
Quan vaig arribar a quiròfan, el primer que els vaig dir al personal d'allí és: si us plau, podeu comprovar si la via que porto al braç esquerre està ben posada, és que em sembla que no...
Ho van mirar i estava malament! :-) No punxava la vena!... Així que m'ho van haver de treure i tornar-la a posar (ara ja, sí, ben posada... el personal de quiròfan està molt ben preparat hehe)
En fi, JORDI, que a veure si passes pel blog de llibres d'en XEXU, homeeeeee!!!
Un altre dia, perquè no pateixis tant, ho farem així hehehe
Em solidaritze amb tu. Tant d'avanços en medicina i no han inventat un altre mètode menys traumàtic de traure sang. En això els polítics tenen més gràcia.
D'això es tractava montsellado, de crear la tensió justa! :-) T'admiro, jo seria incapaç de fer-ho. Ara, en cas de necessitat suposo que... endavant les atxes!
Quin valor joan gasull, ajudar a trobar la vena! Només de pensar-ho ja m'esgarrifo. No, punxi aquí, no, que està allà, no que marxa, a la dreta, a l'esquerra, uff!! No vull arribar als 65!! :-)
Quina sort que tens Assumpta. I això de que no et faci por, t'entrenes d'alguna manera??
Quina mala estona que he passat llegint el teu relat, manoi! Quin sang freda (mai millor dit)!
Sí, sí, ho tinc pendent. De veritat. Però vaig atabalat, com sempre!
Ostres, del Barça? Llavors que em punxin el que vulguin!!! hahahaha
Moltes gràcies Jpmerch, ja t'enviaré formulari de signatures per recolzar-me! Doncs sí, haurien d'inventar un mètode menys ummm... com ho diria, esperat de treure sang. Te l'haurien de treure quan no t'ho esperis!
No, no hehehehe això no requereix entrenament :-)) Però pensa que tinc altres pors i manies, eh? Per mi, xafar una caca de gos és més terrible que per a tu tota aquesta preparació a una extracció de sang :-))
...jo també sóc de es que no miren mai... més ben dit si miro començo a veure tot de pampallugues i papallonetes al meu voltant i acabo estirada al terra amb les cames cap amunt...
Veus? A mi això no em fa res. Quan em punxen miro (i em diuen "però no vols mirar cap a l'altra banda?" i jo "no, no, ja va bé"), i vigilo que ho facin bé! Hahaha! Val a dir que donant sang he tingut problemes perquè tinc les venes primes i no donen per gaire cosa, però tot i així... torno! Sóc una mica massoca, però aquestes coses no m'immuten gaire. Tot i que algun cop m'han hagut de furgar amb l'agulla i reconec que la sensació física no és gens d'agradable, mareig pur i dur. Però psicològicament ho porto molt bé, per sort! =P (quan em deixen punxar a mi, punxo sense escrúpols! muahaha!)
Benvinguda al club Thera! En breu rebràs el carnet de sòcia/simpatitzant a casa!
Mare meva Yáiza, com pots? Mirar mentre tens una agulla punxada al braç! Increïble! I a més a més també punxes? Bé, les dones per naturalesa ja us agrada punxar, dialècticament parlant :-)
En qualitat d'estudiant de medicina (ei, de 5è, eh!) algun cop a la vida m'han deixat agafar una agulla, sempre de forma ocasional i per poca estona. Avui, per exemple, he punxat una esquena... per fer una punció lombar. Molt divertit! Llàstima que no m'ha sortit bé, snif!
Com goses Yáiza dir amb aquesta alegria que la punció lombar no t'ha sortit bé? Espero que el que posava l'esquena fos un mort d'aquells amb els que feu proves, sinó, el planyo!
Publica un comentari a l'entrada