Cap de Rec’08: bellesa infinita i duresa extrema sobre neu.

No sé qui va crear la terra, el món, l’univers, els homes... Hi ha teories que diuen que Déu amb sis dies (el setè va descansar) va fer l’obra d’art que coneixem i de la seva mà van sortir els planetes, l’aigua, els animals, les plantes, els éssers vius i més que ens podem imaginar. Interessant... Hi ha una altra teoria, d’altra banda, de la que sóc partidari, que diu, aproximadament, que a l’univers va haver-hi un big bang i que gràcies a això i al pas de milers d’anys va formar-se tot el que, segons la primera teoria, va crear Déu amb sis dies. Agafeu-vos a la teoria que us agradi més, però el que és cert és que gràcies la màgia d’un o a la gran explosió podem gaudir de la millor marxa de la Copa Catalana: Cap de Rec. Que voleu que us digui, és la nineta dels meus ulls. La meva predilecte. És la bellesa en estat pur. Sens dubte, la més maca de tota la competició. Aquí Déu o el big bang s’hi van estar estona. S’hi van recrear per aconseguir l’harmonia i la comunió perfecte entre paisatge, natura i bellesa de la que vam poder gaudir tres cents cinquanta privilegiats aquest dissabte passat. Si algun dia algú de vosaltres decidir fer-la, veureu que cada racó, cada arbre, cada muntanya, cada pedra... té un encant especial. No us enganyo!! Tota una autèntica obra d’art posada al nostre abast pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Tot un encert. Moltes gràcies i moltes felicitats!!

Divendres, 13 de juny.

Sobre les cinc de la tarda sortim de Barcelona el Xavi, el Jordi Atleta i un servidor. Tenim una baixa d’última hora que s’ha caigut de la llista: la Txell, a conseqüència d’un procés gripal. Arribem a Bolvir a les set de la tarda després de passar per Bellver i haver fallit l’intent de comprar xoriç autèntic de poble per fer el sopar (com l’any passat), ja que totes les botigues estan tancades per ser festa major. Quina llàstima!! Ens instal·lem i, com que a grans mals grans remeis, rescatem el pla B: comprar al Champion de Puigcerdà.

Abans de fer el sopar decidim preparar les bosses i la roba per l’endemà. És quan entre nosaltres ens preguntem què portarem, si ens abrigarem molt, si agafarem l’impermeable, ... Passats un minuts i amb les motxilles gairebé enllestides, sentim l’Atleta que, tot decidit, crida: “Me la jugo: només portaré tres jerseis!!”. Si senyor!! Com els valents concursants televisius que han d’escollir entre una opció o l’altre i que els hi va endur-se el premi gran o anar-se’n amb les mans buides. Però és clar, la seva opció era anar abrigat amb quatre o tres capes. I sí, se la va jugar: “només” tres samarretes. Home Jordi, feia fred, però tampoc era per tant!!

Passades les nou de la nit arriben els germans Vernet. El sopar ja estava a punt gràcies a les arts culinàries del nostre xef particular: el Xavi. El menú? Macarrons (per lo dels hidrats de carboni) amb bacon i xoriç passats per la paella. Una delícia! Entre els cinc ens vam cruspir un paquet d’un quilo de macarrons. La consigna del sopar va ser “Cinquanta-tres quilòmetres i quatre cents metres més i ja ho tenim”.

Sobre les onze arriben el Josep i la Maria. Han sortit tard, ja que ell treballava. A les dotze ja estem tots al llit pensant en la jornada tant dura que ens espera demà. Tots la vam fer l’any passat menys el Raúl. Descansa Raul, que no saps els que t’espera...

Dissabte, 14 de juny.

Riiiiiiiiiiiiiiing!!! A un quart de cinc amb crits de “Bon dia!! Desperteu, és l’hora!” l’Atleta es posa a cridar sostenint a la seva mà dreta un despertador d’aquells de l’anunci de la loto 6/49 que acaba esclafat amb el martell. Amb gust, us ho asseguro que si arribo a tenir un martell li hagués esclafat... el cap al l’Atleta per ser tant mala persona!! Com que sembla que els de dalt no ho han sentit, també s’encarrega de pujar les escales fent sonar el mateix despertador i cridant les mateixes consignes. I, evidentment, provoca el que va succeir uns minuts més tard: mentre estem esmorzant a la cuina el Raul baixa per les escales dient: “Cago’n la puta, Atleta!! Com torni a sentir el despertador te’l menges!!”. Tots vam estar-hi d’acord.

A dos quarts de cinc, i després d’haver passat a buscar a l’Albert (un amic del Xavi) per Bellver, estem aparcant el cotxe a la vorera de la carretera: el pàrquing està ple com un ou. Anant cap al refugi ens creuem amb el Jaume Palote: ha dormit a Cap de Rec i s’està acabant de posar maco per la marxa (polaines, pals, gorra, ...). Mentre fem cua per recollir la targeta de control, em saluda el Xavier Martorell. Ens donem ànims, xerrem una miqueta i ens acomiadem. Només ens coneixíem via blog i ara ja ens hem vist les cares en directe. També saludo al Xavier Sans i al Miquel. Un clàssic ja de les caminades de resistència.

A les sis en punt, i sense el petard de rigor, comença la marxa. Els ànims són bons. Fa fred (tres graus i mig marcava el termòmetre del cotxe del Xavi) i a última hora he canviat la samarreta pel polar. Crec que va ser una bona elecció!! El Jaume ens passa i m’ofereix a seguir-lo tot trotant. Vol fer un bon temps, però jo prefereixo ser conservador i reservar forces per les dues gras pujades. Els primers quilòmetres són de baixada fins arribar a Viliella, un poble petit de muntanya on ens espera el primer control i l’esmorzar (coca i magdalenes). Hem menjat quelcom abans de sortir de casa el Xavi, però ens espera una jornada dura i hem d’agafar forces. Com que aquesta baixada l’hem feta corrents gairebé tota, el Josep i la Maria s’han quedat enrere i hauran d’afrontar la resta de la prova sols. Ah!! No m’agradaria passar per alt el tòpic de les marxes de resistència: la caiguda de rigor de l’Atleta, que es produeix a la baixada i es fa unes quantes rascades a la cama esquerra.

Acabem d’apurar les últimes baixades fins a Can Jan de la Llosa on ja comencen les primeres rampes dels més d’onze quilòmetres que ens esperen per superar un desnivell total de gairebé mil metres. El camí és bo i va pujant mica en mica fins a trobar el riu a mà esquerra que ens acompanya amb la seva remor d’aigua. Com es noten les pluges de les darreres dues setmanes: baixa cabalós i amb molta força. Arribem a l’avituallament del Prat de Xuïxirà (quilòmetre tretze) a les 8:11h. Anem bé de forces. Les vistes del prat són espectaculars. Acompanyats per cavalls que pasten per l’herba mengem un entrepà de fuet amb formatge (podies escollir o barrejar) i beguda isotònica. Allà em saluda l’Albert, reconeixent-me que és un fanàtic del meu blog i em felicita. Li agraeixo molt i xerrem una estona mentre acabem d’endrapar l’entrepà.

Seguim pujant muntanya amunt. Ara amb la panxa plena costa una mica més però embadalits pel paisatge se’ns passa l’estona més ràpid. Arbres i més arbres, verdor i més verdor, una pedra allà, una pedra aquí, un pont que travessa el riu, gespa i més gespa. Tot fantàstic! Quan deixem el camí i sortim a l’espai obert, ens sorprèn la neu que guarneix les muntanyes que ens envolten i que a clapes petites també ens dona la benvinguda. El sol ja fa estona que ha sortit i sembla que avui farà calor i el dia acompanyarà. Deixem enrere les vaques que pasturen pel prat fins arribar a la pala que ens ha de dur al cim de la muntanya. Com puja!! I per postres, la neu definitivament ens obliga a trepitjar-la. No hi ha remei. I sap greu, perquè després de les nostres trepitjades ja no té aquell blanc immaculat que tant bonica la fa. En aquesta forta pujada també ens acompanya l’aigua procedent del desglaç de la neu i que fa que els peus comencin a remullar-se per primera vegada (i no última) a la marxa d’avui.

Una vegada fet el cim, hem de caminar definitivament per sobre la neu. Tenim sort que els companys que han passat abans ens han obert camí i ja sabem on hem de posar els peus per no enfonsar-nos. Bé, això és un dir, perquè hi ha trams on la neu ens arriba fins els genolls. Passem pel costat esquerra del llac, que enguany està gairebé gelat i arribem al Refugi de l’Estany de l’Illa (quilòmetre divuit) a tres quarts de deu. Com l’any passat, menjo un tros de coca. El Xavi encara no ha arribat, però acordem seguir: fa fred i, com que ell baixa molt bé segur que ens agafarà.

I dit i fet, a mitja baixada, després de superar mes trossos de neu trepitjada i de mirar embadalits el fantàstic paisatge que ens acompanya, ja sento al Xavi darrera parlar amb el Raul. És tot un crack baixant! Aquest tros, per molt que faci baixada, és dificultós, i decidim no forçar gaire la màquina per evitar mals majors. L’excusa perfecte per anar a pas ràpid i contemplar millor l’escenari idíl·lic que ens envolta.

Hem perdut al David. Ha començat a tirar endavant com una fera i ja no el veiem. Està molt fort aquesta temporada i la soledat no l’espanta. Així doncs, bona sort i ves amb compte que la muntanya és molt traïdora!!

Ara el grup de cinc (Xavi, Raul, Albert, Jordi Atleta i un servidor) seguim baixant acompanyants per la remor de l’aigua del riu de la Vall de Madriu. Arribant al Refugi de Fontverd. Dos fets a destacar. El primer és que estic a punt d’enfonsar-me en la merda més absoluta. Sí, com ho sentiu. Se’m torça el turmell i caic al terra i al girar el cap me n’adono que un pam més enrere hi havia un gran cagada de vaca (mida ensiamada xxxl de mallorca). He tingut sort!! O no... perquè si per trepitjar una cagarada et diuen que compris loteria, no sé pas que hauria de fer jo si m’hagués enfonsat en la merda aquella que tenia un desnivell positiu de mig metre!! El segon fet a destacar és que creant el riu just passar el refugi, el Raul cau de costat a l’aigua i es colpeja el genoll amb una pedra. Primer somriures, però després quan s’aixeca veiem que la cosa és seriosa i que s’ha fet mal. S’asseu i ens ensenya el trau. Amb un got li vaig remullant la ferida amb l’aigua gelada del riu. Passat un quart d’hora, fent el cor fort, decideix continuar fins a la Font de la Closa. Encara quedaven uns quants quilòmetres i tots patíem una mica per si seria capaç d’arribar-hi.

I sí, com un autèntic campió el Raul es planta a la Font de la Closa (quilòmetre vint-i-nou i mig). Allà la visita una metgessa que li cura la ferida. Té un bon trau, però després de l’entrepà de botifarra les coses es veuen millor (o no) i s’aixeca i continua. Són dos quarts d’una passades.

Per un sender que baixa gairebé vertical apurem ja els escassos quilòmetres de baixada que queden, enfilem carretera asfaltada avall i arribem al peu del segon colós de la jornada. El més dur, sense dubte. Són uns deu quilòmetres de pujada constant sense descans per superar un desnivell positiu de gairebé mil quatre-cents metres. Poca broma!! L’Albert marca el pas i m’hi enganxo com una lapa. El grup es fracciona només començar: el Xavi es queda a aguantar-li el pas al Raul i la resta tirem amb pas més viu cap endavant. Durant la continuada ascensió (gairebé tres hores) no pots deixar de mirar al terra, ja que això suposaria una ensopegada inoportuna. Així doncs, pugem a bon ritme fins que a mà dreta el camí es converteix en sender i comença a pujar serpentejant i de forma molt vertical, sense treva, sense un petit replà on puguis recuperar l’alè perdut i et permeti descansar una mica les cames ja tocades. Pas a pas, inspiració, expiració, avanço el pal dret, avanço el pal esquerra, la vista sempre al terra, glopada d’aigua, inspiració, expiració, gota de suor relliscant per la cara, inspiració, expiració... Aquesta va ser la constant de la pujada, dura i cruel pujada. De tant en tant passàvem a algun participant que a pas molt lent i tentinejant a dreta i esquerra lluitava contra la muntanya i contra sí mateix per arribar a dalt de tot. Gairebé després d’estar fent ziga-zagues una hora i tres quarts pujant arribem a una part sense tanta pendent que de sobte, passades unes grans roques, apareix un espai obert tot verd amb una casa de pastor a la dreta i amb el Refugi de Perafita (quilòmetre trenta-vuit i 2.200 metres d’alçada) al fons, on hi arribem a tres quarts de tres.

Ja tenim dos terceres parts de la pujada feta, però encara queda la part més dura: arribar al cim del coll de Sant Vicenç. Després de que l’Albert i el Jordi Atleta reposen l’aigua a una font, reprenem la marxa. Mirar cap a dalt fa por, es veu la neu que cobreix el camí per on haurem de passar i en la llunyania marxaires que enfilen muntanya a dalt i els que, per sort d’ells, coronen el cim. Benaventurats ells!!

Trepitjant neu, omplint-nos les bambes d’aigua del desglaç de la neu i patint de valent aconseguim arribar a dalt de tot del Coll de sant Vicenç. Falten deu minuts per les quatre de la tarda. Hem invertit un total de dues hores i cinquanta minuts per superar tota la pujada, que es diu ràpid. Fa bastant aire, així que ens fem les fotografies de rigor i comencem a tirar cap avall per arribar passats vint minuts al Refugi Estanys de la Pera (quilòmetre quaranta-dos). Allà recuperem les forces bevent aquarius i menjant donuts.

Ara ja no hi ha temps a perdre: afrontem la baixada corrent els trams que les forces i les cames ens deixen i contemplant de nou l’espectacular paisatge que ens envolta. Està ple de petits rius que hem d’anar sortejant per no mullar-nos els peus i zones plenes de fang on la bamba s’enfonsa irremediablement. Arribem al tros de pista on l’any passat vam tirar cap a la dreta, però aquest any ens desviem cap a l’esquerra buscant el Refugi del Fornell (quilòmetre quaranta-vuit amb dos-cents metres) on arribem a un quart i set minuts de sis.

Només queda fer una be baixa, és a dir, baixar per després torna a pujar. El tros de baixada rai, que el fem el més ràpid possible i amb ganes. Però quan arriba la pujada no les tenim totes, sobretot els últims metres que són duríssims fins al refugi de Cap de Rec. Hem de travessar el riu literalment per dintre amb la qual cosa els peus queden freds i ben mullats. L’Atleta, però, estava content perquè d’aquesta manera se li van netejar les bambes. Hi ha gustos per tot!!

Remugant i maleint a l’incitador d’aquesta nova pujada del qual no diré el nom per no posar-lo en un compromís i per evitar mals majors... (eh?) comencem a enfilar l’últim poc més d’un quilòmetre que queda. Em poso a tirar al cap davant del grup. Abans l’Albert ens ha fet gairebé tota la pujada i ara crec que és el meu torn. Quan comencem a veure gent i reconeixem el refugi, no diré que vaig posar-me a plorar, perquè no va ser així, però si que van venir-me el cap els mals moments i el gran patiment que havíem acumulat. Submergit en aquests pensaments, l’Atleta em diu que hem d’arribar dignament i es posa a córrer. Jo reacciono tard, m’ha agafat desprevingut. M’agafa uns metres i penso llavors que no pot arribar abans que jo. No senyor!! No tinc forces, però les trec d’algun lloc per abocar-me en un esprint d’aquells que fan història. Però ell és més ràpid i arriba abans a la taula de control. Llenço els pals al terra tot cridant-li: “No és just!! T’he fet tota la pujada!! No és just!!”. Sento veus que em criden. És el Jaume, que ja ha arribat i està assegut en una cadira. També veig al David al seu costat. He complert, segurament els cinquanta-tres quilòmetres i mig més durs des de que camino. Hem invertit un temps de dotze hores i trenta un minuts. No està pas malament tenint en compte que el primer ha trigat més de vuit hores. Saludo als companys. El David ha trigat una hora menys que nosaltres i el Jaume mitja.

Passats vint-i-cinc minuts arriba el Raul. Sí senyor, un deu per ell!! Amb el genoll tocat ha aconseguit el repte. Un autèntic heroi!! No parava de repetir: “El dolor és passajero, pero la glòria és eterna”. I tant eterna!! Una mica més tard arriba el Xavi i també rep una ovació de tots (menys de part meva que trec un mocador per fer-lo onejar. Ell ja sap al que em refereixo...).

El Josep i la Maria van arribar més tard, sobre un quart de nou. Però nosaltres ja havíem començat a passar cap a Bolvir a dutxar-nos perquè a les nou teníem taula reservada per menjar un bon tiberi, sens dubte, totalment merescut.

M’HA AGRADAT.
L’organització molt bona i els avituallaments fantàstics. Hi havia menjar i beguda a tots i en abundància. I què dir del paisatge i dels indrets pels que vam passar... No vull tornar-me a repetir.

Passar un cap de setmana amb els companys fent bromes i gaudint d’una jornada diferent. M’ho vaig passar en gran tant el divendres com el dissabte!

NO M’HA AGRADAT.
La lesió del pobre Raul. És una llàstima quan veus que una caiguda tan absurda pot acabar per fastiguejar-te del tot. Ànims Raul, i recupera’t aviat que la Núria-Queralt ja treu el cap per la cantonada!

L’última part de la marxa (la part nova) no estava molt ben senyalitzada amb les típiques cintes. Crec que van escatimar-me massa i de vegades tenies la sensació de que t’havies perdut.

Que la samarreta que ens ha donat de regal l’organització no estigués actualitzada amb el nou recorregut.

MIUT: Ja tenim l’hotel confirmat!!

Avui, després d’haver fet divendres la costosa (no per preu) i enrevessada transferència al número de compte portuguès que van facilitar-me per mail els responsables de l’hotel, ens han confirmat la reserva. Un consell: no feu mai transferències a comptes que no siguin nacionals. Quin embolic!! Que si l’IBAN, que si el NIB, que si el SWIFT, ... en fi sigles i sigles que mai arribaré a entendre i que posi les dades on les posi, el programa sempre es queixa que no és correcte.

Bé, que després d’uns dies d’incertesa, o més ben dit de gairebé una setmana, l’hotel ha dit que sí, que ja tenim on caure rendits les nits del 19 al 21 de setembre a Madeira. L’hotel es diu White Waters i, a simple vista, sembla bonic. Està, segons he llegit, al poble de Machico i a només dos minuts de l'aeroport de Funchal. Fan preu especial per als participants de la Ultra Trail, i això és el que compte. L’organització té una mena d’acord amb ells i el té anunciat a la seva plana web. Quaranta-cinc euros per nit una habitació doble i amb esmorzar inclòs, és una oferta irrefutable. Per aquest preu estic per quedar-m’hi uns quants dies més!!

Ara ja només falta pagar la inscripció i ja podrem fer el compte enrere fins el dinou de setembre, dia assenyalat en que agafarem l’avió i anirem cap a l’illa de Madeira. L’espera serà llarga...

Exposició UTMB.

Ahir a dos quarts de nou de la nit a la botiga Vertic va tenir lloc una conferència/exposició a càrrec dels germans Terés (Jaume i Xesc) i d’en Manolo Real. Ja feia dies que me n’havia assabentat a través del blog dels dos germans Terés ( http://teres2.blogspot.com/ ) i vaig decidir que no me la podia perdre.

Després de la presentació inicial de l’esdeveniment, vam veure el vídeo en francès de l’any passat de la prova llarga (la que aquests any han augmentat en 163 km i 9.400 de desnivell acumulat) editat per l’organització de la UTMB (sí, sí, en francès perquè l’organització només ha tingut el detall de traduir-ho a l’anglès). Quines imatges!! Se’m posava la pell de gallina. Llàstima de l’idioma, que m’hagués permès seguir-ho amb tot luxe de detalls: dades, entrevistes i comentaris dels propis participants. Em quedo, a part de tot el paisatge (muntanyes i més muntanyes d’una preciositat increïble) amb dos punts: la sortida (plena de gent a rebentar aplaudint als participants que estaven esperant a la línia de sortida a que es donés començament a la prova) i l’arribada (les cares de felicitat i patiment dels participants que creuen la línia de meta).

Acabat el vídeo, va ser el torn dels parlaments i dels consells per tots els assistents a l’acte. Els tres conferenciants ja l’havien fet en alguna altra ocasió i és d’agrair que dediquin part del seu temps a consellar a la resta de participants que hi van per primera vegada. Com he dit abans, la xerrada estava orientada a la prova llarga de la UTMB i nosaltres farem la curta, però sempre es pot aprendre alguna cosa.

Entre molts dels consells que van donar m'agradaria destacar-ne tres:
- Motivació.
- Il·lusió.
- Per preparar-nos serveix qualsevol entrenament aeròbic realitzat de forma intensa i durant moltes hores a la setmana. Sobretot utilitzar el mètode CACO (caminar i córrer). El que hem de buscar és arribar a uns cent trenta quilòmetres setmanals.

Finalment m’agradaria acabar amb una frase que va dir en Jaume Terés: “Heu de pensar que és un somni, i que us el volen robar. I perquè aquest somni no se us escapi, heu d’estar posats a la carrera en tot moment i pensar que esteu aquí perquè voleu estar-hi”.

II Marxa Cap de Rec.

Aquest dissabte catorze de juny el Club Muntanyenc Sant Cugat organitza la segona edició de la Marxa Cap de Rec. La sortida és a les sis del matí des del refugi de Cap de Rec i l’arribada serà al mateix lloc. La distància total a cobrir són 53,4 quilòmetres i s’ha de superar un desnivell acumulat total de 5.250 metres (2.625 en positiu). Fa por!!

Hi ha canvis respecte l’any passat: s’ha eliminat el tros de pista de baixada que portava directament l’arribada (gràcies, Xavi!!) per un petit corriol de baixada que després haurem de remuntar. És a dir, que aquest any, en comptes de fer dos pujades (això sí, si mireu el perfil, quines dues pujades!! una de gairebé 1.000 metres i l’altre de 1.300) en farem tres (aquesta última i nova d’uns 200 metres).

Segons ens han informat els organitzadors d’aquesta marxa a la seva plana web ( http://capderec.wordpress.com/ ), hi ha força trossos nevats (arribant a gruixos de mig metre) i ens recomanen portar pals i polaines. Així que avui me n’aniré a comprar unes que no en tinc.

L’any passat ja vaig participar-hi i els records que tinc d’aquesta marxa són fabulosos. És, de llarg, la cursa més bonica de tota la CCCR i si no hi heu participat mai, valdria la pena que, sinó aquest any el que bé, féssiu un cop de cap i decidíssiu apuntar-vos-hi. Patireu molt, ja us ho dic d’entrada, però el que veuran els vostres ulls estarà per sobre d’aquest patiment. Finalment acabareu i us direu a vosaltres mateixos que sí, que ha valgut la pena participar-hi i que tot el patiment queda arraconat pel gran espectacle que us oferiran aquests paratges. No us enganyo!!

Els components de l’expedició els habituals: Xavi, Jordi Atleta, Josep, Maria, Txell, Dave, Raul i un servidor. El Jaume també bé, però com diu el Xavi, ell està a un altre nivell i diu que vol baixar de les nou hores. El temps invertit l’any passat va ésser d’onze hores i trenta-quatre minuts. Pronòstic per aquest any? Amb acabar-la em conformo!! És més llarga, hi haurà neu i les condicions seran pitjors enguany. Així que poc a poc i bona lletra. Recordo de la participació de l’any passat que faltant poc més d’un quilòmetre, quan veiem el refugi a la llunyania, el Dave va posar-se a córrer per arribar dignament (segons ell) i vaig haver de fer mans i mànigues per tal de poder-los seguir i no quedar despenjat. Estava tant cansat que les cames no responien. Va ser arribar al refugi, llençar els pals al terra i estar a punt de posar-me a plorar...

Ja només per acabar, donar les gràcies al Xavi Sensei per obrir-nos de nou la seva casa de Bolvir, on farem nit el divendres per tal de no fer la gran matinada dissabte sortint de Barcelona. Espero que aquest any ens torni a preparar aquells espaguetis tant bons que va fer-nos l’any passat i que vam menjar-nos amb tanta ànsia. Ah!! Un detall ara sí per posar fi al post. Bé, més que un detall una fotografia que pot resumir el que és la marxa Cap de Rec. Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, us aconsello que mireu la foto que he annexat a l’article on apareix el Xavi de genolls al terra, passat ja el refugi de Perafita i encaminant-se cap al collet de Sant Vicenç, el punt i final de la segona pujada (la de 1.300 metres). Segons ell anava regulant!! No direu que no és una imatge colpidora...

Marxa de resistència 7 cims: més dura del que imaginava!!

La benevolència de l’organització en decidir l’hora de sortida (tres quarts de set del matí) i la relativa proximitat de Barcelona (una hora a tot estirar), va fer que poguéssim dormir una mica més que de costum i no haguéssim de matinar tant. Les cinc del matí va ser l’hora oficial de quedada al lloc de sempre: Xavi, Jordi Atleta, Txell i un servidor.

Amb la celeritat i destresa en la conducció del Xavi, vam arribar quan passaven cinc minuts de les sis del matí a Torrelles de Foix (també anomenat de manera afrancesada Torrelles de Fuà pel Jordi Atleta) i aparcàvem creuant-nos amb al germans Vernet que ja havien recollit la targeta de pas i els pertinents regals.

Onze graus marcava el termòmetre del cotxe del Xavi i la veritat és que feia fred, però era un fred d’aquell que a la que et poses a caminar de seguida passa a la història. Recollim també nosaltres la targeta i saludem al Josep i la Maria que ja eren per allà. També hi ha cares conegudes com la del Xavier i la Dolors que des de la Montserrat-Reus sempre la fem petar. Hi havia gent repartint targes plastificades amb un llaç negre i una inscripció que deia: “Per una Copa Catalana més segura”. Encara era viu el record de la Travessa del Montseny i el que allà va succeir. Vaig buscar, però no vaig trobar a ningú que me’n pogués donar cap per penjar-me-la de la motxilla com feia tothom.

A dos quarts de set en punt, després d’haver fets els meus previs i indispensables estiraments i d’haver escoltat la xerrada prèvia d’un dels organitzadors explicant-nos les senyalitzacions que havien col·locat al llarg del recorregut (per cert, un deu per ells), s’encenia el coet de rigor i quan esclatava al cel, la gent començava la marxa cadascú al seu pas i sota la consigna per tot el nostre equip de “sortim fort i acabem apretant”. Encara me’n ric!!

Des del punt inicial de la marxa el camí ja feia pujada constant i serpentejava. Aquí el nostre grup s’ha fragmentat com gairebé sempre i el Xavi, el Raul, el David, el Jordi Atleta i un servidor hem començat a imposar un ritme bastant fort i la resta s’han quedat enrere. En pocs minuts el fred ja ha passat a millor vida i la màniga curta ja va fent acte de presència. Arribem al Clapí Vell (primer cim), fitxem al control i seguim cap avall corrent buscant el segon cim de la jornada, que està a tocar d’aquest. Arribem a l’Aliga en pocs minuts, ens fem la fotografia de rigor i ens llancem per la pendent com kamikazes aprofitant la baixada tot sentint de fons el Xavi que remugava: “Això ho pagarem més endavant!”.

Passem pel primer avituallament líquid i algú pregunta si hem de parar. Com que no és cap control i no hem de marcar la targeta passem de llarg sense aturar-nos. El camí convidava a córrer i això era precisament el que fèiem. Ja ens estàvem queixant de gana i vam rebre el primer avituallament amb menjar (quilòmetre quinze i mig) amb els braços oberts. Va costar arribar-hi, però quan hi vam ser i veient la quantitat de menjar que hi havia (donuts, alguna pasta, tot tipus d’embotits i pa de pagès) se’ns van obrir els ulls com a plats i vam menjar per calmar el cuc. Què bo que estava tot!!

Ara, amb la panxa plena, ja estàvem disposats a pujar tot el que se’ns posés per davant. Bé, amb el permís de la digestió que s’estava començant a posar en marxa. Ara tocava ascendir el Montmell (tercer cim de la jornada), que se’ns presentava davant com un autèntic colós amb dues punxes. La pujada era preciosa, i més ho hagués estat si els arbres cremats que hi havia haguessin estat verds i plens de fulles. Aquí començo a parlar amb un palestí establert a Barcelona des dels disset anys quan va venir a estudiar. M’explica una mica la seva història, però quan les primeres rampes fortes es fan presents i els esbufecs predominen sobre les paraules, callem i tirem endavant cadascú al seu ritme. La pujada es fa molt dura!! Pedres en forma d’escales per salvar el desnivell. I si no en teníem prou amb això, havíem de superar una punxa per baixar i tornar a remuntar el que havíem descendit. De tant en tant em permetia el luxe (i la necessitat) de parar i tombar-me cap enrere per gaudir del paisatge impressionant que hi havia a la meva esquena i que em permetia contemplar com anaven evolucionant els meus companys en plena pujada. Quan arribo a dalt de tot saludo al David que havia fet cim abans que jo i esperem a la resta de companys. Em quedo bocabadat mirant arreu. Les vistes són d’aquelles que fan que et quedis embadalit contemplant-les, i això és el que faig mentre que no arriba la resta del grup.

Reprenem la baixada tot carenejant la muntanya fins a trobar un autèntic camí de cabres que baixa de forma gairebé vertical. Quina baixada més tècnica que hem de superar ajudant-nos de mans i peus! Això sí, una perla mentre baixem: l’església de Sant Miquel.

Ens agrupem a l’avituallament líquid i tirem endavant per un sender estret i que passa per sota uns arbres. Ara la calor ja feia acte de presència i el sol començava a escalfar els nostres caps i aquesta cobertura l’agraïm força. Ara venien dotze quilòmetres de caminar i caminar sense trobar cap altre avituallament.

Potser va ser la pujada a ritme tant viu que vam fer al Clapí Vell i a l’Aliga, potser va ser que vam anar corrents a la majoria de les baixades al començament de la cursa, potser va ser la calor que conforme va anar aixecant-se el dia i malgrat estar una mica tapat quan el sol treia el cap picava de valent o potser la barreja de tots aquest factors, va fer que ens exclaméssim més d’una vegada de que la marxa s’estava fent feixuga i pesada i de que els quilòmetres se’ns feien eterns. El Raul s’havia despenjat del grup perquè volia anar al seu pas i ara només en quedàvem quatre.

Arribem a l’avituallament sòlid (quilòmetre trenta-dos) amb molta gana i bastant cansats. No recordo de cap marxa haver-me trobat tant cansat a aquestes alçades de cursa, i quan vaig agafar l’entrepà i el got de Coca-cola vaig seguir l’exemple del Xavi deixant-me caure al terra. Als pocs minuts rebem una alegria en forma del Raul, que el fèiem més enrere, però que al seu pas i mica en mica ha anat fet camí. Ja estàvem de nou junts. Per postres, meló i síndria, boníssims i a seguir endavant que encara ens quedava pujar a quatre cims més.

Els dos cims següents, el Montagut i el Formigosa, són d’aquells que la pujada és tremendament empinada i que fer un pas per ascendir costa suor i llàgrimes. Quines autèntiques parets. Curtes, però que et fan patir de valent. Recordo la imatge del Xavi quan va arribar a dalt de tot del Montagut amb la cara desencaixada i amb les ulleres de sol a la mà. Era l’autèntic reflex del patiment!

No es pot dir que quan vam arribar a dalt de tot del Formigosa ja estava tot fet, perquè encara quedaven els dos últims cims, però la veritat és que saber que la part més dura ja havia passat va donar-nos noves energies. Ara el pas era més viu i en alguna que altre baixada corríem i tot.

Però aquí no va acabar el patiment. Encara ens esperava una petita sorpresa: la pluja. Va fer acte de presència sobre les dues del migdia, quan passàvem per un tram que ja havíem fet a la Montserrat-Reus i que no era de grat record a conseqüència de la dificultat de caminar per sobre les pedres mal posades. Va ser treure l’impermeable i deixar de ploure. I, per la llei de Murphy també coneguda per llei Xavi Canaleta que no parava d’anunciar-ho als quatre vents, quan ens el vam treure no va trigar ni cinc minuts que tornava a caure aigua.

Vam coronar els dos últims cims, el Solanes i el Castellar i una forta baixada va deixar-nos al peu de d’una carretera asfaltada que va dur-nos directament a l’últim avituallament sòlid (quilòmetre quaranta-vuit) al Coll de Carbons. Allà, de fons i mentre estàvem acabant de menjar vam sentir uns crits de fons: la Dolors, el Xavier, el Juanito i el Miquel Atrapeu-looo/Visca la terra lliure arribaven. Vam saludar-nos i vam aconseguir que el Miquel ens entregués una fotocòpia plastificada amb el llaç negre i per la seguretat a la Copa Catalana que vam penjar-nos de la motxilla.

Ara sí que ja tot era gairebé baixada exceptuant un parell de quilòmetres de pujada, entre el cinquanta-tres i cinquanta-cinc. La marxa no ens donava treva i ens havia de fer patir fins al final. Un final que vam fer corrents gràcies a l’estímul de l’Atleta que, com un posseït va començar a córrer muntanya avall en buscar de l ‘arribada a Les Dous, on paràvem el cronòmetre en onze hores i quatre minuts. Temps discret, però que vist el que hi havia i el que vam patir, podem estar orgullosos i satisfets. El Raul va arribar uns minuts més tard, però l’ovació de la tarda se la va emportar el Miquel que amb els braços alçats com si fos un torero saludant al públic, amb passadís incorporat i entre aplaudiments va acabar la seva participació a la 7 cims.

No diré que han estat els seixanta quilòmetres més durs des de que faig marxes, però tampoc diré que va ser un camí de roses. Potser vaig trobar a faltar la dutxa final, que amb aigua ben freda sí que van aprofitar el Xavi i el Jordi. Jo es que sóc molt home i només em dutxo amb aigua calenta... Hauríeu d’haver sentit els crits del Juanito mentre l’aigua glaçada li relliscava per sobre. Se sentien des de fora dels vestidors!! Esgarrifant!! Una sensació colpidora i que trigarà a esborrar-se de la meva memòria!!

M’HA AGRADAT.
Organització perfecte: molt bona senyalització (marques amb guix al terra i trossos de banderoles) que feien que perdre’s esdevingués una missió impossible i molt bons avituallaments. Potser vaig trobar a faltar-ne un més de sòlid, però la veritat és que la quantitat i la quantitat de menjar eren excel·lents.

La samarreta tècnica de regal. Tot un encert per part de l’organització. Sempre és d’agrair... i de portar!!

El bon ambient i bon rotllo que hi ha entre els participants de la Copa Catalana. Sempre una broma, un somriure, una paraula o un crit d’ànim és d’agrair.

NO M’HA AGRADAT.
El trobar-me tant cansat tant aviat. És una sensació realment angoixant el veure que vols i no pots.

Els rumors que vam poder sentir de que la Cap de Rec d’aquest proper cap de setmana potser es suspèn a causa de la neu caiguda aquests dies. Vaig parlar ahir amb el Jaume, que és del club que l’organitza, i sembla que en principi tira endavant. Creuem els dits perquè no passi res!

Se m’ha casat!!

Doncs sí, la meva mare se m’ha casat!! Bé, el més correcte és dir que se m’ha tornat a casar. Sóc d’aquesta generació de pares separats, i per tant, això ja no ho veig tant anormal. Sóc modern, que diuen els nostres avis. A partir d’aquí ja em surt el primer dubte. És correcte que jo digui aquella frase tant típica dels pares quan un fill seu es casa i que donant un copet a l’esquena li comenten al familiar/amic del costat amb la vista perduda: “A la fi l’hem casat!!”? No ho sé. De totes maneres, com que ja la tenia independitzada des de feia temps (anys, millor dit) gairebé no canvia res. Bé, sí, que ara en principi amplio la família legalment.

Quina sensació més estranya aquesta d’haver d’acompanyar a la meva mare a l’altar. I més tenint en compte que a mi encara ella no m’hi ha dut. I no serà per ganes, pobra!! El món a l’inrevés. Bé, si fos per ella ja seria pare per tretzena o catorzena vegada!! Amb les ganes que té de ser àvia! Però tot al seu moment, que ara encara sóc jove (umm... amb gairebé trenta-un anys em puc considerar jove?) i he de gaudir de la vida!! I caminar. Caminar molt!

Només desitjar-li des d’aquí que sigui molt feliç, que gaudeixi de la vida ara que pot i que segueixi sent la millor mare del món!! Ah!! I a poder ser que pari més per casa, que sinó on puc anar a sopar/dinar els caps de setmana si em deixa abandonat d’aquesta manera per Barcelona i amb la nevera del meu pis tant buida? Mama, no fotem, que hi ha una estimació de molts i molts anys! Home, que sóc el teu fill!! I això a un fill no se li fa!!

PUNTS A TENIR EN COMPTE DEL CASAMENT.
- L’amor no té ni edat ni pietat de ningú.

- Per què al ganivet del peix li diuen ganivet si no talla? I és més, algú em pot explicar la funció que té?

- Han vingut uns mexicans a tocar mentre dinàvem (sorpresa que tenia guardada la meva mare pel seu marit) i me n’he adonat que per cantar ranxeres s’ha de cridar molt!! Collons quins crits que fotia el que cantava!! Ah!! M’he fixat en el barret típic d’aquelles contrades que portaven al cap i he pogut comprovar que:
a) Li venia molt estret i crec que l’única explicació plausible a com l’ha pogut fer entrar és perquè tant el cap com el barret tenen la típica rosca dels taps i les botelles.
b) No estava tant vermell de d’alçar la veu, sinó perquè el barret li anava molt apretat.

- Heu d’anar en compte quan serveixin la beguda. Estava parlant amb la meva tieta que la tenia al costat i a la que me’n descuido el cambrer ja m’estava posant vi blanc a la copa de més a l’esquerra. Em giro per dir-li que no, però un altre cambrer ja m’atacava pel flanc dret i m’estava servint vi negre a una altre copa. Em giro per dir-li també que no en vull, que no sóc de beure vi, que és una llàstima perquè es quedarà allà i no el tocaré i pel flanc davanter ja en tenia un altre servint-me aigua. Quin estrès!! I jo que volia una coca-cola!! Relacionat amb això, per què l’única copa que tinc clara la seva finalitat és la de cava?

- Per més que m’hi esforço, sempre hi ha algun familiar que li canvio el nom i que el confonc amb un altre. Ho sento!! Però és que ens veiem molt de tant en tant (o de raïms a peres, si ho traduïm del castellà)...

MIUT: Ja tenim els bitllets d’avió!

Avui ja ens han confirmat els bitllets electrònics d’avió Barcelona - Madeira i Madeira - Barcelona. Finalment hem hagut de pagar una mica més perquè en pocs dies la fluctuació de l’import del bitllet és terrible. Us diré que gairebé seixanta euros de diferència que fa dues setmanes enrere quan ho vam mirar. Increïble!! I si encara voleu al·lucinar una mica més, vaig trobar una diferència de quaranta euros entre la nit anterior i el dia que els vam reservar... però a favor meu!! És a dir que la nit anterior a la reserva hauríem pagat quaranta euros de més. No hi ha qui ho entengui. De fet, ahir per la nit vaig tornar-ho a mirar i Les dades dels bitllets són:

Anada.
Sortim el divendres dia 19 de setembre a les 12:40 de l’Aeroport del Prat. Arribem a les 13:35 a l’aeroport de Lisboa, on a les 15:10 hem d’agafar l’avió que ens ha de deixar a les 16:50 a Madeira (Funchal).

Tornada.
Tres quarts del mateix però a l’inrevés. El dilluns 22 de setembre surt el nostre vol de Madeira a les 13:50 i ens deixa a les 15:30 a Lisboa, on a les 16:50 surt el vol que aterrarà a terres barcelonines a les 19:35 per posar punt i final a la nostra aventura.

Ah!! Adjunto aquest parell de fotos de l’aeroport de Madeira. No sé si en sortirem vius de l’aterratge o l’enlairament. Fa por veure la pista des de dalt i des del costat. És petita i sembla de joguina. Encara tinc temps per replantejar-m’ho i si de cas anar fins a Madeira amb flotador, llanxa, vaixell o nadant!!

Mica en mica es van unint les peces i ara només falta pagar la inscripció (ho faré en breu) i l’hotel, que estic amb tràmits perquè això de les transferències a comptes que no són del país és complicat: el SWIFT, l’IBAN, el no hi van i la mare que els va parir a tots!!

Ciutadans de Catalunya: ja el tenim aquí!!

Us sona? M’he permès el luxe d’utilitzar la frase que ell va pronunciar en el seu dia enfilat al balcó de la Generalitat i amb la Copa d’Europa just al seu costat sobre de l’amplia barana. Quins records!! Doncs ara al que tenim a can Barça i d’entrenador és el Pep, aquell noiet sorgit de la cantera barcelonista i que va dirigir l’equip jugant de quatre i repartint joc fa anys enrere. Com a jugador ho va guanyar gairebé tot (Copa d’Europa, lligues, Supercopes, ...), esperem que com a entrenador sigui la meitat de bo que com a futbolista.

Avui el somni d’en Pep s’ha fet realitat: una signatura estampada a quatre papers i una encaixada de mans del president Laporta ha servit per fer oficial que Guardiola es fa càrrec del primer equip les dues properes temporades. El nen s’ha fet gran. Què voleu que us digui. Jo era dels mourinhistes, dels que pensava que en José era l’entrenador ideal per aquest equip. Un home amb les idees clares, mà dura i fort caràcter. En definitiva, que entre Joseps estava la decisió, i així estat. El que passa que hem canviat al Josep Mourinho pel Josep Guardiola. Potser dintre d’uns anys, el primer tindrà l’oportunitat de assentar-se a la banqueta blaugrana i demostrar-nos si és vàlid o no. Mentrestant penso donar-li una oportunitat al nostre Josep, el català, el d’aquí, que se la mereix. Per part meva tindrà total suport i com el que més estaré al seu costat. És cert que els seus detractors diuen que com ha entrenador no té un currículum molt extens, o més aviat nul: només ha dirigit al Barça B aquest any i està a les portes de pujar el filial a la segona divisió B (només li resta passar una eliminatòria a doble partit contra el Barbastro). Tenen raó. Ara bé, si el deixem treballar el temps posarà a cadascú al seu lloc.

M’agraden els mètodes que vol utilitzar: control total sobre els jugadors; que aquest visquin del i pel Barça fent jornades de matí i tarda i dinant junts a les instal·lacions blaugranes per tal d’aconseguir un bon ambient al vestidor; mà dura per qui es desviï del camí marcat; i fer un equip d’homes no d’estrelles. Les idees les té clares. Claríssimes diria jo. Ara bé, per aconseguir tot això necessitarà que la directiva el recolzi en totes les seves decisions. Aquí sí que no hi ha més. D’aquesta manera als jugadors els quedarà clar qui mana. Sinó tornarà a passar el mateix que les dues darreres temporades.

Ara només desitjar-li tota la sort a Pep, que estic segur que ganes i il·lusió no li’n faltaran, i això és molt important. I si ell té sort, el Barça tindrà sort, i si el Barça té sort, les vitrines del museu s’obriran per encabir algun títol més. I això és el que tots els barcelonistes volem, sigui quin sigui el Josep que porti les regnes de l’equip. Que la sort t’acompanyi!!

Al loro... que això va en serio!!

La moció de censura ja està a punt. Tot està llest i preparat per que els socis del Barça triïn entre seguir amb Joan Laporta dos anys més (temps que li queda de mandat) o convocar eleccions per escollir un nou president. Dues terceres parts dels socis que acudeixin a votar el dia assenyalat han de posar-se d’acord amb tirar endavant el vot de censura. Només així Laporta es veurà amb l’obligació d’abandonar el club i convocar eleccions. Però, què passa si la meitat més un decideix dir si a la moció de censura? Evidentment, no tirarà endavant, però això hauria de fer reflexionar i molt a l’actual junta. Ah!! I no ens n’oblidem: com a mínim ha de votar un deu per cent de la massa social del club amb dret a vot. Cosa que no ha de ser difícil, però s’ha de tenir en compte que el període en el que ens trobem és temps de vacances per més d’un.

Qui li anava a dir a Oriol Giralt quan va començar que arribaria fins on ha arribat? Molta gent (entre els que m’incloc) no confiaven en que arribaria a aconseguir el mínim de signatures que són necessàries per donar suport a la moció (concretament 5.882). I no només les ha aconseguit, sinó que durant els quinze dies que ha durat el procés gairebé les ha doblat: 9.473. Un èxit rotund per part d’aquest soci que, sense disputar-se cap partit oficial al Camp Nou, ha superat amb escreix el número mínim de signatures. Només calia veure la cara d’enorme satisfacció de l’Oriol (i companyia) quan va entrar a dos quarts de vuit el passat vint-i-nou de maig amb el seu Porsche Cayenne de color negre (bon gust i... molta pasta ha de tenir) a les instal·lacions del F.C.Barcelona amb les dotze caixes negres i precintades per dipositar-les a les oficines del club.

I qui li anava a dir a Joan Laporta, que ho veu tot des de les altures, que Oriol Giralt ho aconseguiria? Doncs sí, Joan, com diu el refranyer popular, no hi ha enemic petit i aquest ho ha demostrat. Ara li toca defensar-se i fer veure al soci que no és tant dolent com el pinten i que està capacitat per tirar endavant aquest Barça.

Enemics no li’n falten al president: als eterns nuñistes i els pro-rossellistes pels que el color de la papereta ja està clara, s’uneixen els que van votar-lo i ara estan descontents amb la seva tasca. Té molta feina per davant per intentar convèncer a l’electorat que pot tornar a ser aquell president que la gent va votar, aquell, no oblidem que va arrasar a les urnes.

Dos rècords obren al seu poder: ser el president que ha estat escollit amb més vots i el president que més signatures ha rebut per fer-li una moció de censura. Un bo i un altre dolent. Un de positiu i un de negatiu. Un paral·lelisme que s’uneix al que li ha succeït a la seva persona des de que va pujar al presidència: ha passat de ser el bo (o boníssim) de la pel·lícula a ser odiat per un gran sector de la massa social. Sembla mentida que un president tant estimat hagi passat a hores d’ara a estar a la corda fluixa. Però, per què ha perdut aquella gran popularitat que va guanyar? Tant mediàtic que havia estat... Fins hi tot els candidats a la Generalitat se’l rifaven per fer-se fotografies amb ell en plena campanya!! Crec que la pressió i la popularitat han pogut amb ell. No es fàcil ser president del Barça i tenir-ho tot (o gairebé tot) al teu abast. S’ha emborratxat de poder i ho ha dut a la seva màxima expressió. Ha volgut passar per sobre de molts i s’ha fet valer del seu càrrec. I això al soci no li agrada, i ara n’està pagant les conseqüències.

En favor de Laporta i l’actual junta directiva està haver aixecat el club quan va passar per un dels pitjors moments de la seva història amb una crisi institucional, econòmica i esportiva que no tenia precedents. Si van ser capaços d’il·lusionar-nos una vegada i tirar endavant el nostre Barça, mereixen una segona oportunitat per intentar la gesta novament?

Jo no sóc soci, i per tant no puc votar. De totes maneres si ho hagués de fer em trobaria en un embolic dels grossos. Dic sí al Laporta de fa cinc anys que va entrar per donar, segons ell, els seus millors anys de la seva vida al Barça, aquell que va aconseguir fer un equip amb sàvia nova que va tornar a portar títols a les vitrines del museu i aquell que va tornar a fer gran el nom de l’entitat a tota Europa. Dic no, en canvi, al Laporta dels pantalons baixats a l’aeroport, al dictador/embaucador de “¡¡Al loro!!”, al president que va donant copets a la cara als aficionats que volen parlar amb ell, i al que es dedica a donar tristos espectacles a la llotja d’Old Trafford. En definitiva: Alea jacta est...

Cinquena Marxa de resistència 7 cims.

Aquest proper diumenge se celebrarà la Cinquena Marxa de resistència 7 cims. Malgrat portar ja cinc edicions, aquesta és la primera vegada que és puntuable per la Copa Catalana de Caminades de Resistència. L’organització va a càrrec del Centre Excursionista del Penedès. La sortida tindrà lloc a Torrelles de Foix a dos quarts de set del matí i l’arribada, al ser una marxa circular, serà al mateix lloc del que es surt. La prova consta d’una distància total de seixanta quilòmetres per superar un desnivell acumulat total de 4.912 metres. Diguem que no és de les més fàcils d’enguany, però al ser una cursa novella i desconeguda per la majoria de nosaltres, no sabem amb què ens podem trobar.

Els participants serem els de sempre, amb la baixa del Marc que està per les Espanyes fent feina i deixant el pavelló ben alt. Com que el Jaume també hi participarà intentaré anar al seu costat i forçar el ritme. Ja estic del tot recuperat i si no vull quedar-me enrere i fer el ridícul a la UTMB i a la MIUT he de començar ja a posar-me les piles per tal d’assolir una bona forma quan abans millor. Així que Jaume, estic a les teves mans... Fes de mi el que vulguis... en el bon sentit, evidentment!!

Com el seu nom indica, aquesta marxa ens farà pujar a set cims: Clapí vell, l’Àliga, Montmell, Montagut, Formigosa, Solanes i Castellar. Així doncs, set muntanyes són set muntanyes i no serà bufar i fer ampolles. Ja ens en podem anar mentalitzant.

Només resar perquè la tònica general de les últimes marxes no es compleixi i la pluja definitivament ens deixi caminar/córrer tranquils i relaxats!! Encara que pel que estem sentint per la televisió, les coses encara no estan del tot clares. Oi Tomàs? Temps queda per fer dolents aquests pronòstics...

“Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal”

Diumenge per la tarda, tanda de cinema. Però no del pirata del que la gent es baixa amb el E-mule o el compra al top-manta (hi ha top manta de pel·lícules o només fa referència als CDs de música?). No senyor, d’aquell de pagament a taquilla, gentilesa de l’Alba que va convidar-me (amb beguda inclosa!). La pel·lícula triada per democràcia (va proposar-me’n quatre i l’única que em feia el pes era aquesta, per mala sort d’ella) ha estat la de l’ “Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal”, per allò de completar la tetralogia. Quin no hagi vist cap pel·lícula de l’Indiana Jones mínim dues vegades que aixequi la mà...

Acabada la pel·lícula, ha estat el moment de treure les conclusions de rigor i comparar-la amb les versions anteriors:
a) L’Indiana Jones es passa tota la pel·lícula corrent. Quin fons físic que té el professor universitari!! Si el tingués jo acabaria primer a totes les marxes de la CCCR.
b) Segueix rebent bufetades i cops de puny per parar un carro. Ell també en reparteix, evidentment, i igual de fortes, però com que ja té la cara a prova de mastegots sempre aguanta més que el seu contrincant.
c) El barret no se’l treu ni per anar a dormir. Segueix sent el mateix de cada pel·lícula. Ah!! Això també val pel fuet, que el segueix dominant amb la mateixa destresa!
d) Les persecucions amb cotxe són una constant que no pot faltar mai i, en aquest film tampoc. Hi ha una escena molt curiosa d’una persecució, per si la veieu, on van per la selva retinguts pels soldats (evidentment també surten soldats amb uniforme com a les altres tres) i va una màquina davant que va carregant-se literalment la vegetació. És a dir, equipada amb unes serres arran de terra que van donant voltes, va obrint camí per la selva i una trituradora d’arbres incorporada darrere s’encarrega d’esmicolar-ne els que talla. Doncs bé, quan comença la persecució de cop i volta la màquina deixa d’existir i el camí, casualitats de la vida, està fet!!
e) Lo dels soldats amb uniforme ja ho he dit...
f) Els punts còmics tampoc hi falten
g) Els dolents sempre arriben quan l’Indiana Jones està a punt d’aconseguir alguna cosa. Jo no sé què té aquest arqueòleg, que cada vegada que es disposa a fer quelcom important per salvar la humanitat, sempre li foten enlaire per l’arribada dels enemics.

Bé, només dir que la pel·lícula és distreta i dura aproximadament dues hores. No se’m va fer gens pesada i en algun que altre tros vaig riure i tot.

Visita a les clavegueres de Barcelona.

Ahir tocava visitar el subsòl de Barcelona: les clavegueres. Per qui no ho sàpiga, és el lloc on van a parar totes les aigües, sabons, papers higiènics, merdes vàries (i no vàries), pixats i altres coses (bolquers de nadons, tampax, compreses i bosses de plàstic, segons va arribar-nos a assegurar la nostra guia) que llancem pel lavabo o pels desaigües de les nostres cases. És un autèntic món suburbà dotat d’una perplexa teranyina de carrers per on baixa aigua (poca ahir i molta quan plou), cascades per evitar els túnels del metro i col·lectors.

A les 11:00 en punt la Irene, la nostra guia, ja ens estava fent a peu de carrer (Passeig de Sant Joan gairebé cantonada amb València) una petita introducció. El dia no estava molt catòlic: núvols grisos amenaçadors tapaven el sol i va dir-nos que si plovia, ja ens podíem treure del cap la idea de fer-hi un cop d’ull, ja que el cabdal d’aigua que pot arribar a baixar és considerable i correríem bastant perill. Així que ella mateixa va accelerar els parlaments previs i va donar-nos alguna pinzellada sobre el sistema de clavegueram de Barcelona: té una extensió de 1.700 quilòmetres, abans d’arribar l’aigua al mar passa per una depuradora que la neteja i el temps que triga en recórrer tota Barcelona (des de dalt fins a baix) una gota d’aigua és de vint minuts. Després d’alguna dada històrica més i d’explicar-nos què passa per dintre quan plou i què fan per evitar quan plou molt que l’aigua col·lapsi els clavegueram vam iniciar l’esperat descens al subterrani barceloní.

Al terra un parell d’operaris havien aixecat una planxa de ferro en forma de tapa per deixar al descobert unes escales altes i una mica perilloses que convidaven a iniciar la nostra petita aventura. Un a un, el grup (unes vint persones) vam anar baixant i jo vaig tancar l’expedició seguit d’un dels operaris de BCNsubsòl armat amb una llanterna. Les escales conduïen a un túnel que trencava a mà esquerra i pel qual vam haver de passar ajupits. Allò ja em recordava una mica les nostres visites al algun refugi barceloní. Aquest túnel desembocava al tros de claveguera que baixa just per sota del Passeig de Sant Joan i que estava il·luminat amb llums al sostre i guarnit amb teles d’aranya per totes les parets. I com és una claveguera per dintre? Doncs imagineu-vos un parell de voreres a banda i banda i al mig un tros més enfonsat per on baixa l’aigua. Sota de les voreres hi ha unes sortides que aboquen tot el que va sortint dels baixants de les cases i a les parets vas veient forats per on cau l’aigua de recullen les clavegueres situades a peu de carrer quan plou. Ah!! També vam veure alguna que altre entrada subterrània a algun edifici!! Interessant...

La primera sensació que es té quan s’entra allà dintre és d’humitat i d’olor a aigües estancades. Tampoc no fa pudor de merda, pròpiament dita!! L’Alba, de totes maneres, va confessar-nos que ella durant els tres primers minuts va tenir ganes de vomitar. Això va a gustos...

S’ha d’anar molt en compte amb el terra, ja que a conseqüència de la gran humitat que hi ha les voreres estan mullades i pots patir el risc de relliscar i anar a aterrar amb els ossos al terra o, pitjor encara, a dintre del continuat riu d’aigua que passa per entre les dues voreres.

Vam anar passeig de Sant Joan a baix, fins a la cruïlla del carrer Aragó on hi ha un salt d’aigua (tot això per sota terra, es clar) i després vam tornar a desfer el camí fet per anar a petar just a sota de l’encreuament entre el carrer Diagonal i el Passeig de Sant Joan, on vam poder veure un col·lector d’aigües que actua a mode de barrera per aturar la baixada d’aigua cap a baix i desviar-la cap a una altra banda.

Mentre remuntàvem cap al col·lector vaig comentar-li a la guia que trobava a faltar unes quantes botigues allà baix, que la cosa es veia molt sosa sense cap aparador ni cap establiment per parar-nos a fer “turisme”. També vaig trobar a faltar a la sortida la típica botiga de records amb el típic clauer, plat o llibre on posés amb lletres grans “Record de les clavegueres de Barcelona” o aquella mítica samarreta de “Els meus pares han anat a les clavegueres de Barcelona i m’han portat aquesta samarreta”.

Destacaré, això sí que entre l’aigua que baixava de tant en tant anàvem alegrant-nos la vista amb un excrement, cagarro o merda (trieu la paraula vosaltres mateixos) que baixava lliscant amb el tros de paper higiènic corresponent darrera i que ens anava saludant amb la mà mentre feia crol o esquena per tal d’avançar més ràpid.

No vam veure rates, però això no vol dir que no n’hi hagi, perquè sí que n’hi ha. El que és ben segur que no hi ha són aquests animals que, les llegendes urbanes barcelonines situen al clavegueram com cocodrils, serps o animals encara més grossos.

La visita va durar una hora i crec que vam sortir satisfets. Ara coneixem una cosa més del panorama barceloní. Tots tenim una idea de com pot ser la xarxa de clavegueram que tenim a Barcelona, però res millor que veure-ho amb els teus propis ulls per saber amb exactitud com és. Per si a algú li interessa, hi ha visites, que són gratuïtes, l’últim dissabte de cada mes (una a les 10h i l’altra a les 11h) i obren les llistes per poder reservar plaça quinze dies abans. El telèfon al que podeu trucar és el 93-237-47-43.

Ah!! Per la tarda, després del dinar de rigor amb els companys que vam anar a veure les clavegueres, vam fer el que fa tota Barcelona quan plou o no té res a fer: anar a l’Ikea a donar una volta. Original, no? Del Barça de bàsquet no en parlaré...